Febrer

He pensat que cada mes, com que actualitzo la frase del mes, la cançó del mes, la recomanació del mes (i l'enquesta del mes... de tot se'n diu enquesta, però) puc aprofitar per fer un post que em sortirà "gratis" i que em servirà per justificar-ho una mica millor.

Començo amb el Febrer (no ho faré retroactiu, això..)

Frase del Mes: Salvem Can Fargas!

I és que és una de les grans notícies del districte d'Horta-Guinardó sinó de Barcelona. Aquesta era una reivindicació veïnal de fa molt temps. Can Fargas és una masia preciosa que està al mateix passeig Maragall que va estar molt a punt d'acabar sent un restaurant de luxe. De tant en tant, ja està bé que les actuacions que es fan des de l'ajuntament amb encert tinguin alguna repercusió mediàtica (que no ha sigut massa però algo és algo.. TV3, La Vanguardia, ABC, la Malla, El Periódico, El Pais, ADN). Finalment serà l'escola de música municipal del districte i els jardins s'obriràn al públic. La expropiació ha costat un ull de la cara a l'ajuntament, al final (5Md'€).

Cançó del mes: 1, 2, 3 Sol - Standstill (Vivalaguerra)

Un disc que he descobert fa poc. Dels millors discs en castellà que he sentit mai si no el millor. Les lletres són impressionants i musicalment tan et pots trobar en moments delicats com en moments completament explosius i grandiosos. El videoclip no fa honor (crec jo) a la gran cançó que és la que recomano en aquest mes. Encara que només sigui per seguir llegint i deixar la música sonant, recomano que l'escolteu.



Recomanació del mes: www.BdeBarna.net Històries de Barcelona

Aquesta és una web molt interessant i curiosa. Una molt bona idea posada a la pràctica ja fa 5 anys. L'usuari pot penjar històries sobre el mapa de Barcelona. Poden ser històries reals o inventades i de diferents tipus.

Arran de l'últim relat m'en vaig recordar i he tornat a ser-ne usuari.

Una web molt curiosa i original.



Us haureu fixat que per tal de no sobresaturar les recomanacions "escombrant cap a casa" he fet un nou apartat:Walden III recomana... les recomanacions patrocinades. Així puc publicitar tots els concerts i altres (no gaires altres) on participo i quedar-me tan tranquil.

Res més (no comentaré l'enquesta, òbviament). Espero que us agradi.

El pas de zebra

Relat curt per a visitants amb paciència


Hi ha un pas de zebra en el camí de casa al metro.

Encara no sap perquè, des de casa li sembla més rapid un camí però tornant li sembla més curt l'altre. Un dia d'aquests ho mirarà en un plànol. Si. Un dia d'aquests. Mentrestant va i torna per camins diferents i tampoc li desagrada.

No sap si ningú l'ha vist, aquest pas de zebra. No sap si ningú s'hi ha fixat com ho ha fet ell. Té la bonica propietat d'animar-te l'inici del dia. Hi ha dies que un s'aixeca amb una energia, una alegria que no se sap d'on surt. Aquests dies quan travessa el carrer anant al metro ni se'n recorda del pas de zebra. Qui pensa en aquestes coses!

Però hi ha dies que només llevar-se ja s'ho nota. A vegades és el temps, a vegades una mala nit o un pitjor dia anterior. Normalment és aquell somni en el que torna a parlar amb se mare. Aquests dies que està trist, surt de casa arrossegant els peus com resistint-se a haver de viure el dia que l'espera. Són els dies que el clatell veu la llum i va sembrant papada; caminant i mirant a terra. I llavors passa pel pas de zebra i només veient-lo, aconsegueix produir-li un somriure.

Quina tonteria.

No és més que un descuit d'un treballador mandrós que no va apartar les branques de terra al pintar el recent asfaltat carrer. Recorda com li va sorprendre la imatge el primer dia trist després del repintat. Aquell primer dia tenia pinta de ser un molt mal dia i encara recorda com, després de veure el recent i original pas de zebra, va estar tot el dia pensant en la casualitat d'aquella imatge i més tard, en com un accident producte de la mandra i la incompetència d'un pintor de carrers podia haver-lo abstret de manera tan efectiva del que havia de ser un mal dia.

Des d'aleshores, sempre que veu el pas de zebra recorda aquell dia i es descobreix trist. I pensa quants dies porta passant per allà sense recordar el pas de zebra. Aquesta tonteria li dóna aquest somriure necessari per començar el dia, els dies que no el porta de casa.

Avui, després d'una nit de mal d'esquena i somnis estranys, s'ha llevat abatut i fa un dia tapat. Mala suma. Feia dies que no arrossegava els peus fins al pas zebra. Com de costum, al veure'l se li escapa el somriure com si no volgués. Aixeca el cap i passa, més animat i el cap ben alt pel costat d'un bitllet de 500€ sense ni veure'l.

Un dia d'aquests li farà una foto. Si. Un dia d'aquests.

Inspirat en el pas de zebra del carrer Mascaró a la cruïlla amb Lluís Sagnier (fotos).

1, 2 i 3

Tot i que està recomanada com a cançó del mes de Gener, aquesta cançó d'Anímic és esplèndida. I El videoclip és, potser, millor encara. Tots els que l'han vist m'han dit que els ha encantat. Gaudiu-lo!



1, 2 i 3 és una cançó del disc Hau o hiu, d'anímic. El mateix disc on hi ha la cançó hospital per animals que versiona u_mä. Un disc més que recomanable.

Un cec a comissaria

Relat antic¹ per a visitants amb paciència.

Un cec nota una presència (i no el volum que aquesta ocupa), és l’inspector, a l’habitació. N’ha sentit el ressò, capta les variacions i petits sorollets que causa a la sonoritat i l’acústica de la sala.

Una respiració.

Sense voler, el cec practica la seva mania d’analitzar el comportament d’un individu. Tanqueu els ulls i escolteu una persona que us parla, tot el que creieu que perdeu en llenguatge no verbal ho guanyeu ressaltant el to, les respiracions, la melodia o la rapidesa del discurs trobant quasi explícitament, com en una equació amb l’incògnita aïllada, l’estat anímic de la persona. Realment millor no saber que t’escolten de manera observadora.

L’inspector no ho sap, no té massa temps per pensar en aquestes coses, però mai s’ha trobat en un cas així. Resta expectant, esperant algun esdeveniment, ha oblidat que és ell qui ha de marcar l’ordre d’aquests. Avui la comissaria està estranya, hi regna una sensació de raresa; el cec descansa pacient i tranquil (o així li sembla a l’inspector) a la butaca on seuen persones de tot tipus, pinta, procedència, estatura...

Avui el testimoni controla els nervis de manera tan precisa que per primer cop a la seva intensa carrera, l’inspector ha perdut els papers. Està nerviós, avui no és ell qui domina la situació i això (a més de realimentar el seu nerviosisme) tranquil•litza encara més el cec. Té davant una persona forta, segura i en la que no confia. Fa poques hores l’havien convençut d’afegir una declaració més al cas de la que no espera res. Ara, però, la estabilitat emocional descomunal del cec li fa replantejar les coses.

El creurà en tot el que digui.

Tot i així, l’inspector no pensa que pugui donar-li massa informació, el cas està gairebé tancat. Tot està molt clar i encaixa perfectament, aquest testimoni li ha de verificar quatre coses, és l’últim de la llista. Li ha sobtat que a la fitxa no aparegués que és cec, tampoc sabria en quina d’aquelles caselles hi hauria d’estar apuntat, només hi deia el seu nom i que era un home. Va pensar que més tard proposaria d’afegir una casella al formulari d’entrada a la comissaria però sense haver acabat de pensar la proposta va rebutjar-la; estat civil, professió, DNI, domicili i una dotzena més de caselles buides el van fer tornar al món real i pràctic.

