...què podem fer: dir prou

No és el primer article que escric al walden sobre aquest tema. Recentment SOS Racisme ha iniciat una campanya molt potent, necessària i oportuna:


Us convido a llegir el manifest de la campanya. Veureu que fa un repàs de l'estat de la discriminació de races a nivell europeu (amb la directiva de la vergonya), a nivell Espanyol (on segueixen havent-hi Centres d'Internament per a Estrangers), a Catalunya on Plataforma per Catalunya està intoxicant l'espectre polític de propostes xenòfobes i discursos populistes que alimenten el racisme; així com a nivell local on les mesures són més nombroses (no empadronar a immigrants sense papers, xantatge amb el reagrupament familiar, carnets de "bon immigrant", etc.)

La veritat és que crec que el moment és l'oportú. Estem en el pitjor moment pel que fa a repercussions de la crisi econòmica i financera, mentre les empreses comencen a generar alguns beneficis, l'atur està en els màxims i cada cop hi ha més famílies que es queden sense cap mena de prestació. És ara quan discursos plens de mentides i tòpics falsos calen més i dinamiten la convivència entre cultures a les nostres ciutats i pobles i, per tant, és ara quan els ciutadans que ho veiem amb preocupació tenim la obligació de fer-hi alguna cosa, tenim l'obligació de dir prou.

A més, han engegat una iniciativa on demanen que envieu una foto de la vostra mà amb el missatge escrit de a què dieu Prou! a sosracisme@sosracisme.org.
Aquí podeu veure la meva >>>

Ja ho he dit aquí altres vegades, tenim masses exemples de com la xenofòbia està representada a masses ajuntaments, no només per PXC, PP també juga amb aquestes arts per esgarrapar uns quants vots, CiU aplica propostes que s'hi apropen cada cop més i el PSC cada dia està més proper al discurs criminalitzador. 

Si alguna cosa podem fer és dir prou, seguir i difondre la campanya pel seu twitter, facebook o web, parlant amb els amics, coneguts i família. El que cadascú cregui i pugui.

Hereu, i ara que?


Ja hi ha resultats de les primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ja ho sabeu, Jordi Hereu repetirà com a alcaldable socialista després d'obtenir un clar suport (60%). Jo, aquí al walden vull fer-ne una valoració per a qui la vulgui llegir.

S'ha parlat molt sobre la participació d'aquestes primàries, com no, per desgastar i desprestigiar, no em sorprèn. La veritat és que les dades no es poden interpretar sense abans separar entre simpatitzants i militants. Quan es va fer públic que les primàries es farien a militants i simpatitzants recordo haver comentat amb vàries persones la sorpresa, sobretot per el concepte de 'simpatitzant' que tenen a can socialista, en sé d'alguns que ho són sense haver-s'hi apuntat enlloc i fins i tot alguns que no en són pas votants fidels. Això volia dir d'una banda que el PSC s'exposava amb les primàries a una desestabilització molt gran per part de simpatitzants "poc simpatitzants" però d'altra banda s'exposaven a una baixa participació d'aquest col·lectiu, que efectivament ha acabat sent d'un 23%.

El que no es pot fer és llegir la dada de la participació total i intentar treure conclusions. La militància ha votat molt més, un 63%, tot i que tampoc és una participació per tirar coets, és prou bona. I el suport a Hereu és prou semblant: 62% dels militants i 57% dels simpatitzants.

Tot i que a l'article sobre el PSC que vaig fer fa poc ja vaig parlar sobre els candidats, últimament veig que crec (que equivocadament) la gent argumenta que com que la Tura és del sector catalanista del PSC, és més progressista. D'entrada no ha de tenir res a veure una cosa amb l'altra i en tot cas, si el sector catalanista del PSC és alguna cosa és més conservador que la resta de companys de partit.

Aquí al walden l'enquesta de Febrer era sobre les primàries. La diferència d'altres enquestes estava en els motius que feien preferir un candidat o l'altre:

Si poguessis votar... Tura o Hereu?

