Dues respostes per a tres realitats


Ahir va ser un dia de contrastos. Al migdia, veient el TN, sentia la notícia que davant la pregunta de "què votaria en un referèndum per la independència?" per primera vegada a la història, la majoria de catalans i catalanes votaria SÍ.

Vaig passar la tarda fent-me el càrrec que ara vivia en un país independentista fins que va començar el partit de "la roja" avisat per crits, insults i expressions de nervis del veïnat. Em va sobtar, ja que un país de majoria independentista no hauria de parar atenció a un partit entre dues seleccions foranies fins que vaig entendre que és que devíem anar amb Portugal, clar.

Nou moment de sorpresa quan al final de la tanda de penals el barri sencer i la ciutat va mostrar una eufòria que no era del bon perdedor, tots aquells petards, crits, bocines i xivarri al cap i a la fi, eren d'alegria, de victòria. En què quedem, doncs?

Quina és la realitat catalana?
La veritat és que la població de Catalunya no és dual, en contra del que sempre es vol pintar, com bé diu l'anuari MediaCat dels silencis mediàtics del 2011. El debat tal i com es dóna a la societat és molt més ric que el que s'acaba mostrant als mitjans amb preguntes com "Independència: sí o no" i crec que n'hem d'aprendre, d'això. Dos balcons enllà, un veí ha penjat la "rojigualda" durant l'eurocopa i quatre balcons avall, hi penja una estelada tot l'any. Podria comptar viam qui "guanya" en tot el carrer o el barri però sembla que mai parem atenció en que el que més abunden són els balcons on no hi ha ni una cosa ni l'altra.

Sempre hem acceptat que entre dreta i esquerra hi ha múltiples matisos però quan parlem de l'eix nacional tot es polaritza. Entre les dues opcions polaritzades (tal com estem ara i la independència) hi ha un gruix de la societat catalana que prefereix el federalisme, segons l'última onada del CEO els partidaris de les 3 relacions diferents amb l'estat espanyol són:
  • Comunitat Autònoma dins d'Espanya: 25,4%
  • Estat dins una Espanya federal: 28,7%
  • Un estat independent: 34,0%
Poc més d'un 5% vol que siguem una regió dins d'Espanya i un altre 5% no sap què vol. Tenim una realitat exageradament tripolar en aquest aspecte i en proporcions força equitatives.

Què és més democràtic?
Davant aquesta realitat, com podem pensar que es pot reduir en una pregunta en que pràcticament una tercera part de la població no tindrà la seva resposta? Si en unes eleccions dels 3 partits majoritaris només deixessin presentar-se 2 partits, segur que un tindria majoria sobre l'altre, però seria una majoria representativa de la realitat del país? No, en absolut.

Acceptem la realitat social democràticament abans d'entrar a qualsevol debat sobre les opcions. Si us hi fixeu, he fet tot aquesta reflexió sense entrar a debatre el contingut de les opcions (que si és factible, possible, difícil, etc.) igual que debatem sobre les diferents opcions electorals, els partits i coalicions, abans d'anar a votar i no per qüestionar si es poden presentar o no.

Què és més fàcil? 
A vegades la democràcia és contraposada a la facilitat de les coses. Què fàcil és la política en el bipartidisme, o governa un o l'altre, res d'haver de pactar, renunciar, dialogar, trobar punts d'entesa... El mateix passa en aquest tema. És molt fàcil dir independència sí o no. El camí a seguir després de la celebració de la consulta és clar i nítid. La gràcia de tot plegat, entenc, està en dividir la realitat federalista aconseguint fer créixer aquest 34% a favor de la independència fins la majoria. Em sembla molt poc ètic i menys democràtic encara.

La realitat social catalana que parlàvem ens obliga a oferir una opció a prop d'una tercera part de la població. Solucions tècniques n'hi ha moltes, tres respostes, dues preguntes separades, possibilitat de marcar més d'una resposta... I això dificulta el camí a seguir després de la consulta. Sí, d'altra banda, s'estaria actuant en conseqüència d'una decisió en la que la majoria de la població no ha pogut expressar la seva voluntat.

Vull afegir, de tota manera, que una de les dificultats més grans és aconseguir la realització d'aquest hipotètic referèndum o consulta. Aquí és on aquesta gran part de la població sense la expectativa de tenir una resposta amb la que sentir-se còmode no lluitarà per a exercir aquest dret de l'autodeterminació. Donar una alternativa a tot aquest gruix de la població crec que és la clau per a crear una opinió majoritària a favor de la consulta i facilitar arribar a celebrar-la.

Fa temps, en la presentació de la consulta del 10A a Barcelona, Màrius Serra recordo que deia "Quina por tenen a preguntar?" en un al·legat brillant en pro a la democràcia i el dret a decidir que tenim com a poble que som. Em sembla una bona reflexió, una bona pregunta a fer, de cara a donar una resposta a les 3 grans realitats socials que tenim al nostre país, quina por hi ha a preguntar?

