"com si sabés que sóc jo"

Us l'he posat aquí incrustat perquè el pugueu mirar un altre cop, no entendria que encara no haguéssiu vist 'lo último' de la Maria Coma, en quin món viviu?!. El disc es dirà Magnòlia, surt l'1 de novembre i aquest és el seu single: 'Tots els colors'.

Tela. Videoclip i cançó. Tela. Ja sabeu quina serà la cançó del mes que ve.

Durant la gira del Linòleum (que podeu sentir al Spotify), es podia notar un canvi. D'alguna manera els gats i la vessant més naïf perdien pes i forma. Amb aquest videoclip i els quatre avançaments (#1, #2, #3, #4)  crec que es confirma aquest canvi.
No sóc crític musical (ni vull ser-ho) així que no parlaré de lletra, harmonia, melodies, producció ni arranjament, utilitzaré la mateixa Maria per descriure-ho tot plegat. És "com si sabés que sóc jo". D'alguna manera aquest videoclip és una de les coses que necessitava escoltar i veure, així de senzill i així de difícil: "és com si sabés que sóc jo". Sincerament espero que a vosaltres us passi el mateix.

Gent, la música catalana està en un molt bon moment i que ningú em malinterpreti, quan dic música catalana no parlo de música en català.

Carta oberta d'un militant

Article publicat a l'edició impresa de el Triangle del 30 de Setembre

Sóc militant d'un partit polític. Abans de res vull dir que que existim i som molts. Sembla que la figura del militant està desapareguda del món mediàtic. I si mediàticament no existim, els partits es converteixen a ulls de tothom en una cúpula directiva, en un grup tancat de professionals de la política desconnectats de la realitat social del nostre país. Em fa l'efecte que aquesta és la imatge que es té avui dels partits polítics i en part crec que és culpa de com es mostren als mitjans.

He dit part de la culpa perquè no m'estranya. És cert que hi ha partits en els que no sembla haver-hi una relació entre càrrecs del partit i militància i al cap i a la fi, societat. Un partit demostra la qualitat i model democràtic en la seva pràctica diària. L'elecció dels caps de llista i la llista en eleccions, dels òrgans de direcció, l'elaboració del programa però també els documents més orgànics, assemblees, plenaris, sectorials i territorials i al final el debat diari que es tingui en el sí de la formació.

Efectivament, en uns més que altres, hi ha un dèficit de democràcia i representativitat dels partits polítics catalans i espanyols. Com a militant d'un partit, però, crec que és culpa nostra. Dels propis militants i de la societat catalana i de la resta de l'estat.

Hi va haver un moment en el que vam pujar al tren dels nous rics, l'estat estava en temps de bonança econòmica i vam perdre el nord. Que ningú se m'ofengui, parlo genèricament, de la societat com un conjunt. El consumisme traduït en individualisme ens va portar a desentendre'ns de tot el que fos col·lectiu, i la política és una d'aquestes coses. Cada cop els partits van anar perdent base social i amb ella, s'anaven convertint en un organisme cada cop més deslligat de la societat. Un arbre que va perdent arrels. Menys representativitat i menys democràcia interna.

Al meu entendre, la gran victòria del 15M i la mobilització d'aquest últims mesos és la reconquesta col·lectiva de la política. La socialització del debat polític i ideològic, però, ha posat de relleu tot el temps que feia que no el practicàvem. Quan ha sorgit el debat, ha aflorat desconeixement del funcionament de les institucions, de les propostes polítiques existents, etc. Per a mi, els exponents en són el "tots són iguals" i la sensació de corrupció generalitzada. Regnen les propostes que es creuen radicals i innovadores quan sonen des de fa dècades en alguns partits, moviments socials i ong's.

Però no podem tenir pressa en la re-politització de la societat. Ni tan sols amb un 15M no n'hi ha prou per aconseguir canviar-ho tot plegat en pocs mesos. Caldrà temps per a que aquest debat doni fruits i durant aquest temps molt segurament hi haurà importants canvis en el sistema democràtic, en el sí d'alguns partits, potser en calen alguns de nous i segurament es reestructuraran els pesos de cadascun. I mentrestant, el debat polític serà el que anirà marcant aquests canvis. Però no podem cometre l'error de pensar que hi ha dreceres, mai les solucions són ni fàcils, ni òbvies, ni úniques. Sempre hi ha una contrapartida, un efecte no desitjat que s'ha de valorar i molts cops falta majoria social o política per tirar-la endavant i caldrà convèncer.

