Amb el dorsal número 3, el voicetone create, que jugarà de previ de micro tant de veu com de la jamaca o altres possibles jugadors.
Nous fitxatges multimilionaris
Amb el dorsal número 3, el voicetone create, que jugarà de previ de micro tant de veu com de la jamaca o altres possibles jugadors.
El cervell o l'aventura de l'home que va decidir viure sense cap
L'home que un dia va decidir viure sense cap no va decidir arrencar-se'l, i doncs què es pensaven.
Abans de procedir, el va fer servir un munt per preparar-se a viure sense i com que no era tonto no va ni arribar a plantejar-s'ho: físicament ningú pot viure sense cap, preguntin a Lluís XVI. De fet, ningú sap perquè ho va decidir, només podem fer-ne hipòtesis i engrandir-les fins a convertir-les en història. I a això és al que anem que sinó tot acabaria aquí -->.
Jo el que crec és que motius no li'n faltaven. Amb el mateix cervell, va arribar un moment que va pensar que el seu cap només feia que portar-li problemes. Està bé, aquells ulls tan bonics que a vegades veia i l'havien fet parar boig, desenbogir-lo i tornar-lo a embogir tantes vegades en tenien part de culpa, d'acord... Però a les alçades en que estem, qui culpa al Sr. Otto o al Sr. Dièsel del canvi climàtic?
Tanta capacitat elucubradora es girava massa sovint en contra seu. La creativitat i la imaginació sumaven massa poder amb aquell gran esperit d'esperança il·lusa que no sabia de qui havia heretat i aconseguien elevar-lo ben amunt (emocionalment, s'entén) construint una història que començava coincidint amb els fets i acabava substituint-los.Tan amunt i tan real que al veure la crua i palpable realitat -aquella que ja no coincidia amb cap explicació rebuscada que salvés la història construida- llavors queia de manera estrepitosa i racionalment tan previsible per existència abundant de precedents.
I finalment ja no podia culpar els ulls, qui podia culpar aquells preciosos ulls! Tot era culpa d'aquell cap que equivocadament havia estat coronat governador d'aquell cos esclau d'una mala direcció i pitjor sentit. A mode de cop d'estat (tot i que estrictament fou una dimissió voluntària del mateix cervell, és clar) va decidir iniciar els preparatius per efectuar el canvi radical.
El més irònic fou que qui més va treballar per desbancar aquell maleit cap va ser el mateix cap; calia pensar, dissenyar i projectar una vida sense cervell, qui sinó ho havia de fer, tot això? Ningú sabia millor que el mateix cap quines funcions exercia i què era el que calia extirpar. I no és que fos una decisió precipitada o mal pensada. L'home sabia perfectament a què renunciava, tant com sabia de què es salvaria. Una vida sense raó ni creativitat, però plena d'emocions. Sobretot, mancada de les caigudes repetides des de tan amunt.
Va estudiar el cervell, va decidir quines funcions eren les culpables d'aquelles ascensions solitàries predecessores d'aquelles grans desil·lusions, quines parts del cervell calia aïllar, independitzar forçosament com qui fot fora un company de pis intractable perquè s'espavili i deixi la casa tranquil·la: amb molta pena de desprendre's d'algú amb qui has compartit tant però esperant tranquil·litat.
I quan ho havia preparat tot tan bé, tan meticulosament, repassant cada pas i cada conjunt de passos tants i tants cops (va retardar-ho tant com va poder), llavors va arribar el moment de procedir. Ho havia sintetitzat tot en un parell de traços amb un bisturí, ho havia practicat amb cervells de tot tipus d'animals dels quals fos legal aconseguir-ne un. Un sistema de miralls li facilitaven la visió a la zona del crani on hi practicaria l'intervenció i tenia una destresa impressionant mirant-hi. Havia practicat fins a poder dibuixar la cara del rei de la mida d'un segell a la zona en qüestió, ja afaitada per a fer-hi la operació.
Abans, però, un cop fet i superat l'assaig general, va donar-se uns dies lliures i va anar a buscar aquells ulls. No sabia on trobar-los però sempre se'ls acabava creuant per algun lloc. Aquest cop no va necessitar ni 3 hores. La va trobar asseguda en una terrassa de pl. Universitat amb uns amics. S'hi va passejar parlant pel mobil, volia despedir-se'n, d'alguna manera ell ja no seria el mateix. Però, al cap de poc aquells ulls s'aixecaren i van passejar-se per allà parlant, també, pel mòbil. En qüestió de segons, l'home començava a elevar-se, aquest cop els fets començaven quadrant massa amb una història que s'anava creant per moments dins d'aquell cervell i tot anava més accelerat del normal.
L'home pujava i pujava per moments però ho agafà a temps, va reaccionar. Al cap de deu minuts era a casa, amb llàgrimes als ulls, separant aquells companys de pis que encara intentaven unir esforços i aixecar-lo més amunt.
clic.L'home, nou de trinca, passejava uns dies després de la operació casolana (no per això menys precisa ni higiènica). Ja n'era conscient que sense el cervell en complet seguien existint aquells ulls, així que quan se'ls va trobar no el van agafar per sorpresa.
Però per primer cop, aquells ulls se li van acostar a poc a poc mirant-lo fixament als seus amb un somriure nerviós delatador. Més a prop, però, l'expressió de la noia canviava. Poc a poc, anava perdent el somriure tímid inicial sense deixar de mirar els ulls de l'home com buscant-hi alguna cosa. Un cop havia perdut tot el somriure, a dos pams de l'home, la noia li digué:
- Abans hi veia una brillantor que m'explicava que, no se com, em coneixies.L'home, amb llàgrimes als ulls, va murmurar un -massa tard- que ningú va sentir i va marxar.
Aquest cop, sense haver pujat, va caure ben avall, ben enfonsat. N'hi ha que preferiran pensar que l'home segueix perdut entre llibres buscant la inexistent operació que li tornarà el company de pis que va fer fora, allà ells. La història me la invento jo i diu que un cop a casa, veient que tallant-ne un tros no s'havia pogut treure aquells ulls del cap, va decidir tallar-se'l del tot.
La pregunta dels mariners deseperats
Aquella insistent pregunta amagava una crítica destructiva (ja que encertava de ple en una debilitat insalvable i sense 'arreglo'). I tan la insistència com la destructivitat no van donar-li altra opció que cedir temporalment el comandament.
A qui?
A qui efectuava la pregunta, és clar. Aquella oposició interna que portava incorporada va passar a l'acció, al comandament que sempre havia somniat. Un cop de timó coherent amb la pregunteta va donar esperances que s'arribaria a bon port.
Però no es va tardar a notar la inexperiència d'aquesta oposició coronada repentinament de comandant gràcies a la seva moció de censura insistent i en forma de pregunta que amagava una crítica amb tota la raó. Tot i que el nou comandant portava a bon port, amb la valentia que l'anterior no hagués tingut mai, no va saber amarrar amb la tècnica i saviesa de que l'anterior sempre havia tingut.
Si el primer mai va poder tenir prou valentia per arribar als ports desitjats i va mantenir la nau sana i salva, al segon no li va servir de res més la valentia que d'enfonsar un vaixell en les proximitats del port més desitjat deixant-lo inaccessible pels més valents i savis.
