Avui torno a parlar dels indignats i és només per fer una reflexió sobre alguns posicionaments que s'estan donant envers aquest moviment i dins del mateix. L'altre dia, quan parlava dels neo-indignats, ja vaig explicar quin és per mi el principal tret que fa heterogeni el moviment. Com deia, implicats al moviment hi ha molta gent que porta anys treballant des dels moviments socials, ONGs, sindicats o partits polítics d'esquerres varis i d'altra banda hi ha el que en deia neo-indignats.
Però avui vull parlar d'un altre col·lectiu, transversal en el moviment i fora d'aquest. Els enrocats.
D'una banda, alguns neo-indignats (m'agrada pensar que pocs) han adoptat una posició enrocada, al meu entendre injusta. Gent que desperta i sense saber qui és qui disparen en totes direccions, mentre proposen alternatives que han ideat molts dels que ara són posat al mateix sac de corruptes, especuladors i culpables d'un sistema injust. Alguns neo-indignats estan enrocats en un posicionament creat amb pocs dies de reflexió que es resisteix a flexibilitzar unes idees que s'han convertit en dogmes; som el poble, tenim la raó i els polítics no ens representen.
Cal més humilitat per part d'aquests enrocats que s'acaben de despertar en la lluita per la justícia social. I també paciència i esforç: ni tot és tan fàcil, ni senzill.
No tot és tan fàcil amb les majories socials, mediàtiques i creadores d'opinió del nostre país i del nostre estat per aconseguir una fiscalitat justa o garantir drets laborals. No tot és tan senzill, quan es parla de nova llei electoral, per exemple, la proporcionalitat tendeix a des-territorialitzar els representants polítics i viceversa mentre que obrir llistes exigeix més coneixement de la societat i afavoreix els personalismes, els clientelismes i la corrupció. Per tant, humilitat a l'hora de carregar-se fins i tot els que abans que nasquessin, ja lluitaven pels principis que ara tant impacientment demanen alguns i esforç per llegir, debatre, escoltar i reflexionar molt sobre ideals, ideologies i polítiques concretes. Un no pot construir en poques setmanes una ideologia que tingui respostes per a tots els problemes socials, econòmics i ambientals.
D'altra banda, però, vull parlar també dels altres enrocats. De tota la gent que fa temps que lluita per causes si fa no fa iguals, n'hi ha una part que també s'ha enrocat i també m'agradaria pensar que és una part minoritària. Hi ha històrics lluitadors, sobretot del món sindical i militants de partits polítics, que porten dècades lluitant per uns drets, una democràcia i unes llibertats que no han entomat bé la irrupció dels indignats i concretament dels neo-indignats, al meu entendre.
I a aquests crec que també els cal més humilitat, jo crec.
La experiència és un valor, saviesa acumulada de lluita i reflexió al llarg del temps però la renovació ideològica sempre ha estat a partir de l'experiència i la renovació. Humilitat per pensar que no es té la raó pel fet de portar més anys en la lluita, sobra paternalisme. Hi ha moltíssim a aprendre de moviments com aquest igual que hi ha moltíssim a aprendre de la gent jove. Noves maneres d'organitzar-se, noves maneres de comunicar-se, noves maneres de veure una realitat. A vegades l'experiència també és un obstacle per poder reinventar. I crec que molts estem d'acord en que cal reinventar la democràcia.
Aquesta és la meva reflexió. Avui volia parlar del que crec que obstaculitza més l'evolució del moviment i les seves reivindicacions, enrocats cadascú en una posició massa inflexible. El futur és dels que parlen, sense desconfiança, amb ganes de transformar i trobar punts d'acord on treballar plegats.
Ja sé que la foto no és d'un enroc, no n'he trobat altres que em fessin el pes.
Si en teniu alguna d'un enroc i la voleu cedir per l'article, estaré encantat.
