...en quin moment?!

Divendres a l'ajuntament de Barcelona es va celebrar un ple sobre l'estat de la ciutat. Arran del debat que s'hi va fer (molt buit, ideològicament parlant) i el debat paral·lel a twitter amb comentaris de baix nivell per part d'alguns regidors, vull compartir algunes preguntes que últimament em ballen pel cap...

Quan una persona dormint al carrer deixa de ser un problema d'exclusió i es torna un problema de civisme? 

En quin moment un home demanant almoina va deixar de ser un problema de pobresa i es va convertir amb un problema de seguretat ciutadana? 

Quan els límits del parc natural de Collserola van deixar de ser per a la seva protecció i es tornaren les portes de Collserola? 

Des de quan participació ciutadana deixa de ser la creació de nous espais de debat com els consells de barri i es converteix en una compta de twitter de l'alcalde que ni tan sols porta ell? 

Quin dia potenciar la mobilitat sostenible es va convertir en apujar la tarifa del transport públic i rebaixar-ne els serveis però desgravar l'ús del cotxe, apujar la tarifa del bicing però fer gratis l'àrea verda? 

En quin moment el 0-3 va deixar de ser una etapa educativa i es torna amb conciliació laboral? Quan les escoles bressol públiques es van convertir en guarderies privades? 

I finalment, el que ho permet tot, els diners. Quan s'ha decidit que tot i ser Barcelona de les poques (o l'única) gran ciutat de l'estat amb finances sanejades, calia rebaixar la fiscalitat que ho havia fet possible?

...en quin moment?! En el moment que Xavier Trias va ser investit alcalde de l'ajuntament de Barcelona amb els vots, sempre és bo recordar, de Jordi Portabella i Joan Laporta. Senyors, senyores, se'ns acumula la feina.

Caritat o impostos?

Ja fa unes setmanes que es va anunciar que TV3 farà una marató excepcional contra la pobresa. La polèmica no va tardar i és que després de retallar la Renda Mínima d'Inserció (coneguda com a PIRMI) i desmuntar part del sistema encarregat de treballar per a que ningú quedi despenjat en aquests moments tan difícils, des de la televisió pública es fa una gran col·lecta caritativa.

Aquest exemple em serveix per a fer una comparació dels diferenciats models de tractar la pobresa i la exclusió social de dreta i esquerra; la caritat davant el dret a una vida digna.

Es pot entendre tal i com ho he escrit que la dreta no vol que la gent tingui una vida digna, ni molt menys. Entendre que tenir una vida digna és un dret, no només implica voluntat sinó que comporta que com a dret de totes les persones, algú ha de garantir que es compleix, la intervenció pública és necessària per a que tothom tingui el dret a l'existència, a una vida digna. La caritat deixa en mans de la benevolència de la gent i per tant, és la gent la que decideix o no si exerceix la caritat i on. Això no només situa els recursos disponibles a la voluntat de la gent sinó que també condiciona en quines problemàtiques d'exclusió es treballa i quines no. Obre la porta a col·lectius menystinguts als qui ningú atén per problemàtics, mala imatge o "invisibilitat" social.

És clar que no estem parlant de blanc o negre ni la intervenció de l'administració té perquè estar contraposada a la caritat en el sentit més ampli. Sempre hi ha hagut una col·laboració entre el tercer sector (entitats sense ànim de lucre) i l'administració, Barcelona n'és un bon exemple. Però el que és al meu entendre clau i inamovible és que l'administració corresponent ha de ser la que lidera i vetlla per a que ningú es quedi enrere. No pot haver-hi de cap manera un condicionament a la generositat de la gent o a circumstàncies econòmiques, per això és l'administració qui ha de garantir l'existència d'una xarxa de protecció per a que a última instància ningú quedi enrere.

És cert que la nostra història condiciona el nostre present i en aquest aspecte la existència de les nombroses organitzacions benèfiques té relació amb l'església i el concepte cristià de caritat. A vegades, els partidaris de la caritat entesa d'aquesta manera argumenten que cal potenciar l'esperit caritatiu de cadascú. Hi estic d'acord, però a més, crec que cal potenciar el sentiment de col·lectiu que funciona i tira endavant perquè es relaciona i coopera. No estic d'acord en que l'acte de solidaritat sigui individual. No s'ha oblidar que en la nostra història hi ha altres exemples de com articular la solidaritat col·lectiva com eren les societats de socors mutu, de les primeres organitzacions del moviment obrer.