I si aquell port era l'únic al que qualsevol nau pot aspirar a amarrar, tan se val el primer com el segon comandament, que ni que ara es posin d'acord i co-governin, sumant coneixements i restant debilitats, ja mai podran amarrar al port desitjat per l'un i l'altre i hauran de rondar per mars buscant bons ports on passar-hi nits, setmanes, mesos o anys.
I així, amb el cap baix, reconstrueixen una nau per seguir rondant sense esma de trobar un port com el que un feia temps rondava i l'altre destrossà gosant finalment apropar-s'hi.
Un mes després...
Aquí teniu el museu on vam instal·lar el reactable a Milwaukee:
Ja ho veuen.
Si TV3 pot remetre sèries antigues per l'estiu, jo faig igual, tu.
Chicago to Milwaukee
Mostra un mapa més gran
Aquests són els meus dos propers destins llunyans; Chicago (Illinois) i Milwaukee (Wisconsin) la riba del 'lago Michigan'. Tot està ple de noms mítics que mai havia situat en el mapa.
Allà m'estrenaré en els viatges que genera un invent tan estrany com extraordinari, la reactable. (sí, és femení, LA reactable, ho he descobert fa poc). Al primer n'hi acabarem d'instal·lar una i a milwaukee hi instal·larem de zero una taula que haurem preparat amb poques setmanes.
Aquí intentaré deixar-hi constància.
El transbord
(refregit del conte 'Alguna cosa a la paret' publicat anteriorment en aquest mateix blog)
Sincerament, no és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc. A vegades, però, veient-ne el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot plegat i pots reconstruir-ne història. De tota manera, en aquests casos, sempre queda molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.
La primera d’aquestes incògnites és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de
La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret. A mig camí entre la L3 i la L5 del passadís de l’estació de Diagonal, la paret de la dreta conté alguna cosa diferent.
Alguna cosa que ahir no hi era o que ningú va veure. En aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda o que puguem conèixer– veu per primer cop la paret, veu per primer cop aquest canvi. No sabem quan és que comença aquesta història ni sabem qui la comença però sabem que en algun moment comença i que algú la comença, perquè no pot haver estat de cap altra manera.
Torno al moment en què l’energumen anònim i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret, desapareix del seu cos tota mena de velocitat. Resta aturat en aquesta posició, de segur ben estranya com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.
Sense anomalies a les funcions vitals, perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.
No ha pogut passar d’altra manera, n’hi ha un primer i també un segon, tan anònim i genèric com el primer, és clar. Si dos minuts més tard, o dos hores i mitja després no ho sabrem, però un altre persona en algun moment entra en escena i fa el transbord d’una línia a l’altre amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què cony mira, aquest?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, és clar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.
I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Segurament, en qüestió de minuts, desenes de persones han caigut a la temptació de “què cony miren aquests?” i fan que així sigui més difícil fer el transbordament. Un tap fet de persones curioses immòbils comença a aïllar la L3 i la L5 a Diagonal. I si el major problema fos l’aïllament de línies rai! Guardes de seguretat, caps d’estació, més curiosos, tots van quedant immòbils a l’intentar dissoldre l’aglomeració o tan sols entendre-la.
El cas puja a la superfície: la policia ha rebut una trucada “informant” de la situació en el passadís de transbord de Diagonal. Per sort, s’ha estabilitzat relativament el problema i cada cop hi ha menys punts de vista des d’on es pugui veure el que sigui que hi hagi de nou en aquella paret.
I aquí estic com a bon reporter, veient el panorama dramàtic des de primera línia, reconstruint els fets per la crònica del diari de demà, entre el que “eren” nens, senyores grans, executius amb pressa, parelles que anaven de compres... Tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era. Ara penso, quina sort, jo visc a Maragall, no he de fer transbord. Em compadeixo d’una noia amb cara riallera que veig entre la multitud en pausa just abans que la curiositat em traeixi a mi també fent-me desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia: “què cony...”
Premis Dardo 2008
Ves per on, es veu que circulen per la xarxa els Premis Dardo 2008. Un meme en el que els bloggers 'premien' 15 blogs coneguts.L'amic Pere Nieto m'ha premiat amb un dels seus 15 premis, així que jo em disposo a seguir amb el meme.
- Triangula'm (Proudemax)
- Ningú (Albert Pebràs)
- Bar Sencal (Amanyaga-Tòtils)
- Ļļęţgįşmąļįą ¶ (monЯa Bitllenc)
- Besaluga & Minesuchets (Pellicer-Gausach)
- Melicotons al sementer (cruella)
- El blog de martí rosselló
- elForat.net
- Violette Moulin
- El Blog d'Angel Pagès
- Smiley smile (el cantimplora unicultural)
- El cantimplora meteoròleg (Paul Walls)
- Blog d'u_mä
- Yamshes en Escabetx (Estanislau Verdet)
- Blog de Se Atormenta Una Vecina
I els premiats, aquí teniu, la oportunitat d'atorgar 15 premis cadascú, si us ve de gust seguir el meme!
En breu donaré les instruccions a l'enviador automàtic de comentaris personalitzats de Google perquè notifiquin als premiats.
Els costos polítics de la transició
Tot i parlar sobre un tema que a vegades es complica excessivament com és la llei electoral espanyola, com també apunta l'Anna, és tan clar i tan senzill que té un doble valor com a article d'opinió.
Molt recomanable.
mentides
Va ser el seu cosí gran qui de petit ja li va ensenyar que mentint s'obtenien millors resultats.
En aquella ocasió, el gerro no l'havia trencat "el gat" (pobret), però el seu cosí es va estalviar una bona bronca dels seus pares sobre on es podia i on no es podia jugar amb el boomerang nou de l'avi.
Com la millor empresa de qualsevol sector, aviat va estudiar la competència per aprendre'n ensenyaments profitosos i al cap dels anys, ell, era el mentider més professional de casa seva. Al principi va començar mentint per mentir, com a projecte de futur, per salvar-se d'algun possible gerro trencat o una taca de menjar al sofà. Volia aprendre a aguantar els nervis, a dominar les seves expressions i gestos per poder utilitzar-los quan realment li fessin falta.
Llavors va convertir-se en un vici. I com a bon vici, ni tan sols ell podria haver dit si ho necessitava més que li agradava o viceversa. A l'escola hi va descobrir un banc de proves fantàstic, ben aviat va esdevenir el nen més popular de la seva classe. El coneixien fins i tot a la temorosa classe de 6è-B.
Aquella persona, valenta, capacitada, hàbil, segura que semblava ser, cada cop tenia menys en comú al fill únic d'aquella família a la que pertanyia. I la necessitat d'explicar una nova aventura/habilitat/anècdota de la persona que li agradava ser anava creixent i es va convertir progressivament en un espectador més de les seves mentides. Al cap de poc es van posar de moda els diaris personals.Tothom de l'escola va començar a portar a l'escola el seu diari personal per mostrar-lo tancat amb un candau, símbol de històries i vida interior que feia sentir a qualsevol que el portés més interessant. No va trigar a sucumbir a la temptació, feia temps que el que més l'interessava de les seves demostracions públiques d'una vida fictícia era creure's testimoni i protagonista un desig ocult, no resolt. Així que va començar a escriure (o escriure's, ja que era ell mateix l'espectador) el diari personal d'aquesta persona que tothom (començant per ell mateix) creia que era.
