Enrocats

 
Avui torno a parlar dels indignats i és només per fer una reflexió sobre alguns posicionaments que s'estan donant envers aquest moviment i dins del mateix. L'altre dia, quan parlava dels neo-indignats, ja vaig explicar quin és per mi el principal tret que fa heterogeni el moviment. Com deia, implicats al moviment hi ha molta gent que porta anys treballant des dels moviments socials, ONGs, sindicats o partits polítics d'esquerres varis i d'altra banda hi ha el que en deia neo-indignats.

Però avui vull parlar d'un altre col·lectiu, transversal en el moviment i fora d'aquest. Els enrocats.

D'una banda, alguns neo-indignats (m'agrada pensar que pocs) han adoptat una posició enrocada, al meu entendre injusta. Gent que desperta i sense saber qui és qui disparen en totes direccions, mentre proposen alternatives que han ideat molts dels que ara són posat al mateix sac de corruptes, especuladors i culpables d'un sistema injust. Alguns neo-indignats estan enrocats en un posicionament creat amb pocs dies de reflexió que es resisteix a flexibilitzar unes idees que s'han convertit en dogmes; som el poble, tenim la raó i els polítics no ens representen.

Cal més humilitat per part d'aquests enrocats que s'acaben de despertar en la lluita per la justícia social. I també paciència i esforç: ni tot és tan fàcil, ni senzill.

No tot és tan fàcil amb les majories socials, mediàtiques i creadores d'opinió del nostre país i del nostre estat per aconseguir una fiscalitat justa o garantir drets laborals. No tot és tan senzill, quan es parla de nova llei electoral, per exemple, la proporcionalitat tendeix a des-territorialitzar els representants polítics i viceversa mentre que obrir llistes exigeix més coneixement de la societat i afavoreix els personalismes, els clientelismes i la corrupció. Per tant, humilitat a l'hora de carregar-se fins i tot els que abans que nasquessin, ja lluitaven pels principis que ara tant impacientment demanen alguns i esforç per llegir, debatre, escoltar i reflexionar molt sobre ideals, ideologies i polítiques concretes. Un no pot construir en poques setmanes una ideologia que tingui respostes per a tots els problemes socials, econòmics i ambientals.

D'altra banda, però, vull parlar també dels altres enrocats. De tota la gent que fa temps que lluita per causes si fa no fa iguals, n'hi ha una part que també s'ha enrocat i també m'agradaria pensar que és una part minoritària. Hi ha històrics lluitadors, sobretot del món sindical i militants de partits polítics, que porten dècades lluitant per uns drets, una democràcia i unes llibertats que no han entomat bé la irrupció dels indignats i concretament dels neo-indignats, al meu entendre.
I a aquests crec que també els cal més humilitat, jo crec.

La experiència és un valor, saviesa acumulada de lluita i reflexió al llarg del temps però la renovació ideològica sempre ha estat a partir de l'experiència i la renovació. Humilitat per pensar que no es té la raó pel fet de portar més anys en la lluita, sobra paternalisme. Hi ha moltíssim a aprendre de moviments com aquest igual que hi ha moltíssim a aprendre de la gent jove. Noves maneres d'organitzar-se, noves maneres de comunicar-se, noves maneres de veure una realitat. A vegades l'experiència també és un obstacle per poder reinventar. I crec que molts estem d'acord en que cal reinventar la democràcia.

Aquesta és la meva reflexió. Avui volia parlar del que crec que obstaculitza més l'evolució del moviment i les seves reivindicacions, enrocats cadascú en una posició massa inflexible. El futur és dels que parlen, sense desconfiança, amb ganes de transformar i trobar punts d'acord on treballar plegats.


Ja sé que la foto no és d'un enroc, no n'he trobat altres que em fessin el pes.
Si en teniu alguna d'un enroc i la voleu cedir per l'article, estaré encantat.

Resposta a Pilar Rahola

Avui he mirat pel 3alaCarta la intervenció de la Pilar Rahola post-entrevista amb Arcadi Oliveres. Si ja sempre que veig aquesta dona em quedo contestant i parlant sol amb el televisor, avui ha arribat al punt que he callat i ho he volgut escriure tot, aquí. I és que avui no podia callar, necessito respondre a les tantes bajanades al meu entendre que ha fet, com sempre, amb el seu estil barroer i escandalosament maleducat.

