"No ens fallis"

Mirem-ho tot plegat des de fora per una estona. 

Al món hi passen moltes desgràcies, hi ha terratrèmols, tsunamis, riuades, sequeres, incendis, huracans, ciclons, volcans que entren en erupció, inundacions... ja sembla que estem impermeabilitzats emocionalment al veure imatges a la 'tele', és trist. El que rebel·la és veure que més que aquestes desgràcies, som nosaltres mateixos qui generem més misèria.
Alguna cosa no funciona quan els humans, com a col·lectiu, ens organitzem d'una manera en la que el 20% té dificultats per sobreviure.

Alguna cosa no funciona quan ens organitzem en un sistema que sense catàstrofes externes cau en crisi i genera més misèria encara.
Quantes vegades he sentit dir 'el comunisme s'ha provat que no funciona', encara és hora que senti algú dient que el capitalisme s'ha comprovat que no funciona. I jo no ho entenc.

I ara mirem-ho des de dins. 

De què ha servit a tots aquells ciutadans i ciutadanes d'esquerres votar el 'prometedor' i jove Jose Lúis Rodríguez Zapatero? Alguns drets civils, és clar, que estan molt bé. Però en política econòmica, aquella que és la mare de les polítiques, de què ha servit?
Ha servit per rebaixar els trams més alts de l'IRPF a les grans riqueses.
Ha servit per eliminar l'impost de patrimoni.
Ha servit per rebaixar l'impost de societats a les grans empreses.
Ha servit per privatitzar gestió d'aeroports.
Ha servit per fer una reforma laboral que facilita l'acomiadament i el subvenciona.
Ha servit per eliminar els 420€ per aturats sense prestació d'atur.
...i amenaça de servir per allargar l'edat de jubilació als 67 anys.
Després d'un temps de retallar ingressos, tenim crisi de deute i ves per on quina és la solució, retallar despeses. Dubto moltíssim que aquestes fossin les polítiques que volien els 11 milions llargs de persones que el van votar al 2008. El mateix dia de les eleccions, en la celebració es van sentir crits: "no ens fallis", quina ironia.

Aquells ciutadans van votar un govern que ha fet polítiques de tot tipus, però que no s'ha atrevit a fer política econòmica, aquesta li han fet. Ara, en política econòmica, des de dins i des de fora no hi ha democràcia que valgui, ara ja manen els mercats.

Economia d'esquerres?

Clar, directe i rigorós, com tots els articles de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i ex-catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Vull recomanar-vos un article publicat al 'público' que desglossa els números detallats de les propostes que l'esquerra (no la socialdemocràcia de pa sucat amb oli) està proposant des de fa anys. Ara mateix que sembla que els economistes i l'economia en general és de dretes, llegir un article com aquest reconforta bastant:
Existen alternativas a los recortes, Vicenç Navarro (9 Desembre 2010)
Faig un resum pels que no tinguin paciència. Davant les retallades com a solució única contra el dèficit públic, cal recordar que hi ha alternatives a les retallades per acabar amb aquest deute públic que tant desagrada als mercats. Després de la retallada d'impostos als més rics feta pels governs d'Aznar i Zapatero (amb l'ajut inestimable de CiU) toca posicionar-nos, en la línia d'Irlanda, Gran Bretanya i EUA o en la línia de Suècia o Finlàndia.
  • IRPF: recaptació de 2.500 milions d'euros més, afectant només al 3,98% dels ciutadans.
    • Augmentar d'un 43% a un 45% el tram de les rendes superiors a 60.000€.
    • Afegir un nou tram al 50% per als que ingressen més de 120.000€.
  • Recuperació de l'impost sobre el patrimoni, eliminat el 2008 afavorint els sectors més poderosos. recaptació de 2.120 milions d'euros.
  • Recuperació del tram de l'impost de societats augmentant del 30% al 35% a les grans empreses (les que tenen una base impositiva superior a 30 milions que representen només un 0,12% del total), recaptació de 5.300 milions d'euros.
  • Augmentar la tributació d'un 1% a un 5% a les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable)
  • Segons l'associació de tècnics tributaris del Ministeri d'Hisenda, Gestha, a través de mesures immediates es pot reduir en un 5% del PIB el tamany de l'economia submergida, recaptant 12.700 milions d'euros.
  • Si s'eliminen els paradisos fiscals utilitzats per la banca, les grans empreses i les grans riqueses, es poden recaptar 6.155 milions més d'euros.
TOTAL: 35.235 millions d'euros. Més del doble que el que intenta aconseguir el govern de Zapatero amb les mesures de retallades. Tot això afectant poc més del 4% de la ciutadania i menys de l'1% de les empreses.

És interessant la reflexió que fa de la desigualtat a Espanya, recomano un altre cop, llegir l'article. Espanya és un dels estats amb més desigualtat, gràcies a la poca fiscalitat redistributiva, a diferència dels que alguns ens intenten convèncer, a Espanya paguem molt pocs impostos però sobretot, els rics i les grans empreses són les que menys paguen comparativament.

En fi, que hi ha alternatives d'esquerres. Que hi ha solucions factibles, responsables i totalment calculades, el que falta és valentia. Si l'esquerra no es mobilitza passarà allò que diu aquella cançó "passarán las crisis, pagarán los mismos".

Desembre

Frase del mes: "Catalunya ha d’observar el miracle econòmic irlandès amb molta atenció, perquè ensenya el camí de com un país pot trobar, en l’adaptació a la globalització, no només la seva supervivència, sinó fins i tot un grau de prosperitat i modernitat sorprenents..."

No és un secret. Encara que ho sembla últimament, els mitjans no han dit pràcticament res ni en campanya ni després, de la caiguda en desgracia d'Irlanda model econòmic i financer de Convergència i Unió. David Madí, Secretari Executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència i cap de campanya de CiU en el seu llibre 'Democràcia a sang freda' escrivia el que consta en quantitat de documents públics de la coalició conservadora. El model és clar: impostos molt baixos a les grans empreses i a les grans riqueses fent una competència deslleial als països europeus per acollir més empreses al seu territori. El model de com sortir de la crisi també ha quedat clar: Irlanda ha pujat l'IVA (i no els impostos a empreses i grans riqueses, us sona?), ha acomiadat 25.000 treballadors públics i ha retallat la despesa pública. Com deia aquell, "no hace falta decir nada mas".

Cançó del mes: Cau la neu - El Petit de Cal Eril (Vol i dol)

Aquesta és una cançó del nou disc del petit, Vol i dol, que encara no ha sortit a la venda ni a l'Spotify però que podem sentir sencer al seu myspace. Tot un disc molt i molt recomanable, menys ingenu i senzill que el primer, mantenint el to però una mica més fosc i seriós, tant en lletres com en música. Aquí us deixo amb el videoclip d'aquesta segona cançó del disc, Cau la neu:



Recomanació del mes: Regals responsables

Venen festes, d'aquí poc ja s'encenen els llums de nadal (ja fa un any, de LEDs) i comença la bojeria consumista de les festes. Per això aquesta recomanació tant tonta. Crec que fer la reflexió abans d'entrar en aquesta etapa pot servir per evitar més despesa de la que és necessària (a nivell econòmic propi) però també un nadal més responsable ecològicament i socialment parlant. 
  • Àpats i festes:
    • evitar al màxim gots i plats d'un sol ús.
    • Minimitzar la compra de productes sobre-embasats
    • Una ampolla d'un litre millor que cinc ampolletes de 20cl o tres llaunes de 33cl.
    • Comprem productes de temporada, produïts a prop.
  • El cost ambiental del regal:
    • La cultura, espectacles, oci són un bon regal.
    • Valorem el cost ambiental i social de regalar electrònica.
    • evitem al màxim embolicats o fem-los amb material reutilitzat (diaris, revistes...)
Són uns pocs exemples de coses a tenir en compte, com sempre, el millor residu és el que no es genera, si el generem, reciclem-lo.

