La revolta de les corbates


Aquesta noia amb pressa no té res a veure amb l'home que creua pel seu costat. Es creuen per primera i última vegada. La seva història mai es tornarà a trobar en un futur. No hi haurà més creuaments, ni interaccions de cap tipus. No coincidiran en cap ascensor, en cap cua de cap supermercat, ni al quiosc que es veu a 20 metres pujant pel carrer que surt a mà dreta ni en qualsevol dels centenars que hi deu haver repartits per tota la ciutat.

La noia ve de recollir un paquet a una oficina de correus molt llunyana a casa seva "per error" segons li han dit per telèfon, qui sap si del repartidor o del qui havia escrit l'adreça. Té els vint anys recent fets i els porta amb un ímpetu propi del qui sempre se n'ha sortit amb prou èxit en tots els aspectes. Aquell ímpetu d'invencibilitat que només tenen els joves o els invencibles.

L'home, d'uns 50 anys mira el rellotge. No és que tingui pressa, és un tic nerviós. Fa dies que es planteja deixar la corbata a banda al anar a la feina. La possibilitat de fer aquest petit acte de rebel·lia l'omple de vida aquestes últimes setmanes. Només pensar en desobeir el nou cap de l'oficina, aquell carca que han posat "des de dalt", s'ha transportat a aquella etapa quasi oblidada d'inconformisme contra el poder, quan anava a les manifestacions d'estudiants.

Ella projecta una actitud enfadada, dura, sobretot avui que ha hagut de creuar la ciutat en l'hora lliure que té entre dues assignatures que normalment passa estirada a la gespa amb els companys de classe. Projecta aquesta imatge sabent que la projecta, orgullosa no sap perquè de "trepitjar fort". Qui sap si és un estereotip més que d'alguna manera se li ha acabat inoculant per saturació en aquest mar d'estímuls en el que ens movem. Sense ser conscient de la contradicció, mentre projecta aquesta actitud enfadada i dura està contenta de ser com és i de tenir el que té, de viure la seva vida.

Ell porta uns dies de rebel·lia, rebel·lia interior però rebel·lia al cap i a la fí. Ja no recordava a sensació de pànic, incertesa i poder sobre un mateix que provoca saltar-se alguna norma o plantejar saltar-se-la. Per estúpida que sigui, serà probablement la primera norma que se salta en 20 anys i vulnerar-la sap que significa molt més que no portar un tros de tela penjat al coll. S'imagina una conversa enmig de la oficina. "Brufau, em pot dir perquè no porta corbata?". La seva resposta la ha anat polint durant aquests dies que porta donant-li voltes: "Senyor Sanchís, crec que no és cosa seva com vesteixi, forma part dels meus drets individuals" i imagina com l'endemà uns quants atrevits arriben a l'oficina sense corbata i següent en són uns quants més. Quan pensa en la seva "revolució de les corbates", s'hi capfica tant, que es desemmascara i projecta la imatge més contraposada a la jove invencible amb la que es creua. 

A la bossa de la noia vibra el mòbil. Un moviment defectuós, humà d'altra banda, fa que el paquet li caigui de sota el braç mentre treu la mà de dins la bossa un iphone radiant i nou que encara li fa ilusió d'agafar. Les trucades, els correus electrònics tenen durant aquests dies de novetat un valor afegit pel sol fet de rebre'ls a l'"iuforn", com diu sa mare.

Un paquet passa per davant la mirada de l'home, que porta un mig somriure rebel i innocent dibuixat a la cara mentre es planta a en Sanchís en el seu món interior. Sense canviar gaire l'expressió recull el paquet i l'ofereix a la jove invencible: "em penso que és teu, oi?"

Es dóna un creuament de mirades, d'expressions contraposades. Mirant-la, ell recorda aquell ímpetu perdut, a base de tantes derrotes que li havia preparat la vida. Ella veu un somriure que la desarma. Una expressió que li encanta, per sincera, per real, per propera. I d'alguna manera, el que era contraposició s'equilibra i s'alimenta mútuament.

