ERC i l'abraçada de l'ós convergent

Fa dies que els tertulians i demés generadors d'opinió convergents han començat amb la ofensiva per a forçar ERC a formar part del govern d'Artur Mas o, sí més no, a compartir el desgast de governar tot un país pels interessos d'uns pocs sota l'excusa que és l'únic que es pot fer. 

I sonen seriosos i entenimentats quan diuen que "és qüestió de responsabilitat", sonen convincents quan expliquen que "no hi ha altra i que el país els necessita". I suposo que molts no recordaran que són els mateixos que ens van fer creure que el país aclamava el nostre messies personificat en president, que ens van pintar un país irreal. Diumenge passat el país els va demostrar que, com deia l'Edgar Rovira: no és el mateix "la opinió pública que la opinió publicada".

Òbviament és el tema central de les notícies als mitjans sobre política catalana. No ha passat massa per a començar a tenir notícies de la resposta d'ERC. I mentre tothom ahir opinava sobre la negativa de Junqueras a entrar al govern, no vaig veure massa ressò del que deia la notícia més enllà del titular, trobàvem el que per a mi era autènticament la notícia:

"ERC apoyará a CiU para sacar adelante la investidura, los presupuestos y la consulta"

Hem tingut diferents converses aquests dies amb molta gent comentant la notícia i em trobo amb una inesperada acceptació a aquest supòsit sota varis arguments que no veig massa clars, gaire realistes o massa curt-terministes. Provo de situar la meva aportació al debat contestant en part arguments que m'he trobat i complementant amb reflexions que m'he trobat fent al respecte:

"Si és a canvi d'aturar les retallades.. a mi m'està bé"

Crec que és força ingenu pensar que una força amb menys de la meitat de diputats, dins o fora del govern, pugui fer canviar l'eix central d'acció política de CiU, la política econòmica. Seria ingenu penar-ho, crec jo. Perquè a més, les primeres declaracions al respecte tant de Mas com de gent del seu partit o de l'actual govern en funcions si alguna cosa posen en dubte és la consulta, el referèndum, mai la retallada de prop de 4000 milions d'euros que (convenientment després de les eleccions) ja han anticipat que han d'incloure els pressupostos del 2013.

Així que com a molt, es poden matisar algunes coses, algunes mesures concretes però mai un canvi radical cap a la redistribució, l'auditoria del deute públic i encara menys aturar el procés de privatització del sistema sanitari (al que seguirà el de l'educació) i de les empreses públiques com TABASA o ATLL.

"...si no pactarà amb el PP"

També trobo erroni pensar que la política econòmica serà pitjor si es pacta amb el PP, ja que bàsicament és el que ha passat aquests últims anys tant aquí com a Madrid. D'altra banda, i no menys important, no crec que haguem de tractar CiU com si tant li fotés una cosa com altra. Saben molt bé quines conseqüències té pactar amb el PP (vegis conseqüències del pacte del Majèstic) i més encara després de la campanya en clau nacional i el fictici conflicte de banderes amb el PP amb l'objectiu d'intentar tapar les vergonyes de les dues bandes. Aquest conflicte dificulta a imatge pública ara un pacte amb el PP encara més.

"Algú ha de governar, si no, perquè s'han presentat a les eleccions?"

L'objectiu dels partits polítics no crec que hagi de ser el de sacrificar el seu programa i ideari "perquè algú ha de governar". El problema el té CIU, és qui vol governar sense renunciar a la seva política econòmica i sense haver de pactar amb el PP. Les esquerres s'haurien de plantar en aquest punt.

No malinterpreteu, no ho diu un purista. Jo sóc el primer que defensa que tot i la moderació dels governs tripartits calia fer-los i des de la minoria en aquest menjar-se els marrons q suposa estar en un govern més conservador que tu i que després alguns et considerin còmplice etc. És obvi que el centre ideològic d'ERC és més proper al de CiU del que seria per ICV-EUiA però en ambdós casos vull pensar que la distància és molt gran.

No només pensem en avui
Per molt dramàtica que sigui la situació avui, cal plantejar-se la situació no només a curt termini. Ja sabem quins són els resultats d'aquestes eleccions, què permeten i què no. No pretenguem fer el que no es pot fer amb una força que no ens deixa fer-ho ni pensem que si no ho fem ara no ho farem mai. Avui l'esquerra a Europa està enfonsada i deslegitimada, cal reestructurar i consolidar-se de nou com a alternativa. Aquí Catalunya, ERC penso que opta a ser el relleu hegemònic dels socialdemòcrates històrics (PSC) i ICV-EUiA (i jo espero que no només) representa l'esquerra alternativa, transformadora o com li vulgueu dir. El nou panorama de l'esquerra catalana només és una llavor, però una llavor consolidada ben arrelada i que si ho fa bé pot esdevenir hegemònica, a mig termini.

Això passa per créixer i consolidar-se com a alternativa a les polítiques neoliberals i avui això vol dir plantar-li cara, i no pactar-hi i intentar-les maquillar. És cert, avui per avui, és millor que ERC maquilli tant com pugui (poc) la política econòmica de CiU que no pas que no ho faci, però això els desprestigiarà com a part de l'alternativa en un futur i els necessitarem. 

El poc que guanyaríem avui amb aquest matís que pot fer ERC no té res a veure amb el molt que perdem demà: l'oportunitat de muntar una gran aliança d'esquerres per tombar l'hegemonia neoliberal i plantar cara a la dictadura dels mercats aquí Catalunya i amb aliances europees intentar aconseguir-ho a nivell continental.

Veurem què passa, tot son notícies incertes i vagues encara, negociacions obertes i complexes. Però l'"entramat tertulià" ja està actuant i creant un estat d'opinió entorn el tema, tractant d'empènyer ERC a ser l'executor de polítiques no pròpies. Crec que seria un error tant que col·lectivament féssim nostres aquests missatges i aquest argumentari convergent, com per part d'ERC si acaba sucumbint a aquestes pressions.