Sóc molt més partidari d'aquest tipus de solidaritat, la que s'estructura des del col·lectiu, la que tots hi posem i qui més té, més hi posa. Organitzar-nos conjuntament i exercir aquesta solidaritat de manera habitual, de manera natural i no com actes puntuals subjectes a la voluntat individual. Aquesta organització  és l'estat, l'administració, sigui Generalitat, Ajuntament o Govern de l'estat en la forma i àmbit que cadascú sigui partidari (independentistes, federalistes, autonomistes, etc.) i aquesta solidaritat són el que anomenem impostos.

El problema és que hem deixat que ens pintessin els impostos com una imposició que hem però no volem exercir però a l'hora donatius i actes de caritat com a gestos lloables. A l'hora, qui s'escapen dels impostos són espavilats i llestos mentre que no donar a la marató és ser egoista. Cal revertir aquesta connotació que tenen els impostos i recuperar-ne el significat original.

Tot el terreny que van guanyar les lluites obreres en aquest i molts països d'Europa per a que la caritat i la beneficiència deixessin lloc als drets laborals, sanitaris, educatius i en definitiva, drets a una vida digna; tot aquest terreny sembla que s'està perdent. Per sort, les organitzacions caritatives esmorteeixen el cop. Tot i que desbordades, la seva tasca ha evitat una veritable catàstrofe social per el moment.

I és llavors quan ens situen en el dilema d'ajudar i ser caritatiu, fent possible la falta d'intervenció de l'administració, o ser un insensible i no fer-ho. No pot ser, són els qui desmunten la protecció social pública els qui trien, no nosaltres.

Hem de treballar pel sentiment col·lectiu davant un imperant esperit individualista, hem de treballar per la solidaritat entre tothom, per això crec que s'ha d'explicar que aquest és el sentit dels impostos, que són la nostra contribució per a garantir que tothom té una salut, una educació públiques i una xarxa de serveis socials que garantirà que ningú pugui caure en la pobresa i l'exclusió.

Per això no estic gens d'acord amb la marató contra la pobresa, perquè fa recaure el que s'ha deixat de pagar via impostos a la caritat de la gent. I denunciant-ho encara sembla que siguem egoistes.

Recuperem el significat dels impostos, recuperem tots els impostos rebaixats al llarg dels anys als qui més tenen, recuperem el paper de l'estat de garant de la justícia social. Ni tan sols havíem arribat a una societat amb igualtat d'oportunitats. Al menys, no renunciem a tenir els drets més fonamentals.

Els nostres tertulians

________________________________________________________________________

Actualització:
S'ha publicat un estudi més complet amb dades actualitzades:
'Els nostres tertulians 2012'

________________________________________________________________________

Fa molt temps que al walden insisteixo en com de concentrada està la opinió en el nostre país a diferència del que ens volen fer creure. La cançoneta que internet democratitza l'opinió va molt bé per a que ens quedem tranquils escribint en els nostres blogs i compartint opinió pel twitter i facebook però no hi ha punt de comparació entre el poder de convicció, credibilitat i abast que té una frase com "els experts denuncien que els impostos alts de Catalunya respecte la resta de l'estat poden ser perjudicials per l'arrelament de les empreses" (sentida ahir al telenotícies vespre de TV3).

Un dels espais on es genera més opinió, també, és la tertúlia del matí. Jo ja fa temps que vaig deixar d'escoltar-les/mirar-les per el bé de la meva salut -no ha de ser bo començar el dia així- però és innegable que és un dels grans puntals de la opinió pública d'aquest país així que em vaig decidir a fer un petit estudi sobre els nostres tertulians i tertulianes.

L'estudi s'ha centrat en les tertúlies de "Els matins" de TV3, de "El matí a Catalunya Radio" i "El món a RAC1" els últims 25 programes (del 12 de Gener al 15 de Febrer). Després de fer un buidat de dades, s'han estudiat diferents aspectes d'aquestes tertúlies i tertulians que us presento a continuació.

Renovació - varietat

Una de les primeres coses que he quantificat és la renovació que hi ha dels tertulians al llarg de les setmanes. Aquí tenim dues dades, la quantitat de tertulians i tertulianes que han passat per la tertúlia en els 25 programes i per altra banda, quants hi han participat 5 o més vegades (equivalent a una vegada per setmana).