Una de les frases més sentides els últims mesos és "no ens representen". És òbvi que és cert. El que no trobo creïble és que a mesura de repetir-ho aconseguim que els partits siguin més representatius si no s'amplia la militància amb gent d'ideologia afí però crítica amb el partit. Per això vull reivindicar el militant com a concepte. Com a element social necessari. Perquè crec que ara mateix necessitem aquest debat però també una democratització en massa dels partits polítics. Perquè cal tornar a implicar-nos col·lectivament en el que ens afecta a tots i totes.

Des de la militància de base expresso el meu desig (digueu-me il·lús) de poder seure al costat de tots els que puguin creure que el partit al que milito és un bon lloc per a parlar del que creiem que falla, de què creiem que cal fer i de quin és el camí. I també ho desitjo pels altres partits, i de quina manera...

Que no se'm malinterpreti. Sóc una persona que ve del món associatiu, no dic ni diré mai que l'únic que falta és militants als partits polítics. Crec que hem de recuperar el temps perdut i desfer aquest gir individualista que tots plegats hem fet empesos pel consumisme, una de les eines més potents i efectives del capitalisme. Cal repoblar el col·lectivisme, i com a tal, la militància política no la podem deixar de banda.

Un país que vulgui una bona organització, una bona política, ha d'estar vertebrada col·letivament en les moltes vessants (política, cultura, oci, educació, consum...). Com a element fonamental de l'associacionisme polític, al costat dels moviments socials, d'ong i sindicats, la militància als partits polítics és necessaria. Per tenir uns partits democràtics, representatius i una societat que debat, pensa i participa de la creació de la proposta política per la seva ciutat, Catalunya, Espanya i Europa.

Venedors de colors d'altres


"Som el poble. Som majoria. Podem canviar les coses."

Estic content de veure tant d'optimisme per combatre tant de pessimisme que impera durant les 24 hores del dia de la vida real. No negaré que potser és el que cal fer per seguir motivant tantíssima gent que feia tant que no es mobilitzava però no amagaré que em fa por. I ho trobo incorrecte.

No deixem de moure'ns contra les mentides. Contra qui ens ha estat venent sempre una vida de colors i que qui més qui menys ha tingut, a costa dels colors de vides d'altres o de la seva vida futura. I crec que la frase amb la que començava n'era una, de mentida.

No sé si és fruit de la il·lusió, no sé si la innocència o si un convenciment cec del que mai ha lluitat contra els venedors de colors, l'invencible, aquells tals mercats als que no posem cares però sabem que tenen. 

I jo estic convençut que no és veritat. Que no som el poble, que no som majoria, que no podem canviar les coses així de fàcil. Perquè si no ja estarien canviades. Mobilitzacions així n'hi ha hagut moltes fins ara i aquí segueix el capitalisme, ancorat, creixent, en expansió. El que s'implanta a cop de shock, a cop de por, de drama, de crisi.

No parlo d'abaixar els braços. Potser caldria saber que la batalla serà llarga, dura i plena de derrotes. Potser caldria començar a posar negre sobre blanc. Aliats i enemics. Fulls de ruta. No es guanya res sense una estratègia. I anar perdent batalles i indignar-se cada dia més no em sembla una bona estratègia.

No som el poble, en som una petita part. No som tan sols la majoria entre el jovent. Si creiem que ho som descartarem el més important: convèncer. No se dir res més, no se si es pot, però si és possible ha de ser per aquí.

La llei electoral: 3.Qui vol canviar-la?

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió. Avui, sobre el que al cap i a la fi, acaba sent clau per el debat de la reforma dels sistemes electorals: qui vol canviar-la?

D'entrada us donaré la resposta ràpida per als qui no voleu llegir l'article sencer: ningú.

Els que seguiu llegint em doneu l'oportunitat de matisar una resposta tant simple i argumentar-la. Més ben dit, pràcticament ningú vol canviar la llei electoral. Qui ha de canviar una llei electoral? Els mateixos partits polítics amb la representació suficient per fer-ho al parlament corresponent, sigui de dos terços del Parlament de la Generalitat de Catalunya per a la llei electoral de Catalunya o dos terços del Congrés dels Diputats per a la llei estatal. Per tant, els partits que gràcies a una llei electoral tenen una representació majoritària han de ser els encarregats de canviar la mateixa. I doncs per a què l'haurien de voler canviar?
Se m'acudeixen alguns motius. En el cas català, el fet que l'estatut d'autonomia de l'any 1979 ho contempli i encara no tenim llei electoral pròpia podria ser-ne un bon motiu. En el cas espanyol, la falta greu de proporcionalitat que al contrari del que es pensen molts no afavoreix actualment els partits territorials sinó a PP i PSOE també és un bon motiu. Un altre motiu el podem trobar en la immensa desconnexió que hi ha actualment entre polítics i ciutadania, en un moment on la política està a les places, els bars, a les sobretaules i, per descomptat, a les xarxes socials i al carrer.