La voluntat d'una persona un vot?

A les passades eleccions generals ja vaig fer un article amb els resultats que s'haurien obtingut amb una llei electoral diferent. Com ja vam veure, el cas de les eleccions generals és un cas molt flagrant de falta de proporcionalitat i no és culpa precisament (com molts diuen) de la llei d'Hondt, sinó de la divisió del territori i representants en circumscripcions petites.

Com sabeu, a Catalunya no s'ha fet cap llei electoral des que el primer estatut d'autonomia ja ho contemplava, no és moment de trobar culpables però és obvi quin partit ha bloquejat la majoria qualificada que es necessita per fer-la. La que usem a falta d'una llei electoral pròpia, doncs, és l'espanyola, on tenim les quatre circumscripcions (Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida) amb una assignació de diputats gens proporcional a la població que hi viu: 85, 18, 17, 15.

Això, a la pràctica, implica que, per exemple, un vot fet a la província de Lleida val dues vegades i mitja un vot fet a Barcelona. Per il·lustrar l'efecte d'aquesta divisió i sobre-representació en les províncies menys poblades, veiem de quins resultats estaríem parlant si aquestes eleccions s'haguessin fet amb circumscripció única:

A part de premiar la representació de les províncies menys poblades, dividir en circumscripcions sempre perjudica a les minories repartides per el conjunt del territori i afavoreix les majories. Espero que ho tinguem en compte a l'hora d'analitzar les propostes que tard o d'hora vindran per a la nova llei electoral catalana que ja fa més de 30 anys tard, quan algú vingui amb la cantarella de "apropem els representants al territori" intentant argumentar una major divisió (se m'acudeixen les vegueries, per exemple), tingueu clar què estan perseguint.

Per apropar els representants al poble cal més democràcia, cal més transparència, no una maniobra per a treure grans majories d'on no n'hi ha i sinó que li preguntin a Rajoy i la seva majoria absoluta fictícia.

Per acabar i en la línia del meu últim article, la necessitat de fer un front d'esquerres anti-austeritat, fent un exercici de política ficció que només serveix per a reflexionar però sense cap valor quantitatiu, dir que d'haver pogut presentar-se una candidatura d'aquest tipus on jo hi situo ICV-EUiA-CUP ahir i amb la llei electoral actual (o sigui, amb les 4 circumscripcions i repartiment de diputats actuals) aquesta hauria estat la quarta força per davant del PP en nombre de vots i cinquena en nombre de diputats amb 18 (dos més dels que han sumat per separat).

_____________________________
Càlculs fets amb el simulador electoral segons el sistema d'Hondt

Diumenge i dilluns, el mateix objectiu

Sí, diumenge hi ha eleccions. Diumenge votem el nou parlament i el nou panorama polític català dels propers anys (no m'atreveixo a dir quants) i vull posar a la mateixa altura d'importància aquests dos aspectes. Perquè a partir de dilluns ens hem de posar a treballar per crear un pol de l'esquerra alternativa com ha estat SYRIZA a Grècia.

I ja us ho dic, no sóc massa partidari de la unitat de l'esquerra com a objectiu. M'encantaria que l'esquerra tingués la salut i fortalesa social per a que ens poguéssim permetre traduir la diversitat de projectes en diversitat de candidatures, però avui no és així i no ho serà mai si continua tot plegat com fins ara.

Avui l'esquerra no té hegemonia social, no té legitimitat davant la majoria social. I no estic parlant de només partits, els actors socials de l'esquerra d'aquest país no tenen prou confiança, legitimitat, no són prou referència ideològica i política en el conjunt de la societat catalana i és una tònica a nivell europeu.

Necessitem construir un gran referent més enllà fins i tot d'una candidatura, sense unes fronteres rígides sinó una confluència de forces que englobi moviments socials, associacions culturals, partits, sindicats, entitats que treballen per un món més just en tots els aspectes. Un punt de trobada flexible, on fer pinya contra l'espiral de recessió que representen les polítiques de retallada de despesa pública, la defensa a ultrança de l'estat de benestar universal i la redistribució de la riquesa i el treball. Un gran actor social que tingui la força per a que se li reconegui la legitimitat ideològica i política per a començar a canviar consciències i capgirar l'ideari conservador actual.

I caldrà fer-ho amb aliances europees, l'última vaga general del 14N és una de les llavors per a que aquestes confluències tinguin referents, suport mutu i acompanyaments entre els diferents estats d'Europa que pateixen de manera violenta, l'atac constant i la cobdícia dels mercats financers, dels especuladors del deute i l'entramat financer que domina els governs neoliberals. 

No serà gens fàcil. Hi ha moltes reticències, hi ha molt a recriminar i a ser recriminats i la temptació de quedar-se fora i ser més pur que ningú sempre hi serà. Haurem de ser generosos, altres haurem d'empassar-nos l'orgull i fer una treva d'alguns greuges que encara fan mal. Caldrà paciència, no és cosa d'un dia revertir la situació i també renunciar a lideratges, quotes de poder i força així com a algunes posicions i propostes per a saber sumar.

I potser surt malament. Potser en l'intent alguns hi perdem molt. Però la historia demana un gran paper de tots els sectors de l'esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista... digueu-li com vulgueu.

Per mi no quedarà. Ni diumenge ni a partir de dilluns.

Perquè diumenge i ja fa temps que s'està treballant per això i serà més a prop o més lluny depenent dels resultats de diumenge. I dilluns caldrà seguir treballant per sumar, que no engolir ni acollir, amb la generositat, paciència i renúncia que calgui.

Per mi no quedarà, perquè diumenge i dilluns la cosa va del mateix.