• Matins TV3
  Nº total de tertulians: 60
  Nº de tertulians habituals: 2
  Manuel Milián, Joan B. Culla  
• RAC1
  Nº total de tertulians: 27
  Nº de tertulians habituals: 14
  Paco Marhuenda, Rafael Nadal, Jordi Barbeta, Jordi Bosch, Jordi de Juan, José Antich, Màrius Carol, Ernest Folch, F.M. Álvaro, Toni Bolaño, Toni Comín, Vicent Sanchis, Glòria Serra, Pilar Rahola
• CatRadio
  Nº total de tertulians: 31
  Nº de tertulians habituals: 8
  Pere Portabella, Josep Maria Ureta, Manuel Milián, Cirus Andreu, Germà Bel, Joan B. Culla, Salvador Cardús, Xavier Vives

Amb els números a la mà, TV3 són els que més renoven els tertulians mentre que RAC1 més de la meitat dels tertulians han estat en 5 o més tertúlies en 5 setmanes. Ja anem veient que aquí hi ha més d'un pluriempleat i que entre els més habituals no hi ha gaires dones.

Paritat i presència de la dona

Crec que no se li escapa a ningú que la presència de la dona a la política no és massa notable, no se fins a quin punt aquesta reflexió s'ha fet en la opinió. Quina és la presència de la dona en els cercles generadors d'opinió?

• Matins TV3
  Mitjana de dones per tertúlia: 1,44
  Nº de tertulies amb presència de dones: 25 (100%)
• RAC1
  Mitjana de dones per tertúlia: 0,68
  Nº de tertulies amb presència de dones: 16 (64%)
• CatRadio
  Mitjana de dones per tertúlia: 0,12
  Nº de tertulies amb presència de dones: 3 (12%)

El panorama no és gens positiu en cap cas. El millor dels casos és la tertúlia d'els matins de TV3 on sempre almenys hi ha una dona (i poques vegades més d'una) per prop de 3 homes que ja no és una gens bona proporció però anant a RAC1 només 16 dels 25 programes comptava amb la presència d'una dona i la pitjor i alarmant dada de les tertúlies de Catalunya Ràdio on només en 3 de les 25 tertúlies hi havia una dona. Quin missatge estem transmetent amb això? La opinió és cosa d'homes? Els homes són els que en saben de tot? Crec que s'han de demanar explicacions per aquestes xifres, sobretot a una ràdio pública com és Catalunya Ràdio.

"Sempre són els mateixos"

Crec que qui més qui menys tenim aquesta sensació, és una cosa que he volgut comprovar. En total, durant els 25 dies estudiats, han passat per les 3 tertúlies 98 tertulians i tertulianes diferents. D'aquests 98, només el 30% (29 persones) han assistit a 5 o més tertúlies (una per setmana), 26 homes i 3 dones. Són persones que han assistit a una tertúlia setmanal de mitja.

Però no ens quedem aquí, fem un recompte, la classificació de "reincidents", el TOP 15 dels tertulians

1. Joan B. Culla - 10 tertúlies
2. Manuel Milián - 10 tertúlies
3. Antoni Puigverd - 8 tertúlies
4. Jordi Barbeta - 7 tertúlies
5. Rafael Nadal - 7 tertúlies
6. Àlex Salmon - 6 tertúlies
7. Cirus Andreu - 6 tertúlies
8. F.M. Álvaro - 6 tertúlies
9. Germà Bel - 6 tertúlies
10. José Antich - 6 tertúlies
11. Josep Maria Ureta - 6 tertúlies
12. Toni Bolaño - 6 tertúlies
13. Vicent Sanchis - 6 tertúlies
14. Gemma Calvet - 6 tertúlies
15. Glòria Serra - 6 tertúlies

En total, entre 15 tertulians acumulen 102 tertúlies de les 75 estudiades, és a dir que en una tertúlia a l'atzar el més provable és que hi hagi un o dos tertulians d'aquesta llista. Crec que la sensació de que sempre són els mateixos està prou fonamentada.

Edat
Si ens fixem en les edats dels tertulians i tertulianes d'aquest TOP 15, trobem que la mitjana d'edat és de 54,8 anys*. El més jove és Francesc-Marc Álvaro, que té 45 anys i el més vell és Manuel Milián, de 69 anys. Així que d'igual manera que amb el gènere, podem veure que les tertúlies no són gens representatives de la realitat pel que fa a l'edat.

