Ens desborda la indignació


Últimament, tinc una sensació de saturació, més aviat una sensació que la realitat em supera i no puc absorbir-la, entendre-la sencera. No tinc capacitat ni tan sols per tenir una reacció emocional per la sobresaturació de missatges que tenim, en gran part missatges que em reclamen una indignació que ja no puc fer créixer.

Pateixo un cansament d'indignació. D'alguna manera no em sorprèn, no m'indigna, no puc assimilar les notícies que ahir m'haurien rebel·lat. Em descobreixo tranquil·lament indignat al llegir com acaben amb l'estat del benestar. I és que no puc més, no se què podem fer per seguir-nos rebel·lant de la mateixa manera que el primer dia.

El xantatge dels especuladors, la borsa i els qui juguen amb el deute públic lucrant-se a costa de tothom. Començant pels mateixos que van ocasionar la crisi financera i que encara campen pel món, alguns donant lliçons de com gestionar-la. Veure com a l'hora el frau fiscal de les grans fortunes i empreses és escandalós i mentrestant la generalitat investiga els cobradors del PIRMI.

El xantatge s'adopta des de la socialdemocràcia i venen reformes laborals que abarateixen l'acomiadament i condemnen els joves a contractes precaris de formació o a contractes temporals encadenats indefinidament amb l'horitzó de jubilar-se als 69 anys. Mentrestant retallen en salut, tanquen plantes senceres d'hospitals i CAPs sencers negant que això afecti l'usuari, retallen la 6a hora a la pública i renoven concerts amb escoles de l'Opus. Retallen en escola bressol, escoles de música, cooperació i cultura a l'hora que assenyalen els més febles de frau i juguen amb els arguments racistes donant-los ales.

Falten diners, diuen, després de quinze anys rebaixant impostos a les grans fortunes i les grans empreses i mai a la classe treballadora, que rep una pujada de l'IVA. Però de recuperar aquests impostos ni parlar-ne, és més, traurem alguns impostos més que encara paguen els rics. Ah, i dictarem per constitució quina és la política econòmica que s'ha de fer en aquest estat. Canvien la constitució sense refrendar-la però sense tocar res.

I que a ningú se li acudeixi demanar la república i acabar amb la monarquia malbaratadora que només serveix per entretenir la gent que mira les revistes i els programes del cor. Ni tampoc l'autodeterminació dels pobles, això, senyors seria una reforma de la constitució massa complicada, res a veure.

Però no és tot, encara queda un intent de censura prèvia a la televisió pública i una llei contrarreformista que es carregui 80 lleis que s'havien fet amb consens i pactes nacionals.

I tant reformar, no se'ls ha acudit en retallar el tracte immoral que té l'estat amb la santa seu? Si l'església pagués l'IBI de tots els seus solars potser no ens faltarien tants diners, no? I què me'n dieu d'aplicar la normativa antiincendis a les esglésies? des de quan puc muntar un concert de festa major en un local amb espelmes sense aforament limitat, sortides d'emergència ni tan sols un extintor i a sobre demanar diners i lucrar-me?

No, senyor, si retallar només és en una direcció. Les elèctriques es freguen les mans amb una MAT en construcció que els permetrà vendre energia a l'estranger i a sobre saps què, encara que ens sobri energia allargarem 10 anys més la central nuclear d'Ascó, que 100 accidents en un any tampoc és tant home.

I seguiríem, i tant que seguiríem! Aquí podríem fer-hi una pluja d'idees i no acabaríem mai i és que sembla que la tàctica sigui aquesta, no podem amb tot. No podem manifestar-nos cada dia dues vegades. Allò que deia aquella, la doctrina del shock. I quin shock, sí senyor, s'ha de reconèixer que se l'estan treballant.

Sé que sona molt pessimista tot plegat. Precisament el més fàcil, el que volen, és que ens resignem i que cadascú s'apanyi com sàpiga. Campi qui pugui. Doncs no podem fer-ho. Ens repartirem les manifestacions, si cal, farem les vagues que facin falta, però no podem rendir-nos. I per això també caldrà rellevar-los com més aviat millor, quan ens deixin triar-los.

Setembre

Frase del mes: #jovullvotar i #jonoacato 

No he pogut triar, em quedo amb una frase del mes que és suma de dos "frases". Aquests dos hashtags ens han portat de cap a moltíssims, han estat la resposta a dues agressions a la democràcia i la cohesió social espanyola i catalana respectivament. La primera ha estat la reacció al #reformazo exprés de la Constitució Espanyola. Allò intocable que costava tant de modificar resulta que ni era tant intocable ni tant difícil de modificar.

