Últimament ja veieu que no escric massa. Sembla que tot estigui dit i a l'hora, les alternatives que es poden (i s'han de) plantejar només serveixen per a que uns quants seguim convençuts de que sí, que hi ha alternativa i que això es podria canviar en un supòsit massa hipotètic i utòpic de ser majoria per a posar-la en pràctica.
Xerrant aquests dies amb amistats, coneguts i demés, sovint acaba sorgint una sensació de sorpresa o d'incomprensió de què està passant, o més ben dit, què no està passant. Perquè no ha petat tot? Perquè no hi ha una revolta al carrer davant tanta injustícia?
Fa poc més d'un any començava a partir d'una espurna de mobilització a la que la gent no va tenir recances a unir-s'hi, el que poc a poc va anar vestint-se com a la gran mobilització d'aquesta dècada. Cada dècada ha tingut la seva gran mobilització i cadascuna ha tingut les seves peculiaritats i secrets d'èxit, aquesta vegada la forma d'organització i l'abast a gent que mai o molt poques vegades s'havia mobilitzat és un fet distintiu del moviment 15M.
Però, l'esperança -probablement el que més va contribuir a l'èxit de tot plegat- barrejada amb la innocència de molts anava produint una il·lusió al meu entendre falsa: som el 99%, som el poble. Però que l'enemic sigui l'1% no implica que nosaltres siguem el 99%. Hem de seguir convencent perquè si fóssim el 99%, si fóssim realment "el poble", hauríem derrocat qualsevol cosa que ens haguéssim proposat. Així doncs, sumar suport, convèncer, segueix sent l'estratègia principal.
Però torno a la conversa que aquests dies estic tenint, què fa que ni que sigui la minoria prou majoritària que està indignada i movilitzada no s'ha revoltat, ja? Què fa que no acabi de "petar" tot?
La foto que il·lustra l'article crec que explica perfectament el que està passant. Penso que com a conjunt no volem acceptar la gravetat de la situació. Si bé en converses, reflexions o discussions, surt la idea que res tornarà a ser com abans, que ens estan desmuntant l'estat del benestar i imposant més capitalisme salvatge allà on encara no havia arribat; tot i així sembla que en el fons tenim una il·lusió, una esperança inculcada que això és només temporal, que tot tornarà a ser com abans. Una sensació creada a base d'acumular dies d'anar a comprar el pa, a la feina o a llençar la brossa i que tot segueix igual, com si el món vulgui fer veure que que això només és un sotrac, que hem d'aguantar un temps la respiració però sortirem a la superfície d'aquí poc per a poder respirar bé.
D'alguna manera han aconseguit que tothom estigui atordit llepant-se les ferides pròpies i no lluitant conjuntament contra el que les hi ha fet. I la pregunta és fins quan? Quan ens farem el càrrec realment que res tornarà a ser com abans si no hi fem res? Que ningú ens tornarà l'educació, sanitat, pensions, drets laborals, drets socials, serveis públics i demés que teníem i fins i tot era insuficient per a alguns? Quan pensarem que no és qüestió d'aguantar el xàfec?
I pregunto quan perquè encara tinc l'esperança que passarà, que plantarem cara i acabarem amb tanta injustícia.
