Parlem dels correbous?

En una votació que la premsa qualifica d'històrica, avui al parlament de Catalunya s'ha aprovat per majoria absoluta l'abolició de les curses de braus ('corridas de toros') al nostre país a partir de l'1 de gener del 2012. ICV i ERC han votat en bloc a favor, el PP i Ciutadans en contra i el PSC i CiU ja havien anunciat que donarien llibertat de vot. Votacions finals:
A favor: 68 - 32 de CiU, 3 del PSC, 21 d'ERC i 12 d'ICV
En contra: 55 - 7  de CiU, 31 del PSC, 14 del PP i 3 de Ciutadans
Abtencions: 9 - 6 de CiU i 3 del PSC

D'entrada, vull felicitar la plataforma PROU! que van ser els impulsors de la ILP (iniciativa legislativa popular) a la que més de 180.000 ciutadans vam donar el nostre suport. Han aconseguit una cosa que molts estaran d'acord amb mi que és molt, molt difícil; fixar un debat polític i públic sobre la taula. I a sobre tot ha acabat bé, al meu parer, hem prohibit una tortura que de ser feta a un gos, a un gat o a un altre animal estaria totalment prohibit en aquest país. Crec que tots els arguments a favor de la prohibició estan dits i no m'allargaré criticant als qui han votat en contra, entre ells el president de la Generalitat, José Montilla ni tampoc respondré l'argument absurd de llibertat que el mateix president ha donat.

Durant el debat, el PP i ciutadans han insistit en dir que el que es feia era confrontar la cultura catalana i l'espanyola. La resta de partits s'han afanyat a rebutjar-ho, i es que el debat obert per PROU es basa amb argumentacions ètiques. Jo confio en que la totalitat dels diputats d'ICV no ha votat a favor de la prohibició per el caràcter fortament espanyolista que erròniament se li ha donat a les curses de braus, sinó que ho han fet per aquests motius ètics. No posaria, però, la mà al foc per les motivacions dels diputats de CiU i ERC per votar a favor de l'abolició, no tinc clar els seus motius. Benvinguts siguin en aquesta votació, esclar.

Però no ens hem d'aturar amb la prohibició de les curses de braus. Hem de seguir perseguint les tortures als animals, portin la "bandera" que portin. En aquest aspecte, els correbous són, clarament, un altre 'espectacle' a prohibir i en aquesta línia, degut a la seva presumpta catalanitat m'agradarà veure si ERC i CiU s'hi afegeixen igualment per raons ètiques. La coherència, últimament, va molt buscada al parlament.

Autodeterminació és democràcia



Encara no havia fet cap valoració de la manifestació massiva del 10-J, entenc que al fer-la tant tard serà difícil dir coses noves, però m'he trobat comentant múltiples articles al respecte i crec que no em quedaré tranquil fins a expressar clarament la meva opinió al respecte.

D'entrada, crec que dissabte va ser un èxit. Un milió llarg de persones -56.000 segons una companyia d'humoristes molt catxondos- és una xifra històrica. Depenent de la xifra que agafem (Guàrdia Urbana o Òmnium) s'haurien mobilitzat al voltant d'un 20% de la població de Catalunya.

Crec que aquest èxit es deu a dos motius principals.
  • D'entrada, la retallada de l'estatut per part del TC representa l'acabament de la nostra paciència, per la manera en que s'ha executat (membres morts, amb el mandat caducat, recusats, votació per blocs..), per la provocació de publicar-la el dia anterior i per descomptat pel resultat de la sentència.
  • Segon, un lema aglutinador: "Som una nació, nosaltres decidim". Crec que Òmnium ha sabut liderar una resposta contundent per part de la ciutadania catalana. Òmnium ha sabut entendre que la resposta més contundent és la que aglutina tantíssima gent amb una reivindicació molt potent: el dret a decidir de Catalunya.

      N'hi ha que s'han aventurat a reinterpretar a la brava la veu d'un milió llarg de persones, que han posat a la boca de tots el que deien alguns, potser molts, però ni de lluny tots. Crec que és una falta de responsabilitat política reinterpretar una manifestació i canviar-ne, al cap i a la fi, el lema. Entre d'altres motius, no sabem si caldrà repetir una mobilització semblant i si després d'una mobilització d'aquest tamany, la gent que hi ha anat creu en algun moment que es reinterpreta la seva presència, s'ho pensarà dues vegades abans de tornar-hi.


