Enrocats

 
Avui torno a parlar dels indignats i és només per fer una reflexió sobre alguns posicionaments que s'estan donant envers aquest moviment i dins del mateix. L'altre dia, quan parlava dels neo-indignats, ja vaig explicar quin és per mi el principal tret que fa heterogeni el moviment. Com deia, implicats al moviment hi ha molta gent que porta anys treballant des dels moviments socials, ONGs, sindicats o partits polítics d'esquerres varis i d'altra banda hi ha el que en deia neo-indignats.

Però avui vull parlar d'un altre col·lectiu, transversal en el moviment i fora d'aquest. Els enrocats.

D'una banda, alguns neo-indignats (m'agrada pensar que pocs) han adoptat una posició enrocada, al meu entendre injusta. Gent que desperta i sense saber qui és qui disparen en totes direccions, mentre proposen alternatives que han ideat molts dels que ara són posat al mateix sac de corruptes, especuladors i culpables d'un sistema injust. Alguns neo-indignats estan enrocats en un posicionament creat amb pocs dies de reflexió que es resisteix a flexibilitzar unes idees que s'han convertit en dogmes; som el poble, tenim la raó i els polítics no ens representen.

Cal més humilitat per part d'aquests enrocats que s'acaben de despertar en la lluita per la justícia social. I també paciència i esforç: ni tot és tan fàcil, ni senzill.

No tot és tan fàcil amb les majories socials, mediàtiques i creadores d'opinió del nostre país i del nostre estat per aconseguir una fiscalitat justa o garantir drets laborals. No tot és tan senzill, quan es parla de nova llei electoral, per exemple, la proporcionalitat tendeix a des-territorialitzar els representants polítics i viceversa mentre que obrir llistes exigeix més coneixement de la societat i afavoreix els personalismes, els clientelismes i la corrupció. Per tant, humilitat a l'hora de carregar-se fins i tot els que abans que nasquessin, ja lluitaven pels principis que ara tant impacientment demanen alguns i esforç per llegir, debatre, escoltar i reflexionar molt sobre ideals, ideologies i polítiques concretes. Un no pot construir en poques setmanes una ideologia que tingui respostes per a tots els problemes socials, econòmics i ambientals.

D'altra banda, però, vull parlar també dels altres enrocats. De tota la gent que fa temps que lluita per causes si fa no fa iguals, n'hi ha una part que també s'ha enrocat i també m'agradaria pensar que és una part minoritària. Hi ha històrics lluitadors, sobretot del món sindical i militants de partits polítics, que porten dècades lluitant per uns drets, una democràcia i unes llibertats que no han entomat bé la irrupció dels indignats i concretament dels neo-indignats, al meu entendre.
I a aquests crec que també els cal més humilitat, jo crec.

La experiència és un valor, saviesa acumulada de lluita i reflexió al llarg del temps però la renovació ideològica sempre ha estat a partir de l'experiència i la renovació. Humilitat per pensar que no es té la raó pel fet de portar més anys en la lluita, sobra paternalisme. Hi ha moltíssim a aprendre de moviments com aquest igual que hi ha moltíssim a aprendre de la gent jove. Noves maneres d'organitzar-se, noves maneres de comunicar-se, noves maneres de veure una realitat. A vegades l'experiència també és un obstacle per poder reinventar. I crec que molts estem d'acord en que cal reinventar la democràcia.

Aquesta és la meva reflexió. Avui volia parlar del que crec que obstaculitza més l'evolució del moviment i les seves reivindicacions, enrocats cadascú en una posició massa inflexible. El futur és dels que parlen, sense desconfiança, amb ganes de transformar i trobar punts d'acord on treballar plegats.


Ja sé que la foto no és d'un enroc, no n'he trobat altres que em fessin el pes.
Si en teniu alguna d'un enroc i la voleu cedir per l'article, estaré encantat.

Resposta a Pilar Rahola

Avui he mirat pel 3alaCarta la intervenció de la Pilar Rahola post-entrevista amb Arcadi Oliveres. Si ja sempre que veig aquesta dona em quedo contestant i parlant sol amb el televisor, avui ha arribat al punt que he callat i ho he volgut escriure tot, aquí. I és que avui no podia callar, necessito respondre a les tantes bajanades al meu entendre que ha fet, com sempre, amb el seu estil barroer i escandalosament maleducat.

El format dels matins sempre m'ha semblat un format horrible des d'un punt de vista ètic, el convidat és entrevistat i posteriorment, al cap d'una estona, la senyora Rahola amb la tranquil·litat que dóna la impossibilitat del dret a rèplica de l'entrevistat, apareix per esquarterar i pervertir el contingut de l'entrevista i l'entrevistat com a ella li plau. No entenc per què sempre se li dóna el poder de l'última paraula.
Aquí us deixo el vídeo de la seva intervenció i a sota uns quants comentaris en resposta a frases i afirmacions que s'hi fan:


"Arcadi és un home intel·lectualment antic"
És desconcertant que algú que repeteix dia rere dia la doctrina més antiga de totes digui "tot això que és molt antic a mi em sembla que no serveix pel moment actual". Si el que proposa aquesta dona fos nou, tindria lògica, però el que proposa és igual o més antic del que proposa l'Arcadi Oliveres. 

D'altra banda, aquest hauria de ser un argument a favor nostre. Sempre hem proposat el que proposem i mai s'ha aplicat del tot. I seguim tenint crisis econòmiques cícliques, potser és que el que proposa la dreta des de sempre no funciona. Si el problema és el mateix, hem de proposar alternatives diferents pel fet que ja fa temps que les proposem? I si provem d'aplicar-les d'una vegada i veiem si funcionen?

"El sistema [...] és el que està garantint l'estat social i no la seva banca ètica"
I aclareix que el "sistema pervers" és qui garanteix les "pensions, jubilacions, sanitat pública universal, escola pública" i qualifica de "flower power" l'alternativa que es proposa. Passant per alt el to maleducat i burlesc amb que ho diu (cosa que costa), vull aclarir unes quantes coses. 
Qui garanteix les pensions, jubilacions, sanitat pública universal i l'escola pública no és el capitalisme, és l'absència d'ell, precisament. El poder de l'estat en contraposició a la llibertat del mercat que va aconseguir amb la socialdemocràcia (quan ho era) és precisament qui garanteix tot el que diu. Precisament, quan està en perill tot això és quan el capitalisme juga el seu paper i aprofitant la llibertat de mercats, provoca una crisi financera que acaba en crisi global. Els estats no estarien endeutats si no hagués passat tot això i ara qui juga a fer xantatge a tots aquests estats és el propi mercat financer posant condicions per a comprar-li el deute que han generat ells. I les condicions són, com no, retallar en pensions, jubilacions, sanitat pública, despesa social, drets laborals... Això sí, no es descuidin d'abaixar impostos a les grans fortunes i ni pensin posar una Taxa de Transaccions Financeres no fos cas que eixuguessin el deute a costa del mateix mercat financer.

Els mètodes "flower power" que diu, són precisament els que recapten més ingressos per eixugar el deute i garantir aquests drets. Ei, i ni se li acudeixi dir que recaptar més ingressos frenaria l'economia. No se jo si investigar els paradisos fiscals, posar un impost de 0,5% dels moviments financers, recuperar l'impost de patrimoni i equiparar la pressió fiscal de les rendes del capital amb les del treball són precisament coses que "paralitzen" l'economia que ens interessa, al contrari, que l'activen i penalitzen l'economia especulativa que és la que no crea ni llocs de treball ni riquesa.

"Aquest sistema tant dolent ha fet que algú avui estigui cobrant una jubilació"
M'agradaria respondre-li preguntant-li: a costa de què i de qui? Si alguna cosa no es pot fer quan es parla d'economia capitalista és parlar en clau d'estat o fins i tot d'unió europea. És trampa. El capitalisme s'ha globalitzat com cap organisme públic ho ha fet per poder-lo controlar i aquí tenim el drama. A costa de què vivim aquí com vivim? A costa de l'explotació infantil asiàtica, de la pobresa d'Amèrica llatina, de les guerres del petroli de l'orient mitjà i de les guerres ètniques a l'Àfrica darrere les quals hi ha interessos miners. El capitalisme s'ha carregat la independència alimentària de continents sencers, la especulació alimentària d'aquest sistema tant bo que dóna (de moment) una jubilació ha matat milers i milers de persones. Triem?