Després de deu minuts ben llargs, el cec trenca el silenci: Suposo que hauria de demanar-me què és el que sé jo sobre el cas en el que treballa. Continua tranquil, no ha aixecat el to ni ha sigut ni un pèl repel•lent, la compostura del cec segueix clavant-se en l’estat anímic del policia, l’absència de comentaris punxants és massa afilada per un comissari de ferro per als agressius i delicat com una rosa en confiança. L’inspector reacciona ràpidament i mig trepitjant cada paraula que pronuncia amb l’anterior li deixa anar una frase afirmativa qualsevol. Tot i nerviós l’inspector no ha perdut del tot els papers i segueix tant redundant com sempre, tan senzill que és dir “sí”.

El cec es treu un paquet de tabac de la butxaca de dins l’americana (curiosament triada amb un gust excel•lent) i com si volgués fer gala del seu domini espacial, encén un llumí i sense dubtar de la posició de l’extrem del cigar que ja s’ha col•locat a la boca, fa cremar tot el cercle de tabac simultàniament i apaga el llumí amb un gest brusc. Fa una primera calada i pregunta: ‘em pot acostar un cendrer?’ tot allargant la seva mà lliure de la cigarreta. Amb tot això l’inspector ha perdut de vista el llumí. Comença a parlar.

Les primeres tranquil•les paraules del cec són només absorbides per les parets i el pobre mobiliari del despatx, d’uns set metres quadrats de que disposa per viure les 8h de feina diàries que sol dedicar l’inspector als molts casos que té oberts. L’inspector no ha escoltat ni una sola frase buscant el llumí. No és fins que el cec calla, que el nostre home deixa de buscar el llumí pels voltants o les mans del cec. Li deu haver fet una pregunta. Reacciona, demana excuses, no sap ben bé quina excusa donar així que li diu la veritat.

Era al cendrer.

El cec torna a començar, des del començament. Sembla un home llest i molt viu. No li ha calgut ni un segon per entendre que era des que li ha demanat el cendrer que l’inspector no escoltava.

L’inspector es nota més tranquil, ara que és el cec qui té l’atenció del moment. Haver d’escoltar li dóna seguretat, poder analitzar ell ha fet canviar els papers tot i que molt lleugerament, ja que el cec segueix segur i tranquil, fumant i parlant amb la mirada a l’infinit, clar. Amb tot això no li ha dit que des de fa uns mesos tenen prohibit de fumar a la comissaria, no deu haver vist els cartells.

El cec torna a callar, segurament és la mateixa pregunta que abans. L’inspector calla, aguanta. Torna a tenir el pes, que nota sobre el seu esternon com un vent que el travessa. Li pregunta com ha arribat el llumí al cendrer. Se sorprèn d’haver reaccionat mentint tant ràpidament i es pregunta perquè no li surt igual quan parla amb el seu cap. Obre les espatlles aspirant mentre pensa que se n’ha sortit prou bé, és una pregunta que ràpidament s’havia tret del cap. Tot seguit rep un cop (emotiu, cal dir-ho) “vostè que en té hauria d’utilitzar millor els ulls, bé que és inspector, no?”.

Demana perdó, s’excusa dient que està un xic atabalat, últimament hi ha molta feina (no menteix, hi ha la de sempre) i no es pot concentrar gaire bé, li prega de intentar-ho de nou. Entén el to enutjat del cec que ha començat dues vegades sense èxit, es disposa a escoltar-lo atentament, agafa el bloc i es disposa a anotar-hi els fets clau que narri el testimoni, segur que així seguirà el fil de la conversa.

Comença la tercera versió dels fets del cec, resumida i amb paraules adients per cada frase que encadena perfectament amb la següent, ja té assajat el discurs que va entonant. Tot això va pensant l’inspector, torna a no estar atent del tot. El seu cap va descrivint esses al voltant de la narració del cec al que atén gràcies al bloc però al que no escolta ni entén. La seva mà escriu i resumeix el que sent i el seu cap divaga al voltant de la persona que li està explicant ves a saber què. Sap que és important, ha acceptat a rebre’l després de notar amb quina energia li recomanaven de escoltar-lo. Ja l’escoltarà més tard, llegint el bloc.

Es dedica a submergit en el seu cap admirar i descobrir aquella fascinant persona que té davant. L’apassiona la música amb la que parla, la convicció i la seguretat de l’energumen extraordinàriament (ara hi cau) ben vestit. Es pregunta si té algú que l’ajuda, si té alguna parella a casa que li compra la roba i l’ajuda amb les feines de casa i de la vida en general que un cec no deu poder fer. Busca alguna feina que no pugui realitzar un cec, però un cec com el que te davant que s’encén els cigarros sense mirar i que fa jocs de màgia amb els llumins poques feines no pot fer. Pensa el tipus de persona que estigui a l’altura d’una persona així, que aguanti la dura seguretat i l’agressiva tranquil•litat de que està dotat aquest cec.

El cec segueix parlant, sembla que no vol arriscar-se a preguntar.

Confiat del tot en la seva mà intel•ligent, l’inspector, segueix volant per la vida del testimoni que té a un metre, assegut. Ara ja ha arribat a casa, s’imagina assegut al sofà, de tacte agradable, segur. És en un pis alt, malaguanyadament lluminós enmig d’una ciutat densa. Veu la seva parella, ja ha decidit que té una parella. Una dona, fantàstica. Serena i amb una espurna als ulls que li evoquen una intel•ligència desbordant que s’aprecia també en el gest i el moviment extraordinàriament coordinat i totalment òptim que té.

De què deu treballar? Vesteix bé, se’l veu benestant, una panxeta li estira els dos últims botons de la camisa tot i que una ample espatlla crida “vaig al gimnàs cada dia!” i els cabells humits i ben pentinats confirmen que avui no ha fet una excepció. Pensant-hi més, no el veu tancat en una caixeta blava enmig del carrer venent cupons de loteria, però l’inspector coneix la poca sensibilitat del món empresarial per la gent amb discapacitats de qualsevol tipus. Descarta també ser un mantingut de la seva parella i l’estat en la ínfima part d’un sou suficient que suposa una pensió per discapacitat; el cec té un posat actiu.

Ho veu de passada. Trenta-vuit centèssimes de segon després (no us pregunteu d’on ve aquesta dada) fa marxa enrere en el moviment del cap fins a aturar-lo on ha rebut l’estímul causant de la marxa enrera. Reprodueix el moviment més repetit i exagerat, potser, de la història del cinema (després del desmai típic de les dones que es fan la bleda, és clar). Quan enfoca de nou amb el cap quiet corrobora el que havia vist i el cap li dona voltes.

Què fa un cec amb una càmera de fotos?

Penjada a la cadira, just al costat de l’espatlla dreta de l’invident, hi ha una bossa d’una reflex, la típica bossa encoixinada negre de niló amb una corretja que s’eixampla a la zona del coll, on mig tapat pel respatller hi ha estampat en blanc un “NIKON” posat amb tota la mala bava del món per algun empresari eficient. Pensa la ràbia que li fan aquestes coses, no suporta la publicitat que t’obliguen a fer les grans marques, després de donar-los diners comprant-los un producte. Molts cops ha pensat en arrencar d’alguna manera el “NIKON” de la seva bossa de la càmera.

La seva mà segueix fent gargots i el seu cap segueix donant voltes. Busca un sentit, un motiu per el que un cec pot tenir una càmera de fotos. No pot ser que el cec vulgui dissimular la seva condició, se’l nota fins i tot segur del seu estat físic i anímic, a més, pensa, una persona que vol una càmera de fotos per aparentar que té vista per fer-la servir no es compra una reflex, o això creu, clar. De tota manera segur que algú que vol fer veure que porta una càmera de fotos no compra una bossa semblant que més aviat amaga la forma inconfusible d’una reflex, aquella bossa és per protegir-la, segur, i la càmera ha de ser per utilitats professionals, però quines? i com pot fer-la servir?

