ERC i l'abraçada de l'ós convergent


Fa dies que els tertulians i demés generadors d'opinió convergents han començat amb la ofensiva per a forçar ERC a formar part del govern d'Artur Mas o, sí més no, a compartir el desgast de governar tot un país pels interessos d'uns pocs sota l'excusa que és l'únic que es pot fer. 

I sonen seriosos i entenimentats quan diuen que "és qüestió de responsabilitat", sonen convincents quan expliquen que "no hi ha altra i que el país els necessita". I suposo que molts no recordaran que són els mateixos que ens van fer creure que el país aclamava el nostre messies personificat en president, que ens van pintar un país irreal. Diumenge passat el país els va demostrar que, com deia l'Edgar Rovira: no és el mateix "la opinió pública que la opinió publicada".

Òbviament és el tema central de les notícies als mitjans sobre política catalana. No ha passat massa per a començar a tenir notícies de la resposta d'ERC. I mentre tothom ahir opinava sobre la negativa de Junqueras a entrar al govern, no vaig veure massa ressò del que deia la notícia més enllà del titular, trobàvem el que per a mi era autènticament la notícia:
"ERC apoyará a CiU para sacar adelante la investidura, los presupuestos y la consulta"
Hem tingut diferents converses aquests dies amb molta gent comentant la notícia i em trobo amb una inesperada acceptació a aquest supòsit sota varis arguments que no veig massa clars, gaire realistes o massa curt-terministes. Provo de situar la meva aportació al debat contestant en part arguments que m'he trobat i complementant amb reflexions que m'he trobat fent al respecte:

"Si és a canvi d'aturar les retallades.. a mi m'està bé"
Crec que és força ingenu pensar que una força amb menys de la meitat de diputats, dins o fora del govern, pugui fer canviar l'eix central d'acció política de CiU, la política econòmica. Seria ingenu penar-ho, crec jo. Perquè a més, les primeres declaracions al respecte tant de Mas com de gent del seu partit o de l'actual govern en funcions si alguna cosa posen en dubte és la consulta, el referèndum, mai la retallada de prop de 4000 milions d'euros que (convenientment després de les eleccions) ja han anticipat que han d'incloure els pressupostos del 2013.

Així que com a molt, es poden matisar algunes coses, algunes mesures concretes però mai un canvi radical cap a la redistribució, l'auditoria del deute públic i encara menys aturar el procés de privatització del sistema sanitari (al que seguirà el de l'educació) i de les empreses públiques com TABASA o ATLL.

"...si no pactarà amb el PP"
També trobo erroni pensar que la política econòmica serà pitjor si es pacta amb el PP, ja que bàsicament és el que ha passat aquests últims anys tant aquí com a Madrid. D'altra banda, i no menys important, no crec que haguem de tractar CiU com si tant li fotés una cosa com altra. Saben molt bé quines conseqüències té pactar amb el PP (vegis conseqüències del pacte del Majèstic) i més encara després de la campanya en clau nacional i el fictici conflicte de banderes amb el PP amb l'objectiu d'intentar tapar les vergonyes de les dues bandes. Aquest conflicte dificulta a imatge pública ara un pacte amb el PP encara més.

"
Algú ha de governar, si no, perquè s'han presentat a les eleccions?"
L'objectiu dels partits polítics no crec que hagi de ser el de sacrificar el seu programa i ideari "perquè algú ha de governar". El problema el té CIU, és qui vol governar sense renunciar a la seva política econòmica i sense haver de pactar amb el PP. Les esquerres s'haurien de plantar en aquest punt.

No malinterpreteu, no ho diu un purista. Jo sóc el primer que defensa que tot i la moderació dels governs tripartits calia fer-los i des de la minoria en aquest menjar-se els marrons q suposa estar en un govern més conservador que tu i que després alguns et considerin còmplice etc. És obvi que el centre ideològic d'ERC és més proper al de CiU del que seria per ICV-EUiA però en ambdós casos vull pensar que la distància és molt gran.