I és que de cop hi havia molta pressa, molta, així que han aprovat urgentment una modificació que entra en vigor al 2018. Alguna cosa no acaba de quadrar oi? La reforma no és un detall, limita el dèficit públic en un 0,4% del PIB a l'estat i la demanda sembla òbvia: si s'ha de canviar la constitució i incloure un dels mandats neoliberals, fem un referèndum. Doncs no, el pacte PP-PSOE ha estat nítid.

Resposta de la borsa el mateix dia que s'aprovava al congrés és una de les pitjors baixades de l'any. Vaja. Tot perd el sentit. Us recomano sentir la intervenció de Gaspar Llamazares al congrés sobretot  recomano les veritats indignants que diu entre el minut 4:40 i el minut 7. En fi, moltes coses a dir però que s'han dit àmpliament.

D'altra banda hi ha hagut el #jonoacato, referent a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el model d'immersió lingüística que ha estat l'èxit no només de l'educació al nostre país. I jurídicament ens trobem amb un problema molt gran, a què hem de fer cas, a la llei d'educació o al TSJC? Com pot treure un Tribunal Superior de Justícia una sentència que va contra una llei? No sóc ni molt menys expert en dret però em sorprèn aquesta incongruència...

No podem renunciar al català com a llengua vehicular, senzillament és innegociable i si cal fer desobediència civil, s'haurà de fer. Com en tots els 'innegociables' que ens puguin sorgir pel camí. 

Cançó del mes:  Dream Brother - Jeff Bucley (Grace)

Aquest mes retorno als meus orígens. Una de les meves cançons preferides d'un dels meus cantants preferits. Crec que no es pot afegir gaire cosa més. Us deixo el vídeo d'aquesta cançó en directe (amb un so extraordinàriament bo) a Chicago el 1995.



Recomanació del mes: Retorna Tour

La associació Retorna és una associació que vol promocionar el SDDR, el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn com un sistema de reciclatge més eficient. Des de fa uns dies està fent un tour per deu ciutats espanyoles, -del 15 al 25 de setembre farà una parada a Barcelona- en el que vol demostrar com funciona tant a la ciutadania com a les administracions. Tothom qui s'hi apropi amb envasos (llaunes o ampolles de plàstic de fins a 2l) podrà dipositar-los i rebrà 5cèntims d'euro per cadascun. Podeu seguir el seu perfil del twitter on van explicant com evoluciona aquest Tour.

Per a qui li interessi, us animo a llegir més sobre el SDDR i alguns articles que s'han fet des de diferents costats sobre el sistema, sobre la nova llei de residus que finalment el contempla com a opció:
Llei de residus - Greenpeace
Llei de residus - Retorna
Quién falsea los datos de reciclaje? - Greenpeace

'Ja no t'estimo'

Un ho fa tot per la seva parella. Porten una època que està intranquil·la, la relació no funciona i tot són problemes.

Però abans de deixar-ho, un sempre vol donar-ho tot, estar tranquil que ha lluitat per a revifar-ho i es deixa la pell en generosos regals i concessions. Dins seu comencen a sortir unes quantes veus que li diuen que no val la pena però encara guanyen les que li diuen "renuncia a més". No s'imagina una vida sense la seva parella i renuncia a espais, a hàbits i a l'equilibri amb el que havien arribat al llarg de tants anys. I la reacció és encara pitjor. I no només empitjora sinó que tot recau sobre seu, és el principal blanc de la seva parella.

Ara sí que dins seu, són moltes les veus que l'indueixen a no basar les seves decisions personals en funció de la parella. A aquestes altures no està bé, ha renunciat a tantes coses, s'hi ha esforçat tant que s'ha consumit per dins, toca cuidar-se. Però encara hi ha una guerra al seu interior, uns li diuen que l'únic que pot cuidar-lo és la seva parella, altres li diuen que la seva parella no fa més que portar-lo on és. Fent balanç, el resultat de les grans concessions no podia ser més contrari al esperat.

Quan un ho fa tot per la parella, per tranquil·litzar-la i satisfer-la i fer-li generosos regals però la relació no fa més que empitjorar acaba deixant-ho córrer. 

Per desgràcia, sembla que la nostra relació amb els mercats és l'única excepció.