"No es preocupi, segueixi comprant"

 
Últimament ja veieu que no escric massa. Sembla que tot estigui dit i a l'hora, les alternatives que es poden (i s'han de) plantejar només serveixen per a que uns quants seguim convençuts de que sí, que hi ha alternativa i que això es podria canviar en un supòsit massa hipotètic i utòpic de ser majoria per a posar-la en pràctica.

Xerrant aquests dies amb amistats, coneguts i demés, sovint acaba sorgint una sensació de sorpresa o d'incomprensió de què està passant, o més ben dit, què no està passant. Perquè no ha petat tot? Perquè no hi ha una revolta al carrer davant tanta injustícia?

Fa poc més d'un any començava a partir d'una espurna de mobilització a la que la gent no va tenir recances a unir-s'hi, el que poc a poc va anar vestint-se com a la gran mobilització d'aquesta dècada. Cada dècada ha tingut la seva gran mobilització i cadascuna ha tingut les seves peculiaritats i secrets d'èxit, aquesta vegada la forma d'organització i l'abast a gent que mai o molt poques vegades s'havia mobilitzat és un fet distintiu del moviment 15M. 

Però, l'esperança -probablement el que més va contribuir a l'èxit de tot plegat- barrejada amb la innocència de molts anava produint una il·lusió al meu entendre falsa: som el 99%, som el poble. Però que l'enemic sigui l'1% no implica que nosaltres siguem el 99%. Hem de seguir convencent perquè si fóssim el 99%, si fóssim realment "el poble", hauríem derrocat qualsevol cosa que ens haguéssim proposat. Així doncs, sumar suport, convèncer, segueix sent l'estratègia principal.

Però torno a la conversa que aquests dies estic tenint, què fa que ni que sigui la minoria prou majoritària que està indignada i movilitzada no s'ha revoltat, ja? Què fa que no acabi de "petar" tot?

La foto que il·lustra l'article crec que explica perfectament el que està passant. Penso que com a conjunt no volem acceptar la gravetat de la situació. Si bé en converses, reflexions o discussions, surt la idea que res tornarà a ser com abans, que ens estan desmuntant l'estat del benestar i imposant més capitalisme salvatge allà on encara no havia arribat; tot i així sembla que en el fons tenim una il·lusió, una esperança inculcada que això és només temporal, que tot tornarà a ser com abans. Una sensació creada a base d'acumular dies d'anar a comprar el pa, a la feina o a llençar la brossa i que tot segueix igual, com si el món vulgui fer veure que que això només és un sotrac, que hem d'aguantar un temps la respiració però sortirem a la superfície d'aquí poc per a poder respirar bé.

D'alguna manera han aconseguit que tothom estigui atordit llepant-se les ferides pròpies i no lluitant conjuntament contra el que les hi ha fet. I la pregunta és fins quan? Quan ens farem el càrrec realment que res tornarà a ser com abans si no hi fem res? Que ningú ens tornarà l'educació, sanitat, pensions, drets laborals, drets socials, serveis públics i demés que teníem i fins i tot era insuficient per a alguns? Quan pensarem que no és qüestió d'aguantar el xàfec?

I pregunto quan perquè encara tinc l'esperança que passarà, que plantarem cara i acabarem amb tanta injustícia.

immigrants o estrangers?


Fa uns dies vaig descobrir aquesta notícia de eleconomista.es i vaig córrer a fer aquesta "vinyeta". La veritat és que masses vegades el racisme es combina i complementa amb el classisme produint aquest racisme de classe en el que l'immigrant sense diners és l'ase dels cops mentre que altres immigrants senzillament se'ls anomena estrangers.

Quantes coses es diuen en aquest canvi de paraula. A la paraula immigrant li han entaforat masses connotacions negatives i masses estereotips. Tant que quan volen que acaben utilitzant una altra paraula per a descriure la immigració amb diners.