#eurovegas: els diners manen


Mocions contra #eurovegas a les institucions amb els vots dels diferents partits

Arribo tard, sí, tardíssim. Però no massa tard, de moment. Avui els enviats de Sheldon Adelson estan passejant pel parc agrari del delta del Llobregat acompanyat de les autoritats catalanes i protegit per un dispositiu policial diguem-ne generós per no dir exagerat. Un espectacle innecessari i cruel perquè ja em direu, per a què el senyor Adelson voldria veure què hi ha allà on hi farà dipositar tant de formigó armat.

És que en funció del què hi vegi ho deixarà de fer? Quina crueltat. Senzillament va a veure tot el que es pensa carregar i a tots els treballadors als que arrabassarà la terra. Ratlla la provocació. Però allà on calgui acompanyar el magnat, se l'acompanya.

Em dol l'actitud submisa del president de la Generalitat de Catalunya. Ja sabeu que la persona en sí, no em mereix massa respecte però esperava no haver de veure el president de la Generalitat de Catalunya doblegar-se, arronsar-se i rebaixar-se de les maneres que ho està fent davant un senyor molt i molt ric. Un cop més, la constatació que el major poder d'aquest món no rau en la democràcia sinó en els diners.

No hi ha llei, normativa, regulació urbanística o protecció mediambiental del territori que valgui davant una bona quantitat de diners. Els diners manen més que res en aquest país de pandereta en el que poc a poc anem acceptant que som. I amb país que cadascú entengui el que vulgui, perquè tant Catalunya com Espanya s'han agenollat de la mateixa manera davant un projecte del desarrollisme especulatiu i mafiós més ranci que hi ha.

Dubto que l'elecció de l'estat espanyol com a destinació sigui casual i no em refereixo al bon temps que hi fa, el gazpatxo i la paella. El desembarcament que ha fet Adelson ha estat magistral. Una regió europea amb l'aigua al coll, amb governants esperant un tema amb el que distreure una mica el personal disposats a des-regular el que calgui en matèria ambiental, laboral i fiscal. Però per despertar simpatia entre la població, què millor que usar la rivalitat territorial Barcelona-Madrid? Tots plegats, uns i altres, de peus a la galleda, un espectacle més del Catalunya-Espanya que a tants excita començant per la premsa tant catalana com madrilenya. I ja hi som, ni que sigui per anar contra Madrid, una bona part ja se'ls han guanyat, aquí. Magistral, també, senyor Adelson.

La premsa ha estat vilment utilitzada. Xifres estratosfèriques sense contrastar de llocs de feina generats, percentatges tramposos sobre metres quadrats i no sobre tamany de negoci, a banda de les editorials a les que ens té acostumats, ja, Manel Fuentes. L'últim exemple, l'enquesta d'avui al portal de notícies 324.cat feia una recargolada pregunta per a no saber la opinió dels seus lectors: "Creus que no ens podem permetre dir "no" a l'Eurovegas, com defensa CiU?" amb un resultat d'empat tècnic al moment d'escriure l'article que no es pot interpretar donada la pregunta.

A pesar de tot plegat, estic orgullós de com ha reaccionat la gent. És exemplar com s'ha creat, ha crescut i s'ha organitzat la plataforma Aturem Eurovegas amb pagesos, entitats ecologistes, associacions de veïns i veïnes, assemblees de barri, partits polítics i associacions de tot tipus. La mateixa ciutadania organitzada està compensant el biaix informatiu, està aportant arguments, articulant xarxes d'acció i debat i organitzant la resposta ciutadana a tant d'ocultisme i informació esbiaixada.

Quan semblava que ja no donàvem més de sí, quan semblava que després de la reforma laboral, el rescat bancari contraposat a les retallades mortals al sistema de benestar, la declaració de guerra als moviments socials i la limitació del dret de reunió la ciutadania estava resignada. Quan semblava que Eurovegas arribava en un moment de desgast social amb capacitat de reivindicació molt minvada, la nostra resposta és més forta i trobem noves aliances per enfrontar-nos-hi perquè sabem que la guerra que no es lluita està perduda i perquè la lluita per un món millor no només és una obligació sinó que és una manera de viure i gens renyida amb la felicitat.

Recentment, s'han sentit veus que reclamen un referèndum sobre la implantació d'Eurovegas a Catalunya. Sembla que sigui sempre l'última al·legació d'una reivindicació, el voler medir forces. No ho veig malament però no crec que sigui la estratègia que haguem de prendre com a moviment. D'entrada no se a quin àmbit hauria de fer-se, em plantejo si la gent que viu a les localitats properes a la zona hi tenen més a dir que la gent del pirineu, per posar un exemple. D'altra banda, confio molt poc que si es donés el cas, fos un exercici real de democràcia. Si els ajuntaments implicats encara no han rebut cap tipus d'informació, quina informació esperem rebre la ciutadania? De tota manera, tot i que no confio en un resultat no intoxicat, almenys decidiríem -enganyats o no- el poble i no només els diners.