estabilitat

relat curt per a visitants amb paciència

De petit sa mare li deia que un dia perdria el cap. Li deia tantes vegades i amb una cara de preocupació tan sentida (li preocupava ser mare d’una criatura tan extremament despistada i innocent) que cada cop que sa mare li deia, s’ho creia una mica més; un adult no podia repetir tants cops una broma que no havia fet riure a ningú, o almenys això creia que encara no havia vist cap programa d’antena 3.

I finalment, a aquella criatura li agafà por i sempre vigilava, mirant al reflex dels aparadors o portant-se les mans al cap, que aquest restava allà on sempre havia estat i havia de ser.

Va créixer amb aquest costum i fora d’aquest peculiar tic va esdevenir una persona normal. M’atreviria a dir que era més que normal, no ho era: era notable. Tenia el cap clar i les idees fixes. Saber i confiar (tot i que amb necessitat de comprovació) en una correcta posició encefàlica li donava seguretat i potser també una capacitat mental molt bona encara que això últim segurament era innat.

Sumant dies amb dies ja tenim els 16 anys i de la por infantil per la seva singularitat física (doncs no volia esdevenir un plural) ja en quedava ben poc. Aficions, interessos, personalitat... havien canviat amb ell, fins i tot aquesta creença absurda, sostinguda en la inèrcia de la rutina d’assegurar-se de la seva integritat física va passar a ser una superstició.

Amb tot això, va anar desenvolupant-se com a persona adulta. La sexualitat, la identitat, milions de coses li anaven apareixent a l’estable i controlat cap, fins que va arribar el moment en que seguint la seva evolució es va replantejar les seves creences.

Era una persona racional, només volia confiar en les coses “provables” que en deia. I sense voler negar els fets paranormals o les existències divines o extraterrenals va voler retirar-los la seva predisposició a rebre els seus efectes. A partir d’aquell moment ja no creia en deus, supersticions ni sorts.

I just en aquell instant de la seva reflexió de la que creia sortir satisfactòriament, aparegué ‘el seu cap’, concretament la seva posició relativa amb la resta del cos. Què era sinó una superstició la seva necessitat de verificar constantment que no l’havia perdut?

Va estar a punt de replantejar el que (amb ajuda de la seguretat i claredat d’idees que li proporcionava el control d’ubicació cranial) havia decidit. És fàcil dir ‘no crec en supersticions’ però era massa radical deixar de preocupar-se de si el cap segueix al lloc, una cosa que havia fet sempre.

Llavors va ser quan, amb el cap ben agafat, van anar sortint arguments i problemes per tot arreu com si tingués els típics àngel i dimoni dels dibuixos animats asseguts un a cada espatlla:

agafar-se el cap no fa mal a ningú...on és la coherència? no creus en supersticions , ho has decidit!! no és necessària la coherència, ets humà...has de donar un pas important, ara ja ets gran... però ja estàs bé ara, no? doncs perquè no quedar-se així? saps que no marxarà, el teu cap... però i si marxa?...

I en un silenci ensordidor es tornà boig: va perdre el cap, efectivament.

Criticar i proposar

Un argument molt breu:

Defensin o no, aprovin o no, els agradi o no, confiïn o no (etc.) en la gestió política de l'ajuntament de Barcelona (centralisme local, demano disculpes), és molt fàcil cagar-s'hi i renegar-ne.

Esta obert un procés participatiu de proposta i crítica fins a finals de novembre el Pla d'Actuació Municipal (PAM) juntament amb el Pla d'Actuació del Districte (PAD) en cada districte de la ciutat. No cal dir que us animo a participar-hi aquí.

Més enllà de criticar (sense deixar mai de fer-ho), cal proposar idees i demandes que ara podeu enviar a l'ajuntament.

Potser hi ha qui prefereix renegar sense provar a veure si li fan cas, no fos cas que hagués de deixar de queixar-se...

¿?!

-20 = -20

16 - 36 = 25 - 45

42 - 4·9 = 52 - 5·9

42 - 2·4·9/2 = 52 - 2·5·9/2

42 - 2·4·9/2 + (9/2)2 = 52 - 2·5·9/2 + (9/2)2

(4 - 9/2)·(4 - 9/2) = (5 - 9/2)·(5 - 9/2)

(4 - 9/2)2 = (5 - 9/2)2

4 - 9/2 = 5 - 9/2

4 = 5


Ostres... això em passa per curiós!