      Personalment, no crec que la manifestació s'hagi de reinterpretar perquè ja deia prou coses. La relació Catalunya - Espanya ha arribat a un punt d'inflexió important. Després que Catalunya i la seva ciutadania dissenyin i votin un estatut d'autonomia que redibuixa el seu autogovern i la relació que tindrà amb l'estat, aquest ens ho ha negat. La resposta nostra és "som una nació, nosaltres decidim"


      Què vol dir això?
      D'entrada vol dir que nosaltres hem decidit tenir un nou un estatut d'autonomia, arregleu-vos-la com vulgueu per a que sigui així. Però també vol dir que podem decidir. Catalunya reclama el seu dret a decidir. Aquest és el gran canvi que ha fet molta gent. S'ha acabat la nostra paciència, no volem negociar amb vosaltres a veure què ens deixeu ser, volem tenir la llibertat de decidir-ho entre nosaltres, tenim el dret de fer-ho.

      I els partits polítics?
      Jo crec que els partits han d'entendre els mandats que ens fa aquesta manifestació. Iniciativa està disposada a perseguir totes dues coses, fer el que faci falta per a que l'estatut torni a ser el que van votar els catalans i, sobretot, fer el que faci falta per aconseguir el dret a decidir que tenim com a nació.

      D'altra banda, penso que la posició de dir que la via cap a la independència és diferent de la resta és el·lectoralista o poc democràtica. M'explico, l'independentisme democràtic passa per la via de l'autodeterminació en la que s'aconsegueix aquest dret i després es fa una consulta vinculant on la ciutadania expressa la seva aspiració d'autogovern. Els partidaris de la independència per via democràtica i els que perseguim el dret a l'autodeterminació estem junts fins a arribar a la consulta.

      I no serà gens fàcil aconseguir-ho, però serà impossible si anem cadascú a la seva. Cal, doncs,  valentia dels quatre partits catalans per apostar fermament i clara pel dret a decidir de Catalunya i cal responsabilitat per mantenir la unitat tot i les el·leccions autonòmiques que s'apropen.

      "La pàtria a la boca, la cartera a Suïssa"



      Daniel Pi, diputat d'ICV-EUiA a la comissió d'investigació del Palau de la Música fa una brillant intervenció en la compareixença de Fèlix Millet. No té pèrdua.

      Seguim en crisi

      Ja fa temps que m'al·lucina veure la capacitat que tenen els mitjans de passar "a otra cosa mariposa" com si res i centrar els temes públics amb un cop de maluc a un altre lloc. Qui se'n recorda de Haití? Qui sap quantes guerres hi ha actualment?

      Sí que és veritat que seguim veient de tant en tant xifres de com evoluciona l'atur, ningú s'ha oblidat que estem en una crisi econòmica d'abast mundial en la que Espanya hi va entrar amb 'carrerilla' per l'heredada cultura del totxo de l'era Aznar. Però quines notícies encapçalen diaris i noticiaris, Montilla vol anar amb la senyera i Òmnium vol el lema, ERC hi fot cullerada, CiU també, el PP diu que la senyera no serà la de tots, i la unitat que és necessària sembla que només ICV l'exerceix dient que tan se val, que es posin d'acord d'una vegada.

      Això és un debat d'altura? És l'únic debat polític que hi ha actualment? Si volem parlar de la retallada, perfecte, de com podem solucionar-ho, perfecte. Però això fa mal, això desgasta la credibilitat de la política.

      Avui vull apartar tots els temes que ens ronden últimament, cas palau, cas hotel del palau, sentència del TC, manifestació del 10-J, etc. i tenir un record per aquesta crisi i pels energúmens que l'han provocat.

      Dir-los que s'han cobert de glòria. Tots aquests banquers especuladors, tots aquests especuladors de la borsa que juguen al poker amb les riqueses de la gent, tots aquests grans jefazos d'empreses que publiquen beneficis multimilionaris havent acomiadat tanta gent, havent negat el crèdit a tanta gent i empreses amb l'aigua al coll. Tots aquests energúmens són la xacra de la nostra societat, gent que es retira amb primes multimilionàries deixant, orgullosos, un mon més injust del que van agafar.

      Em pregunto on està la desafecció cap a aquest conjunt de mal-nascuts, em pregunto perquè no reacciona la ciutadania furiosa i els diu que s'ha acabat tanta llibertat als mercats per fer i desfer, al seu gust, jugant amb la vida de tanta gent. Hem de dir prou a tota aquesta merda de model econòmic que tenim i se m'acudeixen moltes maneres de fer-ho. 

      La primera i la més important és la responsabilitat individual que ens porta a consumir de manera  responsable, a no caure en el consumisme individualista. L'altre és no caure al parany que ens tenen preparat precisament tots aquests poders, el desprestigi de la política i del poder públic és només el principi per començar a desmuntar l'estat del benestar, caminant cap al model estatunidenc de serveis bàsics totalment privatitzats on la pobresa extrema abunda i la desigualtat social és exagerada. El poder públic, col·lectiu, és fonamental per la igualtat i la justícia social i el que toca ara és engrandir-lo, no retallar-lo.

