28S: Benvinguts al 2012

Trenco un llarg silenci al blog. Em temo que serà una excepció, però és que el Twitter i el Facebook se'm fan insuficients per explicar tot el que em passa pel cap (i per l'estómac..) arran dels resultats d'ahir i la campanya en general.

Prèvia
Abans que de cap candidatura, partit o moviment social, el que sóc és una persona d'esquerres que vol millorar les condicions materials de la gent garantint drets, reduint desigualtats. A llarg però també a curt termini.

Sembla una tonteria. Però no ho és en absolut. És l'argument per al que participo i aposto per projectes polítics que vulguin ser a les institucions per a governar (si poden) i si no, per a fer oposició de la que planta cara l'austeritat però també de la que presenta projectes de llei no exclusivament provinents dels moviments socials (que també).

Per això mai seré ni votaré la CUP. Tothom tranquil, que ja se que ens alterem quan sembla que ens barallem. Espero que sapiguem discernir entre què és un atac i què és un argument explicat de la diferència entre projectes polítics.

També dic això perquè és des d'aquesta òptica que llegeixo i avaluo el panorama que queda després d'ahir. No és una valoració partidista sinó una valoració ideològica, òbviament, des d'una ideologia concreta (la que he plantejat).

I per tant, explicito els meus objectius d'aquesta campanya i de sempre, avui defensar les classes treballadores és lluitar contra l'austeritat en totes les expressions que tingui, taronja, blava o rere un simpàtic turquesa i fer-ho seguint sent un sol poble.

Plebiscitàries: ja hem perdut abans de sortir al camp
Crec que comprar la lògica plebiscitària per part de l'esquerra (que cadascú inclogui qui vulgui, passo de repartir carnets) és un error gegant.

Entenc que l'esquerra favorable a la independència pugui pensar que no és incoherènt amb el seu camí. Un altre dia en parlem dels valors sobre els que s'està fonamentant l'independentisme, però plantegem-nos quin efecte té (i ha tingut) sobre el sector no independentista.

Com sabíem, les eleccions ens han donat un parlament. Unes eleccions en lògica plebiscitària produeixen un parlament en aquesta lògica. Que ningú se sorprengui per haver fet de C's un partit de veritat.

Des de l'esquerra que defensa el dret a decidir s'ha fet mans i mànigues arribar a aquest electorat. Però la lògica del blanc o negre ja sabíem que va en contra dels matisos. Si les esquerres independentistes volien esquerres aliades al parlament, ho han fet francament malament. Per elles i el seu electorat, la lògica plebiscitària potser no anava malament, però aquesta decisió abocava el cinturó roig a C's i ho sabíem bé. Quants vots d'esquerres seran utilitzats a C's per anar en contra de la sanitat per a persones migrades, per exemple?

Un sol poble?
La lògica plebiscitària (i la polarització mediatico-política de ja fa un temps) també s'ha emportat per davant molt més. Algú trobarà ingenu però em sembla responsable intentar situar-nos amb majories més amplies que la meitat del país per encarar el futur del país. I ho dic per als projectes polítics dels dos "bàndols".

Tot un procés d'erosió del matís, ha acabat per reduir-lo a 11 diputats. I no ha fet més que agreujar la situació indesitjable de les dues Catalunyes.

Avui ens trobem un escenari clàssic, en aixo s'assemblen molt a unes eleccions ordinàries: tothom guanya. Des d'avui, tots dos "bàndols" barallant-se per situar els vots de Catalunya Sí Que Es Pot al seu bàndol quan abans del 27S el situaven a l'altre.

Tots fan el seu joc amb els números per argumentar que el seu bàndol ha guanyat utilitzant els nostres vots. No entendran mai que precisament nosaltres defugim la lògica dels bàndols i la polarització. No volem que mig país imposi el que vol a l'altre mig.

Dels resultats d'ahir se'n desprén que ni els que volien tancar la porta al procés no han aconseguit el 50% dels vots. Tampoc els que volien saltar-se passos i iniciar el camí a l'independència sense necessitat d'un referèndum. Tenim una situació que s'ha afrontar des de la democràcia i no tancar-lo (ni en un sentit ni en l'altre) en fals.

I el més important... ara què?
Estem encallats. Seguim encallats. Som al 2012. Això sí, amb menys suport pel dret a decidir (coses de la polarització) i amb la destrossa que ha fet l'austeritat durant tants anys. Ja hem vist que fer veure que anem passant pantalles no soluciona res, al contrari, enquista la situació dificultant-ne una solució que mantingui allò d'un sol poble i no acabi passant allò que deia Aznar de "antes se partirá Catalunya que España".

Només podrem avançar acceptant la realitat. No és el mateix tenir el dret a decidir que creure que tenim el dret a decidir, o creure que l'hem de tenir. La realitat és que no el tenim, desgraciadament. Davant d'això, podem parlar de desobediència o de pacte amb Madrid. De fet, els dos fulls de ruta diferents entre la CUP i Junts Pel Sí.

Els primers sempre han optat per la desobediència. Més enllà de com ens faci trempar aquesta paraula i actitud, em sembla que bàsicament és no acceptar la realitat. El 9N va ser un intent de fer veure que sí, que teníem el dret a decidir perquè creiem que és just que el tenim. I va ser una mobilització molt multitudinària, això sí, però una consulta no va ser. I no podrem fer-ne cap sense pactar-ho amb Madrid. Ens agradi o no. I si entrem en el debat d'una DUI o unilateralitats estranyes, tenim masses coses a perdre.

Primer, òbviament, el reconeixement internacional (i totes les derivades surrealistes com un dos estats reclamant que els paguis els impostos a la seva agència tributaria), la pertanyença a la UE (només en cas de superar el primer), liquiditat i finançament de dèficit públic (no confondre dèficit i deute). No volem un estat en contra en un procés de creació d'un de propi (imprescindible aquest article de Sergi Picazo sobre geopolítica i el procés).

El full de ruta de Junts pel Sí en canvi, d'alguna manera accepta que pactar amb Madrid no és una opció. El pla era guanyar les "plebiscitàries" i anar a pactar "com" fem la independència.Tot i que crec que la premissa no s'ha donat, em sembla que bàsicament el que s'intenta és intentar ajornar l'inesquivable busca del l'acord amb l'estat i fer-lo així cada cop més dificil de trobar.

Perquè jo ho accepto, no és fàcil aconseguir pactar amb el govern de l'estat un referèndum a Catalunya. Però no crec que sigui més dificil que pactar "com" sortim de l'estat.

Pactar amb Madrid no és opcional. Rajoy ho sap, sempre ho ha sabut. Però nosaltres també sabem que Rajoy no sempre governarà. La independència d'un estat és una partida molt llarga en la que no només hi ha el "què" i "com" sinó també el "quan" i ara, és el pitjor moment per a fer res en aquesta direcció. Potser el problema és la por que en un "quan" amb l'estat més receptiu a parlar-ne, el suport a una independència fortament basada amb la irreformabilitat de l'estat, caigui significativament.

Marquem l'agenda?
Si bé el procés és molt més que Mas, l'agenda política durant aquests anys l'ha aconseguit imposar ell. I en la mesura que l'esquerra li ha anat comprant l'agenda, ell n'ha controlat els resultats.