No només pensem en avui
Per molt dramàtica que sigui la situació avui, cal plantejar-se la situació no només a curt termini. Ja sabem quins són els resultats d'aquestes eleccions, què permeten i què no. No pretenguem fer el que no es pot fer amb una força que no ens deixa fer-ho ni pensem que si no ho fem ara no ho farem mai. Avui l'esquerra a Europa està enfonsada i deslegitimada, cal reestructurar i consolidar-se de nou com a alternativa. Aquí Catalunya, ERC penso que opta a ser el relleu hegemònic dels socialdemòcrates històrics (PSC) i ICV-EUiA (i jo espero que no només) representa l'esquerra alternativa, transformadora o com li vulgueu dir. El nou panorama de l'esquerra catalana només és una llavor, però una llavor consolidada ben arrelada i que si ho fa bé pot esdevenir hegemònica, a mig termini.

Això passa per créixer i consolidar-se com a alternativa a les polítiques neoliberals i avui això vol dir plantar-li cara, i no pactar-hi i intentar-les maquillar. És cert, avui per avui, és millor que ERC maquilli tant com pugui (poc) la política econòmica de CiU que no pas que no ho faci, però això els desprestigiarà com a part de l'alternativa en un futur i els necessitarem. 

El poc que guanyaríem avui amb aquest matís que pot fer ERC no té res a veure amb el molt que perdem demà: l'oportunitat de muntar una gran aliança d'esquerres per tombar l'hegemonia neoliberal i plantar cara a la dictadura dels mercats aquí Catalunya i amb aliances europees intentar aconseguir-ho a nivell continental.

Veurem què passa, tot son notícies incertes i vagues encara, negociacions obertes i complexes. Però l'"entramat tertulià" ja està actuant i creant un estat d'opinió entorn el tema, tractant d'empènyer ERC a ser l'executor de polítiques no pròpies. Crec que seria un error tant que col·lectivament féssim nostres aquests missatges i aquest argumentari convergent, com per part d'ERC si acaba sucumbint a aquestes pressions.

La voluntat d'una persona un vot?

A les passades eleccions generals ja vaig fer un article amb els resultats que s'haurien obtingut amb una llei electoral diferent. Com ja vam veure, el cas de les eleccions generals és un cas molt flagrant de falta de proporcionalitat i no és culpa precisament (com molts diuen) de la llei d'Hondt, sinó de la divisió del territori i representants en circumscripcions petites.

Com sabeu, a Catalunya no s'ha fet cap llei electoral des que el primer estatut d'autonomia ja ho contemplava, no és moment de trobar culpables però és obvi quin partit ha bloquejat la majoria qualificada que es necessita per fer-la. La que usem a falta d'una llei electoral pròpia, doncs, és l'espanyola, on tenim les quatre circumscripcions (Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida) amb una assignació de diputats gens proporcional a la població que hi viu: 85, 18, 17, 15.

Això, a la pràctica, implica que, per exemple, un vot fet a la província de Lleida val dues vegades i mitja un vot fet a Barcelona. Per il·lustrar l'efecte d'aquesta divisió i sobre-representació en les províncies menys poblades, veiem de quins resultats estaríem parlant si aquestes eleccions s'haguessin fet amb circumscripció única:



A part de premiar la representació de les províncies menys poblades, dividir en circumscripcions sempre perjudica a les minories repartides per el conjunt del territori i afavoreix les majories. Espero que ho tinguem en compte a l'hora d'analitzar les propostes que tard o d'hora vindran per a la nova llei electoral catalana que ja fa més de 30 anys tard, quan algú vingui amb la cantarella de "apropem els representants al territori" intentant argumentar una major divisió (se m'acudeixen les vegueries, per exemple), tingueu clar què estan perseguint.

Per apropar els representants al poble cal més democràcia, cal més transparència, no una maniobra per a treure grans majories d'on no n'hi ha i sinó que li preguntin a Rajoy i la seva majoria absoluta fictícia.