Amb l'adolescència, li va faltar temps per eliminar el "estimat diari, avui..." de les capçaleres i es va perdre el candau. Li agradava pensar de tant en tant que quan es morís la gent es llegiria aquell diari, la gran mentida de la seva vida.
Mentrestant, la mentida s'havia convertit en un gest invisible per ell, innegable i automàtic. Enganyava les seves novies simultànies amb les tantes amants respectives. Havia evolucionat per arribar a desenvolupar persones diferents per entorns diferents i en nous entorns naixia una nova persona amb la seva història i personalitat. Alguns grups d'amics van caure en l'oblit al cap d'un temps; precisament aquells als que acudia personificant una vida que ja no li agradava o que havia avorrit. En canvi, altres entorns menys "estimulants" per a qualsevol persona normal es posicionaven com a grans amics gràcies a una bona mentida inicial que li agradava representar.
Amb l'edat, l'exageració es va apoderar de la persona. La dèria de mentir el va convertir en un esclau que sobrevivia en un martiri ensordidor en una sensació de buit, de impersonalitat i transparència. Quantes vides vivia sense tenir-ne ni una... Semblava, tot i així, que no defallia en la seva passió obsessiva, seguia i seguiria mentint sempre més.
Un dia, però, en un sopar familiar d'aquests que acaben amb les ampolles de vi buides, el seu pare i ell van seure al sofà mentre la resta anaven desfilant. Quan es van quedar sols, el pare adoptà una expressió seriosa:
- Sé el que estàs fent amb la teva vida.El seu pare, tenia un to que espantava, mai l'havia vist tant concentrat, tan... ell mateix. Sobre la mentida i la veritat n'havia après molt i sabia reconèixer en el seu pare una sinceritat que mai li havia notat.
- ...
- Te mare i jo ho hem vist des del principi. Sempre havíem pensat que tard o d'hora se t'acabaria tota aquesta fal·lera de mentir. No pensàvem que es tornaria a repetir un altre cop.
- repetir? repetir el què?
- Fill, hi ha una cosa que mai, ta mare i jo, hem explicat a ningú. En el fons és normal que hagis sortit així... Quina desgràcia. Insensats, què podíem esperar que passés?!Després d'un sil·lenci curt, quan el fill començava a articular alguna pregunta, el pare sentencià, breu i amb llàgrimes als ulls:
- Pare, de què cony m'estàs parlant?
- ...ta mare i jo... no som nosaltres, fill. Esperava que no passaria mai això, que mai t'ho hauria de dir, però... fill, te mare i jo no estem casats, ni tan sols ens estimem. És una mentida, és tot una mentida... Te mare i jo som una mentida com en la que tu t'has convertit...
- Jo mai vaig deixar embarassada la teva mare... Tu no vas néixer, fill... Ets una mentida més... no existeixes.
La foto: El Bosque. Mentiras de Jorge Pineda, visca el google!
Bucarest, la memòria perduda
Masses direccions on apuntar, hi ha tantes maneres de construir utopies que apareixen masses trencalls, divisions que afluixen una direcció encara que tants camins hi apuntin.
Ens toca un moment baix, on ens hem trobat amb un mon massa tancat, massa "acabat" i fins i tot "polit", on el capitalisme és una paraula d'ús dels pocs que encara no es conformen. I hem d'arrossegar i canviar la percepció de tantes coses, hem d'arrossegar en tantes decisions que ens tornem a trobar amb els trencalls.
Però a vegades, ciclicament, ens trobem moments en els que ens agrupem, ens fem forts tots els camins. Sense anar més lluny i obrint molt les mires, el tripartit, l'entesa. Hem sabut trobar una direcció que agrupava 3 grans camins. Cadascun d'ells un conjunt de camins que contínuament tot compartint direcció es troba en constant "trencall".
Tornant al comunisme, quin sentit té una idea que s'ha separat tant enrere del camí que porta el món. El comunisme no és una utopia! s'hi ha tornat donada la distància a la qual ens trobem del moment on es podia construir-lo, s'ha de demolir un edifici tan ben fonamentat. Hi ha opcions de fer-ho?
El pessimisme m'angoixa. No és que cregui que és una millor opció, crec que és la millor i, si més no, crec cegament que el capitalisme (tot i la immensitat de drets que se li han esgarrapat) porta a la desigualtat, a la infelicitat i a la destrucció del planeta.
I en un moment on aquest ja ens ha abraçat, el pessimisme crec que té raó de ser.
A les generals, vot d'esquerres
Per mi, com no, hi ha uns quants grans punts que hem de tenir presents:
- Participació. Per justícia, per deure que és dels ciutadans, anar a votar. Sigui quina sigui la nostra ideologia (hi ha partits per tothom. Si, pels anarquistes també). Tots els que després vulguin tenir la legitimitat de criticar i reivindicar al govern el que sigui.
- Govern d'esquerres. Un govern que garanteixi polítiques socials i ambientals, de transport públic, drets i deures dels ciutadans, col·lectius i nacions de l'estat espanyol. Això implica, sens dubte, no votar PP ni CiU que com s'han cansat de recordar, pactarà amb qui més els convingui.
- Garantir un govern progressista. Els agradi o no, això voldrà dir una coalició o un govern en minoria del PSOE. Per sort (si, per sort), les enquestes donen com a guanyador aquest partit. És important, doncs, assegurar que PSOE no anirà de parella amb CiU en un govern descafeïnat en tots els aspectes a què es refereix l'atribut de "progressista". Això passa per no donar un xec en blanc a Zapatero.
Tot això només em fa pensar que limita el vot a les esquerres. Vot útil, independentisme, federalisme, ecologia, exigència, seriositat, pau... cada progressista deu tenir el seu debat intern.
Personalment, saben que no em costa dir que votaré ICV, perquè sóc federalista, ecologista i d'esquerres i de manera més convençuda davant d'un candidat com feia temps que no teníem. Herrera, et volem a Catalunya ben aviat.
Sobre el transport públic, el cotxe i arguments falsos o amb trampa.
"hi ha gent que no té l'opció del transport públic"
És una que s'ha convertit en l'estandart dels que critiquen el transport públic cegament. El transport públic s'ha de millorar molt, molt! Però no es pot criticar cegament res. Aquí van uns quants peròs a la frase:
- La frase, en realitat és diferent: "hi ha gent que no té més opció que anar amb transport públic". Aquests són els que no tenen l'opció al transport privat. Un petit descuit, deixar-nos tanta gent que no es pot permetre un cotxe, 3a edat, joves, gent amb problemes econòmics (problemes de marginació, immigració, atur, etc.).
- Mai, mai, un transport públic adequat serà una opció millor que el transport privat. La comoditat (estàs sol al teu vehicle), llibertat (vas on vols anar), etc. Així que una cosa és l'insuficient xarxa de rodalies i l'altre criticar la xarxa de metro i bus de l'àrea metropolitana que considero molt bona (i amb esforços visibles de millora cada dia) a excepció del que és el preu, que crec excessiu.