Em sembla el més lògic i intel·ligent que les dretes (amb senyera o rojigualda) durant la gran depressió intenti bloquejar el debat econòmic i social atiant la lluita entre pobles (nacionalisme) per amagar la lluita de classes, és el que històricament ha fet. El que no entenc és perquè l'esquerra li anem comprant l'agenda de Mas que ja anem per l'any 7 de la gran depressió i aquí està guanyant eleccions.

I que ningú malinterpreti les meves paraules. L'esquerra hem de marcar l'agenda de nou en aquest país, com deia, i això no vol dir tancar en fals el debat sobre la independència. Vol dir que mai més aquest sigui l'únic debat ni que els passos a seguir siguin marcats per Artur Mas i una Convergència a la que li convé allargar-ho fins l'eternitat.

No recordo qui va dir fa un temps que Mas intenta que l'independència sembli factible a curt termini fent-la impossible a mig termini. De totes les opcions per a convocar el 27S, Mas va escollir la que l'independentisme sumava menys. I aquí estem, i seguim que no ha estat res. Catalans, catalanes, prepareu-vos que al desembre hi ha la segona volta! I qui diu segona diu vint-i-quatrena.

Gener

Frase del mes: "Un deber inexcusable"

Avui el jutge Castro ha decidit imputar la Infanta Cristina i l'ha citat a declarar el proper 8 de Març, dia de la dona treballadora (el molt catxondo). Avui tothom es felicita per aquesta imputació (la segona, després que la primera fos anulada per l'Audiència de Palma).

Que celebrem imputacions com aquesta (o la de Blesa, també feta pública avui) com si fóssin condemnes diu molt de la justícia i de les expectatives que en tenim.

Un altre episodi del culebrot mediàtic i jurídic de la família reial que està instal·lada en un espiral descendent en la opinió pública del que malauradament sembla que se'n sortiria fent un senzill canvi de cares i no abolint la institució. La lluita republicana no ha de cometre l'error de personalitzar excessivament els arguments en contra la corona, no és que no volguem aquest rei, és que no volem rei.

Cançó del mes: Com un plom - El Petit de Cal Eril (La figura del buit)

Fa temps que 'el petit' va treure aquest disc, però el teniem pendent de recomanar. Tot el disc de 'la figura del buit' projecta un bon rollo general, aquest cop incorporant més vents. Concretament, estic enganxat a la cançó que recomano aquest mes, bon rollo tranquil i amb un punt melancòlic.

Recomanació del mes: Verkami: Nou disc de Raydibaum

Més música. Els Raydibaum han fet un nou disc, "estructures sota terra". Però demanen la nostra colaboració per finançar-ne la seva edició (masterització, fabricació, etc). 

Es tracta d'invertir l'ordre habitual: de fabricar i comprar a comprar i fabricar evitant així intermediaris.

La maleïda cultura de l'esforç

Darrera un concepte carregat de valors positius, l'esforç, s'hi amaga una peculiar reinterpretació en l'anomenada cultura de l'esforç, el pilar argumental de la dreta, la manera més injusta i classista de veure el món.

No és esforç, és classisme... o maldat

Quan la dreta econòmica disfressa la llei del més fort en l'economia amb paraules i valors compartits per l'àmplia majoria -esforç-, o bé comet un error o bé fa trampa. Un error classista o una trampa malèvola.

M'explico. Puc entendre que hi hagi qui creu que una societat amb plena igualtat d'oportunitats entre tots els individus, premia qui més s'esforça i que són aquestes persones les qui se'n surten millor. Tot i que això ja seria discutible, estareu d'acord amb mi que la igualtat d'oportunitats a casa nostra brilla per la seva absència, especialment avui. Així que avui qui defensa la cultura de l'esforç o bé és un classista que no li entra al cap que no tothom té els seus drets i privilegis, o bé és un sàdic al qui ja li va bé que així sigui.

No és casual que uns parlin d'igualtat i altres d'esforç. Quan la dreta intenta convèncer que avui manca esforç (i no igualtat), ens diu que qui no se'n surt és que no s'hi esforça prou i viceversa, qui se'n surt és perquè s'esforça. Que uns arribin millor a dalt de tot no és perquè uns ho pugen carregats per l'escala normal i altres lleugers per les mecàniques sinó perque els que van carregats no s'hi esforcen prou. El que dèiem, classisme o maldat, o no veuen que no tothom puja tan fàcilment o ja els està bé.

Avui s'ha pronunciat més la evidència que l'accés a la cultura, a l'educació post-obligatòria, fins i tot l'esperança de vida depèn de la família on neixis. La igualtat d'oportunitats en context de capitalisme és una mentida, intentar creure que el capitalisme premia qui més s'esforça és com creure en "la ma invisible". Després ens diuen utòpics a nosaltres.

L'emprenedoria i l'excel·lència

L'emprenedoria, el model d'esclavitud orgullosa, individualitzada sense lloc per a organitzacions sindicals, sense limitacions legals com la jornada màxima o el salari mínim, no és cap solució al problema de l'atur. Més enllà d'això, els plantejaments dels promotors de l'emprenedoria no poden ser més classistes. "L'important és tenir una bona idea", "cal treballar dur" no són coses més certes que per engegar un negoci necessites diners i que qui en té més i més contactes té, se'n surt molt millor. I és que el 70% acaben tancant abans de 2 anys, la majoria per problemes de diners i finançament¹. A més, la majoria dels pocs que poden invertir en una aventura així, només es poden arruïnar una vegada. No es poden "tornar a aixecar", com prefereixen dir els emprenedors de cartellera.

L'excel·lència acadèmica repeteix els mateixos tics. En un context de desigualtat aberrant, quan el principal problema de l'educació és la desigualtat, les polítiques han d'anar direccionades claríssimament en compensar les seves conseqüències. Reorientar-les cap a premiar i parar especial atenció als estudiants amb millors notes quan estan tant relacionades amb l'entorn social i familiar és, altra vegada, o classista (no saben veure com la desigualtat condiciona el rendiment acadèmic) o malèvol (els és igual).

El somni americà vs. el subsidiari
Com en totes les polítiques de dretes, els Estats Units és una gran referència. Les figures que els EEUU vol imposar en l'imaginari col·lectiu americà acaben en l'imaginari col·lectiu de gran part del món donada la envergadura i potència de la seva indústria audiovisual. Així, després de molts anys, l'excepció ha acabat sent regla en el nostre imaginari col·lectiu.

És el cas de la figura del somni americà, l'home que "s'ha fet a sí mateix" i "des de zero" ha acabat esdevenint un important empresari, president del país o en tot cas, un personatge famós i ric. El que és un obvi exemple d'excepció que confirma la regla, ha estat utilitzat per demostrar la regla completament contraria: "si t'esforces, triomfes". I no és altre argument, basat en una mentida, el que utilitzen cada dia contra els ajuts, subsidis i pensions públiques.

A EEUU ens porten anys d'avantatge i el discurs està tant arrelat que ni més ni menys que un senador pot carregar tranquilament contra el subsidi d'atur perquè "fa que la gent no busqui feina" sense que li caigui la cara de vergonya. Aquí, encara no són tant descarats, però no són pocs els intents per imposar la figura del "subsidiari" en l'ideari col·lectiu, per exemple la compareixença del conseller Cleries per parlar del frau a la RMI sense cap xifra, només casos particulars, les múltiples declaracions de Duran i Lleida sobre el PER o qualsevol postura de la patronal al respecte, clar.