"N'hi va haver uns que van sortir amb una pancarta 'mori el capitalisme' i va venir Stalin"
Bravo, això és com carregar-se la democràcia perquè Hitler va guanyar unes eleccions. Acusar als anti-capitalistes de totalitarisme és patètic i acusar-nos com fa després que és culpa nostra que la dreta pugi al poder és delirar.

"Per què hi ha més garanties amb la banca ètica que amb l'estat de dret?"
Un altre cop; bravo. Tothom sap que la banca ètica és incompatible amb "uns parlament i unes lleis" oi? Au va, com es pot contraposar una cosa amb l'altra? L'estat de dret hauria d'obligar a fer que tots els bancs fossin banca ètica, mentrestant, la opció de la banca ètica només fa que sumar-li garanties a l'estat de dret insuficient.

"La banca no fa res que no li demani el seu client"
Té raó, jo mateix vaig enviar nombrosos correus i trucades demanant a la caixa que invertís en armament i en especulació alimentària. Aquests dos personatges es pensen que aquí tots hem fet un pla de pensions o tenim uns estalvis en un dipòsit o una hipoteca o hem comprat accions d'alguna cosa. Tenir un compte corrent en el moment actual és obligatori, no hi ha manera de viure sense una compta corrent i una targeta de crèdit, transformar això en "la majoria dels que estan indignats avui, ahir volien ser més capitalistes" és una afirmació aberrant. I si algú s'ha fet una hipoteca és perquè en aquest país desgraciadament surt més car llogar que comprar un pis, és culpa nostra, també?
"No accepteu el debat"
Això diu als indignats. Com? La senyora Rahola acusa a algú de no acceptar el debat? Aquesta sí que és bona. Us recomano veure 59" a TVE per veure com ella accepta el debat quan la gran Gemma Galdón la desborda ideològicament.
Ho deixo aquí, ja n'hi ha prou. Com a reflexió final, però, m'agradaria dir que no tinc cap dubte que hi ha moltíssima gent com la Pilar Rahola amb qui distaré ideològicament i en les formes. Seguiré posant-me malalt quan senti personatges semblants parlar allà on sigui i poques vegades podré callar però no vull caure al parany de culpar-la a ella. Si el país la sent cada matí és perquè li donen els minuts cada dia a una televisió pública. Quin apassionat de la política no faria el mateix si li oferissin els minuts que li ofereixen a ella? Jo tinc clar que aprofitaria per explicar-me i desenvolupar els meus ideals igual que ella ho fa.

El que no entenc ni m'agrada ni accepto de cap de les maneres és com la televisió pública porta tant temps donant uns minuts cada matí per 'vomitar' la doctrina neoliberal a la televisió pública. És un escàndol i sempre ho ha estat, no entenc des de quin punt de vista es pot defensar per part de TV3 i de Josep Cuní. Si les tertúlies ja em posen malalt per ser el menys representatiu ni democràtic en un espai tant generador d'opinió pública, l'espai mediàtic que té Pilar Rahola és inexplicable i indignant.

Bases per un món (més) injust


Avui vull compartir dos visions que crec que estan generalitzades entre la societat catalana fins al punt d'esdevenir dogmes i permeteu-me una mica d'ironia:
#1 No entenc per quin motiu pensem que estem en un sistema ultra-comunista o alguna cosa similar en el que els polítics tenen poder i responsabilitat sobre tot el que passa al món i als nostres països i ciutats.
#2 Hi ha algun motiu genètic o similar que desconec pel que tots els polítics són iguals.
Potser així no fan gaire por. La veritat és que aquestes dos grans dogmes de la societat actual formen uns fonaments des dels quals no podrem construir res estable per canviar el món, és més, bàsicament són els fonaments sobre els quals se sustenta la nova onada neoliberal que acabarà amb l'època de l'estat del benestar europeu. La evolució d'aquests dogmes està en un estadi molt avançat en el que cada dogma ha desembocat en conclusions més preocupants.

El dogma #1 ja fa temps que va degenerar a 'tot és culpa dels polítics'. La combinació amb el  dogma #2  és explosiva, si tot és culpa dels polítics i tots són iguals fàcilment s'arriba a 'política, com menys millor' i d'aquí al 'deixeu fer al mercat, que ell se n'encarrega' no hi ha gaire.

D'altra banda el 2n dogma també ha evolucionat, "gràcies" a l'ús que fan de la llengua els mitjans, ja és normal sentir l'expressió 'classe política'. En els últims anys sembla que han desaparegut les classes socials, ningú parla de classe treballadora, ni classe benestant, són una cosa antiga del segle passat. Ara només es parla de classe mitja, a casa nostra no hi ha rics, ni grans empreses, ni accionistes, no hi ha més que dues classes socials: classe mitja i classe política.

Tot i que hi ha signes de mobilització important, d'indignació, aquesta masses vegades ja s'ha construït sobre aquestes bases. La part antipolítica, que crec que és important tot i que no lidera el moviment, ja situa la política com un problema i no una solució.

No dic que la uns quants polítics (o la majoria) estigui exempta de culpa, al contrari, els que em llegiu ja sabeu a qui disparo normalment. Però si fem el pas a identificar la política com el problema, acabarem per veure amb bons ulls que la política, que allò públic, s'aparti de la gestió de serveis, drets i deures i la mercantilització de tot plegat ja tindrà via lliure.

I no és que quedi poc, ja ha començat fa temps.

neo-indignats

Foto: La Vanguàrdia
#19J: Indignats, pacífics i heterogenis, com sempre
Ahir, tot i que en Puig digui que vam ser 50.000 a Barcelona, cosa que no creu ni ell, a Barcelona i altres ciutats de l'estat va haver-hi manifestacions massives. La indignació ha tornat a demostrar que ni és minoritària ni està resignada.

Personalment, vaig sortir molt content de la manifestació d'ahir, no vaig veure ni sentir de cap incident violent, la quantitat de gent que hi havia per tot arreu es sumava a l'efecte que feia quan arribaven les columnes de gent que venia dels barris i ciutats properes que s'havien anat trobant pel trajecte. Era emocionant.

Ahir la expressió de la indignació va ser pacífica i va ser heterogènia, com sempre ha estat aquest moviment encara que des de tants llocs s'hagi intentat homogeneïtzar-los. L'únic que és comú en el moviment és la indignació i la no violència. Ni anti-política, ni pro-política, ni joves, ni vells, ni okupes, ni comunistes, etc: indignats i pacífics, heterogenis en la resta. I, per suposat, ni kale borroka ni violents.

Aquesta heterogeneïtat del moviment és el que el fa tant ampli i el que massa gent no entén. Uns cridaran contra sindicats al passar per davant la seu de CCOO, altres faran un vídeo titllant als polítics d'iguals, de corruptes i liberals tots. Ho diu el moviment? Jo crec que no.

Foto: Èric Álvarez - Creative Commons
Hi ha molts Arcadis entre els indignats
Dins aquestes diferències dins del moviment per a mi, n'hi ha una d'important i determinant. A ningú se li escapa que dins el moviment hi ha una gran part de gent que fa molt de temps que treballen des de diferents espais per la justícia social. Gent de moviments socials, d'associacions, ONGs, partits polítics, sindicats i altres organitzacions, que fa temps que estan indignats, que fa temps que proposen i exigeixen alternatives econòmiques, denuncien injustícies del model econòmic actual i avisen del perill del model econòmic al que ens dirigim. Hi ha molts 'Arcadis Oliveres' al moviment, només calia veure els debats a les comissions de Plaça Catalunya per adonar-se'n. I no parlo només de gent adulta, que consti.