El format dels matins sempre m'ha semblat un format horrible des d'un punt de vista ètic, el convidat és entrevistat i posteriorment, al cap d'una estona, la senyora Rahola amb la tranquil·litat que dóna la impossibilitat del dret a rèplica de l'entrevistat, apareix per esquarterar i pervertir el contingut de l'entrevista i l'entrevistat com a ella li plau. No entenc per què sempre se li dóna el poder de l'última paraula.
Aquí us deixo el vídeo de la seva intervenció i a sota uns quants comentaris en resposta a frases i afirmacions que s'hi fan:


"Arcadi és un home intel·lectualment antic"
És desconcertant que algú que repeteix dia rere dia la doctrina més antiga de totes digui "tot això que és molt antic a mi em sembla que no serveix pel moment actual". Si el que proposa aquesta dona fos nou, tindria lògica, però el que proposa és igual o més antic del que proposa l'Arcadi Oliveres. 

D'altra banda, aquest hauria de ser un argument a favor nostre. Sempre hem proposat el que proposem i mai s'ha aplicat del tot. I seguim tenint crisis econòmiques cícliques, potser és que el que proposa la dreta des de sempre no funciona. Si el problema és el mateix, hem de proposar alternatives diferents pel fet que ja fa temps que les proposem? I si provem d'aplicar-les d'una vegada i veiem si funcionen?

"El sistema [...] és el que està garantint l'estat social i no la seva banca ètica"
I aclareix que el "sistema pervers" és qui garanteix les "pensions, jubilacions, sanitat pública universal, escola pública" i qualifica de "flower power" l'alternativa que es proposa. Passant per alt el to maleducat i burlesc amb que ho diu (cosa que costa), vull aclarir unes quantes coses. 
Qui garanteix les pensions, jubilacions, sanitat pública universal i l'escola pública no és el capitalisme, és l'absència d'ell, precisament. El poder de l'estat en contraposició a la llibertat del mercat que va aconseguir amb la socialdemocràcia (quan ho era) és precisament qui garanteix tot el que diu. Precisament, quan està en perill tot això és quan el capitalisme juga el seu paper i aprofitant la llibertat de mercats, provoca una crisi financera que acaba en crisi global. Els estats no estarien endeutats si no hagués passat tot això i ara qui juga a fer xantatge a tots aquests estats és el propi mercat financer posant condicions per a comprar-li el deute que han generat ells. I les condicions són, com no, retallar en pensions, jubilacions, sanitat pública, despesa social, drets laborals... Això sí, no es descuidin d'abaixar impostos a les grans fortunes i ni pensin posar una Taxa de Transaccions Financeres no fos cas que eixuguessin el deute a costa del mateix mercat financer.

Els mètodes "flower power" que diu, són precisament els que recapten més ingressos per eixugar el deute i garantir aquests drets. Ei, i ni se li acudeixi dir que recaptar més ingressos frenaria l'economia. No se jo si investigar els paradisos fiscals, posar un impost de 0,5% dels moviments financers, recuperar l'impost de patrimoni i equiparar la pressió fiscal de les rendes del capital amb les del treball són precisament coses que "paralitzen" l'economia que ens interessa, al contrari, que l'activen i penalitzen l'economia especulativa que és la que no crea ni llocs de treball ni riquesa.

"Aquest sistema tant dolent ha fet que algú avui estigui cobrant una jubilació"
M'agradaria respondre-li preguntant-li: a costa de què i de qui? Si alguna cosa no es pot fer quan es parla d'economia capitalista és parlar en clau d'estat o fins i tot d'unió europea. És trampa. El capitalisme s'ha globalitzat com cap organisme públic ho ha fet per poder-lo controlar i aquí tenim el drama. A costa de què vivim aquí com vivim? A costa de l'explotació infantil asiàtica, de la pobresa d'Amèrica llatina, de les guerres del petroli de l'orient mitjà i de les guerres ètniques a l'Àfrica darrere les quals hi ha interessos miners. El capitalisme s'ha carregat la independència alimentària de continents sencers, la especulació alimentària d'aquest sistema tant bo que dóna (de moment) una jubilació ha matat milers i milers de persones. Triem?

"N'hi va haver uns que van sortir amb una pancarta 'mori el capitalisme' i va venir Stalin"
Bravo, això és com carregar-se la democràcia perquè Hitler va guanyar unes eleccions. Acusar als anti-capitalistes de totalitarisme és patètic i acusar-nos com fa després que és culpa nostra que la dreta pugi al poder és delirar.