- Com s'utilitza aquesta frase. Una cosa és criticar el transport públic i l'altre és defensar la inversió en més carreteres utilitzant-ho. La gent que es quedi travada entrant a Barcelona, quan d'aquí un temps hi hagi una xarxa de rodalies adequada (que no de luxe!) ja tindrà una alternativa millor i si es segueix quedant encallada serà perquè volen. Però el que toca ara és arreglar les rodalies, mai les carreteres d'entrada a bcn.
Com respondria aquesta frase...
La gent que no té l'opció del transport públic, és la que té l'opció del privat. Crec que s'ha de vetllar per tothom, així que el món públic només hauria de vetllar pel transport públic, perquè hi hagi totes les opcions de transport públic. Les autopistes no haurien de tenir diners públics, l'han de pagar els que poden permetre's utilitzar-la, i això es diu peatge.
Hi ha moltes coses que la societat veu malament de pagar amb els "seus" impostos: l'exèrcit, armament, algunes coses més dubtoses... però el que és fort és que rescatar els peatges ho veu bé fins i tot el que no té cotxe.
I no només diners. A nivell local, més a prop i amb més color polític, el duel cotxe-vianant també hi és; l'espai públic que es dedica al cotxe és al·lucinant.
Les illes peatonals com la de gràcia, la peatonalització de carrers, la millora del metro i del bus amb actuacions concretes i plans pilot, la recuperació de pures carreteres enmig de la ciutat, l'àrea verda, el bicing, el creixement (encara lent) dels carrils bic, etc.
Tot això és treballar cap una direcció, tenir un model de ciutat (contràriament al que repeteixen CiU i PP de bcn).
Això sí, falta ser més agosarat, apostar per unir el TRAM per la diagonal "a pesar" del cotxe, peatonalitzar les rambles, la rambla catalunya "a pesar" del cotxe, guanyar carrils bici "a pesar" del cotxe...
Quan haguem guanyat la batalla al cotxe dins la ciutat, quan tothom que vingui amb cotxe el deixi a l'entrada i segueixi amb transport públic, quan Barcelona sigui propietat dels vianants, estaré satisfet.
Que bò...
L'última d'aquestes coses que m'ha passat és que la meva cosina Anna (vegin-la a la dreta de la imatge) m'hagi regalat per reis un cedé (no sé què és més lleig, cedé o disc compacte) amb fotos de quan era petit del cal·libre d'aquesta:
S'hi poden observar: l'autora (o l'autriu) del regal, l'Anna, que somriu per alguna cosa que s'escapa de la vista de la càmera, a l'esquerra el Magí, el seu germà, sembla que també riu (o algo) pel mateix motiu. El que podem veure al centre de la foto (a part de la fanta d'estètica lletgista totalment) és un nano per el que em surt una única paraula per descriure'l: feliciano (pronunciat en català eh! així com diem gitano). Aquest sóc, jo, és clar.Un pla detall:
Em fa tanta gràcia aquesta cara..!
Hipòtesis barates
Relat breu per a visitants amb poca paciència
Un dia perfecte, idoni i únic.
Perfecte, perquè ell estava esplèndid i net. Ella hi havia estat pensant, últimament.
Idoni. I és que mai s’havia pogut veure una nit tan estrellada des del mirador del seu barri, on es trobaven els dos de tant en tant. Amb una lluna grossa i groga, suficient per un primer tema per parlar i trencar el gel.
La ciutat es veia immensa però digerible, un panorama que provocava vistes d’esperit napoleònic, conqueridor.
Una combinació de perfectes i idonis que resultava única se sincronitzaven aquella nit per permetre que els dos, junts, haguessin descobert com qui s’hi troba, un futur amb hipoteca i fills i suc de taronja pels matins.
Publicador automàtic de Google: Missatge Automàtic
Aquest és un missatge automàtic del publicador automàtic de Google
Motiu: Reconstrucció a petició d'un/a blogger.
Petició del demandant: Aquí hi ha masses torres Agbar, facin algo!! Gràcies
Identitat del demandant: Anònim
03/01/08
---------------------------------------------------------------------
Campanades: Torre Agbar + Reactable
Aquest any TV3 torna a fer les campanades a millor edifici (al meu entendre) de Barcelona.
I aquest any no serà menys ni igual que l'anterior. Aquest any les campanades van acompanyades d'un espectacle visual i musical que aprofitaràn el potencial d'aquesta gran torre (i la seva il·luminació) i del conegut (i familiar a aquesta casa) reactable.
Un espectacle recomanat enèrgicament, jo des d'Eivissa no el podré veure però me'l grabaré, vull saber com acaben les campanades.
u_mä: faltava i no ho sabíem
Ja ha sortit el disc d'u_mä.Ja es pot comprar aquí per 5€ (més 2,90€ d'enviament) o a qualsevol concert d'Estanislau Verdet (com el de diumenge a les 10h a l'Heliogábal, Gràcia BCN)
Em prenc la llibertat de deixar la meva crítica:
Deixant de banda el previsible excel·lent ordre de les cançons amb que es presenta el nou CD, em centraré en la falta que fa u_mä en la música catalana i el bon gust del projecte que vessa per sobre d'un simple disc abarcant el disseny i les lletres.
Faltava, perquè (sense treure mèrits) de broma i ironia en tenim, començant pels boletaires i seguint amb el familiar lletgisme. I de cançons "afectades", rock, mestissatge, rumba o qualsevol "traducció" de músiques ja fetes, ens en sobren i en tenim per triar i remenar a la nostra cultura musical catalana. I és que u_mä no és ni broma, ni cap traducció, és u_mä.
No en sobra cap cançó, no es repeteix. No és prescindible cap cançó sense que cada cançó perdi una relació indubtable de co-existència en un mateix CD, en un mateix projecte. Així com tampoc és prescindible cap instrument, cap línia, cap frase, cap part de cap cançó.
Em sap greu no trobar altres adjectius que hauré de matisar. Bonic, senzill i dolç. Sense ser bonic per ser-ho sinó com si fos casualitat. Música que d'una manera senzilla et passa per davant sense pretensions i t'adones que és bonica, com si no ho sapigués ni la mateixa cançó. I una dolçor apte per diabètics, perquè mai serà excessiva ni afegida, és la que ja tenia...
No entro en valoració de cada cançó, no vull explicar la pel·lícula abans que la veieu. Només delataré que aquest disc té la millor cançó d'amor que he sentit mai: Estiu.
Seran poques 13 pistes per tirar fins que arribi el segon.
Un dels discs que he esperat més. Des del coneixement (i filtracions) que tenia de l'existència del projecte. Però des d'abans, ja: des del final d'OAK.
La típica història de l'home desenfocat
Si la vida d'un desenfocat (borrosos com se'ls diu despectivament) ja és complicada, hi ha un dia de l'any que cap d'ells vol que arribi: el dia d'anar a l'òptica.Allà no hi són ben vistos. S'entén que ningú amb bona vista o ben compensada òpticament no veu bé les persones desenfocades, em refereixo al tractament discriminatori que viuen les persones desenfocades dins les òptiques, és denigrant.
Els pocs òptics que s'han vist involucrats en algun encontre amb algú desenfocat (cosa no massa freqüent, no és gaire nombrós el col·lectiu desenfocat) justifiquen el tracte discriminatori amb el descrèdit professional que provoca l'aparició d'algú borrós davant un client que s'emprova unes ulleres recent graduades.