En el cas espanyol en el que PSOE i PP tenen pràcticament el 90% dels diputats, no és possible una reforma sense els dos partits. Qui espera un pacte que millori la proporcionalitat del sistema provinent dels principals beneficiats?

Doncs, com ja deia en la primera entrega de l'article, la veritat és que hi ha hagut pacte, òbviament no per millorar la democràcia. PSOE, PP, CiU i PNV han inclòs la necessitat de recollir avals pel valor del 0,1% del cens electoral a cada circumscripció que es vulgui presentar cada partit que no aconseguís representació el 2008. "Gràcies" a aquest pacte, dels quasi 100 partits que es van presentar el 2008, només 12 llistes tenen garantida la presència el 20N.

En el cas català la cosa és semblant. La majoria de dos terços representa 90 diputats cosa que fa impossible una reforma en la que no hi hagi CiU avui per avui. Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol no es va fer cap llei electoral pròpia tot i que l'estatut d'autonomia del 79 ho preveia, no va ser fins que va arribar el tripartit que es va iniciar el procediment, però CiU no va acceptar l'informe de la comissió d'experts i es va encallar fins a hores d'ara.

I és que CiU té moltes raons per a no crear una llei electoral. L'actual (la estatal) no és gaire proporcional cosa que va permetre, per exemple, que el 1999 el PSC de Maragall aconseguís 4 escons menys que CiU de Pujol tot i treure més vots. Tot i així, Artur Mas està movent fitxa i fa temps que mediàticament es reforça la idea de la territorialitat i ja ha fet la seva proposta de llei electoral de Catalunya. Òbviament, tirant de territorialitat, la proposta accentua la desproporcionalitat i les projeccions que s'han fet li donarien a CiU majories absolutes descomunals.

En conclusió, aquest article pretén fer tocar de peus a terra després de pensar sobre possibles solucions per a millorar la representativitat i qualitat democràtica de les diferents lleis electorals. Si entenem que la llei electoral pot ser una eina per a fer més representativa i democràtica la nostra democràcia crec que ens equivoquem, les minories que patim els greuges de les actuals lleis electorals haurem de fer un sobre-esforç electoral per a desbloquejar aquesta situació. Així, l'únic que ens queda per fer al respecte és potenciar el debat públic i lluitar com puguem contra el bipartidisme espanyol i l'amenaça de recular en el cas català.

Per als curiosos, us deixo dues publicacions molt interessants de GESOP:

La llei electoral: 2.Llistes obertes o tancades?

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió.

A part de territori o proporcionalitat, un altre dels debats sobre la llei electoral que sovint ens trobem és el de les llistes. Llistes obertes o tancades? Sense que siguin un debat de blanc o negre, em llanço a opinar entre els dos models i les seves conseqüències.

Les llistes són a la papereta que triem a l'hora de votar. En un sistema de llistes tancades com les eleccions al congrés dels diputats, els partits que s'hi presenten, tenen una llista concreta per a cada circumscripció, així, si un partit s'emporta 3 dels escons assignats en una circumscripció, seran escollits els 3 primers noms que hi hagi a la papereta. En aquest sistema, qui vota no pot triar quina o quines persones vol que representin aquell partit al congrés.

Per contra, les llistes obertes, donen l'opció d'intervenir més en l'elecció de les persones concretes. Hi ha vàries maneres de fer-ho. Una de les opcions més 'obertes' seria, per exemple, la votació del senat espanyol, on es poden votar 3 persones que poden ser de partits diferents. Hi ha moltes variants, unes de més flexibles i altres menys, però les llistes obertes totes es fonamenten en el coneixement dels candidats per part de la societat.

Aquest n'és el seu punt fort i a l'hora el seu feble, exigeixen un coneixement i informació per part de la societat molt més gran i aquest és un dels meus arguments per a dubtar-ne. El grau de coneixement dels ministres del govern espanyol estan al voltant del 40% depenent del ministre i de la seva visibilitat mediàtica i això governen, dubto que la gent conegui més d'una o dues persones d'una llista del partit al que normalment vota. Com triem entre gent que no coneixem?