"Per què hi ha més garanties amb la banca ètica que amb l'estat de dret?"
Un altre cop; bravo. Tothom sap que la banca ètica és incompatible amb "uns parlament i unes lleis" oi? Au va, com es pot contraposar una cosa amb l'altra? L'estat de dret hauria d'obligar a fer que tots els bancs fossin banca ètica, mentrestant, la opció de la banca ètica només fa que sumar-li garanties a l'estat de dret insuficient.

"La banca no fa res que no li demani el seu client"
Té raó, jo mateix vaig enviar nombrosos correus i trucades demanant a la caixa que invertís en armament i en especulació alimentària. Aquests dos personatges es pensen que aquí tots hem fet un pla de pensions o tenim uns estalvis en un dipòsit o una hipoteca o hem comprat accions d'alguna cosa. Tenir un compte corrent en el moment actual és obligatori, no hi ha manera de viure sense una compta corrent i una targeta de crèdit, transformar això en "la majoria dels que estan indignats avui, ahir volien ser més capitalistes" és una afirmació aberrant. I si algú s'ha fet una hipoteca és perquè en aquest país desgraciadament surt més car llogar que comprar un pis, és culpa nostra, també?
"No accepteu el debat"
Això diu als indignats. Com? La senyora Rahola acusa a algú de no acceptar el debat? Aquesta sí que és bona. Us recomano veure 59" a TVE per veure com ella accepta el debat quan la gran Gemma Galdón la desborda ideològicament.
Ho deixo aquí, ja n'hi ha prou. Com a reflexió final, però, m'agradaria dir que no tinc cap dubte que hi ha moltíssima gent com la Pilar Rahola amb qui distaré ideològicament i en les formes. Seguiré posant-me malalt quan senti personatges semblants parlar allà on sigui i poques vegades podré callar però no vull caure al parany de culpar-la a ella. Si el país la sent cada matí és perquè li donen els minuts cada dia a una televisió pública. Quin apassionat de la política no faria el mateix si li oferissin els minuts que li ofereixen a ella? Jo tinc clar que aprofitaria per explicar-me i desenvolupar els meus ideals igual que ella ho fa.

El que no entenc ni m'agrada ni accepto de cap de les maneres és com la televisió pública porta tant temps donant uns minuts cada matí per 'vomitar' la doctrina neoliberal a la televisió pública. És un escàndol i sempre ho ha estat, no entenc des de quin punt de vista es pot defensar per part de TV3 i de Josep Cuní. Si les tertúlies ja em posen malalt per ser el menys representatiu ni democràtic en un espai tant generador d'opinió pública, l'espai mediàtic que té Pilar Rahola és inexplicable i indignant.

Bases per un món (més) injust


Avui vull compartir dos visions que crec que estan generalitzades entre la societat catalana fins al punt d'esdevenir dogmes i permeteu-me una mica d'ironia:
#1 No entenc per quin motiu pensem que estem en un sistema ultra-comunista o alguna cosa similar en el que els polítics tenen poder i responsabilitat sobre tot el que passa al món i als nostres països i ciutats.
#2 Hi ha algun motiu genètic o similar que desconec pel que tots els polítics són iguals.
Potser així no fan gaire por. La veritat és que aquestes dos grans dogmes de la societat actual formen uns fonaments des dels quals no podrem construir res estable per canviar el món, és més, bàsicament són els fonaments sobre els quals se sustenta la nova onada neoliberal que acabarà amb l'època de l'estat del benestar europeu. La evolució d'aquests dogmes està en un estadi molt avançat en el que cada dogma ha desembocat en conclusions més preocupants.

El dogma #1 ja fa temps que va degenerar a 'tot és culpa dels polítics'. La combinació amb el  dogma #2  és explosiva, si tot és culpa dels polítics i tots són iguals fàcilment s'arriba a 'política, com menys millor' i d'aquí al 'deixeu fer al mercat, que ell se n'encarrega' no hi ha gaire.

D'altra banda el 2n dogma també ha evolucionat, "gràcies" a l'ús que fan de la llengua els mitjans, ja és normal sentir l'expressió 'classe política'. En els últims anys sembla que han desaparegut les classes socials, ningú parla de classe treballadora, ni classe benestant, són una cosa antiga del segle passat. Ara només es parla de classe mitja, a casa nostra no hi ha rics, ni grans empreses, ni accionistes, no hi ha més que dues classes socials: classe mitja i classe política.

Tot i que hi ha signes de mobilització important, d'indignació, aquesta masses vegades ja s'ha construït sobre aquestes bases. La part antipolítica, que crec que és important tot i que no lidera el moviment, ja situa la política com un problema i no una solució.

