L'aventura continua


Un dia com avui del maig de l'any passat estava nerviós. Al vespre hi havia plenari del districte d'Horta-Guinardó i seria nomenat conseller d'ICV-EUiA al districte. Havia tingut pocs dies per a fer-me la idea de ser conseller, cosa difícil quan no saps què representarà el càrrec ni ben bé què et tocarà fer.

Avui al vespre tenim el plenari de constitució i s'acaba la meva etapa com a conseller. Ara que marxo i crec tenir una idea de què representa, marxo content i satisfet. Satisfet del paper que he fet, orgullós de saber que m'hi he dedicat tant com he pogut i tant bé com he sabut. Marxo content, també, perquè en aquest any llarg sóc conscient que he après moltíssim, ha estat com un màster en política local i crec que l'experiència també ha representat un creixement personal més enllà de la política.

El primer que em va sobtar -recordo explicar-ho les primeres setmanes- va ser el bon ambient que vaig poder respirar. Tant entre personal del districte, que em van rebre esplèndidament, com el respecte entre els diferents partits polítics. La contundència a l'hora de defensar diferents models de ciutat, de societat i de funció pública mai ha representat cap problema per tenir una relació molt cordial, és una de les primeres lliçons que vaig aprendre.

He tingut la sort de poder viure en primera persona un dels canvis més importants en l'organització municipal de Barcelona des de fa temps. L'apropament als barris, la figura del tècnic o tècnica de barri i el conseller o consellera de barri, la creació dels consells de barri i les seves comissions de seguiment a Horta-Guinardó van arribar amb experiències existents de participació en marxa com les comissions de seguiment de grans obres o programes molt potents i pioners com Nous Veïns i Veïnes, la gestió mixta dels Casals de Gent Gran, la gestió cívica del Punt d'Informació Juvenil del districte per part del CJD7 o del Casal de la Font d'en Fargues.

La participació ha estat l'assignatura on aquest màster m'ha impartit més classes en forma d'experiències. He viscut els consells de barri i sobretot les seves comissions de seguiment i el debat dels plans de futur dels barris intensament. Un projecte emocionant.A barris com el Guinardó on paral·lelament hem dissenyat de la mà del teixit associatiu la gestió del Casal d'entitats Mas Guinardó o a Horta on en el mateix espai on es treballava el pla de futur s'ha dissenyat un procés participatiu per la reforma de la plaça Eivissa. Un espai de participació dissenya un procés participatiu, participació al quadrat! El Consell de Salut del districte o el de Persones amb Discapacitat també ha representat tot un repte per a mi, estic molt orgullós de tota la feina que hem fet en tots aquests espais.
Els que em coneixen, saben que sóc una persona bastant ideològica. Però sovint la política i sobretot la ideologia s'allunya de les persones. No ho critico, per dissenyar un sistema fiscal més just és necessari veure les coses amb perspectiva, per exemple. Allunyar-se no vol dir perdre els motius pels que es fa política, quedi clar. La política local, però, és ben diferent. He descobert una política molt humana, de relacions humanes vull dir i m'ha agradat i molt.

Ara em toca marxar, i ho faig com deia molt content i satisfet de la feina feta. Parlo de la feina que "els que sí que em representen" han fet al districte en 8 anys. He tingut la oportunitat de comprovar  la gran feina que fa anys es ve fent al districte seguint uns ideals que comparteixo de justícia social, sostenibilitat i radicalitat democràtica i que em sap greu que si bé molta gent la valora, hem d'assumir que electoralment no ha estat prou valorada. 

La feina feta va més enllà dels carrers remodelats i de com s'han remodelat, va més enllà dels equipaments que s'han fet, de com s'han dissenyat o de la seva gestió. Va més enllà de les polítiques concretes que s'han fet. La feina feta deixa un precedent de relació amb les entitats i la ciutadania que vol participar, deixa una manera de fer i un ambient de treball amb l'equip tècnic i els consellers i conselleres de l'oposició. Un precedent que marca una direcció per on cal seguir avançant, l'elaboració d'un PAD ara que tenim els Consells de Barri en ple funcionament té múltiples potencialitats en matèria de participació. He de reconèixer que em sap greu no poder-ho viure i experimentar en primera persona i que em fa por veure què passa amb tots els espais i el tarannà que s'ha aplicat fins ara en participació.

I ara em permetreu que sigui una mica exagerat. No m'han donat cap Òscar ni res però vull donar les gràcies per la confiança i el suport que he rebut mentre he estat conseller. Òbviament vull donar les gràcies a tot el personal tècnic del districte, especialment la Montserrat, gerent del districte fins fa uns dies. També especialment a les tècniques i tècnic de barri amb qui ha estat genial treballar-hi colze a colze i m'ho han posat tot més que fàcil. Vull explicitar les gràcies a les "meves" tècniques, la Núria, la Mercè, la Pilar, la Marta i la Cecília.

