Darrera un concepte carregat de valors positius, l'esforç, s'hi amaga una peculiar reinterpretació en l'anomenada cultura de l'esforç, el pilar argumental de la dreta, la manera més injusta i classista de veure el món.
No és esforç, és classisme... o maldat
Quan la dreta econòmica disfressa la llei del més fort en l'economia amb paraules i valors compartits per l'àmplia majoria -esforç-, o bé comet un error o bé fa trampa. Un error classista o una trampa malèvola.
M'explico. Puc entendre que hi hagi qui creu que una societat amb plena igualtat d'oportunitats entre tots els individus, premia qui més s'esforça i que són aquestes persones les qui se'n surten millor. Tot i que això ja seria discutible, estareu d'acord amb mi que la igualtat d'oportunitats a casa nostra brilla per la seva absència, especialment avui. Així que avui qui defensa la cultura de l'esforç o bé és un classista que no li entra al cap que no tothom té els seus drets i privilegis, o bé és un sàdic al qui ja li va bé que així sigui.
No és casual que uns parlin d'igualtat i altres d'esforç. Quan la dreta intenta convèncer que avui manca esforç (i no igualtat), ens diu que qui no se'n surt és que no s'hi esforça prou i viceversa, qui se'n surt és perquè s'esforça. Que uns arribin millor a dalt de tot no és perquè uns ho pugen carregats per l'escala normal i altres lleugers per les mecàniques sinó perque els que van carregats no s'hi esforcen prou. El que dèiem, classisme o maldat, o no veuen que no tothom puja tan fàcilment o ja els està bé.
Avui s'ha pronunciat més la evidència que l'accés a la cultura, a l'educació post-obligatòria, fins i tot l'esperança de vida depèn de la família on neixis. La igualtat d'oportunitats en context de capitalisme és una mentida, intentar creure que el capitalisme premia qui més s'esforça és com creure en "la ma invisible". Després ens diuen utòpics a nosaltres.
L'emprenedoria i l'excel·lència
L'emprenedoria, el model d'esclavitud orgullosa, individualitzada sense lloc per a organitzacions sindicals, sense limitacions legals com la jornada màxima o el salari mínim, no és cap solució al problema de l'atur. Més enllà d'això, els plantejaments dels promotors de l'emprenedoria no poden ser més classistes. "L'important és tenir una bona idea", "cal treballar dur" no són coses més certes que per engegar un negoci necessites diners i que qui en té més i més contactes té, se'n surt molt millor. I és que el 70% acaben tancant abans de 2 anys, la majoria per problemes de diners i finançament1. A més, la majoria dels pocs que poden invertir en una aventura així, només es poden arruïnar una vegada. No es poden "tornar a aixecar", com prefereixen dir els emprenedors de cartellera.
L'excel·lència acadèmica repeteix els mateixos tics. En un context de desigualtat aberrant, quan el principal problema de l'educació és la desigualtat, les polítiques han d'anar direccionades claríssimament en compensar les seves conseqüències. Reorientar-les cap a premiar i parar especial atenció als estudiants amb millors notes quan estan tant relacionades amb l'entorn social i familiar és, altra vegada, o classista (no saben veure com la desigualtat condiciona el rendiment acadèmic) o malèvol (els és igual).
El somni americà vs. el subsidiari
Com en totes les polítiques de dretes, els Estats Units és una gran referència. Les figures que els EEUU vol imposar en l'imaginari col·lectiu americà acaben en l'imaginari col·lectiu de gran part del món donada la envergadura i potència de la seva indústria audiovisual. Així, després de molts anys, l'excepció ha acabat sent regla en el nostre imaginari col·lectiu.
Com en totes les polítiques de dretes, els Estats Units és una gran referència. Les figures que els EEUU vol imposar en l'imaginari col·lectiu americà acaben en l'imaginari col·lectiu de gran part del món donada la envergadura i potència de la seva indústria audiovisual. Així, després de molts anys, l'excepció ha acabat sent regla en el nostre imaginari col·lectiu.
És el cas de la figura del somni americà, l'home que "s'ha fet a sí mateix" i "des de zero" ha acabat esdevenint un important empresari, president del país o en tot cas, un personatge famós i ric. El que és un obvi exemple d'excepció que confirma la regla, ha estat utilitzat per demostrar la regla completament contraria: "si t'esforces, triomfes". I no és altre argument, basat en una mentida, el que utilitzen cada dia contra els ajuts, subsidis i pensions públiques.