Han guanyat el debat ideològic negant-lo

Si per un moment ens ho mirem tot plegat des de fora, ens aturem i intentant allunyar-nos de tot el que s'ha parlat, dit i promès, veiem que el debat polític actual és absolutament peculiar, estranyament pobre.

A ningú se li escapa, fins i tot la dreta executora de les polítiques de retallades de despesa pública prioritària accepten que fan pagar a la majoria els "esforços per a sortir de la crisi" diuen ells. Hi ha dies que penso que s'ho creuen i altres que només volen que tot això acabi amb un nou sistema econòmic i polític on en comptes de serveis públics hi hagi beneficència i en comptes d'administració hi hagi un gestor titella dels interessos del món privat. El cas és que tothom ho dóna per cert, dreta i esquerra, estan d'acord en que la majoria (els de sempre) són els qui estan fent els majors "esforços" i és que seria massa agosarat pretendre fer creure del revés.

Com pot aconseguir la dreta que, quan la majoria està patint aquestes mesures tant bèsties, la població segueixi votant-les en comptes d'intentar les alternatives econòmiques de l'esquerra? 

Fent-les desaparèixer. Avui no hi ha lluita ideològica perquè han aconseguit centrar el debat en si hi ha o no alternativa.

L'esquerra transformadora, tot i portar anys elaborant alternatives econòmiques i nodrint-se de propostes dels moviments socials i ciutadans, se li ha negat la oportunitat de debatre-les, de confrontar-les amb les receptes neoliberals perquè s'han trobat que han de convèncer que efectivament aquestes alternatives existeixen. Brillant jugada, no es pot dir que no els funcioni.

Mirant-ho tot plegat des de fora, aturant-nos i intentant allunyar-nos de tot el que s'ha parlat, dit i promès, el debat polític actual és absolutament anormal. El debat que no discuteix i confronta les propostes sinó sobre si existeixen. Com l'equip que tracta de convèncer a l'àrbitre que han guanyat el partit per no presentar-se el rival tractant-lo d'amagar al vestidor.

De què tenen por? No neguin que hi ha alternatives, juguin el partit i veiem qui convenç però no neguin que hi ha alternativa, l'equip s'ha presentat amb tots els jugadors i una estratègia, debatem les propostes i veiem qui marca més gols o qui en rep menys.

Aturem-ho tot perquè no ens aturi res

'Vaga General' - del disc 'de bosc' de Pau Vallvé (2012)

Gent, no valen excuses.

Ja tots sabem com n'estem de fotuts, tots sabem l'estafa que ens estan colant amb una crisi que per molt que la vulguin pintar així no és com una catàstrofe natural. Una catàstrofe natural no té culpables, aquesta crisi sabem prou bé que sí que en té de culpables, precisament són els que més s'han enriquit durant aquests anys on la resta hem anat patint retallades dels serveis bàsics, els drets més fonamentals i hem vist i viscut com ha anat creixent la desigualtat.

Tots tenim un amic, familiar, company de feina o estudis, a l'atur, qui més qui menys ha sentit de més a prop o menys el desnonament d'algú i tots hem vist per les xarxes socials (mai pels mitjans generals) les notícies de situacions límit de desesperació que acaben tant malament.

Gent, ja no valen excuses.

Hem donat prou temps per a veure que tot i que ja no ens creiem la seva història de que havíem estirat més el braç que la màniga o viscut per sobre de les nostres possibilitats, ara veiem prou clar que no, les retallades no han servit per acabar amb el dèficit i el deute públic sinó que encara estem pitjor i de retruc l'economia encara ha caigut més fent que més gent quedi a l'atur i sense el mínim coixí de protecció social que hi havia i han retallat.

No senyors, la seva història ja no cola ni pels que en un primer moment van poder pensar que "potser sí, potser haurem d'aguantar una mica la respiració per a poder tornar a estar com abans" però que veuen com lluny de la superfície on poder tornar a respirar, seguim baixant i baixant i n'hi ha que ja no els queda aire.

Gent, ja no valen excuses. Ja no.

"No serveixen" 
I doncs com s'han guanyat els drets que ara ens treuen? La història està plena d'exemples de grans victòries amb mobilitzacions ciutadanes, però només si són majoritàries, només si tu també hi ets.

"No se si a la feina en farà la gent"
Doncs pregunta, promou, carrega't d'arguments! No és qüestió de fer o no fer vaga, és qüestió de convèncer per a fer-la, també convenç per a que tanquin a les botigues on vas a comprar normalment, als bars on vas amb els amics...!

"Em fotran fora"
Si pateixes per que t'acomiadin o no et tornin a contractar estan vulnerant els teus drets, sàpigues que hi ha solucions, denuncia-ho, els piquets et poden ajudar a fer-la. 

"No crec en els sindicats"

 La funció, utilitat i prestigi dels sindicats és un debat molt llarg però en tot cas, aquesta vaga general del sud d'Europa amb suport de molts més països, convoquen sindicats majoritaris, minoritaris i moltíssims moviments socials. 

"No treballo" 

Tu també pots fer vaga! El 14N és una vaga del 99% és vaga ciutadana, vaga laboral, vaga de consum, d'estudis... no compris, no consumeixis, no utilitzis els caixers, no agafis cap transport, no vagis a classe, ni al metge, i utilitza tan poca energia com puguis... i vine a la manifestació!

Que no, gent, que ja no valen excuses. Mai més.

Només és possible si és massiva, si tu també fas vaga, si tu també convences als teus per a que facin vaga. I d'aquí uns anys direm que ho vam aturar junts amb orgull. O bé patirem molt i uns quans abaixaran el cap i no podran mirar els seus fills als ulls quan els diguin que no van lluitar per evitar el que pateixen.

Aturem-ho tot perquè no ens aturi res!