Perquè li diuen cultura de l'esforç?

Si no parlen d'esforç, doncs, perquè utilitzen aquest concepte? Descartant la maldat, l'explicació que ens queda és que ho fan per classisme, per justificar-se i pensar que mereixen el que tenen.

Cadascú de nosaltres és qui és en gran part per les oportunitats i l'entorn que ha tingut. Estudiar una carrera en comptes de treballar des dels 16 anys no és esforç, és oportunitat i un entorn social i familiar que t'hi ha encaminat, el "pis de la família" o el lloguer compartit, els estímuls culturals de petit a casa així com la discriminació per raó de sexe, raça o discapacitat... la desigualtat d'oportunitats no només és econòmica i és determinant. Creure que un mereix el que té, que s'ho ha guanyat, és auto-enganyar-se. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.

"No pensis en la cultura de l'esforç"

Amb tot, ens trobem amb una bona execució de la lliçó de Lakoff² i és que intentar combatre la cultura de l'esforç, d'entrada et posiciona en contra de "l'esforç"; ells han fixat el marc conceptual. Per sort, podem estalviar-nos tota la volta argumental d'explicar que no és esforç, és classisme (la que he fet en aquest article) i fer que el significat real del concepte que han pervertit se'ls giri en contra.

Apliquem el vertaders significat d'esforç i siguem-ne els primers promotors. I és que en les seves polítiques no premien l'esforç sinó precisament el contrari, condemnen la majoria per molt que s'esforcin mentre premien una minoria, s'esforcin o no.

Què és el que es guanya amb menys esforç? Herències, premis, rendes del capital i del patrimoni... en nom de l'autèntica cultura de l'esforç, gravarem aquest tipus d'ingressos amb un impost altíssim. En canvi, per a qui més s'esforci, qui treballi més i cobri menys, uns impostos més baixos. Qui hi està en contra? Qui està en contra de l'autèntica cultura de l'esforç?


...i un altre dia parlarem de la repartició del treball, ves que al final resulti que no cal que ens esforcem tant.

________________________________________

1. Anàlisi de les causes de fracàs de les persones emprenedores

2. "No pensis en un elefant" de George Lakoff

Foto: Richard Nixon, icona del somni americà. By Jack E. Kightlinger [Public domain], via Wikimedia Commons

Octubre

Frase del mes: "Professor jo? De què viuria? Què menjaria? Els pobres professors guanyen molt poc. No en tindria prou"

Duran i Lleida, secretari general de CiU i diputat al Congrés pel mateix grup, ha demostrat altra vegada en una entrevista a Catalunya Ràdio el seu nivell de classisme.

La veritat és que ja no se m'acut què dir d'aquest home, el que defensa que la homosexualitat es pot curar, el que des de fa anys que viu a l'hotel Palace a Madrid lluny de llogar (o comprar, que això de llogar fa de pobre) un pis ja que el 1982 ja va ser diputat per primera vegada. Lobbista al pur estil nord-americà que negocia al congrés pel benefici de les concessionàries d'autopistes, elèctriques, etc. dient que ho fa "per Catalunya". El mateix que no ha dimitit després que es provés que a Unió hi havia hagut finançament il·legal i hi ha una sentència judicial al respecte. Podríem fer un llarg repàs, ho deixaré amb que cada vegada que obre la boca deixa clar que viu a costa de la política i no per a la política.

Cançó del mes: L'últim Cercle Polar - Maria Coma (Celesta)

Després de guanyar el premi Puig Porret, la Maria Coma no ha perdut el temps. Ella i lʼequip del Taller dʼEscultura Sonora Baschet de Belles Arts han tingut un any per a crear un nou instrument: el clavi-nimbus (foto). Una llarga estada a Berlín i la feina d'un any en aquest nou instrument han donat com a resultat 'Celesta', el tercer disc de la Maria, de nou produït per el Pau Vallvé. I tot i que sigui obvi ho dic: és un discàs de dalt a baix.

No deixeu d'escoltar-lo sencer perquè és rodó. No hi sobra ni hi falta res i és riquíssim. Des de la senzilla 'El silenci érem nosaltres' acompanyada del clavi-nimbus a la explosiva 'L'últim cercle polar'  passant per l'èpica cançó final 'Celesta'. Per citar-ne unes poques i és que escriuria sobre totes però només seria fer-vos perdre el temps; escolteu-lo, sencer, ara.

Recomanació del mes: El Mundo Today

Aquest diari digital de notícies falses en clau d'humor fa temps que és entre els meus "favoritos" i és que poder-te trobar titulars com "Un simulacro de incendio provoca graves quemaduras a cinco hipocondríacos" o "Científicos descubren algo importantísimo pero que tú no entenderías" entre milers de notícies no té preu.

Clar que hi ha qui sense contrastar es creu les inversemblants notícies del Mundo Today, sense anar més lluny, Toni Cantó, actor i diputat d'UPyD en va tuitejar una notícia sorprès. Posteriorment, el diari li va dedicar una notícia. També els podeu sentir a la cadena SER els dissabtes a la tarda i seguir-los al twitter.

Condicions necessàries o suficients?

Article publicat a l'edició impresa de El Triangle
 

El risc de la participació política de l'esquerra sempre ha estat no caure en el greu error de creure que només des de les institucions ja es pot transformar. Crec que s'ha insistit molt, últimament, en aquest punt i en com això ha fet perdre "peus al carrer". Avui vull parlar de tot el contrari, del risc que es caigui en l'error oposat i igual de perillós, pensar que l'alternativa ja no passa per intentar abordar les institucions.

En matemàtiques, sovint s'utilitzen els conceptes condició necessària i condició suficient. Per a fer pa, hem de tenir forn però només amb un forn no podem fer pa: condició necessària però no suficient. D'altra banda, per ser major d'edat, tenir 41 anys és una condició suficient, però no necessària.

Si alguns vam poder caure en l'error de pensar que governar podia ser una condició suficient, crec que avui hi ha molt risc de creure que no és ni tan sols condició necessària. Hi ha qui argumenta que la lluita al neoliberalisme avui passa pel cooperativisme, la lluita al carrer des dels moviments socials, les xarxes de suport mutu, els bancs del temps, etc. oblidant o obviant la batalla ideològica en les institucions i l'objectiu de governar-les.

Avui ser soci de Som Energia i contractar l'electricitat a través seu contribueix a lluitar contra l'oligopoli de les elèctriques, la desobediència civil articulada des d'un dels moviments socials més forts i reconeguts per la societat com la PAH, ha permès visibilitzar la injustícia i les responsabilitats i aturar molts desnonaments. Les vagues generals han agitat la opinió pública i canviat consciències, hi ha nombroses tancades, manifestacions i recollides de signatures en defensa dels serveis públics, cada dia estem més organitzats i plantem cara.

S'han aconseguit moltes victòries en tota aquesta lluita, però hi ha un denominador comú que s'ha perdut sistemàticament, la lluita institucional. Avui la reforma energètica del PP posa en perill tots els projectes de generació d'energia renovable, la llei hipotecària i la llei del "desnonament exprés" segueixen vigents i hi ha més de 100 desnonaments al dia en tot l'estat. La reforma laboral segueix ben vigent i fent estralls i es segueixen tancant CAPs, l'escola pública segueix sense la sisena hora i menys mestres, s'incrementen ràtios a escoles bressol i plana un ERO a TV3 i Catalunya Radio. Un pas endavant i uns quants centenars enrere.