      El 'teu' conte

      Ara en serio, no has volgut mai que algun conte sigui pensat exclusivament per a tu? Tants contes com hi ha, cony, no costaria res que algun fos dedicat a la teva persona. Un conte en el que no necessàriament el personatge fóssis tu ni que al ser escrit tan sols passessis pel cap de l'escriptor, però que al llegir-lo et quedés clar que 'coi, aquest conte és meu, l'han fet per a mi'.

      Pot ser.

      Tampoc estem parlant d'una edició exclusiva, única, no cal demanar que algú dediqui el temps per escriure un conte si total no hi ha d'haver més que una còpia. Imagina't que es perd abans que el llegeixis.. Osti, i si algú l'ha fet i es va perdre? o millor, encara no t'ha arrribat a les mans però ronda per allà fora esperant caure a les teves mans un sant jordi com un altre o en un bookcrossing... O en un misteriós sobre que t'arribi un dia a casa.

      I si hi ha algú que sap perfectament, per casualitat o coneixença, quin conte necessites llegir i en aquests moments l'està escribint? O algú l'ha llegit i sap que és per a tu i algun dia d'aquests quan us creueu pel carrer te'l recomanarà. Si us creueu, clar.

      O està amagat en un exemplar manuscrit en la biblioteca remota d'una ciutat perduda. I si està escrit en una llengua morta que ningú pot traduir? Tranquilament és dins d'un recull de contes del famós escriptor que sempre llegeix la teva parella i mai fas el pas de provar. I si cadascú tingués un conte? a l'estil mitja taronja. No parlem d'un conte preferit, tinguem-ho clar, parlem del teu conte. Però llavors un mateix conte pot ser la mitja taronja de dos lectors? Ei, i havent-hi tants contes com hi ha hagut... hi ha contes de ningú? Que fins al moment no ha nascut l'individu al que correspon? Naixerà?

      És més, potser aquest és el conte d'algú i només espera a ser llegit finalment. O potser és d'algú ja mort i no es creuaran mai. I tu, vius tranquil pensant que potser no et creuaràs mai amb el teu conte? O és que ets dels afortunats i privilegiats que heu trobat el vostre... Quanta gent mai trobarà el seu? Quants contes no seran trobats?

      Em sembla profundament injust.

      'Stop prohibicions inútils' i la desmobilització progressista

      El Consell de Joventut de Barcelona (CJB), ha elaborat el manifest "STOP Prohibicions inútils. Cal canviar l'estratègia" en el qual demana la retirada de les darreres campanyes de comunicació sobre temes de civisme elaborades per l'Ajuntament, com el díptic "STOP Actes Incívics" o els adhesius amb pictogrames en els quals es recomana anar vestit per la ciutat. 

      El document remarca que les noves campanyes municipals talment com la 'ordenança del civisme' tornen a estar mal enfocades i demana un canvi de rumb en les polítiques de convivència de l'ajuntament, per tal que estiguin més dirigides cap al foment de la cohesió social, la participació i la resolució mediada de conflictes.

      Un altre cop, torno a estar totalment d'acord amb les campanyes del CJB i estic content de veure que ICV ha estat històricament l'única força a l'ajuntament de Barcelona que ha tingut aquesta sensibilitat. ICV va ser la única força que va votar en contra de la ordenança (PP es va abstenir per fluixa) i va fer campanya en contra de la via ordenancista que denuncia com a incíviques conductes i comportaments derivats de l'exclusió social i produïts per situacions de vulnerabilitat a més que criminalitza l'ús de l'espai públic.

      Recentment, ICV s'ha tornat a posicionar en contra d'aquesta deriva ordenancista que l'alcalde Hereu sembla que vol posar com a eix central d'aquest últim any de mandat. No deixa de ser una posició incòmoda que el soci majoritari del govern de la ciutat tingui una deriva com aquesta (a la que s'hi suma un decret d'alcaldia com la prohibició del burka) sobretot pel poc marge de maniobra que té ICV més que mostrar la seva disconformitat.

      La estratègia del PSC que al meu entendre és equivocada, respon a un enfortiment de la proposta dura i el discurs que criminalitza la immigració, la pobresa i la joventut que té CiU i el PP de la que ERC tampoc n'acaba de desmarcar-se'n clarament.

      Més enllà de criticar el tríptic  polèmic (aquí a la dreta), volia expressar la meva preocupació per la desmobilització de la població progressista tant a Barcelona com al nostre país, a l'estat i Europa. Aquesta desmobilització, que alguns bategen de desafecció, crec que beneficia de manera flagrant als partits conservadors.