No dic que la uns quants polítics (o la majoria) estigui exempta de culpa, al contrari, els que em llegiu ja sabeu a qui disparo normalment. Però si fem el pas a identificar la política com el problema, acabarem per veure amb bons ulls que la política, que allò públic, s'aparti de la gestió de serveis, drets i deures i la mercantilització de tot plegat ja tindrà via lliure.

I no és que quedi poc, ja ha començat fa temps.

neo-indignats

Foto: La Vanguàrdia
#19J: Indignats, pacífics i heterogenis, com sempre
Ahir, tot i que en Puig digui que vam ser 50.000 a Barcelona, cosa que no creu ni ell, a Barcelona i altres ciutats de l'estat va haver-hi manifestacions massives. La indignació ha tornat a demostrar que ni és minoritària ni està resignada.

Personalment, vaig sortir molt content de la manifestació d'ahir, no vaig veure ni sentir de cap incident violent, la quantitat de gent que hi havia per tot arreu es sumava a l'efecte que feia quan arribaven les columnes de gent que venia dels barris i ciutats properes que s'havien anat trobant pel trajecte. Era emocionant.

Ahir la expressió de la indignació va ser pacífica i va ser heterogènia, com sempre ha estat aquest moviment encara que des de tants llocs s'hagi intentat homogeneïtzar-los. L'únic que és comú en el moviment és la indignació i la no violència. Ni anti-política, ni pro-política, ni joves, ni vells, ni okupes, ni comunistes, etc: indignats i pacífics, heterogenis en la resta. I, per suposat, ni kale borroka ni violents.

Aquesta heterogeneïtat del moviment és el que el fa tant ampli i el que massa gent no entén. Uns cridaran contra sindicats al passar per davant la seu de CCOO, altres faran un vídeo titllant als polítics d'iguals, de corruptes i liberals tots. Ho diu el moviment? Jo crec que no.

Foto: Èric Álvarez - Creative Commons
Hi ha molts Arcadis entre els indignats
Dins aquestes diferències dins del moviment per a mi, n'hi ha una d'important i determinant. A ningú se li escapa que dins el moviment hi ha una gran part de gent que fa molt de temps que treballen des de diferents espais per la justícia social. Gent de moviments socials, d'associacions, ONGs, partits polítics, sindicats i altres organitzacions, que fa temps que estan indignats, que fa temps que proposen i exigeixen alternatives econòmiques, denuncien injustícies del model econòmic actual i avisen del perill del model econòmic al que ens dirigim. Hi ha molts 'Arcadis Oliveres' al moviment, només calia veure els debats a les comissions de Plaça Catalunya per adonar-se'n. I no parlo només de gent adulta, que consti.

Jo crec que en gran part gràcies a tots aquests Arcadis, el moviment es va estructurar des d'un inici i ha tingut un funcionament tant cívic, assembleari i té un document de mínims tan potent.

Neo-indignats
I si hi ha indignats de sempre, hi ha neo-indignats. Si més no, neo-mobilitzats. El gran triomf del moviment són ells. Ho repeteixo sempre que en parlo, si m'he de quedar només amb una cosa del moviment és amb la capacitat d'incorporar neo-indignats i en un nombre molt i molt considerable.

Els neo-indignats estan afamats. Aquests dies és quan més contingut polítics s'està consumint sobretot per les xarxes socials. Notícies indignants, vídeos amb propostes, articles de queixa, de reivindicació, propositius. Primer a les places i després a les xarxes els neo-indignats estan coneixent les propostes històriques dels moviments socials d'esquerres, estan aprenent els defectes que té el sistema i es troba amb múltiples solucions que es proposen des de diferents àmbits.

Cadascú amb el seu grau d'implicació, el seu temps i els seus valors i idees, va fent seves o no cadascuna de les propostes ideològiques que representen l'alternativa al model actual i al que ens dirigim. Tant a nivell econòmic, com democràtic, laboral etc.

Però (sempre hi ha un però) si els neo-indignats són el gran triomf del moviment, també són el que em planteja més dubtes. Els que portem força temps treballant per aquesta transformació, sabem que les coses no es canvien d'un dia per l'altre. La fiscalitat justa, el moviment per la pau, la reforma de la llei electoral, la confrontació al model liberal, el feminisme, la igualtat de drets, el dret a l'existència... són causes històriques. Sabem que tot i ser molts cops massius al carrer, no podem auto-nomenar-nos "el poble", que la majoria social no podem provar-la i en tot cas la quota de poder que tenen aquestes demandes no ho són en absolut, de majoritàries.

