Aquí teniu l'últim prototip del meu Projecte intentant de tocar el vol del borinot, llàstima que no té prou registre per tocar totes les notes de la partitura...
però el meu bitxo necessita nom JA!
però el meu bitxo necessita nom JA!
Octubre
Frase del mes: "Reforma fiscal"
Com sabeu el govern de Zapatero planeja fer una reforma fiscal temporal. Sembla que el PNB li permetrà fer-la així que podem donar-la per feta. Aquesta reforma ha despertat veus en contra de tots costats. Com si no sentís les esquerres, el PSOE ha arrencat amb el discurset "apujar els impostos és d'esquerres". Estem amb el de sempre, això és mentida.
Primer, el PSOE ha baixat molts cops els impostos de la ma de CiU. És més, ha abaixat i eliminat trams d'IRPF, és a dir, als més rics.
Segon, la frase no és vertadera. Si les esquerres sí que demanen pujar els impostos, hi ha moltes maneres de pujar els impostos i encara més de gastar la recaptació d'aquests. Encara més, apujar impostos indirectes (IVA i IVA reduit) no és una mesura massa d'esquerres i fer una reforma fiscal temporal per a reduir el deute públic tampoc.
Fa molt poc es va desestimar una proposta d'IU-ICV per a tractar fiscalment com els toca als esportistes d'èlit, per exemple. A Espanya s'ha de fer una reforma fiscal, però no s'ha de fer ni temporal ni s'ha de quedar en una simple modificació de percentatges. Ara per ara, els més rics tenen maneres legals d'evadir impostos cobrant dietes exorbitants, per exemple.
Hem de canviar i molt i cap a l'esquerra de veritat.
Cançó del mes: Pretending - the Seihos
Recentment vaig coincidir amb the Seihos a l'inVictro (MMVV). Els conec de fa temps, en Guillem (cantant) i l'Adrià (pianista) havien tocat a Se Atormenta Una Vecina i els he anat seguint intermitentment.
Finalment, a l'inVictro van tenir un escenari com la seva música mereix i és que va sonar molt bé. Allà hi vaig comprar el seu CD que han autoeditat. Des d'aleshores que el sento de tant en tant, m'encanten. The Seihos fan una música entre els Beach Boys, els Beatles i un rock americà molt curiosa. Amb una cançó no en tindreu prou per fer-vos-en una idea, escolteu-los al myspace.
Concretament, Pretending, és una de les cançons que m'agraden més del disc, més pop que la resta, és la que més m'escolto.
Recomanació del mes: Los Colonos de Catan
Per qui no el conegui, vull compartir amb vosaltres aquesta nova addicció. Los Colonos és un gran joc que està entre el monopoli, el risk i l'age of empires. Matèries primes, comerç, poblats, camins, arees productives... Tot i que l'atzar hi té a veure, los Colonos el guanya qui sàpiga llegir millor un taulell (diferent cada partida). S'ha de provar, per alguna cosa és un clàssic.
Com sabeu el govern de Zapatero planeja fer una reforma fiscal temporal. Sembla que el PNB li permetrà fer-la així que podem donar-la per feta. Aquesta reforma ha despertat veus en contra de tots costats. Com si no sentís les esquerres, el PSOE ha arrencat amb el discurset "apujar els impostos és d'esquerres". Estem amb el de sempre, això és mentida.
Primer, el PSOE ha baixat molts cops els impostos de la ma de CiU. És més, ha abaixat i eliminat trams d'IRPF, és a dir, als més rics.
Segon, la frase no és vertadera. Si les esquerres sí que demanen pujar els impostos, hi ha moltes maneres de pujar els impostos i encara més de gastar la recaptació d'aquests. Encara més, apujar impostos indirectes (IVA i IVA reduit) no és una mesura massa d'esquerres i fer una reforma fiscal temporal per a reduir el deute públic tampoc.
Fa molt poc es va desestimar una proposta d'IU-ICV per a tractar fiscalment com els toca als esportistes d'èlit, per exemple. A Espanya s'ha de fer una reforma fiscal, però no s'ha de fer ni temporal ni s'ha de quedar en una simple modificació de percentatges. Ara per ara, els més rics tenen maneres legals d'evadir impostos cobrant dietes exorbitants, per exemple.
Hem de canviar i molt i cap a l'esquerra de veritat.
Cançó del mes: Pretending - the SeihosRecentment vaig coincidir amb the Seihos a l'inVictro (MMVV). Els conec de fa temps, en Guillem (cantant) i l'Adrià (pianista) havien tocat a Se Atormenta Una Vecina i els he anat seguint intermitentment.
Finalment, a l'inVictro van tenir un escenari com la seva música mereix i és que va sonar molt bé. Allà hi vaig comprar el seu CD que han autoeditat. Des d'aleshores que el sento de tant en tant, m'encanten. The Seihos fan una música entre els Beach Boys, els Beatles i un rock americà molt curiosa. Amb una cançó no en tindreu prou per fer-vos-en una idea, escolteu-los al myspace.
Concretament, Pretending, és una de les cançons que m'agraden més del disc, més pop que la resta, és la que més m'escolto.
Recomanació del mes: Los Colonos de CatanPer qui no el conegui, vull compartir amb vosaltres aquesta nova addicció. Los Colonos és un gran joc que està entre el monopoli, el risk i l'age of empires. Matèries primes, comerç, poblats, camins, arees productives... Tot i que l'atzar hi té a veure, los Colonos el guanya qui sàpiga llegir millor un taulell (diferent cada partida). S'ha de provar, per alguna cosa és un clàssic.
sèrieddictes!
Així com de casualitat, he començat a col·laborar amb el portal sms25.cat on hi faré un article setmanal sobre sèries de TV que es dirà sèrieaddictes!.
Aquest dimecres, com a cosa excepcional i per donar el tret de sortida a totes les seccions (que anomenen freqüències) noves de la temporada hi he fet el primer article: Lost i altres drogues dures. Cada dissabte un article nou.
S'accepten suggeriments!
Aquest dimecres, com a cosa excepcional i per donar el tret de sortida a totes les seccions (que anomenen freqüències) noves de la temporada hi he fet el primer article: Lost i altres drogues dures. Cada dissabte un article nou.S'accepten suggeriments!
Setembre
Frase del mes: "Visca Catalunya"
S'apropa l'11 de Setembre, aquest any una diada simbòlica i important que mai a l'espera de la sentència de TS. Després d'un estiu molt dur mediàticament (el nudisme a Barcelona i la prostitució) que encara cueja, a part de tota la història de la consulta d'Arenys de Munt.
Sobre Arenys. Aquí cadascú ha jugat el seu paper. ERC no ha estat clar, com sempre; a qui s'ha de criticar no és al govern central, sinó la legislació actual que no permet fer consultes als ajuntaments. D'altra banda, el PSOE i el PSC tampoc ho han estat. No pot ser que algunes consultes (com la de St.Adrià sobre les torres), com que no molesten, es deixin fer però quan ens toquen "la unidad de españa" actuem escudant-nos en la llei. D'altra banda, no entenc quins motius pot tenir un jutge per contradir els mossos i permetre una manifestació que comporta clarament problemes de seguretat com és la de la Falange.
A això ve l'enquesta d'aquest mes, què voteu?
Cançó del mes: Suzanne - Leonard Cohen
Res a dir sobre aquesta cançó, simplement m'encanta. Aquí hi ha el videoclip.
Aquí teniu el seu link d'Spotify. Com sabeu, totes les cançons del mes estan a la llista de reproducció d'Spotify.
Recomanació del mes: La malla tendències
Un no sap si la malla tendències és un projecte amb arrels a internet que també s'emet per la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) o un programa de televisió amb forta presència a internet. Una de les apostes fortes del programa són els petits concerts privats (link) sempre originals i grabats, realitzats i muntats amb un gust exquisit. Us deixo un exemple, Blanc d'u_mä en un concert que ens van grabar a cornellà:
S'apropa l'11 de Setembre, aquest any una diada simbòlica i important que mai a l'espera de la sentència de TS. Després d'un estiu molt dur mediàticament (el nudisme a Barcelona i la prostitució) que encara cueja, a part de tota la història de la consulta d'Arenys de Munt.
Sobre Arenys. Aquí cadascú ha jugat el seu paper. ERC no ha estat clar, com sempre; a qui s'ha de criticar no és al govern central, sinó la legislació actual que no permet fer consultes als ajuntaments. D'altra banda, el PSOE i el PSC tampoc ho han estat. No pot ser que algunes consultes (com la de St.Adrià sobre les torres), com que no molesten, es deixin fer però quan ens toquen "la unidad de españa" actuem escudant-nos en la llei. D'altra banda, no entenc quins motius pot tenir un jutge per contradir els mossos i permetre una manifestació que comporta clarament problemes de seguretat com és la de la Falange.
A això ve l'enquesta d'aquest mes, què voteu?
Cançó del mes: Suzanne - Leonard Cohen
Res a dir sobre aquesta cançó, simplement m'encanta. Aquí hi ha el videoclip.
Aquí teniu el seu link d'Spotify. Com sabeu, totes les cançons del mes estan a la llista de reproducció d'Spotify.
Recomanació del mes: La malla tendències
Un no sap si la malla tendències és un projecte amb arrels a internet que també s'emet per la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) o un programa de televisió amb forta presència a internet. Una de les apostes fortes del programa són els petits concerts privats (link) sempre originals i grabats, realitzats i muntats amb un gust exquisit. Us deixo un exemple, Blanc d'u_mä en un concert que ens van grabar a cornellà:
Juliol
Que ràpid passen els mesos...! Vamos allá con el mes de Julio!
Frase del mes: No a la LEC!
Doncs com era previsible, s'ha aprovat la LEC, Llei d'Educació Catalana al parlament amb els vots de CiU, PSC i ERC. Com sabeu, els sindicats de mestres són els primers en criticar i estar frontalment en contra d'aquesta llei que havia d'anar en les direccions marcades per el Pacte Nacional per l'Educació. Aquest pacte volia avançar cap a un model públic únic (és a dir, escola pública i escola privada eliminant el model d'escola concertada). No només no és això el que transmet aquesta LEC, sinó que obre les portes a la concertació d'escoles que separen sexes.
ICV també hi està en contra. Sembla mentida que sigui l'únic partit d'esquerres que ha agafat aquesta postura. Perden sentit la S del PSC i la E de ERC a favor de la C de CiU que els fa convergir a tots cap a la dreta de manera que no s'entén. Res que no hagi dit ja.
Cançó del mes: Remember the time - Michael Jackson (Dangerous)
El meu petit homenatge a un dels meus referents musicals. La veritat és que a la meva generació és el primer gran personatge que se'ns mor. Matiso, Lennon, Elvis... Michael Jackson. Des de la nostra infància que sona per tot arreu.... Aquesta cançó era llavors la meva preferida i en general el disc Dangerous. És espectacular pensar al escoltar-lo que va sortir el 1991 i em segueix sonant a produccions comercials totalment actuals... El videoclip, a l'altura de l'horterisme que sempre ha liderat.
Podeu escolta-la al Spotify o mira el videoclip i podeu escoltar totes les cançons del mes a la llista de reproducció d'Spotify
Recomanació del mes: Les jams del Juliol a la Casa Groga
Un altre any (ja no se quants anys fa que hi anem) l'Espai Jove de l'Eixample - La Casa Groga (mapa) organitza cada diumenge de Juliol a partir de les 19h les jams del juliol. Concert a la fresca seguit d'una jam session en un jardinet i en un molt bon ambient. Molt aprop del L1 Marina.
Primer concert amb the Seihos, un grup molt recomanable també! Visiteu el seu myspace i gaudiu de la seva música, un bon incentiu per anar-hi!
Frase del mes: No a la LEC!
Doncs com era previsible, s'ha aprovat la LEC, Llei d'Educació Catalana al parlament amb els vots de CiU, PSC i ERC. Com sabeu, els sindicats de mestres són els primers en criticar i estar frontalment en contra d'aquesta llei que havia d'anar en les direccions marcades per el Pacte Nacional per l'Educació. Aquest pacte volia avançar cap a un model públic únic (és a dir, escola pública i escola privada eliminant el model d'escola concertada). No només no és això el que transmet aquesta LEC, sinó que obre les portes a la concertació d'escoles que separen sexes.
ICV també hi està en contra. Sembla mentida que sigui l'únic partit d'esquerres que ha agafat aquesta postura. Perden sentit la S del PSC i la E de ERC a favor de la C de CiU que els fa convergir a tots cap a la dreta de manera que no s'entén. Res que no hagi dit ja.
Cançó del mes: Remember the time - Michael Jackson (Dangerous)
El meu petit homenatge a un dels meus referents musicals. La veritat és que a la meva generació és el primer gran personatge que se'ns mor. Matiso, Lennon, Elvis... Michael Jackson. Des de la nostra infància que sona per tot arreu.... Aquesta cançó era llavors la meva preferida i en general el disc Dangerous. És espectacular pensar al escoltar-lo que va sortir el 1991 i em segueix sonant a produccions comercials totalment actuals... El videoclip, a l'altura de l'horterisme que sempre ha liderat.
Podeu escolta-la al Spotify o mira el videoclip i podeu escoltar totes les cançons del mes a la llista de reproducció d'Spotify
Recomanació del mes: Les jams del Juliol a la Casa GrogaUn altre any (ja no se quants anys fa que hi anem) l'Espai Jove de l'Eixample - La Casa Groga (mapa) organitza cada diumenge de Juliol a partir de les 19h les jams del juliol. Concert a la fresca seguit d'una jam session en un jardinet i en un molt bon ambient. Molt aprop del
Ingredients per un món irracional
Suposo que ningú em portarà la contrària quan dic que avui, el món és totalment irracional, il·lògic i desequilibrat. Un grapat d'humans ens hem anat organitzant i sense quasi adonar-nos-en ens hem desorganitzat a gran escala. Agafem uns materials d'un lloc, els portem a l'altra banda del món i els portem a vendre a una tercera igualment distant i tot això per estalviar costos.
Potser és pel fet que sóc (gairebé) enginyer industrial que volgut trobar-me aquesta conclusió o és per què sóc enginyer que me l'he trobada. Digueu-me gremialista però al meu parer (i sé que és compartit) la clau de tot és l'energia.
M'explicaré, però d'entrada vull remarcar el títol del post. Quedi clar que només parlem d'un ingredient i és que el fet que hi hagi farina al rebost no vol dir que inevitablement acabaràs fent un pastís. Nosaltres (o ells, com ho preferiu) hem sigut els que hem combinat els ingredients per tenir el món que tenim, amb farina també es pot fer pa, beixamel...
Em centro. Dir que l'energia és el que permet tot plegat és una obvietat, més que l'energia en sí, l'ingredient que ha permès aconseguir arribar a aquest moment és l'energia barata que hem tingut, tenim i tindrem durant tant de temps. I és que en nom del progrés els estats i la unió europea no han anat fent més que desentendre's de l'energia (liberalitzant-ho tot plegat) en comptes del que al meu entendre haurien d'haver fet fa molt de temps, fixar els preus de l'energia a un preu raonable i racional.
L'energia barata ha permès aquest desequilibri mundial de la riquesa. Primer va permetre produir a ritmes desorbitats donant peu al consumisme, posteriorment tots els abusos als paisos no desenvolupats.
L'energia ha de tenir el preu que té el seu valor, ara mateix preu i valor no són ni semblants ni de lluny. L'energia ha de tenir el preu que impedeix la irracionalitat que té el món avui. Ha de tenir el preu amb el que...
Potser és pel fet que sóc (gairebé) enginyer industrial que volgut trobar-me aquesta conclusió o és per què sóc enginyer que me l'he trobada. Digueu-me gremialista però al meu parer (i sé que és compartit) la clau de tot és l'energia.
M'explicaré, però d'entrada vull remarcar el títol del post. Quedi clar que només parlem d'un ingredient i és que el fet que hi hagi farina al rebost no vol dir que inevitablement acabaràs fent un pastís. Nosaltres (o ells, com ho preferiu) hem sigut els que hem combinat els ingredients per tenir el món que tenim, amb farina també es pot fer pa, beixamel...
Em centro. Dir que l'energia és el que permet tot plegat és una obvietat, més que l'energia en sí, l'ingredient que ha permès aconseguir arribar a aquest moment és l'energia barata que hem tingut, tenim i tindrem durant tant de temps. I és que en nom del progrés els estats i la unió europea no han anat fent més que desentendre's de l'energia (liberalitzant-ho tot plegat) en comptes del que al meu entendre haurien d'haver fet fa molt de temps, fixar els preus de l'energia a un preu raonable i racional.L'energia barata ha permès aquest desequilibri mundial de la riquesa. Primer va permetre produir a ritmes desorbitats donant peu al consumisme, posteriorment tots els abusos als paisos no desenvolupats.