També vull agrair als consellers i conselleres de tots els grups el bon ambient i relació més enllà de la confrontació política, òbviament especialment a l'Anna Mir, sempre diem que ens hem complementat molt bé l'un a l'altre i és veritat, gràcies Anna.

No em vull deixar per res la gent que participa activament, sigui a títol individual o des de les entitats dels diferents barris, en la transformació de la nostra ciutat, persones amb les que he tingut la oportunitat de treballar; gràcies, ha estat una gran experiència. Marxo amb el convenciment que Barcelona és on és en gran part gràcies a tota aquesta gent que voluntàriament històricament ha lluitat pels seus barris i la gent que hi viu, caldrà que segueixin la lluita. Crec que ara més que mai la lluita veïnal s'haurà de seguir fent escoltar davant les retallades sanitàries, educatives i ves a saber de què més que ja han començat.

Per acabar, vull donar les gràcies a l'Elsa i sobretot, sobretot, al Pere. Més enllà de tot el que m'heu ensenyat, que és moltíssim, m'he sentit molt recolzat i aprecio molt la confiança i llibertat que m'heu donat.

L'aventura continua, com sempre. Així que seguirem i seguiré l'activitat, des d'altres llocs (aquí al Walden III sempre m'hi trobareu) perseguint els ideals de sempre. Estic convençut que ara, cal més política que mai.

No n'aprenem

Ja tenim pressupostos. I la llei que l'acompanya, la de mesures fiscals també ha estat aprovada. El primer que destaca és que per aquest proper any 2011, els pressupostos tornen al nivell de despesa del 2007. D'aquesta dada en podem fer dues reflexions:
  1. El 2007 encara no havia arribat la crisi, per tant, pretenem encarar amb el nivell de despesa social de 'bonança' el pitjor tram de la crisi a nivell social ja que ara és augmenten les famílies sense cap ingrés ja que s'acaben les prestacions d'atur i per tant també quan s'acumulen els desnonaments i situacions familiars límit.
  2. D'altra banda, no vull deixar de fer una reflexió més òbvia: tot el que es retalla s'havia augmentat anteriorment. En crisi econòmica, s'havia augmentat la despesa social tant directa com indirecta. Tant hospitals, CAPs, escoles, mestres com inversió en llei de barris, infraestructures, etc. Per tant, d'alguna manera, contrastar i donar valor a la diferència en com actua un govern d'esquerres i un govern de dretes en temps de crisi. Reflexió òbvia però que cal fer.
Centrem-nos en els pressupostos que s'han aprovat gràcies a l'abstenció del PP i el vot de Joan Laporta. De fet, s'han aprovat gràcies a l'abstenció del PP, el vot de Joan Laporta és testimonial i innocu tot i que posa de relleu el gran error que va fer Portabella i ERC Barcelona fent-lo regidor de l'ajuntament de Barcelona. 


El grup d'ICV-EUiA ha rebut amb pancartes l'aprovació del pressupost. Òbviament hi ha hagut crítiques des de tots els costats. Uns diuen que és fàcil criticar les retallades sense proposar alternatives. Això és fals, ICV-EUiA n'ha proposat en la seva esmena a la totalitat, potser no l'han llegida. Uns altres diuen que el lloc de les pancartes és al carrer, cosa que no entenc. La reivindicació s'ha de fer des de tots els llocs on es pugui. Sembla que n'hi ha que preferirien que tots els partits fossin iguals, de dretes i antisocials, no sé si per fer la lluita més èpica o vés a saber, no ho entenc.

Parlar de pressupostos avui és parlar del deute. Catalunya té deute, sí, i a nivell immediat té dèficit. Quant? d'un 3,8% del PIB. És molt? Depèn de la ideologia econòmica que ho llegeixi i de la predisposició a acceptar xantatges de les agències avaluadores del risc. Aquelles que no van preveure la crisi però que ara apreten rebaixant la nota del deute públic d'uns quants estats mentre no imposin la doctrina neoliberal d'abaratir acomiadaments, rebaixar sous i allargar l'edat de jubilació. Curiós que no parlin d'impostos oi? Sobre deute públic hi ha dos debats a tenir i sobre els que cadascú s'ha de posicionar:

D'una banda tenim el debat de fins a quin punt és 'normal' que en temps de crisi hi hagi un dèficit de menys del 4% del PIB (limit que tenen, per exemple els Lands Alemanys). Mirem què ha passat en la història de la pitjor crisi econòmica després de l'actual; després del crack del '29 l'única política econòmica que es va demostrar efectiva va ser el Keynessianisme, els famosos New Deal. La filosofia precisament va ser la d'endeutar-se per part de l'administració. I no és que es provés només amb això, no va ser fins al 1932, quan va guanyar el demòcrata Roosvelt, que van aplicar la doctrina Keynesiana. Fins aleshores, els republicans van tenir temps per demostrar que reduir despesa pública no funcionava entre el '29 i el '32 on el país va tocar fons. Doncs bé, ara el dèficit públic i el deute públic es veu amb mals ulls. Ja em diran com hem de sortir de la crisi.