Però l'associació de la qual el típic home desenfocat en forma part, l'APDD (Associació Pro-Drets dels Desenfocats) titlla d'abusives les conductes i el tracte que es dóna per part de les òptiques a les persones desenfocades. "Fer-los entrar per la porta de darrere, tapar-los amb teles o fins i tot prohibir-los la entrada són incidents normals", explica la seva presidenta al fulletó informatiu de l'associació.
Molt pitjor viuen els desenfocats amb bona vista que s'han de comprar i graduar unes ulleres només per poder-se mirar o els desenfocats d'una graduació distinta a la ocular que van pel món amb dues ulleres, una per veure-hi i l'altre per veure's. Només pensar-ho els compadeix i se n'adona de la casualitat del seu cas. Deu ser l'única persona desenfocada amb la mateixa graduació amb la que pateix estigmatisme. És pràctic, porta sempre les ulleres i se les treu quan es vol veure al mirall, dutxar-se, tallar-se les ungles o pentinar-se.
De petit el típic home (llavors nen) desenfocat no entenia perquè ell s'havia de posar ulleres per veure bé els altres i els altres no es posaven mai ulleres per veure'l bé a ell. Al acabar sociologia, ja en tenia una lleugera idea: tot era qüestió de números. Com que en aquell moment no estava disposat a començar ciències exactes es va conformar amb aquesta lleugera intuïció i va preferir fer ciències polítiques.
I amb aquesta intuïció viu ara el típic home desenfocat, pensant dia i nit el sentit de la seva vida. La recepcionista tan guapa de la planta on ell treballa no es fixarà mai en ell, i mira que és guapo i simpàtic i sincer i sensible i senzill. De fet, és potser, el 'millor' home de la ciutat segons la majoria de les dones tot i que elles no ho saben, no es fixen en ell.
A més, com a sociòleg, ningú li podria criticar res, la seva columna setmanal és bastant llegida en el diari regional de mitja tirada i és un bon analista polític. És un paio molt intel·ligent.
Per això entén perfectament la situació (i es diu "burro" per no haver pensat en aquesta possibilitat) quan al entrar aquell dilluns al matí, la recepcionista el mira amb uns ulls entre la sorpresa i l'admiració, despullats de les ulleres que avui s'ha deixat: ella també té, casualment, estigmatisme.
Reactable
Fins que vaig topar amb la gent del MTG (Music Technology Grup) un grup de recerca de la UPF en tecnologia musical. Ells són els responsables que deixés totalment aparcat la idea del PFC propi que ja havia començat a madurar. Perquè a partir del Febrer començaré a col·laborar en el projecte més atractiu que tenen (al meu entendre): el Reactable. I el PFC és part d'aquesta col·laboració, és clar.
És un instrument diferent, és impressionant.
No us explico perquè no en sabria, mireu-ho vosaltres mateixos:
DEMO 1:
DEMO 2:
REACTABLE EN ACCIÓ:
No cal dir que n'estic contentíssim tot i que ja ho he dit.
Finalment, les rodalies, l'ave i tota la pesca
Unes setmanes que ens ha agafat per ser més del 'cuento'...
Al meu entendre, el problema actual és doble:
- La crisi dels esvorancs de l'AVE amb la seva mala gestió (totalment actual).
Crec però, molt més greu el primer problema i serà en el que em centraré:
L'estat de les infraestructures ferroviàries.
I dic ferroviàries perquè no sóc partidari que les infraestructures viaries tinguin dèficit i sobre ports i aeroports no m'hi fico per ignorància completa.
És indecent, inconcebible, inimaginable, impermissible, indignant (i molts més in..s) l'estat en que ens trobem ara. Això no pot ser. Causes estan clares:
- poca inversió en infraestructures
- mala aplicació de la poca inversió.
De la segona causa, només cal mirar dades. De la inversió prevista, el percentatge d'execució és dels més baixos de l'estat. Mai s'ha invertit en rodalies. Mai l'aposta per la mobilitat ha estat enfocada cap al transport públic, és el que tenen les dretes.
Ho deixo aquí.
Informar que s'ha fet un manifest ciutadà: www.catalaemprenyat.cat
Llegeixin el manifest i inscriguin-s'hi només si hi estan d'acord!
El revolt diari
El senyor que vivia de canvis no podia veure la rutina, no podia reviure una cosa ja succeïda. Tenia l’estranya devoció per mai repetir, una costum quasi automàtica com el respirar mateix o el beure aigua de tant en tant.
El senyor que vivia de canvis votava sempre el partit de l'oposició, mai tornava de la feina pel mateix camí i no tenia tocadiscos per si un cas.
Li agradava aixecar-se i fixar-se que la seva habitació era diferent, que la reorganització d'anit havia estat exitosa en la seva missió i li encantaven els canvis d'estació. Mai ningú el veié donant l'import exacte.
Es va comprar una tele per poder fer zàpping quan li vingués de gust deixar de fer qualsevol altra cosa. Casa seva era un aparador d'activitats: Una camisa a mig planxar, un puzzle a mig muntar, a l'ordinador 4 o 5 programes oberts i algun joc en pausa darrera d'un salvapantalles d'aquests imprevisibles, un mobiliari amb rodes (un bon dia va voler canviar la bronca diària del veí de sota), la caixa de llapis de colors més gran que va trobar i caixes de cartró per desfer encara de l'última mudança al costat d'un 'primeramà' amb uns quants pisos de lloguer encerclats amb colors diferents.
L'home que vivia del canvi era solitari. El més semblant a l'amistat, a l'amor, que tingué no anava més enllà d'una 'primera cita' o una coneixença en algun barber al qual no repetiria per fer un altre canvi d'imatge. No era flors i violes, és clar. Era el primer que notava la seva raresa i com afectava aquesta a la seva vida social. Però era superior a ell, no podia deixar de canviar i havia acatat aquesta soledat col·lateral de manera exemplar.
Tenia l'afició de descobrir què seguia fent igual. Li agradava descobrir una cosa més a canviar a la seva vida tot i que últimament havia començat a notar un cert cansament, cada cop representava més temps haver de canviar tant. Se sentia orgullós, encara, de la seva última pensada, se li escapava un somriure al veure la vaixella de dimensions desmesurades que feia poc havia adquirit; amb un plat ben gran ja no calia repetir mai més.
Encara va canviar de nacionalitat 2 vegades més i va comprar un gos, el qual va poder canviar posteriorment per una tortuga, un canari i més tard un petit hàmster.
Finalment, quan va fer els 72 anys es llençà a fer el més gran dels canvis que havia fet mai, un cop pagats tots els plaços del pensament fraccionat, quan va creure que havia canviat totes les variables que podia arribar a modificar de la seva vida, va posar fi al canvi constant: Va canviar de món, es va treure la vida.
I mireu si era bon home, que només ho féu perquè tothom qui llegís la seva història, canviés de conte, finalment.
estabilitat
De petit sa mare li deia que un dia perdria el cap. Li deia tantes vegades i amb una cara de preocupació tan sentida (li preocupava ser mare d’una criatura tan extremament despistada i innocent) que cada cop que sa mare li deia, s’ho creia una mica més; un adult no podia repetir tants cops una broma que no havia fet riure a ningú, o almenys això creia que encara no havia vist cap programa d’antena 3.
