Dret al treball, piquets i violències


Divendres va ser un dia de ressaca, la Vaga General de dijous encara omple els murs de Facebook i els timeline del twitter de molts amb valoracions i reflexions sobre tot el dia amb especial presència de referències al que va passar al centre de Barcelona i els detinguts del matí en insòlita presó preventiva.

Divendres tot just s'acabava un dia de 48h per a molta gent. Gent que des que començava el dijous -a les 00h- s'organitzaven per a aturar el país amb els piquets i no van parar fins a l'hora de la manifestació massiva al Passeig de Gràcia. A tota aquesta gent, de plataformes veïnals, de sindicats, d'assemblees de treballadors i un llarg etcètera en que tothom qui va participar-hi se senti al·ludit: mil gràcies perquè ahir, per molt que els de can Godó diguin el contrari, la vaga va ser tot un èxit.

Un èxit en un context extremadament difícil. En el moment on pesava molt la precarietat extrema, la necessitat econòmica de la gran majoria, l'amenaça i coacció exercides per moltes empreses i el qüestionament continu de l'efectivitat, el sentit i perquè no el propi dret a fer la vaga, un moment on més que mai la decisió dels treballadors a exercir el seu dret a fer vaga era més difícil de prendre, el país es va aturar.

I cal dir-ho, es va aturar gràcies, també, als nombrosos piquets

Piquets que van ser els primers blancs de l'artilleria mediàtica de la dreta aconseguint en molts casos la condemna moral de molts i moltes dels que creien en la vaga i que l'exercien. Normal però injust. Els piquets no són cosa d'avui, són també responsables dels drets guanyats, esgarrapats, aconseguits després de molta lluita d'anys que ens estan robant un a un. Si acceptem aquests drets laborals i socials guanyats fins ara, acceptem com s'han aconseguit. O una cosa o l'altra, quedar-se amb els drets i criticar els piquets em sembla un gest hipòcrita.

I avui ningú parla del dret al treball.

De cop, tots els que ahir el defensaven avui se n'obliden i a una altra cosa. Només se'n recorden d'aquest dret el dia de vaga mentre la resta de dies hi ha 5 milions d'aturats que volem exercir-lo i és que avui, els mateixos que parlaven del dret a treballar parlen de violència

Sobre això tinc vàries coses a dir-hi. Sí, hi va haver aldarulls i sonats a Barcelona. No els aplaudeixo ni crec que sigui la manera, però els entenc perfectament.

Per mi no és la manera. Jo crec que no aconseguirem canviar res si no som una majoria, i més enllà d'eslògans ben trobats, no són el 99%. Si bé és veritat que l'1% ho sap, nosaltres, el 99% no tenim consciència de ser-ho. Si algun dia ho arribem a aconseguir, podrem canviar tot el que vulguem organitzant-nos. En la línia d'aconseguir ser aquesta majoria que realment som, la violència no hi ajuda gens. Molts no volen estar en la mateixa lluita que els que lluiten amb violència, per això crec que és contraproduent.

Sense deixar de recordar que la violència va ser molt minoritària i que no s'ha de relacionar amb la majoria pacífica, crec que cal contestar també al que es diu des d'Interior. No són gent amb ganes de trencar coses, no és igual que els brètols que després de celebrar que el Barça ha guanyat la lliga trenquen bancs i cabines. Ahir la violència era una resposta a la violència del sistema, ahir la violència era fruit de la desesperació, de la injustícia repetida i en augment.

La violència d'ahir al centre de Barcelona no té res a veure amb la violència estructural del sistema, amb la pobresa extrema a la que arriben moltes persones mentre es rescaten bancs i caixes amb beneficis immorals, no té res a veure amb la violència que representa ser desnonat d'un pis mentre un dels culpables de la crisi que t'ha posat en aquesta situació somriu a la seva cadira de ministre d'economia, no té res a veure amb la violència de tancar hospitals, unitats i allargar llistes d'espera mentre les grans riqueses i empreses segueixen tenint comptes en paradisos fiscals.

Com poden condemnar-la tant quan un dels ministres en feia negoci, de la violència?