Cada cop n’està més convençut, el cec és un artista. Un fotògraf, pintor, escultor, escriptor i ves a saber quantes coses més. Els artistes d’avui no es conformen en una “disciplina”, segueix pensant, deu ser un d’aquests personatges que no entén, d’aquests que “experimenten”, “juguen” i són feliços treballant del que treballen. Sota un nom que podria ser perfectament “fotografies sonores” o “formes incolores” deu exposar en sales de prestigi, d’aquestes totes blanques i silencioses on només s’hi escolten passes de persones que s’aturen excessiva estona davant de qualsevol cosa que no sigui blanca.

Sempre ha pensat, l’inspector, que les sales d’exposicions són blanques per facilitar la tasca de distingir les obres als visitants. Recorda haver estat tres minuts observant un objecte, el que més li agradava d’una exposició d’escultura, buscant l’etiqueta per saber més del seu autor veient-se interrompuda la recerca al veure llençar-hi un paper arrugat per algú altre. Des d’aleshores no hi ha tornat més, als museus d’art, ni a les galeries.

Preguntes tontes li venien al cap. Havent obviat les respostes tècniques de com s’ho devia fer per enfocar, fer el balanç de llum, etc. pensa en quina posició deu utilitzar per fotografiar el que fos que fotografiés. Segur que no se la posa a la cara, o si? a l’altura de les orelles? Quin carret utilitza, color o blanc i negre? Perquè utilitza reflex si no necessita enquadrar les imatges? Com tria després les que li agraden més? I quan es descuida l’objectiu tapat, com se n’adona? És una cosa que fins i tot a un inspector com ell se li escapa de tant en tant. A vegades es troba intentant enfocar el negre del PVC de la tapa (que tampoc li falta un “NIKON” metàl•lic, brillant i sempre tort encastat a aquesta, pensat per el mateix o un altre empresari eficient...)

Se li acut mirar el rellotge sense estalviar-se dissimular, hi està acostumat. Somriu d’haver-se sorprès dissimulant mirar l’hora davant d’un cec. Una nova pregunta, té rellotge? Hi ha rellotges especials per a cecs? Li agradaria poder-se quedar parlant de les coses que realment li interessen d’aquell cec. Intenta buscar-li en algun canell però pensa després que el canell no és el millor lloc per tenir una cosa que has de tocar amb els dits o posar-te a l’orella... S’imagina diferents rellotges possibles per a cecs.

Un rellotge de butxaca, que té l’avantatge que no s’ha de treure d’aquesta, un collaret que apretant-lo diu l’hora parlant, que té el problema que el model s’ha de diversificar per a milers de llengües però no cal aprendre cap simbologia nova. Quan arribi a casa buscarà si existeixen semblants aparells, sinó els patentarà. Un altre projecte que deixarà penjat al cap de dues hores, fins que no executi un dels seus primers projectes (una carpeta verda on apuntar-hi totes les idees i coses que vol fer) no en recordarà cap altre i serà llençar-los a l’oblit.

No ha mirat l’hora.

Somriu un altre cop, mentre somreia i pensava haver-se descobert amagant-se de mirar l’hora davant d’un cec només ha enfocat el rellotge sense mirar l’hora. S’assegura de mirar-la bé, intenta entendre-la. És molt tard, avui tampoc podrà veure sencera la pel•lícula dolenta d’Antena 3. Haurà de avorrir-se mirant la bona pel•lícula que fan a la2 o distreure’s una estona amb el teletienda.

Com si penses en veu alta, el cec pronuncia les últimes paraules del seu relat, uns tres segons més tard la seva mà fa un punt i final. El cop del llapis ja bastant gastat amb el bloc sona fort, molt més fort que un llapis desafilat al paper. Potser cent llapis haurien fet rebombori semblant a aquell i els papers de la taula han sortit volant de cop. El llapis no pot haver fet tant de soroll, fins i tot el cec es pertorba una mica.

Amb la porta recent tancada al darrere, el tinent fa mala cara (com sempre) i entre les seves faccions en posició “enfadat” s’hi pot intuir un cert orgull; ha espantat l’inspector amb aquella entrada espectacular.

“Es pot saber què fas amb el senyor Mirabell?!” Crida el tinent.

L’inspector mira la fitxa del seu testimoni maleint els de l’oficina, li caurà una bronca per haver traspaperat aquell testimoni... Se li para el cor, David Coll, Home, això és tot el que diu a la seva fitxa. Retrocedeix mentalment mentre la cara del tinent es va inquietant, ja no en queda res d’aquell xic d’orgull, ara està totalment enfadat i es dirigeix a l’estat “irós”. Ha confirmat les dades? Es pregunta l’inspector. Ha preguntat sobre la identitat del seu testimoni abans de començar les gairebé dues hores d'interrogatori?

El tinent posiciona les seves faccions en l’estat “agradable” i mentre pronuncia disculpes variades i reiterades ajuda al cec, el senyor Mirabell, a aixecar-se. Els dos es disposen a sortir del despatx. El tinent obre la porta i l’habitació s’inunda d’una barreja de sorolls, sons i crits. Telèfons sonant, teclats d’ordinador, la fotocopiadora, martells i serres al despatx del jefe (ja comença la reforma d’aquest trimestre) i algun crit d’alguna interrogació que es complica (un testimoni mut potser?) deixen veure el caos quotidià que viuen els policies de tota la ciutat.

Si la gent dins d’una comissaria guanya probabilitats d’equivocar-se de despatx, un cec té tots els números per errar. No comprovar la identitat, sembla mentida, amb l’experiència que té, no es pot explicar com pot haver fallat en una cosa tan trivial. L’inspector reacciona, ja es lamentarà més tard mentre rebi l’esbroncada del seu superior, el tinent. Això d'ara era només un aperitiu. Ara, intentant suavitzar una mica l’error, s’incorpora i tot dirigint-se al tinent en to menys que inofensiu diu:

“Tingui tinent, he pres declaració al meu bloc de notes, ja me’l tornarà quan l’hagi copiada” tot allargant-li un bloc obert més negre que blanc.

Avui no té el dia.

Efectivament la meravellosa mà resumia i escrivia.

Però ni de passar la pàgina ha tingut temps l’inspector, entre pensament i pensament. Ni de mirar què era el que escrivia aquesta seva mà automàtica, per veure que era ell qui havia d’evitar escriure a sobre les lletres ja escrites donant de resultat aquella pàgina quasi banyada en grafit. Un principi de desmai, dels anímics, li comença a ennuvolar la vista. La seva carrera i el seu esforç com a inspector estan caient més fons que els projectes oblidats de tota la seva infantesa sencera.

Quan ja, cec i tinent, són fora del despatx; es queda, penjada de la cadira, estàtica i irreverent, la NIKON publicista ben guardada dins la seva bossa a joc.

“Senyor Mirabell!! Perdoni, és que es deixa la seva càmera...”

El tinent es gira en posició “convulsió”. El cec s’atura, val a dir-ho, una mica sorprès tot i que ja res el sorprèn d’aquell inspector. Amable i acurat com no ho ha deixat de ser durant tota la tarda, respon:

“Molt em temo que deu ser la seva, inspector. No ho sé del cert, però meva no l’és; sóc cec.”

[1] Conte i dibuixos són del març del 2006.

canvi d'aires

Com podeu veure, he fet alguns petits canvis en el look del blog. No ha passat dels colors ja que, a mitjà termini tinc pensat fer una web, no tinc clar si el blog acabarà integrant-s'hi i de quina manera així que de moment un canvi d'aires que era necessari i ja veurem.

Bon Nadal

Aquí us deixo el resultat d'una assignatura de 3D i animació, un projecte en el que he treballat bastant temps i del qual n'estic bastant content.

(si teniu facebook, es veu millor aquí)





Preneu-vos-ho com una felicitació de nadal..!

Problemes de comunicació

Ulls tancats.