I finalment, a aquella criatura li agafà por i sempre vigilava, mirant al reflex dels aparadors o portant-se les mans al cap, que aquest restava allà on sempre havia estat i havia de ser.
Va créixer amb aquest costum i fora d’aquest peculiar tic va esdevenir una persona normal. M’atreviria a dir que era més que normal, no ho era: era notable. Tenia el cap clar i les idees fixes. Saber i confiar (tot i que amb necessitat de comprovació) en una correcta posició encefàlica li donava seguretat i potser també una capacitat mental molt bona encara que això últim segurament era innat.
Sumant dies amb dies ja tenim els 16 anys i de la por infantil per la seva singularitat física (doncs no volia esdevenir un plural) ja en quedava ben poc. Aficions, interessos, personalitat... havien canviat amb ell, fins i tot aquesta creença absurda, sostinguda en la inèrcia de la rutina d’assegurar-se de la seva integritat física va passar a ser una superstició.
Amb tot això, va anar desenvolupant-se com a persona adulta. La sexualitat, la identitat, milions de coses li anaven apareixent a l’estable i controlat cap, fins que va arribar el moment en que seguint la seva evolució es va replantejar les seves creences.
Era una persona racional, només volia confiar en les coses “provables” que en deia. I sense voler negar els fets paranormals o les existències divines o extraterrenals va voler retirar-los la seva predisposició a rebre els seus efectes. A partir d’aquell moment ja no creia en deus, supersticions ni sorts.
I just en aquell instant de la seva reflexió de la que creia sortir satisfactòriament, aparegué ‘el seu cap’, concretament la seva posició relativa amb la resta del cos. Què era sinó una superstició la seva necessitat de verificar constantment que no l’havia perdut?
Va estar a punt de replantejar el que (amb ajuda de la seguretat i claredat d’idees que li proporcionava el control d’ubicació cranial) havia decidit. És fàcil dir ‘no crec en supersticions’ però era massa radical deixar de preocupar-se de si el cap segueix al lloc, una cosa que havia fet sempre.
Llavors va ser quan, amb el cap ben agafat, van anar sortint arguments i problemes per tot arreu com si tingués els típics àngel i dimoni dels dibuixos animats asseguts un a cada espatlla:
“agafar-se el cap no fa mal a ningú...— on és la coherència? no creus en supersticions , ho has decidit!! — no és necessària la coherència, ets humà...— has de donar un pas important, ara ja ets gran... — però ja estàs bé ara, no? doncs perquè no quedar-se així? —saps que no marxarà, el teu cap... — però i si marxa?...”
I en un silenci ensordidor es tornà boig: va perdre el cap, efectivament.
Criticar i proposar
Defensin o no, aprovin o no, els agradi o no, confiïn o no (etc.) en la gestió política de l'ajuntament de Barcelona (centralisme local, demano disculpes), és molt fàcil cagar-s'hi i renegar-ne.
Esta obert un procés participatiu de proposta i crítica fins a finals de novembre el Pla d'Actuació Municipal (PAM) juntament amb el Pla d'Actuació del Districte (PAD) en cada districte de la ciutat. No cal dir que us animo a participar-hi aquí.
Més enllà de criticar (sense deixar mai de fer-ho), cal proposar idees i demandes que ara podeu enviar a l'ajuntament.
Potser hi ha qui prefereix renegar sense provar a veure si li fan cas, no fos cas que hagués de deixar de queixar-se...
¿?!
-20 = -20
16 - 36 = 25 - 45
42 - 4·9 = 52 - 5·9
42 - 2·4·9/2 = 52 - 2·5·9/2
42 - 2·4·9/2 + (9/2)2 = 52 - 2·5·9/2 + (9/2)2
(4 - 9/2)·(4 - 9/2) = (5 - 9/2)·(5 - 9/2)
(4 - 9/2)2 = (5 - 9/2)2
4 - 9/2 = 5 - 9/2
4 = 5
Ostres... això em passa per curiós!
Un titol normal, per un text normal
Segueix llegint, com si tot sigués normal, com si fos un text o un conte o una història normal, del que acostuma a haver-hi als blogs de qualsevol persona normal.
No et distreguis, no t'estressis, és important que ningú noti que aquest text no és el que sembla, no t'encarcaris massa, desvia la mirada de tant en tant: el que llegeixes tampoc pot ser massa important. Res alguna historieta una mica graciosa del que m'ha passat algun dia d'aquests o un acudit tonto que m'he trobat per internet. Però no riguis més del normal, no somriguis massa tampoc.
Canvia de postura de tant en tant, estàs còmode en aquesta cadira però la gent normal es mou, sobretot si el que llegeix no és res de l'altre món. Res de l'altre món, però algo suficient per seguir llegint. Una mica t'interessa. No, aquesta cara d'interessat no, no et surt bé, és massa forçada, tothom fa això quan li demanen que s'interessi per algo o si més no que ho faci veure. Això t'interessa però per curiositat, una mescla entre curiositat i avorriment juntament amb una esperança de que tot plegat acabarà sorprenent-te.
Això és el que fa una persona quan llegeix un text normal?! Estas cridant l'atenció com un lloro que crida "ATENCIÓÓÓ!!!" Hauries de ser una mica més responsable... Realment, te n'adones? actues pèssimament, no saps ni representar el que acostumes a fer quan llegeixes blogs com aquest, en dies com aquest, en un lloc com aquest. Vols dir que t'observes gaire tu quan vius?
Si veiessis una persona que esta fent com fas tu ara què pensaries? "Alguna cosa li passa a aquest, està com raro..." No fotem, osti, no saps ni actuar com actues cada cop que llegeixes un blog... Mira, més senzill, imagina't que això és la pàgina que més acostumat estàs a llegir de tot internet, el teu correu o la pàgina aquella que tens només obrir el navegador... Recorda com llegeixes, com estàs, posa't còmode, tranquilament, així normal... allò de deixar tranquils els braços, ni morts ni aguantant tot el seu pes, saps?
No anem bé. Estàs tens.
No és tan difícil! Res més que no moure els braços però no apretar-los perquè no es moguin, agafes el ratolí de tant en tant i el mous però no massa sovint, tampoc, et cansa tanta lletra i desvies la mirada...
T'HAVIES QUEDAT AQUÍ --> ...després et costa tornar on t'havies quedat del text i segueixes llegint, et rasques alguna cosa que et pica, tornes a seure bé perquè notes que t'has anat encongint i l'esquena al final del dia la tens una mica carregada.
Però dissimula.
No, no és això... Tu ja saps com funcionen aquests blogs normals. Ja saps com llegeixes aquests textos. Saps de sobres que mai acabes de llegir, alguns cops, quan n'enganxes algun no tan llarg i més viu, amb algun dibuix o alguna foto... però què fas llegint a aquestes altures del text? Sembla que no et coneguis, si fins i tot has arribat al final.
Estàs canviant...
vivint mites propis
Hi ha moments que vius a càmera lenta.
Deu ser la importància que tenen que et fa disseccionar cada segon, vulguis o no vulguis.
Quan tanques 'algo' és un d'aquests moments, ni s'hi apropa ni s'hi assembla, l'és. I mentre ocupes el teu cap disseccionant segons, et pren només l'emoció que et faria actuar irracionalment, doncs ella sempre ho intenta.
