Quina és l'opció pacifista?

Veiem aquests dies un debat entre les esquerres d'aquest estat sobre la intervenció armada a Líbia. Sembla mentida el senzill que és fer-nos perdre el fil a les esquerres, ràpidament comencem a discutir entre nosaltres. Com hem arribat a aquest punt entre l'espasa i la paret: "guerra si o no?".

Ja sabeu què ha estat passant al Japó després del terratrèmol i el posterior tsunami. A part del desastre, com a enginyer industrial i com a ecologista vaig estar seguint especialment (i encara ho faig) els greus problemes a la central nuclear de Fukushima. En cap moment es va anar a preguntar als ecologistes què preferíem: "Alliberar gas radioactiu o arriscar-se a una fusió del nucli?" Els ecologistes no som partidaris de mantenir en funcionament una central nuclear de més de 30 anys a territori sísmic, i per tant no he vist que el dilema hagi dividit els ecologistes entre partidaris i no partidaris d'alliberar gas radioactiu.

Trobo que el paral·lelisme amb el conflicte de Líbia és prou clar. Òbviament hi ha pacifistes que creuen que s'ha d'aturar a Gaddafi  tot i no creure en les intervencions armades i altres que no, no crec que haguem de caure en el parany de caure en aquest dilema imposat. Igual que Fukushima, a Líbia hi tenim un problema que amb polítiques pacifistes no tindríem: un boig armat fins les celles. En comptes de discutir-nos tant sobre el posicionament d'uns i altres al congrés, hem de recordar que tots els pacifistes hem denunciat sempre l'armament que se li ha estat venent durant anys i anys a Gaddafi.

Avui toca un article senzill i curt, la idea és senzilla: Si deixem que centrals nuclears antigues segueixin funcionant i armem fins a les celles un personatge com Gaddafi doncs passa el que passa. I després correm-hi tots.

Quina és, doncs, la opció pacifista? No ens fa ser més pacifistes o menys recolzar la intervenció o oposar-s'hi igual que no ens fa ser més ecologistes optar per l'alliberament de gasos o el risc de fusió del nucli. Hem d'aprofitar els dos exemples per fer pedagogia de l'ecologisme i el pacifisme amb els quals no hauríem arribat a les dues situacions de les que parlo.

_______________________________

A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.

No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.

Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.