A EEUU ens porten anys d'avantatge i el discurs està tant arrelat que ni més ni menys que un senador pot carregar tranquilament contra el subsidi d'atur perquè "fa que la gent no busqui feina" sense que li caigui la cara de vergonya. Aquí, encara no són tant descarats, però no són pocs els intents per imposar la figura del "subsidiari" en l'ideari col·lectiu, per exemple la compareixença del conseller Cleries per parlar del frau a la RMI sense cap xifra, només casos particulars, les múltiples declaracions de Duran i Lleida sobre el PER o qualsevol postura de la patronal al respecte, clar.
Perquè li diuen cultura de l'esforç?
Si no parlen d'esforç, doncs, perquè utilitzen aquest concepte? Descartant la maldat, l'explicació que ens queda és que ho fan per classisme, per justificar-se i pensar que mereixen el que tenen.
Cadascú de nosaltres és qui és en gran part per les oportunitats i l'entorn que ha tingut. Estudiar una carrera en comptes de treballar des dels 16 anys no és esforç, és oportunitat i un entorn social i familiar que t'hi ha encaminat, el "pis de la família" o el lloguer compartit, els estímuls culturals de petit a casa així com la discriminació per raó de sexe, raça o discapacitat... la desigualtat d'oportunitats no només és econòmica i és determinant. Creure que un mereix el que té, que s'ho ha guanyat, és auto-enganyar-se. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.
Cadascú de nosaltres és qui és en gran part per les oportunitats i l'entorn que ha tingut. Estudiar una carrera en comptes de treballar des dels 16 anys no és esforç, és oportunitat i un entorn social i familiar que t'hi ha encaminat, el "pis de la família" o el lloguer compartit, els estímuls culturals de petit a casa així com la discriminació per raó de sexe, raça o discapacitat... la desigualtat d'oportunitats no només és econòmica i és determinant. Creure que un mereix el que té, que s'ho ha guanyat, és auto-enganyar-se. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.
"No pensis en la cultura de l'esforç"
Amb tot, ens trobem amb una bona execució de la lliçó de Lakoff2 i és que intentar combatre la cultura de l'esforç, d'entrada et posiciona en contra de "l'esforç"; ells han fixat el marc conceptual. Per sort, podem estalviar-nos tota la volta argumental d'explicar que no és esforç, és classisme (la que he fet en aquest article) i fer que el significat real del concepte que han pervertit se'ls giri en contra.
Apliquem el vertaders significat d'esforç i siguem-ne els primers promotors. I és que en les seves polítiques no premien l'esforç sinó precisament el contrari, condemnen la majoria per molt que s'esforcin mentre premien una minoria, s'esforcin o no.
Què és el que es guanya amb menys esforç? Herències, premis, rendes del capital i del patrimoni... en nom de l'autèntica cultura de l'esforç, gravarem aquest tipus d'ingressos amb un impost altíssim. En canvi, per a qui més s'esforci, qui treballi més i cobri menys, uns impostos més baixos. Qui hi està en contra? Qui està en contra de l'autèntica cultura de l'esforç?
...i un altre dia parlarem de la repartició del treball, ves que al final resulti que no cal que ens esforcem tant.
...i un altre dia parlarem de la repartició del treball, ves que al final resulti que no cal que ens esforcem tant.
________________________________________
2. "No pensis en un elefant" de George Lakoff
Foto: Richard Nixon, icona del somni americà. By Jack E. Kightlinger [Public domain], via Wikimedia Commons
Foto: Richard Nixon, icona del somni americà. By Jack E. Kightlinger [Public domain], via Wikimedia Commons
7 comentaris:
Ostres noi, anem bé de fal·làcies, avui.
Entens que avui, a España, la igualtat d'oportunitats no existeix. Podria discutir amb tu sobre si no existeix o existeix massa poc (jo soc partidari del 2n), però tu no entres en si la cultura de l'esforç funcionaria en un sistema amb igualtat d'oportunitats (com seria el que hi ha a països escandinaus) sinó que et limites a dir que no hi ha igualtat d'oportunitats aquí, i que per tant la cultura de l'esforç no funciona.