Foto: Xènia Garrofé
El cicle de la indignació
Per mi, la gran esperança segueixen sent els neo-indignats, però segueixo preguntant-me si tots tindran la paciència necessària, si tots tindran la humilitat de no voler representar "el poble", si tots tindran la perseverança de continuar la lluita.

No hem d'arribar a la desesperació, crec que la indignació, quan es mobilitza segueix un cicle d'emocions o almenys així ho experimento jo. La indignació fa mobilitzar-te, la mobilització et provoca eufòria, els dies després apareix la decepció i més tard la impotència i la ràbia. I sempre cal fer un esforç per transformar la impotència i la ràbia en indignació i forces per continuar treballant.

Que sigui així i que no es transformin en desesperació i resignació.

Què hi ha darrere les retallades?

Ja fa quasi 3 mesos vaig fer un article en un format diferent on explicava, donat que el govern no ho vol explicar, les raons per a privatitzar i retallar despesa pública a l'hora que es retallen impostos a la gent més rica. Per desgràcia, segueix en plena actualitat. Crec que cal seguir fent pedagogia ja que ningú explica el perquè de les coses:

Autocrítica, allò que sempre volem pels altres

Avui faig un article inspirat com altres vegades en un comentari fet en aquest mateix blog. Vull parlar de l'autocrítica i el partit al qual milito. Els altres ja respondran si volen des dels blogs on vulguin que jo no tinc perquè parlar per ells. I que consti que, com sempre, no parlo per iniciativa sinó que parlo d'iniciativa.

Un cop han passat les primeres setmanes de l'explosió de la indignació, crec que s'haurien d'haver vist quin paper i quina postura han anat agafant tots els agents socials davant aquest fenomen que segur que apareixerà en els llibres d'història (ara potser em traeix la il·lusió). Jo crec que ha quedat prou clara la reacció dels ecosocialistes. O m'ho pensava.

I és que el problema de comunicació entre partits com iniciativa i la ciutadania es considerable. És el primer que s'aprèn quan un comença a militar-hi i el segon que s'aprèn és que no és gens fàcil solucionar-ho. Quan parlo amb gent d'esquerres de política molts cops acaben sortint frases com "això ho haurieu de dir més" o "i perquè no ho dieu això?", la meva resposta és "si ja ho diem, ja...". Fa temps que em ronda pel cap el mateix: què passaria si es sabés més què pensem, què diem i què fem? I així s'ha convertit el walden III en part per culpa d'aquesta obsessió.

Finalment, fa un mes va arribar l'explosió d'una indignació adormida fins al moment. I la meva primera sensació va ser la de no sentir-me tant sol. Més tard comencen a apareixèixer documents de mínims, manifestos, debats i reivindicacions de les que una gran part -si no la totalitat- no només les comparteixo sinó que estan dins dels programes d'iniciativa i en nombroses propostes al congrés, al parlament o mesures aplicades quan estaven al govern. Coses com la llei electoral, la dació en pagament, la fiscalitat justa, la disconformitat amb les retallades socials i els privilegis a la banca i poderosos, etc.

Llavors és quan reafirmo aquest problema de comunicació, de fet, d'informació. Quantes persones exigint el que ja hi ha qui des de fa molts anys està provant de tirar endavant amb només massa poca representació. Però ens demanen autocrítica.

Què hem de dir si les reivindicacions del moviment portem anys defensant-les allà on som? Doncs que no ens expliquem, que no ho fem prou, que no sabem o no podem transmetre-ho tant i tal com voldríem, aquesta és la principal autocrítica.

Altres hauran, si volen, d'admetre que fa temps que treballen per una minoria. Nosaltres fem autocrítica i per desgràcia, trobem masses cops que la solució a aquest gran problema no està a les nostres mans. Entre el desinterès, la desconfiança, la poca presència als mitjans i allò que som tots iguals... No podem fer més webs, més vídeos, més material de mà, més argumentaris que pocs llegeixen, més rodes de premsa o reivindicacions que no surten i que per tant "no han passat" a ulls de la gent. La mateixa gent que et reclama propostes, quan les reparteixes no te les accepta perquè "són propaganda".

La resposta molts cops és "és el vostre problema". Doncs jo crec que no pot ser només el nostre problema, quan les reivindicacions del carrer, d'un gruix social tant gran, no tenen el seu referent dins les institucions, totes aquestes reivindicacions són una a una trepitjades i ignorades. Exactament el que està passant ara amb els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus.