Novembre

Frase del mes:

Aturem-ho tot perquè no ens aturi res 

Aquest és el lema que JEV ha pensat per a la Vaga General que els sindicats han convocat el proper 14 de Novembre simultània al sud d'Europa per plantar cara a les polítiques de retallades que estan duent els països en un espiral de recessió econòmica que alguns ja han batejat com 'austericidi'.

El principal enemic de l'èxit d'aquesta vaga és el fals argument que ha anat calant al llarg dels anys que "les vagues generals no serveixen per a res" i és que fent un senzill exemple de repàs històric es comprova que cap conquesta social ha estat gratuïta sinó que totes i cadascuna d'elles ha estat precedida d'una lluita, d'una mobilització.

Alguns diuen que actualment ja no serveixen i ho argumenten amb els retrocessos socials malgrat les mobilitzacions. Ja us asseguro que sense aquestes, els retrocessos, abusos i mesures indignants s'haguessin fet en pocs mesos i a hores d'ara encara hauríem reculat més. Us linko un article escrit la anterior vaga general: 'Dret al treball, piquets i violències'

Cançó del mes: Two weeks - Grizzly Bear (Veckatimest)

Ja fa un temps que tenia pendent posar alguna cosa de Grizzly Bear. Aquesta cançó és de les mes senzilles del Veckatimest però té alguna cosa que m'enganxa i el seu videoclip és intrigant, no pots deixar de mirar aquestes cares sense saber ben bé què les fa tant incòmodes de mirar. Totes les parts de la cara han estat gravades per separat i s'han muntat sobre la mateixa engrandides. El resultat és un videoclip singular per una cançó prou singular:

Com la resta de cançons de tots els mesos passats, he afegit Two weeks a la llista de reproducció de Spotify cançons del mes - walden III que amb aquesta ja té 51 cançons.

Recomanació del mes: Koitton Club

Aquest mes us recomano una aventura d'uns companys de Sants. El Koitton Club és un bar musical, un espai de concerts, d'exhibició d'arts escèniques... constituïts com una cooperativa de treball associat.

Com expliquen a la pàgina de Facebook, "vol esdevenir un espai de trobada entre públic, veïns, artistes, col·lectius i associacions i col·labora amb altres plataformes del teixit social, cultural i artístic de Sants i BCN, discogràfiques i editorials independents."

És un exemple de l'economia que a mi m'agrada, davant el missatge insistent de l'emprenedoria des de la petita empresa i projectes individuals en l'economia de la competència, cada cop més la fórmula del cooperativisme, de l'economia social i responsable, es vesteix com a alternativa al model capitalista. 

Us recomano un espai on anar a descobrir nous grups o artistes i fer-ho en un projecte il·lusionant com és aquest, arrelat al barri on neix i contribuint a la construcció d'una alternativa a l'economia competitiva i insolidària on manen els beneficis econòmics per sobre dels drets laborals, socials i la dignitat de les persones.

Seguiu l'activitat del Koitton Club a la Pàgina de Facebook i al twitter @koittonclub

Les meves raons, els meus malsons

"Saps, fill, abans per anar a l'escola i al metge no havies de pagar i així tothom hi podia anar"

 
El meu pitjor malson i el que em fa seguir lluitant.



Quins són els vostres malsons? Quin és el vostre motiu per seguir lluitant i no rendir-vos?

Sostenibilitat i campanyes electorals

Fa uns anys vaig escriure un article sobre les campanyes electorals i la seva sostenibilitat donant algunes idees i qüestionant diferents aspectes d'aquestes des del punt de vista de la sostenibilitat econòmica, social i ambiental. Cada vegada que s'apropen eleccions, rellegeixo aquell article.

Aquest any, he volgut revisar-lo per a actualitzar-lo a la nova realitat política i social, incorporar-hi certes reflexions i treure'n o matisar-ne d'altres. 

Les campanyes electorals són útils

Encara que en les enquestes la immensa majoria de la ciutadania afirma que no pren la decisió del vot en funció de la campanya electoral, si entenem la campanya electoral de manera àmplia (publicitat, entrevistes, debats, notícies, tertúlies...) sabem que això no és del tot cert. En les setmanes anteriors a les eleccions molta gent decideix el seu vot i molta altra canvia la seva decisió prèvia. Això dóna motius per entendre el caràcter conservador i d'arriscar poc que prenen els partits, sobretot els petits que no gaudeixen del coixí mediàtic. Així, crec que el debat no és sobre l'existència de campanyes electorals (seria un debat interessant però poc realista) sinó sobre com repensar-les. 

Quins problemes hi ha?

Però no és menys cert que les campanyes electorals estan lluny de la sostenibilitat en tots els aspectes i centrant-me en el meu espai polític, no és una incoherència menyspreable. D'altra banda, tots sabem les dificultats que té l'ecosocialisme per tenir un espai mediàtic on explicar-se, proposar i situar-se en el debat públic.

Els partits petits no tenen ni de lluny els recursos econòmics ni les donacions (i finançaments irregulars) de les que altres partits gaudeixen i una campanya electoral actual representa una despesa important. Aquí cal destacar que en les últimes campanyes ICV ha fet una reducció dràstica del pressupost de campanya a la meitat d'anteriors campanyes i ha incorporat el finançament d'aquestes a la militància i la ciutadania mitjançant micro-préstecs per a evitar els crèdits amb entitats bancàries.

Però tant a nivell econòmic com ambiental, les campanyes electorals de cartells, banderoles i pancartes d'un sol ús no són sostenibles. Representen un cost econòmic que només s'amortitza en unes soles eleccions i representa una gran generació de residus. I està molt bé que alguns materials electorals siguin reciclables o fets amb material reciclat. El millor residu no és el que es recicla, és el que no es genera. El principal obstacle en aquest aspecte és la personalització de la campanya, un lema i un candidat diferent per a totes les eleccions que fa impossible reutilitzar el material de les eleccions locals per a les eleccions europees o quan canvia el candidat.