Una gota de suor li regalima del front de l'esforç que, tot i no moure's, està fent.

Un petit tremolor de boca que exterioritza la força mental intensa.

Una altra gota a l'altra costat del front, que no se sap on es crea, simplement apareix regalimant com per compensar el nostre primeríssim pla.

Una respiració profunda i intensa, a un ritme moderat com qui aixeca peses. De fet intenta una cosa semblant, exceptuant els inflats músculs untats d'oli i la roba ajustada de les aixecadores de peses que es veuen al gimnàs. Obrim el pla una mica i veurem que en comptes de malles i top vesteix el pijama d'hivern i sota d'aquest, en comptes de músculs oliosos hi ha la carn tendre d'una preadolescent, sense pèls encara.

No he dit que no faci força ni que no s'esforci, en tot cas, no muscularment. Quedi clar. Tampoc he dit que no entreni, de fet darrere aquest primer pla hi ha una constància diària en la que només canvia el pijama.

Tot i no haver obtingut cap resultat, durant 5 anys cada vespre abans d'anar a dormir toca la mitja hora de proves o entrenament o digueu-li com se us acudeixi. Enmig de l'habitació sobre una cadira, en la posició de meditació oriental (si ha de ser d'alguna manera ha de ser així, va pensar fa temps), es concentra i fa tota la força que pot, mentalment és clar.

Que perquè no ho ha deixat? El fet és que nota que tota aquesta força "fa alguna cosa", raona que si es quedés dins seu li agafaria una embòlia de tant 'apretar' o algun altre atac cerebral dels que estudia la resta del dia a la facultat de medicina. Si, un raonament que trontolla una mica, tot s'hi val quan es tracta de sostenir una esperança.

Durant un temps es va grabar amb video perquè com que ho ha de fer amb els ulls tancats, volia comprovar si tota aquella força anava a algun lloc. Levitava o feia levitar algun objecte de l'habitació? El segon dia, quan va veure que repassar la grabació representava doblar el temps de l'entrenament va decidir posar un despertador que la traiés de cop d'aquell estat. Si estava levitant ella o algun objecte, cauria de cop fent-ho evident.

_______________

Són les 21h.

L'alarma el trasbalsa, s'aixeca nerviós. Toca anar cap a l'habitació.

Normalment no té temps de sopar abans, arriba de treballar a les 20h, però sap que si no és puntualment a les 21h no ho pot fer, tampoc si no és a l'habitació. De moment són els únics factors que han de coincidir. Ha experimentat despullat, assegut, dret, estirat, amb música, a les fosques. Res, fora de l'hora i l'habitació el priven d'aconseguir volar durant una mica menys de mitja hora, llavors cau de cop, no ho ha pogut allargar de cap manera.

Però no pateix, té un poder, només l'ha de saber controlar. Ha vist 'herois' recentment (val a dir que la viu molt més intensament que ningú) i se n'ha fet càrrec: un poder costa de dominar i poder utilitzar quan i com un vol. El tranquil·litza pensar que ha notat una certa millora durant els 3 anys que fa que ho va descobrir de casualitat un dia que va plantejar-se netejar el 'cuarto dels trastos' (una habitació que ha ascendit molt en l'escala social de les habitacions). Ara ja s'aixeca més de 2 pams del terra. Un terra acoltxat amb espuma, així com les parets i el sostre, des que va assolir el pam i mig d'altura, no prenguéssim pas mal...

La veritat és que se sent solitari en la seva anomalia, no ho pot compartir amb ningú. No té confiança suficient amb ningú per confessar-li la inversemblant història sense que soni com a una manera d'aconseguir portar-te a casa ("ja voràs què sé fer a a una habitació acoltxada que tinc"). Igualment, no pot evitar sentir-se superior a la resta de persones amb les que es creua, coincideix a l'ascensor o intercanvia paraules despreciables. Tot és despreciable, ara, al costat de poder volar. Poder volar!

Osti, avui passa algo. Les 21:07h i aquí no es mou res. No ens alarmem, alguns dies costa una mica...

S'intenta concentrar, però amb tant de soroll li costa, una ambulància s'ha aturat davant el carrer i a l'habitació col·lindant, al bloc del costat, hi ha crits i plors. Merda de parets, ja no es fan com abans. Les 21:26h. Quasi ha passat la mitja hora i res. En aquests 3 anys i pico ha passat comptades vegades. Una mala ratxa? Està perdent el poder? No pot ser. Ha de ser la falta de concentració. Demà sense tant rebombori segur que podrà aconseguir-ho.

Obama i el país de les maravelles

Finalment no hi ha hagut sorpresa com alguns temíem, Obama és el primer President negre de la història dels EUA. El gran Obama sembla que hagi d'arribar al poder i acabar amb les guerres, la misèria i fer el món més just. Realment ho té molt difícil per complir les expectatives.

Unes expectatives que s'han construit fugint molts cops de la realitat. Obama és demòcrata tal com s'entén demòcrata als EUA, és a dir, no abolirà la pena de mort, ha parlat d'homosexualitat però per tolerar-ne les "unions" (de matrimonis ni parlar-ne i d'adopcions ui!!) i millor no preguntar per l'avortament o per descomptat per la eutanàsia.

I no és per portar la contrària, jo mateix estava ahir a la nit veient amb alegria com finalment Obama posa fi a la vergonya de presidència que ha representat Bush.

Tampoc vull treure-li mèrit, el que ha aconseguit Obama és molt i és molt important. Tothom sap que en les el·leccions presidencials fa molt temps que són guanyades per les campanyes amb més diners. Desconec si Obama ha trencat la tendència. El que sí que ha fet és obtenir els diners de les mateixes bases, de la gent, ha canviat la direcció dels diners poderós->campanya->votant. Obama (amb el seu equip, ésclar) ha convertit el votant en un element actiu de la campanya i no només en l'espectador de tot el circ.

Però quin era el principal argument polític d'Obama? Assegurar l'assistència sanitària. Com s'ha arribat fins aqui? Com es pot estar privant a milers i milers de persones l'atenció sanitària per qüestions econòmiques? Com pot ser que s'estigui discutint això? Perquè gent que no té garantida aquesta sanitat, que són víctimes del sistema liberal aferrissat dels EUA, segueixen votant a McCain i als republicans?

Cada cop EUA ens serveix més del precedent, del nostre futur, al que tendim i al que no volem anar. En el cas de la democràcia d'EUA, la previsió no és massa optimista. Es comença a veure a Europa com la democràcia ja no és ben bé el que és el seu concepte. Els mitjans de comunicació exerceixen una pressió (normalment indirecta però molt directa en moments d'el·leccions) molt preocupant i encara és més preocupant que són la gran majoria privats.

Haurem d'anar amb compte, haurem de pensar-hi molt, però els EUA ja ens anuncia cap a on va l'aplicació de la democràcia: més diners i sobretot, més mitjans de comunicació; més poder.

Que no s'entengui que qüestiono el concepte sinó l'aplicació en el món en el que vivim.

Finalment, la crisi

I qui no n'estigui cansat, que segueixi posant la tele.

- Está notando usted la crisis?
- Ui si, mucho...
- Le han rebajado el sueldo o han despedido a alguien de su familia?
- No, eso no.
- Debido a la crisi, han subido los precios?
- No, eso venia de antes, ya..
- Sus ingresos dependen de los beneficios de alguna industria o constructora?
- No, no..
- Le han subido la hipoteca?
- No, pero está muy alta...
- Si no le han bajado el sueldo, no han despedido a nadie de su entorno, sus ingresos no han sufrido cambio, si su hipoteca aunque de cantidades inmorales no ha subido, dónde ha notado la crisis?
- Pues en la tele... Yo compro menos por si acaso...

Siguem seriosos, sisplau... Els que es fan dir periodistes no han de sortir al carrer i preguntar simplement "ha notado usted la crisis?" per demostrar que la tenim aquí. Això es demostra amb nombre d'aturats nous, amb decrement de préstecs, crèdits i hipoteques que cedeixen els bancs, amb el decrement del PIB.

