La unió (f)a la força

Jo no sóc partidari de la unitat de l'esquerra. Crec que l'esquerra és diversa, que hi ha una riquesa immensa de plantejaments i propostes d'una manera alternativa d'organitzar-nos basada en els principis de l'esquerra, la justícia social, la redistribució de la riquesa, el feminisme, l'ecologia...

El meu horitzó és el dia que l'esquerra -entenent esquerra avui com la que vol transformar o tombar el sistema i no moldejar-lo, matisar-lo ni intentar compensar-lo- tingui la salut i fortalesa social per a que aquesta riquesa i diversitat es pugui traduir en diversitat de projectes, en diversitat de candidatures i/o moviments. Crec que aquest dia arribarà i serà fantàstic poder contraposar models i projectes, argumentar-los, contra-argumentar-los, convèncer més o menys i construir des d'aquesta diversitat democràticament, que el govern (tingui la forma i naturalesa que tingui) sigui el punt de trobada de petites minories que es posen d'acord.

Però com diu aquell, si només mirem l'horitzó, ens passarem tota la vida entrebancant-nos i rodolant per terra. Avui l'esquerra no té hegemonia social, no té legitimitat davant la majoria, hem parlat llargament dels perquès i en seguirem parlant, avui no m'hi vull centrar. L'esquerra no està en condicions de plantejar un projecte en el que la majoria de la ciutadania confiï. I no estic parlant de només partits, els actors socials de l'esquerra d'aquest país (sindicats, moviments socials antics i nous, etc) tenen molt suport social però no és suficient i és una tònica a nivell europeu.

No, no som el 99% tot i ser-ho.

És per això que tot i no creure en la unitat de les esquerres com a projecte, com a objectiu, com a horitzó, penso que ara sí que cal fer pinya. Que avui, la unitat no és un objectiu sinó un mitjà necessari i imprescindible per construir alguna cosa abans que acabi el cicle politico-econòmic de desmantellament del que havíem aconseguit esgarrapar amb la lluita i les vides de tantíssimes persones.
 

Necessitem construir un gran referent més enllà fins i tot d'una candidatura. Digueu-li Procés Constituent o digueu-li com vulgueu, una confluència de forces que englobi moviments socials, partits, sindicats, entitats que treballen per un món més just en tots els aspectes. Un punt de trobada on fer pinya contra l'espiral de recessió que representen les polítiques de retallada de despesa pública i no tingui por el plantejar inconcebibles per a molts.

Si "no s'entén [que hi hagi] gent sense casa i cases sense gent", fem-ho comprensible: les cases per a qui hi visqui. Les llars no han de ser un bé especulatiu ni un bé de consum, són un dret fonamental. I fem comprensible que no pot ser que hi ha qui guanyi tant mentre una sola persona visqui en la pobresa i que hem pagat la seva festa i els seus deutes no els pagarem i tantíssimes coses més...

Avui és indispensable un gran actor social que tingui la força per a que se li reconegui la legitimitat ideològica i política per a començar a canviar consciències i capgirar l'ideari conservador actual, perquè el primer que necessitem és recuperar la majoria. Aquesta majoria que està pagant i patint les seves polítiques i el sistema més salvatge ara que no porta el morrió de l'estat del benestar.

 

I caldrà fer-ho més enllà d'on acaba el país, més enllà d'on acaba l'estat, amb aliances europees i més enllà de l'atlàntic. Suport mutu i acompanyament entre tots els pobles del món que pateixen de manera violenta, l'atac constant i la cobdícia dels mercats financers, dels especuladors del deute i l'entramat financer que domina els governs neoliberals sigui sota una dictadura o en una democràcia venuda.

No serà gens fàcil.

Hi ha moltes reticències, molt a recriminar i a ser recriminats i la temptació de quedar-se fora i ser més pur que ningú. Tots haurem de ser generosos, uns hauran d'empassar l'orgull i altres fer una treva d'alguns greuges que encara fan mal, literalment. Caldrà paciència, no és cosa d'un dia revertir la situació i també renunciar a lideratges, quotes de poder i força així com a alguns posicionaments i propostes temporalment.

 

I potser surt malament.

Potser en l'intent alguns hi perden molt. Però la historia demana un gran paper de tots els sectors de l'esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista... digueu-li com vulgueu a qui vulgueu. Cal saber sumar, que no engolir, acollir ni diluir, amb la generositat i paciència que calgui.

Per mi no quedarà. Tinc clars els meus objectius, els meus ideals i la meva aposta. Sé que són diferents dels de moltíssima gent i col·lectius dels que parlo i no sóc partidari de la unitat de l'esquerra, m'agradaria veure'm d'aquí uns anys discutint aquestes diferències des d'espais diferents. Però se que ara cal fer una mica de volta per rodejar un gran precipici, perquè la línia recta no és el camí més ràpid si no passes de mig camí.

Aquests són els motius pels que, tot i algunes reserves sobre com ha començat tot plegat, avui he decidit adherir-me al Procés Constituent.