A nivell d'impacte social, l'estil de campanya electoral agressiva, de confrontació personal més que d'idees, de mercantilització de la política apropant cada vegada més al votant a un consumidor fa que cada eleccions es saldin amb un major nombre d'abstencions i en tot cas desencís del sistema democràtic. Aquest tipus de campanya van en la direcció contrària a la sostenibilitat d'una democràcia lliure, sana i forta. 

La sostenibilitat no és un condicionant sinó part de la solució

L'espai de l'ecosocialisme fa de la sostenibilitat un argument central de la seva ideologia i la seva acció política i no s'entén pas com una restricció sinó tot el contrari, com la solució. Així, no vull enfocar el debat només com un tema de coherència ideològica sinó també com a construcció d'alternatives per a trobar solucions a les dificultats que tenim.
 

• Material físic de llarga vida: No és lògic gastar tant en cartells, banderoles i pancartes que no es poden tornar a utilitzar. Un partit té unes idees i valors perdurables. El disseny i fabricació dels materials de campanya s'ha de fer pensant en poder-los utilitzar en diferents el·leccions i candidats.
   
• Material multimèdia específic de campanya: Com a contraposició, l'aparició als mitjans (entrevistes, debats i declaracions als mitjans) així com el material multimèdia (spots electorals, material electrònic amb propostes, web, xarxes socials) han d'incorporar les propostes concretes que implica l'aplicació d'aquestes idees i valors a l'àmbit de les eleccions i la realitat actual, garantint que el candidat o candidata, les propostes concretes i els arguments per a defensar-les arribin a l'electorat.
  
  
• Optimització de recursos: No podem malbaratar diners i esforços dels militants penjant cartells als espais reservats per ser tapats el matí següent pels motoristes a sou dels partits grans. La militància serveix per molt més que omplir actes electorals i penjar cartells, poden explicar i convèncer de les nostres idees en punts clau de cada barri, facilitem que així sigui. La gestió de tot el material reutilitzable, la recuperació del material, establir-se en punts clau dels barris donant difusió de les nostres propostes i el ciber-activisme...
   
• Estalvi i compartir despeses: Fa unes setmanes, el parlament va votar contra la reducció del límit de despesa de les campanyes electorals i proposta del mailing conjunt de tots els partits proposat per ICV-EUiA, tot i això, una bona alternativa és fer un mailing conjunt de tots els partits que hi van votar a favor reduint despesa i no generant tants residus.
   
• Participació i clima de campanya, sostenibilitat de vot Fa temps que els grans partits no pensen a mig termini. S'estan duent a terme campanyes i precampanyes curt-terministes que l'únic objectiu està centrat en la representació. Això vol dir centrar l'interès en el percentatge de vot i no el nombre de vots. Pensant en la sostenibilitat de la democràcia, l'últim que volem és el clima polític de confrontació i pica-baralla que només persegueixen fer perdre vots a l'altre. L'objectiu ha de ser sempre guanyar vots, mai treure'n als altres i resistir-se a la confrontació personal (tot i la predilecció mediàtica a aquest tipus de declaracions) i passem a contraposar propostes, arguments i ideologies.
   
• Som votants i no consumidors Ja fa molt de temps que molts partits han començat a practicar la campanya emotiva i buida ideològicament. Convertint els partits com marques que el votant compra i on la estètica, la èpica i la emotivitat són reclams comercials, regnen els adjectius i propostes genèriques amb les que tothom podria estar d'acord "una Catalunya millor". Això no fa més que produir frustració al veure que la posta en pràctica (aquesta sí ideològica) de "millor" és suprimir impostos als rics i fer retallades socials. Negar el debat ideològic és poc responsable per part dels partits, cal fer un especial esforç per a re-polititzar la política.
   

De què tenim por? 

D'entrada, se m'acudeixen moltes objeccions que es poden fer a aquest enfoc i molts inconvenients a la posada en pràctica de tot això. Però no és precisament això el que ens trobem quan parlem de sostenibilitat en àmbits com la indústria o la mobilitat?

No sóc especialista en comunicació política ni politòleg, aquest article està molt lluny de voler aportar idees en aquesta direcció. Intento proposar el que podem extreure del mateix discurs ideològic del partit davant de la deriva insostenible econòmicament, social i ambiental que estan tenint les campanyes el·lectorals i en sóc conscient que ja s'han donat alguns passos importants en aquesta direcció però cal continuar fent-los.

Hem d'aplicar la sostenibilitat a la campanya el·lectoral, no només per mostrar coherència ni per donar una imatge concreta, també per a sostenir la democràcia i el nostre espai polític al llarg del temps.

No existeix bandera suficientment gran

Som molts i moltes els que davant el panorama estem en un estat de preocupació important, fins i tot de desànim. Portem molts anys de lluita social, manifestacions, concentracions, plataformes i denúncia dels incontables retrocessos i injustícies però també de proposta, d'intentar contra corrent fer arribar les alternatives a les que diuen "les úniques polítiques que podem fer", d'intentar esquivar un silenci mediàtic i el poc espai on poder fer desenvolupar idees i propostes.

No m'estranya el desànim, la veritat. Hi havia molta feina feta. A base de mobilitzacions, accions vàries, Trending Tòpics i mil i una inventives de les que només surten de la creativitat d'un col·lectiu realment ampli i heterogeni, havíem situat les retallades i les mal anomenades polítiques d'austeritat com a culpable d'una recessió econòmica en la que estem precipitant-nos i endinsant a base de fer pagar a la majoria mentre la minoria segueix enriquint-se.