Cal tornar a trobar els ponts de diàleg i col·laboració entre partits, moviments socials i ciutadania, sense desconfiança i sense que això vulgui dir que ningú es supedita a ningú. La victòria d'un moviment social ve quan treballa en els dos fronts, la ciutadania i la institució. La transformació social es fa des de la sensibilització de la ciutadania i des de la influència en les institucions.

No m'estranya


Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.

Ahir ICV va portar al congrés dels diputats una moció en la que demanava que es publiqués la llista de les 659 grans fortunes titulars de les comptes bancàries de Suissa que s'han descobert sense declarar. La moció demanava també que es portessin a judici tots els suposats pressumptes delictes fiscals sense excepcions i que es faci pública la llista de denunciats.

PSOE, PP, CiU i PNV van votar-hi en contra.

339 diputats dels 350 que hi ha al congrés dels diputats van votar en contra d'això, i també en contra de recuperar l'impost de patrimoni a les grans fortunes, d'apujar l'impost de societats per a les empreses que facturin més de 100 milions d'euros anuals i d'equiparar els impostos de les rendes del capital a les del treball. I és que ara pagues més impostos pels diners que guanyes treballant que pels diners que guanya algú de les seves accions i moviments especulatius. 

El 96,9% dels diputats van votar-hi en contra.

Sempre repetim que la solució mai passarà per carregar-nos el 100% sinó per fer que el 3,1% restant sigui cada cop més gran o que almenys no rebin per els altres. Que no tots els polítics són iguals, que si els posem tots al mateix sac no ens en sortirem i tota la mandanga que seguiré dient dia rere dia.

Però avui volia dir que ho entenc.

Tant fàcil i senzill i còmode com és generalitzar, és normal que la població confongui el 96,7% com un 100%. Veient la poca presència als mitjans que té la minoria restant, com ha de saber un que existeix una minoria que encara defensa els interessos de la majoria per sobre dels mercats.

Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.
I és que no m'estranya.

Juny

Frase del mes: "No em penedeixo de res"
 
Felip Puig, Conseller d'Interior, segueix amb la mateixa actitud respecte l'actuació dels mossos d'esquadra del 27 de maig. A ningú se li havia passat pel cap que l'acampada de plaça catalunya fos ni de lluny violenta, l'espectacle lamentable i a l'hora heroic per part del moviment va ser en com va reaccionar pacíficament davant un desallotjament sense avís ni intent de mediació -Puig només arribar ja va carregar-se la unitat de mediació dels mossos- deixant el paper dels mossos públicament en evidència. Tota violència va ser per part seva, exclusivament. I jo crec que el pitjor és l'actitud que ha seguit tenint.

Molts m'estan recordant que amb Saura, els mossos també van actuar violentament, i tant, aquí al walden en vaig parlar. Quines són les diferències dels dos casos? Primer, l'ordre de desallotjament, en un cas el rector de la universitat va instar el desallotjament però segon i més important, vistes les actuacions policials el conseller d'interior va dir: "les intervencions policials no es van ajustar al principi de proporcionalitat en l'ús de la força" i va obrir una investigació per depurar les responsabilitats que va acabar per cessar el director general dels mossos. Felip Puig segueix dient que no se'n penedeix o diu falsedats com "la culpa del que va passar la tenen els violents" o "no es va agredir cap periodista". La diferència és claríssima, en un cas les agressions distaven de la ideologia del conseller i aquest cop no.

I no me n'amago, molts estan demanant sempre autocrítica a la política. Aquests dies no faig com si aquells dies no existissin sinó que confronto clarament què va passar en un cas i què ha passat ara. No són acceptables aquestes càrregues policials (que a més en el cas recent no hi havia violència per part dels manifestants) i el conseller no les ha d'acceptar i canviar el que calgui, si cal, el director general. El problema és que Felip Puig les veu acceptables i en canvi no troba acceptables el codi ètic, les càmeres a les comissaries, el programa contra la violència de gènere o la unitat de mediació. No hi ha on comparar.

Cançó del mes: La gent així - Nico Roig (Tornada del genoma humà)

La firma Amniòtic Records (u_mä, Maria Coma, Inspira, Pau Vallvé) ha fet un nou fitxatge, es diu Nico Roig i treu el seu primer disc sota el seu nom tot i tenir una llarga carrera musical, Tornada del genoma humà un disc "que parteix de la guitarra i la veu, com a fils conductors sobre els quals cada cançó troba intuïtivament el seu propi acompanyament musical" i d'enregistrament casolà. De les 11 cançons del disc em quedo amb La gent així tot i que com que no té videoclip us deixo amb Autobús buit, una cançó tant senzilla com bonica:



Recomanació del mes: bancaetica.cat

Portal de FETS-Finançament Ètic i Solidari, una associació que agrupa entitats del 3r sector i l'economia social i solidària que intenta donar difusió a totes les opcions de banca ètica i transparent així com conscienciar sobre la importància d'on i a qui deixem els diners. En el portal podreu veure les diferents opcions que teniu per passar a la banca ètica i no ser còmplices del finançament de la industria armamentística, l'especulació alimentària o altres xacres mundials.