Dia mundial contra el SIDA


Avui repeteixo la foto d'un article anterior, aquest cop no perquè vingui algú sinó per un dels motius pels quals no l'esperàvem. Avui és el dia mundial contra el sida i un any més llegim dades que esgarrifen de morts per culpa d'aquesta malaltia. Està provada l'efectivitat del preservatiu per prevenir contraure el sida, tot i així, el vaticà històricament ha anteposat la persecució del pecat a la eradicació o si més no, la no expansió de la malaltia als països més pobres. Aquest és el sentit que Benet XVI li dóna a l'evangelització.

Em sap molt greu que tenint el poder de convicció que té dediqui tots els seus esforços a perseguir pecats i no a lluitar contra injustícies, a defensar la família com a concepte rígid i intolerant dels nous models familiars, a comparar l'anticlericalisme espanyol actual al de la república (tots sabem la quantitat d'esglésies incendiades i monges violades que hi ha avui en dia) i a l'oposició frontal a l'educació sexual que és la principal arma que tenim per prevenir el sida a la nostra societat.

Avui, dia mundial contra el sida, cal refermar la posició que tenim en defensa de l'educació sexual als instituts públics i privats de Catalunya així com arreu del món.

Tinc desafecció

Escric aquest article encara en calent. Tot i ser un dia després encara em fa mal veure els resultats de les eleccions al parlament d'ahir, no tant pels números concrets. Des de fa un temps que ho vaig notant, però avui us he de confessar que finalment sé què em passa: 

Tinc desafecció, una desafecció profunda.

Tinc una desafecció de la societat catalana, dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I no em malinterpreteu, no és una pataleta "no m'has votat, ara ja no t'estic", avui no reflexiono en clau de partit, ni tan sols en clau ideològica. Crec que una societat avançada que reclama transparència a les institucions, que reclama una regeneració política i que creu que s'ha de renovar tot plegat no actua així. Una de dues, o una o l'altra, però que aquesta societat presumptament responsable, que vol regenerar la política, que no tolera la corrupció, que vol noves formes, que aquesta societat voti a una formació política amb sospita (totalment contrastada i verificada) de finançament il·legal en la licitació d'obra pública i que sigui votada en majoria tant bèstia no quadra. Aquesta no és la societat que vol una regeneració política que no tolera la corrupció. Crec cada cop més en el tòpic "cada país té la classe política que es mereix".

I és que no tornaré a caure en l'error de pintar la societat com a víctima dels mitjans de comunicació tant polititzats i partiditzats. Me'n seguiré queixant, però deixeu-me dir que la societat, que cada individu, té a l'abast la informació que pugui desitjar, d'acció de govern, de propostes de partits, d'implicats en casos de corrupció, de propostes de lleis fetes per cada partit, etc. Si en aquestes eleccions el conjunt de la societat volia sortir-ne amb aquesta "política renovada" no han apuntat gens bé. Algú, durant la campanya, ha sentit parlar a Artur Mas de transparència, de corrupció, de mesures de renovació política, de contenció de despesa electoral, de prohibició de donacions anònimes, de registres de lobbys, de transparència de comptes dels partits i dels candidats?

Efectivament cada individu té la ideologia que té, o en cas de no tenir-ne, vota al que li cau millor, el més guapo o el que li diu el marit, la família, els amics... Em sembla perfecte, és la imperfecció de la democràcia en un món consumista i individualista com el que cada cop més tindrem. Però no em vinguin amb discursos bonistes cap a la societat catalana, que no culpin sempre als polítics. Això sí que no.

Seguiré lluitant i treballant per defensar els i les més febles per ideologia, seguiré lluitant i treballant per defensar el medi ambient per ideologia, seguiré lluitant per evitar la corrupció política i empresarial per ideologia. Tot per ideologia, no perquè cregui, ja, que la societat catalana ho demana, perquè ja n'ha tingut la oportunitat.


Avui, com veieu, no faig valoració dels resultats del meu partit, ni de cap altre. Tampoc faig balanç dels que han anat a votar i els que no, ni valoro què representarà que la dreta torni al poder: avui em declaro en desafecció de la societat catalana.

Dia de reflexió i valoració de la campanya

Avui toca fer valoració. 

D'entrada la primera sensació que tinc al acabar la campanya electoral és de molta, moltíssima feina de molta gent, de molt d'esforç per intentar col·locar proposta als mitjans i a l'hora, desafortunadament, mediàticament una campanya molt pobre, molt poc ideològica. El que em porta al de sempre, al que sempre responc d'entrada (ja ho sabeu els que hem parlat més d'un cop) que molt sovint critiquem a la política el que és culpa del missatger.

I és que no és casualitat que tantes joventuts i partits no parlamentaris hagin fet vídeos porno, frikis o videojocs provocatius, la cosa és que segurament el lector ha vist o sentit parlar de tot això i no del vídeo de Joves d'Esquerra Verda que no és ni friki ni porno ni res. La proposta no ven diaris ni dóna audiència, el tall i la frase que sempre, sempre, es selecciona és el que fa referència a l'altre partit, a l'altre candidat, la confrontació. I dóna audiència i ven diaris per algo, també, però això ja és el debat de la tele-porqueria de sempre.

Sense que soni a teoria conspiratòria, torno a repetir que fa molt temps que els grans grups editorials privats cada cop són més generadors d'opinió i no tant informadors. Hem arribat a un moment on els debats públics són oberts premeditadament per aquests grups.

Precisament d'aquí vull partir per fer la valoració de la campanya d'ICV-EUiA i Joan Herrera. Amb la dificultat de 'colar' proposta, d'obrir debats i incidir en la política podem estar contents. A part de tot el material de mà totalment propositiu, crec que hem aconseguit fer arribar propostes bàsiques però sobretot crec que hem aconseguit situar el debat dels impostos als més rics, als que més guanyen i els que més contaminen per recaptar més i fer més política social i pública així com la sortida verda de la crisi.

I si no vam rebre resposta de cap partit (tret de C's) en el seu moment amb la proposta del pacte anticorrupció, en aquesta campanya hem aconseguit situar el tema a l'ordre del dia amb la declaració dels béns dels candidats (faltarà que també ho publiquin al deixar el càrrec).

I ha calgut (i jo assumeixo que ho he fet molt) remarcar què farà la dreta, quines propostes tenen i incentivar el vot una mica des de la por, per activar aquesta resignació que sembla que el votant d'esquerres tenia. No és el mateix CiU amb majoria absoluta que amb una forta oposició d'esquerres que no pactaran mai amb ells i això és el que garanteix ICV-EUiA.

A l'espera dels resultats de demà diumenge, segueixo desitjant que l'esquerra no es quedi a casa ni es resigni ni faci un vot de silenci davant la dreta descarada.

Perdoneu-me, sisplau

Perdoneu-me per haver estat tant pesat durant la campanya, precampanya i un temps abans. Per semblar que no se parlar d'altra cosa que de política, de què proposta tal i què ha dit pasqual.

Perdoneu-me per no estar disponible, per no ser-hi i per estar absent quan hi sóc.

Perdoneu-me per estar cansat, estar malhumorat i estressat. Per estar en un altre lloc i desconnectar tant.

Perdoneu-me si al intentar advertir qui és que amenaça en venir i quines propostes diu que té i què suposen, m'he passat de negatiu i no m'he dedicat tant a explicar les propostes d'ICV-EUiA, sempre intento dir coses i no repetir-les i les propostes ja sabeu que les podeu trobar per poc que busqueu (una pista per mandrosos).

I també, perdoneu-me per fer un últim esforç per explicar-me:

Els últims sondejos (que no es poden publicar a espanya, per això els publiquen a el periódico d'andorra) marquen una tendència positiva d'ICV-EUiA que esgarrapa una quarta posició i s'apropa al PP. Marquen una tímida tendència que el votant d'esquerres es rebel·la, que dóna un toc d'atenció votant l'únic partit que no pactarà amb la dreta. Això no és, ni pot ser, ni serà un bon resultat a les eleccions. No. No n'hi ha prou. No repetiré el que ja he explicat tants cops en campanya, ja sabeu qui amenaça en venir. Cal que diumenge anem en massa (perquè no ho oblideu, ho som, seriem majoria si hi anéssim tots) a votar el partit que no pactarà amb la dreta sota cap concepte, per posar-ho el màxim dificil a l'hora de retallar, retallar i retallar.

