Tinc desafecció

Escric aquest article encara en calent. Tot i ser un dia després encara em fa mal veure els resultats de les eleccions al parlament d'ahir, no tant pels números concrets. Des de fa un temps que ho vaig notant, però avui us he de confessar que finalment sé què em passa: 

Tinc desafecció, una desafecció profunda.

Tinc una desafecció de la societat catalana, dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I no em malinterpreteu, no és una pataleta "no m'has votat, ara ja no t'estic", avui no reflexiono en clau de partit, ni tan sols en clau ideològica. Crec que una societat avançada que reclama transparència a les institucions, que reclama una regeneració política i que creu que s'ha de renovar tot plegat no actua així. Una de dues, o una o l'altra, però que aquesta societat presumptament responsable, que vol regenerar la política, que no tolera la corrupció, que vol noves formes, que aquesta societat voti a una formació política amb sospita (totalment contrastada i verificada) de finançament il·legal en la licitació d'obra pública i que sigui votada en majoria tant bèstia no quadra. Aquesta no és la societat que vol una regeneració política que no tolera la corrupció. Crec cada cop més en el tòpic "cada país té la classe política que es mereix".

I és que no tornaré a caure en l'error de pintar la societat com a víctima dels mitjans de comunicació tant polititzats i partiditzats. Me'n seguiré queixant, però deixeu-me dir que la societat, que cada individu, té a l'abast la informació que pugui desitjar, d'acció de govern, de propostes de partits, d'implicats en casos de corrupció, de propostes de lleis fetes per cada partit, etc. Si en aquestes eleccions el conjunt de la societat volia sortir-ne amb aquesta "política renovada" no han apuntat gens bé. Algú, durant la campanya, ha sentit parlar a Artur Mas de transparència, de corrupció, de mesures de renovació política, de contenció de despesa electoral, de prohibició de donacions anònimes, de registres de lobbys, de transparència de comptes dels partits i dels candidats?

Efectivament cada individu té la ideologia que té, o en cas de no tenir-ne, vota al que li cau millor, el més guapo o el que li diu el marit, la família, els amics... Em sembla perfecte, és la imperfecció de la democràcia en un món consumista i individualista com el que cada cop més tindrem. Però no em vinguin amb discursos bonistes cap a la societat catalana, que no culpin sempre als polítics. Això sí que no.

Seguiré lluitant i treballant per defensar els i les més febles per ideologia, seguiré lluitant i treballant per defensar el medi ambient per ideologia, seguiré lluitant per evitar la corrupció política i empresarial per ideologia. Tot per ideologia, no perquè cregui, ja, que la societat catalana ho demana, perquè ja n'ha tingut la oportunitat.


Avui, com veieu, no faig valoració dels resultats del meu partit, ni de cap altre. Tampoc faig balanç dels que han anat a votar i els que no, ni valoro què representarà que la dreta torni al poder: avui em declaro en desafecció de la societat catalana.

Dia de reflexió i valoració de la campanya

Avui toca fer valoració. 

D'entrada la primera sensació que tinc al acabar la campanya electoral és de molta, moltíssima feina de molta gent, de molt d'esforç per intentar col·locar proposta als mitjans i a l'hora, desafortunadament, mediàticament una campanya molt pobre, molt poc ideològica. El que em porta al de sempre, al que sempre responc d'entrada (ja ho sabeu els que hem parlat més d'un cop) que molt sovint critiquem a la política el que és culpa del missatger.

I és que no és casualitat que tantes joventuts i partits no parlamentaris hagin fet vídeos porno, frikis o videojocs provocatius, la cosa és que segurament el lector ha vist o sentit parlar de tot això i no del vídeo de Joves d'Esquerra Verda que no és ni friki ni porno ni res. La proposta no ven diaris ni dóna audiència, el tall i la frase que sempre, sempre, es selecciona és el que fa referència a l'altre partit, a l'altre candidat, la confrontació. I dóna audiència i ven diaris per algo, també, però això ja és el debat de la tele-porqueria de sempre.