L'altre debat és quines solucions plantejem davant el deute, la crisi segueix i no podem anar acumulant deute indefinidament. I abans de tenir el debat, s'han de reconèixer totes les sortides que tenim. Crec que falta honestedat per part de CiU i el sector neoliberal de la societat catalana, dir que només hi ha una manera de reduir el deute és mentir, n'hi ha dues. A part de reduir despesa, es poden augmentar els ingressos. S'estalvien que la societat s'hagi de posicionar entre pujar impostos i retallar despeses. 

CiU i PP no són partidaris d'augmentar impostos, ni tan sols a grans fortunes i sembla que tampoc de les mesures per perseguir el frau fiscal que es dóna per part de grans fortunes en paradisos fiscals. Em sembla perfecte, però cal fer aquest debat i la societat mereix tenir-lo. Som un dels estats europeus amb menys pressió fiscal i, el pitjor, amb una fiscalitat menys progressiva. Mentre que en els estats amb els que ens emmirallem en serveis públics i despesa social paguen més impostos i recauen sobretot en grans fortunes, grans empreses i inversors, aquí paguem menys impostos i la recaptació recau en la classe treballadora, la classe mitja sobretot i en autònoms, petites i mitjanes empreses. Tenim molt de marge per augmentar la recaptació i no haver-nos d'endeutar més per a seguir mantenint la despesa social.

Us deixo amb un vídeo sobre les retallades que representen els pressupostos de CiU i quines alternatives hi ha per fer uns pressupostos que no retallin i no provoquin més deute. Dedicat als que encara diuen que només diem no i no proposem alternatives:



També us convido a llegir l'article diferent que vaig fer sobre què hi ha darrere els arguments de les retallades. Deixo per un altre dia la relació de partides que lluny de retallar-se s'han mantingut o fins i tot han augmentat, que n'hi ha i no crec que us agradin i també deixo per un altre dia les aprovacions de les tres lleis òmnibus en què s'ha dividit l'original on el PSC i ERC sembla que estan oblidant la S i la E respectivament.

Toca't els sous!



Després de les eleccions municipals i amb el predomini mediàtic de la indignació, han inundat pàgines (sobretot digitals) les notícies sobre els sous dels alcaldes. El que només arribar es puja el sou i baixa el de l'oposició, el que només arribar se'l baixa un tant per cent, l'altre que només l'ha abaixat un altre tant per cent i vinga, embolica que fa fort i seguim donant corda a la vessant més populista i menys profunda del moviment.

Com ha degenerat allò de "eliminar els privilegis polítics" si amb l'únic que ens fixem és en un percentatge, sense saber el sou de partida, ni el tamany del municipi i, per tant, la dedicació que necessita aquest. És un tema complicat i difícil de tractar, però crec que hauríem de començar a parlar-ne seriosament.

Quin sou, per quins polítics?
Per encarar el debat, crec que abans hem de saber quina política volem i quins polítics volem. Jo vull una política i uns polítics sense altres interessos ni dedicacions que el servei públic, per això entenc que l'activitat política ha de ser l'única activitat d'un polític amb responsabilitats. També vull que qualsevol persona amb vocació de servei públic, idees clares i un recolzament social suficient (es clar, ha de ser escollit..) pugui dedicar un temps de la seva vida a fer política des de les institucions. Per això crec que un alcalde ha de cobrar un bon sou.

Què és un bon sou?
Personalment estic força en contra dels grans sous i ara no parlo només de política. No deixa de ser un símptoma de la injustícia del nostre model semi-descafeïnat del somni americà. Falla per massa costats tot plegat. El model de grans executius amb sous encara més grans és un model de desigualtat d'oportunitats d'inexistència de conciliació laboral, de perpetuació de classes socials. Actualment es sobre-premia la responsabilitat i la qualificació acadèmica i s'infravalora el risc laboral, la temporalitat, l'esforç i desgast físic, la longitud i la duresa de la jornada laboral.