Jo crec que en gran part gràcies a tots aquests Arcadis, el moviment es va estructurar des d'un inici i ha tingut un funcionament tant cívic, assembleari i té un document de mínims tan potent.

Neo-indignats
I si hi ha indignats de sempre, hi ha neo-indignats. Si més no, neo-mobilitzats. El gran triomf del moviment són ells. Ho repeteixo sempre que en parlo, si m'he de quedar només amb una cosa del moviment és amb la capacitat d'incorporar neo-indignats i en un nombre molt i molt considerable.

Els neo-indignats estan afamats. Aquests dies és quan més contingut polítics s'està consumint sobretot per les xarxes socials. Notícies indignants, vídeos amb propostes, articles de queixa, de reivindicació, propositius. Primer a les places i després a les xarxes els neo-indignats estan coneixent les propostes històriques dels moviments socials d'esquerres, estan aprenent els defectes que té el sistema i es troba amb múltiples solucions que es proposen des de diferents àmbits.

Cadascú amb el seu grau d'implicació, el seu temps i els seus valors i idees, va fent seves o no cadascuna de les propostes ideològiques que representen l'alternativa al model actual i al que ens dirigim. Tant a nivell econòmic, com democràtic, laboral etc.

Però (sempre hi ha un però) si els neo-indignats són el gran triomf del moviment, també són el que em planteja més dubtes. Els que portem força temps treballant per aquesta transformació, sabem que les coses no es canvien d'un dia per l'altre. La fiscalitat justa, el moviment per la pau, la reforma de la llei electoral, la confrontació al model liberal, el feminisme, la igualtat de drets, el dret a l'existència... són causes històriques. Sabem que tot i ser molts cops massius al carrer, no podem auto-nomenar-nos "el poble", que la majoria social no podem provar-la i en tot cas la quota de poder que tenen aquestes demandes no ho són en absolut, de majoritàries.

Foto: Xènia Garrofé
El cicle de la indignació
Per mi, la gran esperança segueixen sent els neo-indignats, però segueixo preguntant-me si tots tindran la paciència necessària, si tots tindran la humilitat de no voler representar "el poble", si tots tindran la perseverança de continuar la lluita.

No hem d'arribar a la desesperació, crec que la indignació, quan es mobilitza segueix un cicle d'emocions o almenys així ho experimento jo. La indignació fa mobilitzar-te, la mobilització et provoca eufòria, els dies després apareix la decepció i més tard la impotència i la ràbia. I sempre cal fer un esforç per transformar la impotència i la ràbia en indignació i forces per continuar treballant.

Que sigui així i que no es transformin en desesperació i resignació.

Què hi ha darrere les retallades?

Ja fa quasi 3 mesos vaig fer un article en un format diferent on explicava, donat que el govern no ho vol explicar, les raons per a privatitzar i retallar despesa pública a l'hora que es retallen impostos a la gent més rica. Per desgràcia, segueix en plena actualitat. Crec que cal seguir fent pedagogia ja que ningú explica el perquè de les coses:

Autocrítica, allò que sempre volem pels altres

Avui faig un article inspirat com altres vegades en un comentari fet en aquest mateix blog. Vull parlar de l'autocrítica i el partit al qual milito. Els altres ja respondran si volen des dels blogs on vulguin que jo no tinc perquè parlar per ells. I que consti que, com sempre, no parlo per iniciativa sinó que parlo d'iniciativa.

Un cop han passat les primeres setmanes de l'explosió de la indignació, crec que s'haurien d'haver vist quin paper i quina postura han anat agafant tots els agents socials davant aquest fenomen que segur que apareixerà en els llibres d'història (ara potser em traeix la il·lusió). Jo crec que ha quedat prou clara la reacció dels ecosocialistes. O m'ho pensava.

I és que el problema de comunicació entre partits com iniciativa i la ciutadania es considerable. És el primer que s'aprèn quan un comença a militar-hi i el segon que s'aprèn és que no és gens fàcil solucionar-ho. Quan parlo amb gent d'esquerres de política molts cops acaben sortint frases com "això ho haurieu de dir més" o "i perquè no ho dieu això?", la meva resposta és "si ja ho diem, ja...". Fa temps que em ronda pel cap el mateix: què passaria si es sabés més què pensem, què diem i què fem? I així s'ha convertit el walden III en part per culpa d'aquesta obsessió.

Finalment, fa un mes va arribar l'explosió d'una indignació adormida fins al moment. I la meva primera sensació va ser la de no sentir-me tant sol. Més tard comencen a apareixèixer documents de mínims, manifestos, debats i reivindicacions de les que una gran part -si no la totalitat- no només les comparteixo sinó que estan dins dels programes d'iniciativa i en nombroses propostes al congrés, al parlament o mesures aplicades quan estaven al govern. Coses com la llei electoral, la dació en pagament, la fiscalitat justa, la disconformitat amb les retallades socials i els privilegis a la banca i poderosos, etc.

Llavors és quan reafirmo aquest problema de comunicació, de fet, d'informació. Quantes persones exigint el que ja hi ha qui des de fa molts anys està provant de tirar endavant amb només massa poca representació. Però ens demanen autocrítica.

Què hem de dir si les reivindicacions del moviment portem anys defensant-les allà on som? Doncs que no ens expliquem, que no ho fem prou, que no sabem o no podem transmetre-ho tant i tal com voldríem, aquesta és la principal autocrítica.

Altres hauran, si volen, d'admetre que fa temps que treballen per una minoria. Nosaltres fem autocrítica i per desgràcia, trobem masses cops que la solució a aquest gran problema no està a les nostres mans. Entre el desinterès, la desconfiança, la poca presència als mitjans i allò que som tots iguals... No podem fer més webs, més vídeos, més material de mà, més argumentaris que pocs llegeixen, més rodes de premsa o reivindicacions que no surten i que per tant "no han passat" a ulls de la gent. La mateixa gent que et reclama propostes, quan les reparteixes no te les accepta perquè "són propaganda".

La resposta molts cops és "és el vostre problema". Doncs jo crec que no pot ser només el nostre problema, quan les reivindicacions del carrer, d'un gruix social tant gran, no tenen el seu referent dins les institucions, totes aquestes reivindicacions són una a una trepitjades i ignorades. Exactament el que està passant ara amb els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus.

Cal tornar a trobar els ponts de diàleg i col·laboració entre partits, moviments socials i ciutadania, sense desconfiança i sense que això vulgui dir que ningú es supedita a ningú. La victòria d'un moviment social ve quan treballa en els dos fronts, la ciutadania i la institució. La transformació social es fa des de la sensibilització de la ciutadania i des de la influència en les institucions.

No m'estranya


Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.

Ahir ICV va portar al congrés dels diputats una moció en la que demanava que es publiqués la llista de les 659 grans fortunes titulars de les comptes bancàries de Suissa que s'han descobert sense declarar. La moció demanava també que es portessin a judici tots els suposats pressumptes delictes fiscals sense excepcions i que es faci pública la llista de denunciats.

PSOE, PP, CiU i PNV van votar-hi en contra.

339 diputats dels 350 que hi ha al congrés dels diputats van votar en contra d'això, i també en contra de recuperar l'impost de patrimoni a les grans fortunes, d'apujar l'impost de societats per a les empreses que facturin més de 100 milions d'euros anuals i d'equiparar els impostos de les rendes del capital a les del treball. I és que ara pagues més impostos pels diners que guanyes treballant que pels diners que guanya algú de les seves accions i moviments especulatius. 

El 96,9% dels diputats van votar-hi en contra.

Sempre repetim que la solució mai passarà per carregar-nos el 100% sinó per fer que el 3,1% restant sigui cada cop més gran o que almenys no rebin per els altres. Que no tots els polítics són iguals, que si els posem tots al mateix sac no ens en sortirem i tota la mandanga que seguiré dient dia rere dia.

Però avui volia dir que ho entenc.

Tant fàcil i senzill i còmode com és generalitzar, és normal que la població confongui el 96,7% com un 100%. Veient la poca presència als mitjans que té la minoria restant, com ha de saber un que existeix una minoria que encara defensa els interessos de la majoria per sobre dels mercats.

Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.
I és que no m'estranya.

Juny

Frase del mes: "No em penedeixo de res"
 
Felip Puig, Conseller d'Interior, segueix amb la mateixa actitud respecte l'actuació dels mossos d'esquadra del 27 de maig. A ningú se li havia passat pel cap que l'acampada de plaça catalunya fos ni de lluny violenta, l'espectacle lamentable i a l'hora heroic per part del moviment va ser en com va reaccionar pacíficament davant un desallotjament sense avís ni intent de mediació -Puig només arribar ja va carregar-se la unitat de mediació dels mossos- deixant el paper dels mossos públicament en evidència. Tota violència va ser per part seva, exclusivament. I jo crec que el pitjor és l'actitud que ha seguit tenint.

Molts m'estan recordant que amb Saura, els mossos també van actuar violentament, i tant, aquí al walden en vaig parlar. Quines són les diferències dels dos casos? Primer, l'ordre de desallotjament, en un cas el rector de la universitat va instar el desallotjament però segon i més important, vistes les actuacions policials el conseller d'interior va dir: "les intervencions policials no es van ajustar al principi de proporcionalitat en l'ús de la força" i va obrir una investigació per depurar les responsabilitats que va acabar per cessar el director general dels mossos. Felip Puig segueix dient que no se'n penedeix o diu falsedats com "la culpa del que va passar la tenen els violents" o "no es va agredir cap periodista". La diferència és claríssima, en un cas les agressions distaven de la ideologia del conseller i aquest cop no.

I no me n'amago, molts estan demanant sempre autocrítica a la política. Aquests dies no faig com si aquells dies no existissin sinó que confronto clarament què va passar en un cas i què ha passat ara. No són acceptables aquestes càrregues policials (que a més en el cas recent no hi havia violència per part dels manifestants) i el conseller no les ha d'acceptar i canviar el que calgui, si cal, el director general. El problema és que Felip Puig les veu acceptables i en canvi no troba acceptables el codi ètic, les càmeres a les comissaries, el programa contra la violència de gènere o la unitat de mediació. No hi ha on comparar.

Cançó del mes: La gent així - Nico Roig (Tornada del genoma humà)

La firma Amniòtic Records (u_mä, Maria Coma, Inspira, Pau Vallvé) ha fet un nou fitxatge, es diu Nico Roig i treu el seu primer disc sota el seu nom tot i tenir una llarga carrera musical, Tornada del genoma humà un disc "que parteix de la guitarra i la veu, com a fils conductors sobre els quals cada cançó troba intuïtivament el seu propi acompanyament musical" i d'enregistrament casolà. De les 11 cançons del disc em quedo amb La gent així tot i que com que no té videoclip us deixo amb Autobús buit, una cançó tant senzilla com bonica:



Recomanació del mes: bancaetica.cat

Portal de FETS-Finançament Ètic i Solidari, una associació que agrupa entitats del 3r sector i l'economia social i solidària que intenta donar difusió a totes les opcions de banca ètica i transparent així com conscienciar sobre la importància d'on i a qui deixem els diners. En el portal podreu veure les diferents opcions que teniu per passar a la banca ètica i no ser còmplices del finançament de la industria armamentística, l'especulació alimentària o altres xacres mundials.

Quan Artur Mas va llegir Tolkien

Quan la indignació semblava que no pogués ser més...
Quan el que esperàvem tot serrant les dents eren noves retallades...
Quan ens preparàvem per les de veritat, les que el govern va deixar per després del 22m...
Quan ens preparàvem per confrontar les retallades immorals amb qui diu que no hi ha diners mentre renuncia a quantiosos ingressos suprimint impostos...
Quan tots estàvem repensant la democràcia a les places i les acampades...
Quan ens indignàvem amb les càrregues policials i denunciàvem la falta d'identificació...
Quan una gran part de la societat catalana s'estructurava contra el gir neoliberal, privatitzador que poc a poc va desmantellant l'estat del benestar...
...quan tot això passava, Artur Mas llegia Tolkien.

Mentre deixava fer al conseller Boi Ruiz amb la sanitat i Mas Colell -més partidaris de Tim Burton-, ell llegia i s'inspirava en la famosa novel·la de El senyor dels anells.

I lluny de captar el missatge ecologista dels ents (i tornar a crear la conselleria de medi ambient) o d'aprendre de l'avarícia del gòllum (i rectificar la pujada de sous als alts càrrecs), ell s'inspirava en un dels primers poemes de la mitologia de la terra mitja i l'anell únic. I en les tenebres dels despatxos de la Generalitat més privatitzadora i liberal de tots els temps, Artur Mas planificava l'aplicació de l'anell únic en la política catalana: la llei òmnibus.


Una llei per a governar-les a totes
I desafiant la legalitat presenta una llei de les lleis, una llei que les governa a totes. Més de 600 articles que canvien més de 80 lleis de manera que el control i anàlisi d'aquesta llei és pràcticament impossible ja que entitats, periodistes, partits polítics han d'anar a buscar els articles citats per a veure el text original que modifiquen i entendre quina és la reforma. I aprenent, potser també, del senyor dels anells no donarà tant temps per a que Frodo pugui acabar la seva missió; tramita la llei amb urgència i dóna només una setmana per a fer desentramar i descobrir què és el que amaga aquesta llei poti-poti quan el temps d'exposició pública hauria de ser entre 15 i 20 dies.

La idea és molt i molt bona, tant bona com malèvola.

De quina altra manera es pot evitar el debat públic? Mentre tothom estem intentant desxifrar i argumentar públicament perquè els pressupostos són injustos perquè retallen despesa mentre renuncien a ingressos per impostos a grans fortunes, solapar la exposició pública de les que seran les dues lleis més importants d'aquest mandat d'Artur Mas: la d'acompanyament als pressupostos i la òmnibus. Si t'ho menges de cop fa menys mal i sobretot et queixes menys.

La veritat és que no tenim prou capacitat d'indignació per processar el que proposa la llei, per quantitat i per gravetat:
  • Eliminació del registre únic d'habitatge deixant en mans dels promotors privats l'adjudicació d'habitatge de protecció oficial. 
  • S'autoritza l'opció de ser titular de més d'un habitatge de protecció oficial en contra del que fins ara existia. 
  • S'elimina la possibilitat d'obligar un propietari a llogar un pis desocupat.
  • Reducció de les avaluacions ambientals, informes previs de la conselleria i exigències en petits municipis de cara a construir noves promocions urbanístiques.  
  • Derogació dels mínims d'habitatge social en les promocions d'habitatge.
  • Supressió de l'apartat que especifica que s'ha de procurar que l'habitatge de protecció oficial es distribueixi per tot el territori per tal d'evitar guetos. 
  • Eliminació de l'obligatorietat que els edificis plurifamiliars de més d'una planta tinguin ascensor.
  • Introducció de la possibilitat que els adjudicataris d'habitatge social puguin adquirir una altre habitatge lliure.
  • Semi-privatització del sistema públic sanitari els 8 hospitals i els 360 CAP de l'Institut Català de la Salut (ICS), propietat de la Generalitat, perdrien per primera vegada la condició d'institucions públiques i podrien ser utilitzades com a clíniques privades.
  • Sense assistència sanitària els sis primers mesos La sanitat pública catalana atendria exclusivament els empadronats a Catalunya amb una antiguitat mínima de sis mesos, deixant fora immigrants acabats d'arribar i turistes de llarga estada.
  • Privatització de l'aigua del Ter-Llobregat el projecte de llei obre la possibilitat de «firmar convenis amb empreses o entitats privades per a l'explotació coordinada de les instal·lacions d'Aigües del Ter Llobregat (ATL)
  • Exclusió del paratge de la Vall de la Santa Creu del parc natural del Cap de Creus.
  • Revisa la llei d'accés motoritzat als espais naturals, on es dóna potestat a la Conselleria d'Agricultura perquè autoritzi el pas de vehicles per determinats camins, encara que siguin estrets.
  • Concessió de rang d'autoritat pública a la vigilància privada. Els vigilants tindran una cobertura jurídica molt més gran, qualsevol agressió verbal o física que pateixin passarà a ser considerada com un atemptat a l'autoritat, un delicte castigat amb penes de dos a quatre anys de presó.
  • Veto a la prostitució a les carreteres. La seguretat viària passarà a ser utilitzada com a argument per prohibir la prostitució a les carreteres. 
  • Buidar de funcions el Conca. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) es converteix en un organisme sense funcions executives. Deixa d'administrar les subvencions a la creació i es limita a les seves funcions com a ens avaluador i supervisor. Es limitarà a concedir els Premis Nacionals, realitzar auditories als equipaments culturals i avaluar els contracte programa. 
  • Buidar de funciona la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Es reduirà a un consell assessor i perdrà capacitat per repartir beques i programar activitats de difusió.
  • L'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) surt reforçat. L'ens dirigit per Fèlix Riera (Unió) administrarà les subvencions i ajudes.
  • La llei de barris deixarà de ser d'obligada convocatòria anual deixant-la com a opció que té la generalitat de convocar ajuts per la remodelació de barris del país.
Esperem que en la Terra Mitja catalana ens unim humans, nans, elfs i hòbbits (que cadascú interpreti qui és qui) per destruir la llei única. Perquè el gran Artur Mas sense més aliats no podrà i el les tenebres neoliberalistes que pretenen desmantellar l'estat del benestar seran derrotades.