Tura, perquè la prefereixo ideològicament ___29 %
Tura, perquè té més opcions de guanyar ____29 % - Total Tura: 58%
Hereu, perquè el prefereixo ideològicament__35 %
Hereu, perquè té més opcions de guanyar___5 %   - Total Hereu 40%
Com veieu, els resultats no tenen res a veure amb els de les primàries, l'objectiu d'aquesta enquesta era intentar corroborar la sospita que tenia de que els partidaris de Tura eren els més pragmàtics (té més opcions de guanyar) i els de Jordi Hereu eren més ideològics. Entenc que el suport social a Tura no només és pragmàtic sinó que rau en la simpatia que socialment té (potser des de sectors externs al PSC) el sector catalanista de Maragall, Castells i Tura.
A nivell polític jo ja m'havia decantat per Hereu com a soci viable davant una Tura que trobo molt més ordenancista, més rígida, menys social i menys avesada al diàleg amb el que trobava més complicat un pacte d'esquerres. Hereu pel que diuen algunes enquestes té molt menys suport electoral, caldrà que el PSC faci remuntar tot el que la campanya mediàtica ha fet desgastar la seva imatge. Sincerament les receptes que han utilitzat fins ara des de l'ajuntament no crec que siguin les correctes. La campanya d'enduriment de l'ordenança del civisme, la prohibició del nudisme i el semi-nudisme, la prohibició del burka i altres gesticulacions de caire populista situen a ICV-EUiA en una posició complicada i fan perillar el pacte d'esquerres que ha situat Barcelona com a pionera en medi ambient, serveis socials, accessibilitat o participació.

De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.

Punt de partida (V) ERC: Aglutinar-se o morir

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

ERC després dels pèssims resultats de Barcelona a les eleccions a la Generalitat en que va quedar-se molt a prop del 5% del vot -el mínim per tenir representació en unes eleccions municipals- ERC està intentant aglutinar el vot independentista. Si bé el gest representa un canvi de tendència del 28N, passa de dividir-se a aglutinar-se, crec que Portabella segueix la direcció de Puigcercós d'intentar buscar bàsicament el vot independentista. No entraré a valorar-ho com a estratègia electoral, no em veig en cor de dir si és una bona o mala estratègia, només voldria fer unes reflexions sobre les decisions polítiques que aquesta estratègia porta implícites.

D'entrada aglutinar-se en l'eix independentista sempre ha comportat que es desdibuixi la posició en l'eix esquerra-dreta. Si bé ERC es defineix clarament com un partit socialdemòcrata, aglutinar-se amb gent de reagrupament i solidaritat comporta renunciar a una part important del programa d'esquerres, motiu pel qual sembla que les CUP s'han negat d'entrada per no renunciar a res de la seva proposta política. Fent el paral·lelisme amb el partit a nivell català veiem la posició còmode que ha tingut ERC amb la investidura de Mas.

ERC sempre tindrà i ha tingut aquesta dualitat i aquest doble vessant en el que les majories socials (traduïdes en els grans partits) els obliguen a triar entre l'esquerra i l'independentisme. I triar implica renunciar, el PSC  el trobaran a l'hora de fer polítiques d'esquerres però mai defensant ni tan sols l'autodeterminació, CiU sense arribar a exercir-lo mai, parla de l'autodeterminació però mai el trobaran executant polítiques d'esquerres.

Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.

Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.


Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.

És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.

Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.

Punt de partida (IV) ICV-EUiA: El candidat desconegut

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

A ICV s'ha efectuat un relleu de candidat de manera tranquil·la. El nou cap de llista de la coalició, Ricard Gomà, té llarga experiència i preparació, la seva feina a la regidoria d'acció social i ciutadania l'avala i la seva proposta política és innovadora en tots els aspectes, en la forma i en el contingut en la perspectiva i en l'aplicació.

I de què serveix tot això? El de sempre, tornem-hi. A qui arriba la proposta que fa Ricard Gomà de la política des de la quotidianitat? És més, qui coneix Ricard Gomà? I qui sap què hi ha fet a la regidoria d'Acció social i Ciutadania? Fins i tot, qui sap que actualment hi ha una regidoria d'Acció social i Ciutadania a l'ajuntament de Barcelona? I un llarg etcètera en el que ens arribaríem a preguntar de qui és culpa, qui és l'encarregat d'informar de què es fa i què passa tant a la cuitat com el món, polítics o periodistes?

S'acaba un mandat on els ecosocialistes han estat el soci menor d'un govern en minoria amb un PSC que ha iniciat una deriva ordenancista i d'aproximació a la dreta, una deriva que ha posat en una situació compromesa més d'una vegada a ICV-EUiA. El decret del burka, la requalificació del miniestadi, la campanya STOP actes incívics o el recent pacte contra el nudisme i el semi-nudisme han estat moments en els que el iniciativa ha hagut de desmarcar-se dels socialistes sense poder forçar-los a retrocedir. 

És cert que aquests episodis poden fer dubtar a alguns sobre el sentit que ICV-EUiA estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona, sobretot quan la política que s'ha exercit des de les àrees que governava directament és tant desconeguda. També crec que s'infravaloren els punts on s'ha acabat convencent als socialistes (no hi ha conflicte, no són notícia). És cert que l'ajuntament cada dia ha destinat més recursos a l'acció social, en medi ambient, que s'han duplicat les escoles bressol en un mandat i que és referent europeu en accessibilitat, per exemple. Fa temps, ningú més reclamava el TRAM per la diagonal i és cert que ningú parlava de la mobilitat sostenible. Estant al govern ICV-EUiA ha fet molt més que impedir que CiU governés la ciutat i em sembla injust que hi hagi gent que ho dubti o que pensi que ha sigut un soci fàcil perquè crec no és veritat.