Hi ha moltes formes de violència, que la menys explícita no passi desapercebuda per a que puguem ser justos i denunciar-les totes.

El que no es pot tolerar és el barregem-ho tot, el confonem al personal i vinculem les destrosses del vespre amb els detinguts al matí per argumentar la presó preventiva sense fiança a diferència de Matas, Millet, Montull i una llarga llista de gent. Uns nanos que tallaven un carrer amb uns containers al matí és profundament desproporcionat que hagin d'esperar a un judici a la presó.

Estem vivint una llarga ressaca en la que han aconseguit que més que celebrar l'èxit de la mobilització, estiguem pendents dels nostres companys a la presó mentre als mitjans públics es criminalitzi tot el que va passar al 29M per pocs centenars de persones.

Més val que ens refem ben ràpid, ja hi ha nous motius per a no aturar-se i seguir la lluita pacífica però enèrgica. L'amnistia fiscal pels que han defraudat milions durant anys, la pujada de l'energia, les retallades dels pressupostos (a excepció de l'església i en menys mesura defensa)... No tenim opció, no podem parar perquè, de gran, volem ser uns avis com cal i que al explicar les nostres 'batalletes', siguin totes victòries i conquestes socials.

Un avi com cal


A vegades recordo la postura amb què la majoria de fills i néts entomàvem una sessió de "batalletes" dels pares o avis. Aquella postura entre la resignació i l'avorriment mentre m'explicaven "ui, que això i allò altre, abans ni pensar-ho..." Un munt de coses que si bé n'entenia el significat, fins que he sigut més gran no he pogut arribar a entendre'n la magnitud. Quina gran lluita hi ha hagut, quantes vides senceres, morts, llàgrimes i suor per arribar aquí.

Quina por m'entra quan penso que les nostres "batalletes" potser siguin ben diferents. 

Quina actitud seria la dels nostres fills i filles al sentir-nos explicar-los que abans la gent que no tenia diners també podia anar a l'hospital perquè el pagàvem entre tots? Entomaran amb avorriment que els expliquem amb un nus a la gola que ja sabíem que estàvem acabant-nos els recursos i provocant un canvi climàtic? 

No en tinc prou amb posar tots els esforços en procurar no tenir cap motiu per avergonyir-me'n. No en tinc prou. No és qüestió de lliurar-se d'una culpa individual, és que això no pot arribar a passar

Val més que ens posem tots les piles. Ja no és suficient la pròpia mobilització, és completament insuficient davant el que ens enfrontem: la resignació i l'escepticisme de la majoria. No ens podem permetre, en un moment tant crucial de la nostra història, el dubte dels qui d'una manera o altra estem preocupats per l'estat del benestar, per la sanitat, l'educació, el transport públics. 

Tots i totes hem de deixar de ser un element reflexiu ("perquè faré vaga?") i convertir-nos en un actor mobilitzador ("com puc convèncer a amics/companys de feina/familiars de fer vaga?").

Tenim recursos a tot arreu, cadascú els pot trobar d'allà on li agradi més però hem de convèncer a tothom qui tinguem al voltant que s'incorporin a la lluita. El 29 de Març es lliura una batalla important la Vaga General i seguirem després. Serà llarg, serà dur, hi haurà més batalles perdudes, però no podem fer res més que plantar-hi cara. Si no què?

Espero poder ser el pare i l'avi pesat que explica "batalletes" de com ens va costar aconseguir això i allò altre. Crec que és el que més desitjo, vosaltres no?

Març

Frases del mes:  

"No han entès la situació del país" Artur Mas

El president de la Generalitat ha tornat a menysprear a qui s'oposa a les seves polítiques amb la mateixa tàctica de sempre. I és que funciona. Des d'un punt de vista on el que fa la Generalitat és l'únic que es pot fer, tota queixa queda qüestionada i etiquetada de "pataleta", "ignorància" o "poca responsabilitat".

En saben. No hi ha millor batalla que la que es guanya sense lliurar-se. No hi ha hagut lloc a cap batalla ideològica si es pinten com a inevitables les retallades i no hi ha culpables més que els que van "gastar massa" si mai, mai de la vida, es parla dels ingressos. Han portat el debat al seu terreny, aquí només es parla de despesa. Si no hi ha diners, hem de gastar menys. La tramposa analogia amb la economia familiar.