(Ja em disculpareu però si no li posem una mica d'ironia, el panorama és desolador.)
Informacions extretes de diferents notícies del Periódico i el País.

Eleccions indignades

Article publicat el 27 de Maig a el Triangle

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

El que em sembla important és que s’ha aconseguit el que molts havien intentat; mobilitzar la indignació. Aquests dies les places són un autèntic àgora on es debat què falla del sistema actual i quines alternatives hi ha. S’ha fet una barreja heterogènia de gent, des de qui mai hi havia pensat fins a gent que ve debatent això des de fa temps des dels moviments socials o d’alguns partits polítics d’esquerres. S’articula la indignació, es mobilitza i les alternatives al capitalisme prenen força poc a poc.

I dilluns ens despertem amb un país i un estat dominat per la dreta. Veient el resultat de diumenge, ha sorgit certa indignació amb els indignats: què passa amb la indignació? On ha anat? La dreta ha arrasat a tot l’estat, on eren els indignats mentrestant?

Hem de tenir en compte dues coses. Primera, si algú esperava més d’aquest moviment el dia d’eleccions és que no l’havia entès del tot. Les acampades, si bé podien afectar els resultats, mai han tingut aquesta intenció. Segon, tampoc és veritat que electoralment la indignació no es mobilitzés diumenge. Hem de tenir en compte l’augment de vot blanc, del vot nul, dels partits minoritaris i segurament part de l’augment de partits com les CUP i ICV. Només a Barcelona estem parlant de més de trenta mil vots, més o menys els mateixos vots que han donat 2 regidors a Portabella.

I doncs, la indignació és minoritària? La il·lusió ens ha fet arribat a creure que tothom estava indignat mentre altres apel·laven a una majoria silenciosa. Hem de ser prudents, ni podem pensar que “el poble” està indignat ni ens poden dir que som una minoria.

Tenim una realitat que és difícil de llegir, però no cal fer recompte ni mesurar forces sinó tenir clares les idees, els objectius i les motivacions per mobilitzar-nos. Cometrem un error si arribem a creure’ns que els indignats som una gran majoria, també el cometrem si per pensar que som minoria desistim en la mobilització. Les majories no surten del no res, històricament les minories han canviat consciències aconseguint molts cops ser majoria i aquesta és, crec jo, l’autèntica revolució.

Tinc ganes de dir... - Maria Freixanet

Ja fa uns dies que han passat les eleccions i jo encara no he publicat què en penso. No hi ha cosa que em vingui més de gust però no trobo el moment de posar-m'hi. Altres, però, sí que n'han dit alguna cosa i és el cas de la Maria Freixanet, una reflexió que va compartir fa uns dies i que trobo molt i molt encertada. Espero que us agradi:

A la gent que diumenge va preferir fer botar una pilota a plaça Catalunya que anar a votar per que creien que “és a igual a qui votis, tots són iguals”- Quan tota la gent d’esquerres boti pilotes a la plaça en lloc d’anar a votar, totes les alcaldies seran per al PP, per a Plataforma per Catalunya i per a CiU. Aleshores us n’adonareu que potser hagués estat bé utilitzar la nostra majoria social per a aconseguir una majoria política d’esquerres. Potser entendreu que no podeu deixar-nos sols i soles en la lluita política. La nostra única força, la força del poble, resideix en que som majoria. Quan anem tots a una som invencibles.

A la nova indignació – Benvinguda sigui la indignació als qui us ve de nou. Hi ha molta gent que s’ha indignat quan ha vist que les coses li anaven malament personalment, quan sent la injustícia en pròpia pell. La gent d’ICV, la gent d’EUiA, la gent de CCOO, tota la gent que lluita des de l’esquerra, des del moviment obrer… portem molts anys indignats i indignades no només per les injustícies pròpies sinó per les dels altres. Per les del col·lectiu; 200 anys d’indignació. Per la desigualtat que suporta la classe treballadora. Benvinguts i benvingudes!

A IU i a ICV-EUiA – Bons resultats, però seguim sent petits: Necessitem tota la força per a deixar fora del poder els feixistes i els racistes, els qui prefereixen salvar bancs que persones, els qui s’enriqueixen a costa del malestar de la gent humil. Dir-nos que les propostes consensuades a la plaça del Sol pràcticament no tenen cap diferència amb el nostre programa electoral, amb les nostres reivindicacions. Realment ens expliquem molt malament si tota aquella gent no entén que nosaltres treballem des de sempre amb els mateixos objectius. Amb tot, que les seves conclusions siguin les nostres, és reconfortant. Endavant!

A ERC – Lamento la vostra caiguda generalitzada. Crec que no us la mereixeu, i menys si alguns dels vostres vots giren a la dreta. El que no lamento és la caiguda a Barcelona; vau deixar que la dreta escalés fins al vostre segon lloc, amb el Sr. Laporta.

Al PSC – La vostra caiguda no la lamento. Heu oblidat què és ser d’esquerres: estar al costat dels més dèbils, defensar els interessos de la gent treballadora. Oposar-se a les retallades de drets i serveis públics i a la subvenció a bancs i empreses. Heu estat aplicant polítiques de dretes, ja que us heu cregut les receptes dels mercats: Reduir impostos als rics i reduir serveis públics per a la gent treballadora. (Ampliar la desigualtat). Heu aplicat retallades quan hi havia l’alternativa contrària: Augmentar els impostos als rics per a augmentar els serveis públics per a la gent treballadora (Reduir la desigualtat). Sempre hi ha alternativa, per que les retallades no són requisits tècnics sinó una opció ideològica.

A la gent de classe treballadora que ha votat la dreta o l’extrema dreta – No hi ha res més trist que votar en contra dels propis interessos. No sé què dir. Frustració.

A la gent de classe treballadora que no ha votat – La vostra passivitat és la nostra derrota, la derrota de la gent humil, que contra el poder econòmic-mediàtic només tenen un trosset del poder polític, però que quan el guanyen, quan guanyen la política, aconsegueixen coses meravelloses (Com l’Estat del Benestar, basat en la solidaritat, on qui més té més paga per tal que la classe treballadora tingui serveis públics de salut, educació, cura, transport,...). El valor bàsic de l’esquerra és la solidaritat. No ens podeu deixar soles defensant-la.

Al conjunt de la classe treballadora - Som el 75% de la població. Som el poble, som la majoria. Defenseu-vos! Ningú ho pot fer per vosaltres! Trobeu el vostre lloc, el vostre espai de lluita, allà on sigui... lluiteu per les vostres vides!