L'energia ha de tenir el preu que té el seu valor, ara mateix preu i valor no són ni semblants ni de lluny. L'energia ha de tenir el preu que impedeix la irracionalitat que té el món avui. Ha de tenir el preu amb el que...
- ...sigui més car emportar-te els components a un altre país per muntar-ho allà i després portar-ho a vendre aquí.
- ...que sigui més car forçar a cultivar soja a amèrica del sud i portar tomàquets d'on sigui per tenir-ne cada dia de l'any que menjar el que es cultiva a l'entorn (i si no és època de tomàquets, no n'hi ha i si la soja és exòtica és cara i n'hi ha poca).
- ...la distància prengui més importancia i tot s'homogeinitzi i no surtin a compte grans centres comercials que et facin agafar el cotxe per anar a comprar el pa.
Com que no és així, passa que...
- ...estem condemnant els treballadors dels paisos no desenvolupats a unes condicions laborals infames per sempre.
- ...estem traient la sobirania alimentària a gran població del planeta (perpetuant el sistema) i destruint l'agricultura local (que s'arriba a subvencionar per no cultivar)
- ...construim les nostres ciutats i paisos aglutinant, heterogenitzant funcions (ciutats dormitori, zones d'oci, zones industrials, centres comercials, pobles d'estiuejants...) condemnant-nos a moure'ns per qualsevol cosa per sempre i deixant caure el comerç local de barri.
De fet, ara hem perdut la noció de distància fins a nivells en que l'important ja és el temps del trajecte i no la possiblitat de fer-lo fent aparèixer sistemes viaris i ferroviaris duplicats (carreteres/autopistes i ave/regionals-rodalies) o rareses aèries (surt més barat un vol amb escala que un de directe tot i que utilitzes dos avions, dues tripulacions, un aeroport més, calen més gestions i més benzina).
Quines bestieses arribem a fer, tenim un món desigual, desequilibrat i amb una organització totalment boja. És a dir, desorganització. I és que és el que té el liberalisme... no hi ha ningú que ho planifiqui tot plegat i s'encarregui dels desafavorits.
Ep, l'energia barata només ha sigut l'ingredient que ho ha fet possible, també hauríem pogut fer beixamel.
Quines bestieses arribem a fer, tenim un món desigual, desequilibrat i amb una organització totalment boja. És a dir, desorganització. I és que és el que té el liberalisme... no hi ha ningú que ho planifiqui tot plegat i s'encarregui dels desafavorits.
Ep, l'energia barata només ha sigut l'ingredient que ho ha fet possible, també hauríem pogut fer beixamel.
Primera Fase
Finalment he fet un petit video a lo cutre del meu PFC, de moment només la primera fase: activació manual dels electroimants. Espero que us agradi.
Europa Liberal
Sembla mentida.
A aquestes altures no sóc gaire optimista i que consti que mai parlo com a militant de partit. Totes dues coses (posts i militància) són conseqüències de les meves idees i ideologia (que no creença).
Hi ha bastantes coses que em ronden pel cap aquests dies (preveient tot el que ha passat) respecte els resultats dels que han votat i els que no:
AVIS: ASSUMEIXO QUE ELS PARTITS HAN DE REFLEXIONAR, TOTS. PERÒ COM QUE NO ES DIU ALTRE COSA ENLLOC, COM SI FOSSIN ELS ÚNICS CULPABLES DE TOT PLEGAT, HO DONO PER ENTÈS.
1. Abstenció, culpa compartida
Del primer que tothom parla. 2 de cada 3 persones (més o menys a tot arreu) s'han quedat a casa a l'hora de votar qui decidirà la nova europa. La europa que ens ha de treure de la crisi, que ha de procurar que no hi tornem a caure, que ha de repensar el sistema energètic de tot el continent, que ha de ser pionera en sostenibilitat, etc.
És greu, és molt greu. Tots els mitjans s'han llençat (com després de totes les últimes el·leccions) a parlar-ne i treure'n conclusions, a criticar els polítics, els partits entenent que només són observadors de tot plegat. Mentida. I tractant els votants (o els no votants, de fet) com si fossin ovelles sense criteri als que se'ls pot permetre tot. Mentida.
Primer i més important, els mitjans de comunicació mai han intentat recapacitar sobre el seu paper en l'abstenció, tot i sabent la seva influència política (d'això ja en parlarem). Crec que és qui ha de pensar més en l'abtenció, de moment (mentre internet no acaba d'aflorar) la televisió i la ràdio són els ulls i les orelles de la gran majoria. La qüestió de 'què mirem' i 'què sentim' és una decisió dels periodistes i redactors perquè aquest 'circo' que veiem a espanya i catalunya no és l'únic que passa tot i que tothom s'ho pensa i tothom diu 'tots són iguals'.
Aquí entrem en la culpa que hem d'assumir els ciutadans. Tot i que ningú ens ataqui som els responsables de no votar. M'agradaria centrar-me en la raó que fa dies que critico:
tots són iguals: Mentida. No tots són iguals, hi ha una infinitat de partits amb i sense representació parlamentària i la possiblitat del vot en blanc. Entenc que aquí darrera s'hi amaga la decepció del partit que s'havia votat tradicionalment i una mandra de documentació i reflexió de l'alternativa de vot i una excusa fàcil per prendre's lliure de maldecaps una campanya electoral: tots són iguals, no cal que trii.
No pot ser que ningú ens exigeixi un esforç per pensar, informar-nos i decidir què fem amb el poder del vot. L'hem d'exercir.
2. Democràcia vs. liberalisme, matrimoni impossible
Ja fa molt que penso això, i el fet de veure més de dins l'intent d'un partit com ICV de dir, proposar, reivindicar i denunciar sense cap mena de repercusió mediàtica encara em reafirma més. Cap partit sense un grup de comunicació (i per tant, d'opinió) no hi té gran cosa a fer, aquí. La comunicació pública no es basa en criteris periodístics per culpa d'una llei electoral el canvi de la qual els grans bloquejen. Per definició, un partit d'esquerres que no se sotmeti a pressions empresarials no rebrà cap mena de suport del món privat.
No s'entén de cap altra manera com Berlusconi i tota la dreta europea en general ha tret els resultats que ha tret independentment d'estar o no al gobern. La dreta que defensa la llibertat de les empreses, bancs i constructores a fer i desfer fins a acabar amb crisis com la que ens ha explotat a la cara aquí segueix pujant...
Mirant estats units encara em poso més pessimista. Ningú parla de propostes ni ideologies, importa la imatge, el don de gentes, la campanya (i els diners que hi hagi invertits en aquesta). Sento molt dir que la democràcia ja no és el que era...
3. Una mica d'esperança, com sempre
Hi ha indicis que l'esquerra ecologista a europa ha servit com a alternativa a una socialdemocràcia ineficaç en contra de la crisi ja que n'ha estat coautora amb els liberals. Hem anat convencent, tothom llueix la causa ecològica a la que pot, és un valor positiu i no de broma. Algo hem aconseguit...
Sembla, també, que poc a poc, la informació s'anirà obrint, no tot serà la tele i la ràdio, internet farà que les idees arribin més fàcilment i esperem que els gegants de comunicació/opinió (godó, prisa...) aniran cedint poder als mitjans diversos d'internet.
I perquè no, els ciutadans seguim tenint el poder, seguim en crisi i hem de seguir proposant, reivindicant i denunciant... convencent. El primer que hem de convèncer: abstenir-se mai, canviar de partit, n'hi ha a centenars, informa't i reflexiona.
A aquestes altures no sóc gaire optimista i que consti que mai parlo com a militant de partit. Totes dues coses (posts i militància) són conseqüències de les meves idees i ideologia (que no creença).
Hi ha bastantes coses que em ronden pel cap aquests dies (preveient tot el que ha passat) respecte els resultats dels que han votat i els que no:
AVIS: ASSUMEIXO QUE ELS PARTITS HAN DE REFLEXIONAR, TOTS. PERÒ COM QUE NO ES DIU ALTRE COSA ENLLOC, COM SI FOSSIN ELS ÚNICS CULPABLES DE TOT PLEGAT, HO DONO PER ENTÈS.
1. Abstenció, culpa compartida
Del primer que tothom parla. 2 de cada 3 persones (més o menys a tot arreu) s'han quedat a casa a l'hora de votar qui decidirà la nova europa. La europa que ens ha de treure de la crisi, que ha de procurar que no hi tornem a caure, que ha de repensar el sistema energètic de tot el continent, que ha de ser pionera en sostenibilitat, etc.
És greu, és molt greu. Tots els mitjans s'han llençat (com després de totes les últimes el·leccions) a parlar-ne i treure'n conclusions, a criticar els polítics, els partits entenent que només són observadors de tot plegat. Mentida. I tractant els votants (o els no votants, de fet) com si fossin ovelles sense criteri als que se'ls pot permetre tot. Mentida.
Primer i més important, els mitjans de comunicació mai han intentat recapacitar sobre el seu paper en l'abstenció, tot i sabent la seva influència política (d'això ja en parlarem). Crec que és qui ha de pensar més en l'abtenció, de moment (mentre internet no acaba d'aflorar) la televisió i la ràdio són els ulls i les orelles de la gran majoria. La qüestió de 'què mirem' i 'què sentim' és una decisió dels periodistes i redactors perquè aquest 'circo' que veiem a espanya i catalunya no és l'únic que passa tot i que tothom s'ho pensa i tothom diu 'tots són iguals'.
Aquí entrem en la culpa que hem d'assumir els ciutadans. Tot i que ningú ens ataqui som els responsables de no votar. M'agradaria centrar-me en la raó que fa dies que critico:
tots són iguals: Mentida. No tots són iguals, hi ha una infinitat de partits amb i sense representació parlamentària i la possiblitat del vot en blanc. Entenc que aquí darrera s'hi amaga la decepció del partit que s'havia votat tradicionalment i una mandra de documentació i reflexió de l'alternativa de vot i una excusa fàcil per prendre's lliure de maldecaps una campanya electoral: tots són iguals, no cal que trii.
No pot ser que ningú ens exigeixi un esforç per pensar, informar-nos i decidir què fem amb el poder del vot. L'hem d'exercir.
2. Democràcia vs. liberalisme, matrimoni impossible
Ja fa molt que penso això, i el fet de veure més de dins l'intent d'un partit com ICV de dir, proposar, reivindicar i denunciar sense cap mena de repercusió mediàtica encara em reafirma més. Cap partit sense un grup de comunicació (i per tant, d'opinió) no hi té gran cosa a fer, aquí. La comunicació pública no es basa en criteris periodístics per culpa d'una llei electoral el canvi de la qual els grans bloquejen. Per definició, un partit d'esquerres que no se sotmeti a pressions empresarials no rebrà cap mena de suport del món privat.
No s'entén de cap altra manera com Berlusconi i tota la dreta europea en general ha tret els resultats que ha tret independentment d'estar o no al gobern. La dreta que defensa la llibertat de les empreses, bancs i constructores a fer i desfer fins a acabar amb crisis com la que ens ha explotat a la cara aquí segueix pujant...
Mirant estats units encara em poso més pessimista. Ningú parla de propostes ni ideologies, importa la imatge, el don de gentes, la campanya (i els diners que hi hagi invertits en aquesta). Sento molt dir que la democràcia ja no és el que era...
3. Una mica d'esperança, com sempre
Hi ha indicis que l'esquerra ecologista a europa ha servit com a alternativa a una socialdemocràcia ineficaç en contra de la crisi ja que n'ha estat coautora amb els liberals. Hem anat convencent, tothom llueix la causa ecològica a la que pot, és un valor positiu i no de broma. Algo hem aconseguit...
Sembla, també, que poc a poc, la informació s'anirà obrint, no tot serà la tele i la ràdio, internet farà que les idees arribin més fàcilment i esperem que els gegants de comunicació/opinió (godó, prisa...) aniran cedint poder als mitjans diversos d'internet.
I perquè no, els ciutadans seguim tenint el poder, seguim en crisi i hem de seguir proposant, reivindicant i denunciant... convencent. El primer que hem de convèncer: abstenir-se mai, canviar de partit, n'hi ha a centenars, informa't i reflexiona.
Juny
Menys mal que em forço a escriure almenys un post al mes...
Frase del mes: Crisi de dretes, solucions d'esquerres
Lema de la campanya d'ICV per les europees. El video no mata, però almenys és original, presenta algunes posicions ideològiques concretes (més enllà de "cuidado que viene el lobo" i "catalunya, catalunya..."). No desvelo cap secret ni el primer ni l'últim cop que al walden hi entra la política. S'apropen les europees i ningú fot cas. Els nostres espectaculars tertulians de cunís i Bastés donaran les seves impressions sobre la sobada desafecció política. Espolsant-se un cop més les culpes i no acceptant la responsabilitat com a part d'aquest peix que es mossega la cua (només surten pica-baralles als mitjans, els polítics volen sortir als mitjans) anant a parar de pet al "tots són iguals".
Ja he dit molt sobre això, jo només afegiré que em fa vergonya com polítics, mitjans de comunicació i població anem dinamitant allò que era la democràcia desvirtuant-la, deslegitimant-la i per tant, donant ales al món privat que sí que s'ha sabut organitzar a nivell europeu i mundial, sense que ningú els controli. Quedeu-vos a casa el diumenge, au, castigueu els polítics perquè tots són iguals oi? quantes millores socials hi hauria si tots aquests que es quedaran a casa castiguessin canviant el vot en comptes de trobar una escusa que sembla digna per marxar de 'finde'.
Cançó del mes: Res a perdre - L'abdominable Gallina Nauseabunda
Per senzillesa, per sinceritat, per ser una música directa, sense dreceres ni més voltes del compte. Sembla que en breu treurà nou disc (diria que el primer) i fa molt bona pinta. Res a perdre o Nadala Malalta valen molt la pena. Si investigueu pel seu myspace no se us escaparà que el nom no és l'únic "peculiar" que té. Allò típic de "sense complexes" al peu de la lletra, ara sí.
Res a perdre és el que jo he volgut entendre que és la cançó que representa millor la abdominable gallina nauseabunda. Al myspace hi ha una versió acústica una mica mal grabada que tot i així no perd la gràcia, està al seu myspace, la 7a cançó.
Recomanació del mes: servei iBus de TMB
No només és un servei de missatgtes per a mòbils (per cert a preu de missatge normal) sinó que des de casa es pot mirar quan falta per a que el bus passi per la parada més propera a casa teva a la pagina de TMB. Per apurar a sortir just de casa, anar tranquil o marxar pitant... depèn de cadascú.
Frase del mes: Crisi de dretes, solucions d'esquerres
Lema de la campanya d'ICV per les europees. El video no mata, però almenys és original, presenta algunes posicions ideològiques concretes (més enllà de "cuidado que viene el lobo" i "catalunya, catalunya..."). No desvelo cap secret ni el primer ni l'últim cop que al walden hi entra la política. S'apropen les europees i ningú fot cas. Els nostres espectaculars tertulians de cunís i Bastés donaran les seves impressions sobre la sobada desafecció política. Espolsant-se un cop més les culpes i no acceptant la responsabilitat com a part d'aquest peix que es mossega la cua (només surten pica-baralles als mitjans, els polítics volen sortir als mitjans) anant a parar de pet al "tots són iguals".
Ja he dit molt sobre això, jo només afegiré que em fa vergonya com polítics, mitjans de comunicació i població anem dinamitant allò que era la democràcia desvirtuant-la, deslegitimant-la i per tant, donant ales al món privat que sí que s'ha sabut organitzar a nivell europeu i mundial, sense que ningú els controli. Quedeu-vos a casa el diumenge, au, castigueu els polítics perquè tots són iguals oi? quantes millores socials hi hauria si tots aquests que es quedaran a casa castiguessin canviant el vot en comptes de trobar una escusa que sembla digna per marxar de 'finde'.
Cançó del mes: Res a perdre - L'abdominable Gallina Nauseabunda
Per senzillesa, per sinceritat, per ser una música directa, sense dreceres ni més voltes del compte. Sembla que en breu treurà nou disc (diria que el primer) i fa molt bona pinta. Res a perdre o Nadala Malalta valen molt la pena. Si investigueu pel seu myspace no se us escaparà que el nom no és l'únic "peculiar" que té. Allò típic de "sense complexes" al peu de la lletra, ara sí.
Res a perdre és el que jo he volgut entendre que és la cançó que representa millor la abdominable gallina nauseabunda. Al myspace hi ha una versió acústica una mica mal grabada que tot i així no perd la gràcia, està al seu myspace, la 7a cançó.