"Sí... Sí... Gràcies, gràcies"

Ella ho vol. Li ha agradat veure algú que no projecta més que el que li passa pel cap, el que sent, el que és. Ho vol per ella. De cop es descobreix profundament hipòcrita, "trepitjar fort", troba banal aquesta postura dura i invencible. Ella està contenta, feliç, i decideix deixar que els altres se n'adonin. Perquè n'està orgullosa d'estar-ho.
Ell ho vol. L'ha il·luminat la fortalesa d'aquesta noia, la profunda confiança en una mateixa que projecta. I es descobreix auto-convencent-se que ell no és tan fort i s'enfada. "I tant que sóc fort, el que no m'hagi passat en 53 anys" pensa. L'empenta que necessitava. Girant carrer avall, quan reprèn el fil del que pensava i es descobreix amb forces per fer-ho. I abans d'arribar a la feina, llença la corbata a la primera paperera que troba i es creua amb set persones amb les que mai més tornarà a creuar-se però ni tan sols les veu.

Quan recorda que l'havien trucat, la noia ja és al metro. Ha tingut temps de descobrir la comoditat d'anar pel carrer sense altra actitud que l'estat d'ànim que un té. Al llarg del dia s'haurà creuat amb una trentena de persones que no tornarà a tenir la oportunitat de veure.

I demà serà un altre dia, a la ciutat.

Tòpics falsos de la llei electoral

Aquests dies hi ha molt debat sobre la llei electoral, la seva falta de proporcionalitat, els resultats que s'haurien donat amb una de més proporcional i s'han llençat vàries propostes, crítiques i com no, han ressorgit alguns tòpics molts d'ells falsos. Avui en vull repassar uns quants aquí.

"La culpa és de la llei d'Hondt": FALS

Tenim una llei electoral per la qual els resultats són poc proporcionals, és a dir, que el percentatge de representació que se li dóna als partits dista del percentatge de vots que ha obtingut a les eleccions. És a dir, la proporció de diputats que té cada partit no és equivalent a la proporció de vots que ha obtingut. Podeu veure quan de diferents són els resultats en l'anterior article.

Quan es parla d'això molts cops es diu que és culpa de la llei d'Hondt. Sense anar més lluny ahir mateix al matí de Catalunya Ràdio ho deia el Manel Fuentes en la presentació d'un especialista que l'ha corregit després i és que això és fals. La llei d'Hondt és el sistema que s'utilitza per repartir els diputats, tot i que es desvia a favor dels partits majoritaris és força proporcional, el causant són les circumscripcions electorals massa petites.

La constitució espanyola marca que les circumscripcions electorals siguin les províncies. Què vol dir això? Els 350 diputats a escollir, es reparteixen per les més de 50 circumscripcions de manera més o menys proporcional a la població que hi viu. Així, a Barcelona se n'escullen 31, a Girona i Tarragona 6 i a Lleida 4. A excepció de les circumscripcions més poblades com Barcelona, Madrid, València, Sevilla i poques més la majoria són circumscripcions que només es reparteixen al voltant de 5 diputats. Això fa que els partits que recullen pocs vots però a tot l'estat no aconsegueixin representació més que a les circumscripcions molt poblades.