ICV-EUiA ens enfrontem a les eleccions amb un candidat amb molt poc grau de coneixement per part de la ciutadania i menys coneixement encara sobre què ha fet. I és que si la política ja és prou invisible (dic política, no pica-baralla absurda), la política social encara n'és més, d'invisible, pel gruix de la classe mitja benestant que al cap i a la fi són qui exerceixen el dret a vot. Persones que no coneixen els serveis i recursos que es destinen a polítiques contra la pobresa i l'exclusió perquè tenen la sort de no haver-hi de recórrer. ICV-EUiA ens situem al punt de partida amb un candidat que té tot el suport de la organització, sense disputes i preparats des d'ara mateix per explicar què s'ha fet, perquè i què proposem: el nostre model de ciutat. De tot això ja en parlaré aviat aquí, al walden III.

Punt de partida (III) PP: L'amenaça del racisme

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

El PP segueix recte, coherent i constant en els seus principis. Principis que no amaga, però que sí maquilla amb arguments tramposos i amb alarmismes falsos.

Segueixo pensant, però, que és un dels partits més autèntics que hi ha en la política catalana. I dels que més disto i menys respecto, també.

El PP em fa por. No pels resultats que puguin tenir, sobretot em fa por la campanya que pugui liderar l'Alberto Fernandez Diaz. L'escalada en xenofòbia i en la campanya d'arguments que alimenten els racisme dels últims anys del PP és preocupant i cada cop cala més a la població que pateix directament els estralls de la crisi. I em preocupa l'efecte "moda" que provoquen, esquitxant de propostes xenòfobes als partits propers (PSC i CiU), en la prohibició del burka, en els carnets de "bons immigrants" o en fer xantatge amb el reagrupament familiar.

Ja estem acostumats a les propostes espanyolistes o privatitzadores del PP a Barcelona, Catalunya i Espanya, a les posicions molt properes a CiU en quant a mobilitat i als discursos semblants al del PSC en quant a l'ús de l'espai públic. Hi discrepo enèrgicament però en això els animo, al cap i a la fi hi ha gent que hi combrega. Però arguments xenòfobs i propostes o discursos populistes que posen en joc una convivència que sempre es fa més complicada en temps difícils em sembla nefast, profundament irresponsable i em fa por.

El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.

Punt de partida (II) CiU: Tancar el candidat a l'armari

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

CiU sembla que ha amagat el candidat. Xavier Trias fa temps que ha desaparegut del mapa, el seu partit es limita a deixar que els seus sequaços (llegeixi's la Vanguàrdia i Rac1, principalment) facin la campanya a la contra. D'alguna manera, el que fa el PP amb en Rajoy mentre Zapatero perd punts.

Així que trobo que un cop més, CiU fa una campanya mesquina. La de la destrucció i el desgast des d'una altra plataforma, l'entorn mediàtic conservador, sense embrutar-se les mans per poder després fer una "campanya neta" és ser tant trampós com mesquí. D'entrada és un frau a l'electorat vendre que la teva campanya és neta quan la feina bruta ja l'han feta per tu. Després, crec que una campanya d'aquest tipus és mesquina perquè és l'últim  necessita una democràcia i menys una democràcia debilitada com la nostra. És la campanya immediata, la que restar vots a l'adversari és tota l'estratègia, la que et fa guanyar com a conseqüència de fer perdre l'altre.

Em sembla mesquí. Això no és política. La política tracta de discutir i confrontar models, d'explicar perquè no comparteixes la ideologia i/o les mesures del partit de més enllà però contraposant-les amb les teves propostes i la teva ideologia, sempre. En les properes eleccions, Trias de ben segur aconseguirà molts vots de gent que està radicalment en contra de les propostes convergents i és que la campanya a la contra no té propostes amb les que estar d'acord, aglutina tot el col·lectiu crític que s'ha sembrat durant tant de temps.

Perquè som l'esquerra els que hem d'explicar quines són les mesures del programa de convergència?

Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.
A nivell electoral, CiU es planta al punt de partida amb mig peu a l'ajuntament, però tard o d'hora haurà de treure el candidat de l'armari i haurà de fer propostes. Com reaccionarà la gent quan senti que no es faran noves escoles bressol públiques? Com reaccionarà la gent quan senti que a Barcelona hi calen 7 nous túnels? Recordarà la gent la campanya contra l'àrea verda de Trias que ara promet estendre a tota la ciutat?

Ves a saber, no em feu confiar amb la gent, ja sabeu que jo tinc desafecció.