Tinc una ferma convicció que el cooperativisme i l'economia social són part de l'alternativa al capitalisme. I estic tant o més convençut que l'estat, l'administració, també n'ha de ser una part. Un estat que recapti impostos de qui més té i qui més guanya per a pagar una educació i una sanitat universals públiques i de qualitat. Una administració que faci una reforma laboral que protegeixi el treballador de la precarietat i impedeixi fer un ERO tenint beneficis desorbitats. Unes institucions que aprovin lleis que potenciïn les renovables, gravin el malbaratament d'energia i recursos i es plantin davant les grans elèctriques i les seves exigències.

Tornant a les matemàtiques, una condició és suficient només si compleix totes les condicions necessàries. No podem renunciar a cap dels espais on es lliura la batalla, si és que volem guanyar-la.

Nazis de segona

Avui ens hem assabentat de que la delegada del govern a Catalunya (amb cognom propi d'escriptor de la Generación del '27), Maria de los Llanos de Luna, el passat 8 de maig dins de l'homenatge a la Guardia Civil que es va fer a Sant Andreu de la Barca, va homenatjar la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta és una entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes tal i com informa el periodista Beltran Cazorla (@bcr_) a la Directa. El rebombori ha estat òbviament important, especialment al twitter. Llegint això em surten unes quantes preguntes per als càrrecs polítics que hi havia a l'homenatge:

Què fa un alcalde socialista homenatjant la División Azul?
Enric Llorca, alcalde de Sant Andreu de la Barca del PSC, era present a l'acte, segons el comunicat del PSC on, com la majoria de partits parlamentaris demana la dimissió de la delegada del govern, diu l'alcalde "ni sabia ni va poder evitar que es produís aquest lamentable fet". Així que podeu estar tranquils, no és que l'alcalde sigui feixista sinó que és incompetent i covard. No sabia on anava i a què ni tampoc va tenir el que s'ha de tenir per, veient el panorama, desentendre-se'n i no participar del vergonyós acte.

Hi ha nazis de primera i nazis de segona?

A molts ens han vingut al cap les declaracions de certs dirigents del PP titllant repetidament de nazis a la gent de la PAH i en una altra ocasió als catalans, em pregunto perquè Llanos de Luna no ens ret homenatge a nosaltres també. Una de dues, o bé hauria de desautoritzar a Cospedal i a Rafael Maluenda corregint que no som nazis, o bé no ens creu dignes d'homenatge tot i considerar-nos nazis.

És que hi ha nazis que mereixen ser homenatjats i nazis que han de ser ignorats i fins i tot humiliats? És que no som prou nazis per ella? Com a nazis que som, tenim el mateix dret a que ens facin un homenatge rodejats de guàrdies civils.

Recuperin el "es ETA", sisplau

Quins temps aquells en els que quan no els agradava algú o alguns deien "es ETA", com a mínim no ens confonien després homenatjant etarres. Si et comparaven o et titllaven d'etarra, sabies què volien dir. Ara quan et diuen "nazi", has de preguntar "¿pero de los de homeajear o de los malos?".

Avui em sento com el nen que descobreix el pare menjant caca després d'anys de sentir "caca, això és caca, no ho toquis". És que jo no puc tocar-la i tu te la menges?! Perquè homenatgen aquells nazis i a mi no si m'hi han titllat tantes vegades? Quin cacau...

La unió (f)a la força

Jo no sóc partidari de la unitat de l'esquerra. Crec que l'esquerra és diversa, que hi ha una riquesa immensa de plantejaments i propostes d'una manera alternativa d'organitzar-nos basada en els principis de l'esquerra, la justícia social, la redistribució de la riquesa, el feminisme, l'ecologia...

El meu horitzó és el dia que l'esquerra -entenent esquerra avui com la que vol transformar o tombar el sistema i no moldejar-lo, matisar-lo ni intentar compensar-lo- tingui la salut i fortalesa social per a que aquesta riquesa i diversitat es pugui traduir en diversitat de projectes, en diversitat de candidatures i/o moviments. Crec que aquest dia arribarà i serà fantàstic poder contraposar models i projectes, argumentar-los, contra-argumentar-los, convèncer més o menys i construir des d'aquesta diversitat democràticament, que el govern (tingui la forma i naturalesa que tingui) sigui el punt de trobada de petites minories que es posen d'acord.

Però com diu aquell, si només mirem l'horitzó, ens passarem tota la vida entrebancant-nos i rodolant per terra. Avui l'esquerra no té hegemonia social, no té legitimitat davant la majoria, hem parlat llargament dels perquès i en seguirem parlant, avui no m'hi vull centrar. L'esquerra no està en condicions de plantejar un projecte en el que la majoria de la ciutadania confiï. I no estic parlant de només partits, els actors socials de l'esquerra d'aquest país (sindicats, moviments socials antics i nous, etc) tenen molt suport social però no és suficient i és una tònica a nivell europeu.

No, no som el 99% tot i ser-ho.

És per això que tot i no creure en la unitat de les esquerres com a projecte, com a objectiu, com a horitzó, penso que ara sí que cal fer pinya. Que avui, la unitat no és un objectiu sinó un mitjà necessari i imprescindible per construir alguna cosa abans que acabi el cicle politico-econòmic de desmantellament del que havíem aconseguit esgarrapar amb la lluita i les vides de tantíssimes persones.
 

Necessitem construir un gran referent més enllà fins i tot d'una candidatura. Digueu-li Procés Constituent o digueu-li com vulgueu, una confluència de forces que englobi moviments socials, partits, sindicats, entitats que treballen per un món més just en tots els aspectes. Un punt de trobada on fer pinya contra l'espiral de recessió que representen les polítiques de retallada de despesa pública i no tingui por el plantejar inconcebibles per a molts.

Si "no s'entén [que hi hagi] gent sense casa i cases sense gent", fem-ho comprensible: les cases per a qui hi visqui. Les llars no han de ser un bé especulatiu ni un bé de consum, són un dret fonamental. I fem comprensible que no pot ser que hi ha qui guanyi tant mentre una sola persona visqui en la pobresa i que hem pagat la seva festa i els seus deutes no els pagarem i tantíssimes coses més...

Avui és indispensable un gran actor social que tingui la força per a que se li reconegui la legitimitat ideològica i política per a començar a canviar consciències i capgirar l'ideari conservador actual, perquè el primer que necessitem és recuperar la majoria. Aquesta majoria que està pagant i patint les seves polítiques i el sistema més salvatge ara que no porta el morrió de l'estat del benestar.

 

I caldrà fer-ho més enllà d'on acaba el país, més enllà d'on acaba l'estat, amb aliances europees i més enllà de l'atlàntic. Suport mutu i acompanyament entre tots els pobles del món que pateixen de manera violenta, l'atac constant i la cobdícia dels mercats financers, dels especuladors del deute i l'entramat financer que domina els governs neoliberals sigui sota una dictadura o en una democràcia venuda.

No serà gens fàcil.

Hi ha moltes reticències, molt a recriminar i a ser recriminats i la temptació de quedar-se fora i ser més pur que ningú. Tots haurem de ser generosos, uns hauran d'empassar l'orgull i altres fer una treva d'alguns greuges que encara fan mal, literalment. Caldrà paciència, no és cosa d'un dia revertir la situació i també renunciar a lideratges, quotes de poder i força així com a alguns posicionaments i propostes temporalment.