A la gent que he vist currar aquests dies per a que els resultats fossin uns altres, i a mi mateixa - A continuar, que no ha estat res... :) Un dia tots els pobles seran com Marinaleda!

You don't care about us

Tinc moltíssimes ganes de fer una valoració de tot plegat aquí. La veritat és que no he tingut massa temps per pensar-hi, el que de moment tinc clar és que no sé on anem. Tenim un moviment profundament revolucionari a l'hora que la tendència és al neoliberalisme i fins i tot al feixisme, arreu. En qüestió de 15 anys més els anys que vindran, hauran desmantellat gran part del que es va aconseguir amb molta suor, crits, sang i vides.

De moment no puc dir res més que això: "you don't care about us", dedicat a tots els que ens guiaran a aquest futur gris, injust i desigual.

content, atent i indignat

Foto de l'assemblea del 17M en plena discussió sobre si es demanava permís o no per l'#acampadabcn

Ja fa uns dies que dura l'#acampadabcn i fins ara no he tingut temps de dir-hi massa la meva sense comptar amb el twitter per on he piulat força al respecte.

Estic molt content
Fa molt de temps que des de sectors i grups molt diversos de gent estàvem intentant mobilitzar aquesta indignació que claríssimament hi ha a la nostra societat. Com no indignar-se davant les xifres d'atur i de pobresa, davant els astronòmics i immorals beneficis que els culpables de la crisi han seguit tenint (perquè sempre els han tingut) i han fet públic sense cap mena de vergonya o davant les ajudes multimilionàries que s'han donat als bancs (que també han publicat grans beneficis, contradictòriament) i la constant retallada d'impostos als rics però a l'hora retallada també de despesa social feta per els grans partits. I mil coses més per les que indignar-se de les que venim parlant fa molt de temps.

Estic content perquè hem d'acceptar que ni sindicats, ni partits polítics d'esquerres minoritaris que compartim indignació hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació en una majoria de sectors de la nostra societat. Hi ha mil factors que ens anaven en contra (mitjans, desconfiança, desinterès...) però hi ha una cosa que és clara: 
  • Quan portes anys reclamant des de la minoria una fiscalitat justa en la que no es baixin impostos sinó que es mantinguin i es pugin a les grans empreses, a les grans fortunes, a les SICAV, etc. 
  • Quan portes anys reclamant des de la minoria que no es socialitzin les pèrdues dels bancs o que es posin els mitjans necessaris per lluitar contra els paradisos fiscals i l'evasió fiscal. 
  • Quan portes anys proposant des de la minoria mesures concretes de transparència i democràcia i contra la corrupció política i empresarial. 
Quan portes tant de temps sol al congrés, com diu en Joan Herrera al seu article, demanant, proposant i exigint moltes de les propostes que ara sonen en aquestes acampades i els moviments i plataformes que en formen part, és que com deia, no hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació al nostre costat.

I per això estic content. Perquè finalment s'han donat les circumstàncies per a mobilitzar tota aquesta gent, tenim un nou actor de canvi polític i econòmic a les ciutats del nostre estat.

Estic atent
Perquè si ja des del primer dia me'n vaig interessar per tots aquests motius, vaig poder veure que tot plegat està en un estat embrionari i que poc a poc van dibuixant entre tothom què són, fins quan i com funcionen. Així que estic atent, com crec que ho està el partit al qual milito, perquè serà interessant veure com es gestiona la complexitat d'haver de decidir propostes i postures en diferents temes, si és que es decideixen.

Vull remarcar que abans he posat sonen quan parlava de propostes del col·lectiu perquè si alguna cosa deixen clara és que no tenen portaveus ni líders ni organitzadors; l'únic que compta és el que decideix l'assemblea que es fa cada vespre. Per això estic atent a veure com evoluciona la mobilització, atent des de l'optimisme.

L'altre dia parlava amb en Marc que veia amb tot l'escepticisme del món aquesta mobilització, òbviament una suma de tanta gent i tant diversa conté discursos que agraden i que no. Des del que promou l'abstenció fins al que proposa vot als petits, des del que es carrega els sindicats fins al que defensa que sense ells estaríem molt pitjor. El senzill fet que s'hagi mobilitzat tantíssima gent entorn la indignació que compartim amb el sistema capitalista i la seva gestió política ja és motiu per estar content.

Per altra banda, en un comentari aquí al blog, en Sergi em retreia que "els polítics queden a l'aguait de veure quina reacció pot provocar estar-hi o no d'acord, per donar-hi recolzament, enlloc de fer valer els principis" i d'altra banda deia "hem d'esperar quant tardaran els partits a desqualificar o veure si s'hi poden fer la foto amb aquests". Crec que les postures dels partits no han trigat gens. Jo només vull parlar del que ha fet ICV. Crec que la reacció ha estat pràcticament la mateixa que explico en aquest article i que donant tot el suport hem respectat el seu procés i no hem anat a fer-nos-hi fotos ni a intervenir-hi fent valer aquests principis que tenim i que sempre hem defensat. No crec que un partit pugui ni hagi de fer altra cosa que la que s'ha fet, així és com ho veig.

Estic indignat
Segueixo indignat igual que abans (ara sentint-me més acompanyat en la indignació) i no puc entendre el tractament que n'estan fent els grans mitjans. Aquests dies no vull escoltar les tertúlies ni suporto gaire com es tracta la notícia als informatius. Quasi m'agafa un atac d'ira quan el programa Divendres no se'ls acut millor convidat per parlar del fenòmen i de "si es pot o no canviar el sistema econòmic" a Xavier Sala i Martín. 

Bravo TV3.

En fi, unes reflexions que no volia deixar de compartir amb qui les vulgui llegir, estic molt content, atent i indignat. I vosaltres?

Ningú pot retallar el teu futur

Diumenge triem els regidors dels nostres municipis arreu de l'estat. Una constant quan s'apropen les eleccions és aquest neguit que tenen alguns per pintar tots els partits i tots els polítics iguals i posar-los al mateix sac.


El "tots són iguals" destruirà la política i "els sindicats són una colla de mandrosos venuts" destruirà els sindicats i sense política i sindicalisme el mercat serà lliure de fer i desfer, riu-te'n de les retallades.

Una reflexió curta avui. Però no per això menys important. Cal rescatar la política que es proclama contra-poder dels mercats. El sistema capitalista juga molt bé a favor seu, desarticula el col·lectivisme, el cooperativisme i individualitza. No dubteu que el missatge que posa a tots els polítics al mateix sac prové de l'interès d'aquest sistema.

Us deixo el fantàstic vídeo de campanya de Joves d'Esquerra Verda. Tant la forma com el contingut m'encanten, espero que a vosaltres també.

Carta al no-votant d'esquerres


No ens coneixem, o potser sí, en algun cas. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge, el 22 de maig, hi ha eleccions municipals a tot l'estat. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que votem. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem". Perquè sóc dels que pensa que sempre, sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. No pel fet d'abstenir-nos deixen d'afectar-nos les accions que pugui fer un govern, i l'exemple d'aquests dies és ben clar. A qui no li afecten les retallades sanitàries?
Sempre estem a temps de queixar-nos com dissabte passat. Però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

No votem gestors, votem polítics. Ens demanen que triem el partit que defensa una ciutat més semblant a la que volem. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat, amb voreres més amples i accessibles o amb més carrils pel cotxe i la moto, amb més transport públic i més barat o amb més túnels d'entrada pels vehicles i més aparcament.

Després ens queixarem i, com deia, en tindrem tot el dret però el motiu de queixa allà estarà. Jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar i que les coses es facin de la manera que jo crec que s'han de fer i per això penso votar.
A Catalunya sempre hi ha hagut les mateixes majories. Els partits petits només han pogut triar si ser o no un matís en el projecte polític de socialistes o de convergents. Sou molts, tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Barcelona pot decidir per tot Catalunya?

enquesta d'avui al periódico
Últimament he estat parlant amb molts independentistes d'esquerres que dubten. L'aparició de Laporta i la indefinició de Portabella davant el possible pacte amb Trias no ho posa gens fàcil per tot aquest col·lectiu gens minoritari.