Sense que soni a teoria conspiratòria, torno a repetir que fa molt temps que els grans grups editorials privats cada cop són més generadors d'opinió i no tant informadors. Hem arribat a un moment on els debats públics són oberts premeditadament per aquests grups.

Precisament d'aquí vull partir per fer la valoració de la campanya d'ICV-EUiA i Joan Herrera. Amb la dificultat de 'colar' proposta, d'obrir debats i incidir en la política podem estar contents. A part de tot el material de mà totalment propositiu, crec que hem aconseguit fer arribar propostes bàsiques però sobretot crec que hem aconseguit situar el debat dels impostos als més rics, als que més guanyen i els que més contaminen per recaptar més i fer més política social i pública així com la sortida verda de la crisi.

I si no vam rebre resposta de cap partit (tret de C's) en el seu moment amb la proposta del pacte anticorrupció, en aquesta campanya hem aconseguit situar el tema a l'ordre del dia amb la declaració dels béns dels candidats (faltarà que també ho publiquin al deixar el càrrec).

I ha calgut (i jo assumeixo que ho he fet molt) remarcar què farà la dreta, quines propostes tenen i incentivar el vot una mica des de la por, per activar aquesta resignació que sembla que el votant d'esquerres tenia. No és el mateix CiU amb majoria absoluta que amb una forta oposició d'esquerres que no pactaran mai amb ells i això és el que garanteix ICV-EUiA.

A l'espera dels resultats de demà diumenge, segueixo desitjant que l'esquerra no es quedi a casa ni es resigni ni faci un vot de silenci davant la dreta descarada.

Perdoneu-me, sisplau

Perdoneu-me per haver estat tant pesat durant la campanya, precampanya i un temps abans. Per semblar que no se parlar d'altra cosa que de política, de què proposta tal i què ha dit pasqual.

Perdoneu-me per no estar disponible, per no ser-hi i per estar absent quan hi sóc.

Perdoneu-me per estar cansat, estar malhumorat i estressat. Per estar en un altre lloc i desconnectar tant.

Perdoneu-me si al intentar advertir qui és que amenaça en venir i quines propostes diu que té i què suposen, m'he passat de negatiu i no m'he dedicat tant a explicar les propostes d'ICV-EUiA, sempre intento dir coses i no repetir-les i les propostes ja sabeu que les podeu trobar per poc que busqueu (una pista per mandrosos).

I també, perdoneu-me per fer un últim esforç per explicar-me:

Els últims sondejos (que no es poden publicar a espanya, per això els publiquen a el periódico d'andorra) marquen una tendència positiva d'ICV-EUiA que esgarrapa una quarta posició i s'apropa al PP. Marquen una tímida tendència que el votant d'esquerres es rebel·la, que dóna un toc d'atenció votant l'únic partit que no pactarà amb la dreta. Això no és, ni pot ser, ni serà un bon resultat a les eleccions. No. No n'hi ha prou. No repetiré el que ja he explicat tants cops en campanya, ja sabeu qui amenaça en venir. Cal que diumenge anem en massa (perquè no ho oblideu, ho som, seriem majoria si hi anéssim tots) a votar el partit que no pactarà amb la dreta sota cap concepte, per posar-ho el màxim dificil a l'hora de retallar, retallar i retallar.

És el gest responsable de la gent d'esquerres. Així ho crec i per això us ho demano: Diumenge 28 de Novembre, cal anar a votar ICV-EUiA.

'Xafem-ho' tot

Trobo que cada cop més hi ha un moviment de gent jove que s'ho carrega tot.

Estic content que passi per un motiu, molts joves senten la responsabilitat de preocupar-se per la política i el govern del seu poble, ciutat o país. És una magnífica notícia.