Quan Artur Mas va llegir Tolkien

Quan la indignació semblava que no pogués ser més...
Quan el que esperàvem tot serrant les dents eren noves retallades...
Quan ens preparàvem per les de veritat, les que el govern va deixar per després del 22m...
Quan ens preparàvem per confrontar les retallades immorals amb qui diu que no hi ha diners mentre renuncia a quantiosos ingressos suprimint impostos...
Quan tots estàvem repensant la democràcia a les places i les acampades...
Quan ens indignàvem amb les càrregues policials i denunciàvem la falta d'identificació...
Quan una gran part de la societat catalana s'estructurava contra el gir neoliberal, privatitzador que poc a poc va desmantellant l'estat del benestar...
...quan tot això passava, Artur Mas llegia Tolkien.

Mentre deixava fer al conseller Boi Ruiz amb la sanitat i Mas Colell -més partidaris de Tim Burton-, ell llegia i s'inspirava en la famosa novel·la de El senyor dels anells.

I lluny de captar el missatge ecologista dels ents (i tornar a crear la conselleria de medi ambient) o d'aprendre de l'avarícia del gòllum (i rectificar la pujada de sous als alts càrrecs), ell s'inspirava en un dels primers poemes de la mitologia de la terra mitja i l'anell únic. I en les tenebres dels despatxos de la Generalitat més privatitzadora i liberal de tots els temps, Artur Mas planificava l'aplicació de l'anell únic en la política catalana: la llei òmnibus.


Una llei per a governar-les a totes
I desafiant la legalitat presenta una llei de les lleis, una llei que les governa a totes. Més de 600 articles que canvien més de 80 lleis de manera que el control i anàlisi d'aquesta llei és pràcticament impossible ja que entitats, periodistes, partits polítics han d'anar a buscar els articles citats per a veure el text original que modifiquen i entendre quina és la reforma. I aprenent, potser també, del senyor dels anells no donarà tant temps per a que Frodo pugui acabar la seva missió; tramita la llei amb urgència i dóna només una setmana per a fer desentramar i descobrir què és el que amaga aquesta llei poti-poti quan el temps d'exposició pública hauria de ser entre 15 i 20 dies.

La idea és molt i molt bona, tant bona com malèvola.

De quina altra manera es pot evitar el debat públic? Mentre tothom estem intentant desxifrar i argumentar públicament perquè els pressupostos són injustos perquè retallen despesa mentre renuncien a ingressos per impostos a grans fortunes, solapar la exposició pública de les que seran les dues lleis més importants d'aquest mandat d'Artur Mas: la d'acompanyament als pressupostos i la òmnibus. Si t'ho menges de cop fa menys mal i sobretot et queixes menys.