No renunciem a tota la feina ni a les conclusions que havíem tret colze a colze al carrer, som majoria. Som majoria les persones que refusem aquestes polítiques i més majoria serem si la certesa que hi ha alternativa a aquestes polítiques arriba a més gent.

Vull fer una sacsejada a tots nosaltres, a tota la gent que creiem i volem que hi hagi alternativa.

És cert que Mas i CiU han trobat el millor moment per a unes eleccions i estan gestionant el debat públic de manera magistral per a distreure el debat social que havíem aconseguit fos central i prioritari. Però no és menys cert que la feina està feta, que no hem de començar de zero, només hem d'aconseguir que el debat públic no sigui entorn els drets nacionals. Els catalans i catalanes som prou llestos per a parlar de drets nacionals i de drets socials a l'hora sense que ens caiguin els cabells de l'esforç.

Arremanguem-nos. Cadacú des de la seva plataforma, entitat, partit, associació, blog, twitter, facebook... Cadascú des de les seves conviccions, idees, alternatives. Però no s'hi val abaixar les mans amb el "CiU traurà majoria absoluta onejant la bandera" perquè no hi ha bandera suficientment gran.

...no hi ha bandera que tapi el cas Palau, Crespo, ITV, Bagó...

...no hi ha bandera que tapi les retallades a educació, mestres, 6a hora, substitucions, escola bressol, música, beques menjador...

...no hi ha bandera que tapi les retallades en sanitat, CAPs tancats, quiròfans, llistes d'espera, euro per recepta, especialistes...

...no hi ha bandera que tapi l'abandonament de qui paga més els efectes de la seva crisi, desnonaments, retallada en el PIRMI, condemna a mort de les ONG al desenvolupament, impagaments de concerts socials...

...no hi ha bandera que tapi el pacte de les dretes amb la reforma laboral, la llei d'estabilitat pressupostària, límits del dèficit, llei òbmibus...

...no hi ha bandera que tapi l'efecte de les retallades en prevenció d'incendis i en plantilla i recursos a cos de bombers...

I el més important, no hi ha bandera que tapi que hi ha alternatives econòmiques per a fer que qui més té, qui més contamina, qui més guanya pagui més i no faci pagar la crisi a la majoria. Que hi ha alternativa per a fer que les grans empreses i fortunes deixin de defraudar milions en els paradisos fiscals.

No tenen bandera suficientment gran per a tapar tot això si som tots i totes els qui ho anem recordant. No podem deixar això en mans exclusivament de la campanya electoral, de quatre o cinc caps de llistes, la política la fem la gent. Cadascú tindrà una opció que cregui millor o preferible, però tenim un objectiu comú, davant la situació extrema de molts veïns i veïnes que estan sent desnonats, de molts companys de classe que hauran de deixar la universitat, de famílies d'amics i amigues que s'han quedat sense cap ingrés... tenim l'objectiu de posar fi a aquestes polítiques econòmiques injustes i criminals.

Ja no és suficient decidir la pròpia postura, cadascú ha de convertir-se en un actor social de canvi, perquè no hi ha bandera que pugui amagar tanta injustícia, ni que pugui callar la nostra veu. Només si som majoria, que estic segur que en som.

Octubre

Frase del mes: "En situacions excepcionals, decisions excepcionals"

Així va argumentar Artur Mas la convocatòria avançada d'eleccions i posar fi a la legislatura més curta de la història de la Generalitat de Catalunya. Podem entendre doncs, que segons ell fins ara no estàvem en una situació excepcional.

Artur Mas va basar, segons les seves mateixes paraules, la legislatura en tres pilars, la reactivació econòmica (sortida de la crisi), la protecció de l'estat del benestar i el pacte fiscal. Efectivament, no podem dir que cap dels tres pilars tingui ni tan sols un mínim senyal d'èxit parcial. Tot i així, no és fins que Rajoy es nega a parlar del pacte fiscal que Artur Mas no decideix posar fi a la seva presidència i al seu govern. La situació excepcional és el més que previsible 'no' al pacte fiscal, no pas la excepcionalitat social en la que vivim amb centenars de desnonaments diaris, percentatge d'aturats que s'apropa a la meitat (!!!) de la població activa i un panorama de desastre social que no cal explicar (o potser si). Aquesta excepcionalitat no és prou excepcional per al president.

Veurem ara, doncs, una campanya electoral on més que CiU, la candidatura serà Artur Mas. La imatge de CiU es relaciona amb les brutals retallades a tot arreu i l'inexistent esforç per a treure ingressos d'allà on hi ha calés i molts (successions, nuclears, taxa turística, dipòsit bancari, etc.), això juntament amb l'atmosfera de rauxa independentista fa que a la "casa gran del catalanisme" es plantegin una estratègia d'èpica personalista. En aquestes eleccions oblidarem que votem un parlament i unes llistes i es convertiran en unes eleccions presidencials.

Cal fer tot el possible per a que el debat electoral no sigui parcial. Cal parlar de tot. També de les retallades (les d'aquí i les que CiU i PP pacten al congrés dels diputats), del cas Palau del que tenim notícies fresques, les ITV, l'escàndol destapat per la revista cafeambllet.com de la corrupció a la sanitat catalana (editors de la qual estan al banquet dels acusats...) i de les alternatives a tot aquest conjunt de despropòsits, que hi són, fa temps que molts les intentem explicar amb molt poc espai i cobertura mediàtica.