Un bon sobresou
Fa uns dies es va publicar la notícia de la rebaixa del sou que es pagava als tertulians dels matins a TV3. Joan Carles Girauta (un dels tertulians més propers al PP) denunciava a la tertúlia de Catalunya Radio que no tornaria als matins ja que havien retallat a la meitat el sou de tertulià, de 250€ a 125€. Gràcies a un comentari hem pogut saber que Catalunya Ràdio paga 125€ als tertulians esporàdics i 100€ als habituals i RAC1 paga actualment 125€.

Ideologia i professió

Una anàlisi menys objectiva però obligatòria és la ideologia que impera en les tertúlies del nostre país. Sense comptar la mà dels presentadors (notable tot i que menys que anteriorment des que en Josep Cuní va marxar de TV3), sempre he pensat i escrit que la ideologia conservadora (moralment) i liberal (econòmicament) era la majoritària. Sense aprofundir massa, podem veure una mica qui son aquest TOP 15, la seva professió i ideologia.

Tenim un professor, varis periodistes i directors de diaris, un economista, un banquer, una advocada i una presentadora de televisió. Molts han estat relacionats amb la política (Toni Bolaño era cap de comunicació de José Montilla o Germà Bel diputat a les corts fa 8 anys) però tots tenen la seva ideologia.

Sense anar més lluny, el primer de la llista, l'historiador Joan B. Culla que en paraules de Vicenç Navarro és "l’intel·lectual més visible mediàticament del pujolisme", Manuel Milián, fundador del PP a Catalunya, Antoni Puigverd, escriptor prou moderat o Jordi Barbeta, redactor de la secció de política de la Vanguàrdia i principal executor del grup godó contra el tripartit. Fins a Rafael Nadal no trobem un socialdemòcrata moderat però el segueixen Àlex Salmond (el Mundo), Cirus Andreu (sotsdirector del Banc Sabadell) o Francesc-Marc Álvaro. Els representants de la dreta catalana o espanyola sumen pràcticament el doble que la resta i no en trobo cap que representi clarament l'esquerra alternativa d'entre aquests 15.

El tertulià mitjà
Amb totes aquestes dades podem fer un clar retrat del perfil de tertulià d'aquest país. El tertulià català és un home, adult d'uns 55 anys, de dretes i que es dedica al món del periodisme o a la universitat. Res més lluny del català mitjà, no creieu?

Això ja no s'aguanta

Tot plegat no deixa de ser un petit estudi amb petites dades, però recolza el que molts i moltes creiem i és que ja n'hi ha prou. El format tertúlia, en el que uns entesos de tot il·lustren a tots els oients i espectadors en una societat cada vegada més informada, ja no té sentit o sí, si el que pretén és inculcar certes maneres d'anar llegint els fets econòmics, polítics i socials que van passant. La cultura del "no cal que pensis", que ja tenim uns experts que et diran què has de pensar, ells són molt més entesos i llestos que no ho puguis ser tu així que si vols semblar o pensar que ets llest, opinaràs i pensaràs com ells.

Com diu Bel Zaballa a Mediacat: "Ens trobem sempre les mateixes cares i una mateixa visió del món. I aquesta qüestió encara és més alertant si tenim en compte que les tertúlies, més que no ser el reflex de l’opinió pública, es dediquen a generar-ne."

La cultura dels "experts", dels tecnòcrates en temes on no hi ha solució tècnica (opinió, política, economia) sembla que s'està posant perillosament de moda apel·lant a la mandra de la gent per a triar la seva opinió en un món amb masses dades, informacions i contrainformacions. Deixar-se anar en el "això que ho faci un tècnic, algú que en sàpiga" és el primer pas per a que la democràcia deixi de ser-ho del tot. 

________________________________

Per a qui vulgui jugar una mica amb les dades, treure'n més suc o inclús ampliar-les i fer un estudi més seriós, aquí us deixo l'excel que he utilitzat: tertulians.xls  

* No s'ha trobat la edat de Toni Bolaño. Totes les edats calculades al 2012, l'edat que han complert o compliran durant l'actual any.