I no vull fer un "sempre ho hem dit", però sí que s'ha de dir que s'ha d'aprofitar la crisi perquè no es posi un parche al sistema i hem d'estar atents a les retallades socials i els expedients de regulació en nom de la crisi.

Cal canviar la filosofia fonamental: El mercat solet no farà més que el que li interessi.

I per això ens hem d'unir totes les esquerres més que mai, per fer pedagogia sobre els impostos, sobre la intervenció i el control del mercat, sobre la sostenibilitat i l'ecologia. No podem basar el creixement del món en l'interès individual.

I especialment, el nostre país, Catalunya hem d'exigir a l'estat Espanyol el que no se'ns pot negar. Un traspàs de competències en condicions per poder començar la transformació cap a una Catalunya social i ecològica, i un finançament necessari per fer aquesta transformació. És innegable la necessitat d'un canvi de la constitució Espanyola que reconegui Catalunya com una nació i el dret de l'autodeterminació així com la reforma del senat tan necessària per avançar cap a un federalisme real.

Necessitem molts canvis i hem de fer pinya. No és moment de moviments electorals i estratègia, tant a nivell local com a nivell nacional, les esquerres no podem dubtar en un sol moment el pacte electoral amb la dreta. No es pot permetre que es jugui amb la idea de la sociovergència, el país no necessita estabilitat, estem en crisi econòmica, no institucional. Precisament en moments de crisi calen esquerres per ajudar els que el sistema ha descuidat i per canviar el sistema liberalista. I aquí ERC té una gran responsabilitat, no es poden permetre flirtejar amb CiU (que l'autodeterminació no la té tan clara, tan nacionalistes que s'autoanomenen) i han de fer força junt amb ICV perquè el PSC exerceixi la seva pressió al PSOE i, sobretot, perquè retorni a les tesis econòmiques progressistes.

Per senzill que sigui aquest post, crec que cal dir-ho, repetir-ho i fer-ne pedagogia.

Manel

Mai he fet un post parlant de Manel. Normalment no parlo de grups de música, ni de música, de fet. Ho vaig fer per fer una crítica del disc d'u_mä, per fer una crítica del concert de Sigur Ros l'any passat (per cert, ja tenen l'entrada?) i no recordo més exemples però el que sí que procuro és escriure només quan hi ha alguna cosa més que simplement "m'agrada", per això ja tinc la "cançó del mes" amb la que em quedo tranquil llençant recomanacions al buit dels grups que m'agraden.

Aquest cop, Manel (grup en el que hi participa l'Arnau Vallvé, cosí, amic i bateria de Se Atormenta Una Vecina i Estanislau Verdet) m'ha forçat a escriure sobre ells aquí abans del que em pensava. En breu llançaran el seu primer disc a la venda: "els millors professors europeus" (no pateixin, ja seran avisats i molt em temo que serà digne d'un altre post a més de la recomanació del mes) però ja han fet públic el videoclip de la cançó "dona estrangera".

Mirin-lo sisplau, m'ha encantat. El seu myspace.

Nous fitxatges multimilionaris

Molt recentment he fet dos grans fitxatges, que de ben segur que seran titulars en breu (un cop s'hagin adequat a la plantilla) compartint freqüentment l'onze amb la meva filferra i el meu sexàfon jamaca (pels castellans alambra i yamaha).

Amb el dorsal número 3, el voicetone create, que jugarà de previ de micro tant de veu com de la jamaca o altres possibles jugadors.

Amb el dorsal 4, el gran fitxatge de la temporada, la loop station que s'encarregarà de repartir el joc en els partits complicats.

En breu començaran a entrenar i quan estiguin llestos saltaran al camp.

El cervell o l'aventura de l'home que va decidir viure sense cap

Relat per a visitants amb paciència

L'home que un dia va decidir viure sense cap no va decidir arrencar-se'l, i doncs què es pensaven.

Abans de procedir, el va fer servir un munt per preparar-se a viure sense i com que no era tonto no va ni arribar a plantejar-s'ho: físicament ningú pot viure sense cap, preguntin a Lluís XVI. De fet, ningú sap perquè ho va decidir, només podem fer-ne hipòtesis i engrandir-les fins a convertir-les en història. I a això és al que anem que sinó tot acabaria aquí -->.

Jo el que crec és que motius no li'n faltaven. Amb el mateix cervell, va arribar un moment que va pensar que el seu cap només feia que portar-li problemes. Està bé, aquells ulls tan bonics que a vegades veia i l'havien fet parar boig, desenbogir-lo i tornar-lo a embogir tantes vegades en tenien part de culpa, d'acord... Però a les alçades en que estem, qui culpa al Sr. Otto o al Sr. Dièsel del canvi climàtic?

Tanta capacitat elucubradora es girava massa sovint en contra seu. La creativitat i la imaginació sumaven massa poder amb aquell gran esperit d'esperança il·lusa que no sabia de qui havia heretat i aconseguien elevar-lo ben amunt (emocionalment, s'entén) construint una història que començava coincidint amb els fets i acabava substituint-los.

Tan amunt i tan real que al veure la crua i palpable realitat -aquella que ja no coincidia amb cap explicació rebuscada que salvés la història construida- llavors queia de manera estrepitosa i racionalment tan previsible per existència abundant de precedents.

I finalment ja no podia culpar els ulls, qui podia culpar aquells preciosos ulls! Tot era culpa d'aquell cap que equivocadament havia estat coronat governador d'aquell cos esclau d'una mala direcció i pitjor sentit. A mode de cop d'estat (tot i que estrictament fou una dimissió voluntària del mateix cervell, és clar) va decidir iniciar els preparatius per efectuar el canvi radical.

El més irònic fou que qui més va treballar per desbancar aquell maleit cap va ser el mateix cap; calia pensar, dissenyar i projectar una vida sense cervell, qui sinó ho havia de fer, tot això? Ningú sabia millor que el mateix cap quines funcions exercia i què era el que calia extirpar. I no és que fos una decisió precipitada o mal pensada. L'home sabia perfectament a què renunciava, tant com sabia de què es salvaria. Una vida sense raó ni creativitat, però plena d'emocions. Sobretot, mancada de les caigudes repetides des de tan amunt.

Va estudiar el cervell, va decidir quines funcions eren les culpables d'aquelles ascensions solitàries predecessores d'aquelles grans desil·lusions, quines parts del cervell calia aïllar, independitzar forçosament com qui fot fora un company de pis intractable perquè s'espavili i deixi la casa tranquil·la: amb molta pena de desprendre's d'algú amb qui has compartit tant però esperant tranquil·litat.

I quan ho havia preparat tot tan bé, tan meticulosament, repassant cada pas i cada conjunt de passos tants i tants cops (va retardar-ho tant com va poder), llavors va arribar el moment de procedir. Ho havia sintetitzat tot en un parell de traços amb un bisturí, ho havia practicat amb cervells de tot tipus d'animals dels quals fos legal aconseguir-ne un. Un sistema de miralls li facilitaven la visió a la zona del crani on hi practicaria l'intervenció i tenia una destresa impressionant mirant-hi. Havia practicat fins a poder dibuixar la cara del rei de la mida d'un segell a la zona en qüestió, ja afaitada per a fer-hi la operació.

Abans, però, un cop fet i superat l'assaig general, va donar-se uns dies lliures i va anar a buscar aquells ulls. No sabia on trobar-los però sempre se'ls acabava creuant per algun lloc. Aquest cop no va necessitar ni 3 hores. La va trobar asseguda en una terrassa de pl. Universitat amb uns amics. S'hi va passejar parlant pel mobil, volia despedir-se'n, d'alguna manera ell ja no seria el mateix. Però, al cap de poc aquells ulls s'aixecaren i van passejar-se per allà parlant, també, pel mòbil. En qüestió de segons, l'home començava a elevar-se, aquest cop els fets començaven quadrant massa amb una història que s'anava creant per moments dins d'aquell cervell i tot anava més accelerat del normal.