És el gest responsable de la gent d'esquerres. Així ho crec i per això us ho demano: Diumenge 28 de Novembre, cal anar a votar ICV-EUiA.

'Xafem-ho' tot

Trobo que cada cop més hi ha un moviment de gent jove que s'ho carrega tot.

Estic content que passi per un motiu, molts joves senten la responsabilitat de preocupar-se per la política i el govern del seu poble, ciutat o país. És una magnífica notícia.

Però molts hi venen des del desconeixement absolut del que hi ha, hi havia i qui és qui, què s'ha fet i com estàvem, identificant el problema actual i culpabilitzant el que està ara, allà. Tots aquests joves, que són normalment d'esquerres però que estan molt verges políticament, sovint cauen en discursos fàcils, populistes i argumentacions pensades precisament per a captar-los l'atenció.

Els sous dels polítics, els diners que es gasten en comunicació i altres arguments fàcils sumats a la ignorància de l'acció de govern i el poc esforç que hi posen (tot s'ha de dir) en informar-se i buscar dades acaba convertint a potencials votants d'esquerres en gent desmobilitzada i molt negativa vers la política, que no sap que hi ha opcions al mateix parlament que fa temps, molt de temps, que persegueixen les seves inquietuds.

L'esquerra del PSUC i posteriorment d'ICV és la que sempre ha estat i estarà al costat dels treballadors, amb vagues generals, amb la defensa dels impostos als més rics i als que més guanyen, amb la defensa dels drets laborals i socials que tanta suor, crits i fins i tot sang han costat, en la lluita contra el capitalisme així com de la dictadura franquista, els que van estar i estan contra de la OTAN. Amb la incorporació de l'ecologisme com a valor indestriable de l'esquerra, amb la defensa sempre dels més dèbils, dels col·lectius vulnerables i socialment exclosos, dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, dels nouvinguts. Amb propostes contra la corrupció política i empresarial, contra el frau fiscal de les grans fortunes que actualment encara estafen moltíssims diners a hisenda.

Falta memòria a tota aquesta gent jove, una memòria de coses que no han viscut. Algú els ha d'explicar que aquestes guerres ja fa temps que estan obertes i que no estan sols, perquè no creguin que estan tant perduts però també per sumar-los en la defensa d'un món més just i sostenible que en un futur hauran d'entomar ells i els seus fills i filles.

Fem fora els homòfobs


Tornem-hi, necessito dir-ho. Avui he llegit una de les propostes que CiU fa al seu programa electoral. Per si no en teníem prou amb les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida al seu blog defensant els psiquiatres que feien tractaments contra la homosexualitat, llegim al programa electoral:
"Proposta 377: Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar."
Jo repeteixo, hi ha un 15% d'indecisos i un 6% que pensa votar en blanc, tota aquesta gent pot aconseguir que Artur Mas tingui una oposició radical d'esquerres o resignant-se pot deixar fer a aquesta colla de lladres. A part, us convido a unir-vos al grup de Facebook:


El silenci còmplice

Rebaixa d'impostos als més rics, 433M€ programa CiU propostes 478, 479, 483, 485, 486
Contracte laboral per a joves no retribuit i sense cotizar programa CiU proposta 433
Eliminació de la limitació dels 80km/h (mesura que ha aconseguit un 50% menys de mortalitat i 12% menys de contaminació) programa CiU proposta 785
Recuperar el transvasament del Roine programa CiU proposta 915
Xecs a les famílies i no escola bressol pública Artur Mas 22/10/2010
Privatització de serveis públics Felip Puig 12/10/2010
Noves places d'FP i Batxillerat concertades i privades programa CiU proposta 215
Congelació de pensions i d'ajuts a la dependència CiU fa possible la proposta del PSOE
Reforma laboral injusta CiU fa possible la proposta del PSOE al congrés
Rescat de les autopistes de Madrid, 500M€  esmena de CiU pressupostos 2011al congrés


En aquesta campanya, Artur Mas s'ha desemmascarat amb tota la tranquil·litat que li han donat les enquestes i ha ensenyat la seva proposta descaradament liberal amb la que vol recuperar la Generalitat de Catalunya. Davant d'això tothom té dues alternatives: acceptar-ho i resignar-s'hi o rebel·lar-s'hi.

Jo sincerament crec que el vot blanc, el vot nul i el vot a partits minoritaris que no obtindran representació parlamentària és silenci. I el silenci és còmplice.

Hi ha un 15% d'indecisos i un 6,8% que volen votar en blanc, tota aquesta gent pot decidir que el proper parlament de la Generalitat sigui bel·ligerant contra la dreta o que durant quatre anys es desmunti l'estat del benestar en plena crisi sense que ningú hi pugui fer res.

Vot blanc, vot nul i altres dreceres

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Avui m'agradaria parlar d'un fenomen que crec que tindrà el seu màxim exponent en les properes eleccions al parlament de la generalitat de Catalunya: les dreceres.

Hi ha moltes dreceres, per a diferents objectius i amb diferents camins. De cara al 28-N hi ha dreceres independentistes (reagrupament o Solidaritat) i dreceres d'esquerres (Des de baix o la campanya pel vot nul). Són moviments i partits que basen el seu discurs o manifest amb una premisa: "si una majoria de gent ens dóna suport, declararem la independència" o "si una majoria de gent vota nul, haurem enviat un missatge clar". No et fot.

Si ERC tingués majoria absoluta, estic convençut que ja hauríem fet un referèndum i estaríem en un procés de separació d'Espanya. Si ICV-EUiA tingués majoria absoluta, estaríem en un país on els rics paguen molt més, on els especuladors no se'n surten amb la seva i on desplaçar-se amb transport públic de reus a Taradell no fos una gimcana. La LEC seria completament diferent, el tram autonòmic de l'IRPF (per a riqueses majors a 100.000€ anuals) ja faria temps que s'hauria incrementat, i el pla tren 2014 s'hauria ja estaria assolit, fins i tot hauríem fet una consulta federalista i independentista. 

Estic convençut que seria així perquè voldria dir que, en el primer cas l'independentisme i en el segon, l'esquerra, tindria una majoria social clara a Catalunya. El problema és que de moment no existeixen aquestes majories, mal ens pesi.

Ja sabeu que no sóc dels que defensa ERC, al contrari, trobo que massa sovint renuncia a la seva E (i espero que no ho faci el 29-N) però que un independentista digui que ERC no ha fet prou cap a la independència em sembla absurd. Amb un 21 diputats del total de 135 al parlament què vols? I que una persona d'esquerres digui que no pot ser que ICV-EUiA s'hagi menjat el 4t cinturó, el túnel de Bracons, la MAT o la LEC, no ha també em sembla poc realista. Amb 12 diputats i sent la tercera força del govern què esperes? Falta cultura del pacte i consciència de la correlació de forces.

Em sembla que a vegades les minories no acceptem que ho som i busquem dreceres i això no només no ajuda sinó que ens converteix en més minoritàries. I tot això en un moment en què hauríem de créixer, després d'una Vaga General i el gir a la dreta de la socialdemocràcia, amb retallades socials i jugant-nos com sortim de la crisi.

enllaç a l'article del crònica.cat

Examen als lectors

"Fa temps que veiem com es debiliten els drets socials en favor de la protecció dels béns privats. Davant realitats com la crisi, l’augment de l’atur i la desigualtat social, l’empobriment de la població o la destrucció del territori no hem sentit cap proposta que doni solucions per a la majoria de la població. Al contrari: l’augment de l’IVA, la rebaixa de sous, la reforma laboral, la congelació de pensions o la privatització dels serveis públics són les “solucions” que paguem tots, aportades per mantenir els beneficis del mercat enlloc del benestar de la ciutadania.