      S'apropen temps molt determinants i extremadament importants en els que en un context de crisi podem patir grans amputacions als poders públics i a l'estat del benestar per part dels partits liberals i no vull pensar que sigui casualitat que coincideixi en el temps amb la desafecció més gran dels votants d'esquerres.

      Crec que és ara quan la força dels partits d'esquerres (i que exercim com a tal) farà més falta per a que Europa no liberalitzi més el sistema que ha portat la crisi, per a que Espanya no retalli drets i baixi impostos, per a que Catalunya no privatitzi l'educació i la sanitat i per a que Barcelona no desmunti i retalli la xarxa de serveis socials que per saturada no deixa de ser única en les grans ciutats europees.

      En fi, no és precisament la meva obsessió criticar i desgastar el PSC, en absolut, per equivocada que cregui que sigui la seva estratègia política. La meva obsessió d'ara en endavant és i serà combatre l'abstenció del votant d'esquerres, combatre el "tots els polítics són iguals", fer veure a tota aquesta gent que ICV tenim clar el projecte de ciutat i de ciutadania que volem i que necessitem més força per a evitar derives d'altres, que s'ha de votar més que mai i més críticament que mai. Que un cop privatitzat tot plegat, serà molt difícil arreglar-ho.

      Juliol

      Frase del mes: Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3% 

      Això va dir l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pascual Maragall el març de 2005. Sembla que cinc anys més tard sabem que efectivament Maragall va cometre un error amb aquesta declaració però no perquè fos una falsa acusació sinó que pel que diuen els diaris últimament estaríem parlant que les comissions il·legals que convergència estaria cobrant de les constructores seria d'un 4%.

      Sembla que la població no se n'adona de la gravetat d'aquest cas. No estem parlant d'un polític corrupte (cosa molt greu) sinó que estem parlant d'un finançament il·legal d'un partit sencer. Ahir el jutge del cas hotel del palau va imputar el regidor i el gerent de l'àrea d'urbanisme. Hem de saber situar cada cosa al seu lloc, del que s'acusa García Bragado és d'accelerar el procés de l'hotel i saltar-se els passos legals, no de treure'n cap benefici econòmic.

      De ser cert, hem de condemnar les dues conductes, però personalment, no accepto que CiU intenti esquitxar a tothom amb un cas com el de l'hotel del palau que no té ni de lluny l'envergadura ni la gravetat com és el finançament il·legal d'un partit polític amb fons públics.

      I com sempre dic, tampoc accepto que es posi a tots els polítics al mateix sac com a preludi del vot en blanc o de l'abstenció. Recomano en aquest sentit la lectura d'aquest article del Pere Nieto.

      Cançó del mes: Talls nets d'arrel - Inspira (Escapistes)


      Inspira ha gravat un nou disc, escapistes i el traurà amb amniòtic rècords. Ja ha fet una avançada de tres cançons al seu myspace, la primera d'elles, la que he escollit com la cançó del mes. Aquest nou disc, escoltant el primer tast que ens presenten, avança cap a un so més acústic i fins i tot tribal sense perdre en absolut potència i al meu entendre, guanyant matisos i ampliant el ventall estilístic sense perdre la identitat molt característica que li dóna en Jordi Lanuza, líder i cantant del grup. Un molt bon disc i un gran pas endavant que desenvolupa les intencions del primer disc (cova placenta) fent-se més autèntic, rústic i instintiu. No patiu que quan surti el disc en sereu informats tant des d'aquí però sobretot pel ressò que estic segur que tindrà.

      Ja sabeu que podeu escoltar les cançons del mes a la llista de reproducció d'Spotify.

      Recomanació del mes: Activitats d'estiu d'Horta Guinardó

      Els Centres Cívics, Casals de Barri del districte d'Horta-Guinardó, l'Espai Jove BocaNord han programat vàries activitats gratuïtes pel juliol que valen molt la pena i que per desgràcia poca gent coneix. Acosteu-vos-hi si teniu la oportunitat.

      A l'estiu del 2010... els vespres són a la Vall d'Hebron [programa]
      Els dimecres de juliol cinema a l'aire lliure als jardins de Can Brassó i els dijous espectacles de música en directe, circ, humor, màgia i projeccions a la terrassa de la Pl. Meguidó.

      Stripart [programa]
      Mostra de joves artistes. Pintura, fotografia, disseny, escultura, arquitectures efímeres, poesia visual, instal·lacions, performances, música, videoart... Inauguració el dissabte 3 de juliol. visita el web



      Caminart pel Carmel [programa]
      Un projecte pensat en potenciar l'art en l'espai públic amb recursos artístics provinents del propi barri on el públic es mourà pel barri, es desplaçarà per una trajectòria propera trobant els diversos focus de creació artística específicament pensats per a cada localització.