Per acabar i en la línia del meu últim article, la necessitat de fer un front d'esquerres anti-austeritat, fent un exercici de política ficció que només serveix per a reflexionar però sense cap valor quantitatiu, dir que d'haver pogut presentar-se una candidatura d'aquest tipus on jo hi situo ICV-EUiA-CUP ahir i amb la llei electoral actual (o sigui, amb les 4 circumscripcions i repartiment de diputats actuals) aquesta hauria estat la quarta força per davant del PP en nombre de vots i cinquena en nombre de diputats amb 18 (dos més dels que han sumat per separat).

_____________________________
Càlculs fets amb el simulador electoral segons el sistema d'Hondt

Diumenge i dilluns, el mateix objectiu



Sí, diumenge hi ha eleccions. Diumenge votem el nou parlament i el nou panorama polític català dels propers anys (no m'atreveixo a dir quants) i vull posar a la mateixa altura d'importància aquests dos aspectes. Perquè a partir de dilluns ens hem de posar a treballar per crear un pol de l'esquerra alternativa com ha estat SYRIZA a Grècia.

I ja us ho dic, no sóc massa partidari de la unitat de l'esquerra com a objectiu. M'encantaria que l'esquerra tingués la salut i fortalesa social per a que ens poguéssim permetre traduir la diversitat de projectes en diversitat de candidatures, però avui no és així i no ho serà mai si continua tot plegat com fins ara.

Avui l'esquerra no té hegemonia social, no té legitimitat davant la majoria social. I no estic parlant de només partits, els actors socials de l'esquerra d'aquest país no tenen prou confiança, legitimitat, no són prou referència ideològica i política en el conjunt de la societat catalana i és una tònica a nivell europeu.

Necessitem construir un gran referent més enllà fins i tot d'una candidatura, sense unes fronteres rígides sinó una confluència de forces que englobi moviments socials, associacions culturals, partits, sindicats, entitats que treballen per un món més just en tots els aspectes. Un punt de trobada flexible, on fer pinya contra l'espiral de recessió que representen les polítiques de retallada de despesa pública, la defensa a ultrança de l'estat de benestar universal i la redistribució de la riquesa i el treball. Un gran actor social que tingui la força per a que se li reconegui la legitimitat ideològica i política per a començar a canviar consciències i capgirar l'ideari conservador actual.

I caldrà fer-ho amb aliances europees, l'última vaga general del 14N és una de les llavors per a que aquestes confluències tinguin referents, suport mutu i acompanyaments entre els diferents estats d'Europa que pateixen de manera violenta, l'atac constant i la cobdícia dels mercats financers, dels especuladors del deute i l'entramat financer que domina els governs neoliberals. 

No serà gens fàcil. Hi ha moltes reticències, hi ha molt a recriminar i a ser recriminats i la temptació de quedar-se fora i ser més pur que ningú sempre hi serà. Haurem de ser generosos, altres haurem d'empassar-nos l'orgull i fer una treva d'alguns greuges que encara fan mal. Caldrà paciència, no és cosa d'un dia revertir la situació i també renunciar a lideratges, quotes de poder i força així com a algunes posicions i propostes per a saber sumar.

I potser surt malament. Potser en l'intent alguns hi perdem molt. Però la historia demana un gran paper de tots els sectors de l'esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista... digueu-li com vulgueu.

Per mi no quedarà. Ni diumenge ni a partir de dilluns.

Perquè diumenge i ja fa temps que s'està treballant per això i serà més a prop o més lluny depenent dels resultats de diumenge. I dilluns caldrà seguir treballant per sumar, que no engolir ni acollir, amb la generositat, paciència i renúncia que calgui.

Per mi no quedarà, perquè diumenge i dilluns la cosa va del mateix.

Han guanyat el debat ideològic negant-lo


Si per un moment ens ho mirem tot plegat des de fora, ens aturem i intentant allunyar-nos de tot el que s'ha parlat, dit i promès, veiem que el debat polític actual és absolutament peculiar, estranyament pobre.

A ningú se li escapa, fins i tot la dreta executora de les polítiques de retallades de despesa pública prioritària accepten que fan pagar a la majoria els "esforços per a sortir de la crisi" diuen ells. Hi ha dies que penso que s'ho creuen i altres que només volen que tot això acabi amb un nou sistema econòmic i polític on en comptes de serveis públics hi hagi beneficència i en comptes d'administració hi hagi un gestor titella dels interessos del món privat. El cas és que tothom ho dóna per cert, dreta i esquerra, estan d'acord en que la majoria (els de sempre) són els qui estan fent els majors "esforços" i és que seria massa agosarat pretendre fer creure del revés.