Una gran fal·làcia, doncs ens fas pensar que la cultura de l'esforç no pot funcionar sota cap circumstància ja que no funciona sota les actuals circumstàncies.
En quan a l'emprenedoria, estas equivocat. Ni "L'important és tenir una bona idea", ni "cal treballar dur" ni "qui en [diners] té més i més contactes té, se'n surt molt millor". Cal tenir idees, cal treballar dur, cal tenir cert capital (et convido a buscar la definició de capital) i cal tenir alguns contactes que t'ajudin a començar (depén molt del negoci).
En quan a l'educació, estic d'acord amb tu però m'agradaria matissar uns aspectes:
El més determinant a l'educació d'una persona és la infantesa. És on més pesa l'entorn del nen, i on es comencen a exagerar les diferències classistes. Per tant, tot esforç en aquest sentit cal concentrar-lo en les primeres etapes d'educació. Un simple matis.
No descartaria donar incentius als bons estudiants, doncs tenir talent ens pot anar bé a tothom (aquesta gent sol cobrar més diners, pagar més impostos i contribuir a millorar una mica els pressupostos públics. A més, creen innovació, el principal (únic) motor de millora humana).
Després passes a donar unes voltes sobre els subcidis i lo dolent que ès l'esforç. La veritat, fas un parell d'extrapolacions extranyes per justificar que s'ataca als subsidis injustament, però no dones cap argument a fabor dels subsidis. Són bons, si s'incentiva una activitat com la mineria, per exemple, on poses en perill la vida d'aquells qui hi treballen? Un hauría de pensar que no, que aquest tipus de subcidi és dolent. I el plan pive a la compra de cotxes, és bo? La veritat, costa d'imaginar gaire bones raons, més que engreixar empreses amigues de l'estat. En canvi, com ja he dit abans, cualsevol ajuda a l'educació dels infants és boníssima. En la meva ment, hi ha subsidis bons, i subsidis dolents, i tant dolent és dir que tots són bons, com que tots són dolents, i generalitzar és un absurd.
Sobre el canvi impositiu, estic d'acord amb tu que tal com està ara mateix a España es veu força desequilibrat, gravant excessivament el treball i massa poc les rendes, però anem en compte! Cal recordar que el capital és allò que ens permet generar riquesa posteriorment, i no fóra bo desgastar-lo excessivament a base d'impostos.
Hola Isaac, gràcies pel comentari.
Tens raó que em centro en destrossar "la cultura de l'esforç" en base a la inexistència d'igualtat d'oportunitats, però és que és la proposta de la dreta per pressumptament solucionar les condicions de desigualtat... de bojos.
La cultura de l'esforç en una societat amb igualtat d'oportunitats donaria per un altre article, interessant potser, però prefereixo parlar de coses possibles i és que si en un país hi ha igualtat d'oportunitats és perquè no practiquen aquesta cultura de l'esforç i l'estat té una gran despesa pública (l'antítesi del liberalisme).
No he acabat d'entendre el que em dius sobre l'emprenedoria, crec que és bastant contradictori el comentari. En tot cas, aclareixo el que diu l'article, el que està entre cometes és el missatge emprenedor imperant, la meva visió és que si no tens ni contactes ni capital (he utilitzat un llenguatge planer en tot l'article intencionadament) ni t'ho plantegis.
D'acord amb el matís sense restar importància a l'etapa primària i secundària on ara es dóna un debat importantíssim donat l'impacte que té sobre la desigualtat, la jornada intensiva.
Sobre l'excel·lència acadèmica, doncs vaja, com si fins ara no es premiessin els bons estudiants (matricula gratuïta per MH, premis a PFCs, com tu has dit, sous, feina...). Vincular les beques a uns resultats mínims és un perill, donat l'esforç extra que molts han de fer, aquesta és la proposta d'"excel·lència" del senyor Wert. És pervers.
Crec que al text s'entén de què parlo quan dic "subsidis". Sóc el primer en carregar contra els PIVE i els RENOVE. No faig extrapolacions, parlo de l'argumentari que s'utilitza més dissimuladament aquí i menys a EUA per carregar-se ajuts i subsidis de protecció social com el d'atur i la RMI (el PIRMI).
Ho sento, no coincidim en el teu argument de "cuidar el capital". Jo no funciono amb xantatges, no suporto el "tractem-los bé que sinó se n'aniran" i de fet a Irlanda no li va anar massa bé practicar-lo descaradament. Per això defenso començar a harmonitzar (a l'alta) la fiscalitat a nivell europeu, prou de competència entre estats per veure qui pot baixar-se més els pantalons.