Febrer

Frase del mes: "hay que echar una culpa muy grande [a los políticos] porque no han sabido manejar la situación"

Emilio Botín, president del Banc Santander (el més important d'Espanya i un dels més importants d'Europa) no només s'expulsa les culpes del sector financer i concretament del seu banc sinó que apunta als polítics com a culpables de la crisi "perquè no la van saber manejar".

Ja sabeu que aquí he criticat molt com la política neo-liberal regnant a Europa (executada tant per PSOE com per CiU i PP amb una mica més de cruesa, s'ha de dir) però em sembla d'un cinisme i una poca vergonya molt gran que un home que actualment és investigat per frau fiscal (amb tota la seva família) i responsable d'un dels bancs més importants d'Europa culpi als polítics "perquè no els han vigilat prou".

Crec que sobren les paraules i que aquestes declaracions havien de ser la frase del mes descaradament.

Cançó del mes: On and ever onward - Dirty Projectors + Björk (Mount Wittenberg Orca)

Fa uns mesos vaig recomanar una cançó de Dirty Projectors, aquest mes recomano una nova cançó d'un disc col·laboració entre Dirty Projectors i la Björk. Un disc molt i molt recomanable.

Com totes les cançons del mes, ja està afegida a la llista de reproducció d'Spotify.

Recomanació del mes: Miguel Noguera - Ultrashow

Per a qui s'hagi despistat i no hagi conegut un dels booms de l'humor actual, us recomano Miguel Noguera. Tant el seu llibre Ultraviolencia com els seus Ultrashows (cada divendres al teatre Alexandra,10€ reservant entrada aquí). No es un monologuista, explica idees d'una manera difícil d'explicar. Us he preparat un tastet dels dos dies que va anar al Buenafuente.

Aceptamos 'Majestic' como geometría variable

Avui s'ha publicat arreu el resultat del pacte entre PP i CiU a la llei d'acompanyament dels pressupostos. Com era d'esperar (tot i que a alguns els fa mal sentir-ho), la sintonia ideològica dels dos partits de dretes ha estat altra vegada bona i ha donat fruits. Fruits de dretes, és clar.

La taxa turística

La taxa turística que tant a contracor va acabar acceptant Artur Mas és òbviament el que s'ha modificat més i és que no és una d'aquestes mesures que agradin a les dretes. S'ha rebaixat l'import de la taxa en tots els tipus de turista:

• Hotels *****  i Creuers de 3€ a 2,5€
• Hotels **** a Barcelona de 2€ a 1,25€
• Hotels **** resta de Catalunya de 2€ a 1€
• Resta d'allotjaments a Barcelona d'1€ a 0,75€
• Resta d'allotjaments a la resta de Catalunya d'1€ a 0,5€

A més, s'han modificat altres característiques de la taxa:

• Ajornament de l'aplicació fins a mínim l'1 de novembre del 2012
• Rebaixa de nombre de pernoctacions a pagar de 10 a 7
• Rebaixa de persones per allotjament que hauran de pagar només 2
• Augment de l'edat d'exempció de la taxa de 12 a 16

Fem una hipòtesi, una família amb 2 fills que ve d'Alemanya al Majestic (per triar-ne un a l'atzar). En el millor dels casos (fills menors de 16 anys i estança de 10 dies o més) es podria estalviar 85€ mentre que li costaria com a molt mínim 6000€ l'estada a l'hotel (en temporada baixa i habitacions més barates).

No ens enganyem, cap turista hauria deixat de venir per 1€ a 3€ més la nit ni cap turista es tornarà a plantejar de venir per aquesta rebaixa però a l'hora, l'aplaçament, les rebaixes i les modificacions de les condicions afectaran de manera molt important a la recaptació d'aquesta taxa que s'estimava en 100 milions d'€ anuals. D'entrada aquest 2012 no es recaptarà pràcticament res ja que la taxa s'implantarà al novembre o fins i tot desembre segons el PP.

Encara ningú ha valorat la nova recaptació que es tindrà al 2013 amb aquesta taxa descafeïnada però no cal ser gaire llest per entendre que podria arribar a ser prop de la meitat. Si fan falta tants diners, la taxa s'hauria augmentat de preu.

L'€ per recepta mèdica

El pacte amb el PP també ha tractat el polèmic "euro sanitari", és a dir, el repagament del sistema sanitari públic per part dels usuaris, els malalts i ha pactat els col·lectius que queden exempts de pagar-lo.