Com pot aconseguir la dreta que, quan la majoria està patint aquestes mesures tant bèsties, la població segueixi votant-les en comptes d'intentar les alternatives econòmiques de l'esquerra? 

Fent-les desaparèixer. Avui no hi ha lluita ideològica perquè han aconseguit centrar el debat en si hi ha o no alternativa.

L'esquerra transformadora, tot i portar anys elaborant alternatives econòmiques i nodrint-se de propostes dels moviments socials i ciutadans, se li ha negat la oportunitat de debatre-les, de confrontar-les amb les receptes neoliberals perquè s'han trobat que han de convèncer que efectivament aquestes alternatives existeixen. Brillant jugada, no es pot dir que no els funcioni.

Mirant-ho tot plegat des de fora, aturant-nos i intentant allunyar-nos de tot el que s'ha parlat, dit i promès, el debat polític actual és absolutament anormal. El debat que no discuteix i confronta les propostes sinó sobre si existeixen. Com l'equip que tracta de convèncer a l'àrbitre que han guanyat el partit per no presentar-se el rival tractant-lo d'amagar al vestidor.

De què tenen por? No neguin que hi ha alternatives, juguin el partit i veiem qui convenç però no neguin que hi ha alternativa, l'equip s'ha presentat amb tots els jugadors i una estratègia, debatem les propostes i veiem qui marca més gols o qui en rep menys.

Aturem-ho tot perquè no ens aturi res


'Vaga General' - del disc 'de bosc' de Pau Vallvé (2012)

Gent, no valen excuses.

Ja tots sabem com n'estem de fotuts, tots sabem l'estafa que ens estan colant amb una crisi que per molt que la vulguin pintar així no és com una catàstrofe natural. Una catàstrofe natural no té culpables, aquesta crisi sabem prou bé que sí que en té de culpables, precisament són els que més s'han enriquit durant aquests anys on la resta hem anat patint retallades dels serveis bàsics, els drets més fonamentals i hem vist i viscut com ha anat creixent la desigualtat.

Tots tenim un amic, familiar, company de feina o estudis, a l'atur, qui més qui menys ha sentit de més a prop o menys el desnonament d'algú i tots hem vist per les xarxes socials (mai pels mitjans generals) les notícies de situacions límit de desesperació que acaben tant malament.

Gent, ja no valen excuses.

Hem donat prou temps per a veure que tot i que ja no ens creiem la seva història de que havíem estirat més el braç que la màniga o viscut per sobre de les nostres possibilitats, ara veiem prou clar que no, les retallades no han servit per acabar amb el dèficit i el deute públic sinó que encara estem pitjor i de retruc l'economia encara ha caigut més fent que més gent quedi a l'atur i sense el mínim coixí de protecció social que hi havia i han retallat.

No senyors, la seva història ja no cola ni pels que en un primer moment van poder pensar que "potser sí, potser haurem d'aguantar una mica la respiració per a poder tornar a estar com abans" però que veuen com lluny de la superfície on poder tornar a respirar, seguim baixant i baixant i n'hi ha que ja no els queda aire.

Gent, ja no valen excuses. Ja no.

"No serveixen" 
I doncs com s'han guanyat els drets que ara ens treuen? La història està plena d'exemples de grans victòries amb mobilitzacions ciutadanes, però només si són majoritàries, només si tu també hi ets.

"No se si a la feina en farà la gent"
Doncs pregunta, promou, carrega't d'arguments! No és qüestió de fer o no fer vaga, és qüestió de convèncer per a fer-la, també convenç per a que tanquin a les botigues on vas a comprar normalment, als bars on vas amb els amics...!

"Em fotran fora"
Si pateixes per que t'acomiadin o no et tornin a contractar estan vulnerant els teus drets, sàpigues que hi ha solucions, denuncia-ho, els piquets et poden ajudar a fer-la. 