I només pots desitjar una alternativa. I només pots buscar aquesta alternativa. I només pots veure que no hi ha alternativa. I només pots lamentar-te que no hi ha alternativa.
I encara portes 2minuts i la gola s'inflama (d'inflamació i de flama). I el que queda...
Et quedes en aquest estat uns dies, perquè no en vols sortir, tampoc. Llavors és quan una cançó fàcil, senzilla, maca o simplement de les que du records t'agafa i fa de tu el que vol. Et destrossa.
Ara mateix tinc una des les emocions més tristes i maques. Vull tornar a començar.
Maleeixo el creixement. Necessito tornar a ser petit, a passar l'adolescència, per aprofitar més i millor el que em costa recordar, que m'ha passat davant la cara i ni me n'he adonat.
Necessito tornar a ser un nen.
Avui necessitava dir-ho.
Crítica defensiva de l'Ordenança de la Bici

Tenen un post més avall la normativa famosa de la bicicleta (altrament anomenada Ordenança de Circulació de Vianants i vehicles, ja que no només parla de la bici...) perquè puguin anar per aquests (Ra)mons de (Ama)Deu criticant o defensant o matisant com l'Amadeu mana.
Però no s'arrisquin a criticar sense llegir-la! Correrien el risc de trobar-se assegurant que "ho fan per fotre els ciclistes" o "per disminuir l'ús de la bicicleta a Barcelona"...
N'hi ha que asseguren que sigui volent o no, l'ús de la bicicleta disminuirà. Potser. Però només disminuirà si l'augment d'aquests últims anys ha sigut de gent que va per la vorera fent eslàlom entre els vianants, massa ràpid, creant o buscant risc d'accidents o creant molèsties als realment amos de les voreres: els vianants (més ecològics que els ciclistes, per cert).
Sincerament, ciclistes que espanten les senyores al passar, que obliguen als vianants a fer un passadís per por, que travessen en vermell pel pas de vianants com un més... no els vull a la meva ciutat.
Si parlem d'altres temes cal treure'ns la visió de ciclista. Si hem muntat tal parafarnàlia (cotxes amb càmeres de fotos, dispositius especials...) per netejar de cotxes el carril bus que ens estalvien 4 miserables minuts a l'usuari de mitjana, no cometrem l'error ara de permetre passar els ciclistes pel carril Bus.
Podríem parlar-ne llarga estona dels 5m i els 3m, si i d'on es pot aparcar i on no.
I suposo que ningú es queixarà de la prioritat en el carril bici, dels 3 metres pels cotxes ni la segregació del carril bici com a model...
Però previsió no n'ha faltat, els 6000 aparcaments de bicis han vingut abans de l'ordenança, temps per l'adaptació del ciclista a l'ordenança tampoc n'ha faltat tot i sortir per les noticies una i una altra vegada l'avís de l'existència d'aquest. Ja ha dit la guàrdia urbana que l'aplicarà amb sentit comú.
Normativa municipal de la Bicicleta
Ordenança de Circulació de vianants i de vehicles
(aprovada per acord del Consell Plenari el 27 de novembre de 1998, modificada el 20 de juliol de 2001 i el 23 de febrer de 2007)
Article 14 - Bicicletes
- Les bicicletes circularan obligatòriament pels carrils bici segregats. Preferentment per la resta de carrils bici, per les calçades en zones 30 o per les vies senyalitzades específicament. Quan no existeixin aquests circularan per la calçada. Quan es donin les condicions previstes a l'apartat 6 d'aquest article, podran circular per les voreres.
- Quan el carril bici estigui situat en vorera, els vianants el podran creuar, però no hi podran romandre ni caminar-hi. Els ciclistes respectaran sempre la preferència de pas dels vianants que el travessin i no podran superar la velocitat de 20 Km/h.
- Quan el carril bici estigui situat en calçada, els vianants l'hauran de creuar pels llocs degudament senyalitzats i no el podran ocupar ni caminar-hi.
- Quan els ciclistes circulin per la calçada, ho faran obligatòriament pels carrils més propers a les voreres, tot podent ocupar la part central d'aquests. Quan estigui expressament permès i senyalitzat, les bicicletes podran circular pels carrils reservats a altres vehicles.
- Les bicicletes, a la calçada circulant com a vehicles, gaudiran de les prioritats de pas previstes en les vigents normes de trànsit.
- En el cas de que no existeixi carril bici o altre via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per:
- les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.
- parcs públics i àrees de vianants.
- zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació.
Les condicions de circulació de les bicicletes en aquests espais reservats per als vianants seran les següents:- Hauran de respectar sempre la preferència dels vianants.
- Adequaran la velocitat a la dels vianants, sense superar els 10 Km/h.
- S'abstindran de fer qualsevol maniobra que pugui afectar a la seguretat dels vianants, respectant la distància de 1 metre de separació.
- Hauran d'evitar circular a menys d'1 metre de les façanes.
- Als carrers i vies urbanes d'especial ús, aglomeració i/o habitual concentració de persones, l'Ajuntament establirà aquelles restriccions que consideri oportunes, tot senyalitzant pertinentment la zona i establint alternatives.
- Els conductors de bicicletes no podran circular amb el vehicle recolzat només en una roda, ni agafar-se a vehicles en marxa.
- Els conductors de vehicles motoritzats que pretenguin avançar a un ciclista ho faran extremant les precaucions, canviant de carril de circulació i sempre i quan quedi, com a mínim, un espai lateral de 1,5 metre entre la bicicleta i el vehicle.
Els conductors de vehicles motoritzats, quan estiguin circulant darrera d'una bicicleta, mantindran una distància de seguretat prudencial i proporcional a la velocitat, que mai podrà ésser inferior a 3 metres. - Els altres vehicles no podran circular ni aturar-se en els carrils reservats per a bicicletes.
- Les bicicletes hauran de dur un timbre, i quan circulin de nit han de dur llums i elements reflectants (al davant de color blanc, i al darrera, de color vermell) degudament homologats que permetin la seva correcta visualització pels vianants i conductors.
- Les bicicletes podran dur remolc, homologat, per al transport de persones, animals o mercaderies, quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat.
En cas de bicicletes que, per construcció, no puguin ser ocupades per més d'una persona podran transportar, tanmateix, un menor de fins a 7 anys quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat, en un seient addicional i amb un casc que hauran de ser homologats. - Les bicicletes s'han d'estacionar preferentment als llocs habilitats, deixant en tots els casos un espai lliure pels vianants de tres metres. Resta específicament prohibit lligar-les a arbres, semàfors, bancs, papereres o davant de zones on hi hagi reserva de càrrega i descàrrega en la calçada en horari dedicat a l'activitat, d'estacionament per a persones amb discapacitat, zones de estacionament prohibit definides a l'article 34.3 d'aquesta Ordenança, parades de transport públic, passos per a vianants, en els espais habilitats per l'estacionament de bicicletes d'ús públic i en elements adossats a les façanes.
- Els estacionaments de bicicletes situats a la via pública queden únicament i exclusivament reservats per a aquest tipus de vehicle.
- A les bicicletes li serà d'aplicació allò disposat a l'article 63 de la present Ordenança en quant a retirada de vehicles, especialment quan causi deteriorament del patrimoni públic per lligar-les on tenen específicament prohibit.