Imagineu-vos un parlament de 500 diputats d'un país on totes les circumscripcions són de 5 diputats. Tenim els partits amb els següents percentatges de vots vàlids:
A: 45%
B: 35%
C: 15%
D:   5%
Suposem que tenen aquest % de vot de manera uniforme en tot el país. Com que les circumscripcions són de 5 diputats, per arribar a obtenir un diputat a qualsevol circumscripció, qualsevol partit necessita una cinquena part dels vots (el 20%) en aquella circumscripció. Així, C i D, no aconseguirien cap diputat en cap circumscripció. En canvi dos partits majoritaris A i B obtindrien 3 i 2 diputats en cada circumscripció. El nombre de diputats que obtindria cada partit seria:
A: 300 - majoria absoluta sobrada amb un 45% dels vots.
B: 200
C: 0
D: 0
Imaginem-nos el mateix país però en comptes de circumscripcions de 5 diputats, tinguessin una sola circumscripció on es reparteixen els 500 diputats proporcionalment. Els resultats serien els següents:
A: 225
B: 175
C: 75
D: 10
Aquesta diferència és l'efecte que produeixen les circumscripcions electorals petites i això és el que li passa més o menys al sistema electoral espanyol. Per això el PP ha obtingut majoria absolutíssima amb menys d'un 45% dels vots i tenim els resultats que tenim. S'han sentit moltes veus que demanen, per aquest motiu, la circumscripció única electoral i això ha fet sortir veus en contra a vegades amb motius equivocats i així encadeno amb el següent tòpic.

"La circumscripció única aniria contra els partits nacionalistes": FALS

Sabem què passa amb els partits que tenen un suport minoritari arreu de l'estat (IU, UPyD a espanya o els partits C i D de l'exemple) però no hem vist què passa amb les minories que es concentren en unes poques circumscripcions. Els partits nacionalistes com PNV, ERC es presenten només al País Basc i Catalunya, de 4 circumscripcions les dues, no és cert que una circumscripció única els perjudicaria.

Els partits nacionalistes, aglutinen el vot en poques circumscripcions cosa que fa que pràcticament allà on es presenten obtenen algun diputat així que no són perjudicats per les circumscripcions petites però tampoc beneficiats. El tòpic amb el que els partits nacionalistes es posicionen contra la circumscripció única són falsos, de fet, més d'un en sortiria beneficiat.

Recupero aquesta taula de l'article anterior per a il·lustrar que qui perdria amb una circumscripció única només serien els que actualment en surten beneficiats notablement que no són altres que els partits majoritaris estatals.

De tota manera, caldria canviar la constitució per a fer un canvi com aquest. La interpretació de la mateixa constitució sobre la igualtat la fan servir els que defensen la circumscripció única; una persona un vot. Tenim una constitució que es contradiu?

"La culpa de la desafecció és de la llei electoral" ?

Aquesta si bé comença a ser un tòpic no es pot dir que sigui ni fals ni cert. Però volia fer una reflexió sobre aquest discurs que des de la política sovint s'acaba anant. Sembla que avui busquem dreceres per a tot i n'hi ha molts i moltes que s'han apuntat a la drecera contra la desafecció d'una llei electoral nova.

A Espanya cal una llei electoral nova (i una primera llei electoral catalana, per cert), fem-la perquè cal fer-la, no per altra cosa. I és que ja he sentit de diferents colors com s'acusa la llei electoral com el causant i la solució de la desafecció de la societat vers la política. Uns diuen que la poca proporcionalitat i altres al contrari, demanen sota la fal·làcia "proximitat" unes circumscripcions més petites.

La solució a la desafecció vers la política no la té ningú perquè ningú coneix tots els motius de cada persona d'aquest estat. I com que jo molt em temo que és una suma molt i molt gran, més val que comencem a fer cadascú l'autocrítica que ha de fer, començant pels partits i seguint, sobretot, per les televisions, ràdios, premsa escrita i acabant a casa, a la família i en un mateix. Perquè, com sempre, l'autocrítica és allò que sempre es demana per als altres.

Què hauria passat amb una llei electoral justa?

Ja està, ja tenim nou congrés dels diputats.

Hem viscut una campanya electoral on no hi ha hagut massa debat ideològic, a nivell estatal, en el pla mediàtic. Alguns sempre hem volgut que una campanya sigui l'excusa perfecte per poder rescatar el debat ideològic que fa tant que ja no té lloc als mitjans de comunicació massius.