Però podria ser pitjor, si el 22 de maig tinguéssim eleccions generals o eleccions al parlament de la generalitat tindrien un seriós problema. 

Jo crec que no han d'estar preocupats en absolut de cara al 22 de maig, i és que la independència de Catalunya no és una cosa que s'hagi ni tan sols de discutir en l'ajuntament de la població on hi viuen una cinquena part de tots els habitants del país, per molt capital que sigui. Per tant, la meva resposta al títol de l'article és: clarament no.

Amb això no vull dir que no hem de tenir en compte aquest factor a l'hora de votar el 22 de maig. El que a nivell de ciutat és importantíssim per tots aquells que volem redibuixar la nostra relació amb l'estat espanyol és que la llista a la qual votem tingui sensibilitat per el tema i no tingui condicionants a l'hora de reclamar competències i/o inversions per part tant de la generalitat com de l'estat. I aquests, no seran ni socialistes, ni populars ni convergents, a ningú se li escapa el perquè.

Així que jo crec que tots els i les independentistes d'esquerres que dubteu perquè no voleu fer regidor a Laporta ni us voleu arriscar a fer indirectament Trias alcalde, crec que teniu una opció ben clara, la de ICV-EUiA.

A Barcelona masses vegades es vota no només en clau local i crec que això és un error. El 22 de Maig configurarem el nou ajuntament de Barcelona, si en el sí d'aquest no hi haurà el debat nacional sobre la independència, perquè un votant d'esquerres s'hauria d'arriscar a fer Trias alcalde? Perquè un votant d'esquerres hauria de fer Laporta regidor?

Ningú m'ha donat la resposta encara.

Blocs electorals, línies editorials i la llibertat del periodista

Arran d'unes interessants converses al twitter amb alguns periodistes ( i ) amb la complicació que impliquen els 140 caràcters, he volgut escriure alguna cosa més extensa al respecte. Ja fa quasi una setmana que ha començat la campanya electoral pròpiament dita, ja sabeu que poques diferències queden ja entre la precampanya i la campanya; cartells electorals, espais electorals (TV i ràdio) i els anomenats blocs electorals.

Cada campanya electoral veiem com els periodistes es queixen dels blocs electorals que determinen el temps i l'ordre que es dedica a cada partit en funció de la seva representació (regidors en aquest cas) en la informació de la campanya. No puc dir que estigui en contra dels arguments amb els que s'oposen als blocs, el criteri i la ètica periodística hauria de ser de manera natural el que regulés els temps, ordres i contingut de les notícies de qualsevol mitjà de comunicació.

Sí, òbviament hi estic d'acord. El que jo no veig clar és que els blocs electorals sigui l'únic factor que impedeix aplicar lliurement als periodistes el seu criteri. I em remeto a la informació política de la resta de l'any, no crec que aquells resultats mediàtics siguin fruit del criteri periodístic. Crec que per a que sigui així el periodista hauria de tenir una llibertat que ara no té amb ni sense blocs.
Què vull dir amb la llibertat del periodista? Crec que els professionals de la informació tenen vàries traves per tal de no poder fer la seva feina amb rigorositat professional. Són conegudes les reivindicacions dels periodistes pel que fa a les seves condicions laborals i més en aquesta època que passem de crisi en la que s'ha acomiadat tant. No vull deixar de parlar de la línia editorial, aquest gran eufemisme és una imposició més, interessos empresarials i/o polítics que condicionen el periodista. Cada mitjà és un món, el cert és que tot en un grau o altre limiten la llibertat dels seus periodistes i és prou fàcil de distingir-los.

Què passa quan no hi ha blocs electorals en la informació política als grans mitjans? En diaris com La Vanguàrdia, el Periódico, l'Avui/el Punt o el recent nascut Ara (per parlar només de diaris) quins espais i continguts polítics hi ha? Hi ha massa aspectes que no són producte del criteri periodístic. Si molts critiquen els blocs al·legant que afavoreix 'els grans', crec que és dels pocs moments de l'any on ICV, per exemple, té espai als mitjans. La proporcionalitat dels blocs fa que sigui poc però sempre és més que la quota que la resta de l'any.

Així què, estic defensant els blocs? Doncs crec que els blocs són una solució injusta a un escenari encara més injust. Per tant, crec que s'hi han d'incorporar modificacions que facin que siguin menys proporcionals, la resta de l'any els grans ja tenen prou espais en els "seus" mitjans. D'altra banda s'ha de millorar la presència dels partits sense representació, no pot ser que les CUP, SI o C's se'ls tracti igual que el PATO, per exemple. I ja sabeu què en penso de SI i C's. D'altra banda la proporcionalitat no hauria mai de ser respecte a la representació sinó als percentatges de vot mentre no tinguem una llei electoral proporcional (si és que algun dia la tenim). Si IU al congrés té 2 diputats quan va treure 200.000 vots més que CiU que en té 10 li pertoquen més o menys minuts electorals? Un altre dia parlarem de la injusta llei electoral.

D'altra banda, tenim el contingut de la informació. Hi ha alguna norma que faci que quan un polític parla d'un altre aquesta sigui la notícia? Ho sembla. En discurs de mitja hora, entenc que un polític ha de plantejar el model que defensa i en quines propostes s'aplica aquest model però també contrastar-lo i confrontar-lo amb els altres models ideològics. No m'agrada que sempre surti el tall en què un parla de l'altre i l'altre del de més enllà, això no és l'important de la política, de fet és el que l'està perjudicant.

Aquests dies em trobo amb la materialització d'això que diem desafecció, de la desconfiança vers la política de la ciutadania. La contradicció de sentir que la gent demana propostes i no pica-baralles però veure que molts (ni molt menys la majoria) no volen agafar cap tríptic polític amb aquestes propostes, i ja no parlo d'entrar a cap web.

Crec que aquests anys, en aquesta crisi (altra vegada) del sistema capitalista, cal més política (al meu entendre, d'esquerres) per a sortir-ne superant el sistema a l'hora i no replicant-lo perquè si no serà qüestió de temps tornar-hi. El mercat ja hem vist què fa sense que ningú el controli. Per això fa mal veure com el "tots són igual" i els discursos populistes que dinamiten la convivència cada cop tenen més presència social desgastant la política i pervertint el sentit de la seva existència.

Cal pla de rescat de la política i això no passarà, entre moltíssimes altres coses, fins que el periodisme es pugui exercir en llibertat sense necessitats mercantils (audiència) ni interessos polítics i empresarials ni línies editorials (vinculats a l'accionariat i als contractes publicitaris). Què en penseu vosaltres?

El retorn de Robin Hood

Article que em van publicar al setmanari el Triangle del dia 29 d'Abril:
Finalment l’anunci s’ha acabat executant, la generalitat escudant-se en que era una promesa electoral –com si els haguessin obligat a fer-la– ha anunciat que pràcticament eliminaran el que quedava de l’impost de successions. Després de la revisió que en va fer el tripartit, el que en quedava era poc parlant de població afectada però en canvi era molta la recaptació obtinguda ja que eren només les grans fortunes heretades les que pagaven. 

Em deixa perplex la simpatia i agraïment que amb la que es rep aquesta mesura que només afavoreix poc més de 500 persones. Alguna cosa s’ha explicat malament quan entre els partidaris de l’eliminació hi ha gent que no té ni tindrà mai cap patrimoni a heretar o deixar en herència. 

La vella guerra de la distribució de la riquesa. Mentre a un bàndol els diners generen més diners i demanar-ne té un preu, a l’altre bàndol, guanyar-ne molts t’obliga a compartir-los per pagar uns serveis i garantir els drets tant teus com dels que no poden pagar-se’ls. 