Entonant el "a mi no m'agrada retallar però és l'únic que puc fer" ens deixa com irresponsables i demagogs als qui sabem que en política no hi ha mai una sola sortida (i recordem que només entrar es van rebaixar impostos a famílies adinerades).

La feina nostra doncs, amb un sol gest dialèctic, ja no és lliurar la batalla ideològica sinó convèncer i intentar cridar als quatre vents que HI HA ALTERNATIVA! I quan algun dia part de la societat catalana se n'hagi assabentat, podrem lliurar la batalla en la que cadascú haurà de decidir quina alternativa prefereix, la de les retallades de despesa o la de l'augment dels ingressos per part de qui té més, qui més guanya i qui més contamina.

En saben i tenen bons ajudants. Perquè la veritat es construeix a base d'informatius, telenotícies, diaris i ràdios. I ja veiem quins mitjans persisteixen i tenen més audiència. I quan la veritat ja és una molt concreta, quasi que no cal opinió.

De moment, els que ens queixem i denunciem l'espiral de recessió econòmica i pèrdua de drets de tot tipus a la que ens porten les seves polítiques, tots aquests seguim sent uns "irresponsables", uns "demagogs" o senzillament "no entenem la situació real del país".


"Protestant no s'aconsegueix res" Mariano Rajoy

Menys elaborada ha estat la resposta del president del govern espanyol. La seva batalla és una altra, la de desanimar i desarticular la creixent mobilització de repulsa a les mesures que ja ha pres el seu govern i a l'espera del gran paquet de retallades que s'ha anunciat però no concretat. Mentint no es va enlloc. No només és mentida sinó que la protesta ha estat una de les grans palanques de canvi al segle XX. La diferència entre segles, desafortunadament, és que la protesta va aconseguir guanyar molts drets. Avui estem protestant per defensar-los i intentar mantenir-los. Quina decadència.

Tinc l'esperança que la història posi cadascú al seu lloc. No vull haver d'explicar als meus fills i néts què era la seguretat social, que entre tots pagàvem els hospitals, les escoles, les universitats... vull que ho vegin amb els seus ulls. Vull, com els meus pares, explicar que les coses abans estaven pitjor.

Per això caldrà protestar molt més i molt més alt, perquè sí que s'aconsegueixen coses, així.


Cançó del mes: The daily mail - Radiohead (The Daily Mail & Staircase)

L'any passat, un dels meus grups preferits, Radiohead, van treure un disc nou després d'un llarg silenci. 'The king of limbs' no va ser rebut amb massa efusivitat per molts dels fans que esperàvem el disc amb ànsia. Però, al menys en el meu cas, després d'escoltar-lo més ha acabat sent un bon disc (ni molt menys dels millors). Sobretot, després de veure i sentir el directe al programa FROM THE BASSEMENT. Dues cançons noves es van sentir en aquest directe, Staircase i la que he escollit com a cançó del mes, the Daily Mail. Aquí us deixo el vídeo de la cançó: 



Com ja debeu saber, aquesta i totes les cançons del mes, les podeu trobar a la llista de reproducció d'Spotify amb ja 45 cançons: Cançons del mes - walden III.


Recomanació del mes: Verkami.com - Micromecenatge

Cada cop trobem més idees i iniciatives innovadores que empoderen la ciutadania, cooperatives de consum, energètiques, banca ètica, etc. El crowdfunding o micromecenatge sorgeix en un moment en el que tant la subvenció pública a projectes artístics o de cooperació és complicada com el finançament per part dels bancs és una utopia. Verkami és una plataforma per conseguir finançament de manera distribuida. Tothom pot ser micromecenes d'un projecte i tothom pot fer un projecte per a ser finançat d'aquesta manera.

Projectes com l'Anuari Mediacat dels temes més sil·lenciats a la premsa durant el 2011 o la campanya RobaNeta que elaborarà una guia per vestir-se sense contribuir a l'esclavitud han estat finançats recentment d'aquesta manera. Us recomano que hi feu un cop d'ull, tant al portal com als projectes perquè valen molt la pena.