Per sort, els moviments socials i les xarxes socials faciliten aquest debat ideològic. Un dels debats que ja des del 15M es va donar repetidament i que durant la campanya s'ha anat sentint ha estat la llei electoral espanyola. Per això vaig fer una sèrie d'articles sobre el tema: 1.Territori o proporcionalitat?, 2.Llistes obertes o tancades? i 3.Qui vol canviar-la?

Ahir ja vaig prometre que faria un article tant bon punt conèixer els resultats sobre la hipòtesi que s'haguessin donat amb una llei electoral proporcional (que al meu entendre és el més just). Aquest matí he publicat els gràfics d'una notícia de lainformacion.com i hem tingut un debat molt interessant sobre la seva validesa.

És per això que m'he animat a implementar amb un excel el que hauria estat una repartició mitjançant el mètode del residu major* que al meu entendre és el repartiment més proporcional que hi ha per a repartir una quantitat alta de representants com seria el cas de la circumscripció única a Espanya. Aquí teniu els resultats que disten una mica (encara són més indignants) dels que aquest matí ha publicat lainformacion.com


Vàries dades interessants a comentar:

1. El PP no tindtria majoria absoluta. S'hauria quedat amb 158 escons, 28 menys dels que ha obtingut i molt lluny de la majoria absoluta.

2. El bipartidisme s'hauria reduit a 260 diputats, 36 menys dels que ha obtingut els quals s'haurien repartit bàsicament entre les minories no territorials: IU i UPyD.

3. EQUO-Compromís també hauria estat sorpresa, i és que tot i que tothom coincideix en que Amaiur ha estat la sorpresa (esperada) d'aquestes eleccions, EQUO-Compromís ha obtingut més vots traient només un diputat.

4. Minoritaris amb representació. El Partit Andalusista, PACMA, Escons en Blanc, PxC i P.R.C. haurien obtingut representació.


Tornem a posar de relleu que l'actual sistema lluny dels tòpics no afavoreix als partits territorials i la circumscripció única per tant no els perjudicaria. Mentre que dóna un resultat prou ajustat per a partits territorials (CiU, Amaiur, PNV, ERC, CC, BNG, CC...), penalitza extraordinàriament minories repartides pel territori (IU, UPyD, EQUO) i premia de manera indecent els majoritaris PP i PSOE fins al punt de donar al PP una majoria absoluta sense tenir la més de la meitat dels vots.

En fi, lo "prometido es deuda". Aquí us deixo aquest breu article amb una última reflexió. Cal llegir les eleccions amb nombre de vots per saber què ha passat i és que mirant-ho així, el tsunami blau no ha estat tant tsunami. El PP ha pujat menys de 500.000 vots mentre que el PSOE ha perdut més de 4 Milions de vots. Com sempre ha passat a Espanya, és el PSOE qui guanya i qui perd les eleccions i són els votants socialistes qui decideix que guanyi el PP quedant-se a casa i no castigant-lo donant el vot a un altre partit.

________________________
* El mètode del residu major agafant com a quocient q el nombre d'electors dividit entre el nombre de representants a repartir és a la pràctica el més proper a assignar el percentatge de diputats igual al percentatge de vot.

No penso callar, mai


No penso callar. Perquè ni crec que poguem permetre'ns el luxe de fer-ho ni perquè crec que pugui evitar-ho.

No puc evitar no callar quan uns pocs avariciosos provoquen una crisi amb la que hi guanyen diners i que paguem la resta. No puc callar quan a sobre els mateixos són els que són rescatats pels estats, a costa de deute públic que compren ells mateixos al preu que ells mateixos fixen.

Qui pot callar quan ara diuen que no hi ha calés però amaguen que fa dècades que abaixen impostos a les fortunes, a les grans empreses i als grans capitals?

No puc, no podem callar però a més no ho hem de fer. El nostre deure és no callar.