 

I potser surt malament.

Potser en l'intent alguns hi perden molt. Però la historia demana un gran paper de tots els sectors de l'esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista... digueu-li com vulgueu a qui vulgueu. Cal saber sumar, que no engolir, acollir ni diluir, amb la generositat i paciència que calgui.

Per mi no quedarà. Tinc clars els meus objectius, els meus ideals i la meva aposta. Sé que són diferents dels de moltíssima gent i col·lectius dels que parlo i no sóc partidari de la unitat de l'esquerra, m'agradaria veure'm d'aquí uns anys discutint aquestes diferències des d'espais diferents. Però se que ara cal fer una mica de volta per rodejar un gran precipici, perquè la línia recta no és el camí més ràpid si no passes de mig camí.

Aquests són els motius pels que, tot i algunes reserves sobre com ha començat tot plegat, avui he decidit adherir-me al Procés Constituent.

Els nostres tertulians 2012

Ja fa més d'un any, vaig publicar l'article 'els nostres tertulians' amb l'objectiu de fer un petit estudi per comprovar si d'alguna manera allò que tothom sempre hem pensat sobre les tertúlies i els tertulians és un estereotip o té fonament. La veritat és que va tenir força repercussió però sempre em vaig quedar amb les ganes de repetir-lo ampliant les dades, ja que vaig tenir en compte les tres principals tertúlies ('Els matins' de TV3, 'El món a RAC1' i 'El matí a Catalunya Ràdio') durant només 5 setmanes, és a dir, 25 dies.

Aquest any, doncs, repetim i actualitzem l'estudi sobre les tertúlies dels mateixos tres programes (que sumen una audiència de quasi un milió i mig de persones cada dia) i s'han recollit i analitzat les dades de tot l'any 2012. Així, l'estudi es fa sobre un total de 248 tertulians i tertulianes i 749 tertúlies que han tingut lloc en 289 dies diferents.

Tertúlies, cosa d'homes?

El primer i més evident dels tòpics sobre les tertúlies és la poca presència de la dona en aquests espais. Per avaluar fins a quin punt és cert aquest tòpic, una primera dada a analitzar és la composició mitjana de les tertúlies, quants homes i quantes dones de mitjana formen cada tertúlia. Donada, però, la gravetat amb que la dona és absent a les tertúlies, pren rellevància el percentatge de tertúlies sense cap tertuliana, exclusivament formades per homes.

Malauradament, la diferència entre tertúlies és en aquesta segona dada. I és que mentre de les 749 tertúlies del 2012 només n'hi ha hagut una sense cap home (en ple agost a RAC1), són 351 les que no comptaven amb cap dona, un 42% del total. Aquest panorama fa que per comparació les xifres de 'Els matins' de TV3 aparentin ser bones, però només és perquè 'El món a RAC1' i, sobretot, 'El matí a Catalunya Ràdio' són tertúlies majoritàriament masculines.

És preocupant que a la ràdio pública de Catalunya, per citar el pitjor cas, no només la dona té una presència gens paritària a les tertúlies sinó que directament no hi és a 186 tertúlies. En aquest programa, pràcticament 4 de cada 5 tertúlies van ser exclusivament formades per homes. Crec que no és un disbarat afirmar que efectivament, a Catalunya, les tertúlies, són cosa d'homes.

Sempre els mateixos?
Les tertúlies diàries, també per temes de viabilitat organitzativa, compten amb una plantilla més o menys fixa de tertulians i tertulianes, motiu per el que molts critiquen aquest format. La dimensió d'aquesta plantilla i la rotació (o la repetició) dels tertulians és un dels indicadors que ens pot mostrar fins a quin punt la composició d'aquestes tertúlies són flexibles davant els temes d'actualitat. 

Fins a quin punt es fa una tria diària entre la plantilla en funció dels temes d'actualitat? S'escullen tertulians que treballin o estiguin involucrats en el sector o l'àmbit concret en que es vol centrar la tertúlia? O fins i tot, es conviden tertulians esporàdics de fora la plantilla regular?

Fins a quin punt tenim tertúlies de "totòlegs" o d'"especialistes" és el que estudiant d'una banda les plantilles de tertulians de cada programa (tots els tertulians que hi han assistit al llarg de l'any) i la composició mitjana de les tertúlies identificant 4 tipus diferents de tertulià en funció de l'assiduïtat al programa:

Trobem una diferència significativa entre les dues tertúlies de ràdio i la de televisió tant en la dimensió de la plantilla, 'Els matins' de TV3 més que duplica les de les dues tertúlies radiofòniques, com en la rotació o assiduïtat dels seus tertulians.

D'una banda, les dimensions de la plantilla i també el nombre de persones de mitjana a cada tertúlia són aspectes on clarament es diferencia TV3 de les ràdios, bàsicament en tertulians esporàdics i en els que han assistit entre 2 cops i menys d'una cada quinze dies.

Però totes tres tertúlies, d'altra banda, coincideixen força tant en la quantitat de tertulians assidus i habituals com (òbviament) la presència d'aquests tertulians en la composició mitjana. Totes tres tertúlies tenen al voltant d'uns 30 tertulians habituals o assidus que ocupen de mitjana més de tres cadires a cada tertúlia.

La diferència entre les tertúlies radiofòniques i la televisiva és, doncs, que la de 'Els matins' de TV3 té, de mitjana, més tertulians per tertúlia i una major rotació dels no assidus ni habituals fruit de convidar habitualment un tertulià de fora la seva plantilla, buscant el perfil més aviat d'"especialista" que anteriorment dèiem almenys en un dels tertulians presents.

De totes maneres, en aquest aspecte no és agosarat afirmar, també, és que el tòpic de "sempre són els mateixos" té tota la raó de ser, les tertúlies són ocupades de llarg per tertulians que hi van habitualment. Aquest fet és especialment accentuat a les tertúlies radiofòniques, ja que de mitjana estan íntegrament formades per tertulians habituals i assidus una de cada dues tertúlies.

Top 20 dels tertulians catalans
Estudiades la rotació i repetició de la plantilla de cada tertúlia, què sabem de la repetició en vàries tertúlies? A quantes tertúlies assisteixen els tertulians? És interessant fer un rànquing dels tertulians que han assistit a més tertúlies al llarg del 2012 per a valorar fins a quin punt l'opinió pública que aquestes generen està concentrada en poques persones. Són sempre els mateixos a totes les tertúlies?

D'entrada, sorprèn la gran similitud amb l'estudi anterior tot i haver passat un any. També és rellevant i coherent amb el que s'ha presentat abans, que en el TOP 20 només hi ha una dona (Pilar Rahola) i en posició 17. Òbviament, veiem que, efectivament, molts són assidus o habituals a vàries tertúlies.

Al fixar-nos en la xifra de la dreta —el ràtio entre el màxim de tertúlies possibles (entenent que no es pot estar a dues tertúlies a l'hora) i les tertúlies assistides— podem veure xifres que criden l'atenció entre els primers del rànquing: Joan B. Culla ha assistit a una de cada 3 tertúlies a les que podia haver anat en tot el 2012, tot un professional de la tertúlia.