Normalment triem el que coneixem i només coneixerem candidats d'un partit si ja el coneixíem perquè és conegut o si  la seva campanya el fa més visible que els altres. Aquest sistema potencia candidats mediàtics o que compten amb recursos per a fer una bona campanya. En tots dos casos estem parlant d'una política per a res més democràtica. Un sistema on els candidats necessiten captar recursos per a fer una campanya pròpia té moltes opcions de caure en clientelismes, populisme o fins i tot corrupció. D'altra banda reforça les dificultats a accedir a la política les persones amb menys capacitat econòmica pel que aconseguim una classe política que pertany encara més a una el·lit econòmica.

Teòricament, la obertura de llistes dóna als electors capacitat per a premiar els diputats més bel·ligerants en un tema que els interessa especialment o els més treballadors o castigar els que hagin estat esquitxats per casos de corrupció. Però, per a què votar un partit que inclou corruptes a les seves llistes? Com sabem quina aportació fa cada diputat a la feina del seu grup? Hi ha gent que defensa que això demanaria a la gent a preocupar-se més per la política i informar-se més. En general diuen que com més difícil es fa la decisió del vot, les classes socials més desafavorides tendeixen a abstenir-se més.

D'altra banda, quan parlem de llistes tancades, no em sembla oportú posar al mateix nivell democràtic una llista del PP a una d'ERC o ICV ja que la democràcia interna d'aquests partits són radicalment diferents. Potser el que cal és millorar la democràcia interna dels partits. 

Tinc la sensació (ja m'ho confirmareu) que socialment s'entén que a més coses a decidir, més democràcia, i una de les maneres de democratitzar més aquest país és obrir les llistes. El 2008 a Espanya es van presentar fins a 98 partits polítics diferents però el 83,81% dels vots va ser per als 2 partits majoritaris i cap dels 96 partits restants van arribar al 4% del total. No crec que obrir les llistes faci ens faci avançar en democràcia i m'atreveixo a preguntar-li a qui sí que ho cregui que el 20N miri la llista del partit que vulgui i em digui quantes persones coneix.

Si ja no m'agrada el nivell de personalisme al que ha arribat la política, les llistes obertes potenciarien aquest aspecte cosa que deixaria en un segon pla la proposta ideològica que provinent d'un mateix partit és pràcticament la mateixa. Necessitem democratitzar els partits i això va molt més enllà del que a mi em sembla una drecera molt contraproduent.

Per últim us recomano la lectura d'aquest article del diari Ara força interessant sobre el tema: Llistes obertes: una solució màgica?

La llei electoral: 1.Territori o proporcionalitat?

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió.

En una democràcia parlamentaria com la nostra és molt important entendre i recordar sempre (tot i que la propaganda, les declaracions i tot plegat a vegades ho fan molt difícil) que el que votem la ciutadania és un parlament i no un president. Sembla que no és el que interessa als dos grans, ja que com més es pensi la gent que vota un president, menys es plantejaran votar partits que d'entrada no tenen opcions d'obtenir una majoria. Així, el parlament és (o s'entén que hauria de ser) una representació ideològica de la població.

En el debat sobre lleis electorals, dos raonaments que se senten sovint (i que normalment vénen de veus diferents, ja ho veurem) són la representativitat territorial i la proporcionalitat.

Repassem què volen dir aquests dos conceptes i els seus efectes col·laterals. El que defensa la gent que advoca per la representativitat territorial és que per tal de lluitar contra la desafecció una de les solucions és fer circumscripcions petites i que aquestes triïn el seu o seus representant polític al congrés, parlament o el que pertoqui. Per contra qui defensa la proporcionalitat es basa en el principi 'una persona, un vot' és a dir en aconseguir que la representació dels partits sigui el màxim fidel a la proporcionalitat de la població. Òbviament no estem parlant de models sinó de principis que es poden aplicar més o menys en un sistema electoral concret.

Tot i que els dos principis no són contradictoris, molt sovint són incompatibles, és a dir que s'haurà d'arribar a un compromís entre tots dos. Les circumscripcions petites premien molt els partits majoritaris i les minories concentrades territorialment, per contra les minories dispersades són molt castigades. I com més petites siguin les circumscripcions (i per tant, menys representants escullin), menys representativitat tenen aquestes minories. La llei electoral espanyola té circumscripcions molt petites, les províncies. Així, CiU, ERC (minories territorialitzades) i IU (minoria dispersa) en les eleccions del 2008 són un exemple del que dèiem: CiU va obtenir 10 diputats amb prop de 800.000 vots mentre que IU en va obtenir 2 amb prop d'un milió. Fins i tot que ERC amb menys d'un terç dels vots va superar-los amb 3 diputats.