No callar quan per recuperar diners s'apugen impostos a les classes treballadores com l'IVA, però en canvi quan es descobreix que la família Botín ens ha robat, ha defraudat milions d'euros li perdonem una gran part. No hem de callar veient que els beneficis que es treuen pel sol fet de tenir diners tributin menys que el que tributa el sou del treball. 

I hem d'animar la gent de l'entorn a no callar quan un banc rescatat fa fora una família endeutada de casa seva o quan els mateixos directius d'un banc intervingut cobren primes milionaries.

És que no penso callar.

Qui podria callar en un món en el que cada dia la riquesa està més concentrada? En un sistema econòmic que quan diuen que funciona ho fa a costa d'altres, en un dels moments que sortirà a la història que estudiaran els nostres fills en una escola privada perquè no n'hi haurà d'altres. 

Jo vull poder dir als meus fills i als meus néts que jo no vaig callar, que jo no només hi estava en contra sinó que vaig fer tot el possible per lluitar-hi. Que no callava, que escrivia a les xarxes, que cridava al carrer i que no callava quan em deixaven votar.

No em dóna la gana acceptar que això és el que toca viure i no penso callar. I cridaré ben fort per tots els canals que tingui a l'abast.

I avui, ho sento, però tampoc em dóna la gana rebre ni lliçons escèptiques ni puristes. Allà cadascú amb els seus actes. Jo tinc la certesa que als meus fills els diré que fins l'últim moment vaig defensar la democràcia per sobre els mercats i que mai vaig callar.

A tu, que no penses votar


No ens coneixem, o potser sí, no ho se. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge hi ha eleccions. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que pronostiquen que donaran la majoria absoluta al PP. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem" perquè sóc dels que pensa que sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. Sempre estem a temps de queixar-nos però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar més. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

Ens demanen que triem com volem que governin l'estat. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat i que s'ho pagui qui pugui, si volem un estat on els més rics, els que més guanyen i els que més contaminen paguen més o on el gruix dels impostos els segueixin pagant la classe mitja i treballadora i les PIMES, on el frau fiscal s'investiga, es persegueix i condemna o on el frau segueixi sent el doble que a la UE. Ens demanen si volem viure en un estat on paguin els plats trencats de la crisi els qui l'han generada i que s'han enriquit amb ella o on segueixin pagant els de sempre, on l'ecologia i la sostenibilitat siguin la palanca per sortir-ne o on els interessos de les elèctriques, les concessionàries i l'industria automobilística marquin les polítiques energètiques. I tantes coses més, autodeterminació vs autoritarisme, transparència vs corrupció, democràcia vs reformazo... Tot això es vota aquest diumenge.

Després ens queixarem i en tindrem tot el dret, jo seré el primer en fer-ho. Però jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar. Per això penso votar. Per intentar no haver-ho de fer més.

A l'estat espanyol sempre hi ha hagut bipartidisme. Els partits petits només han pogut intentar influenciar des de fora en el projecte polític de socialistes o de populars amb esmenes a les lleis, mocions o proposicions. I vosaltres, els que esteu pensant de no votar sou molts... Tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada tant necessària i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Ens estan robant


Ens estan robant. Així de cru, així de clar i així de senzill.

No estic parlant de delinqüència urbana, de furts, robatoris o el que sigui que sembli que ara sigui el gran problema social. Tampoc parlo del "gravíssim i generalitzat" frau que ens van fer creure que hi havia en el cobrament del PIRMI. Ni parlo avui del que injustament l'estat no inverteix a Catalunya.

Ens estan robant i molt.

Parlo de molts diners. Cada any ens estan robant 70.000 milions d'euros a Espanya o de més de 100.000 milions als països en desenvolupament (més del que es destina en cooperació en tot el món). Parlo del frau fiscal, de l'evasió i dels paradisos fiscals.

Ens estan robant i punt.