Però molts hi venen des del desconeixement absolut del que hi ha, hi havia i qui és qui, què s'ha fet i com estàvem, identificant el problema actual i culpabilitzant el que està ara, allà. Tots aquests joves, que són normalment d'esquerres però que estan molt verges políticament, sovint cauen en discursos fàcils, populistes i argumentacions pensades precisament per a captar-los l'atenció.

Els sous dels polítics, els diners que es gasten en comunicació i altres arguments fàcils sumats a la ignorància de l'acció de govern i el poc esforç que hi posen (tot s'ha de dir) en informar-se i buscar dades acaba convertint a potencials votants d'esquerres en gent desmobilitzada i molt negativa vers la política, que no sap que hi ha opcions al mateix parlament que fa temps, molt de temps, que persegueixen les seves inquietuds.

L'esquerra del PSUC i posteriorment d'ICV és la que sempre ha estat i estarà al costat dels treballadors, amb vagues generals, amb la defensa dels impostos als més rics i als que més guanyen, amb la defensa dels drets laborals i socials que tanta suor, crits i fins i tot sang han costat, en la lluita contra el capitalisme així com de la dictadura franquista, els que van estar i estan contra de la OTAN. Amb la incorporació de l'ecologisme com a valor indestriable de l'esquerra, amb la defensa sempre dels més dèbils, dels col·lectius vulnerables i socialment exclosos, dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, dels nouvinguts. Amb propostes contra la corrupció política i empresarial, contra el frau fiscal de les grans fortunes que actualment encara estafen moltíssims diners a hisenda.

Falta memòria a tota aquesta gent jove, una memòria de coses que no han viscut. Algú els ha d'explicar que aquestes guerres ja fa temps que estan obertes i que no estan sols, perquè no creguin que estan tant perduts però també per sumar-los en la defensa d'un món més just i sostenible que en un futur hauran d'entomar ells i els seus fills i filles.

Fem fora els homòfobs


Tornem-hi, necessito dir-ho. Avui he llegit una de les propostes que CiU fa al seu programa electoral. Per si no en teníem prou amb les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida al seu blog defensant els psiquiatres que feien tractaments contra la homosexualitat, llegim al programa electoral:
"Proposta 377: Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar."
Jo repeteixo, hi ha un 15% d'indecisos i un 6% que pensa votar en blanc, tota aquesta gent pot aconseguir que Artur Mas tingui una oposició radical d'esquerres o resignant-se pot deixar fer a aquesta colla de lladres. A part, us convido a unir-vos al grup de Facebook:


El silenci còmplice

Rebaixa d'impostos als més rics, 433M€ programa CiU propostes 478, 479, 483, 485, 486
Contracte laboral per a joves no retribuit i sense cotizar programa CiU proposta 433
Eliminació de la limitació dels 80km/h (mesura que ha aconseguit un 50% menys de mortalitat i 12% menys de contaminació) programa CiU proposta 785
Recuperar el transvasament del Roine programa CiU proposta 915
Xecs a les famílies i no escola bressol pública Artur Mas 22/10/2010
Privatització de serveis públics Felip Puig 12/10/2010
Noves places d'FP i Batxillerat concertades i privades programa CiU proposta 215
Congelació de pensions i d'ajuts a la dependència CiU fa possible la proposta del PSOE
Reforma laboral injusta CiU fa possible la proposta del PSOE al congrés
Rescat de les autopistes de Madrid, 500M€  esmena de CiU pressupostos 2011al congrés


En aquesta campanya, Artur Mas s'ha desemmascarat amb tota la tranquil·litat que li han donat les enquestes i ha ensenyat la seva proposta descaradament liberal amb la que vol recuperar la Generalitat de Catalunya. Davant d'això tothom té dues alternatives: acceptar-ho i resignar-s'hi o rebel·lar-s'hi.

Jo sincerament crec que el vot blanc, el vot nul i el vot a partits minoritaris que no obtindran representació parlamentària és silenci. I el silenci és còmplice.