"No crec en els sindicats"
 La funció, utilitat i prestigi dels sindicats és un debat molt llarg però en tot cas, aquesta vaga general del sud d'Europa amb suport de molts més països, convoquen sindicats majoritaris, minoritaris i moltíssims moviments socials. 

"No treballo" 
Tu també pots fer vaga! El 14N és una vaga del 99% és vaga ciutadana, vaga laboral, vaga de consum, d'estudis... no compris, no consumeixis, no utilitzis els caixers, no agafis cap transport, no vagis a classe, ni al metge, i utilitza tan poca energia com puguis... i vine a la manifestació!

Que no, gent, que ja no valen excuses. Mai més.

Només és possible si és massiva, si tu també fas vaga, si tu també convences als teus per a que facin vaga. I d'aquí uns anys direm que ho vam aturar junts amb orgull. O bé patirem molt i uns quans abaixaran el cap i no podran mirar els seus fills als ulls quan els diguin que no van lluitar per evitar el que pateixen.

Aturem-ho tot perquè no ens aturi res
!

Novembre

Frase del mes:
Aturem-ho tot perquè no ens aturi res 

Aquest és el lema que JEV ha pensat per a la Vaga General que els sindicats han convocat el proper 14 de Novembre simultània al sud d'Europa per plantar cara a les polítiques de retallades que estan duent els països en un espiral de recessió econòmica que alguns ja han batejat com 'austericidi'.

El principal enemic de l'èxit d'aquesta vaga és el fals argument que ha anat calant al llarg dels anys que "les vagues generals no serveixen per a res" i és que fent un senzill exemple de repàs històric es comprova que cap conquesta social ha estat gratuïta sinó que totes i cadascuna d'elles ha estat precedida d'una lluita, d'una mobilització.

Alguns diuen que actualment ja no serveixen i ho argumenten amb els retrocessos socials malgrat les mobilitzacions. Ja us asseguro que sense aquestes, els retrocessos, abusos i mesures indignants s'haguessin fet en pocs mesos i a hores d'ara encara hauríem reculat més. Us linko un article escrit la anterior vaga general: 'Dret al treball, piquets i violències'

Cançó del mes: Two weeks - Grizzly Bear (Veckatimest)

Ja fa un temps que tenia pendent posar alguna cosa de Grizzly Bear. Aquesta cançó és de les mes senzilles del Veckatimest però té alguna cosa que m'enganxa i el seu videoclip és intrigant, no pots deixar de mirar aquestes cares sense saber ben bé què les fa tant incòmodes de mirar. Totes les parts de la cara han estat gravades per separat i s'han muntat sobre la mateixa engrandides. El resultat és un videoclip singular per una cançó prou singular:


Com la resta de cançons de tots els mesos passats, he afegit Two weeks a la llista de reproducció de Spotify cançons del mes - walden III que amb aquesta ja té 51 cançons.

Recomanació del mes: Koitton Club

Aquest mes us recomano una aventura d'uns companys de Sants. El Koitton Club és un bar musical, un espai de concerts, d'exhibició d'arts escèniques... constituïts com una cooperativa de treball associat.

Com expliquen a la pàgina de Facebook, "vol esdevenir un espai de trobada entre públic, veïns, artistes, col·lectius i associacions i col·labora amb altres plataformes del teixit social, cultural i artístic de Sants i BCN, discogràfiques i editorials independents."

És un exemple de l'economia que a mi m'agrada, davant el missatge insistent de l'emprenedoria des de la petita empresa i projectes individuals en l'economia de la competència, cada cop més la fórmula del cooperativisme, de l'economia social i responsable, es vesteix com a alternativa al model capitalista. 

Us recomano un espai on anar a descobrir nous grups o artistes i fer-ho en un projecte il·lusionant com és aquest, arrelat al barri on neix i contribuint a la construcció d'una alternativa a l'economia competitiva i insolidària on manen els beneficis econòmics per sobre dels drets laborals, socials i la dignitat de les persones.

Seguiu l'activitat del Koitton Club a la Pàgina de Facebook i al twitter @koittonclub