Centrant-nos en la política, jo crec que un sou d'un alcalde ha d'anar molt relacionat amb la quantitat d'habitants del municipi o ciutat ja que és bàsicament el que marca el pressupost de l'ajuntament a gestionar, la complexitat de la institució i per tant la dedicació que exigeix el càrrec. Però fins un límit. Arriba un moment en què la dedicació d'un alcalde no pot ser més, a partir d'aquest punt, per què l'alcalde de Barcelona ha de cobrar més que l'alcalde de l'Hospitalet, per exemple? 

Igual que personalment no entenc que un directiu d'una multinacional no ha de cobrar més que el directiu d'una empresa mitjana. Arriba un moment en que la feina es delega, per això hi ha un equip directiu més gran en una multinacional, igual que l'ajuntament de Barcelona té més regidors i més personal tècnic, assessors i càrrecs de confiança que el de l'Hospitalet. Estic convençut que els dos alcaldes hi dediquen tot el dia, cada dia, al càrrec. I igual amb els regidories de districte o tinences d'alcaldia. Crec que no hi hauria d'haver massa diferència de sou, és el meu parer. Un argument una mica utòpic, ja ho sé.

Els motius per dedicar-se a la política
Tothom sap que surt més a compte dedicar-se al món privat. Ser màxim directiu d'una empresa amb un personal i un pressupost equivalent a qualsevol de les institucions públiques té un sou molt més alt que ser alcalde, president o regidor. I ja està bé, qui es dedica a la política no ho ha de fer per diners, ho ha de fer per conviccions. Els polítics no són gestors. 

Aquells qui defensen un sou ínfim o inexistent per un càrrec polític estan fent-lo un càrrec elitista o bé de poca dedicació. Compte amb les postures exagerades. Per a càrrecs amb dedicació exclusiva, el sou ha de garantir que no és un càrrec elitista al que s'hi poden dedicar només els qui per a ells els diners no són problema però també ha de tenir unes incompatibilitats com podria ser treballar en un altre lloc o ser accionista o soci d'empreses contractades.

Així ho veig tot plegat, què en penseu vosaltres?

Juliol

Frase del mes: "El problema de la piratería es un problema de la sociedad, de la quiebra de unos valores morales"

Això va dir Teddy Bautista, president del consell de direcció d'SGAE detingut per un pressumpte apropiació indeguda el 2005 en un debat (Video al segon 30). El que està passant em sembla un molt bon exemple del que en penso de l'SGAE. Crec que és necessari un sistema que garanteixi que els creadors d'una obra artística han de cobrar de tota activitat comercial que se'n tregui de la seva música, crec en els drets d'autor. He estat prou vinculat en el món musical per veure que no es pot pretendre que els músics visquin només dels concerts, per exemple. Però no estic d'acord en absolut en l'execució d'aquest concepte que n'ha fet l'SGAE ni en la recaptació ni en el repartiment que és més injust fins i tot que la recaptació.

Dic que el que passa és un bon exemple del que en penso de l'SGAE perquè així com crec que una mala gestió dels drets d'autor han de portar a un raonament contra els mateixos, un pressumpte cas d'apropiació indeguda no s'ha de carregar l'SGAE. Així, no carregaré contra la societat que gestiona els drets d'autor genèricament per un cas en el que està implicada la cúpula directiva, hi carregaré perquè no m'agrada com funciona.

Precisament en aquesta línia va l'enquesta del mes, quina és la vostra postura entorn els drets d'autor?

Cançó del mes: Màgic - Joan Colomo (Producto Interior Bruto vol.1 )

Ja fa uns mesos, Joan Colomo va tenir cançó del mes amb Camí. Ara, el seu nou disc conté unes quantes perles, entre elles Hort Mort (amb la col·laboració del Petit de Cal Eril), Màgic o Malestar. A l'espera que el disc estigui al Spotify, tot el que puc compartir és aquest video de Ràdio Arenys amb la versió acústica d'aquest Màgic que m'agrada fins i tot més que la versió del disc. Espero que us agradi:



Recomanació del mes: Donant Dades

Aquest interessantíssim blog fet per Oriol Canosa i Àlex Canosa si bé té un contingut molt divers, el que és invariable és la rigorositat amb la que estan fets els articles. Són especialistes en la recerca d'informació i sempre enllacen les fonts utilitzades en cada article. Són especialistes en fer articles on trenquen tòpics o idees preestablertes, per exemple o curiositats, temes de medi ambient, cultura de la pau, etc. sempre des de la rigorositat que deia i amb un objectiu de fer pedagogia. Us el recomano, és un d'aquests blogs que s'han d'anar visitant sovint.

Podreu anar veient els nous articles a la secció de "...han dit" de la barra lateral.