Hi ha un 15% d'indecisos i un 6,8% que volen votar en blanc, tota aquesta gent pot decidir que el proper parlament de la Generalitat sigui bel·ligerant contra la dreta o que durant quatre anys es desmunti l'estat del benestar en plena crisi sense que ningú hi pugui fer res.

Vot blanc, vot nul i altres dreceres

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Avui m'agradaria parlar d'un fenomen que crec que tindrà el seu màxim exponent en les properes eleccions al parlament de la generalitat de Catalunya: les dreceres.

Hi ha moltes dreceres, per a diferents objectius i amb diferents camins. De cara al 28-N hi ha dreceres independentistes (reagrupament o Solidaritat) i dreceres d'esquerres (Des de baix o la campanya pel vot nul). Són moviments i partits que basen el seu discurs o manifest amb una premisa: "si una majoria de gent ens dóna suport, declararem la independència" o "si una majoria de gent vota nul, haurem enviat un missatge clar". No et fot.

Si ERC tingués majoria absoluta, estic convençut que ja hauríem fet un referèndum i estaríem en un procés de separació d'Espanya. Si ICV-EUiA tingués majoria absoluta, estaríem en un país on els rics paguen molt més, on els especuladors no se'n surten amb la seva i on desplaçar-se amb transport públic de reus a Taradell no fos una gimcana. La LEC seria completament diferent, el tram autonòmic de l'IRPF (per a riqueses majors a 100.000€ anuals) ja faria temps que s'hauria incrementat, i el pla tren 2014 s'hauria ja estaria assolit, fins i tot hauríem fet una consulta federalista i independentista. 

Estic convençut que seria així perquè voldria dir que, en el primer cas l'independentisme i en el segon, l'esquerra, tindria una majoria social clara a Catalunya. El problema és que de moment no existeixen aquestes majories, mal ens pesi.

Ja sabeu que no sóc dels que defensa ERC, al contrari, trobo que massa sovint renuncia a la seva E (i espero que no ho faci el 29-N) però que un independentista digui que ERC no ha fet prou cap a la independència em sembla absurd. Amb un 21 diputats del total de 135 al parlament què vols? I que una persona d'esquerres digui que no pot ser que ICV-EUiA s'hagi menjat el 4t cinturó, el túnel de Bracons, la MAT o la LEC, no ha també em sembla poc realista. Amb 12 diputats i sent la tercera força del govern què esperes? Falta cultura del pacte i consciència de la correlació de forces.

Em sembla que a vegades les minories no acceptem que ho som i busquem dreceres i això no només no ajuda sinó que ens converteix en més minoritàries. I tot això en un moment en què hauríem de créixer, després d'una Vaga General i el gir a la dreta de la socialdemocràcia, amb retallades socials i jugant-nos com sortim de la crisi.

enllaç a l'article del crònica.cat

Examen als lectors

"Fa temps que veiem com es debiliten els drets socials en favor de la protecció dels béns privats. Davant realitats com la crisi, l’augment de l’atur i la desigualtat social, l’empobriment de la població o la destrucció del territori no hem sentit cap proposta que doni solucions per a la majoria de la població. Al contrari: l’augment de l’IVA, la rebaixa de sous, la reforma laboral, la congelació de pensions o la privatització dels serveis públics són les “solucions” que paguem tots, aportades per mantenir els beneficis del mercat enlloc del benestar de la ciutadania.

Per si això fos poc greus casos de corrupció han sortit a la llum pública en els darrers mesos. Casos als que tampoc no s’ha donat una resposta satisfactòria per als ciutadans i ciutadanes, i que creixen setmana rere setmana implicant cada cop a més polítics i institucions. Estem vivint en un clima general de sospita i, de fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya fan témer que aquests casos de corrupció no seran ni molt menys els únics. Sembla que la malversació i apropiació privada de fons públics, el finançament irregular de partits polítics, la prevaricació en la política urbanística, la manca de transparència i control, entre d’altres estan a l’ordre del dia.