Només entre aquests 20 tertulians i tertuliana ja ocupen de mitjana 1,5 cadires a totes les tertúlies, (1,0 entre els 11 primers) mentre que els altres 228 tertulians i tertulianes s'han de repartir les 2,6 cadires restants. D'altra banda, tenint en compte el que se sol cobrar per tertúlia, al voltant dels 125€, fent quatre números veiem que representa un molt bon sobresou per alguns.

Perfil del tertulià

Ara que ja sabem que les tertúlies són cosa d'homes, i que són molt pocs els que ocupen la majoria de cadires en aquestes, cal analitzar fins a quin punt són heterogenis (edat, sector professional, formació, ideologia, etc) els qui posseeixen un poder d'influència tant gran.

En el sexe ha quedat prou clar: d'heterogeni res, ben homogeni, 19 homes i una dona. Tampoc en la edat hi ha massa diversitat, tenen de mitjana 57 anys i només tres baixen dels 50 anys. Repassant la formació i el sector professional, la immensa majoria són periodistes (12), 5 són professors d'universitat, també 5 són polítics o van ser-ho, 3 són advocats, hi ha 3 escriptors, un economista i un director de cinema. Vull remarcar que no n'hi ha cap del món científic ni tecnològic fora de les ciències socials i les humanitats.

Molt menys objectiu però d'obligat anàlisi és la ideologia d'un dels espais clarament més influents en l'opinió pública catalana. Em reafirmo en que la ideologia conservadora (moralment) i liberal (econòmicament) és majoritària.

Tota persona que hagi vist o sentit gaires tertúlies fàcilment sabrà situar la gran majoria dels tertulians i tertuliana del TOP 20 en l'espectre ideològic. Si bé, hi ha alguns tertulians que es poden identificar amb el centre-esquerra, no crec que sigui massa agosarat afirmar que la dreta està sobredimensionada de manera clara. Començant per Joan B. Culla, "l’intel·lectual més visible mediàticament del pujolisme" en paraules de Vicenç Navarro, trobem Manuel Milián, creador del PP català, Vicent Sanchís, exdirector del diari Avui i director de la Fundació Catalunya Oberta (Think Tank de CiU), Jordi Barbeta, redactor-jefe de la secció política de La Vanguàrdia, Paco Marhuenda, director de La Razón, i també l'ex-regidor i diputat del PP, Jordi de Juan.

Sense haver de dir res de Joan Carles Girauta (ell mateix s'auto-situa) o Màrius Carol (vegin o sentin el paper a les tertúlies del director de comunicació del Grup Godó i columnista de La Vanguàrdia), encara falten per repassar Salvador Cardús, el sociòleg convergent, el director de La Vanguàrdia, José Antich, la gran Pilar Rahola, biògrafa d'Artur Mas (per dir alguna cosa) o el director de El Mundo Catalunya, Àlex Sálmon.

Sobre aquest aspecte us remeto al magnífic i completíssim estudi que fa ben poc han publicat a l'observatori crític dels mitjans, Mèdia.cat, sobre els opinadors més influents de Catalunya que inclou tant tertúlies com columnes d'opinió en premsa escrita i digital, amb una anàlisi de quins són i quin és el seu discurs.

Crec que havent fet el repàs dels principals aspectes, queda prou definit el que seria el tertulià català mitjà: un home de 57 anys que treballa al món de la comunicació i clarament de dretes.

L'opinió pública o la opinió publicada?
Quin model de tertúlia tenim actualment a Catalunya? La tertúlia dels que opinen sobre qualsevol debat d'actualitat més enllà del seu àmbit de coneixement o formació? La que creu que la opinió és cosa d'homes? La que uns pocs controlen el missatge predominant? Hem de ser conscients que tenim tertúlies polítiques a diari que no són reflex de l'opinió pública sinó que la generen. Arriba el moment en que sembla que l'opinió pública no és res més que la absorció i assimilació social de l'opinió publicada, la de les tertúlies, columnes i editorials. Sense plantejar fins a quin punt el que es presenta com a informació no és ja opinió.

Cal fer una reflexió important des del món de la comunicació sobre el gran poder que té i quins actors i en quin grau dominen els principals mitjans. Perquè a última instància la democràcia no serà lliure sense una ciutadania lliurement informada i amb una opinió formada amb esperit crític, després d'haver valorat arguments i posicions diverses.

_______________________________

Infografies: Per a qui ho vulgui, aquí hi ha 3 infografies per a compartir a les xarxes socials amb dades de l'estudi:

• Tertúlies, cosa d'homes? - Facebook - Twitter
• Sempre els mateixos? - Facebook - Twitter
• TOP 10 de tertulians - Facebook - Twitter

Font: Elaboració pròpia a partir de dades extretes dels portals web dels programes.

El risc de conformar-nos amb les engrunes

Article publicat a l'edició impresa d'el Triangle del 12 d'abril de 2013

Avui vull rebatre un argument que m'he anat trobant des de ja fa un temps. He sentit moltes vegades, dient que la lluita des de la política institucional, amb una esquerra derrotada arreu d'Europa no és factible i l'alternativa al capitalisme passa per les cooperatives, l'auto-organització i les resistències col·lectives sorgides del sí de la ciutadania organitzada.

El cooperativisme i l'economia solidària ha anat experimentant des de molts anys enrere un discret però incessant creixement fins al dia que avui és sens dubte un factor importantíssim a l'hora de valorar l'estat de l'anticapitalisme, l'altermundisme o com el lector prefereixi. A tot això, noves formes de mobilització i organització molt local han sorgit o han revifat.

No crec que ningú que es pugui considerar altermundista negui el potencial i com d'imprescindible són des del punt de vista que ofereixen alternatives i treballen per canviar el sistema.

Des de Som Energia, cooperativa de consum d'energia renovable a Fiare, cooperativa de banca ètica, passant per bancs del temps, cooperatives de consum agroalimentari o la mateixa Plataforma d'Afectats per la Hipoteca no només denuncien un funcionament injust del sistema sinó que plantegen alternatives i accions que canvien la realitat avui, ara.

Totes aquestes resistències són més necessàries que l'aire que respirem. Fa temps que el consumisme com a motor d'una societat del creixement econòmic per el creixement econòmic ha acabat per malmetre el sentiment col·lectiu, comunitari, social. Gràcies a totes aquestes lluites i a la forma de lluita, podem veure com d'alguna manera, s'està revertint la situació i part de la ciutadania torna a pensar en clau col·lectiva, de drets comuns i en clau solidària. La ciutadania s'està organitzant i fent-ho està recuperant l'esperit col·lectiu, s'empodera i pren consciència social.

Perquè s'ha de triar?

El que no entenc és perquè contraposar això a la política institucional. A la lluita política i ideològica que té per objectiu assolir grans quotes de poder. Com a autocrítica, he de dir que molts han, hem considerat a vegades que des de la política institucional tot era possible o quasi bé tot.

Tant fals és això com que des del cooperativisme, des de la solidaritat mútua i la economia solidària es pugui guanyar la partida. Estem davant d'una suma obligada i no pas un dilema. Perquè el treball per a una economia social i unes finances ètiques avui, s'han de complementar amb la lluita per el que volem que sigui l'estat, l'administració, la democràcia.

La seguretat social, l'educació pública, els drets laborals, socials, humans... el model energètic, de transports, econòmic que volem en un futur són lluites per les que ens cal un gran empoderament. I això passa per tenir grans quotes de poder institucional.