Recomanació del mes: servei iBus de TMBNo només és un servei de missatgtes per a mòbils (per cert a preu de missatge normal) sinó que des de casa es pot mirar quan falta per a que el bus passi per la parada més propera a casa teva a la pagina de TMB. Per apurar a sortir just de casa, anar tranquil o marxar pitant... depèn de cadascú.
SAUVtheWORLD II
Episode Two: WE CAN BE HEROES!
Segon i últim video de la saga SAUVtheWORLD, nou show de Se Atormenta Una Vecina.
Presentació: Dijous 28 de Maig al KGB
Maig
Frase del mes: Madrid 2, Barça 6.La veritat és que sap una mica de greu posar-la com a frase del mes, després d'un 1 de Maig ben sonat en un context de retallada de drets laborals en nom de la crisi, la que no estan pagant ni els culpables d'aquesta ni els que quan la gallina cagava els ous s'enriquien i ara tallin l'aixeta, no fos cas que perdessin part del que van poder arreplegar.
Però sembla que aquí el que més interessa ara per ara és l'històric Barça -no me'n queixo, jo en sóc un més- i aquest 2 -6 és la última perla que ens ha deixat als culés. Per poca frase que sigui, aquest mes tocava això.
Cançó del mes: Mandolines tralari - El Petit de Cal Eril (...i les sargantanes al sol)
El Petit de Cal Eril el vaig conèixer en un concert d'u_mä al BocaNord. Em va sorprendre molt, em vaig trobar amb aquella banda desenfadada i un noi al davant (el Joan de Cal Eril) amb un posat (veu, intenció, comentaris entre cançons) molt inimitable. Un posat que recull perfectament la seva música i lletres. Aquest cap de setmana hem estat a la Fira de Música al Carrer de Vilasseca i aquesta era la cançó del festival i he recordat com em va agradar. Concretament aquesta cançó, és molt d'aquest posat. Podeu escoltar aquesta i altres cançons del disc al seu myspace.Recomanació del mes: bajaryoutube.com
Un senzill truc per qui encara no el sàpiga per baixar-se un video del youtube. Només cal estar en la pàgina del youtube del video que vulguis baixar, amb una adreça com aquesta:
http://www.youtube.com/watch?v=bBZEhmDOHOw&feature=relatedCal introduir bajar davant de youtube:
http://www.bajaryoutube.com/watch?v=bBZEhmDOHOw&feature=relatedus apareixerà una pàgina des d'on us podeu baixar el video en format .flv o .mp4. Per a canviar-ne el format, la mateixa web us recomana un programa. Personalment, recomano el SUPER©, serveix per convertit tot format de video a tot format de video amb tot tipus d'opcions de qualitat del video, del so, de la relació, etc.
No es oro todo lo que reluce
Ni esquerres tots els que s'en proclamin.
Ja fa temps que em trobo amb masses arguments per afirmar-ho, la veritat. Però sembla que ningú ho veu, que tothom posa 'el tripartit' al mateix sac, són esquerres. Fins i tot, si regireu el blog trobareu alguna frase de l'estil "l'important és votar esquerres". I és que a vegades costa afirmar que només veus una opció viable, encara que així ho creguis.
No són esquerres tots els que s'en bategen.
ERC, tot i portar-la al seu nom, molt sovint perd l'esquerra en el seu camí ple de distraccions internes i derives nacionalistes. M'explico. Com un partit com ERC que s'autositua a l'esquerra del PSC pot reclozar-lo en una Ordenança pel Civisme que, per resumir-ho, van aplaudir tan CiU com PP. Una ordenança que pràcticament prohibeix la pobresa, perquè pràcticament ho prohibeix tot.
No són esquerres tots els que se'ls suposa.
PSC, tot i la seva història i presumir de progressistes, no deixa de ser un partit gran, amb totes les pressions a les que està lligat com a tal. No deixa de ser un partit de centre, amb totes les limitacions que impedeixen qualsevol aposta mínimament "radical".
I la raó per la que, finalment, he explotat és la LEC.
La nova Llei d'Educació que (en principi) hauria de partir del Pacte Nacional per l'Educació sembla que l'escriguin Mas, Duran i companyia. I és que els esforços per incloure CiU al "consens" per aprovar la llei ha posat en contra els sindicats i ha fet fora ICV, sorprenentment només ICV. I aquí rescato el que deia.
Seria il·lús (confesso que ho era) pensar que el PSC no voldria parir una llei en la que se seguissin mantenint les escoles d'èlit, les que separen els sexes, les de l'opus... Però crec que era raonable, esperar que ERC, la que molts diuen per simplificar esquerra, actués com a tal. No s'entén.
Perquè? Sembla que a vegades, ERC, es reserva el marge a fotre canya en temes més "catalans", com si condemnar Catalunya a un mal sistema educatiu no fos "català". És que esperen a aconseguir la independència per començar a posar en pràctica l'esquerra?
No ho entenc, de veritat, no ho entenc.
Recomano un article d'EL PAIS que parla d'això.
Ja fa temps que em trobo amb masses arguments per afirmar-ho, la veritat. Però sembla que ningú ho veu, que tothom posa 'el tripartit' al mateix sac, són esquerres. Fins i tot, si regireu el blog trobareu alguna frase de l'estil "l'important és votar esquerres". I és que a vegades costa afirmar que només veus una opció viable, encara que així ho creguis.
No són esquerres tots els que s'en bategen.
ERC, tot i portar-la al seu nom, molt sovint perd l'esquerra en el seu camí ple de distraccions internes i derives nacionalistes. M'explico. Com un partit com ERC que s'autositua a l'esquerra del PSC pot reclozar-lo en una Ordenança pel Civisme que, per resumir-ho, van aplaudir tan CiU com PP. Una ordenança que pràcticament prohibeix la pobresa, perquè pràcticament ho prohibeix tot.
No són esquerres tots els que se'ls suposa.
PSC, tot i la seva història i presumir de progressistes, no deixa de ser un partit gran, amb totes les pressions a les que està lligat com a tal. No deixa de ser un partit de centre, amb totes les limitacions que impedeixen qualsevol aposta mínimament "radical".
I la raó per la que, finalment, he explotat és la LEC.
La nova Llei d'Educació que (en principi) hauria de partir del Pacte Nacional per l'Educació sembla que l'escriguin Mas, Duran i companyia. I és que els esforços per incloure CiU al "consens" per aprovar la llei ha posat en contra els sindicats i ha fet fora ICV, sorprenentment només ICV. I aquí rescato el que deia.
Seria il·lús (confesso que ho era) pensar que el PSC no voldria parir una llei en la que se seguissin mantenint les escoles d'èlit, les que separen els sexes, les de l'opus... Però crec que era raonable, esperar que ERC, la que molts diuen per simplificar esquerra, actués com a tal. No s'entén.
Perquè? Sembla que a vegades, ERC, es reserva el marge a fotre canya en temes més "catalans", com si condemnar Catalunya a un mal sistema educatiu no fos "català". És que esperen a aconseguir la independència per començar a posar en pràctica l'esquerra?
No ho entenc, de veritat, no ho entenc.
Recomano un article d'EL PAIS que parla d'això.
La mona de pasqua
De tant en tant toca egoblog. Avui penjo la foto de la mona que la Joana i jo, co-padrins del nostre super-fillol i cosí, l'Eloi, li hem fet a aquest últim. L'home del moment, de moment, ha sigut la víctima de la nostra xocolata fosa, el que s'ha de suportar pel fet de ser famós...... el millor és que ja estem preparats per l'any que vé...!
u_mä i el meu "bitxo" al TN de TV3
Com alguns de vosaltres sabreu, ja fa un temps que formo part d'u_mä. U_mä és un projecte de mon germà (Pau Vallvé) i la Maria Coma. Jo i en Campi (Carles Campon) completem el grup.Alguns menys de vosaltres sabreu que estic fent un projecte final de carrera i menys encara de què es tracta.
El meu 'bitxo', uns metal·lòfons accionats per electroimants, que per cert m'agradaria batejar (s'accepten suggeriments!!) encara està en desenvolupament, fins ara només he enllestit el "hardware", falta una gran part de programació per ordinador, però això ja ho explicaré un altre dia.
La cosa és que recent construit el primer prototip funcional, en els seus primers dies d'adaptació al grup, ja ha sortit a la 'tele'! No es pot dir que l'aparell no apunti ben alt, recent nascut ja apareix al TN migdia de TV3.
Ja us aniré mantenint informats de l'evolució del projecte, de moment aquí teniu el tall del TN i algunes 'afotos' val a dir, una mica antigues. Si veniu a algun concert d'u_mä (anunciats a ls esdeveniments patrocinats d'aquest blog) podreu veure'l en acció.
Abril
Frase del mes: no es va ajustar al principi de proporcionalitat en l'ús de la força
Ahir, en la presentació de l'esperat informe sobre l'actuació dels mossos el 18-M, Joan Saura va admetre errors i desproporció en algunes càrregues.
Personalment he viscut aquests dies amb malestar i, perquè no dir-ho, enfadat. Enfadat per moltes coses, la primera, perquè veient les imatges no hi ha ningú a qui no se li posin els pèls de punta. Hi ha certes coses que no es poden permetre com són la falta de planificació i mediació que porta als extrems als que es va arribar, la falta de plaques d'identificació, el cops de porra al cap...
La segona és el dilema de la responsabilitat política. Està clar que Joan Saura és el màxim responsable com a conseller d'Interior. Però també està clar que el mateix conseller d'interior no planifica les actuacions dels antidisturbis. De cares enfora, Joan Saura és responsable de totes les accions dels mossos tot i que no controli les seves accions. La resposta que directament et surt de dins és "oh, ves, no haver agafat interior". Per tant, ha tornat a aflorar la meva ràbia amb la decisió que van prendre dos persones d'esquenes al partit en les negociacions de conselleries, una ràbia que havia afluixat després d'una assemblea d'ICV conciliadora. No deixo de pensar últimament què hauria passat si l'ordre dels esdeveniments hagués canviat, actuació brutal dels mossos i posteriorment assemblea d'ICV.
La tercera és la ràbia que em fa veure com tants joves que es preocupen i tenen un sentit crític, que van buscats avui en dia, han quedat fora de l'arc parlamentari i han perdut la confiança en la política. La conselleria d'universitats és d'ERC i interior d'ICV, els partits de l'esquerra del parlament. I això és culpa de la política, de la falta de pedagogia, diàleg i radicalitat, que no vol dir en les formes sinó en la ideologia i acció política.
No entro en criticar la criticable acció de molts d'aquests joves, crec que és millor que fem autocrítica.
L'última és com, sense arguments afins a les seves ideologies, CiU i PP demanen un altre cop la dimissió de Saura. Llegiu, si podeu, l'article de Joan Tàpia del periódico Els tutti frutti contra Saura, que ho il·lustra molt bé.
Cançó del mes: Paper Planes - M.I.A. (Kala)
Ja fa temps que escolto M.I.A. un hip-hop molt particular. Havia escoltat l'Arular, el seu primer disc, però fa poc vaig anar a veure Slumdog Milionaire (dit sigui de pas, la pel·lícula no mata però el pitjor, el parche del ball bollywood amb cançó horrible dels crèdits) enmig de la pel·lícula sona Paper Planes que no havia sentit. La cançó, a part de encaixar prou bé amb la pel·lícula, m'agrada molt, és clar.
Podeu veure aquí el youtube del Movie Music Video:
I aquí teniu els links de spotify: Paper planes - M.I.A. (Kala)
Recomanacions del mes: Spotify
Un programa molt recomanable. Spotify és un reproductor de música que funciona amb streaming, conectant-se a internet. Pots escoltar gratuïtament una gran quantitat de discs i cançons de la gran majoria de grups i discogràfiques. Només escoltar, no descarregar, és un programa totalment legal.
Per poder-ho fer, necessites tenir una compta. La gratuïta incorpora un anunci de 20-30 segons cada unes 10 cançons. Per tenir una compta necessites una invitació que pots obtenir aquí.
A partir d'ara, incorporaré el link de les cançons del mes (si hi són) d'Spotify.
Ahir, en la presentació de l'esperat informe sobre l'actuació dels mossos el 18-M, Joan Saura va admetre errors i desproporció en algunes càrregues.
Personalment he viscut aquests dies amb malestar i, perquè no dir-ho, enfadat. Enfadat per moltes coses, la primera, perquè veient les imatges no hi ha ningú a qui no se li posin els pèls de punta. Hi ha certes coses que no es poden permetre com són la falta de planificació i mediació que porta als extrems als que es va arribar, la falta de plaques d'identificació, el cops de porra al cap...
La segona és el dilema de la responsabilitat política. Està clar que Joan Saura és el màxim responsable com a conseller d'Interior. Però també està clar que el mateix conseller d'interior no planifica les actuacions dels antidisturbis. De cares enfora, Joan Saura és responsable de totes les accions dels mossos tot i que no controli les seves accions. La resposta que directament et surt de dins és "oh, ves, no haver agafat interior". Per tant, ha tornat a aflorar la meva ràbia amb la decisió que van prendre dos persones d'esquenes al partit en les negociacions de conselleries, una ràbia que havia afluixat després d'una assemblea d'ICV conciliadora. No deixo de pensar últimament què hauria passat si l'ordre dels esdeveniments hagués canviat, actuació brutal dels mossos i posteriorment assemblea d'ICV.La tercera és la ràbia que em fa veure com tants joves que es preocupen i tenen un sentit crític, que van buscats avui en dia, han quedat fora de l'arc parlamentari i han perdut la confiança en la política. La conselleria d'universitats és d'ERC i interior d'ICV, els partits de l'esquerra del parlament. I això és culpa de la política, de la falta de pedagogia, diàleg i radicalitat, que no vol dir en les formes sinó en la ideologia i acció política.
No entro en criticar la criticable acció de molts d'aquests joves, crec que és millor que fem autocrítica.
L'última és com, sense arguments afins a les seves ideologies, CiU i PP demanen un altre cop la dimissió de Saura. Llegiu, si podeu, l'article de Joan Tàpia del periódico Els tutti frutti contra Saura, que ho il·lustra molt bé.
Cançó del mes: Paper Planes - M.I.A. (Kala)
Ja fa temps que escolto M.I.A. un hip-hop molt particular. Havia escoltat l'Arular, el seu primer disc, però fa poc vaig anar a veure Slumdog Milionaire (dit sigui de pas, la pel·lícula no mata però el pitjor, el parche del ball bollywood amb cançó horrible dels crèdits) enmig de la pel·lícula sona Paper Planes que no havia sentit. La cançó, a part de encaixar prou bé amb la pel·lícula, m'agrada molt, és clar.
Podeu veure aquí el youtube del Movie Music Video:
I aquí teniu els links de spotify: Paper planes - M.I.A. (Kala)
Recomanacions del mes: SpotifyUn programa molt recomanable. Spotify és un reproductor de música que funciona amb streaming, conectant-se a internet. Pots escoltar gratuïtament una gran quantitat de discs i cançons de la gran majoria de grups i discogràfiques. Només escoltar, no descarregar, és un programa totalment legal.
Per poder-ho fer, necessites tenir una compta. La gratuïta incorpora un anunci de 20-30 segons cada unes 10 cançons. Per tenir una compta necessites una invitació que pots obtenir aquí.
A partir d'ara, incorporaré el link de les cançons del mes (si hi són) d'Spotify.
Cercles concèntrics
Un escriptor escriu al metro, sempre.
Un escriptor que mai ha publicat cap foto seva i té un pseudònim, vol poder continuar escrivint al costat d'algú que, innocent, llegeix apassionadament la seva última novel•la sense ni mirar-lo. Un escriptor de gran èxit vol somriure tranquil quan uns amics li recomanen que llegeixi algun llibre d'aquell tal Ricard Farré; "a tu, que també escrius, t'agradarà".
La seva missió, mantenir l'anonimat, li ha fet perdre bastant temps, algú podria argumentar que més servei li hauria fet aquest temps dedicant-lo a escriure més llibres, però sempre ha escrit al metro i no es creu capaç de fer-ho enlloc més. No vol exposar-se a experimentar si sense mantenir l'anonimat, podria continuar escrivint-hi, no ho creu. No ho ha analitzat massa, però interpreta que és aquest anonimat que fa que tothom sigui igual, independentment de l'èxit personal o professional que cadascú tingui, el que el fa tocar de peus a terra fent-lo sentir un escriptor humil com recorda que se sentia escrivint la seva obra prima, també al metro, tan ben rebuda pels seus conciutadans i, després, en reedicions traduïdes, pels països veïns.
