Carretero, Laporta i Rosa Díez

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

M’hi he fixat i estic convençut que Solidaritat Catalana i Reagrupament han tingut últimament més minuts de televisió i ràdio, pàgines de diaris i portals –el crònica és un exemple dels més descarats– que històrics partits extraparlamentaris o fins i tot que alguns partits amb representació al parlament. 

Partits independentistes extraparlamentaris sempre n’hi ha hagut, però en el context d’un suposat augment de l’independentisme, els mitjans donen veu a dos partits recentment creats concedint-los així la oportunitat d’entrar directament al parlament. És remarcable la senzillesa de l’estratègia electoral tant de Reagrupament com de Solidaritat: la independència. I punt.

Perquè posicionar-se sobre la resta? Només faria que perdre vots. Enmig d’un clima de desafecció, desconfiança i crispació surten abanderant l’independentisme i sense definir-se ideològicament intentant aglutinar confusos i desencisats provinents dels àmbits i ideologies més diverses.

Dóna’ns majoria absoluta i declararem unilateralment la independència diuen, la proposta és tan senzilla com absurda: i si et dono 3 diputats què faràs?

Què faran durant quatre anys tres diputats d’un partit que només té la consigna de la independència en polítiques no identitàries? Els pressupostos, la fiscalitat, l’educació, la salut, l’acció social, les infraestructures, el medi ambient, etc.

Estan a favor de l’escola pública o del model concertat? A favor de construir més vies o més carreteres? I què en pensen de l’euro sanitari? Estan a favor de rebaixar impostos als rics? Què en pensen de la immigració? I les universitats? La gestió de l’aigua? Què diran? Què votaran? Què pactaran? Les eleccions no són un referèndum, un partit ha de tenir una posició clara en la totalitat de les àrees, un partit no pot tenir tan sols una causa, ha de tenir tota una ideologia, una proposta de país.

Aquesta estratègia i aquesta presència mediàtica desproporcionada em recorden molt al partit Unión, Progreso i Democracia de Rosa Díez o Ciutadans: una sola causa identitària i cap posicionament ideològic.

enllaç a l'article del crònica.cat

Drets i tonteries

En general ho accepto, no són poques les coses que em fan enfadar. Actualment m'ocupen l''enfadamenta' la sortida neoliberal de la crisi que proposa Zapatero, l'impossible encaix amb Espanya, la desmobilització del votant d'esquerres, l'excessiu poder de generar opinió que concentren quatre mitjans, per posar quatre exemples. Temes que no són cap tonteria.

Res de tot això. L'altre dia mirant-me el 20 minutos veig la següent foto acompanyada d'una breu notícia:

FIRMAS CONTRA LA LEI ANTITABACO

Integrantes del Club de Fumadores por la Tolerancia, vestidos con la estética de mayo del 68 y cantando Libertad, sin ira ha entregado hoy en el Congreso 500.367 firmas de ciudadanos que no quieren una prohibición total de fumar en lugares públicos cerrados. Las rúbricas, recogidas en cajas que portaban el lema Prohibido prohibir, han llegado a manos de los parlamentarios en vespas y en furgonetas míticas de la época, mientras se entonaba esa canción que se convirtió en un himno de la transición modificado: "libertad, libertad, libertad 'pa' fumar".

No se si ho compartireu, però a mi em rebel·la profundament quan algú utilitza un moviment o una conquesta social amb finalitats contràries a aquesta. Al final donaran raó a aquells que diuen que només valoren la llibertat o els drets socials aquells que han lluitat per ella. Utilitzar el 'prohibit prohibir' en aquest cas em sembla clarament manipulador.

Què entenen aquesta gent per llibertat? Què entenem per dret? A vegades n'hi ha que entenen per dret tot allò que fins al moment podem fer i que canvia. Últimament han sortit un conjunt de drets adquirits pel sol fet de ser costum i és una cosa que em fa enfadar.

• Tenim dret a fer respirar el fum dels fumadors als no-fumadors als bars, restaurants i discoteques?
• Tenim dret a utilitzar l'espai públic per aparcar el cotxe gratuïtament?
• Tenim dret de torturar un animal per anar a passar la tarda o celebrar la festa major?

Doncs no, jo penso que no. Al que sí que tenim dret és a l'habitatge, tenim dret a una mort digna, a una educació i sanitat públiques, tenim drets laborals, dret a l'existència... Qui recull signatures per exigir tots aquests drets? Qui es mulla per tot això?

Que cadascú tingui el seu debat intern, jo espero que el proper dimecres 29 de Setembre, a la vaga general, ens trobem tots al carrer per defensar els drets socials i laborals que ens estan prenent.