Per si això fos poc greus casos de corrupció han sortit a la llum pública en els darrers mesos. Casos als que tampoc no s’ha donat una resposta satisfactòria per als ciutadans i ciutadanes, i que creixen setmana rere setmana implicant cada cop a més polítics i institucions. Estem vivint en un clima general de sospita i, de fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya fan témer que aquests casos de corrupció no seran ni molt menys els únics. Sembla que la malversació i apropiació privada de fons públics, el finançament irregular de partits polítics, la prevaricació en la política urbanística, la manca de transparència i control, entre d’altres estan a l’ordre del dia.

Estem indignats i decebuts. Cal una reflexió i un debat profund que generi reformes en la gestió pública. Tenim el deure, ara més que mai, d’exigir unes institucions i uns representants que defensin els interessos dels ciutadans i ciutadanes amb honestedat i coratge. Cal una gestió pública amb més control i transparència, que afronti els nous reptes amb els que ens trobem, i un sistema que representi a les minories i que protegeixi els col·lectius més desafavorits. Calen unes reformes que incorporin mecanismes de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Com a ciutadans tenim no només el dret sinó la responsabilitat de formar part del correcte desenvolupament del nostre país. Si les denúncies que fan moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió, potser no hauríem arribat a la situació actual."

Em podríeu dir si trobeu res estrany en aquest text?
Crec que ningú es sorprendrà de llegir en aquest blog aquests paràgrafs, oi? L'estil no és el meu, però en tot cas, estan en la línia de l'argumentari usual i subscric totes i cadascuna de les paraules d'aquests tres paràgrafs. I sé que el partit al qual milito, ICV, no només hi està d'acord sinó que són moltes de les prioritats i eixos que del partit.

Perquè dic això? Aquest text és l'inici del manifest de la campanya "Transforma la teva indignació, vota nul", els motius pels quals diu que hem de votar nul.

Òbviament entenc que hi ha persones que troben motius per votar nul, però aquests motius? Si són els motius que donem per votar ICV-EUiA..! Em sona a una drecera de la gent d'esquerres desencantada del que el partit més petit del govern tripartit no ha estat capaç de fer, estirar ERC i PSC a fer polítiques d'esquerres i no doblegar-se, per la política que ha fet Zapatero a Espanya. Però deixeu-me preguntar, ha tingut la força suficient ICV-EUiA al congrés amb 1 diputat i al parlament amb 12?

No, no suficient. Per això la LEC, la reforma laboral, el decret de retallada salarial, la baixada d'impostos als rics pactada amb CiU, la MAT, el quart cinturó i un llarg etcètera. Però a l'hora, què hauria passat si no hi hagués hagut tripartit a Catalunya? La política d'habitatge, la nova cultura de l'aigua, el Memorial Democràtic, l'acció social, l'aposta per l'escola pública, la sanitat pública, les millores en seguretat vial (50% de reducció de la mortalitat!) i un llarg, també, etcètera.

La setmana que ve ja publicaré un article sobre dreceres com aquesta, avui volia expressar la meva sorpresa.

Alícia Croft, l'aniquiladora d'immigrants il·legals

Ja sé que arribo tard, però no podia quedar-me sense dir res.

El PP aquest any s'ha superat. En tot. Amb un procés judicial obert (en el que ICV està a l'acusació) precisament per el mateix pressumpte delicte, en plena campanya electoral les Nuevas Generaciones, joves empresaris carques i fatxes que els seus papes i mames no han volgut enxufar a cap de les seves empreses, publiquen un videojoc (i el PP català en fa un link amb un banner) en el que la heroina, Alícia Croft -la versió desinhibida d'Alícia Sanchez Camacho- elimina immigrants il·legals que cauen en paracaigudes des d'un avió i destrueix zeppelins independentistes o cues de l'INEM.


Hi ha coses que hem de criticar. Però hi ha coses que hem de castigar. Primer des dels tribunals, perquè sense conèixer la llei, estic convençut que han comès un delicte, si més no crec que el que han fet hauria de ser-ho. Segon des de la política i la ciutadania. A gent així se'ls ha de negar el vot, el pacte i cap mena de suport perquè han creuat el límit, un límit amb el que feia temps que jugaven.

No només hi ha un partit xenòfob que aspira a entrar al parlament, ja n'hi ha un instaurat.

La plataforma Unitat contra el feixisme i la xenofòbia ha convocat una manifestació aquest dissabte 20 de novembre a les 17h a la Pl.Universitat sota el lema "Per la convivència en la diversitat".

Què en saben, aquests, d'economia?

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Abans de la crisi, quan la classe mitja s'havia consolidat com a classe benestant amb tota mena de luxes, les esquerres ja reclamàvem que aquesta bonança no era de tots: l'invisible 4t món, treballadors migrats amb contractes precaris, pensionistes que no arribaven, joves amb una precarietat laboral en ascens i un llarg etcètera. I advertíem d'un creixement fictici, d'una bombolla immobiliària i un creixement insostenible. Però ningú no ens fotia cas: què en saben, aquests, d'economia?

I efectivament aquella bonança en capitalisme vol dir "oju que prendrem mal". I passa el que nosaltres dèiem, el capitalisme té crisis cícliques i comencem a reclamar que aquesta crisi no la paguin els menys afavorits, que la paguin els rics. I ningú ens fot cas: què coi saben, aquests, d'economia?

Durant un temps es parla que cal "refundar el capitalisme", que cal més control del mercat financer. Nosaltres diem que no cal refundar res, que cal canviar el model econòmic, cal més estat per sortir d'aquesta crisi i no tornar-hi a caure mai més perquè aquesta crisi és culpa de la llibertat excessiva al mercat (aquesta vegada al financer), que l'interès lucratiu és el que regeix els mercats i acaba enviant-ho tot a prendre per ja sabeu on. Però ningú ens fot cas un altre cop: què vols que en sàpiguen, aquests, d'economia?

A Espanya la crisi arriba en un context on també la llibertat del mercat (immobiliari i de la construcció) juntament amb el financer havien creat la bombolla immobiliària que ja havíem denunciat però ningú ens havia fotut cas: què en saben, aquests, d'economia?

Arriba la crisi i es multiplica pel coi de bombolla: un drama. I es desdibuixa aquesta classe mitja benestant i s'engrandeix la classe treballadora i encara sort si treballes. I amb un sector de la construcció sobredimensionat en fallida, un sector industrial tocadíssim per carambola i un atur estratosfèric es rescaten els bancs amb diner públic davant el nostre astorament. Un altre cop sortim denunciant que no només ens amaguen quins bancs s'han rescatat amb fons públics sinó que no se'ls ha exigit res a canvi però aquesta vegada tampoc, ningú ens fot cas: què han de saber, aquests, sobre economia?

I efectivament, passen els anys i els bancs segueixen publicant beneficis immorals sense donar crèdit a la indústria ni a les persones. Observem com a Europa (Espanya la primera) la socialdemocràcia claudica i ni intenta allò de "reformar el capitalisme". S'aplica la política de la dreta: s'abaixen impostos als més rics, s'apuja l'IVA que afecta tota la població, s'aplica una reforma laboral ferotge i s'anuncien canvis en el sistema de pensions. I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.

I la gent d'esquerres reclamem més públic i menys privat, la sortida de la crisi des de l'esquerra amb més impostos pels rics i més serveis públics per tothom. I la gent d'esquerres reclamem que qui faci l'esforç siguin els poderosos, no els aturats ni els pensionistes, ni els treballadors i treballadores. I la gent d'esquerres proposem un pla per generar 300.000 llocs de treball, basats en les noves economies, la sostenibilitat i l'atenció social. I ningú ens fot ni cas: què coi saben, aquests, d'economia?

I arriben les eleccions a la Generalitat de Catalunya i cada partit explica les seves propostes. La proposta de la dreta és clara, més capitalisme, més mercat. Esforç de 'tots' i baixada d'impostos als rics. Els socialdemòcrates no l'han d'explicar, la política de Zapatero sembla que els ha agradat. I mentre els republicans parlen d'emprenedors valents i no de treballadors putejats els que som d'esquerres seguim parlant del mateix, de les solucions d'esquerres. Però vaja... què en sabem, nosaltres, d'economia?

enllaç a l'article del crònica.cat

Se m'escapa el nitbús, merda.