Ara, tan premiat, tan reconegut i amb aquest rebombori que s'ha muntat al voltant de la seva persona per això de l’anonimat, li costaria tocar de peus a terra sense. Resulta que el que ha fet per seguir tocant de peus a terra ha acabat per posar-li més difícil tocar-hi, l’anonimat no ha fet més que engrandir la figura de l’escriptor, l’enigma de la seva identitat l’ha fet més famós. Però ara ja és massa tard per desfer-ho. L'últim que pot fer és retirar aquesta garantia que té per seguir escrivint com escriu. I és que si fins ara li ha anat bé i ell mateix està content dels seus escrits no només no hi ha motiu per canviar-ho sinó que són molts i molt obvis els motius per conservar-ho tot plegat, anonimat, pseudònim i hàbits a l'hora d'escriure.
De fet, un cop vista l'expectació que va generar el seu anonimat, ja era òbviament, quan escrivia el segon llibre. Va veure que havia fet bé d'enviar la primera novel•la sota pseudònim i mantenint contacte amb l'editorial a traves d'un correu electrònic fals, també. Tot era fals. Menys el nombre de compta, és clar.
No tan diferent va ser el primer motiu pel que va utilitzar un pseudònim. Aleshores no va buscar l'anonimat amb la gent del carrer (perquè aleshores encara n'era d’anònim) sinó amb l'editorial. No era conegut com “el gran escriptor Ricard Farré” sinó que els seus cognoms deien massa a l’editorial: el fill de l’accionista majoritari.
No podria saber mai si una novel•la com la que tenia acabada a les mans i de la que n'estava prou satisfet, agradava als directius o simplement editaven la novel•la del fill del gran accionista. Tampoc podria distingir mai l'efecte del boca orella, de la publicitat que la gran empresa segur que faria de la novel•la. Resulta que ha fet guanyar molts diners al seu pare sense que sàpiga que el seu fill n’és el responsable.
Un escriptor d'èxit que escriu al metro mantenint l'anonimat ha hagut de superar uns quants obstacles.
I el primer obstacle el tenia ben aprop. Dies després del llançament de la seva obra prima, ja va veure que tot plegat funcionava fins i tot millor del que s’esperava. Va voler decidir, d’entre totes les amistats, a qui li cediria la confessió de l’autoria de la novel•la que s’estava convertint en la publicació de l’any en qüestió de setmanes. Però només pensar amb el Marc, va entendre que els seus amics n’havien de quedar al marge, si tot allò es feia gran no podrien resistir dir-ho als seus amics. I aquests últims, si seguia l’èxit, tampoc podrien resistir-se. Va preferir tallar d’arrel. Pels seus amics, només escriuria com a aficionat. La seva única professió seguirien sent les classes a la facultat de filologia.
Ja feia temps que havia superat, també, el segon obstacle; els viatgers de metro curiosos. I és que no és fàcil escriure al metro sense que algú tafanegi des del costat, darrere o dret al costat del seient. Provin-ho, intentin escriure al metro “no somrigui si està tafanejant el què escric”, veuran diferents reaccions anòmales al seu voltant, des de gent que somriu admetent l’enganxada, presses per sortir o canviar de vagó o unes ganes irrefrenables de mocar-se. La solució era senzilla, va desenvolupar una mala lletra suficient per desincentivar la tafaneria tot intentant que aquesta no afectés la seva impecable lletra que havia de seguir utilitzant a l’hora de classe.
Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra al metro mantenint l’anonimat està escrivint el seu tercer llibre menys concentrat del que és usual.
Potser fa massa temps que no canvia de ruta. Sempre li ha anat molt bé, aquesta, però ara té la sensació d’haver creat algun vincle amb els passatgers assidus a la línia cinc a aquella hora. Ja toca canviar, ja no és tan desconegut, ell mateix veu una dotzena de cares que li sonen al seu vagó. Fins i tot un home, que primer li va fer gràcia perquè també escriu, ja li incomoda una mica. Res, demà mateix canviarà de línia, no li costa res agafar la vermella des de casa.
L’endemà no hi ha cap problema. Es torna a sentir anònim i desconegut. Així pot seguir escrivint, pensant i submergint-se en el fil argumental que encara no l’acaba de convèncer. No aixeca el cap fins que se sent sol, efectivament està en companyia de només quatre o cinc passatgers. Abans de tornar a submergir-se, pensa que anirà a passejar una estona.
Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra el seu tercer llibre al metro mantenint l’anonimat, llegeix el diari passejant per Sant Andreu i s’atura, amb expressió greu, llegint la notícia estrella de la secció de cultura.
“Ricard Farré vs. Eudald Martí. Es destapa la identitat de l’escriptor de moda”. Hi ha una foto i tot. Es llegeix la pàgina sencera i encara no entén res. Ell no es diu Eudald Martí ni és l’home de la foto. Remira la foto, aquella cara li sona. I tant que li sona!
Ja no està desconcertat. Ara només té desesperació i ràbia. L’endemà torna a canviar de línia però sense el bloc amb el tercer llibre a mitges ni bolígraf. No ha pensat què ha de fer després, només espera veient passar la gent a l’andana d’Hospital de Sant Pau. De cop, provocant un ensurt a la majoria de passatgers que desfilen cap a la sortida, agafa pel coll un home, l’home de la foto. El que va ser company de vagó per un temps, el que també escrivia, resulta que no escrivia, que anotava sense que ningú pogués pensar-ho, hàbits, recorreguts, dades rellevants. Dades utilitzades per iniciar la conquesta d’aquesta mina d’or sense amo, Ricard Farré. Aquest home ara és contra la paret, davant el seu objecte d’estudi durant tant de temps. Una reacció semblant era previsible, la veritat.
L’escriptor el té uns segons agafant fort el coll de la camisa i empenyent el lladre d’identitats contra la paret. No diu res. Té un munt de preguntes al cap i massa ràbia per rebaixar-se a preguntar. Se n’adona que la seva posició no és tan forta com s’esperava. El fet de tenir la raó no li dóna cap avantatge. Comença una tira de preguntes més aviat cridades sense temps a rebre resposta que queda tallada per una mà a l’espatlla.
Dos guàrdies de seguretat els treuen fora del metro amb amenaces de que no torni a passar o... com sempre la frase funciona sense haver d’acabar l’amenaça, queda truncada per les disculpes dels amenaçats amb una represàlia desconeguda. No podem dir que la interrupció li hagi rebaixat la ràbia a l’autèntic escriptor però si més no, han trencat el gel i, després de demanar disculpes als agents, no es veu legitimat de seguir amb l’estil agressiu tan inusual en ell. Sense haver perdut un to seriós i greu, però, entren al primer bar que veuen. El nostre escriptor s’atribueix una certa sensació de superioritat, interpreta que la por ha fet que el lladre l’acompanyi. Il•lús.
El posat del lladre caçat no correspon al que hauria de ser i poc a poc la nostra víctima ho nota, s’entén que ell, que és qui ha iniciat la “trobada”, ha de portar el timó, però ja ha fet unes quantes preguntes i no n’ha obtingut resposta. Repeteix les preguntes.
Quin tipus de pregunta és “perquè?”, és que li interessa saber “com” ho ha executat? Ricard Farré és un bombó per a qualsevol escriptor, pocs escriptors no desitgen ser, en aquest moment, Ricard Farré. I el com se’l pot imaginar, ja ho ha fet, vaja. Està clar que aquí hi ha vingut a intentar solucionar el robatori, que no busca respostes i que no té cap, absolutament cap arma. Es veu atrapat i comença un discurs desordenat ple d’ira que sembla interessar una mica més al lladre.
Fa estona que l’escriptor estafat està assegut, sol, a la taula del bar amb els ulls perduts i mig tremolant. La desesperació supera de molt, ja, la ràbia. No troba escapatòria, no en veu cap solució factible. El més raonable, donades les seves condicions, hàbits i necessitats a l’hora d’escriure és acceptar, baixar el cap i cedir la meitat dels beneficis i la totalitat del reconeixement i la fama que només ell mereix.
Ja fa uns mesos que Ricard Farré ha tret la seva tercera novel•la i com era d’esperar, ha estat un èxit. És més fosca que les anteriors, opinen, ja no està impregnada d’aquell optimisme que tenia però se segueix reconeixent l’estil. Eudald Martí reconeix en alguna entrevista que “alguns incidents recents li han modificat la visió del món en el que vivim i, sobretot, li han fet qüestionar-se el concepte de la bondat com a valor inherent a l’ésser humà”. Quina ironia, pensa l’escriptor al llegir-la, no pot ser més cert.
No és que la meitat dels beneficis siguin poc. Entre això, el sou de professor i alguna columna que escriu amb el seu nom real cada setmana li va realment bé. No és qüestió de diners. Poc a poc dos sentiments creixents se sumen dins seu: la injustícia que un lladre estigui tenint més i més beneficis (realment aquest tercer llibre està sent un gran boom editorial) i la ràbia que a més aquest s’endugui tots els elogis i lloances no sense deixar-li dedicatòries personalitzades a les múltiples entrevistes. “Quan escric és com si fos una altra persona”, “A vegades em sorprenc del que arribo a escriure quan sóc Ricard Farré” o “No representa massa esforç per a mi, escriure llibres com aquest”. Això si que està acabant amb els seus nervis.
Alguna cosa ha de fer. Es promet de pensar-ho un cop tingui el 4t llibre enfocat. Passa dies anotant idees, temàtiques, buscant algun punt de partida. Són dels pocs dies del procés en que no està la majoria de temps al metro. Però tot acaba fent-li pensar en com posar fi a la seva situació. Ja ho té això el cervell humà.
Després de dos dies en que al intentar desenvolupar una trama acabi tramant conspiracions decideix que ha de canviar l’ordre dels factors i es deixa anar en els pensaments alliberadors de la falsa identitat del personatge que garanteix el seu anonimat. Però quan intenta pensar en com desbancar l’intrús, acaba pensant en com podrà seguir escrivint un cop rebel•lat tot plegat. Sense anonimat no podrà tornar a escriure com ho pot fer ara.
Un escriptor d’èxit que escriu sota un pseudònim que li han robat està tenint una setmana horrorosa.
Diumenge s’aixeca amb forces. S’asseu al menjador de casa, amb el cafè indispensable de cada matí a la mà esquerra i no es mourà d’allà fins que aconsegueixi ordenar els seus pensaments. Ha agafat el bloc i un llapis per poder-ho ordenar millor. Comencem per el més fàcil. Els seus objectius. Vol seguir escrivint. Clar, però també vol que ningú se li apropiï de la fama ni els diners. La fama no la vol, però no vol que la tingui un altre, què carai. Si no se sent anònim, si no pot escriure al metro tranquil•lament, no pot escriure les novel•les que escriu. Sense anonimat no hi ha novel•les, apunta anonimat i novel•les al full i una fletxa que va de la primera a la segona. Ara mateix, l’únic que li pot impedir seguir mantenint l’anonimat és aquell home sense escrúpols que li ha robat el pseudònim, n’és conscient que si ho desvetlla tot, aquest tal Eudald ho desvetllarà del tot encara que només sigui per enfonsar-lo amb ell. Sense Eudald Martí no hi ha anonimat, apunta Eudald Martí i traça una fletxa fins a anonimat. Segueix pensant, l’Eudald Martí no té més armes que la identitat real de Ricard Farré, però depèn totalment de les seves novel•les, de la qualitat i l’èxit d’aquestes. Sense novel•les no hi ha Eudald Martí, traça la tercera fletxa corresponent.
Merda. Li ha sortit un cercle.
No ens posem nerviosos, segueix pensant. Mira el cercle fixament, concentrat. Si fos una pel•lícula, les busques del rellotge de la paret avançarien una hora i vint minuts en un pla general mentre l’escriptor apareix en diferents posicions, sempre mirant bloc amb el cercle i cada cop més despentinat per fer-nos entendre que ha passat bastant temps (tant com una hora i vint) i que cada cop està més obsessionat i més encallat.
Se sent un “groooaac” que el desperta, té un buit a l’estómac. Aixeca els ulls del bloc i veu com les busques no han avançat una hora i vint minuts perquè sí, el seu organisme no falla, és hora de dinar. Un descans li anirà bé, a jutjar per els seus cabells, està massa obsessionat. Bufa i estira els braços “fent mandretes” i s’il•lumina amb el llum, tanca els ulls ràpidament. Perfecte, ara veu una rodona blanca allà on miri. S’aixeca murmurant un taco, només li falten més cercles, i l’allarga considerablement al trobar-se aquell enrajolat ple de cercles que inunden el menjador i el passadís. Un pom rodó li dona la benvinguda a la cuina, només entrar ensopega amb el tamboret la forma del qual l’intel•ligent lector es pot imaginar. Deixa la tassa rodona dins l’aigüera també circular. Es refresca la cara no sense fixar-se en la forma dels mànecs de l’aixeta.
S’eixuga la cara i somriu: faré espaguetis, barretes de peix i patates fregides, menjaré en la plata quadrada que tinc i veuré amb els gots del Fòrum que encara dec tenir per aquí, pensa. Se li acaba el somriure al veure que òbviament tot això ho haurà de cuinar en una olla i una paella rodones sobre fogons circulars amb orificis rodons dels que sortirà un cercle de foc blau. Deixa de buscar els absurds gots de plàstic, quines tonteries de pensar. Es farà un senzill ou ferrat i reescalfarà el bol de sopa d’ahir nit, no ve de dos cercles més.
Mentre el bol rodó de sopa amb pistons dona voltes circulars sobre la plata rodona del microones i la roda del temps s’apropa al STOP, obre la nevera i treu d’un dels forats rodons de l’ouera un ou. Se li desfà la il•lusió que li ha provocat la curvatura ovalada d’aquest quan el trenca sobre la paella rodona i veu el rovell tan rodó com el cercle del bloc que no es pot treure del cap. Amb tanta rodona qui podria? Se li talla el pensament. Aquest ou està raro, sembla podrit. I tant, la pudor ho confirma. El treu de la paella i repeteix la seqüència.
Aquest segon se li crema, arriba corrent del menjador al sentir la pudor d’oli cremat. La cuina és plena de fum i a la paella hi ha una cosa negra que ningú diria que era un rodó ou ferrat. S’ha distret, ha tingut una idea amb l’ou podrit.
Un escriptor d’èxit que escriu al metro amb mala lletra el seu quart llibre mantenint l’anonimat baixa a Catalunya, surt a la superfície i compra el diari. L’obre per la pàgina de cultura i somriu, “Eudald Martí (Ricard Farré): En aquest quart llibre m’estic reinventant”.
Al cap d’uns mesos surt l’esperat quart llibre de Ricard Farré: El cercle podrit. Ningú entén el perquè del títol, la veritat és que tampoc ho han intentat gaire. Tant crítics, periodistes com lectors fidels s’han concentrat més aviat en criticar, malparlar i destrossar el llibre i a demanar explicacions al tal Eudald Martí que no s’ha ni atrevit a al•legar una altra identitat autèntica de Ricard Farré, tampoc l’haurien cregut. Prou feina ha tingut el tal Eudald Martí per desmentir i intentar excusar-se per els tocs xenòfobs i masclistes que algunes associacions i ONG’s han denunciat.
Poc menys d’un any després, a la mateixa secció del mateix diari apareix una recomanació en portada. L’ou cremat d’un tal Gabriel Maristany rep una molt bona crítica i apunta que podria ser el llibre de l’any. Poc a poc els altres diaris també se’n faran ressò i el boca orella també farà la seva feina.
Un escriptor novell que manté l’anonimat mitjançant un pseudònim està assegut al seient de la punta en un metro de la línia blava, escriu amb mala lletra “no somrigui si està tafanejant el què escric” i l’home dret del seu costat es posa a riure i canvia de vagó.
Un escriptor que mai ha publicat cap foto seva i té un pseudònim, vol poder continuar escrivint al costat d'algú que, innocent, llegeix apassionadament la seva última novel•la sense ni mirar-lo. Un escriptor de gran èxit vol somriure tranquil quan uns amics li recomanen que llegeixi algun llibre d'aquell tal Ricard Farré; "a tu, que també escrius, t'agradarà".La seva missió, mantenir l'anonimat, li ha fet perdre bastant temps, algú podria argumentar que més servei li hauria fet aquest temps dedicant-lo a escriure més llibres, però sempre ha escrit al metro i no es creu capaç de fer-ho enlloc més. No vol exposar-se a experimentar si sense mantenir l'anonimat, podria continuar escrivint-hi, no ho creu. No ho ha analitzat massa, però interpreta que és aquest anonimat que fa que tothom sigui igual, independentment de l'èxit personal o professional que cadascú tingui, el que el fa tocar de peus a terra fent-lo sentir un escriptor humil com recorda que se sentia escrivint la seva obra prima, també al metro, tan ben rebuda pels seus conciutadans i, després, en reedicions traduïdes, pels països veïns.