I posats a reflexionar, anem pensant, ja, de cara al 28 de Novembre en qui es mulla per tots aquests drets.

Sumar projectes

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Si bé ha passat bastant desapercebut als mitjans de comunicació, la setmana passada en el marc de la diada, Joan Herrera, el candidat ecosocialista va fer una conferència en el que va revelar el full de ruta que proposa la coalició en la relació Catalunya-Espanya.

La proposta d’Herrera intenta aglutinar independentistes i federalistes en una via en la ningú no descarta la proposta de l’altre: “L’independentisme hauria d’acceptar el pacte federal com un pas més del seu projecte [...] i el federalisme no hauria de negar la possibilitat de la independència davant el fracàs del pacte federal” i aclareix la postura d’ICV referent al fet nacional re-situant el partit en el federalisme del dret a decidir i no el de l’entesa impossible amb Espanya.

El full de ruta té com a primer pas una reforma constitucional promoguda des del parlament que inclogui el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’estat i l’oficialitat del castellà, el català, el basc i el gallec a tot l’Estat, que reconegui el dret a l’autodeterminació i que estableixi una distribució de les competències. Tot això amb un pla B: Si la reforma no prospera, “les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir” incloent la opció federal.

Crec que Herrera ha fet un gest gens menyspreable. Un gest de ma estesa a l’esquerra independentista per sumar forces i trobar un camí comú per resoldre la crisi en la relació Catalunya-Espanya. Una proposta seriosa i factible. És necessari un últim intent seriós d’encaix amb Espanya també a l’hora d’aconseguir suport internacional si aquest falla i hem de fer un referèndum que serà inconstitucional.

En fi, tenim sobre la taula un full de ruta que independentistes, nacionalistes i federalistes podem compartir. Veurem si algú recull el guant o si la gesticulació electoralista fa que la proposta es perdi enmig de declaracions i contradeclaracions.

enllaç a l'article del crònica.cat 

Horta is not Barcelona

Ja fa uns anys que vaig començar a participar al consell de la joventut d'Horta-Guinardó. Aleshores per mi era 'aquell grup de gent que feia coses pels joves allà en un local a la plaça Eivissa, si allà el metro d'horta, el final de línia', com han canviat les coses. No se de quina manera m'hi vaig emmerdar que vaig acabar entrant al seu secretariat, començava la descoberta un món que tot i tenir-lo a tocar dels dits, desconeixia: Horta. Un barri que no tan lluny del meu conegut Guinardó i entorns desconeixia i que de la ma del Pau, l'Alba, l'Ona, l'Isaac, l'Eulàlia i companyia vaig anar coneixent i al que poc a poc, ho reconec, m'hi anava enganxant.

Després d'una temporada absent (si més no, no present de la manera en que ho era), al tornar-hi en dies de festes i des d'una òptica diferent -la de conseller de districte- me n'he adonat que, osti tu, tot i no viure-hi: jo sóc d'horta. 

I tinc la certesa de que no sóc l'únic.

Sóc d'un barri que manté l'essència de la convivència, de la participació vinculada al barri, la seva gent, les seves entitats i el seu comerç sense estancar-se i amb la capacitat de renovar-se. Ara, tenim aquesta convivència i participació en el seu punt més àlgid, la festa major, i és el millor moment per notar com no només les seves entitats són moltes i molt vives, sinó com són capaces de treballar juntes en una mateixa direcció. 

I el que més em fascina, el gran nombre d'entitats infantils i juvenils s'han avocat a participar de l'organització de la festa i com han estat integrats de manera natural. La comissió de joves de la festa major ha organitzat una la gran quantitat d'actes i participa de la resta de la festa lluny d'aquelles festes alternatives o segregades d'altres barris de la ciutat. Crec que això és un triomf del barri i de la seva xarxa associativa.

He de dir que, com alguns ja sabeu, aquest no és el meu estil, no solc fer ensabonades d'aquesta talla en aquest blog, realment s'ha d'entendre com una verdadera declaració de fascinació. I que consti que sé prou bé que els hortencs no el necessiten! si normalment ja estan insuportablement orgullosos de ser com són, només els falta això! 

Ara seriosament, avui, després d'un dia intens de festa major n'he estat plenament conscient: Horta is not Barcelona.

Qui és qui?