Si no comencem a dir les coses pel seu nom, si no ens posem durs en els punts innegociables de justícia global no anirem enlloc. Que no ens vinguin amb "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats", o que "aquest l'estat del benestar no ens el podem permetre" i encara més, que no ens enganyin amb que les petites i mitjanes empreses nosequè... estem parlant que les grans empreses estan pagant menys impostos que les PIMES, que les grans fortunes estan pagant menys impostos que la resta. El frau fiscal de les grans empreses triplica el de les PIMES.

Ens estan robant davant els nostres nassos.

I que no ens diguin que costa tant perseguir-ho perquè els mateixos inspectors d'hisenda diuen que tenen pocs recursos i que en cada euro invertit en perseguir el frau se n'obtenen 8. Tenim el doble de frau que la UE que no és que en tingui poc. S'han acabat les excuses.

Ens estan robant i encara tenen la indecència de dir-nos què hem de fer.

Perquè gent com Botín, que tenia una fortuna en un paradís fiscal encara es considera amb autoritat per dir-nos que hem de retallar, que hi ha masses funcionaris i que s'ha d'abaratir l'acomiadament. Quina poca vergonya.
Ens estan robant i ho fan perquè ho permetem.

Els grans partits ja han demostrat la poca intenció en perseguir-los fins i tot quan falten diners. Sabem que se'ls pot enganxar, ho diuen els mateixos inspectors d'hisenda. És hora que posem fi a aquest robatori multimilionari immoral, indecent i per suposat, il·legal. No fa falta canviar cap llei, només cal dotar de recursos a hisenda i crear equips especialitzats d'investicació del frau. Poques coses són tan fàcils de perseguir i això és el més greu.

Ens estan robant i diuen que plou.

___________________

Us deixo un video amb una petita explicació molt senzilla de la situació actual fet per una campanya contra el frau fiscal a nivell mundial: Crisis y paraisos fiscales

5 anys de Walden III

No se ni com començar un article com aquest, no se com es fa. Suposo que fer un balanç és obligatori, allà va.

Avui fa just 5 anys que publicava aquest article uns dies després de reeditar el segon tripartit de Catalunya. Aquella era una "aposta" personal, tenir un blog on parlar de política. Tot i que al principi va ser des de Can Pistraus*, l'esperit del walden va començar en aquest article. No va ser fins al Juliol que no vaig crear pròpiament el blog walden III un cop vaig entendre que a Can Pistraus hi treia el cap més vegades jo que el personatge. Així, sempre he considerat que sense una pàgina pròpia a la xarxa, el walden III va començar el 7 de novembre de 2006.

D'entrada el vaig batejar amb el nom provisional walden III, degut a un dels llibres que m'ha fet reflexionar més sobre la política, sobre com ens organitzem com a espècie, el Walden Dos de B.F. Skinner. Des d'aleshores, mai he trobat un nom millor ni cap motiu per a buscar-ne un de diferent. M'agrada el nom i el llibre segueix sent una analogia perfecte del que m'agradaria que fos algun dia el blog, una proposta diferent sobre com podem organitzar-nos amb tots els dubtes que la proposta pugui generar. No són solucions, són opinions, propostes sobre les que el lector o lectora ha de decidir la seva postura entre els infinits matisos entre el triangle que formen el 'd'acord' el 'desacord' i el 'no sé què pensar'

Així, des del primer dia, el walden III va tenir una continuïtat suficient per no caure oblidat i es va consolidar com el meu racó on he anat deixant plasmada sobretot la meva opinió respecte el que passa al meu món però no només. Tot i que hi ha regnat la opinió política, al walden sempre hi ha hagut lloc per els meus projectes raros, una mica de blog personal, la música i, com no, els meus contes i escrits varis que tant enyoro poder escriure.