Però sobretot per un motiu, el més important i determinant. La redistribució de la riquesa. La raó de ser de l'estat en sí mateix. El que fa possible la resta: qui paga i quant paga. Vet aquí la meva raó per no abandonar mai la política institucional com a lluita indispensable, com a part indivisible de les múltiples resistències i lluites anticapitalistes.

No defallim

El desànim de veure explícitament com som minoria numèrica en democràcia no ens pot fer abandonar aquesta lluita. No serà que, al cap i a la fi, som minoria a seques? No serà que és tan il·lús aspirar a tenir majories parlamentàries com que Som Energia superi en nombre d'usuaris a Endesa o que més gent tingui els diners a Fiare que a 'la Caixa'?

Som minoria arreu i això ens ha d'aclarir precisament l'estratègia. Hem de ser més, en tots els fronts i no abandonar-ne cap. Perquè cap batalla està perduda nii cap es pot abandonar. Si renunciem a la redistribució de la riquesa, llavors només farem que conformar-nos amb les engrunes que ens deixi el sistema.

Març

Frase del mes: "Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio [homosexual] no debe tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada"

Les declaracions del ministre de l'interior, Jorge Fernández Diaz, han fet el que semblava impossible: fer un missatge homòfob encara més fastigós i perillós. Al fàstic de la ja gastada de tant usar-la terminologia  "matrimoni natural" i "matrimoni homosexual" i en un intent de modernitzar o fer arribar el missatge homòfob més enllà dels homòfobs per dogma religiós, s'acosta d'una manera molt perillosa i absurda a motius pseudo-científics. Motius no molt diferents van servir per a sustentar tot l'imperi nazi.

La homofòbia és un problema molt arrelat i normalitzat arreu de l'estat. Només així s'explica com la política, reflex de la societat que regeix, està farcida d'exemples de mostres obertes d'homofòbia greus sense cap mena de represàlia. Encara recordem quan Duran defensava (i no se n'ha desdit que jo sàpiga) que la homosexualitat es pot "tractar".

Aquest senyor pot dir el que vulgui, el que pensi, per suposat. Però en un país sa i normal, ja estaria destituït o hauria o l'haurien fet dimitir i això és cosa de tothom. La lluita contra l'homofòbia comença el dia a dia al propi entorn, amb una actitud activa contra comentaris i actituds intolerants, agressives o denigrants encara que siguin en forma de broma o expressions massa arrelades que molts no noten com poden arribar a ferir.

En un país normal, l'endemà, en totes les taules es parlaria de les declaracions de Fernández Diaz a l'hora de l'esmorzar i a casa a l'hora de sopar. Mentre això no passa, és normal seguir tenint homòfobs a les institucions, perquè no n'hi hauria d'haver?

Cançó del mes: Clara - Punch Brothers (Who's Feeling Young Now)

La cançó per sí sola m'encanta, però heu vist com la defensen en directe?

Recomanació del mes: elindultometro.es

Un recull dels ja 10.158 indults que el govern espanyol ha fet des de 1996 organitzats en una potent interfície que permet organitzar-los, visualitzar-los de manera molt flexible i il·lustradora comptant amb explicacions dels més importants. 

El indultómetro és un projecte de Juan Elosua (@jjelosua) i David Cabo (@dcabo) per a la Fundación Ciudadana Civio, una organizació sense ànim de lucre que vol fomentar una ciutadania activa, involucrada mitjançant la tecnologia, incidint en la transparència informativa i l'obertura de dades.

Un projecte interessant on s'hi troben casos flagrants com per exemple l'indult al banquer Alfredo Sáenz fet per un govern de Zapatero en funcions o el bastant recent doble indult de Rajoy a quatre mossos condemnats per "torturar un home detingut per error, amenaçar-lo, colpejar-lo i posar-li una pistola a la boca per obligar-lo a confessar".

Ada Colau al congrés dels diputats

Ahir dimarts 5 de Febrer, Ada Colau compareixia a la comissió d'economia i competitivitat, dins de les compareixences per el projecte de llei de "Medidas urgentes para reforzar la protección a los deudores hipotecarios".

Tot i estar programada a la pitjor hora televisivament parlant, la seva intervenció va tenir molt impacte a les xarxes i se n'ha parlat molt. Crec que és necessari que tothom, en la mesura en que pugui, comparteixi aquesta intervenció per tal de compensar aquesta pseudo-censura a la que ja estem acostumats sempre que es tracta de donar veu a una opinió que posa en qüestió tots els fonaments del sistema de poder actual.

Us deixo la llista de vídeos en que s'ha dividit tota la compareixença, començant per la intervenció de Ada Colau, seguint amb les intervencions de cada grup parlamentari i la contra-rèplica final de Colau. Per poc que pugueu, us recomano enèrgicament que la mireu i la compartiu amb les vostres amistats, família, xarxes socials i demés:

Febrer

Després d'un petit parèntesi, tornem amb una nova imatge que espero que us agradi. Ja som a 2013, un any que es preveu mogut i molt fotut. Serà aquest any quan finalment esclatarà la revolta ciutadana? Més val.

Però alerta amb què ve després. El missatge anti-polític pot fer que més que tombar un govern es tombi la democràcia i el que vingui no sigui més que autoritarisme populista, feixisme. Cal emprendre una revolució, però sabent per a què i amb qui es fa el viatge, sigui a nivell català o a nivell estatal.

Frase del mes: "No tenemos nada que ocultar, somos un partido comprometido con la transparencia"

Ahir, Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, donava la cara davant la premsa en un acte de covardia mediàtica al que ens té acostumats el president del govern. La també presidenta de Castilla-La Mancha, va desmentir enèrgicament (com no) les informacions que ahir publicava EL PAÍS. La informació, de ser certa, esquitxa pràcticament tota la cúpula del PP a excepció sospitosament de la ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre.

Reaccions, per a tots els gustos. La reacció descafeïnada de Rubalcaba que demana que Rajoy "aclareixi" els fets mentre el grup d'Izquierda Plural (IU-ICV-CHA) i també ERC han demanat eleccions anticipades. Mentrestant Duran i Lleida ha demanat "que la justícia actui ràpidament", el que seria tot just el contrari del que va passar amb el cas Pallerols que ha tardat més de 7 anys.

Amb tot, torna a sortir un cabreig de la ciutadania que perillosament generalitza a tothom qui està en política, allò que finament es diu desafecció. Però com caça aquesta desafecció amb el vot massiu al PP? Molt em temo que aquesta desafecció no és tant general entre els votants de dretes. Així no hi ha qui plantegi una alternativa.

Mentrestant, aquí a Catalunya, n'hi ha que s'envalentonen amb la corrupció política espanyola: "hem de marxar, Espanya està prohibida" oblidant (o obviant, qui sap) els casos de corrupció oberts i tancats aquí: cas Palau, cas Mercuri, cas ITV, Pallerols, Lloret i les màfies russes i el cas de la sanitat destapat per la revista Cafèambllet. Cas a part és el de Salvador Cardús que desenvolupa l'argument fins un extrem surrealista:

 

I és que sembla que tot el que és dolent ve de fora. L'entorn mediatic i opinador de convergència està entonant uns missatges que em preocupen i no se si em preocupa encara més, la bona recepció que tenen: quantes persones l'han retuitejat i l'han marcat com a preferit!