Estem indignats i decebuts. Cal una reflexió i un debat profund que generi reformes en la gestió pública. Tenim el deure, ara més que mai, d’exigir unes institucions i uns representants que defensin els interessos dels ciutadans i ciutadanes amb honestedat i coratge. Cal una gestió pública amb més control i transparència, que afronti els nous reptes amb els que ens trobem, i un sistema que representi a les minories i que protegeixi els col·lectius més desafavorits. Calen unes reformes que incorporin mecanismes de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Com a ciutadans tenim no només el dret sinó la responsabilitat de formar part del correcte desenvolupament del nostre país. Si les denúncies que fan moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió, potser no hauríem arribat a la situació actual."

Em podríeu dir si trobeu res estrany en aquest text?
Crec que ningú es sorprendrà de llegir en aquest blog aquests paràgrafs, oi? L'estil no és el meu, però en tot cas, estan en la línia de l'argumentari usual i subscric totes i cadascuna de les paraules d'aquests tres paràgrafs. I sé que el partit al qual milito, ICV, no només hi està d'acord sinó que són moltes de les prioritats i eixos que del partit.

Perquè dic això? Aquest text és l'inici del manifest de la campanya "Transforma la teva indignació, vota nul", els motius pels quals diu que hem de votar nul.

Òbviament entenc que hi ha persones que troben motius per votar nul, però aquests motius? Si són els motius que donem per votar ICV-EUiA..! Em sona a una drecera de la gent d'esquerres desencantada del que el partit més petit del govern tripartit no ha estat capaç de fer, estirar ERC i PSC a fer polítiques d'esquerres i no doblegar-se, per la política que ha fet Zapatero a Espanya. Però deixeu-me preguntar, ha tingut la força suficient ICV-EUiA al congrés amb 1 diputat i al parlament amb 12?

No, no suficient. Per això la LEC, la reforma laboral, el decret de retallada salarial, la baixada d'impostos als rics pactada amb CiU, la MAT, el quart cinturó i un llarg etcètera. Però a l'hora, què hauria passat si no hi hagués hagut tripartit a Catalunya? La política d'habitatge, la nova cultura de l'aigua, el Memorial Democràtic, l'acció social, l'aposta per l'escola pública, la sanitat pública, les millores en seguretat vial (50% de reducció de la mortalitat!) i un llarg, també, etcètera.

La setmana que ve ja publicaré un article sobre dreceres com aquesta, avui volia expressar la meva sorpresa.

Alícia Croft, l'aniquiladora d'immigrants il·legals

Ja sé que arribo tard, però no podia quedar-me sense dir res.

El PP aquest any s'ha superat. En tot. Amb un procés judicial obert (en el que ICV està a l'acusació) precisament per el mateix pressumpte delicte, en plena campanya electoral les Nuevas Generaciones, joves empresaris carques i fatxes que els seus papes i mames no han volgut enxufar a cap de les seves empreses, publiquen un videojoc (i el PP català en fa un link amb un banner) en el que la heroina, Alícia Croft -la versió desinhibida d'Alícia Sanchez Camacho- elimina immigrants il·legals que cauen en paracaigudes des d'un avió i destrueix zeppelins independentistes o cues de l'INEM.


Hi ha coses que hem de criticar. Però hi ha coses que hem de castigar. Primer des dels tribunals, perquè sense conèixer la llei, estic convençut que han comès un delicte, si més no crec que el que han fet hauria de ser-ho. Segon des de la política i la ciutadania. A gent així se'ls ha de negar el vot, el pacte i cap mena de suport perquè han creuat el límit, un límit amb el que feia temps que jugaven.

No només hi ha un partit xenòfob que aspira a entrar al parlament, ja n'hi ha un instaurat.