Ara, tan premiat, tan reconegut i amb aquest rebombori que s'ha muntat al voltant de la seva persona per això de l’anonimat, li costaria tocar de peus a terra sense. Resulta que el que ha fet per seguir tocant de peus a terra ha acabat per posar-li més difícil tocar-hi, l’anonimat no ha fet més que engrandir la figura de l’escriptor, l’enigma de la seva identitat l’ha fet més famós. Però ara ja és massa tard per desfer-ho. L'últim que pot fer és retirar aquesta garantia que té per seguir escrivint com escriu. I és que si fins ara li ha anat bé i ell mateix està content dels seus escrits no només no hi ha motiu per canviar-ho sinó que són molts i molt obvis els motius per conservar-ho tot plegat, anonimat, pseudònim i hàbits a l'hora d'escriure.
De fet, un cop vista l'expectació que va generar el seu anonimat, ja era òbviament, quan escrivia el segon llibre. Va veure que havia fet bé d'enviar la primera novel•la sota pseudònim i mantenint contacte amb l'editorial a traves d'un correu electrònic fals, també. Tot era fals. Menys el nombre de compta, és clar.
No tan diferent va ser el primer motiu pel que va utilitzar un pseudònim. Aleshores no va buscar l'anonimat amb la gent del carrer (perquè aleshores encara n'era d’anònim) sinó amb l'editorial. No era conegut com “el gran escriptor Ricard Farré” sinó que els seus cognoms deien massa a l’editorial: el fill de l’accionista majoritari.
No podria saber mai si una novel•la com la que tenia acabada a les mans i de la que n'estava prou satisfet, agradava als directius o simplement editaven la novel•la del fill del gran accionista. Tampoc podria distingir mai l'efecte del boca orella, de la publicitat que la gran empresa segur que faria de la novel•la. Resulta que ha fet guanyar molts diners al seu pare sense que sàpiga que el seu fill n’és el responsable.
Un escriptor d'èxit que escriu al metro mantenint l'anonimat ha hagut de superar uns quants obstacles.
I el primer obstacle el tenia ben aprop. Dies després del llançament de la seva obra prima, ja va veure que tot plegat funcionava fins i tot millor del que s’esperava. Va voler decidir, d’entre totes les amistats, a qui li cediria la confessió de l’autoria de la novel•la que s’estava convertint en la publicació de l’any en qüestió de setmanes. Però només pensar amb el Marc, va entendre que els seus amics n’havien de quedar al marge, si tot allò es feia gran no podrien resistir dir-ho als seus amics. I aquests últims, si seguia l’èxit, tampoc podrien resistir-se. Va preferir tallar d’arrel. Pels seus amics, només escriuria com a aficionat. La seva única professió seguirien sent les classes a la facultat de filologia.
Ja feia temps que havia superat, també, el segon obstacle; els viatgers de metro curiosos. I és que no és fàcil escriure al metro sense que algú tafanegi des del costat, darrere o dret al costat del seient. Provin-ho, intentin escriure al metro “no somrigui si està tafanejant el què escric”, veuran diferents reaccions anòmales al seu voltant, des de gent que somriu admetent l’enganxada, presses per sortir o canviar de vagó o unes ganes irrefrenables de mocar-se. La solució era senzilla, va desenvolupar una mala lletra suficient per desincentivar la tafaneria tot intentant que aquesta no afectés la seva impecable lletra que havia de seguir utilitzant a l’hora de classe.
Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra al metro mantenint l’anonimat està escrivint el seu tercer llibre menys concentrat del que és usual.
Potser fa massa temps que no canvia de ruta. Sempre li ha anat molt bé, aquesta, però ara té la sensació d’haver creat algun vincle amb els passatgers assidus a la línia cinc a aquella hora. Ja toca canviar, ja no és tan desconegut, ell mateix veu una dotzena de cares que li sonen al seu vagó. Fins i tot un home, que primer li va fer gràcia perquè també escriu, ja li incomoda una mica. Res, demà mateix canviarà de línia, no li costa res agafar la vermella des de casa.
L’endemà no hi ha cap problema. Es torna a sentir anònim i desconegut. Així pot seguir escrivint, pensant i submergint-se en el fil argumental que encara no l’acaba de convèncer. No aixeca el cap fins que se sent sol, efectivament està en companyia de només quatre o cinc passatgers. Abans de tornar a submergir-se, pensa que anirà a passejar una estona.
Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra el seu tercer llibre al metro mantenint l’anonimat, llegeix el diari passejant per Sant Andreu i s’atura, amb expressió greu, llegint la notícia estrella de la secció de cultura.
“Ricard Farré vs. Eudald Martí. Es destapa la identitat de l’escriptor de moda”. Hi ha una foto i tot. Es llegeix la pàgina sencera i encara no entén res. Ell no es diu Eudald Martí ni és l’home de la foto. Remira la foto, aquella cara li sona. I tant que li sona!
Ja no està desconcertat. Ara només té desesperació i ràbia. L’endemà torna a canviar de línia però sense el bloc amb el tercer llibre a mitges ni bolígraf. No ha pensat què ha de fer després, només espera veient passar la gent a l’andana d’Hospital de Sant Pau. De cop, provocant un ensurt a la majoria de passatgers que desfilen cap a la sortida, agafa pel coll un home, l’home de la foto. El que va ser company de vagó per un temps, el que també escrivia, resulta que no escrivia, que anotava sense que ningú pogués pensar-ho, hàbits, recorreguts, dades rellevants. Dades utilitzades per iniciar la conquesta d’aquesta mina d’or sense amo, Ricard Farré. Aquest home ara és contra la paret, davant el seu objecte d’estudi durant tant de temps. Una reacció semblant era previsible, la veritat.L’escriptor el té uns segons agafant fort el coll de la camisa i empenyent el lladre d’identitats contra la paret. No diu res. Té un munt de preguntes al cap i massa ràbia per rebaixar-se a preguntar. Se n’adona que la seva posició no és tan forta com s’esperava. El fet de tenir la raó no li dóna cap avantatge. Comença una tira de preguntes més aviat cridades sense temps a rebre resposta que queda tallada per una mà a l’espatlla.
Dos guàrdies de seguretat els treuen fora del metro amb amenaces de que no torni a passar o... com sempre la frase funciona sense haver d’acabar l’amenaça, queda truncada per les disculpes dels amenaçats amb una represàlia desconeguda. No podem dir que la interrupció li hagi rebaixat la ràbia a l’autèntic escriptor però si més no, han trencat el gel i, després de demanar disculpes als agents, no es veu legitimat de seguir amb l’estil agressiu tan inusual en ell. Sense haver perdut un to seriós i greu, però, entren al primer bar que veuen. El nostre escriptor s’atribueix una certa sensació de superioritat, interpreta que la por ha fet que el lladre l’acompanyi. Il•lús.
El posat del lladre caçat no correspon al que hauria de ser i poc a poc la nostra víctima ho nota, s’entén que ell, que és qui ha iniciat la “trobada”, ha de portar el timó, però ja ha fet unes quantes preguntes i no n’ha obtingut resposta. Repeteix les preguntes.
Quin tipus de pregunta és “perquè?”, és que li interessa saber “com” ho ha executat? Ricard Farré és un bombó per a qualsevol escriptor, pocs escriptors no desitgen ser, en aquest moment, Ricard Farré. I el com se’l pot imaginar, ja ho ha fet, vaja. Està clar que aquí hi ha vingut a intentar solucionar el robatori, que no busca respostes i que no té cap, absolutament cap arma. Es veu atrapat i comença un discurs desordenat ple d’ira que sembla interessar una mica més al lladre.
– No tens cap dret a apropiar-te del personatge que jo, només jo, em sents?! jo he creat! Jo tinc els meus motius per haver mantingut l’anonimat, per crear el Ricard Farré!! I sóc jo qui ha d’obtenir-ne els seus beneficis! Ricard Farré és meu i sense ell no sóc res! I ell sense mi tampoc ho és! No et servirà de res apropiar-te’l sense que jo escrigui per ell!!!...El lladre somriu i la seva cara diu això havia estat esperant, per això t’he acompanyat. Aquest somriure fa embogir encara més el pobre escriptor escapçat de la llegenda que ell ha parit.
– No somriguis! Que cony et penses que...Am una veu melosa, gairebé radiofònica, tranquil•la però ferma interromp el renec. Continua, un cop confirmat el que es temia, amb la seva esperada rèplica:
– No. Qui cony et penses que ets tu. – Per primer cop el lladre obre la boca.
– Tu no ets ningú. Ningú et coneix. No ets Ricard Farré, perquè ara el sóc jo. Escolta’m bé perquè només t’ho diré un cop.
“Tu ets la gallina dels ous d’or. Ets tu qui escrius aquests llibres però si mai algú revela la teva identitat, si mai reconec que Ricard Farré no sóc jo, sinó que ets tu, mai més podràs escriure amb aquest anonimat que et permet fer aquests llibres. Tu no necessites Ricard Farré, tu necessites l’anonimat que et proporciona i de mi depèn aquest anonimat, així que no estàs en condicions de reclamar-me res. Sóc jo qui posa les condicions.”
“A partir d’ara vull rebre informació per anticipat dels llibres que estàs escrivint, del que t’ha inspirat per fer-los i quan creus que els acabaràs, sóc jo qui ha de respondre les preguntes de la premsa. Pel que fa als beneficis, avui mateix contactaràs amb l’editorial i els diràs que el 50% d’aquests els posin en aquesta compta corrent – li apropa un paperet guixat amb llapis – i jo m’enduré tots els beneficis que em puguin donar les entrevistes i exclusives. Ha quedat clar?”
Fa estona que l’escriptor estafat està assegut, sol, a la taula del bar amb els ulls perduts i mig tremolant. La desesperació supera de molt, ja, la ràbia. No troba escapatòria, no en veu cap solució factible. El més raonable, donades les seves condicions, hàbits i necessitats a l’hora d’escriure és acceptar, baixar el cap i cedir la meitat dels beneficis i la totalitat del reconeixement i la fama que només ell mereix.Ja fa uns mesos que Ricard Farré ha tret la seva tercera novel•la i com era d’esperar, ha estat un èxit. És més fosca que les anteriors, opinen, ja no està impregnada d’aquell optimisme que tenia però se segueix reconeixent l’estil. Eudald Martí reconeix en alguna entrevista que “alguns incidents recents li han modificat la visió del món en el que vivim i, sobretot, li han fet qüestionar-se el concepte de la bondat com a valor inherent a l’ésser humà”. Quina ironia, pensa l’escriptor al llegir-la, no pot ser més cert.
No és que la meitat dels beneficis siguin poc. Entre això, el sou de professor i alguna columna que escriu amb el seu nom real cada setmana li va realment bé. No és qüestió de diners. Poc a poc dos sentiments creixents se sumen dins seu: la injustícia que un lladre estigui tenint més i més beneficis (realment aquest tercer llibre està sent un gran boom editorial) i la ràbia que a més aquest s’endugui tots els elogis i lloances no sense deixar-li dedicatòries personalitzades a les múltiples entrevistes. “Quan escric és com si fos una altra persona”, “A vegades em sorprenc del que arribo a escriure quan sóc Ricard Farré” o “No representa massa esforç per a mi, escriure llibres com aquest”. Això si que està acabant amb els seus nervis.
Alguna cosa ha de fer. Es promet de pensar-ho un cop tingui el 4t llibre enfocat. Passa dies anotant idees, temàtiques, buscant algun punt de partida. Són dels pocs dies del procés en que no està la majoria de temps al metro. Però tot acaba fent-li pensar en com posar fi a la seva situació. Ja ho té això el cervell humà.
Després de dos dies en que al intentar desenvolupar una trama acabi tramant conspiracions decideix que ha de canviar l’ordre dels factors i es deixa anar en els pensaments alliberadors de la falsa identitat del personatge que garanteix el seu anonimat. Però quan intenta pensar en com desbancar l’intrús, acaba pensant en com podrà seguir escrivint un cop rebel•lat tot plegat. Sense anonimat no podrà tornar a escriure com ho pot fer ara.
Un escriptor d’èxit que escriu sota un pseudònim que li han robat està tenint una setmana horrorosa.
Diumenge s’aixeca amb forces. S’asseu al menjador de casa, amb el cafè indispensable de cada matí a la mà esquerra i no es mourà d’allà fins que aconsegueixi ordenar els seus pensaments. Ha agafat el bloc i un llapis per poder-ho ordenar millor. Comencem per el més fàcil. Els seus objectius. Vol seguir escrivint. Clar, però també vol que ningú se li apropiï de la fama ni els diners. La fama no la vol, però no vol que la tingui un altre, què carai. Si no se sent anònim, si no pot escriure al metro tranquil•lament, no pot escriure les novel•les que escriu. Sense anonimat no hi ha novel•les, apunta anonimat i novel•les al full i una fletxa que va de la primera a la segona. Ara mateix, l’únic que li pot impedir seguir mantenint l’anonimat és aquell home sense escrúpols que li ha robat el pseudònim, n’és conscient que si ho desvetlla tot, aquest tal Eudald ho desvetllarà del tot encara que només sigui per enfonsar-lo amb ell. Sense Eudald Martí no hi ha anonimat, apunta Eudald Martí i traça una fletxa fins a anonimat. Segueix pensant, l’Eudald Martí no té més armes que la identitat real de Ricard Farré, però depèn totalment de les seves novel•les, de la qualitat i l’èxit d’aquestes. Sense novel•les no hi ha Eudald Martí, traça la tercera fletxa corresponent.
Merda. Li ha sortit un cercle.
No ens posem nerviosos, segueix pensant. Mira el cercle fixament, concentrat. Si fos una pel•lícula, les busques del rellotge de la paret avançarien una hora i vint minuts en un pla general mentre l’escriptor apareix en diferents posicions, sempre mirant bloc amb el cercle i cada cop més despentinat per fer-nos entendre que ha passat bastant temps (tant com una hora i vint) i que cada cop està més obsessionat i més encallat.
Se sent un “groooaac” que el desperta, té un buit a l’estómac. Aixeca els ulls del bloc i veu com les busques no han avançat una hora i vint minuts perquè sí, el seu organisme no falla, és hora de dinar. Un descans li anirà bé, a jutjar per els seus cabells, està massa obsessionat. Bufa i estira els braços “fent mandretes” i s’il•lumina amb el llum, tanca els ulls ràpidament. Perfecte, ara veu una rodona blanca allà on miri. S’aixeca murmurant un taco, només li falten més cercles, i l’allarga considerablement al trobar-se aquell enrajolat ple de cercles que inunden el menjador i el passadís. Un pom rodó li dona la benvinguda a la cuina, només entrar ensopega amb el tamboret la forma del qual l’intel•ligent lector es pot imaginar. Deixa la tassa rodona dins l’aigüera també circular. Es refresca la cara no sense fixar-se en la forma dels mànecs de l’aixeta.S’eixuga la cara i somriu: faré espaguetis, barretes de peix i patates fregides, menjaré en la plata quadrada que tinc i veuré amb els gots del Fòrum que encara dec tenir per aquí, pensa. Se li acaba el somriure al veure que òbviament tot això ho haurà de cuinar en una olla i una paella rodones sobre fogons circulars amb orificis rodons dels que sortirà un cercle de foc blau. Deixa de buscar els absurds gots de plàstic, quines tonteries de pensar. Es farà un senzill ou ferrat i reescalfarà el bol de sopa d’ahir nit, no ve de dos cercles més.
Mentre el bol rodó de sopa amb pistons dona voltes circulars sobre la plata rodona del microones i la roda del temps s’apropa al STOP, obre la nevera i treu d’un dels forats rodons de l’ouera un ou. Se li desfà la il•lusió que li ha provocat la curvatura ovalada d’aquest quan el trenca sobre la paella rodona i veu el rovell tan rodó com el cercle del bloc que no es pot treure del cap. Amb tanta rodona qui podria? Se li talla el pensament. Aquest ou està raro, sembla podrit. I tant, la pudor ho confirma. El treu de la paella i repeteix la seqüència.
Aquest segon se li crema, arriba corrent del menjador al sentir la pudor d’oli cremat. La cuina és plena de fum i a la paella hi ha una cosa negra que ningú diria que era un rodó ou ferrat. S’ha distret, ha tingut una idea amb l’ou podrit.
Un escriptor d’èxit que escriu al metro amb mala lletra el seu quart llibre mantenint l’anonimat baixa a Catalunya, surt a la superfície i compra el diari. L’obre per la pàgina de cultura i somriu, “Eudald Martí (Ricard Farré): En aquest quart llibre m’estic reinventant”.