Fins ara, cada any he publicat més que l'any anterior fins a dia d'avui on, de mitjana, publico un article cada 5-6 dies fins a arribar a més de 190 articles publicats al llarg d'aquests 5 anys en els que els lectors hi heu/han fet 327 comentaris (que no sabeu quanta il·lusió fa, llegir-los!). Es fa difícil saber quantes visites té el walden III, depèn de l'eina que utilitzi la diferència entre xifres pot ser de més del doble. El comptador de visites que vaig posar un any després de l'arrencada del blog acumula prop de 23.000 visites i el Google Analytics que compta des de finals del 2007 en porta prop de 21.000. 

Més enllà dels números, visitants, articles publicats, comentaris, el walden III al llarg d'aquests 5 anys ja és una part més irrenunciable de la meva vida quotidiana. D'alguna manera representa una part de tot el que m'ha passat al llarg d'aquest temps i ara no m'imagino no tenir-lo.

L'era dels blogs alguns van dir que es va acabar fa temps, que l'irrupció de les xarxes socials acabava amb aquesta manera més estàtica i de menys relació que representen els blogs però el que jo he notat precisament és el contrari. Si bé ja no hi ha tants comentaris (això si que ha passat a les xarxes socials on la comunicació és més bidireccional i ràpida), d'alguna manera els blogs han esdevingut juntament amb els diaris digitals, els creadors de gran part del contingut que després es comparteix a Twitter, Facebook i companyia.

Tampoc amago que crec que l'amenaça de sempre, la immediatesa, es pot traduir en la proliferació dels missatges curts, que poden estar tan elaborats com vulguis però amb els que no podem transmetre un argument mínimament ric, complex o senzillament escrit sense la necessitat d'economitzar paraules.

La meva aposta segueix passant per publicar tant com pugui en aquest racó que m'he fet a la xarxa que com qui canvia els mobles, ha anat canviant d'estètica** però sempre ha mantingut l'objectiu de ser un espai de reflexió sobre el món i el moment que per sort (sobretot) i per desgràcia ens ha tocat viure.

Moltes gràcies a tothom qui ha passat per aquí en algun moment d'aquests 5 anys i un record molt especial a un lector esporàdic que fa un any que no passa per aquí: et trobem a faltar, Martí.

____________________________________________
* blog del personatge Sr.Pistraus, membre del grup d'Estanislau Verdet
** les fotos d'aquest article són d'anteriors estètiques que ha tingut el walden III

A cagar a la via

Vivim dies plens de mala llet, la indignació quan s'allarga en el temps, amb la seva dosi d'immobilisme acaba en la mala llet i la llet al cap del temps es torna agre.

El que passa a Grècia aquests dies i el posicionament de cadascun dels líders europeus entorn tot plegat és una de les coses que poden fer-nos plegar veles i engegar-ho tot, ni que sigui durant una estona de desbordament d'indignació.

Aquests dies sembla que tothom s'ha pogut fer una idea del que hi passa "gràcies" als nostres mitjans, als meus estimats tertulians i als "experts" en economia neoliberal que es conviden per explicar-nos-ho. Però hi ha unes quantes coses que no ens expliquen i que potser farien trontollar aquesta idea que sembla que volen que tinguem del conflicte.

Grècia ha gastat més de 6.000 Milions en material militar comprat a Alemanya i França el 2010, en plena negociació del primer rescat. Unes compres que Grècia havia descartat anteriorment.

Un cop negociat el segon rescat el president grec, Papandreu, ha anunciat que vol referendar les condicions que li ha posat la UE per el rescat. La reacció dels líders de la unió ha estat nefasta. La política fa temps que va a remolc de l'economia i arran de l'anomenada crisi del deute concretament a remolc de l'economia especulativa. Quan parlem de 'mercats' i de la borsa no estem fent més que dir 'especuladors', una manera de parlar que denoten un gest d'orgull per no acceptar que ens dominen un conjunt d'interessos lucratius individuals.

I que ningú s'ofengui quan parlo d'especuladors. Tot i que crec que ja és hora que comencin a tastar què és això de la crisi, tampoc no els criminalitzaré. Tothom té el seu dret en preocupar-se només per les seves coses, el que no pot ser és que aquest conjunt de interessos individuals i lucratius governin el món. No pot ser.