La plataforma Unitat contra el feixisme i la xenofòbia ha convocat una manifestació aquest dissabte 20 de novembre a les 17h a la Pl.Universitat sota el lema "Per la convivència en la diversitat".

Què en saben, aquests, d'economia?

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Abans de la crisi, quan la classe mitja s'havia consolidat com a classe benestant amb tota mena de luxes, les esquerres ja reclamàvem que aquesta bonança no era de tots: l'invisible 4t món, treballadors migrats amb contractes precaris, pensionistes que no arribaven, joves amb una precarietat laboral en ascens i un llarg etcètera. I advertíem d'un creixement fictici, d'una bombolla immobiliària i un creixement insostenible. Però ningú no ens fotia cas: què en saben, aquests, d'economia?

I efectivament aquella bonança en capitalisme vol dir "oju que prendrem mal". I passa el que nosaltres dèiem, el capitalisme té crisis cícliques i comencem a reclamar que aquesta crisi no la paguin els menys afavorits, que la paguin els rics. I ningú ens fot cas: què coi saben, aquests, d'economia?

Durant un temps es parla que cal "refundar el capitalisme", que cal més control del mercat financer. Nosaltres diem que no cal refundar res, que cal canviar el model econòmic, cal més estat per sortir d'aquesta crisi i no tornar-hi a caure mai més perquè aquesta crisi és culpa de la llibertat excessiva al mercat (aquesta vegada al financer), que l'interès lucratiu és el que regeix els mercats i acaba enviant-ho tot a prendre per ja sabeu on. Però ningú ens fot cas un altre cop: què vols que en sàpiguen, aquests, d'economia?

A Espanya la crisi arriba en un context on també la llibertat del mercat (immobiliari i de la construcció) juntament amb el financer havien creat la bombolla immobiliària que ja havíem denunciat però ningú ens havia fotut cas: què en saben, aquests, d'economia?

Arriba la crisi i es multiplica pel coi de bombolla: un drama. I es desdibuixa aquesta classe mitja benestant i s'engrandeix la classe treballadora i encara sort si treballes. I amb un sector de la construcció sobredimensionat en fallida, un sector industrial tocadíssim per carambola i un atur estratosfèric es rescaten els bancs amb diner públic davant el nostre astorament. Un altre cop sortim denunciant que no només ens amaguen quins bancs s'han rescatat amb fons públics sinó que no se'ls ha exigit res a canvi però aquesta vegada tampoc, ningú ens fot cas: què han de saber, aquests, sobre economia?

I efectivament, passen els anys i els bancs segueixen publicant beneficis immorals sense donar crèdit a la indústria ni a les persones. Observem com a Europa (Espanya la primera) la socialdemocràcia claudica i ni intenta allò de "reformar el capitalisme". S'aplica la política de la dreta: s'abaixen impostos als més rics, s'apuja l'IVA que afecta tota la població, s'aplica una reforma laboral ferotge i s'anuncien canvis en el sistema de pensions. I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.

I la gent d'esquerres reclamem més públic i menys privat, la sortida de la crisi des de l'esquerra amb més impostos pels rics i més serveis públics per tothom. I la gent d'esquerres reclamem que qui faci l'esforç siguin els poderosos, no els aturats ni els pensionistes, ni els treballadors i treballadores. I la gent d'esquerres proposem un pla per generar 300.000 llocs de treball, basats en les noves economies, la sostenibilitat i l'atenció social. I ningú ens fot ni cas: què coi saben, aquests, d'economia?

I arriben les eleccions a la Generalitat de Catalunya i cada partit explica les seves propostes. La proposta de la dreta és clara, més capitalisme, més mercat. Esforç de 'tots' i baixada d'impostos als rics. Els socialdemòcrates no l'han d'explicar, la política de Zapatero sembla que els ha agradat. I mentre els republicans parlen d'emprenedors valents i no de treballadors putejats els que som d'esquerres seguim parlant del mateix, de les solucions d'esquerres. Però vaja... què en sabem, nosaltres, d'economia?

enllaç a l'article del crònica.cat

Se m'escapa el nitbús, merda.