Al cap d’uns mesos surt l’esperat quart llibre de Ricard Farré: El cercle podrit. Ningú entén el perquè del títol, la veritat és que tampoc ho han intentat gaire. Tant crítics, periodistes com lectors fidels s’han concentrat més aviat en criticar, malparlar i destrossar el llibre i a demanar explicacions al tal Eudald Martí que no s’ha ni atrevit a al•legar una altra identitat autèntica de Ricard Farré, tampoc l’haurien cregut. Prou feina ha tingut el tal Eudald Martí per desmentir i intentar excusar-se per els tocs xenòfobs i masclistes que algunes associacions i ONG’s han denunciat.
Poc menys d’un any després, a la mateixa secció del mateix diari apareix una recomanació en portada. L’ou cremat d’un tal Gabriel Maristany rep una molt bona crítica i apunta que podria ser el llibre de l’any. Poc a poc els altres diaris també se’n faran ressò i el boca orella també farà la seva feina.
Un escriptor novell que manté l’anonimat mitjançant un pseudònim està assegut al seient de la punta en un metro de la línia blava, escriu amb mala lletra “no somrigui si està tafanejant el què escric” i l’home dret del seu costat es posa a riure i canvia de vagó.
L'all ho es tot...
Us convido a votar l'all ho és tot pels anglesos com a millor disc de l'any. Els competidors no són moc de gall d'indi... però els llamàntols som molts i molt orgullosos de ser-ho!
I sinó, vota l'enquesta del mes, que té més opcions.
I sinó, vota l'enquesta del mes, que té més opcions.
Març
Aquest mes no he publicat res. Era el que em temia... No vol dir que no hagi treballat! En breu un d'aquests relats que penjo de tant en tant. Mentrestant tiro de les recomanacions d'aquest mes:
Frase del mes: Vasos, cucharas, a través de tu risa la vida me pide perdón.
És un tros de la lletra de la cançó de Febrer (1,2,3, Sol - Standstill [VivaLaGuerra]). Treta de context i sense sentir-la cantada per aquella veu és més carrinclona del que és realment. Però no volia deixar de ressaltar que no només la música dels Standstill m'ha absorbit, sinó que també ho han fet, i molt, les seves lletres.
Cançó del mes: Nantes - Beirut (The Flying Club Cup)
Aquesta és una cançó pendent de recomanar. Beirut és un grup recent descobert que m'ha agradat molt, una sonoritat molt concreta bastant casolana. Les cançons es defensen bastant soles sense necessitat d'una gran producció però ben arranjades. Aquí tenen el youtube de la cançó:
Recomanacions del mes:
Cita a ciegas
Per a qui encara no els conegui, Cita a ciegas són el Jonny i l'Enric. El Jonny és un cantant amb una veu extraordinària, no exagero, ho pot confirmar qui l'ha sentit. És l'actual cantant de se atormenta una vecina i a contra Blues on, igual que amb Cita a ciegas, també hi toca l'acústica. L'Enric la veritat és que em costa mirar-me'l objectivament. Ja em sembla normal, a aquestes altures, que algú pugui tocar la guitarra i que a l'hora toqui el baix fredless com ho fa ell. I no ho és, la veritat. L'espectacle (perquè no només és concert) és tot de versions de Stevie Wonder (d'aquí el nom del grup) i tot i ser només dos, és molt complet i variat.
Em costa d'explicar-ho, aneu-ho a comprovar el dijous 12 de Març a les 22h al El Coleccionista (Gràcia, BCN) i si no podeu, escolteu-los al seu Myspace
Un tal ímpetu vital
Aquesta és una obra de teatre molt recomanable. No he parlat mai d'una obra de teatre i tampoc sé què dir-ne, simplement que m'ha agradat moltíssim. És una reflexió sobre el progrés de la humanitat amb ironia i sense estereotips teatrals. Un format molt original., llegiu vosaltres mateixos què en diuen a la web del teatre lliure. Aneu-hi del 5 al 22 de Març a l'espai lliure.
Frase del mes: Vasos, cucharas, a través de tu risa la vida me pide perdón.
És un tros de la lletra de la cançó de Febrer (1,2,3, Sol - Standstill [VivaLaGuerra]). Treta de context i sense sentir-la cantada per aquella veu és més carrinclona del que és realment. Però no volia deixar de ressaltar que no només la música dels Standstill m'ha absorbit, sinó que també ho han fet, i molt, les seves lletres.
Cançó del mes: Nantes - Beirut (The Flying Club Cup)
Aquesta és una cançó pendent de recomanar. Beirut és un grup recent descobert que m'ha agradat molt, una sonoritat molt concreta bastant casolana. Les cançons es defensen bastant soles sense necessitat d'una gran producció però ben arranjades. Aquí tenen el youtube de la cançó:
Recomanacions del mes:
Cita a ciegas
Per a qui encara no els conegui, Cita a ciegas són el Jonny i l'Enric. El Jonny és un cantant amb una veu extraordinària, no exagero, ho pot confirmar qui l'ha sentit. És l'actual cantant de se atormenta una vecina i a contra Blues on, igual que amb Cita a ciegas, també hi toca l'acústica. L'Enric la veritat és que em costa mirar-me'l objectivament. Ja em sembla normal, a aquestes altures, que algú pugui tocar la guitarra i que a l'hora toqui el baix fredless com ho fa ell. I no ho és, la veritat. L'espectacle (perquè no només és concert) és tot de versions de Stevie Wonder (d'aquí el nom del grup) i tot i ser només dos, és molt complet i variat.Em costa d'explicar-ho, aneu-ho a comprovar el dijous 12 de Març a les 22h al El Coleccionista (Gràcia, BCN) i si no podeu, escolteu-los al seu Myspace
Un tal ímpetu vitalAquesta és una obra de teatre molt recomanable. No he parlat mai d'una obra de teatre i tampoc sé què dir-ne, simplement que m'ha agradat moltíssim. És una reflexió sobre el progrés de la humanitat amb ironia i sense estereotips teatrals. Un format molt original., llegiu vosaltres mateixos què en diuen a la web del teatre lliure. Aneu-hi del 5 al 22 de Març a l'espai lliure.
Febrer
He pensat que cada mes, com que actualitzo la frase del mes, la cançó del mes, la recomanació del mes (i l'enquesta del mes... de tot se'n diu enquesta, però) puc aprofitar per fer un post que em sortirà "gratis" i que em servirà per justificar-ho una mica millor.
Començo amb el Febrer (no ho faré retroactiu, això..)
Frase del Mes: Salvem Can Fargas!
I és que és una de les grans notícies del districte d'Horta-Guinardó sinó de Barcelona. Aquesta era una reivindicació veïnal de fa molt temps. Can Fargas és una masia preciosa que està al mateix passeig Maragall que va estar molt a punt d'acabar sent un restaurant de luxe. De tant en tant, ja està bé que les actuacions que es fan des de l'ajuntament amb encert tinguin alguna repercusió mediàtica (que no ha sigut massa però algo és algo.. TV3, La Vanguardia, ABC, la Malla, El Periódico, El Pais, ADN). Finalment serà l'escola de música municipal del districte i els jardins s'obriràn al públic. La expropiació ha costat un ull de la cara a l'ajuntament, al final (5Md'€).
Cançó del mes: 1, 2, 3 Sol - Standstill (Vivalaguerra)
Un disc que he descobert fa poc. Dels millors discs en castellà que he sentit mai si no el millor. Les lletres són impressionants i musicalment tan et pots trobar en moments delicats com en moments completament explosius i grandiosos. El videoclip no fa honor (crec jo) a la gran cançó que és la que recomano en aquest mes. Encara que només sigui per seguir llegint i deixar la música sonant, recomano que l'escolteu.
Recomanació del mes: www.BdeBarna.net Històries de Barcelona
Aquesta és una web molt interessant i curiosa. Una molt bona idea posada a la pràctica ja fa 5 anys. L'usuari pot penjar històries sobre el mapa de Barcelona. Poden ser històries reals o inventades i de diferents tipus.
Arran de l'últim relat m'en vaig recordar i he tornat a ser-ne usuari.
Una web molt curiosa i original.
Us haureu fixat que per tal de no sobresaturar les recomanacions "escombrant cap a casa" he fet un nou apartat:Walden III recomana... les recomanacions patrocinades. Així puc publicitar tots els concerts i altres (no gaires altres) on participo i quedar-me tan tranquil.
Res més (no comentaré l'enquesta, òbviament). Espero que us agradi.
Començo amb el Febrer (no ho faré retroactiu, això..)
Frase del Mes: Salvem Can Fargas!
I és que és una de les grans notícies del districte d'Horta-Guinardó sinó de Barcelona. Aquesta era una reivindicació veïnal de fa molt temps. Can Fargas és una masia preciosa que està al mateix passeig Maragall que va estar molt a punt d'acabar sent un restaurant de luxe. De tant en tant, ja està bé que les actuacions que es fan des de l'ajuntament amb encert tinguin alguna repercusió mediàtica (que no ha sigut massa però algo és algo.. TV3, La Vanguardia, ABC, la Malla, El Periódico, El Pais, ADN). Finalment serà l'escola de música municipal del districte i els jardins s'obriràn al públic. La expropiació ha costat un ull de la cara a l'ajuntament, al final (5Md'€).
Cançó del mes: 1, 2, 3 Sol - Standstill (Vivalaguerra)
Un disc que he descobert fa poc. Dels millors discs en castellà que he sentit mai si no el millor. Les lletres són impressionants i musicalment tan et pots trobar en moments delicats com en moments completament explosius i grandiosos. El videoclip no fa honor (crec jo) a la gran cançó que és la que recomano en aquest mes. Encara que només sigui per seguir llegint i deixar la música sonant, recomano que l'escolteu.
Recomanació del mes: www.BdeBarna.net Històries de Barcelona
Aquesta és una web molt interessant i curiosa. Una molt bona idea posada a la pràctica ja fa 5 anys. L'usuari pot penjar històries sobre el mapa de Barcelona. Poden ser històries reals o inventades i de diferents tipus.
Arran de l'últim relat m'en vaig recordar i he tornat a ser-ne usuari.
Una web molt curiosa i original.
Us haureu fixat que per tal de no sobresaturar les recomanacions "escombrant cap a casa" he fet un nou apartat:Walden III recomana... les recomanacions patrocinades. Així puc publicitar tots els concerts i altres (no gaires altres) on participo i quedar-me tan tranquil.
Res més (no comentaré l'enquesta, òbviament). Espero que us agradi.
El pas de zebra
Relat curt per a visitants amb paciència
Hi ha un pas de zebra en el camí de casa al metro.
Encara no sap perquè, des de casa li sembla més rapid un camí però tornant li sembla més curt l'altre. Un dia d'aquests ho mirarà en un plànol. Si. Un dia d'aquests. Mentrestant va i torna per camins diferents i tampoc li desagrada.
No sap si ningú l'ha vist, aquest pas de zebra. No sap si ningú s'hi ha fixat com ho ha fet ell. Té la bonica propietat d'animar-te l'inici del dia. Hi ha dies que un s'aixeca amb una energia, una alegria que no se sap d'on surt. Aquests dies quan travessa el carrer anant al metro ni se'n recorda del pas de zebra. Qui pensa en aquestes coses!
Però hi ha dies que només llevar-se ja s'ho nota. A vegades és el temps, a vegades una mala nit o un pitjor dia anterior. Normalment és aquell somni en el que torna a parlar amb se mare. Aquests dies que està trist, surt de casa arrossegant els peus com resistint-se a haver de viure el dia que l'espera. Són els dies que el clatell veu la llum i va sembrant papada; caminant i mirant a terra. I llavors passa pel pas de zebra i només veient-lo, aconsegueix produir-li un somriure.
Quina tonteria.
No és més que un descuit d'un treballador mandrós que no va apartar les branques de terra al pintar el recent asfaltat carrer. Recorda com li va sorprendre la imatge el primer dia trist després del repintat. Aquell primer dia tenia pinta de ser un molt mal dia i encara recorda com, després de veure el recent i original pas de zebra, va estar tot el dia pensant en la casualitat d'aquella imatge i més tard, en com un accident producte de la mandra i la incompetència d'un pintor de carrers podia haver-lo abstret de manera tan efectiva del que havia de ser un mal dia.
Des d'aleshores, sempre que veu el pas de zebra recorda aquell dia i es descobreix trist. I pensa quants dies porta passant per allà sense recordar el pas de zebra. Aquesta tonteria li dóna aquest somriure necessari per començar el dia, els dies que no el porta de casa.
Avui, després d'una nit de mal d'esquena i somnis estranys, s'ha llevat abatut i fa un dia tapat. Mala suma. Feia dies que no arrossegava els peus fins al pas zebra. Com de costum, al veure'l se li escapa el somriure com si no volgués. Aixeca el cap i passa, més animat i el cap ben alt pel costat d'un bitllet de 500€ sense ni veure'l.
Un dia d'aquests li farà una foto. Si. Un dia d'aquests.
Inspirat en el pas de zebra del carrer Mascaró a la cruïlla amb Lluís Sagnier (fotos).
Hi ha un pas de zebra en el camí de casa al metro.
Encara no sap perquè, des de casa li sembla més rapid un camí però tornant li sembla més curt l'altre. Un dia d'aquests ho mirarà en un plànol. Si. Un dia d'aquests. Mentrestant va i torna per camins diferents i tampoc li desagrada.
No sap si ningú l'ha vist, aquest pas de zebra. No sap si ningú s'hi ha fixat com ho ha fet ell. Té la bonica propietat d'animar-te l'inici del dia. Hi ha dies que un s'aixeca amb una energia, una alegria que no se sap d'on surt. Aquests dies quan travessa el carrer anant al metro ni se'n recorda del pas de zebra. Qui pensa en aquestes coses!
Però hi ha dies que només llevar-se ja s'ho nota. A vegades és el temps, a vegades una mala nit o un pitjor dia anterior. Normalment és aquell somni en el que torna a parlar amb se mare. Aquests dies que està trist, surt de casa arrossegant els peus com resistint-se a haver de viure el dia que l'espera. Són els dies que el clatell veu la llum i va sembrant papada; caminant i mirant a terra. I llavors passa pel pas de zebra i només veient-lo, aconsegueix produir-li un somriure.
Quina tonteria.
No és més que un descuit d'un treballador mandrós que no va apartar les branques de terra al pintar el recent asfaltat carrer. Recorda com li va sorprendre la imatge el primer dia trist després del repintat. Aquell primer dia tenia pinta de ser un molt mal dia i encara recorda com, després de veure el recent i original pas de zebra, va estar tot el dia pensant en la casualitat d'aquella imatge i més tard, en com un accident producte de la mandra i la incompetència d'un pintor de carrers podia haver-lo abstret de manera tan efectiva del que havia de ser un mal dia.
Des d'aleshores, sempre que veu el pas de zebra recorda aquell dia i es descobreix trist. I pensa quants dies porta passant per allà sense recordar el pas de zebra. Aquesta tonteria li dóna aquest somriure necessari per començar el dia, els dies que no el porta de casa.
Avui, després d'una nit de mal d'esquena i somnis estranys, s'ha llevat abatut i fa un dia tapat. Mala suma. Feia dies que no arrossegava els peus fins al pas zebra. Com de costum, al veure'l se li escapa el somriure com si no volgués. Aixeca el cap i passa, més animat i el cap ben alt pel costat d'un bitllet de 500€ sense ni veure'l.
Un dia d'aquests li farà una foto. Si. Un dia d'aquests.
Inspirat en el pas de zebra del carrer Mascaró a la cruïlla amb Lluís Sagnier (fotos). 1, 2 i 3
Tot i que està recomanada com a cançó del mes de Gener, aquesta cançó d'Anímic és esplèndida. I El videoclip és, potser, millor encara. Tots els que l'han vist m'han dit que els ha encantat. Gaudiu-lo!
1, 2 i 3 és una cançó del disc Hau o hiu, d'anímic. El mateix disc on hi ha la cançó hospital per animals que versiona u_mä. Un disc més que recomanable.
1, 2 i 3 és una cançó del disc Hau o hiu, d'anímic. El mateix disc on hi ha la cançó hospital per animals que versiona u_mä. Un disc més que recomanable.
Un cec a comissaria
Relat antic1 per a visitants amb paciència.
Un cec nota una presència (i no el volum que aquesta ocupa), és l’inspector, a l’habitació. N’ha sentit el ressò, capta les variacions i petits sorollets que causa a la sonoritat i l’acústica de la sala.
Una respiració.
Sense voler, el cec practica la seva mania d’analitzar el comportament d’un individu. Tanqueu els ulls i escolteu una persona que us parla, tot el que creieu que perdeu en llenguatge no verbal ho guanyeu ressaltant el to, les respiracions, la melodia o la rapidesa del discurs trobant quasi explícitament, com en una equació amb l’incògnita aïllada, l’estat anímic de la persona. Realment millor no saber que t’escolten de manera observadora.