Cançó del mes: Un gran riu de fang - Pau Vallvé (De bosc)

Jo ja fa un temps que he escoltat el nou disc del Pau Vallvé que sortirà el proper 16 d'Octubre (hi ha certs privilegis, clar) i tenia moltes ganes de poder ensenyar alguna cosa aquí. No avançaré res que no hagi avançat en Pau, només afegiré que ha tornat a fer un discazo. Al Facebook explicava l'altre dia el sentit del títol del disc 'De bosc':

"No sé si és una cosa gaire generalitzada, però 'de bosc' a casa sempre ho hem fet servir per descriure a algú poc amant de les multituds, que tendeix a anar a la seva, al seu ritme. A fer les coses amb dedicació i en solitud. Sol ser algú que, per exemple, prefereix el pa amb tomàquet que el caviar. Ma mare molts cops m'ho ha deixat anar: 'Ai Pau, mira que ets de bosc eh...'. Doncs això. Així es dirà el disc: De bosc"

Aquí teniu el vídeo de l'única cançó que de moment ha avançat, la cançó del mes d'octubre:

M'agrada constatar que cada cop més, dins la música alternativa catalana ja no costa trobar cançons que incorporen crítica social i política. En la línia d'un dels meus grups de capçalera, Radiohead, ja hi ha molts exemples aquí -en l'escena alternativa, per anomenar-la d'alguna manera- de música i músics compromesos i això s'agraeix. Com a part de la realitat que ens envolta, té molta lògica que també la música reflecteixi la injustícia, les fosques perspectives, etc. Fa un temps sentia en primícia a l'Heliogàbal una cançó (del disc que s'està gestant) d'Inspira amb claríssim contingut social, Joan Colomo fa discs plens de reivindicació (la meva preferida: Màgic, que va ser cançó del mes) i en Pau que ja portava temps parlant-ne als concerts, l'incorpora en aquesta cançó, per exemple, com a part d'un futur molt fosc on 'potser el món sencer serà un gran riu de fang'.

Recomanació del mes: Som energia

Som Energia és una cooperativa d'energia verda que ja compta amb més de 3500 socis i sòcies. Va néixer el 2010 amb l'objectiu d'assolir els primers objectius marcats: convertir-se en una comercialitzadora d'electricitat 100% renovable i iniciar els primers projectes propis de producció d'energia.

Des del setembre de 2011 tots els socis i sòcies de la cooperativa pot contractar a Som Energia com a subministradora d'electricitat verda certificada. A part, també té en planificació i execució varis projectes d'instal·lació de producció d'energia renovable.

Som Energia és un exemple més de com les persones podem organitzar-nos per a iniciar, pressionar i contribuir a canviar grans coses. Us animo a tothom a fer-vos-en socis i sòcies i a contractar l'electricitat de casa vostra i posar el gra de sorra per a contribuir a canviar el mercat de producció d'energia d'aquest país.

El cotxe elèctric o com canviar per seguir igual

Aquests dies tenim el saló expoelèctric, el que han batejat com el saló de vehicles elèctrics més importants del sud d'Europa, instal·lat a Barcelona. Fa temps que vull escriure sobre el cotxe elèctric des de la òptica de la mobilitat sostenible i he trobat que és una bona excusa per a fer-ho. En aquest article exposaré el meu posicionament sobre el cotxe elèctric com a aposta pública en matèria de mobilitat, com a mode de transport, no sobre la seva existència.

És sostenible?

Què és sostenible i què no? Estic bastant fart de veure anuncis de cotxes (convencionals) que pel sol fet de complir els cada vegada més exigents estàndards europeus, s'anuncien com a "cotxes ecològics". Amics i amigues, 'més sostenible' no vol dir 'sostenible' de la mateixa manera que 'amb menys gluten' no vol dir 'apte per a celíacs'.

Per a jutjar alguna cosa des de la perspectiva de la sostenibilitat ambiental, cal identificar els problemes actuals en aquest sentit i valorar el seu paper en cadascun d'aquests problemes.

Entorn el cotxe i la mobilitat en general tenim d'una banda el problema de la contaminació a les ciutats i entorns, la qualitat de l'aire. És cert que és un dels temes més preocupants a curt termini. Alguns experts asseguren que és responsable de més de 1000 morts prematures cada any. D'altra banda, la problemàtica bàsicament és causada per vehicles dièsel antics (cotxes, furgonetes i camions).

I si és cert que aquest és un problema important a tenir en compte, no és ni molt menys l'únic. A més de la greu crisi econòmica actual, hauríem de tenir present la cada cop més propera crisi energètica. L'augment ja sensible del preu dels combustibles fòssils posa a prova el nostre sistema energètic donada la poca independència energètica, només el 26% de l'energia que consumim és íntegrament produïda aquí (bàsicament eòlica i carbó), la resta és produïda amb combustibles importats. Això fa que el preu de l'energia de l'estat sigui molt sensible a l'escalada dels preus que ja no s'aturarà.

D'altra banda i no menys important, lligat al sector de l'energia i al sector del transport, tenim les emissions de gasos d'efecte hivernacle (no confondre'ls amb la contaminació, no són nocius per la salut de les persones sinó que alteren l'equilibri tèrmic del planeta). Mentre els països en via de desenvolupament incrementen any rere any aquestes emissions i Europa i els Estats Units no sembla que facin una aposta decidida per la reducció, veiem com aquest any l'àrtic ha batut el rècord de desglaç. També cal tenir en compte l'impacte ambiental de la fabricació dels vehicles. Aquí molts destaquen el problema ambiental que presenten les bateries com a residu químic altament tòxic.

Així, si bé és cert que tenim un problema de contaminació a les ciutats, el cotxe elèctric és una bona solució al respecte, però genera importants dubtes respecte al consum energètic, representant un important augment de la demanda d'energia elèctrica. D'altra banda, no ens enganyem a nosaltres mateixos dient que el cotxe elèctric no emet CO2. Localment no emet res de res però l'energia que consumeix s'ha produït en centrals elèctriques.