Se m'escapa el nitbús, merda. Agafo un taxi perquè fot un fred del cagar.

Conec l'Eduardo, el taxista colombià que em porta, m'explica com veu ell que la immigració sigui un dels eixos de campanya i quins estereotips se'ls assignen: són delinqüents, no s'integren i no cotitzen. Ells, m'explica, són els més treballadors, els que s'emporten les feines que els 'autòctons' no volem i que si no cotitzen és per culpa del jefe "autòcton". I a sobre no els deixem votar.

Després em pregunta perquè no s'ha pensat ja un model econòmic diferent que no caigui cíclicament en crisi. Li dic que la proposta hi és però que la premsa no està per aquestes mogudes, que hi ha un partit que la fa i que també proposa que els immigrants tinguin dret a vot, que lluita contra missatges xenòfobs i irresponsables. Em pregunta el nom d'aquest partit. Li dic, Iniciativa per Catalunya Verds. Ens acomiadem fins una altra, em desitja sort i a veure si algun dia aconseguim que el deixin votar. Tant de bo.

Arribo a casa i ho escric. Són les 3:17h i un cop plasmat aquí ja estic més tranquil, volia compartir-ho.

Què votem el 28-N

Ja falta menys, s'apropa la data on votarem el parlament de la Generalitat, que no el president de Catalunya, que ningú us enganyi. I la diferència és abismal i crec que ha de ser així. M'explico:

Catalunya és plural, té diferents sensibilitats i ideologies i jo penso que està bé que sigui així. El sistema democràtic que més bé representa i sobretot, preserva aquesta riquesa és el sistema parlamentari. Un sistema en el que ningú té majories absolutes, en el que cal posar-se d'acord i arribar al punt de trobada entre els diferents partits que representen les diferents veus. Òbviament el pacte comporta renúncia i pel que sembla no hi estem massa acostumats.

El sistema presidencialista, on qui guanya és president, no només es carrega la pluralitat tendint al bipartidisme sinó que fa renunciar al votant d'entrada, no voto aquest amb qui estic més d'acord, voto el mal menor, que té possibilitats de guanyar. I totes les opcions que ens venguin en aquesta línia van a buscar aquest enfortiment dels grans partits i a debilitar els petits i, per tant, no representar aquesta pluralitat d'ideologies i carregant-se a poc a poc aquesta riquesa.

Avui no diré res ideològic, només volia parlar breument d'això.

Vet aquí la diferència

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

El que diferencia els partits en l’eix dreta – esquerra és bàsicament la política fiscal i la funció de  l’estat respecte el mercat.

La visió de la dreta és que el mercat, és el món privat qui satisfà les necessitats que té el conjunt de la societat. Per l’anomenat efecte de ‘la mà invisible’ es preveu que el conjunt de necessitats generen una demanda que el món privat respon amb una oferta. El capitalisme més extrem, representa pràcticament la no intervenció de l’estat fins i tot en els serveis bàsics de la ciutadania així com la pràctica eliminació dels impostos.

L’esquerra entén que el poder públic és qui ha de vetllar per respondre a les necessitats de la ciutadania amb una càrrega fiscal important recaptada de manera progressiva que permet una alta despesa pública. Els serveis bàsics de la ciutadania es paguen d’aquesta manera de manera desigual, mentre que els més rics estan pagant molt més del que reben, els més desafavorits paguen en impostos molt menys del que reben en forma de serveis i recursos públics (atur, sanitat, educació...).

A més, a l’esquerra s’hi afegeix la defensa dels drets civils, el feminisme, l’ecologisme, drets dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, pacifisme, anti-racisme, etc. A la dreta s’hi afegeixen posicions més properes a l’església, a la defensa de la família convencional, en contra de l’avortament, etc. Tot i que d’entrada la política fiscal i el paper de l’estat no té a veure amb aquestes posicions.

Avui, enmig de les destrosses d’una crisi provocada pel mercat, provocada per la llibertat del sector financer a fer i desfer amb l’únic objectiu de guanyar calers, crec que s’ha de reflexionar sobre com cal sortir d’aquesta crisi que, per variar, acaben pagant els que menys tenen. Sortir de la crisi desmuntant l’estat del benestar (impostos, despesa pública en educació, sanitat i protecció social, etc.) és no haver après res.

La legislatura vinent ha de ser la de la sortida de la crisi. I aquesta sortida es pot fer apostant per serveis i equipaments públics per l’increment d’impostos als més rics o eliminant impostos i privatitzant serveis. Vet aquí la diferència entre la proposta de dretes i la d’esquerres, i ja no parlo dels que no tenen proposta.

Novembre

Frase del mes: "El país que somies està a l'esquerra"

I ha arribat novembre i amb ell la precampanya i la campanya electoral. Uff! diuen alguns. Trobo que és normal que a la gent li faci mandra la pre-campanya i la campanya electoral. Trobo que és normal perquè a ningú li agrada viure dia rere dia desqualificacions, rèpliques, contrarèpliques i debats absurds.

Com a ciutadà molt vinculat a la política i per tant, no observador objectiu, crec que les campanyes han deixat de ser ideològiques fa molt de temps. Les propostes es fan, hi són, hi ha els programes i cadascú d'una manera o altre ha ensenyat les seves cartes. Però ja fa temps que s'ha mercantilitzat la campanya electoral com una campanya publicitària més. Vota'm a mi, compra el meu producte i seràs més feliç.

Em sap greu, em fa ràbia i em rebel·la que apelant a l'ilusió, utilitzant campanyes empàtiques i no ideològiques es pugui guanyar les el·leccions. Per això crec que la campanya de Joves d'Esquerra Verda (JEV), les joventuts d'ICV, aquest any és prou bona, m'agrada. Ja és hora que algú digui que fer vies i fer carreteres no és el mateix, que el model educatiu català es pot basar amb el concert o amb la escola pública laica i de qualitat, que el model energètic català pot avançar de moltes maneres així com, sobretot, la sortida de la crisi és molt diferent des de l'esquerra que des de la dreta. I això és el que fan els 4 cartells de pre-campanya, aquí al blog només n'he posat 2 podreu veure la resta de cartells i el resum de les propostes de JEV i d'ICV-EUiA a www.elpaisquesomies.cat

Cançó del mes: Protagonistes - Pau Vallvé (2010)

La primera cançó del l'últim disc d'en Pau que porta per títol 2010, "en honor a aquest any de canvis en la meva vida. Canvis importants de xip, de maneres de treballar, de projectes, canvis tan en morts com en amors, canvi de pis, de discogràfica, de mànagers i canvis en la manera de prendre'm les coses." com diu ell. El disc sortirà el proper dimarts 9 de novembre les botigues i el 15 a Spotify i iTunes però des de fa uns dies que a la seva nova web (estrenada per l'ocasió) està penjat el videoclip d'aquesta cançó i un link on descarregar-se-la gratuïtament. També tenim ja un vídeo amb un avançament del disc. La cançó d'aquest mes, Protagonistes, i el videoclip (al que també hi surto) em semblen preciosos, a veure què us sembla a vosaltres:




Recomanació del mes: The extraordinary ordinary life of José González

Aquest és un documental sobre José González, un cantautor nòrdic amb arrels llatines molt recomanable als qui encara no els coneixeu. En el marc del Festival In-Edit, un festival sobre documentals musicals que s'esta fent a Barcelona, es projectarà els següents dies:
Divendres 29 Oct. - 22:00h Aribau Club 1
Divendres 5 Nov. - 20:15h Aribau Multisalas
Dissabte 6 Nov. - 16:00h Aribau Club 1

No parlo de religió, parlo del Papa

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Ja ho sabeu, ve el papa a Barcelona el 7 de novembre i farà una missa a la Sagrada Família que per cert, no ha ni tremolat al pas de la tuneladora de l’AVE i ningú s’ha retractat de res.