Els partidaris més radicals de la proporcionalitat demanen la circumscripció única, és a dir, que tot l'estat voti les mateixes llistes. La circumscripció única, però, comporta un dubte important en la representativitat a nivell territorial i en la confecció de les llistes. Així que sovint demanen augmentar la proporcionalitat del sistema. Fixar un grau de representativitat de les minories és clau per saber quina quantitat i dimensió de les circumscripcions hem de reclamar.

Actualment tenim un congrés de 350 diputats i diputades i unes circumscripcions molt petites, moltes amb només 3 o fins i tot 2 escons en joc. Òbviament, en aquestes circumscripcions, els partits minoritaris no hi tenen res a fer i tots els vots que reben en aquestes províncies no sumen amb els d'altres on tampoc s'obté representació. Les solucions matemàtiques per solucionar això són augmentar el nombre de diputats i diputades de la cambra, o bé fer més grans (fusionar) les circumscripcions, o una mescla de les dues coses.

Altres aspectes que actuen contra la proporcionalitat són el llindar i la mateixa llei d'Hondt de repartició dels escons. Tots els partits que obtenen un percentatge de vot menor a un cert llindar, es descarten abans de repartir els escons d'una circumscripció. Normalment aquest llindar és del 3%, en el cas de les municipals o algunes autonòmiques, però, el llindar arriba al 5%. Això provoca que, per exemple, a les eleccions municipals de Barcelona un partit que podria treure 1 o 2 regidors, no obtingui cap representació. A aquests partits, el vot en blanc els afecta negativament ja que com que el vot blanc (a diferència del nul) és un vot vàlid i per tant eleva el nombre de vots llindar. Crec per ajudar a millorar la representativitat, caldria eliminar aquest llindar o deixar-lo en un límit testimonial.

D'altra banda la llei d'Hondt, el repartiment dels escons que es fa a cada partit, és una repartició que afavoreix la majoria, una mena de proporcionalitat desviada cap als partits més grans. Hi ha moltes altres regles per a repartir escons i crec que podríem trobar-ne una més proporcional. A més, en alguns casos com Catalunya, hi ha una ponderació favorable a les zones menys habitades que tenen més representants per població cosa que també distorsiona la proporcionalitat dels resultats electorals.

Aquest any a més, tenim una novetat en la regulació electoral. Si els partits minoritaris ja tenen prou dificultats, a banda del poc finançament i espai electoral (que no n'hem parlat), un pacte de PSOE, PP, CiU i PNV ha fet que aquest any tots els partits que no tinguin ja representació que vulguin presentar-se a les eleccions hauran de recollir avals de la població, un 0,1% del cens electoral on es vulguin presentar en 20 dies. A Madrid, per exemple, calen unes 18.000 firmes. Prop de 800.000 persones van votar a candidatures que no tenen representació les passades eleccions al congrés i tot fa pensar que aquest any haurien estat més, aquesta mesura crec que atempta directament contra la pròpia democràcia.

Per últim, us deixo una comparativa de les diferents reparticions que s'haurien donat el 2008 en funció de la llei utilitzada, el tamany de les circumscripcions i el llindar. A la dreta ho podeu comparar els diferents resultats amb el que seria un repartiment proporcional pur, és a dir, usant l'arrodoniment científic aplicant els percentatges de vot de cada partit.

* L'arrodoniment científic pot fer que hi hagi escons no assignats, en aquest cas són 2. No s'ha de 
prendre com un model de repartició sinó com un valor per a valorar el grau de proporcionalitat.

Com a conclusions i centrant-me en el cas espanyol, crec que tenim un sistema electoral que penalitza molt les minories no territorialitzades i, d'altra banda, els partits grans (PP i PSOE) tenen una sobre-representació molt important. Caldria millorar i avançar cap a la proporcionalitat del sistema aglutinant circumscripcions o canviant-les a les comunitats autònomes directament i podria ser una bona mesura reservar una bossa d'escons de compensació proporcional. D'altra banda, cal desfer el camí de penalització i obstaculització de l'entrada de nous partits i anar més enllà abaixant els llindars que actualment estiguin al 5% que és excessiva.

Per últim, recomanar-vos molt enèrgicament llegir la sintètica (4 pàgines) i molt rigorosa guia "LA REFORMA DEL SISTEMA ELECTORAL: GUIA BREU PER A PENSADORS CRÍTICS" feta per diversos politòlegs de la UAB i el CSIC.