Aquest curs m'estreno com a opinador al crònica.cat, aquí aniré penjant els articles que hi faci. Aquí teniu el primer:

L’última enquesta de la Vanguardia per les eleccions al parlament, tot i suavitzar les anteriors, és molt clara: avui el PSC trauria un dels pitjors resultats de la seva història i CiU tot i baixar respecte enquestes anteriors (casualment cau un 4%) segueix al voltant dels 60 diputats. ICV i PP es mantindrien i ERC remuntaria de les desastroses perspectives a dolentes.

Sembla que la societat catalana tingui una ideologia majoritàriament de dretes, no? Els mateixos catalans i catalanes diuen que no. En l'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de finals de Juny, el 31,9% dels catalans es considera d'esquerres i el 20% de centre–esquerra per un 17,4% de centre, un 6,8% de centre–dreta i un 5,1% de dretes. Un 16,8% no ho sap o no contesta.

Imagino, per un moment, l’aplicació directa dels percentatges del Baròmetre en unes eleccions en que qui no sap o no contesta s’abstingués: 39,3% d’esquerres, 24,6% de centre–esquerra, 21,4% de centre, 8,4% de centre–dreta i 6,3% de dretes. S’assembla a l’enquesta com un ou a una castanya. Bé, no descobreixo res nou, sempre ha estat així.

Pot ser que la gent menteixi en les enquestes, o pot ser que no sàpiguen quina ideologia representa cada partit, o bé, la tesi més popular, que l’abstenció sigui d’esquerres. Un altre dia parlaré de l’abstenció i la seva presumpta ideologia, avui va de qui és qui però qui diu que és.

No se per quina estranya raó, en aquest país no es parla de socialdemòcrates ni de conservadors ni de liberals. Que algú m’argumenti que la socialdemocràcia no és de centre o a molt estirar, de centre–esquerra. No, aquí tothom juga a dir que és senzillament d’esquerres, obviant la paraula socialdemocràcia. Potser és que sona massa al que és i ni PSC ni ERC volen explicitar-ho gaire. Tampoc veureu a CiU denominar-se com a conservadors, no fos cas que en vingués algun de despistat. Veient el baròmetre, no m’estranya, el pastís està a l’esquerra. Això sí, a l’hora de fer política, tothom recorda perfectament la seva ideologia. Ves per on, quina tonteria.

M’agradaria saber quanta gent vota socialdemocràcia pensant que vota esquerres i quanta gent de centre vota liberalisme conservador. He trobat que podríem començar per aquesta tonteria: i si l’esquerra tingués per un cop l’oportunitat que li pertoca?

enllaç a l'article del crònica.cat 

Setembre

Frase del mes: Si el Govern d'Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui igual que ahir, a acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic.

ETA torna a sorprendre vehiculant per un mitjà internacional el seu missatge en el que s'ofereix clarament al diàleg amb l'estat espanyol i diu que fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives. Tot i que la declaració sigui òbviament insuficient, de moment la resposta del govern i, òbviament, l'oposició no són per tirar cohets... Perquè es pot acceptar públicament que es dialoga amb Al-Quaida del magreb per l'alliberament d'hostatges i amb ETA només es pot exigir l'alto al foc definitiu? Esperem que tot sigui de façana i la responsabilitat triomfi per davant de la pressió del PP, si hi ha opcions de diàleg, s'ha d'intentar.

Cançó del mes: In the time - Hyperpotamus (en concert)

Encara no té cap disc, només va amunt i avall, sol amb els seus quatre micros i la seva loop station. Aquest estiu va actuar al festival Jazz a la Palla de la Guàrdia Pilosa i el vam descobrir. Per a tots els que us agradi, aquest any serà al BAM, per la Mercè.

Recomanació del mes: Procés Participatiu per la millora de la Pl. Eivissa

Aquest 11 de Setembre en el marc de la Festa Major d'Horta s'inicia la recollida de butlletes i la realització d'actes i debats que engloben el procés participatiu de la Pl. Eivissa dissenyat amb les entitats i veïns del barri en la Comissió de Seguiment del Consell de Barri. Us animo a participar-hi:

• De l'11 al 23 de setembre recollida de butlletes físiques i a la web.
• 12 de Setembre de 14-20:30h a la Pl. Eivissa Hi haurà una imatge gegant (cedida per Martí Fradera) dels 360º de la plaça on la gent podrem posar-hi les nostres idees.
• 13 de Setembre a les 19h Xerrada sobre la història de la plaça a la biblioteca Can Mariner.
• 19 de Setembre de 10-14h i 16-20h a la Pl. Eivissa L’escola la Nau organitza un altre acte on a partir de material de rebuig es modifica el mobiliari urbà de la plaça amb la participació de tothom.