Alguna cosa a la paret
No és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc, tampoc llegir-la. A vegades, però, veient el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot i pots reconstruir història. Igualment, en aquests casos quedarà molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.
La primera d’aquestes informacions és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de la història. No puc determinar una cronologia dels fets però, igualment, no interessa massa. Ara, al present, veient aquest horrorós paisatge ‘humà’ puc explicar com ha passat tot, si més no què ha passat. No pot ser d’altra manera:
La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret.
Ahir no hi era o ningú la va veure i aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda ni tan sols que pugui conèixer– veu per primer cop la paret, o més aviat hi veu alguna cosa. I tot i que ningú ha vist com passava per explicar-ho, no ha pogut passar d’altra manera, doncs de primer segur que n’hi va haver un encara que ningú, repeteixo, ho podrà assegurar mai del cert.
Torno al moment en què l’energumen anònim, amorf, asexual i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps, en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret desapareix del seu cos tota mena de velocitat i resta aturat en aquesta posició de segur ben estranya, com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.
I amb les funcions vitals sense anomalies perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.
No ha pogut passar d’altra manera. N’hi va haver un primer i un segon, tan anònim i genèric com el primer. Si dos minuts més tard, o dos dies i mig després no ho sé però un altre humà en algun moment abans d’ara entra en escena. I passa per allà amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què mira?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, esclar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.
I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Cada cop crida més l’atenció una aglomeració de gent observant alguna cosa en un silenci immòbil al carrer. Cada cop surten de casa més familiars, companys de feina, amics... a buscar algú que fa dies tard.
Totes les denúncies de desaparició fetes a la policia sobrepassen de molt la mitjana de denúncies per setmana d’aquella ciutat tan tranquil·la així com la pèrdua d’agents en servei. Els últims efectius surten en missió especial, ja res és normal en la ciutat. Cauen immòbils molt aviat sense ni tan sols haver entès què passa en aquell racó on hi ha una paret nova.
Un silenci acompanya els invidents de la ciutat, abans disminuïts físics i ara privilegiats en mobilitat. Nadons, senyores grans, executius amb pressa, parelles que estaven passejant, algú que havia sortit amb el gos que ja s’ha cansat d’intentar deslligar-se... tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era.
Així he pensat jo que devia haver passat tot. Veient el resultat no hi ha altra interpretació possible i així ho he escrit. Així ha hagut de passar i així descobreixes que ha passat quan veus les estàtues humanes de prop, just abans que la curiositat et traeixi a tu també fent-te desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia i enfocar a...
Walden III ja funciona
Finalment, després d'uns dies de traspàs i mudances, ja m'he establert plenament en el blog personal:
Walden III
Novetats:
La imatge del mes, la recomanació cultural o d'oci del mes i la cançó del mes.
Uns quants links que us poden ser útils (queixes/suggeriments a l'ajuntament de bcn, tmb, històries de barcelona, entre d'altres...) i enllaços als blogs amics.
D'altra banda, ja he traspassat tots els posts que he cregut que pertocaven a aquest blog així com tots els vostres comentaris.
Això és tot!
introducció
Política, contes, opinió, projectes... això no li pertoca al de Can Pistraus, així que obro un altre calaix on posar-hi el que em pertoca perquè no distorsioni un Sr.Pistraus que es manté (o es vol mantenir, com m'ha dit) al marge del que deia.
Amb l'intenció d'aixafar a base de posts aquesta primera i esquifida introducció queda inaugurat el Walden III.
En breu es traslladaràn alguns posts de can Pistraus, només els que toquin, esclar.
Benvinguts
Carta a ERC i els seus entorns
La vena egoista, aquestes prioritats tan estranyes que mai he entès, han acabat ressorgint a la superfície: ERC es planteja de deixar el tripartit.
Deliris de grandesa.
Qui pot ser tan agosarat de pensar que un partit d'esquerres i independentista pot ser tan gran com pensaven que serien? Realment, ERC creia que tots aquests vots eren seus? No se'ls va acudir en cap moment que el guru Carod amb aires de neo-Companys tenia més magnetisme que un yupi-guaperes que en res recorda a Pujol?
Estimats Republicans, ja sabeu què recollíeu, votants Convergents anti-Populars. Què n'espereu d'uns votants que (de ser cert que sou d'esquerres) només tenen en comú el nacionalisme català? La política no és una religió i els votants no us seguiran per on no volen.
Gent que senzillament volia un Bloc Nacionalista, i molts van tornar a caure en el parany del paperet que us surt millor, deixar-vos desitjar per dretes i esquerres.
Tard o d'hora haureu de triar definitivament, sembla que s'apropa el moment, i conseqüentment, perdre votants. És el problema de representar una ideologia minoritària (potser ho havíeu oblidat?), s'han de tenir prioritats ja que no podràs governar sol.
Quina prioritat teniu? Ho direu finalment? No, esclar que no, però ens ho fareu entendre encara que no vulgueu, deixareu el tripartit?
El que més em sorprèn és que gent tan intel·ligent com hi ha dins el partit és que no hagin fet l'anàlisi complet. Què passa amb els que no us han deixat de votar? Hi ha qui no ho deixaria de fer mai, no, per religiosa militància com tots els partits tenen. Però quin electorat crèieu que us va votar quan en Maragall? Religiosos militants, votants de CiU emPPipats... i gent partidària del tripartit. Gent amb una fè de ferro (també) que confiava (ja que ningú de les vostres files ho va fer pensar mai) que el vostre primer nom, "Esquerra", decantaria la balança com va fer, al meu entendre, encertadament.
Gent que us deixaran de votar, com ho han fet els emPPipats, quan us decanteu per pactar amb les dretes, els que volen concertar l'educació, la salut, els serveis socials... Tot i que llavors no tindreu ni uns ni altres, almenys fins que durant un temps confirmeu la vostra "indecisa" trajectòria.
Hem tingut unes Municipals amb una gran abstenció. Surten veus dient "la força més votada ha de guanyar": convergents (votants o no) ressentits. Estic al·lucinant com pot existir un (i tants!!) polític que es permeti qüestionar tant el sistema democràtic, que si segona volta... Descaradament, es proposa destrossar els partits minoritaris (i tant importants) del mapa. Tot això, senyors d'ERC, és culpa en gran part seva.
"Hi ha desengany", "la gent se sent estafada"... Frases que s'estan sentint (massa, la veritat, és molt fàcil dir que la gent sent el que sent tu com a polític perdedor) des de CiU, en referència a aquests emPPipats. Hi ha desengany perquè els votants d'ERC mai han sabut amb qui pactaria el partit que estaven votant cegament. Uns estan contents i altres pensaven que votaven un Bloc Nacionalista.
Senyors, són lliures d'intentar arreplegar vots dels que volen tripartit i els que volen Bloc. Però això és jugar amb dues novies... Això és enganyar, legítimament, esclar, tot i que per legítim no deixa de ser enganyar.
Vostès mateixos si volen recuperar (si es possible) la nòvia nacionalista-carca i deixar enrere la progressista. Ni que haguéssim pactat la retallada els progressistes tu!
Estarem atents aviam si finalment es defineixen i confirmen o retiren les seves prioritats.