L'home pujava i pujava per moments però ho agafà a temps, va reaccionar. Al cap de deu minuts era a casa, amb llàgrimes als ulls, separant aquells companys de pis que encara intentaven unir esforços i aixecar-lo més amunt.

clic.

L'home, nou de trinca, passejava uns dies després de la operació casolana (no per això menys precisa ni higiènica). Ja n'era conscient que sense el cervell en complet seguien existint aquells ulls, així que quan se'ls va trobar no el van agafar per sorpresa.

Però per primer cop, aquells ulls se li van acostar a poc a poc mirant-lo fixament als seus amb un somriure nerviós delatador. Més a prop, però, l'expressió de la noia canviava. Poc a poc, anava perdent el somriure tímid inicial sense deixar de mirar els ulls de l'home com buscant-hi alguna cosa. Un cop havia perdut tot el somriure, a dos pams de l'home, la noia li digué:

- Abans hi veia una brillantor que m'explicava que, no se com, em coneixies.

L'home, amb llàgrimes als ulls, va murmurar un -massa tard- que ningú va sentir i va marxar.

Aquest cop, sense haver pujat, va caure ben avall, ben enfonsat. N'hi ha que preferiran pensar que l'home segueix perdut entre llibres buscant la inexistent operació que li tornarà el company de pis que va fer fora, allà ells. La història me la invento jo i diu que un cop a casa, veient que tallant-ne un tros no s'havia pogut treure aquells ulls del cap, va decidir tallar-se'l del tot.

La pregunta dels mariners deseperats

Relat curt i cursi per a visitants amb paciència

Aquella insistent pregunta amagava una crítica destructiva (ja que encertava de ple en una debilitat insalvable i sense 'arreglo'). I tan la insistència com la destructivitat no van donar-li altra opció que cedir temporalment el comandament.

A qui?

A qui efectuava la pregunta, és clar. Aquella oposició interna que portava incorporada va passar a l'acció, al comandament que sempre havia somniat. Un cop de timó coherent amb la pregunteta va donar esperances que s'arribaria a bon port.

Però no es va tardar a notar la inexperiència d'aquesta oposició coronada repentinament de comandant gràcies a la seva moció de censura insistent i en forma de pregunta que amagava una crítica amb tota la raó. Tot i que el nou comandant portava a bon port, amb la valentia que l'anterior no hagués tingut mai, no va saber amarrar amb la tècnica i saviesa de que l'anterior sempre havia tingut.

Si el primer mai va poder tenir prou valentia per arribar als ports desitjats i va mantenir la nau sana i salva, al segon no li va servir de res més la valentia que d'enfonsar un vaixell en les proximitats del port més desitjat deixant-lo inaccessible pels més valents i savis.

I si aquell port era l'únic al que qualsevol nau pot aspirar a amarrar, tan se val el primer com el segon comandament, que ni que ara es posin d'acord i co-governin, sumant coneixements i restant debilitats, ja mai podran amarrar al port desitjat per l'un i l'altre i hauran de rondar per mars buscant bons ports on passar-hi nits, setmanes, mesos o anys.

I així, amb el cap baix, reconstrueixen una nau per seguir rondant sense esma de trobar un port com el que un feia temps rondava i l'altre destrossà gosant finalment apropar-s'hi.

Un mes després...

Finalment, penjo algunes fotos del viatge als Estats Units. Més "egoblog"...

Aquí teniu el museu on vam instal·lar el reactable a Milwaukee:

Una vista de Milwaukee. No us enganyeu, no hi havia res de res...
Uns dies després vem poder visitar Chicago mentre acabavem d'ajustar un altre reactable d'aquesta mateixa ciutat. Chicago tenia més activitat i era espectacular, al pur estil americà.




Ja ho veuen.

Si TV3 pot remetre sèries antigues per l'estiu, jo faig igual, tu.

Chicago to Milwaukee

Mostra un mapa més gran

Aquests són els meus dos propers destins llunyans; Chicago (Illinois) i Milwaukee (Wisconsin) la riba del 'lago Michigan'. Tot està ple de noms mítics que mai havia situat en el mapa.

Allà m'estrenaré en els viatges que genera un invent tan estrany com extraordinari, la reactable. (sí, és femení, LA reactable, ho he descobert fa poc). Al primer n'hi acabarem d'instal·lar una i a milwaukee hi instal·larem de zero una taula que haurem preparat amb poques setmanes.

Aquí intentaré deixar-hi constància.

La taula que portarem a Milwaukee té aquesta aparença des de fora.

El transbord

relat curt per visitants amb paciència
(refregit del conte 'Alguna cosa a la paret' publicat anteriorment en aquest mateix blog)

Sincerament, no és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc. A vegades, però, veient-ne el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot plegat i pots reconstruir-ne història. De tota manera, en aquests casos, sempre queda molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.

La primera d’aquestes incògnites és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de la història. No puc determinar una cronologia dels fets però, igualment, no interessa massa. Ara, veient aquest horrorós paisatge ‘humà’ puc explicar com ha passat tot o, si més no, què ha passat. Em disposo doncs, a reconstruir els fets, no pot haver passat d’altra manera:

La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret. A mig camí entre la L3 i la L5 del passadís de l’estació de Diagonal, la paret de la dreta conté alguna cosa diferent.

Alguna cosa que ahir no hi era o que ningú va veure. En aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda o que puguem conèixer– veu per primer cop la paret, veu per primer cop aquest canvi. No sabem quan és que comença aquesta història ni sabem qui la comença però sabem que en algun moment comença i que algú la comença, perquè no pot haver estat de cap altra manera.

Torno al moment en què l’energumen anònim i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret, desapareix del seu cos tota mena de velocitat. Resta aturat en aquesta posició, de segur ben estranya com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.

Sense anomalies a les funcions vitals, perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.

No ha pogut passar d’altra manera, n’hi ha un primer i també un segon, tan anònim i genèric com el primer, és clar. Si dos minuts més tard, o dos hores i mitja després no ho sabrem, però un altre persona en algun moment entra en escena i fa el transbord d’una línia a l’altre amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què cony mira, aquest?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, és clar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.

I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Segurament, en qüestió de minuts, desenes de persones han caigut a la temptació de “què cony miren aquests?” i fan que així sigui més difícil fer el transbordament. Un tap fet de persones curioses immòbils comença a aïllar la L3 i la L5 a Diagonal. I si el major problema fos l’aïllament de línies rai! Guardes de seguretat, caps d’estació, més curiosos, tots van quedant immòbils a l’intentar dissoldre l’aglomeració o tan sols entendre-la.

El cas puja a la superfície: la policia ha rebut una trucada “informant” de la situació en el passadís de transbord de Diagonal. Per sort, s’ha estabilitzat relativament el problema i cada cop hi ha menys punts de vista des d’on es pugui veure el que sigui que hi hagi de nou en aquella paret.

I aquí estic com a bon reporter, veient el panorama dramàtic des de primera línia, reconstruint els fets per la crònica del diari de demà, entre el que “eren” nens, senyores grans, executius amb pressa, parelles que anaven de compres... Tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era. Ara penso, quina sort, jo visc a Maragall, no he de fer transbord. Em compadeixo d’una noia amb cara riallera que veig entre la multitud en pausa just abans que la curiositat em traeixi a mi també fent-me desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia: “què cony...”

Premis Dardo 2008

Ves per on, es veu que circulen per la xarxa els Premis Dardo 2008. Un meme en el que els bloggers 'premien' 15 blogs coneguts.

L'amic Pere Nieto m'ha premiat amb un dels seus 15 premis, així que jo em disposo a seguir amb el meme.