Aquest senyor té tot el dret a venir aquí i fer una missa, de la mateixa manera que jo tinc tot el dret de fer públic que ni l’espero ni estic d’acord amb tot el que representa. Fins i tot, crec que té el dret de, com a figura important, faci la seva ruta a l’estil estrella mediàtica mentre jo tinc dret a queixar-me de les molèsties al trànsit, al transport públic (la parada Sagrada Família quedarà tancada el dia 7) i als veïns de la zona.

Com dic al títol, no parlo de religió i és que el Papa per mi no representa aquesta religió sinó una institució que fa la interpretació més retrògrada i intolerant d’aquesta i dels seus principis. Tot el meu respecte pels creients i les entitats cristianes que, des del que en diuen valors cristians, treballen per un món més just. Encara recordo una reflexió de Pere Casaldàliga en una entrevista: “el capitalisme és pecat” deia convençut. Em sobta la distància que hi ha entre creients com ells i la gran institució, que dedica tot els esforços a campanyes contra certs pecats (avortament, condó, família no convencional, homosexualitat) més que contra les injustícies socials (SIDA, pobresa, fam, desigualtat).

Jo sóc dels que crec en un estat laic, en un país laic i, sincerament, crec que a Catalunya estem actuant com a “Bienvenido Mr.Marshall”. És inacceptable la retransmissió de la missa per la televisió pública (TV3) o el no cobrament dels recursos en seguretat, mobilitat i organització (que es xifra en més d’un milió d’euros) que comporta la visita. Sumat al finançament de l’església per part de l’estat per múltiples canals i l’emissió de misses repetidament per TVE, deixeu que posi en dubte allò de la separació església – estat.

I el que em sobta més és el posicionament de la majoria dels partits que sembla que hagin oblidat què és la laïcitat. Recentment a l’ajuntament de Barcelona, PSC i CiU van ajudar a aprovar una proposta d’ERC per fer una campanya que insti a la gent a rebre el Papa amb senyeres als balcons. Doncs jo no el vull rebre, ni amb una senyera ni amb res: jo no t’espero.

Racisme i esquerres

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Fa uns dies la conservadora alemanya Angela Merkel deixava anar, al pur estil García Albiol: 
"A principios de los años sesenta nuestro país convocaba a los trabajadores extranjeros para venir a trabajar a Alemania y ahora viven en nuestro país (...). Dijimos: 'No se van a quedar, en algún momento se irán'. Pero esto no es así” - EL PAÍS 17-10-2010.
Tot i que no ens hi tenia massa acostumats, no m’acaba de sorprendre, la dreta europea està fent un gir per intentar capitalitzar l’augment de l’extrema dreta i xenòfoba. L’estat espanyol i Catalunya no en són una excepció.

Aquí hem retrocedit amb pocs anys el que havíem construït des de la fi del franquisme amb un paper clau d’ONGs com SOS racisme. Ja fa temps que el PP domina l’argumentari a la perfecció i CiU fa uns anys, davant l’aparició d’Anglada (PXC) ja va incorporar a les anteriors eleccions propostes com un carnet per punts per immigrants. El que em preocupa és que les esquerres a Catalunya no han reaccionat com ho han fet a Europa, allà alerten i fan pedagogia de la demagògia i desmunten els tòpics que alimenten discursos racistes.

Em sobren exemples. L’ajuntament de Vic on tant ERC com PSC recolzen la proposta il·legal de CiU de no empadronar i denunciar immigrants sense papers. El preocupant i innecessari debat sobre la prohibició del ‘burka’ que ha planat per molts ajuntaments de Catalunya com Barcelona, on Hereu unilateralment apuntava la ciutat a la llista de la vergonya amb un decret que no respon a problemàtiques existents i que ha dinamitat en gran part política d’inclusió social feta fins al moment a la ciutat.


Alguns em poden dir que la política local no reflecteix la línia d’un partit. Jo crec que ho hauria de fer. Poden dir que a nivell nacional, les esquerres tenen posicions més responsables. Torno a EL PAIS, Joan Puigcercós a la secció impresa de Catalunya deia:
"Ayer la cancillera alemana hacía las mismas reflexiones sobre la cultura y la lengua alemana que podemos hacer desde Cataluña".
Sé que demanar a la dreta que no jugui amb temes tant delicats és fer un brindis al sol, però precisament per això, l’esquerra ha de fer pedagogia, ha de denunciar arguments falsos que porten a raonaments xenòfobs i ara per ara, trobo a faltar que ERC i PSC es posicionin de manera clara al respecte.

I no només els partits. Animo a tothom a fer un cop d’ull i adherir-se a la crida d’unitat contra el feixisme i el rascisme, aturem Plataforma per Catalunya.

enllaç a l'article del crònica.cat

Jo no t'espero


Sense voler atacar ni ofendre cap religió sinó en l'aplicació absurda d'aquesta. No s'entén com dels principis cristians el vaticà n'extreu la intolerància a la homosexualitat, la rigidesa del concepte de família, el rebuig del preservatiu en un context on el SIDA és un problema de salut mundial tal que s'emporta cada any més de 3 milions de persones (3 milions de persones!!!) i no només el rebuig sinó la gran campanya que fa el vaticà a l'Àfrica on el problema és encara més pronunciat. Més que ho serà amb campanyes així. No s'entén la passivitat històrica que s'ha destapat davant la multitud de casos de pederastia. I només falten declaracions deplorables com aquesta.

No hi ha cap d'estat que visiti Barcelona que faci pagar la seguretat i els costos (que alguns ja han xifrat de més d'un milió d'euros) a tots els contribuents. Perquè no és digne d'un pais com catalunya que la televisió pública, TV3, retransmeti la missa que farà Benet XVI a la Sagrada Família.

Per tot això: jo no t'espero


Animo a tothom a venir a la concentració en defensa d'un estat laic que organitza 
el Moviment Laic i Progressista el proper 4 de novembre a les 19h a la plaça St. Jaume

'Mon germà m'ha pegat'

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Sempre s’ha dit que la repetició converteix qualsevol cosa en veritat absoluta. A Catalunya, des del moment en que el pacte del tinell va donar lloc al primer tripartit, l’entorn polític i mediàtic convergent començava a repetir enèrgicament “el PSC esta lligat a les ordres del PSOE”. Una frase que sense ser mentida, suggereix una idea que sí que considero falsa: “CiU és més catalanista que el PSC”. Una idea que la repetició, durant set anys, ha acabat convertint en veritat absoluta de país.

Quan ja tenia enllestit l’article, llegeixo l’article de Montserrat Candini al crònica titulat PSC-PSOE: Incompliment permanent amb catalunya, és exactament del que estic parlant. Sense donar més arguments que la dependència del PSC al PSOE, CiU fa bandera de ser la defensora dels drets i l’autogovern de Catalunya. Una cosa no implica l’altra, com el nen que insisteix als pares que son germà l’ha pegat quan en realitat s’han barallat els dos.

No ho entenc, sóc l’únic que té memòria? Jordi Pujol va ser l’aliat de PSOE i PP al congrés durant anys, era un president molt còmode, el seny català, deien per Madrid. Si fa cinc anys va començar la campanya d’odi contra Catalunya va ser perquè els catalans ens vam tornar incòmodes, després de 23 anys de ‘peix al cove’, de no fer soroll i recollir el que bonament ens donessin a canvi d’aprovar els pressupostos i rebaixes fiscals, de cop els catalans reclamàvem més competències i blindades, el reconeixement de nació i un finançament just.

Amb 23 anys, CiU no va ni arribar a desenvolupar del tot l’estatut del ‘79 –perquè canviar una llei electoral que els continua beneficiant?– i va caler que PSC, ERC i ICV formessin govern per reclamar a l’estat espanyol les necessitats de Catalunya. I va ser Artur Mas qui va pactar amb Zapatero la primera retallada de l’estatut. Els últims 7 anys tot i les retallades Mas-Zapatero i del TC, Catalunya té més autogovern i més finançament que mai.