La majoria dels serveis públics es paguen via impostos, de manera que qui té més diners contribueix més a pagar els serveis per a tothom. La taxa, per tant no s'ha d'anomenar copagament sinó repagament. Tot repagament es basa en la idea de "qui l'utilitzi més, que pagui més". Si en alguns aspectes hi puc arribar a estar d'acord com el transport (sobretot, ús d'infrastructures com autopistes o autovies: peatges), en el cas sanitari això vol dir, qui estigui més malalt, que pagui més.

És profundament injust que un govern, pel sol fet d'estar malalt en comptes d'ajudar-te, et faci pagar. El pacte d'avui entre els dos partits de dretes, ha deixat fora els malalts crònics dels col·lectius exempts de pagar aquesta taxa per medicament. Així, un malalt crònic haurà de pagar al llarg de tota la seva vida un euro per cada recepta del medicament que necessita. La idea és sàdica a més no poder.

En resum, el pacte ha servit per renunciar a ingressos per part de turistes que venen de vacances a Catalunya o perdonem a menys de 500 famílies de pagar un impost per heretar fortunes però fem pagar als malalts un suplement pels seus medicaments i retallem despesa per tot arreu.

Ens estem acostumant a la injustícia i això és perillós. Si arribem a acostumar-nos-hi, ja no la veurem com un problema sinó com a part de la nostra realitat i és difícil de lluitar contra una realitat assimilada.

Mentrestant a TV3 segueixen dient que el govern practica una política de pactes de "geometria variable".

No n'hi ha prou

Avui vull compartir una reflexió senzilla i curta per trencar el silenci que ha regnat al walden aquestes últimes setmanes. Crec que no som conscients, a vegades, que no n'hi ha prou. Sense que soni com un rampell pessimista (per als que no en sobren motius, d'altra banda), cal saber les pròpies limitacions. Les limitacions dels qui ens oposem al moviment imperant. Aquest moviment neo-liberal en la vessant política, de consumisme egocèntric en la vessant personal i, per tant, en la no existència de vessant col·lectiva. 

Qui ens oposem a tot aquesta única idea, el capitalisme, tenim moltes limitacions i sovint confonem esperança amb innocència i oblidem o ens permetem oblidar que no n'hi ha prou.

No som prou gent
Que no som suficients, ni tan sols majoria, crec que és evident. No parlo d'idees, no ens serveix de gran cosa comptar qui està en contra o a favor del sistema i el seu funcionament, el sistema és el que és i per tant, crec que només és rellevant quants en algun moment passen a l'acció, en qualsevol de les infinites possibilitats i maneres de fer-ho.

No hi som prou
Tot plegat ja està muntat per a que la organització col·lectiva no en surti guanyant i, individualment, cadascú necessitem dedicar masses esforços, temps i diners en "anar fent". La societat del 'campi qui pugui' no és un terreny de batalla gaire favorable

No fem prou
Ens falta gosadia. Penso que d'alguna manera se suma les ganes de no molestar i poques ganes d'anar a contra-corrent. Encara hi ha un cert pudor en parlar de política i compartir notícies i articles amb contingut ideològic al facebook o twitter. Perquè pensem que poden molestar mentre veus que altres pengen unes fotos de la nit passada o parlen de'n Pepe i en Mou? Li hem de posar una mica de morro.

En fi, sí que és veritat que es tracta, com tot, d'anar sumant granets de sorra però hem de ser conscients que no som suficients els que aboquem aquests granets ni n'aboquem gaires. Jo tinc esperança i espero no perdre-la mai. Però ara per ara, no n'hi ha prou per canviar el sistema. 

Necessitem ser més, ser-hi més i fer més. Crec que avui no ens podem permetre el luxe d'adoptar una postura còmode. Ens hem de mullar, arriscar-nos i ser generosos a l'hora amb els que comparteixen objectius i no la manera d'aconseguir-los.

Últimament, els moviments socials han aconseguit que molts fessin un pas molt important; situar-se, posicionar-se ideològicament. És hora que fem un pas més i ens convertim en individus generadors d'opinió. No pot ser que cadascú de nosaltres ens limitem a decidir la nostra consciència deixant que els mitjans de comunicació massius segueixin sent els principals generadors d'opinió. 

Només tornarem a tenir democràcia quan la opinió torni a generar-se democràticament.