La veritat és que no tenim prou capacitat d'indignació per processar el que proposa la llei, per quantitat i per gravetat:
  • Eliminació del registre únic d'habitatge deixant en mans dels promotors privats l'adjudicació d'habitatge de protecció oficial. 
  • S'autoritza l'opció de ser titular de més d'un habitatge de protecció oficial en contra del que fins ara existia. 
  • S'elimina la possibilitat d'obligar un propietari a llogar un pis desocupat.
  • Reducció de les avaluacions ambientals, informes previs de la conselleria i exigències en petits municipis de cara a construir noves promocions urbanístiques.  
  • Derogació dels mínims d'habitatge social en les promocions d'habitatge.
  • Supressió de l'apartat que especifica que s'ha de procurar que l'habitatge de protecció oficial es distribueixi per tot el territori per tal d'evitar guetos. 
  • Eliminació de l'obligatorietat que els edificis plurifamiliars de més d'una planta tinguin ascensor.
  • Introducció de la possibilitat que els adjudicataris d'habitatge social puguin adquirir una altre habitatge lliure.
  • Semi-privatització del sistema públic sanitari els 8 hospitals i els 360 CAP de l'Institut Català de la Salut (ICS), propietat de la Generalitat, perdrien per primera vegada la condició d'institucions públiques i podrien ser utilitzades com a clíniques privades.
  • Sense assistència sanitària els sis primers mesos La sanitat pública catalana atendria exclusivament els empadronats a Catalunya amb una antiguitat mínima de sis mesos, deixant fora immigrants acabats d'arribar i turistes de llarga estada.
  • Privatització de l'aigua del Ter-Llobregat el projecte de llei obre la possibilitat de «firmar convenis amb empreses o entitats privades per a l'explotació coordinada de les instal·lacions d'Aigües del Ter Llobregat (ATL)
  • Exclusió del paratge de la Vall de la Santa Creu del parc natural del Cap de Creus.
  • Revisa la llei d'accés motoritzat als espais naturals, on es dóna potestat a la Conselleria d'Agricultura perquè autoritzi el pas de vehicles per determinats camins, encara que siguin estrets.
  • Concessió de rang d'autoritat pública a la vigilància privada. Els vigilants tindran una cobertura jurídica molt més gran, qualsevol agressió verbal o física que pateixin passarà a ser considerada com un atemptat a l'autoritat, un delicte castigat amb penes de dos a quatre anys de presó.
  • Veto a la prostitució a les carreteres. La seguretat viària passarà a ser utilitzada com a argument per prohibir la prostitució a les carreteres. 
  • Buidar de funcions el Conca. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) es converteix en un organisme sense funcions executives. Deixa d'administrar les subvencions a la creació i es limita a les seves funcions com a ens avaluador i supervisor. Es limitarà a concedir els Premis Nacionals, realitzar auditories als equipaments culturals i avaluar els contracte programa. 
  • Buidar de funciona la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Es reduirà a un consell assessor i perdrà capacitat per repartir beques i programar activitats de difusió.
  • L'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) surt reforçat. L'ens dirigit per Fèlix Riera (Unió) administrarà les subvencions i ajudes.
  • La llei de barris deixarà de ser d'obligada convocatòria anual deixant-la com a opció que té la generalitat de convocar ajuts per la remodelació de barris del país.
Esperem que en la Terra Mitja catalana ens unim humans, nans, elfs i hòbbits (que cadascú interpreti qui és qui) per destruir la llei única. Perquè el gran Artur Mas sense més aliats no podrà i el les tenebres neoliberalistes que pretenen desmantellar l'estat del benestar seran derrotades.


(Ja em disculpareu però si no li posem una mica d'ironia, el panorama és desolador.)
Informacions extretes de diferents notícies del Periódico i el País.

Eleccions indignades

Article publicat el 27 de Maig a el Triangle

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

El que em sembla important és que s’ha aconseguit el que molts havien intentat; mobilitzar la indignació. Aquests dies les places són un autèntic àgora on es debat què falla del sistema actual i quines alternatives hi ha. S’ha fet una barreja heterogènia de gent, des de qui mai hi havia pensat fins a gent que ve debatent això des de fa temps des dels moviments socials o d’alguns partits polítics d’esquerres. S’articula la indignació, es mobilitza i les alternatives al capitalisme prenen força poc a poc.

I dilluns ens despertem amb un país i un estat dominat per la dreta. Veient el resultat de diumenge, ha sorgit certa indignació amb els indignats: què passa amb la indignació? On ha anat? La dreta ha arrasat a tot l’estat, on eren els indignats mentrestant?

Hem de tenir en compte dues coses. Primera, si algú esperava més d’aquest moviment el dia d’eleccions és que no l’havia entès del tot. Les acampades, si bé podien afectar els resultats, mai han tingut aquesta intenció. Segon, tampoc és veritat que electoralment la indignació no es mobilitzés diumenge. Hem de tenir en compte l’augment de vot blanc, del vot nul, dels partits minoritaris i segurament part de l’augment de partits com les CUP i ICV. Només a Barcelona estem parlant de més de trenta mil vots, més o menys els mateixos vots que han donat 2 regidors a Portabella.

I doncs, la indignació és minoritària? La il·lusió ens ha fet arribat a creure que tothom estava indignat mentre altres apel·laven a una majoria silenciosa. Hem de ser prudents, ni podem pensar que “el poble” està indignat ni ens poden dir que som una minoria.

Tenim una realitat que és difícil de llegir, però no cal fer recompte ni mesurar forces sinó tenir clares les idees, els objectius i les motivacions per mobilitzar-nos. Cometrem un error si arribem a creure’ns que els indignats som una gran majoria, també el cometrem si per pensar que som minoria desistim en la mobilització. Les majories no surten del no res, històricament les minories han canviat consciències aconseguint molts cops ser majoria i aquesta és, crec jo, l’autèntica revolució.