I volem més, en tenim el dret, però ni el ‘seny català’ ni el ‘fets, no paraules’ han donat motius per creure que faran més del que han fet. Hem tingut prou temps per saber què faran, tant PSC com CiU, si governen.

No entenc com en molts sectors independentistes es considera als dos partits de manera tan diferenciada i s’arriba a veure amb bons ulls que CiU torni al govern. Sempre he pensat que no es pot renunciar a les polítiques d’esquerres per garantir una Catalunya cohesionada i justa; però ni pensant en clau exclusivament catalanista no entenc aquesta complicitat amb CiU. Que no tenim memòria?


enllaç a l'article del crònica.cat

Octubre

Frase del mes: Hemos ganado la huelga, ahora hay que ganar el futuro


Frase de Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO a la manifestació de Madrid. Tot i la campanya de desprestigi dels sindicats des de la gran majoria dels mitjans la vaga general va ser tot un èxit. Encara que a alguns els sàpiga greu, els sindicats tenen poder de convocatòria i són un actor indiscutible en la política de l'estat.

Davant el gir a la dreta de la socialdemocràcia europea i espanyola, el 29 de Setembre era una data important per demostrar que l'alternativa justa, segura, de sentit comú i sostenible no és la liberal. La reforma laboral és un exemple més del liberalisme de Zapatero, que confia amb que l'interès econòmic propi de les empreses poden satisfer l'interès comú. Provat està amb les nombroses crisis que ha tingut el sistema que no és la via. Cal sortir de la crisi del capitalisme amb un altre model i per això cal mobilitzar l'esquerra, sinó sempre pagaran els mateixos.

Cançó del mes:  Kinetic - Radiohead (Amnesiac B-side)


Gens recent, aquesta cançó que sempre m'ha agradat molt com la immensa majoria de la discografia del grup. La poso cançó del mes perquè no pot ser que la recopilació d'Spotify de les cançons del mes no tingui cap cançó de Radiohead i concretament crec que aquesta no és de les més conegudes entre els no-fanatics.

Recomanació del mes: Homenatge a les Brigades Internacionals
  
El proper 23 d'Octubre a la boca nord del túnel de la Rovira, a la Rambla del Carmel, es farà el desè homenatge a les Brigades Internacionals. Un acte de memòria històrica del districte d'Horta-Guinardó que n'acull d'altres com l'homenatge a Salvador Allende o la recent posada de la placa commemorativa del naixement fa 75 anys del POUM al carrer Montserrat de Casanoves, al barri de la Font de'n Fargues. La recuperació i museització de les bateries antiaèries del turó de la rovira són un altre exemple de la sensibilitat i la política activa per la recuperació de la memòria històrica del districte d'Horta-Guinardó i el compromís de la seva regidora, Elsa Blasco (ICV).

Carretero, Laporta i Rosa Díez

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

M’hi he fixat i estic convençut que Solidaritat Catalana i Reagrupament han tingut últimament més minuts de televisió i ràdio, pàgines de diaris i portals –el crònica és un exemple dels més descarats– que històrics partits extraparlamentaris o fins i tot que alguns partits amb representació al parlament. 

Partits independentistes extraparlamentaris sempre n’hi ha hagut, però en el context d’un suposat augment de l’independentisme, els mitjans donen veu a dos partits recentment creats concedint-los així la oportunitat d’entrar directament al parlament. És remarcable la senzillesa de l’estratègia electoral tant de Reagrupament com de Solidaritat: la independència. I punt.

Perquè posicionar-se sobre la resta? Només faria que perdre vots. Enmig d’un clima de desafecció, desconfiança i crispació surten abanderant l’independentisme i sense definir-se ideològicament intentant aglutinar confusos i desencisats provinents dels àmbits i ideologies més diverses.

Dóna’ns majoria absoluta i declararem unilateralment la independència diuen, la proposta és tan senzilla com absurda: i si et dono 3 diputats què faràs?

Què faran durant quatre anys tres diputats d’un partit que només té la consigna de la independència en polítiques no identitàries? Els pressupostos, la fiscalitat, l’educació, la salut, l’acció social, les infraestructures, el medi ambient, etc.

Estan a favor de l’escola pública o del model concertat? A favor de construir més vies o més carreteres? I què en pensen de l’euro sanitari? Estan a favor de rebaixar impostos als rics? Què en pensen de la immigració? I les universitats? La gestió de l’aigua? Què diran? Què votaran? Què pactaran? Les eleccions no són un referèndum, un partit ha de tenir una posició clara en la totalitat de les àrees, un partit no pot tenir tan sols una causa, ha de tenir tota una ideologia, una proposta de país.

Aquesta estratègia i aquesta presència mediàtica desproporcionada em recorden molt al partit Unión, Progreso i Democracia de Rosa Díez o Ciutadans: una sola causa identitària i cap posicionament ideològic.

Drets i tonteries

En general ho accepto, no són poques les coses que em fan enfadar. Actualment m'ocupen l''enfadamenta' la sortida neoliberal de la crisi que proposa Zapatero, l'impossible encaix amb Espanya, la desmobilització del votant d'esquerres, l'excessiu poder de generar opinió que concentren quatre mitjans, per posar quatre exemples. Temes que no són cap tonteria.

Res de tot això. L'altre dia mirant-me el 20 minutos veig la següent foto acompanyada d'una breu notícia:

FIRMAS CONTRA LA LEI ANTITABACO
Integrantes del Club de Fumadores por la Tolerancia, vestidos con la estética de mayo del 68 y cantando Libertad, sin ira ha entregado hoy en el Congreso 500.367 firmas de ciudadanos que no quieren una prohibición total de fumar en lugares públicos cerrados. Las rúbricas, recogidas en cajas que portaban el lema Prohibido prohibir, han llegado a manos de los parlamentarios en vespas y en furgonetas míticas de la época, mientras se entonaba esa canción que se convirtió en un himno de la transición modificado: "libertad, libertad, libertad 'pa' fumar".

No se si ho compartireu, però a mi em rebel·la profundament quan algú utilitza un moviment o una conquesta social amb finalitats contràries a aquesta. Al final donaran raó a aquells que diuen que només valoren la llibertat o els drets socials aquells que han lluitat per ella. Utilitzar el 'prohibit prohibir' en aquest cas em sembla clarament manipulador.

Què entenen aquesta gent per llibertat? Què entenem per dret? A vegades n'hi ha que entenen per dret tot allò que fins al moment podem fer i que canvia. Últimament han sortit un conjunt de drets adquirits pel sol fet de ser costum i és una cosa que em fa enfadar.
  • Tenim dret a fer respirar el fum dels fumadors als no-fumadors als bars, restaurants i discoteques?
  • Tenim dret a utilitzar l'espai públic per aparcar el cotxe gratuïtament?
  • Tenim dret de torturar un animal per anar a passar la tarda o celebrar la festa major?
Doncs no, jo penso que no. Al que sí que tenim dret és a l'habitatge, tenim dret a una mort digna, a una educació i sanitat públiques, tenim drets laborals, dret a l'existència... Qui recull signatures per exigir tots aquests drets? Qui es mulla per tot això?

Que cadascú tingui el seu debat intern, jo espero que el proper dimecres 29 de Setembre, a la vaga general, ens trobem tots al carrer per defensar els drets socials i laborals que ens estan prenent.

I posats a reflexionar, anem pensant, ja, de cara al 28 de Novembre en qui es mulla per tots aquests drets.

Sumar projectes

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Si bé ha passat bastant desapercebut als mitjans de comunicació, la setmana passada en el marc de la diada, Joan Herrera, el candidat ecosocialista va fer una conferència en el que va revelar el full de ruta que proposa la coalició en la relació Catalunya-Espanya.

La proposta d’Herrera intenta aglutinar independentistes i federalistes en una via en la ningú no descarta la proposta de l’altre: “L’independentisme hauria d’acceptar el pacte federal com un pas més del seu projecte [...] i el federalisme no hauria de negar la possibilitat de la independència davant el fracàs del pacte federal” i aclareix la postura d’ICV referent al fet nacional re-situant el partit en el federalisme del dret a decidir i no el de l’entesa impossible amb Espanya.