Se m'escapa el nitbús, merda. Agafo un taxi perquè fot un fred del cagar.

Conec l'Eduardo, el taxista colombià que em porta, m'explica com veu ell que la immigració sigui un dels eixos de campanya i quins estereotips se'ls assignen: són delinqüents, no s'integren i no cotitzen. Ells, m'explica, són els més treballadors, els que s'emporten les feines que els 'autòctons' no volem i que si no cotitzen és per culpa del jefe "autòcton". I a sobre no els deixem votar.

Després em pregunta perquè no s'ha pensat ja un model econòmic diferent que no caigui cíclicament en crisi. Li dic que la proposta hi és però que la premsa no està per aquestes mogudes, que hi ha un partit que la fa i que també proposa que els immigrants tinguin dret a vot, que lluita contra missatges xenòfobs i irresponsables. Em pregunta el nom d'aquest partit. Li dic, Iniciativa per Catalunya Verds. Ens acomiadem fins una altra, em desitja sort i a veure si algun dia aconseguim que el deixin votar. Tant de bo.

Arribo a casa i ho escric. Són les 3:17h i un cop plasmat aquí ja estic més tranquil, volia compartir-ho.

Què votem el 28-N

Ja falta menys, s'apropa la data on votarem el parlament de la Generalitat, que no el president de Catalunya, que ningú us enganyi. I la diferència és abismal i crec que ha de ser així. M'explico:

Catalunya és plural, té diferents sensibilitats i ideologies i jo penso que està bé que sigui així. El sistema democràtic que més bé representa i sobretot, preserva aquesta riquesa és el sistema parlamentari. Un sistema en el que ningú té majories absolutes, en el que cal posar-se d'acord i arribar al punt de trobada entre els diferents partits que representen les diferents veus. Òbviament el pacte comporta renúncia i pel que sembla no hi estem massa acostumats.

El sistema presidencialista, on qui guanya és president, no només es carrega la pluralitat tendint al bipartidisme sinó que fa renunciar al votant d'entrada, no voto aquest amb qui estic més d'acord, voto el mal menor, que té possibilitats de guanyar. I totes les opcions que ens venguin en aquesta línia van a buscar aquest enfortiment dels grans partits i a debilitar els petits i, per tant, no representar aquesta pluralitat d'ideologies i carregant-se a poc a poc aquesta riquesa.

Avui no diré res ideològic, només volia parlar breument d'això.

Vet aquí la diferència

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

El que diferencia els partits en l’eix dreta – esquerra és bàsicament la política fiscal i la funció de  l’estat respecte el mercat.

La visió de la dreta és que el mercat, és el món privat qui satisfà les necessitats que té el conjunt de la societat. Per l’anomenat efecte de ‘la mà invisible’ es preveu que el conjunt de necessitats generen una demanda que el món privat respon amb una oferta. El capitalisme més extrem, representa pràcticament la no intervenció de l’estat fins i tot en els serveis bàsics de la ciutadania així com la pràctica eliminació dels impostos.

L’esquerra entén que el poder públic és qui ha de vetllar per respondre a les necessitats de la ciutadania amb una càrrega fiscal important recaptada de manera progressiva que permet una alta despesa pública. Els serveis bàsics de la ciutadania es paguen d’aquesta manera de manera desigual, mentre que els més rics estan pagant molt més del que reben, els més desafavorits paguen en impostos molt menys del que reben en forma de serveis i recursos públics (atur, sanitat, educació...).

A més, a l’esquerra s’hi afegeix la defensa dels drets civils, el feminisme, l’ecologisme, drets dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, pacifisme, anti-racisme, etc. A la dreta s’hi afegeixen posicions més properes a l’església, a la defensa de la família convencional, en contra de l’avortament, etc. Tot i que d’entrada la política fiscal i el paper de l’estat no té a veure amb aquestes posicions.