Es fan moltes trampes des dels partidaris del cotxe elèctric calculant quines emissions tindria el cotxe elèctric en funció del que es diu el mix energètic. El que s'ha d'estudiar és quin tipus d'energia seria la que cobriria l'increment de la demanda. Tots els estudis d'implantació del cotxe elèctric accepten que estem parlant d'un increment importantíssim de demanda energètica solapada en una franja horària crítica (quan la gent arriba a de la feina) on hi ha la punta de consum. L'increment de demanda seria coberta bàsicament per centrals de cicle combinat (gas natural), cosa que augmentaria notablement el preu de l'energia elèctrica i si bé serien menys, també suposarien emissions de CO2.

Així que canviar cap al cotxe elèctric milloraria radicalment la qualitat de l'aire a les ciutats, com a contrapartida caldria redimensionar el sistema energètic (de producció i distribució així com la creació de zero d'un sistema de càrrega) amb una lleugera reducció en emissions de CO2 i un augment del preu de l'energia que se suma a l'escalada de preus que ja ha començat.

Com a substitutiu de què?

El cotxe elèctric és un cotxe, perquè dic que no és un cotxe? Doncs perquè una de les principals característiques del cotxe convencional no es compleix en el cotxe elèctric, l'autonomia. Aquesta "tonteria" si voleu, és el que determina quin ús i quin comportament en aspectes de mobilitat tindrà aquest vehicle. Una autonomia sensiblement més baixa (d'uns 120km de mitjana, respecte els 800km aprox. d'un cotxe convencional) sumat a la lentitud de la seva càrrega (de 3,5h a 8h) impedeix d'entendre el cotxe purament elèctric com una alternativa viable per a substituir el cotxe convencional i l'ús que en fem. No són vehicles equivalents, un no pot substituir l'altre.

El cotxe elèctric és un vehicle que sembla cobrir la necessitat només de viatges "curts" i clarament urbans o entre nuclis propers. Tant des d'Europa, des de l'estat i el mateix ajuntament de Barcelona, semblen estar entestats en aconseguir que el vehicle elèctric sigui una alternativa real. Des de les ajudes directes a la compra d'un vehicle elèctric, les facilitats i infraestructura de càrrega per part de la ciutat i aposta pública van dirigides en aquest sentit. Molts també justifiquen aquesta aposta per la conversió del sector industrial automobilístic i tots els llocs de treball que representa.

Però justament en aquest abast de mobilitat és on ja tenim l'alternativa més sostenible en tots els aspectes. El vehicle elèctric que consumeix menys energia per persona transportada, que no necessita bateries ni un sistema de càrrega a construir és el ferrocarril. El metro i les rodalies són l'alternativa sostenible en l'àmbit urbà i de la corona de l'àrea metropolitana. I l'autobús, que gestionat correctament (no amb línies estranyes que van buides) és més eficient que cap cotxe elèctric que puguis trobar.

És aquí on cal inversió en infraestructures, tothom sap com estan les rodalies, la velocitat comercial del bus de Barcelona i el preu que té el transport públic. Invertim per a millorar això. El cotxe elèctric és una alternativa a un àmbit de transport que ja té una solució sostenible (molt més sostenible, de fet). La solució és la mobilitat col·lectiva (bus, metro, tramvia, rodalies) i la resta de modes sostenibles (caminar, bicicleta, patins...).

Ni tan sols des d'un punt de vista de llocs de treball, el cotxe elèctric no té massa sentit. Per cada passatger i quilòmetre, el sector del transport públic genera el doble de llocs de feina que el sector automobilístic i són llocs de feina menys deslocalitzables (no es pot conduir un autobús des d'un altre país però sí fabricar-hi un cotxe).

Conclusions

No estic en contra del cotxe elèctric ni tan sols en contra del cotxe. El cotxe és una eina de mobilitat interessant i molt útil per a molts tipus de circumstàncies. Un músic em comentava que amb transport públic no podia anar a fer concerts amb els instruments i els horaris en els que es fan. Tampoc el comerç pot tenir un distribuïdor que vagi amb metro ni et poden portar a casa un electrodomèstic en autobús. Se m'acudeixen moltes circumstàncies en que el cotxe o furgoneta (elèctric o no) és útil i necessari. El que no acabo d'entendre és que n'haguem de tenir un cadascú si l'utilitzem tan poc, però això ja obre nous debats que potser tractaré en un article dedicat al car sharing i el car pooling i és que per fer servir el cotxe, no cal tenir cotxe.

Estic en contra del cotxe elèctric com a model de mobilitat, com a aposta de les administracions, no contra la seva existència.

Tenim davant el cotxe elèctric: el que ens venen com el nou cotxe, el cotxe sostenible, la gran aposta de futur. Però analitzant una mica el tema veiem que el cotxe elèctric no substitueix el cotxe sinó un dels usos actuals del cotxe, precisament el que ja té una alternativa sostenible i més barata instaurada. Veiem que tampoc representa és una bona alternativa per a tots els problemes de de caire ecològic que tenim sinó bàsicament la qualitat de l'aire a les ciutats i per contra requereix d'una gran inversió per a la seva implantació.

No ens confonguem amb detalls, no existeix pel moment cap font d'energia inesgotable, tot el que sigui caminar cap a la individualització del transport va en contra direcció de la sostenibilitat en tots els aspectes.

El cotxe elèctric no és una alternativa real sinó que ens trobem amb un clar exemple de capitalisme verd, l'ecologia com a valor afegit d'un producte de consum, una moda més, un mercat nou. Però a l'hora, veiem les administracions entregades a fer-ho factible i rendible en nom de l'ecologia i els llocs de treball mentre segueixen sense invertir clarament en el transport col·lectiu com a model de mobilitat sostenible. Una alternativa, ves per on, que interessa molt a les grans empreses elèctriques i a les automobilístiques. 

Molt em temo que creient-nos tots plegats que fem un gran canvi, al final resultarà que és un d'aquells casos que es tracta de canviar una mica per seguir igual.