Cançó del mes: Nueva Internacional - Egon Soda (El hambre, el enfado y la respuesta)

Egon Soda ha tret el seu "difícil segon disc". M'ha cridat l'atenció, primer pel nom i després per la pròpia cançó i la gran lletra, la Nueva Internacional.

Jo sempre he estat un gran fan de la Internacional, em sembla un pèl pretensiós el títol però l'entenc més com un homenatge que res. Qui diu que l'escena pop alternatiu no està compromesa? És cert que hi ha molt costumbrista, però tenim molts exemples de músics que no deixen que la realitat política i social actual els rellisqui. Com un reflex de la ciutadania, cada cop són més els que incorporen la reivindicació social. Aquí els anem repassant i seguirem amb els que s'afegeixin.

Ja sabeu que aquesta i totes les cançons del mes són en una llista d'Spotify: cançons del mes

Recomanació del mes: Revista Jovent 

La revista Jovent és una revista amb una història llarga. Fundada l'any 1977 per la JCC, avui compta amb més de 100 números publicats i amb una edició impresa de més de 15000 exemplars. Recentment la revista ha estat reformulada en el sí del consell de redacció, en el seu disseny i continguts i amb l'obertura d'un portal a internet i les xarxes socials on es pengen els materials publicats ampliats.

D'aquí ben poc sortirà un nou número, el tercer, després d'aquesta reformulació, si voleu rebre-la gratuïtament a casa, aneu aquí.

ERC i l'abraçada de l'ós convergent

Fa dies que els tertulians i demés generadors d'opinió convergents han començat amb la ofensiva per a forçar ERC a formar part del govern d'Artur Mas o, sí més no, a compartir el desgast de governar tot un país pels interessos d'uns pocs sota l'excusa que és l'únic que es pot fer. 

I sonen seriosos i entenimentats quan diuen que "és qüestió de responsabilitat", sonen convincents quan expliquen que "no hi ha altra i que el país els necessita". I suposo que molts no recordaran que són els mateixos que ens van fer creure que el país aclamava el nostre messies personificat en president, que ens van pintar un país irreal. Diumenge passat el país els va demostrar que, com deia l'Edgar Rovira: no és el mateix "la opinió pública que la opinió publicada".

Òbviament és el tema central de les notícies als mitjans sobre política catalana. No ha passat massa per a començar a tenir notícies de la resposta d'ERC. I mentre tothom ahir opinava sobre la negativa de Junqueras a entrar al govern, no vaig veure massa ressò del que deia la notícia més enllà del titular, trobàvem el que per a mi era autènticament la notícia:

"ERC apoyará a CiU para sacar adelante la investidura, los presupuestos y la consulta"

Hem tingut diferents converses aquests dies amb molta gent comentant la notícia i em trobo amb una inesperada acceptació a aquest supòsit sota varis arguments que no veig massa clars, gaire realistes o massa curt-terministes. Provo de situar la meva aportació al debat contestant en part arguments que m'he trobat i complementant amb reflexions que m'he trobat fent al respecte:

"Si és a canvi d'aturar les retallades.. a mi m'està bé"

Crec que és força ingenu pensar que una força amb menys de la meitat de diputats, dins o fora del govern, pugui fer canviar l'eix central d'acció política de CiU, la política econòmica. Seria ingenu penar-ho, crec jo. Perquè a més, les primeres declaracions al respecte tant de Mas com de gent del seu partit o de l'actual govern en funcions si alguna cosa posen en dubte és la consulta, el referèndum, mai la retallada de prop de 4000 milions d'euros que (convenientment després de les eleccions) ja han anticipat que han d'incloure els pressupostos del 2013.

Així que com a molt, es poden matisar algunes coses, algunes mesures concretes però mai un canvi radical cap a la redistribució, l'auditoria del deute públic i encara menys aturar el procés de privatització del sistema sanitari (al que seguirà el de l'educació) i de les empreses públiques com TABASA o ATLL.

"...si no pactarà amb el PP"

També trobo erroni pensar que la política econòmica serà pitjor si es pacta amb el PP, ja que bàsicament és el que ha passat aquests últims anys tant aquí com a Madrid. D'altra banda, i no menys important, no crec que haguem de tractar CiU com si tant li fotés una cosa com altra. Saben molt bé quines conseqüències té pactar amb el PP (vegis conseqüències del pacte del Majèstic) i més encara després de la campanya en clau nacional i el fictici conflicte de banderes amb el PP amb l'objectiu d'intentar tapar les vergonyes de les dues bandes. Aquest conflicte dificulta a imatge pública ara un pacte amb el PP encara més.

"Algú ha de governar, si no, perquè s'han presentat a les eleccions?"

L'objectiu dels partits polítics no crec que hagi de ser el de sacrificar el seu programa i ideari "perquè algú ha de governar". El problema el té CIU, és qui vol governar sense renunciar a la seva política econòmica i sense haver de pactar amb el PP. Les esquerres s'haurien de plantar en aquest punt.

No malinterpreteu, no ho diu un purista. Jo sóc el primer que defensa que tot i la moderació dels governs tripartits calia fer-los i des de la minoria en aquest menjar-se els marrons q suposa estar en un govern més conservador que tu i que després alguns et considerin còmplice etc. És obvi que el centre ideològic d'ERC és més proper al de CiU del que seria per ICV-EUiA però en ambdós casos vull pensar que la distància és molt gran.

No només pensem en avui
Per molt dramàtica que sigui la situació avui, cal plantejar-se la situació no només a curt termini. Ja sabem quins són els resultats d'aquestes eleccions, què permeten i què no. No pretenguem fer el que no es pot fer amb una força que no ens deixa fer-ho ni pensem que si no ho fem ara no ho farem mai. Avui l'esquerra a Europa està enfonsada i deslegitimada, cal reestructurar i consolidar-se de nou com a alternativa. Aquí Catalunya, ERC penso que opta a ser el relleu hegemònic dels socialdemòcrates històrics (PSC) i ICV-EUiA (i jo espero que no només) representa l'esquerra alternativa, transformadora o com li vulgueu dir. El nou panorama de l'esquerra catalana només és una llavor, però una llavor consolidada ben arrelada i que si ho fa bé pot esdevenir hegemònica, a mig termini.

Això passa per créixer i consolidar-se com a alternativa a les polítiques neoliberals i avui això vol dir plantar-li cara, i no pactar-hi i intentar-les maquillar. És cert, avui per avui, és millor que ERC maquilli tant com pugui (poc) la política econòmica de CiU que no pas que no ho faci, però això els desprestigiarà com a part de l'alternativa en un futur i els necessitarem. 

El poc que guanyaríem avui amb aquest matís que pot fer ERC no té res a veure amb el molt que perdem demà: l'oportunitat de muntar una gran aliança d'esquerres per tombar l'hegemonia neoliberal i plantar cara a la dictadura dels mercats aquí Catalunya i amb aliances europees intentar aconseguir-ho a nivell continental.

Veurem què passa, tot son notícies incertes i vagues encara, negociacions obertes i complexes. Però l'"entramat tertulià" ja està actuant i creant un estat d'opinió entorn el tema, tractant d'empènyer ERC a ser l'executor de polítiques no pròpies. Crec que seria un error tant que col·lectivament féssim nostres aquests missatges i aquest argumentari convergent, com per part d'ERC si acaba sucumbint a aquestes pressions.