Un titol normal, per un text normal

Dissimula.

Segueix llegint, com si tot sigués normal, com si fos un text o un conte o una història normal, del que acostuma a haver-hi als blogs de qualsevol persona normal.

No et distreguis, no t'estressis, és important que ningú noti que aquest text no és el que sembla, no t'encarcaris massa, desvia la mirada de tant en tant: el que llegeixes tampoc pot ser massa important. Res alguna historieta una mica graciosa del que m'ha passat algun dia d'aquests o un acudit tonto que m'he trobat per internet. Però no riguis més del normal, no somriguis massa tampoc.

Canvia de postura de tant en tant, estàs còmode en aquesta cadira però la gent normal es mou, sobretot si el que llegeix no és res de l'altre món. Res de l'altre món, però algo suficient per seguir llegint. Una mica t'interessa. No, aquesta cara d'interessat no, no et surt bé, és massa forçada, tothom fa això quan li demanen que s'interessi per algo o si més no que ho faci veure. Això t'interessa però per curiositat, una mescla entre curiositat i avorriment juntament amb una esperança de que tot plegat acabarà sorprenent-te.

Això és el que fa una persona quan llegeix un text normal?! Estas cridant l'atenció com un lloro que crida "ATENCIÓÓÓ!!!" Hauries de ser una mica més responsable... Realment, te n'adones? actues pèssimament, no saps ni representar el que acostumes a fer quan llegeixes blogs com aquest, en dies com aquest, en un lloc com aquest. Vols dir que t'observes gaire tu quan vius?

Si veiessis una persona que esta fent com fas tu ara què pensaries? "Alguna cosa li passa a aquest, està com raro..." No fotem, osti, no saps ni actuar com actues cada cop que llegeixes un blog... Mira, més senzill, imagina't que això és la pàgina que més acostumat estàs a llegir de tot internet, el teu correu o la pàgina aquella que tens només obrir el navegador... Recorda com llegeixes, com estàs, posa't còmode, tranquilament, així normal... allò de deixar tranquils els braços, ni morts ni aguantant tot el seu pes, saps?

No anem bé. Estàs tens.

No és tan difícil! Res més que no moure els braços però no apretar-los perquè no es moguin, agafes el ratolí de tant en tant i el mous però no massa sovint, tampoc, et cansa tanta lletra i desvies la mirada...

T'HAVIES QUEDAT AQUÍ --> ...després et costa tornar on t'havies quedat del text i segueixes llegint, et rasques alguna cosa que et pica, tornes a seure bé perquè notes que t'has anat encongint i l'esquena al final del dia la tens una mica carregada.

Però dissimula.

No, no és això... Tu ja saps com funcionen aquests blogs normals. Ja saps com llegeixes aquests textos. Saps de sobres que mai acabes de llegir, alguns cops, quan n'enganxes algun no tan llarg i més viu, amb algun dibuix o alguna foto... però què fas llegint a aquestes altures del text? Sembla que no et coneguis, si fins i tot has arribat al final.

Estàs canviant...

vivint mites propis




Hi ha moments que vius a càmera lenta.

Deu ser la importància que tenen que et fa disseccionar cada segon, vulguis o no vulguis.

Quan tanques 'algo' és un d'aquests moments, ni s'hi apropa ni s'hi assembla, l'és. I mentre ocupes el teu cap disseccionant segons, et pren només l'emoció que et faria actuar irracionalment, doncs ella sempre ho intenta.

I només pots desitjar una alternativa. I només pots buscar aquesta alternativa. I només pots veure que no hi ha alternativa. I només pots lamentar-te que no hi ha alternativa.

I encara portes 2minuts i la gola s'inflama (d'inflamació i de flama). I el que queda...
Et quedes en aquest estat uns dies, perquè no en vols sortir, tampoc. Llavors és quan una cançó fàcil, senzilla, maca o simplement de les que du records t'agafa i fa de tu el que vol. Et destrossa.

Ara mateix tinc una des les emocions més tristes i maques. Vull tornar a començar.
Maleeixo el creixement. Necessito tornar a ser petit, a passar l'adolescència, per aprofitar més i millor el que em costa recordar, que m'ha passat davant la cara i ni me n'he adonat.

Necessito tornar a ser un nen.
Avui necessitava dir-ho.