De nou, gràcies pel comentari, ens seguim llegint
Em sembla no parlem del mateix liberalisme.
Em declaro liberal, no em fa pas cap vergonya, i malgrat això crec que l'estat ha de tenir un bon pes en certs aspectes (i, no ho negaré, menys o cap en altres).
Per mi, una gran despesa pública en educació no és antítesi de liberalisme, sinó una bona implementació d'aquest, ja que la igualtat d'oportunitats es garanteix des d'una bona educació universal. Incloc a l'apartat també sanitat (externalitats positives) impostos sobre la contaminació (externalitats negatives), etc...
També m'agradaria apuntar que a vegades cal implementar polítiques contraintuitives per aconseguir bons resultats. Per exemple la meravellosa Flexiguretat sueca (http://ca.wikipedia.org/wiki/Flexiguretat) que permet l'acomiadament lliure alhora que garanteix un atur mínim.
Sobre les beques, jo el que faria és una doble via: una de prioritària (beques a persones amb pocs recursos) i una que estaria bé (beques a "bons estudiants"), però les mantindria separades.
Sobre "cuidar el capital", no m'has entès. El capital és tota riquesa que permet crear més riquesa. No ho dic jo, és la simple definició de capital. Si no permet crear riquesa, doncs no és capital, és una altra cosa. Per això dic que cal cuidar-lo, l'acumulació de capital ens permet viure millor a llarg termini. I no parlo de "fugues de capital" quan dic de "desgastar-lo a base d'impostos", sinó simplement que amb els impostos a un 30% (per exemple) redueixes el capital un 30%, així com la seva capacitat de generar riquesa.
Bones!
En resposta als comentaris del Isaac, voldria assenyalar un parell de coses:
- Respecte beques i subsidis diversos: els requisits a les ajudes públiques són més ineficients que la universalitat d'aquestes. Exemple: És més barat per l'estat donar beques menjador per a tothom que posar en marxa una maquinària burocràtica eficient que persegueixi a tots els que les necessiten per a que la sol·licitin i alhora persegueixin el frau dels que la demanen sense necessitar-la.
- També està demostrat que una inversió pública rendeix més que una inversió privada, entre d'altres coses perquè als resultats de la inversió privada se li hauran de restar els beneficis. Per això no és equiparable el que pot fer una empresa amb el que deixaria de pagar d'IS al que l'estat pot efectivament fer amb aquests diners.
També cal recordar que les empreses tenen la opció de reinvertir els ingressos excedentaris per abans no es converteixin en beneficis comptables, i que les empreses tenen fórmules per pagar força menys d'un 30% d'IS, algunes ben discutibles. Per això malgrat l'IS nominal està entre el 25 i el 35% de mitjana, l'IS efectiu baixa fins al 9 i pico % de mitjana, i al 4 i pico % entre les grans empreses (que, des del meu punt de vista són les que menys s'haurien de beneficiar de rebaixes fiscals). Per exemple, la cooperativa en la que treballo té un IS del 10%, però és quelcom que ara mateix m'és força igual perquè encara no hem tingut beneficis.
Gràcies per compartir els vostres pensaments als dos.
A l'escola on treballo diem: "Cap esforç sense premi, cap premi sense esforç".
Podem ser molt crítics amb el sistema, però l'esforç no sé si té res a veure... és necessari.
Esperant el proper article.
Salut,
Xavi, crec que l'article no vol criticar l'esforç sinó que critica que la posició econòmica i social de les persones s'atribueixi a l'esforç quan ve totalment condicionada per la desigualtat d'oportunitats.
Isac, respecte a lo de "cuidar el capital": parles com si només es pogués crear riquesa des de l'àmbit privat. Com ja t'han contestat, també les inversions públiques creen riquesa. En tot cas, crec que aquí ens trobarem amb un desacord de base; si no et malinterpreto, enfoques l'economia al creixement, la creació de riquesa, com dius. Sabem que el creixement comporta crisis periòdiques i que es creix a costa de la sobreexplotació de recursos naturals finits. Així, decreixerem a poc a poc o a hòsties, però el creixement és insostenible.
Publica un comentari a l'entrada