Tertulians i 'experts' ens venen que el problema és que hem fet créixer el sistema de benestar per sobre de la nostra capacitat de pagar-lo i ho hem fet tirant de deute. Això és absolutament fals. El sistema de benestar que tenim el podem pagar, el podíem pagar. No fa tant, tots els estats tenien superàvit. Quan parlem del deute sembla que només podem parlar de despesa i mai d'ingressos, no fos cas que ens plantegéssim quants diners hem perdut amb la rebaixa fiscal dels últims 15 anys i el poc interès que s'ha tingut en perseguir el frau. Els que ho han comptat diuen que la rebaixa fiscal a Espanya ens ha fet deixar d'ingressar 28.000 milions d'euros i el frau fiscal és de 70.000 milions d'euros.

I aquests tertulians mai, mai, quan parlem de deute, d'estirar més el braç que la màniga i tota la mandanga, ningú posa sobre la taula que el 2010 al món el número de multimilionaris va créixer un 8'3% i la seva riquesa un 9'7%. I llavors surten amb frases com "n'estic fart de la superioritat moral de l'esquerra". És que hem fet altra cosa que donar alternatives?

Doncs au, a cagar a la via.

Novembre

Frase del mes: El referéndum en Grecia es "una mala decisión"

Alfredo Pérez Rubalcaba, candidat del PSOE a les generals, no ha tardat en opinar sobre la proposta de Papandreu de fer un referèndum sobre el rescat per part de la unió europea i les seves dures condicions. Avui qui també ha respost a la proposta de referèndum han estat membres del mateix govern de Papandreu demanant la seva dimissió i la borsa. Les dues cares d'aquest gran eufemisme que és "els mercats" darrere del qual només hi ha especuladors que vetllen només pels seus diners.

Tothom té el seu dret en preocupar-se només per les seves coses, el que no pot ser és que aquest conjunt de interessos individuals i lucratius governin el món. Els mercats no han callat quan la democràcia pot imposar-se a la mercadocràcia, nosaltres tampoc podem fer-ho quan la mercadocràcia s'imposa a la democràcia i trobo que d'aquí dinou dies serà una bona oportunitat per no callar sense que vulgui dir que sigui suficient, ni molt menys.

Sobre el rescat de Grècia m'agradaria compartir un vídeo contundent de Daniel Cohn-Bendit, eurodiputat del grup Verd Europeu. Apassionat i indignat davant la hipocresia del que fa la UE amb Grècia, lucrar-se.


Cançó del mes: Tots els colors - Maria Coma (Magnòlia)

Era d'esperar, no hauria de ser cap sorpresa per a ningú que la cançó del mes sigui el single del nou disc de la Maria Coma, l'esplèndid Magnòlia que acaba de sortir. Qui vulgui sentir alguna cançó més al bandcamp hi trobareu 4 cançons més. Un disc senzillament imprescindible.

 
Recomanació del mes: Hay alternativas

Fent la recomanació d'aquest llibre vull fer-vos una doble recomanació. D'una banda el llibre (de descàrrega gratuïta) escrit per Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky. L'economia que no expliquen a les tertúlies ni "els experts" que sempre s'entrevisten a les teles i ràdios d'aquests mitjans tan plurals que tenim.

D'altra banda vull recomanar-vos un dels autors: Alberto Garzón i el seu blog Pijus economicus. La gran i grata sorpresa ha estat veure com des d'ATTAC-España ha fet el salt i és candidat per IU a Màlaga. I ja que estem de vídeos, us deixo amb un youtube d'un dels dies en que Alberto Garzón va anar al 59" de TV, un dels pocs programes on encara se senten veus de l'esquerra alternativa com ell o la Gemma Galdón. En sap molt i no li costa dir les coses per crues que sonin...