L’inspector no ho sap, no té massa temps per pensar en aquestes coses, però mai s’ha trobat en un cas així. Resta expectant, esperant algun esdeveniment, ha oblidat que és ell qui ha de marcar l’ordre d’aquests. Avui la comissaria està estranya, hi regna una sensació de raresa; el cec descansa pacient i tranquil (o així li sembla a l’inspector) a la butaca on seuen persones de tot tipus, pinta, procedència, estatura...
Avui el testimoni controla els nervis de manera tan precisa que per primer cop a la seva intensa carrera, l’inspector ha perdut els papers. Està nerviós, avui no és ell qui domina la situació i això (a més de realimentar el seu nerviosisme) tranquil•litza encara més el cec. Té davant una persona forta, segura i en la que no confia. Fa poques hores l’havien convençut d’afegir una declaració més al cas de la que no espera res. Ara, però, la estabilitat emocional descomunal del cec li fa replantejar les coses.
El creurà en tot el que digui.
Tot i així, l’inspector no pensa que pugui donar-li massa informació, el cas està gairebé tancat. Tot està molt clar i encaixa perfectament, aquest testimoni li ha de verificar quatre coses, és l’últim de la llista. Li ha sobtat que a la fitxa no aparegués que és cec, tampoc sabria en quina d’aquelles caselles hi hauria d’estar apuntat, només hi deia el seu nom i que era un home. Va pensar que més tard proposaria d’afegir una casella al formulari d’entrada a la comissaria però sense haver acabat de pensar la proposta va rebutjar-la; estat civil, professió, DNI, domicili i una dotzena més de caselles buides el van fer tornar al món real i pràctic.
Després de deu minuts ben llargs, el cec trenca el silenci: Suposo que hauria de demanar-me què és el que sé jo sobre el cas en el que treballa. Continua tranquil, no ha aixecat el to ni ha sigut ni un pèl repel•lent, la compostura del cec segueix clavant-se en l’estat anímic del policia, l’absència de comentaris punxants és massa afilada per un comissari de ferro per als agressius i delicat com una rosa en confiança. L’inspector reacciona ràpidament i mig trepitjant cada paraula que pronuncia amb l’anterior li deixa anar una frase afirmativa qualsevol. Tot i nerviós l’inspector no ha perdut del tot els papers i segueix tant redundant com sempre, tan senzill que és dir “sí”.
El cec es treu un paquet de tabac de la butxaca de dins l’americana (curiosament triada amb un gust excel•lent) i com si volgués fer gala del seu domini espacial, encén un llumí i sense dubtar de la posició de l’extrem del cigar que ja s’ha col•locat a la boca, fa cremar tot el cercle de tabac simultàniament i apaga el llumí amb un gest brusc. Fa una primera calada i pregunta: ‘em pot acostar un cendrer?’ tot allargant la seva mà lliure de la cigarreta. Amb tot això l’inspector ha perdut de vista el llumí. Comença a parlar.
Les primeres tranquil•les paraules del cec són només absorbides per les parets i el pobre mobiliari del despatx, d’uns set metres quadrats de que disposa per viure les 8h de feina diàries que sol dedicar l’inspector als molts casos que té oberts. L’inspector no ha escoltat ni una sola frase buscant el llumí. No és fins que el cec calla, que el nostre home deixa de buscar el llumí pels voltants o les mans del cec. Li deu haver fet una pregunta. Reacciona, demana excuses, no sap ben bé quina excusa donar així que li diu la veritat.
Era al cendrer.
El cec torna a començar, des del començament. Sembla un home llest i molt viu. No li ha calgut ni un segon per entendre que era des que li ha demanat el cendrer que l’inspector no escoltava.
L’inspector es nota més tranquil, ara que és el cec qui té l’atenció del moment. Haver d’escoltar li dóna seguretat, poder analitzar ell ha fet canviar els papers tot i que molt lleugerament, ja que el cec segueix segur i tranquil, fumant i parlant amb la mirada a l’infinit, clar. Amb tot això no li ha dit que des de fa uns mesos tenen prohibit de fumar a la comissaria, no deu haver vist els cartells.
El cec torna a callar, segurament és la mateixa pregunta que abans. L’inspector calla, aguanta. Torna a tenir el pes, que nota sobre el seu esternon com un vent que el travessa. Li pregunta com ha arribat el llumí al cendrer. Se sorprèn d’haver reaccionat mentint tant ràpidament i es pregunta perquè no li surt igual quan parla amb el seu cap. Obre les espatlles aspirant mentre pensa que se n’ha sortit prou bé, és una pregunta que ràpidament s’havia tret del cap. Tot seguit rep un cop (emotiu, cal dir-ho) “vostè que en té hauria d’utilitzar millor els ulls, bé que és inspector, no?”.
Demana perdó, s’excusa dient que està un xic atabalat, últimament hi ha molta feina (no menteix, hi ha la de sempre) i no es pot concentrar gaire bé, li prega de intentar-ho de nou. Entén el to enutjat del cec que ha començat dues vegades sense èxit, es disposa a escoltar-lo atentament, agafa el bloc i es disposa a anotar-hi els fets clau que narri el testimoni, segur que així seguirà el fil de la conversa.
Comença la tercera versió dels fets del cec, resumida i amb paraules adients per cada frase que encadena perfectament amb la següent, ja té assajat el discurs que va entonant. Tot això va pensant l’inspector, torna a no estar atent del tot. El seu cap va descrivint esses al voltant de la narració del cec al que atén gràcies al bloc però al que no escolta ni entén. La seva mà escriu i resumeix el que sent i el seu cap divaga al voltant de la persona que li està explicant ves a saber què. Sap que és important, ha acceptat a rebre’l després de notar amb quina energia li recomanaven de escoltar-lo. Ja l’escoltarà més tard, llegint el bloc.
Es dedica a submergit en el seu cap admirar i descobrir aquella fascinant persona que té davant. L’apassiona la música amb la que parla, la convicció i la seguretat de l’energumen extraordinàriament (ara hi cau) ben vestit. Es pregunta si té algú que l’ajuda, si té alguna parella a casa que li compra la roba i l’ajuda amb les feines de casa i de la vida en general que un cec no deu poder fer. Busca alguna feina que no pugui realitzar un cec, però un cec com el que te davant que s’encén els cigarros sense mirar i que fa jocs de màgia amb els llumins poques feines no pot fer. Pensa el tipus de persona que estigui a l’altura d’una persona així, que aguanti la dura seguretat i l’agressiva tranquil•litat de que està dotat aquest cec.
El cec segueix parlant, sembla que no vol arriscar-se a preguntar.
Confiat del tot en la seva mà intel•ligent, l’inspector, segueix volant per la vida del testimoni que té a un metre, assegut. Ara ja ha arribat a casa, s’imagina assegut al sofà, de tacte agradable, segur. És en un pis alt, malaguanyadament lluminós enmig d’una ciutat densa. Veu la seva parella, ja ha decidit que té una parella. Una dona, fantàstica. Serena i amb una espurna als ulls que li evoquen una intel•ligència desbordant que s’aprecia també en el gest i el moviment extraordinàriament coordinat i totalment òptim que té.
De què deu treballar? Vesteix bé, se’l veu benestant, una panxeta li estira els dos últims botons de la camisa tot i que una ample espatlla crida “vaig al gimnàs cada dia!” i els cabells humits i ben pentinats confirmen que avui no ha fet una excepció. Pensant-hi més, no el veu tancat en una caixeta blava enmig del carrer venent cupons de loteria, però l’inspector coneix la poca sensibilitat del món empresarial per la gent amb discapacitats de qualsevol tipus. Descarta també ser un mantingut de la seva parella i l’estat en la ínfima part d’un sou suficient que suposa una pensió per discapacitat; el cec té un posat actiu.
Ho veu de passada. Trenta-vuit centèssimes de segon després (no us pregunteu d’on ve aquesta dada) fa marxa enrere en el moviment del cap fins a aturar-lo on ha rebut l’estímul causant de la marxa enrera. Reprodueix el moviment més repetit i exagerat, potser, de la història del cinema (després del desmai típic de les dones que es fan la bleda, és clar). Quan enfoca de nou amb el cap quiet corrobora el que havia vist i el cap li dona voltes.
Què fa un cec amb una càmera de fotos?
Penjada a la cadira, just al costat de l’espatlla dreta de l’invident, hi ha una bossa d’una reflex, la típica bossa encoixinada negre de niló amb una corretja que s’eixampla a la zona del coll, on mig tapat pel respatller hi ha estampat en blanc un “NIKON” posat amb tota la mala bava del món per algun empresari eficient. Pensa la ràbia que li fan aquestes coses, no suporta la publicitat que t’obliguen a fer les grans marques, després de donar-los diners comprant-los un producte. Molts cops ha pensat en arrencar d’alguna manera el “NIKON” de la seva bossa de la càmera.
La seva mà segueix fent gargots i el seu cap segueix donant voltes. Busca un sentit, un motiu per el que un cec pot tenir una càmera de fotos. No pot ser que el cec vulgui dissimular la seva condició, se’l nota fins i tot segur del seu estat físic i anímic, a més, pensa, una persona que vol una càmera de fotos per aparentar que té vista per fer-la servir no es compra una reflex, o això creu, clar. De tota manera segur que algú que vol fer veure que porta una càmera de fotos no compra una bossa semblant que més aviat amaga la forma inconfusible d’una reflex, aquella bossa és per protegir-la, segur, i la càmera ha de ser per utilitats professionals, però quines? i com pot fer-la servir?
Cada cop n’està més convençut, el cec és un artista. Un fotògraf, pintor, escultor, escriptor i ves a saber quantes coses més. Els artistes d’avui no es conformen en una “disciplina”, segueix pensant, deu ser un d’aquests personatges que no entén, d’aquests que “experimenten”, “juguen” i són feliços treballant del que treballen. Sota un nom que podria ser perfectament “fotografies sonores” o “formes incolores” deu exposar en sales de prestigi, d’aquestes totes blanques i silencioses on només s’hi escolten passes de persones que s’aturen excessiva estona davant de qualsevol cosa que no sigui blanca.
Sempre ha pensat, l’inspector, que les sales d’exposicions són blanques per facilitar la tasca de distingir les obres als visitants. Recorda haver estat tres minuts observant un objecte, el que més li agradava d’una exposició d’escultura, buscant l’etiqueta per saber més del seu autor veient-se interrompuda la recerca al veure llençar-hi un paper arrugat per algú altre. Des d’aleshores no hi ha tornat més, als museus d’art, ni a les galeries.
Preguntes tontes li venien al cap. Havent obviat les respostes tècniques de com s’ho devia fer per enfocar, fer el balanç de llum, etc. pensa en quina posició deu utilitzar per fotografiar el que fos que fotografiés. Segur que no se la posa a la cara, o si? a l’altura de les orelles? Quin carret utilitza, color o blanc i negre? Perquè utilitza reflex si no necessita enquadrar les imatges? Com tria després les que li agraden més? I quan es descuida l’objectiu tapat, com se n’adona? És una cosa que fins i tot a un inspector com ell se li escapa de tant en tant. A vegades es troba intentant enfocar el negre del PVC de la tapa (que tampoc li falta un “NIKON” metàl•lic, brillant i sempre tort encastat a aquesta, pensat per el mateix o un altre empresari eficient...)
Se li acut mirar el rellotge sense estalviar-se dissimular, hi està acostumat. Somriu d’haver-se sorprès dissimulant mirar l’hora davant d’un cec. Una nova pregunta, té rellotge? Hi ha rellotges especials per a cecs? Li agradaria poder-se quedar parlant de les coses que realment li interessen d’aquell cec. Intenta buscar-li en algun canell però pensa després que el canell no és el millor lloc per tenir una cosa que has de tocar amb els dits o posar-te a l’orella... S’imagina diferents rellotges possibles per a cecs.
Un rellotge de butxaca, que té l’avantatge que no s’ha de treure d’aquesta, un collaret que apretant-lo diu l’hora parlant, que té el problema que el model s’ha de diversificar per a milers de llengües però no cal aprendre cap simbologia nova. Quan arribi a casa buscarà si existeixen semblants aparells, sinó els patentarà. Un altre projecte que deixarà penjat al cap de dues hores, fins que no executi un dels seus primers projectes (una carpeta verda on apuntar-hi totes les idees i coses que vol fer) no en recordarà cap altre i serà llençar-los a l’oblit.
No ha mirat l’hora.
Somriu un altre cop, mentre somreia i pensava haver-se descobert amagant-se de mirar l’hora davant d’un cec només ha enfocat el rellotge sense mirar l’hora. S’assegura de mirar-la bé, intenta entendre-la. És molt tard, avui tampoc podrà veure sencera la pel•lícula dolenta d’Antena 3. Haurà de avorrir-se mirant la bona pel•lícula que fan a la2 o distreure’s una estona amb el teletienda.
Com si penses en veu alta, el cec pronuncia les últimes paraules del seu relat, uns tres segons més tard la seva mà fa un punt i final. El cop del llapis ja bastant gastat amb el bloc sona fort, molt més fort que un llapis desafilat al paper. Potser cent llapis haurien fet rebombori semblant a aquell i els papers de la taula han sortit volant de cop. El llapis no pot haver fet tant de soroll, fins i tot el cec es pertorba una mica.
Amb la porta recent tancada al darrere, el tinent fa mala cara (com sempre) i entre les seves faccions en posició “enfadat” s’hi pot intuir un cert orgull; ha espantat l’inspector amb aquella entrada espectacular.
“Es pot saber què fas amb el senyor Mirabell?!” Crida el tinent.
L’inspector mira la fitxa del seu testimoni maleint els de l’oficina, li caurà una bronca per haver traspaperat aquell testimoni... Se li para el cor, David Coll, Home, això és tot el que diu a la seva fitxa. Retrocedeix mentalment mentre la cara del tinent es va inquietant, ja no en queda res d’aquell xic d’orgull, ara està totalment enfadat i es dirigeix a l’estat “irós”. Ha confirmat les dades? Es pregunta l’inspector. Ha preguntat sobre la identitat del seu testimoni abans de començar les gairebé dues hores d'interrogatori?
El tinent posiciona les seves faccions en l’estat “agradable” i mentre pronuncia disculpes variades i reiterades ajuda al cec, el senyor Mirabell, a aixecar-se. Els dos es disposen a sortir del despatx. El tinent obre la porta i l’habitació s’inunda d’una barreja de sorolls, sons i crits. Telèfons sonant, teclats d’ordinador, la fotocopiadora, martells i serres al despatx del jefe (ja comença la reforma d’aquest trimestre) i algun crit d’alguna interrogació que es complica (un testimoni mut potser?) deixen veure el caos quotidià que viuen els policies de tota la ciutat.
Si la gent dins d’una comissaria guanya probabilitats d’equivocar-se de despatx, un cec té tots els números per errar. No comprovar la identitat, sembla mentida, amb l’experiència que té, no es pot explicar com pot haver fallat en una cosa tan trivial. L’inspector reacciona, ja es lamentarà més tard mentre rebi l’esbroncada del seu superior, el tinent. Això d'ara era només un aperitiu. Ara, intentant suavitzar una mica l’error, s’incorpora i tot dirigint-se al tinent en to menys que inofensiu diu:
“Tingui tinent, he pres declaració al meu bloc de notes, ja me’l tornarà quan l’hagi copiada” tot allargant-li un bloc obert més negre que blanc.
Avui no té el dia.
Efectivament la meravellosa mà resumia i escrivia.
Però ni de passar la pàgina ha tingut temps l’inspector, entre pensament i pensament. Ni de mirar què era el que escrivia aquesta seva mà automàtica, per veure que era ell qui havia d’evitar escriure a sobre les lletres ja escrites donant de resultat aquella pàgina quasi banyada en grafit. Un principi de desmai, dels anímics, li comença a ennuvolar la vista. La seva carrera i el seu esforç com a inspector estan caient més fons que els projectes oblidats de tota la seva infantesa sencera.
Quan ja, cec i tinent, són fora del despatx; es queda, penjada de la cadira, estàtica i irreverent, la NIKON publicista ben guardada dins la seva bossa a joc.
“Senyor Mirabell!! Perdoni, és que es deixa la seva càmera...”
El tinent es gira en posició “convulsió”. El cec s’atura, val a dir-ho, una mica sorprès tot i que ja res el sorprèn d’aquell inspector. Amable i acurat com no ho ha deixat de ser durant tota la tarda, respon:
“Molt em temo que deu ser la seva, inspector. No ho sé del cert, però meva no l’és; sóc cec.”
Una respiració.
Sense voler, el cec practica la seva mania d’analitzar el comportament d’un individu. Tanqueu els ulls i escolteu una persona que us parla, tot el que creieu que perdeu en llenguatge no verbal ho guanyeu ressaltant el to, les respiracions, la melodia o la rapidesa del discurs trobant quasi explícitament, com en una equació amb l’incògnita aïllada, l’estat anímic de la persona. Realment millor no saber que t’escolten de manera observadora.