La riquesa es mou per un canal dual, públic i privat, que remen cap a costats oposats. És feina de les esquerres dotar l’estat de sistemes que facin assumir a les grans riqueses els costos de l’estat del benestar i d’aquesta crisi de la que n’han sortit encara més rics. Però per contra, renunciant al seu ideari, la socialdemocràcia a tot Europa ha donat per perduda aquesta guerra i ha canviat de bàndol. A Espanya, de la mà de CiU, primer Aznar i després Zapatero han anat desmantellant del sistema redistributiu espanyol. En quinze anys s’ha rebaixat en 2 punts l’IRPF per a les rendes majors de 60.000 euros anuals (sols un 4% de la població), s’han eliminat l’impost del patrimoni i l’últim tram de l’impost de societats per a les més grans empreses (només un 0,12% del total). Ara que tenim dèficit, però, lluny de recuperar els més de 8000 milions d’euros anuals que recaptaven aquests impostos, l’únic que s’ha pujat ha estat l’IVA (el menys progressiu de tots els impostos) i han començat a reduir la despesa; les famoses retallades.

Tan important com la reforma laboral o la de les pensions és aquesta perversió del sistema fiscal i, en canvi, les mobilitzacions ciutadanes han estat notablement diferents. No recordo cap vaga general ni cap gran manifestació en contra de totes aquestes reformes fiscals que han provocat que siguem un dels estats europeus amb més desigualtat entre rics i pobres. De res serveix denunciar les retallades en la despesa si acatem la rebaixa dels impostos progressius.

En aquest context decebedor, les esquerres tenim motius per a l’optimisme, fa uns dies el Parlament Europeu ha aprovat la creació de la taxa Tobin, un impost de 0,1% per a totes les transaccions financeres que a falta que la Comissió Europea la instauri podria generar només a l’estat espanyol 6.300 milions d’euros anuals. És la redistribució materialitzada, una taxa que penalitza el moviment de grans fortunes, l’activitat financera especulativa i dificulta l’existència dels paradisos fiscals.

Avui la prioritat de les esquerres és la batalla de la redistribució de la riquesa, ja que és l’únic que ens permetrà no desmuntar l’estat i el poder públic davant de la pressió dels mercats. Aquesta taxa és la nostra bandera per a fer pedagogia i augmentar la fiscalitat progressiva. És que els rics aportin el que els toca. És que els que mouen diners amunt i avall especulant paguin. És que els que ens han portat a la crisi assumeixin la seva culpa. És el retorn de Robin Hood.

Maig

Frase del mes: "Ningú pot retallar les teves idees"

El divendres començava oficialment la campanya electoral per les eleccions municipals, ja fa temps que ICV-EUiA amb en  Ricard Gomà com a cap de llista, vam presentar el lema i el cartell de campanya. Com hem fet sempre, tenim un lema que no podria dur qualsevol altra opció política.

Ningú pot retallar les teves ideesD'entrada el lema situa clarament el fenòmen de les 'retallades' no només les més famoses executades pel govern de la Generalitat d'Artur Mas. Quan parlem de retallades també ens referim a les que ha protagonitzat Zapatero i un PSOE que ha fet un gir cap a les polítiques neoliberals amb la reforma laboral (ineficaç i injusta com les últimes xifres d'atur confirmen) o la reforma de les pensions per citar dos exemples. 

Aquí és quan s'ha de posar en relleu quines polítiques fan els socialistes depenent dels socis que tinguin. A Barcelona, l'augment en un 40% de la despesa social (duplicant les places d'escola bressol públiques o universalitzant les beques menjador) va de la mà del govern amb ICV-EUiA i només és quan el PSC es desmarca i pacta amb CiU quan apareix la ordenança del civisme, l'hotel vela o la requalificació del miniestadi.

El lema posa clarament les idees com a riquesa que sempre tindrem la majoria social de la ciutadania de Barcelona que de cap manera ni el govern més neoliberal ens podrà retallar i situa la opció eco-socialista com la única que barrarà el pas a aquesta dreta que sota arguments fàcilment desmuntables retalla els serveis públics i a l'hora rebaixa els impostos als qui més tenen i als qui més guanyen.

Com alguns de vosaltres sabreu, formo part d'aquesta candidatura en el número 28 de la llista. És obvi que no és un lloc de sortida, igualment, però, no m'havia imaginat mai les sensacions que es viuen al implicar-se d'aquesta manera en un projecte polític en el que crec des de fa ja anys i en el que mai he deixat de donar el meu vot.

Així que sempre des de les idees, les propostes i el confrontar els diferents models ideològics sapigueu que estic a la disposició de qui vulgui sentir què proposa iniciativa i parlar d'aquestes propostes. Sovint tenim pocs minuts i pàgines als mitjans i ja és usual que sempre es faci ressò només de les crítiques, declaracions i contradeclaracions per moltes propostes que s'hagin fet, per això m'ofereixo per qui ho vulgui i per als que ho vulgueu tafanejar per vosaltres mateixos aquí trobareu programa, agenda, prioritats... www.ricardgoma.cat i si sou d'Horta-Guinardó no us perdeu el web que ens hem treballat de balanç de mandat i de programa en un format prou innovador i còmode de llegir: www.marquemladiferencia.cat


Cançó del mes: Cannibal Resource - Dirty Projectors (Bitte Orca)

Fa un temps que vaig descobrir aquest grup gràcies a la llista d'Spotify de la Marta. Aquest mes toca, ja que és un grup al que ràpidament m'he enganxat. Molt recomanable també la cançó Stillness is the move. Us deixo amb un directe de la cançó del mes i el seu link d'Spotify. Òbviament ha estat inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes.



Recomanació del mes: Concerts imprescindibles:
19 Maig: Pau Vallvé al C.A.T. Gràcia
21 Maig: Raydibaum a l'Apolo [2]
Més música encara i és que aquest mes podreu veure a Barcelona els directes de Raydibaum i el seu últim disc Alfabet i el 2010 de'n Pau Vallvé. Cal que expliqui perquè ho recomano? Si escolteu aquests dos grans discs al Spotify mateix (tot i que sempre està bé comprar els discs dels artistes als que volem recolzar) entendreu de sobres els motius per anar-hi. Un tast del directe de Pau Vallvé i "sus pedales" per als curiosos:


Trobo a faltar ERC


Ja ho he dit altres cops, no sorprenc a ningú i als companys i coneguts d'ERC ja els hi he comentat més d'una vegada; Laporta em pertorba.

Ja sé el que alguns deveu pensar; masses vegades parlem dels altres sense explicar les nostres propostes. En part és veritat, però també crec que no en som els únics responsables però això és un altre tema que, en tot cas, tractaré en el proper article. Avui no puc aguantar-me, necessito treure-ho.

Ahir al Parlament de la Generalitat, ICV-EUiA presentava una moció per frenar les retallades en el sector de la sanitat. Òbviament, la dreta (CiU, PP i C's) van evitar que prosperés, però espera, un diputat no adscrit també va votar-hi en contra!

Joan Laporta, candidat per SI a les eleccions del 28N (però ara diputat no adscrit Democràcia Catalana, per poder presentar-se a les eleccions municipals) i candidat número 2 per UnitatxBarcelona (ERC+DemocràciaCatalana+Rcat) va votar en contra d'aquesta moció. ICV-EUiA, ERC, PSC i el que queda de SI hi van votar a favor així que la moció no va prosperar.

Tenim, doncs, que Joan Laporta al parlament va votar el contrari del partit amb qui es va presentar a les eleccions al parlament de Catalunya (SI) i el contrari també del partit amb qui es presenta a les eleccions municipals de Barcelona (UxB). Si fos una moció sobre algun matís sense una importància ideològica greu, d'acord, però no era el cas. El model de la dreta de la retallada de serveis bàsics com la sanitat o la educació no és un matís.

Tot això passa quan no fa ni una setmana, l'1 de maig dia del treballador, Jordi Portabella deia que 'no pactarà amb qui defensi retallades socials'. Ho té difícil, el porta de número dos, penso jo que alguna cosa hauran de pactar. Tot i així, no semblen gaire incòmodes Portabella i companyia, sempre hem sabut que Laporta no és "exactament" d'esquerres. El gir de Portabella és considerable per a que Laporta no li comporti cap incomoditat.

En fi, pensava que no ho diria mai però senyors i senyores; trobo a faltar ERC.