Avui, enmig de les destrosses d’una crisi provocada pel mercat, provocada per la llibertat del sector financer a fer i desfer amb l’únic objectiu de guanyar calers, crec que s’ha de reflexionar sobre com cal sortir d’aquesta crisi que, per variar, acaben pagant els que menys tenen. Sortir de la crisi desmuntant l’estat del benestar (impostos, despesa pública en educació, sanitat i protecció social, etc.) és no haver après res.

La legislatura vinent ha de ser la de la sortida de la crisi. I aquesta sortida es pot fer apostant per serveis i equipaments públics per l’increment d’impostos als més rics o eliminant impostos i privatitzant serveis. Vet aquí la diferència entre la proposta de dretes i la d’esquerres, i ja no parlo dels que no tenen proposta.

Novembre

Frase del mes: "El país que somies està a l'esquerra"

I ha arribat novembre i amb ell la precampanya i la campanya electoral. Uff! diuen alguns. Trobo que és normal que a la gent li faci mandra la pre-campanya i la campanya electoral. Trobo que és normal perquè a ningú li agrada viure dia rere dia desqualificacions, rèpliques, contrarèpliques i debats absurds.

Com a ciutadà molt vinculat a la política i per tant, no observador objectiu, crec que les campanyes han deixat de ser ideològiques fa molt de temps. Les propostes es fan, hi són, hi ha els programes i cadascú d'una manera o altre ha ensenyat les seves cartes. Però ja fa temps que s'ha mercantilitzat la campanya electoral com una campanya publicitària més. Vota'm a mi, compra el meu producte i seràs més feliç.

Em sap greu, em fa ràbia i em rebel·la que apelant a l'ilusió, utilitzant campanyes empàtiques i no ideològiques es pugui guanyar les el·leccions. Per això crec que la campanya de Joves d'Esquerra Verda (JEV), les joventuts d'ICV, aquest any és prou bona, m'agrada. Ja és hora que algú digui que fer vies i fer carreteres no és el mateix, que el model educatiu català es pot basar amb el concert o amb la escola pública laica i de qualitat, que el model energètic català pot avançar de moltes maneres així com, sobretot, la sortida de la crisi és molt diferent des de l'esquerra que des de la dreta. I això és el que fan els 4 cartells de pre-campanya, aquí al blog només n'he posat 2 podreu veure la resta de cartells i el resum de les propostes de JEV i d'ICV-EUiA a www.elpaisquesomies.cat

Cançó del mes: Protagonistes - Pau Vallvé (2010)

La primera cançó del l'últim disc d'en Pau que porta per títol 2010, "en honor a aquest any de canvis en la meva vida. Canvis importants de xip, de maneres de treballar, de projectes, canvis tan en morts com en amors, canvi de pis, de discogràfica, de mànagers i canvis en la manera de prendre'm les coses." com diu ell. El disc sortirà el proper dimarts 9 de novembre les botigues i el 15 a Spotify i iTunes però des de fa uns dies que a la seva nova web (estrenada per l'ocasió) està penjat el videoclip d'aquesta cançó i un link on descarregar-se-la gratuïtament. També tenim ja un vídeo amb un avançament del disc. La cançó d'aquest mes, Protagonistes, i el videoclip (al que també hi surto) em semblen preciosos, a veure què us sembla a vosaltres:




Recomanació del mes: The extraordinary ordinary life of José González

Aquest és un documental sobre José González, un cantautor nòrdic amb arrels llatines molt recomanable als qui encara no els coneixeu. En el marc del Festival In-Edit, un festival sobre documentals musicals que s'esta fent a Barcelona, es projectarà els següents dies:
Divendres 29 Oct. - 22:00h Aribau Club 1
Divendres 5 Nov. - 20:15h Aribau Multisalas
Dissabte 6 Nov. - 16:00h Aribau Club 1