• Triangula'm (Proudemax)
• Ningú (Albert Pebràs)
• Bar Sencal (Amanyaga-Tòtils)
• Ļļęţgįşmąļįą ¶ (monЯa Bitllenc)
• Besaluga & Minesuchets (Pellicer-Gausach)
• Melicotons al sementer (cruella)
• El blog de martí rosselló
• elForat.net
  
• Violette Moulin
• El Blog d'Angel Pagès
• Smiley smile (el cantimplora unicultural)
• El cantimplora meteoròleg (Paul Walls)
• Blog d'u_mä
• Yamshes en Escabetx (Estanislau Verdet)
• Blog de Se Atormenta Una Vecina

I això és tot..! No dubteu en visitar-los, cadascun té 'algo' que m'encanta.

I els premiats, aquí teniu, la oportunitat d'atorgar 15 premis cadascú, si us ve de gust seguir el meme!

En breu donaré les instruccions a l'enviador automàtic de comentaris personalitzats de Google perquè notifiquin als premiats.

Els costos polítics de la transició

De la recomanació de l'Anna, vaig anar a llegir aquest article d'opinió de Vicenç Navarro a el Periódico (link de l'article).

Tot i parlar sobre un tema que a vegades es complica excessivament com és la llei electoral espanyola, com també apunta l'Anna, és tan clar i tan senzill que té un doble valor com a article d'opinió.

Molt recomanable.

mentides

Relat breu per a visitants amb paciència

Va ser el seu cosí gran qui de petit ja li va ensenyar que mentint s'obtenien millors resultats.

En aquella ocasió, el gerro no l'havia trencat "el gat" (pobret), però el seu cosí es va estalviar una bona bronca dels seus pares sobre on es podia i on no es podia jugar amb el boomerang nou de l'avi.

Com la millor empresa de qualsevol sector, aviat va estudiar la competència per aprendre'n ensenyaments profitosos i al cap dels anys, ell, era el mentider més professional de casa seva. Al principi va començar mentint per mentir, com a projecte de futur, per salvar-se d'algun possible gerro trencat o una taca de menjar al sofà. Volia aprendre a aguantar els nervis, a dominar les seves expressions i gestos per poder utilitzar-los quan realment li fessin falta.

Llavors va convertir-se en un vici. I com a bon vici, ni tan sols ell podria haver dit si ho necessitava més que li agradava o viceversa. A l'escola hi va descobrir un banc de proves fantàstic, ben aviat va esdevenir el nen més popular de la seva classe. El coneixien fins i tot a la temorosa classe de 6è-B.

Aquella persona, valenta, capacitada, hàbil, segura que semblava ser, cada cop tenia menys en comú al fill únic d'aquella família a la que pertanyia. I la necessitat d'explicar una nova aventura/habilitat/anècdota de la persona que li agradava ser anava creixent i es va convertir progressivament en un espectador més de les seves mentides. Al cap de poc es van posar de moda els diaris personals.

Tothom de l'escola va començar a portar a l'escola el seu diari personal per mostrar-lo tancat amb un candau, símbol de històries i vida interior que feia sentir a qualsevol que el portés més interessant. No va trigar a sucumbir a la temptació, feia temps que el que més l'interessava de les seves demostracions públiques d'una vida fictícia era creure's testimoni i protagonista un desig ocult, no resolt. Així que va començar a escriure (o escriure's, ja que era ell mateix l'espectador) el diari personal d'aquesta persona que tothom (començant per ell mateix) creia que era.

Amb l'adolescència, li va faltar temps per eliminar el "estimat diari, avui..." de les capçaleres i es va perdre el candau. Li agradava pensar de tant en tant que quan es morís la gent es llegiria aquell diari, la gran mentida de la seva vida.

Mentrestant, la mentida s'havia convertit en un gest invisible per ell, innegable i automàtic. Enganyava les seves novies simultànies amb les tantes amants respectives. Havia evolucionat per arribar a desenvolupar persones diferents per entorns diferents i en nous entorns naixia una nova persona amb la seva història i personalitat. Alguns grups d'amics van caure en l'oblit al cap d'un temps; precisament aquells als que acudia personificant una vida que ja no li agradava o que havia avorrit. En canvi, altres entorns menys "estimulants" per a qualsevol persona normal es posicionaven com a grans amics gràcies a una bona mentida inicial que li agradava representar.

Amb l'edat, l'exageració es va apoderar de la persona. La dèria de mentir el va convertir en un esclau que sobrevivia en un martiri ensordidor en una sensació de buit, de impersonalitat i transparència. Quantes vides vivia sense tenir-ne ni una... Semblava, tot i així, que no defallia en la seva passió obsessiva, seguia i seguiria mentint sempre més.

Un dia, però, en un sopar familiar d'aquests que acaben amb les ampolles de vi buides, el seu pare i ell van seure al sofà mentre la resta anaven desfilant. Quan es van quedar sols, el pare adoptà una expressió seriosa:

- Sé el que estàs fent amb la teva vida.
- ...
- Te mare i jo ho hem vist des del principi. Sempre havíem pensat que tard o d'hora se t'acabaria tota aquesta fal·lera de mentir. No pensàvem que es tornaria a repetir un altre cop.
- repetir? repetir el què?

El seu pare, tenia un to que espantava, mai l'havia vist tant concentrat, tan... ell mateix. Sobre la mentida i la veritat n'havia après molt i sabia reconèixer en el seu pare una sinceritat que mai li havia notat.

- Fill, hi ha una cosa que mai, ta mare i jo, hem explicat a ningú. En el fons és normal que hagis sortit així... Quina desgràcia. Insensats, què podíem esperar que passés?!
- Pare, de què cony m'estàs parlant?
- ...ta mare i jo... no som nosaltres, fill. Esperava que no passaria mai això, que mai t'ho hauria de dir, però... fill, te mare i jo no estem casats, ni tan sols ens estimem. És una mentida, és tot una mentida... Te mare i jo som una mentida com en la que tu t'has convertit...

Després d'un sil·lenci curt, quan el fill començava a articular alguna pregunta, el pare sentencià, breu i amb llàgrimes als ulls:

- Jo mai vaig deixar embarassada la teva mare... Tu no vas néixer, fill... Ets una mentida més... no existeixes.

[gràcies Ariadna, per una llavor de conte]
La foto: El Bosque. Mentiras de Jorge Pineda, visca el google!

Bucarest, la memòria perduda

Quantíssimes preguntes que surten al cap després d'un documental no només polític. Quin nus a la gola i quin sentiment de tristesa després de repassar una història de tantes esperances i idees tan fortes, amb tanta potència, que han acabat abatudes.

Masses direccions on apuntar, hi ha tantes maneres de construir utopies que apareixen masses trencalls, divisions que afluixen una direcció encara que tants camins hi apuntin.

Ens toca un moment baix, on ens hem trobat amb un mon massa tancat, massa "acabat" i fins i tot "polit", on el capitalisme és una paraula d'ús dels pocs que encara no es conformen. I hem d'arrossegar i canviar la percepció de tantes coses, hem d'arrossegar en tantes decisions que ens tornem a trobar amb els trencalls.

Però a vegades, ciclicament, ens trobem moments en els que ens agrupem, ens fem forts tots els camins. Sense anar més lluny i obrint molt les mires, el tripartit, l'entesa. Hem sabut trobar una direcció que agrupava 3 grans camins. Cadascun d'ells un conjunt de camins que contínuament tot compartint direcció es troba en constant "trencall".

Tornant al comunisme, quin sentit té una idea que s'ha separat tant enrere del camí que porta el món. El comunisme no és una utopia! s'hi ha tornat donada la distància a la qual ens trobem del moment on es podia construir-lo, s'ha de demolir un edifici tan ben fonamentat. Hi ha opcions de fer-ho?