El full de ruta té com a primer pas una reforma constitucional promoguda des del parlament que inclogui el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’estat i l’oficialitat del castellà, el català, el basc i el gallec a tot l’Estat, que reconegui el dret a l’autodeterminació i que estableixi una distribució de les competències. Tot això amb un pla B: Si la reforma no prospera, “les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir” incloent la opció federal.

Crec que Herrera ha fet un gest gens menyspreable. Un gest de ma estesa a l’esquerra independentista per sumar forces i trobar un camí comú per resoldre la crisi en la relació Catalunya-Espanya. Una proposta seriosa i factible. És necessari un últim intent seriós d’encaix amb Espanya també a l’hora d’aconseguir suport internacional si aquest falla i hem de fer un referèndum que serà inconstitucional.

En fi, tenim sobre la taula un full de ruta que independentistes, nacionalistes i federalistes podem compartir. Veurem si algú recull el guant o si la gesticulació electoralista fa que la proposta es perdi enmig de declaracions i contradeclaracions.


Horta is not Barcelona


Ja fa uns anys que vaig començar a participar al consell de la joventut d'Horta-Guinardó. Aleshores per mi era 'aquell grup de gent que feia coses pels joves allà en un local a la plaça Eivissa, si allà el metro d'horta, el final de línia', com han canviat les coses. No se de quina manera m'hi vaig emmerdar que vaig acabar entrant al seu secretariat, començava la descoberta un món que tot i tenir-lo a tocar dels dits, desconeixia: Horta. Un barri que no tan lluny del meu conegut Guinardó i entorns desconeixia i que de la ma del Pau, l'Alba, l'Ona, l'Isaac, l'Eulàlia i companyia vaig anar coneixent i al que poc a poc, ho reconec, m'hi anava enganxant.

Després d'una temporada absent (si més no, no present de la manera en que ho era), al tornar-hi en dies de festes i des d'una òptica diferent -la de conseller de districte- me n'he adonat que, osti tu, tot i no viure-hi: jo sóc d'horta. 

I tinc la certesa de que no sóc l'únic.


Sóc d'un barri que manté l'essència de la convivència, de la participació vinculada al barri, la seva gent, les seves entitats i el seu comerç sense estancar-se i amb la capacitat de renovar-se. Ara, tenim aquesta convivència i participació en el seu punt més àlgid, la festa major, i és el millor moment per notar com no només les seves entitats són moltes i molt vives, sinó com són capaces de treballar juntes en una mateixa direcció. 

I el que més em fascina, el gran nombre d'entitats infantils i juvenils s'han avocat a participar de l'organització de la festa i com han estat integrats de manera natural. La comissió de joves de la festa major ha organitzat una la gran quantitat d'actes i participa de la resta de la festa lluny d'aquelles festes alternatives o segregades d'altres barris de la ciutat. Crec que això és un triomf del barri i de la seva xarxa associativa.

He de dir que, com alguns ja sabeu, aquest no és el meu estil, no solc fer ensabonades d'aquesta talla en aquest blog, realment s'ha d'entendre com una verdadera declaració de fascinació. I que consti que sé prou bé que els hortencs no el necessiten! si normalment ja estan insuportablement orgullosos de ser com són, només els falta això! 

Ara seriosament, avui, després d'un dia intens de festa major n'he estat plenament conscient: Horta is not Barcelona.

Qui és qui?

Aquest curs m'estreno com a opinador al crònica.cat, aquí aniré penjant els articles que hi faci. Aquí teniu el primer:

L’última enquesta de la Vanguardia per les eleccions al parlament, tot i suavitzar les anteriors, és molt clara: avui el PSC trauria un dels pitjors resultats de la seva història i CiU tot i baixar respecte enquestes anteriors (casualment cau un 4%) segueix al voltant dels 60 diputats. ICV i PP es mantindrien i ERC remuntaria de les desastroses perspectives a dolentes.

Sembla que la societat catalana tingui una ideologia majoritàriament de dretes, no? Els mateixos catalans i catalanes diuen que no. En l'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de finals de Juny, el 31,9% dels catalans es considera d'esquerres i el 20% de centre–esquerra per un 17,4% de centre, un 6,8% de centre–dreta i un 5,1% de dretes. Un 16,8% no ho sap o no contesta.

Imagino, per un moment, l’aplicació directa dels percentatges del Baròmetre en unes eleccions en que qui no sap o no contesta s’abstingués: 39,3% d’esquerres, 24,6% de centre–esquerra, 21,4% de centre, 8,4% de centre–dreta i 6,3% de dretes. S’assembla a l’enquesta com un ou a una castanya. Bé, no descobreixo res nou, sempre ha estat així.

Pot ser que la gent menteixi en les enquestes, o pot ser que no sàpiguen quina ideologia representa cada partit, o bé, la tesi més popular, que l’abstenció sigui d’esquerres. Un altre dia parlaré de l’abstenció i la seva presumpta ideologia, avui va de qui és qui però qui diu que és.

No se per quina estranya raó, en aquest país no es parla de socialdemòcrates ni de conservadors ni de liberals. Que algú m’argumenti que la socialdemocràcia no és de centre o a molt estirar, de centre–esquerra. No, aquí tothom juga a dir que és senzillament d’esquerres, obviant la paraula socialdemocràcia. Potser és que sona massa al que és i ni PSC ni ERC volen explicitar-ho gaire. Tampoc veureu a CiU denominar-se com a conservadors, no fos cas que en vingués algun de despistat. Veient el baròmetre, no m’estranya, el pastís està a l’esquerra. Això sí, a l’hora de fer política, tothom recorda perfectament la seva ideologia. Ves per on, quina tonteria.

M’agradaria saber quanta gent vota socialdemocràcia pensant que vota esquerres i quanta gent de centre vota liberalisme conservador. He trobat que podríem començar per aquesta tonteria: i si l’esquerra tingués per un cop l’oportunitat que li pertoca?

Setembre

Frase del mes: Si el Govern d'Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui igual que ahir, a acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic.

ETA torna a sorprendre vehiculant per un mitjà internacional el seu missatge en el que s'ofereix clarament al diàleg amb l'estat espanyol i diu que fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives. Tot i que la declaració sigui òbviament insuficient, de moment la resposta del govern i, òbviament, l'oposició no són per tirar cohets... Perquè es pot acceptar públicament que es dialoga amb Al-Quaida del magreb per l'alliberament d'hostatges i amb ETA només es pot exigir l'alto al foc definitiu? Esperem que tot sigui de façana i la responsabilitat triomfi per davant de la pressió del PP, si hi ha opcions de diàleg, s'ha d'intentar.


Cançó del mes: In the time - Hyperpotamus (en concert)

Encara no té cap disc, només va amunt i avall, sol amb els seus quatre micros i la seva loop station. Aquest estiu va actuar al festival Jazz a la Palla de la Guàrdia Pilosa i el vam descobrir. Per a tots els que us agradi, aquest any serà al BAM, per la Mercè.


Recomanació del mes: Procés Participatiu per la millora de la Pl. Eivissa

Aquest 11 de Setembre en el marc de la Festa Major d'Horta s'inicia la recollida de butlletes i la realització d'actes i debats que engloben el procés participatiu de la Pl. Eivissa dissenyat amb les entitats i veïns del barri en la Comissió de Seguiment del Consell de Barri. Us animo a participar-hi:
  • De l'11 al 23 de setembre recollida de butlletes físiques i a la web.
  • 12 de Setembre de 14-20:30h a la Pl. Eivissa Hi haurà una imatge gegant (cedida per Martí Fradera) dels 360º de la plaça on la gent podrem posar-hi les nostres idees.
  • 13 de Setembre a les 19h Xerrada sobre la història de la plaça a la biblioteca Can Mariner.
  • 19 de Setembre de 10-14h i 16-20h a la Pl. Eivissa L’escola la Nau organitza un altre acte on a partir de material de rebuig es modifica el mobiliari urbà de la plaça amb la participació de tothom.