L’inspector no ho sap, no té massa temps per pensar en aquestes coses, però mai s’ha trobat en un cas així. Resta expectant, esperant algun esdeveniment, ha oblidat que és ell qui ha de marcar l’ordre d’aquests. Avui la comissaria està estranya, hi regna una sensació de raresa; el cec descansa pacient i tranquil (o així li sembla a l’inspector) a la butaca on seuen persones de tot tipus, pinta, procedència, estatura...
Avui el testimoni controla els nervis de manera tan precisa que per primer cop a la seva intensa carrera, l’inspector ha perdut els papers. Està nerviós, avui no és ell qui domina la situació i això (a més de realimentar el seu nerviosisme) tranquil•litza encara més el cec. Té davant una persona forta, segura i en la que no confia. Fa poques hores l’havien convençut d’afegir una declaració més al cas de la que no espera res. Ara, però, la estabilitat emocional descomunal del cec li fa replantejar les coses.
El creurà en tot el que digui.
Tot i així, l’inspector no pensa que pugui donar-li massa informació, el cas està gairebé tancat. Tot està molt clar i encaixa perfectament, aquest testimoni li ha de verificar quatre coses, és l’últim de la llista. Li ha sobtat que a la fitxa no aparegués que és cec, tampoc sabria en quina d’aquelles caselles hi hauria d’estar apuntat, només hi deia el seu nom i que era un home. Va pensar que més tard proposaria d’afegir una casella al formulari d’entrada a la comissaria però sense haver acabat de pensar la proposta va rebutjar-la; estat civil, professió, DNI, domicili i una dotzena més de caselles buides el van fer tornar al món real i pràctic.
Després de deu minuts ben llargs, el cec trenca el silenci: Suposo que hauria de demanar-me què és el que sé jo sobre el cas en el que treballa. Continua tranquil, no ha aixecat el to ni ha sigut ni un pèl repel•lent, la compostura del cec segueix clavant-se en l’estat anímic del policia, l’absència de comentaris punxants és massa afilada per un comissari de ferro per als agressius i delicat com una rosa en confiança. L’inspector reacciona ràpidament i mig trepitjant cada paraula que pronuncia amb l’anterior li deixa anar una frase afirmativa qualsevol. Tot i nerviós l’inspector no ha perdut del tot els papers i segueix tant redundant com sempre, tan senzill que és dir “sí”.
El cec es treu un paquet de tabac de la butxaca de dins l’americana (curiosament triada amb un gust excel•lent) i com si volgués fer gala del seu domini espacial, encén un llumí i sense dubtar de la posició de l’extrem del cigar que ja s’ha col•locat a la boca, fa cremar tot el cercle de tabac simultàniament i apaga el llumí amb un gest brusc. Fa una primera calada i pregunta: ‘em pot acostar un cendrer?’ tot allargant la seva mà lliure de la cigarreta. Amb tot això l’inspector ha perdut de vista el llumí. Comença a parlar.
Les primeres tranquil•les paraules del cec són només absorbides per les parets i el pobre mobiliari del despatx, d’uns set metres quadrats de que disposa per viure les 8h de feina diàries que sol dedicar l’inspector als molts casos que té oberts. L’inspector no ha escoltat ni una sola frase buscant el llumí. No és fins que el cec calla, que el nostre home deixa de buscar el llumí pels voltants o les mans del cec. Li deu haver fet una pregunta. Reacciona, demana excuses, no sap ben bé quina excusa donar així que li diu la veritat.
Era al cendrer.
El cec torna a començar, des del començament. Sembla un home llest i molt viu. No li ha calgut ni un segon per entendre que era des que li ha demanat el cendrer que l’inspector no escoltava.L’inspector es nota més tranquil, ara que és el cec qui té l’atenció del moment. Haver d’escoltar li dóna seguretat, poder analitzar ell ha fet canviar els papers tot i que molt lleugerament, ja que el cec segueix segur i tranquil, fumant i parlant amb la mirada a l’infinit, clar. Amb tot això no li ha dit que des de fa uns mesos tenen prohibit de fumar a la comissaria, no deu haver vist els cartells.
El cec torna a callar, segurament és la mateixa pregunta que abans. L’inspector calla, aguanta. Torna a tenir el pes, que nota sobre el seu esternon com un vent que el travessa. Li pregunta com ha arribat el llumí al cendrer. Se sorprèn d’haver reaccionat mentint tant ràpidament i es pregunta perquè no li surt igual quan parla amb el seu cap. Obre les espatlles aspirant mentre pensa que se n’ha sortit prou bé, és una pregunta que ràpidament s’havia tret del cap. Tot seguit rep un cop (emotiu, cal dir-ho) “vostè que en té hauria d’utilitzar millor els ulls, bé que és inspector, no?”.
Demana perdó, s’excusa dient que està un xic atabalat, últimament hi ha molta feina (no menteix, hi ha la de sempre) i no es pot concentrar gaire bé, li prega de intentar-ho de nou. Entén el to enutjat del cec que ha començat dues vegades sense èxit, es disposa a escoltar-lo atentament, agafa el bloc i es disposa a anotar-hi els fets clau que narri el testimoni, segur que així seguirà el fil de la conversa.
Comença la tercera versió dels fets del cec, resumida i amb paraules adients per cada frase que encadena perfectament amb la següent, ja té assajat el discurs que va entonant. Tot això va pensant l’inspector, torna a no estar atent del tot. El seu cap va descrivint esses al voltant de la narració del cec al que atén gràcies al bloc però al que no escolta ni entén. La seva mà escriu i resumeix el que sent i el seu cap divaga al voltant de la persona que li està explicant ves a saber què. Sap que és important, ha acceptat a rebre’l després de notar amb quina energia li recomanaven de escoltar-lo. Ja l’escoltarà més tard, llegint el bloc.
Es dedica a submergit en el seu cap admirar i descobrir aquella fascinant persona que té davant. L’apassiona la música amb la que parla, la convicció i la seguretat de l’energumen extraordinàriament (ara hi cau) ben vestit. Es pregunta si té algú que l’ajuda, si té alguna parella a casa que li compra la roba i l’ajuda amb les feines de casa i de la vida en general que un cec no deu poder fer. Busca alguna feina que no pugui realitzar un cec, però un cec com el que te davant que s’encén els cigarros sense mirar i que fa jocs de màgia amb els llumins poques feines no pot fer. Pensa el tipus de persona que estigui a l’altura d’una persona així, que aguanti la dura seguretat i l’agressiva tranquil•litat de que està dotat aquest cec.
El cec segueix parlant, sembla que no vol arriscar-se a preguntar.
Confiat del tot en la seva mà intel•ligent, l’inspector, segueix volant per la vida del testimoni que té a un metre, assegut. Ara ja ha arribat a casa, s’imagina assegut al sofà, de tacte agradable, segur. És en un pis alt, malaguanyadament lluminós enmig d’una ciutat densa. Veu la seva parella, ja ha decidit que té una parella. Una dona, fantàstica. Serena i amb una espurna als ulls que li evoquen una intel•ligència desbordant que s’aprecia també en el gest i el moviment extraordinàriament coordinat i totalment òptim que té.
De què deu treballar? Vesteix bé, se’l veu benestant, una panxeta li estira els dos últims botons de la camisa tot i que una ample espatlla crida “vaig al gimnàs cada dia!” i els cabells humits i ben pentinats confirmen que avui no ha fet una excepció. Pensant-hi més, no el veu tancat en una caixeta blava enmig del carrer venent cupons de loteria, però l’inspector coneix la poca sensibilitat del món empresarial per la gent amb discapacitats de qualsevol tipus. Descarta també ser un mantingut de la seva parella i l’estat en la ínfima part d’un sou suficient que suposa una pensió per discapacitat; el cec té un posat actiu.
Ho veu de passada. Trenta-vuit centèssimes de segon després (no us pregunteu d’on ve aquesta dada) fa marxa enrere en el moviment del cap fins a aturar-lo on ha rebut l’estímul causant de la marxa enrera. Reprodueix el moviment més repetit i exagerat, potser, de la història del cinema (després del desmai típic de les dones que es fan la bleda, és clar). Quan enfoca de nou amb el cap quiet corrobora el que havia vist i el cap li dona voltes.
Què fa un cec amb una càmera de fotos?
Penjada a la cadira, just al costat de l’espatlla dreta de l’invident, hi ha una bossa d’una reflex, la típica bossa encoixinada negre de niló amb una corretja que s’eixampla a la zona del coll, on mig tapat pel respatller hi ha estampat en blanc un “NIKON” posat amb tota la mala bava del món per algun empresari eficient. Pensa la ràbia que li fan aquestes coses, no suporta la publicitat que t’obliguen a fer les grans marques, després de donar-los diners comprant-los un producte. Molts cops ha pensat en arrencar d’alguna manera el “NIKON” de la seva bossa de la càmera.
La seva mà segueix fent gargots i el seu cap segueix donant voltes. Busca un sentit, un motiu per el que un cec pot tenir una càmera de fotos. No pot ser que el cec vulgui dissimular la seva condició, se’l nota fins i tot segur del seu estat físic i anímic, a més, pensa, una persona que vol una càmera de fotos per aparentar que té vista per fer-la servir no es compra una reflex, o això creu, clar. De tota manera segur que algú que vol fer veure que porta una càmera de fotos no compra una bossa semblant que més aviat amaga la forma inconfusible d’una reflex, aquella bossa és per protegir-la, segur, i la càmera ha de ser per utilitats professionals, però quines? i com pot fer-la servir?Cada cop n’està més convençut, el cec és un artista. Un fotògraf, pintor, escultor, escriptor i ves a saber quantes coses més. Els artistes d’avui no es conformen en una “disciplina”, segueix pensant, deu ser un d’aquests personatges que no entén, d’aquests que “experimenten”, “juguen” i són feliços treballant del que treballen. Sota un nom que podria ser perfectament “fotografies sonores” o “formes incolores” deu exposar en sales de prestigi, d’aquestes totes blanques i silencioses on només s’hi escolten passes de persones que s’aturen excessiva estona davant de qualsevol cosa que no sigui blanca.
Sempre ha pensat, l’inspector, que les sales d’exposicions són blanques per facilitar la tasca de distingir les obres als visitants. Recorda haver estat tres minuts observant un objecte, el que més li agradava d’una exposició d’escultura, buscant l’etiqueta per saber més del seu autor veient-se interrompuda la recerca al veure llençar-hi un paper arrugat per algú altre. Des d’aleshores no hi ha tornat més, als museus d’art, ni a les galeries.
Preguntes tontes li venien al cap. Havent obviat les respostes tècniques de com s’ho devia fer per enfocar, fer el balanç de llum, etc. pensa en quina posició deu utilitzar per fotografiar el que fos que fotografiés. Segur que no se la posa a la cara, o si? a l’altura de les orelles? Quin carret utilitza, color o blanc i negre? Perquè utilitza reflex si no necessita enquadrar les imatges? Com tria després les que li agraden més? I quan es descuida l’objectiu tapat, com se n’adona? És una cosa que fins i tot a un inspector com ell se li escapa de tant en tant. A vegades es troba intentant enfocar el negre del PVC de la tapa (que tampoc li falta un “NIKON” metàl•lic, brillant i sempre tort encastat a aquesta, pensat per el mateix o un altre empresari eficient...)
Se li acut mirar el rellotge sense estalviar-se dissimular, hi està acostumat. Somriu d’haver-se sorprès dissimulant mirar l’hora davant d’un cec. Una nova pregunta, té rellotge? Hi ha rellotges especials per a cecs? Li agradaria poder-se quedar parlant de les coses que realment li interessen d’aquell cec. Intenta buscar-li en algun canell però pensa després que el canell no és el millor lloc per tenir una cosa que has de tocar amb els dits o posar-te a l’orella... S’imagina diferents rellotges possibles per a cecs.
Un rellotge de butxaca, que té l’avantatge que no s’ha de treure d’aquesta, un collaret que apretant-lo diu l’hora parlant, que té el problema que el model s’ha de diversificar per a milers de llengües però no cal aprendre cap simbologia nova. Quan arribi a casa buscarà si existeixen semblants aparells, sinó els patentarà. Un altre projecte que deixarà penjat al cap de dues hores, fins que no executi un dels seus primers projectes (una carpeta verda on apuntar-hi totes les idees i coses que vol fer) no en recordarà cap altre i serà llençar-los a l’oblit.
No ha mirat l’hora.
Somriu un altre cop, mentre somreia i pensava haver-se descobert amagant-se de mirar l’hora davant d’un cec només ha enfocat el rellotge sense mirar l’hora. S’assegura de mirar-la bé, intenta entendre-la. És molt tard, avui tampoc podrà veure sencera la pel•lícula dolenta d’Antena 3. Haurà de avorrir-se mirant la bona pel•lícula que fan a la2 o distreure’s una estona amb el teletienda.
Com si penses en veu alta, el cec pronuncia les últimes paraules del seu relat, uns tres segons més tard la seva mà fa un punt i final. El cop del llapis ja bastant gastat amb el bloc sona fort, molt més fort que un llapis desafilat al paper. Potser cent llapis haurien fet rebombori semblant a aquell i els papers de la taula han sortit volant de cop. El llapis no pot haver fet tant de soroll, fins i tot el cec es pertorba una mica.
Amb la porta recent tancada al darrere, el tinent fa mala cara (com sempre) i entre les seves faccions en posició “enfadat” s’hi pot intuir un cert orgull; ha espantat l’inspector amb aquella entrada espectacular.
“Es pot saber què fas amb el senyor Mirabell?!” Crida el tinent.
L’inspector mira la fitxa del seu testimoni maleint els de l’oficina, li caurà una bronca per haver traspaperat aquell testimoni... Se li para el cor, David Coll, Home, això és tot el que diu a la seva fitxa. Retrocedeix mentalment mentre la cara del tinent es va inquietant, ja no en queda res d’aquell xic d’orgull, ara està totalment enfadat i es dirigeix a l’estat “irós”. Ha confirmat les dades? Es pregunta l’inspector. Ha preguntat sobre la identitat del seu testimoni abans de començar les gairebé dues hores d'interrogatori?
El tinent posiciona les seves faccions en l’estat “agradable” i mentre pronuncia disculpes variades i reiterades ajuda al cec, el senyor Mirabell, a aixecar-se. Els dos es disposen a sortir del despatx. El tinent obre la porta i l’habitació s’inunda d’una barreja de sorolls, sons i crits. Telèfons sonant, teclats d’ordinador, la fotocopiadora, martells i serres al despatx del jefe (ja comença la reforma d’aquest trimestre) i algun crit d’alguna interrogació que es complica (un testimoni mut potser?) deixen veure el caos quotidià que viuen els policies de tota la ciutat.
Si la gent dins d’una comissaria guanya probabilitats d’equivocar-se de despatx, un cec té tots els números per errar. No comprovar la identitat, sembla mentida, amb l’experiència que té, no es pot explicar com pot haver fallat en una cosa tan trivial. L’inspector reacciona, ja es lamentarà més tard mentre rebi l’esbroncada del seu superior, el tinent. Això d'ara era només un aperitiu. Ara, intentant suavitzar una mica l’error, s’incorpora i tot dirigint-se al tinent en to menys que inofensiu diu:
“Tingui tinent, he pres declaració al meu bloc de notes, ja me’l tornarà quan l’hagi copiada” tot allargant-li un bloc obert més negre que blanc.
Avui no té el dia.
Efectivament la meravellosa mà resumia i escrivia.
Però ni de passar la pàgina ha tingut temps l’inspector, entre pensament i pensament. Ni de mirar què era el que escrivia aquesta seva mà automàtica, per veure que era ell qui havia d’evitar escriure a sobre les lletres ja escrites donant de resultat aquella pàgina quasi banyada en grafit. Un principi de desmai, dels anímics, li comença a ennuvolar la vista. La seva carrera i el seu esforç com a inspector estan caient més fons que els projectes oblidats de tota la seva infantesa sencera.
Quan ja, cec i tinent, són fora del despatx; es queda, penjada de la cadira, estàtica i irreverent, la NIKON publicista ben guardada dins la seva bossa a joc.
“Senyor Mirabell!! Perdoni, és que es deixa la seva càmera...”
El tinent es gira en posició “convulsió”. El cec s’atura, val a dir-ho, una mica sorprès tot i que ja res el sorprèn d’aquell inspector. Amable i acurat com no ho ha deixat de ser durant tota la tarda, respon:
“Molt em temo que deu ser la seva, inspector. No ho sé del cert, però meva no l’és; sóc cec.”
[1] Conte i dibuixos són del març del 2006.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)