El pessimisme m'angoixa. No és que cregui que és una millor opció, crec que és la millor i, si més no, crec cegament que el capitalisme (tot i la immensitat de drets que se li han esgarrapat) porta a la desigualtat, a la infelicitat i a la destrucció del planeta.

I en un moment on aquest ja ens ha abraçat, el pessimisme crec que té raó de ser.

A les generals, vot d'esquerres

A ningú se li escapa, a aquestes altures, que el 9 de Març hi ha el·leccions generals.
Per mi, com no, hi ha uns quants grans punts que hem de tenir presents:

1. Participació. Per justícia, per deure que és dels ciutadans, anar a votar. Sigui quina sigui la nostra ideologia (hi ha partits per tothom. Si, pels anarquistes també). Tots els que després vulguin tenir la legitimitat de criticar i reivindicar al govern el que sigui.
2. Govern d'esquerres. Un govern que garanteixi polítiques socials i ambientals, de transport públic, drets i deures dels ciutadans, col·lectius i nacions de l'estat espanyol. Això implica, sens dubte, no votar PP ni CiU que com s'han cansat de recordar, pactarà amb qui més els convingui.
   
3. Garantir un govern progressista. Els agradi o no, això voldrà dir una coalició o un govern en minoria del PSOE. Per sort (si, per sort), les enquestes donen com a guanyador aquest partit. És important, doncs, assegurar que PSOE no anirà de parella amb CiU en un govern descafeïnat en tots els aspectes a què es refereix l'atribut de "progressista". Això passa per no donar un xec en blanc a Zapatero.

S'ha de reformar la constitució espanyola (en pocs països és tan difícil fer una reforma institucional). Cal seguir reconeixent drets innegables; abortament, laïcitat, autodeterminació, integració dels immigrants, contractes dignes, eutanàsia... Fer política ambiental i sostenible, de dialeg, d'ajut als menys afavorits. I sobretot garantir que la política econòmica no es pacti amb les dretes. Per finançar les polítiques socials i ambientals, cal apostar per l'augment dels impostos i accentuar la càrrega fiscal als més rics (direcció contrària a la que CiU i PP han pactat amb l'actual govern i oposada completament als programes popular i convergent)

Tot això només em fa pensar que limita el vot a les esquerres. Vot útil, independentisme, federalisme, ecologia, exigència, seriositat, pau... cada progressista deu tenir el seu debat intern.

Personalment, saben que no em costa dir que votaré ICV, perquè sóc federalista, ecologista i d'esquerres i de manera més convençuda davant d'un candidat com feia temps que no teníem. Herrera, et volem a Catalunya ben aviat.

Sobre el transport públic, el cotxe i arguments falsos o amb trampa.

Quants cops heu sentit o fins i tot dit:

"hi ha gent que no té l'opció del transport públic"

És una que s'ha convertit en l'estandart dels que critiquen el transport públic cegament. El transport públic s'ha de millorar molt, molt! Però no es pot criticar cegament res. Aquí van uns quants peròs a la frase:

1. La frase, en realitat és diferent: "hi ha gent que no té més opció que anar amb transport públic". Aquests són els que no tenen l'opció al transport privat. Un petit descuit, deixar-nos tanta gent que no es pot permetre un cotxe, 3a edat, joves, gent amb problemes econòmics (problemes de marginació, immigració, atur, etc.).
   
2. Mai, mai, un transport públic adequat serà una opció millor que el transport privat. La comoditat (estàs sol al teu vehicle), llibertat (vas on vols anar), etc. Així que una cosa és l'insuficient xarxa de rodalies i l'altre criticar la xarxa de metro i bus de l'àrea metropolitana que considero molt bona (i amb esforços visibles de millora cada dia) a excepció del que és el preu, que crec excessiu.
3. Com s'utilitza aquesta frase. Una cosa és criticar el transport públic i l'altre és defensar la inversió en més carreteres utilitzant-ho. La gent que es quedi travada entrant a Barcelona, quan d'aquí un temps hi hagi una xarxa de rodalies adequada (que no de luxe!) ja tindrà una alternativa millor i si es segueix quedant encallada serà perquè volen. Però el que toca ara és arreglar les rodalies, mai les carreteres d'entrada a bcn.
   

Com respondria aquesta frase...

La gent que no té l'opció del transport públic, és la que té l'opció del privat. Crec que s'ha de vetllar per tothom, així que el món públic només hauria de vetllar pel transport públic, perquè hi hagi totes les opcions de transport públic. Les autopistes no haurien de tenir diners públics, l'han de pagar els que poden permetre's utilitzar-la, i això es diu peatge.

Hi ha moltes coses que la societat veu malament de pagar amb els "seus" impostos: l'exèrcit, armament, algunes coses més dubtoses... però el que és fort és que rescatar els peatges ho veu bé fins i tot el que no té cotxe.

I no només diners. A nivell local, més a prop i amb més color polític, el duel cotxe-vianant també hi és; l'espai públic que es dedica al cotxe és al·lucinant.

Les illes peatonals com la de gràcia, la peatonalització de carrers, la millora del metro i del bus amb actuacions concretes i plans pilot, la recuperació de pures carreteres enmig de la ciutat, l'àrea verda, el bicing, el creixement (encara lent) dels carrils bic, etc.

Tot això és treballar cap una direcció, tenir un model de ciutat (contràriament al que repeteixen CiU i PP de bcn).

Això sí, falta ser més agosarat, apostar per unir el TRAM per la diagonal "a pesar" del cotxe, peatonalitzar les rambles, la rambla catalunya "a pesar" del cotxe, guanyar carrils bici "a pesar" del cotxe...

Quan haguem guanyat la batalla al cotxe dins la ciutat, quan tothom que vingui amb cotxe el deixi a l'entrada i segueixi amb transport públic, quan Barcelona sigui propietat dels vianants, estaré satisfet.

Que bò...

Sense posar-me en plan mastercard, ens posem vestit d'adolescent (tendres [de l'anglès teen dress]) per un moment; hi ha coses que no tenen preu.

L'última d'aquestes coses que m'ha passat és que la meva cosina Anna (vegin-la a la dreta de la imatge) m'hagi regalat per reis un cedé (no sé què és més lleig, cedé o disc compacte) amb fotos de quan era petit del cal·libre d'aquesta:

S'hi poden observar: l'autora (o l'autriu) del regal, l'Anna, que somriu per alguna cosa que s'escapa de la vista de la càmera, a l'esquerra el Magí, el seu germà, sembla que també riu (o algo) pel mateix motiu. El que podem veure al centre de la foto (a part de la fanta d'estètica lletgista totalment) és un nano per el que em surt una única paraula per descriure'l: feliciano (pronunciat en català eh! així com diem gitano). Aquest sóc, jo, és clar.

Un pla detall:

Em fa tanta gràcia aquesta cara..!

Hipòtesis barates

Relat breu per a visitants amb poca paciència

Un dia perfecte, idoni i únic.

Perfecte, perquè ell estava esplèndid i net. Ella hi havia estat pensant, últimament.

Idoni. I és que mai s’havia pogut veure una nit tan estrellada des del mirador del seu barri, on es trobaven els dos de tant en tant. Amb una lluna grossa i groga, suficient per un primer tema per parlar i trencar el gel.

La ciutat es veia immensa però digerible, un panorama que provocava vistes d’esperit napoleònic, conqueridor.

Una combinació de perfectes i idonis que resultava única se sincronitzaven aquella nit per permetre que els dos, junts, haguessin descobert com qui s’hi troba, un futur amb hipoteca i fills i suc de taronja pels matins.

Però just aquella nit, hi havia champions.

Publicador automàtic de Google: Missatge Automàtic

---------------------------------------------------------------------
Aquest és un missatge automàtic del publicador automàtic de Google

Motiu: Reconstrucció a petició d'un/a blogger.

Petició del demandant: Aquí hi ha masses torres Agbar, facin algo!! Gràcies
Identitat del demandant: Anònim
03/01/08
---------------------------------------------------------------------