Punt de partida (I) PSC: Primàries i secundàries

Avui trenco el llarg silenci polític del walden III per parlar de les properes municipals a Barcelona. He pensat partir-ho en diferents articles, un per cada partit amb representació a l'ajuntament. Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

I. PSC: Primàries i Secundàries

Pel PSC que encara sagna després de la desfeta a les eleccions al parlament de la Generalitat, sense un lideratge del partit clar, a l'agrupació de Barcelona el camí cap a la campanya electoral està molt obert. Encara no saben quin serà el seu candidat, tothom sap que hi ha primàries (la premsa no en deixa de parlar) i la campanya s'haurà d'enfocar de manera radicalment diferent si l'alcaldable és Hereu o és Tura.

Els socialistes barcelonins han de triar doncs, el seu candidat d'entre l'alcalde i l'ex-consellera de justícia. Òbviament l'entorn mediàtic ja està intentant condicionar aquesta elecció publicant sondejos sense fiabilitat (600 enquestes fetes al moment de la notícia). Tot aquest soroll infla l'opció 'Tura' per la senzilla raó que té més opcions. És un greu error que crec que els simpatitzants i militants del PSC a Barcelona poden cometre al meu entendre. Jo crec que les primàries d'un partit han de confrontar models diferents, els votants han d'escollir entre dos projectes polítics diferents i no entre candidat que traurà el millor resultat.

Realment, Tura i Hereu representen dos models polítics diferents i dos models de lideratge diferents, i d'això crec que molts militants del PSC n'han d'ésser conscients. Tinc clar que la prioritat d'Hereu és la de reeditar un govern d'esquerres mentre que no tinc clar si Tura apostaria per una inèdita sociovergència, i tampoc no tinc clar que els militants i simpatitzants del PSC que votaran ho tinguin present.

La veritat és que em sorprèn molt el grau de descrèdit que té l'alcalde Hereu, un dels alcaldes més 'socials' que ha tingut la ciutat. No sortiré a defensar-lo, sabeu que he fet molts articles en els que critico moltes posicions socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya; la meva reflexió és que trobo estrany i sospitós que es tingui pitjor imatge d'Hereu que de Clos i crec que respon a aquesta campanya de descrèdit que fa principalment el grup Godó. D'Hereu no m'ha agradat l'enfoc criminalitzador de l'ús de l'espai públic, el seu esperit ordenancista ni gestos estranys com els jocs olímpics d'hivern o el decret del burka, tot això són coses que comparteix amb Tura o fins i tot on Tura hauria anat més lluny.

Des d'un punt de vista d'esquerres, crec que el PSC fa un temps que ha perdut el nord en alguns aspectes. No seria just deixar de reconèixer que a Barcelona i a Catalunya, en governs on hi eren presents s'han efectuat moltíssimes polítiques d'esquerres.

Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.

Febrer: petit homenatge al Martí Rosselló

Frase del mes: "La seva cadira va quedar buida, al seu lloc de sempre, i nosaltres ens vam asseure al voltant de la taula per obrir per enèsima vegada la metafòrica capsa dels records i la veritable capsa de cartró de les fotografies."

Martí Rosselló - Llibre de contes Parelles de Tres (2003)

Recomanació del mes: Parelles de tres - (2003) Llibre de contes de Martí Rosselló

Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.

Torno a recomanar aquest gran llibre de contes, ja ho vaig fer el gener del 2008 (ho comprovareu a la sidebar). Fa un any em vaig estar de fer un homenatge al Martí aquí al walden III, ho vaig provar masses vegades sense trobar el to ni la forma. En aquells moments descobria que si moltes vegades ja li havia expressat la meva admiració, mai li havia confessat (em semblava vulgar i ingenu) que si mai he volgut escriure com algú, aquest és ell, sens dubte. El Parelles de tres és el llibre de contes que sempre he somiat escriure. Fa un any que vaig perdre un referent, avui no podia deixar que aquest espai no tingués un record per ell.


Cançó del mes: Encara no - Pau Vallvé (2010)

No, no faig trampes, senzillament em permeto el petit luxe de fer-ho quadrar tot. Ara que ja té videoclip (el trobareu a l'article anterior) i ara que ja està a l'Spotify, no vull que la meva cançó preferida del 2010 que s'ha convertit un dels meus discs preferits (remarcar que no és peloteo ni promo familiar); no vull que deixi d'estar a la llista de reproducció de l'Spotify de cançons del mes del walden III.

A més, amb el permís del Pau, deixeu-me que la inclogui en aquest petit homenatge al Martí. Estic convençut que ell que seguia de molt aprop la trajectòria de'n Pau, seria un fan més d'aquest disc i aquesta cançó.

Aquí queda el petit i modest homenatge, Martí.