Les meves raons, els meus malsons

"Saps, fill, abans per anar a l'escola i al metge no havies de pagar i així tothom hi podia anar"

 
El meu pitjor malson i el que em fa seguir lluitant.



Quins són els vostres malsons? Quin és el vostre motiu per seguir lluitant i no rendir-vos?

Sostenibilitat i campanyes electorals

Fa uns anys vaig escriure un article sobre les campanyes electorals i la seva sostenibilitat donant algunes idees i qüestionant diferents aspectes d'aquestes des del punt de vista de la sostenibilitat econòmica, social i ambiental. Cada vegada que s'apropen eleccions, rellegeixo aquell article.

Aquest any, he volgut revisar-lo per a actualitzar-lo a la nova realitat política i social, incorporar-hi certes reflexions i treure'n o matisar-ne d'altres. 

Les campanyes electorals són útils

Encara que en les enquestes la immensa majoria de la ciutadania afirma que no pren la decisió del vot en funció de la campanya electoral, si entenem la campanya electoral de manera àmplia (publicitat, entrevistes, debats, notícies, tertúlies...) sabem que això no és del tot cert. En les setmanes anteriors a les eleccions molta gent decideix el seu vot i molta altra canvia la seva decisió prèvia. Això dóna motius per entendre el caràcter conservador i d'arriscar poc que prenen els partits, sobretot els petits que no gaudeixen del coixí mediàtic. Així, crec que el debat no és sobre l'existència de campanyes electorals (seria un debat interessant però poc realista) sinó sobre com repensar-les. 

Quins problemes hi ha?

Però no és menys cert que les campanyes electorals estan lluny de la sostenibilitat en tots els aspectes i centrant-me en el meu espai polític, no és una incoherència menyspreable. D'altra banda, tots sabem les dificultats que té l'ecosocialisme per tenir un espai mediàtic on explicar-se, proposar i situar-se en el debat públic.

Els partits petits no tenen ni de lluny els recursos econòmics ni les donacions (i finançaments irregulars) de les que altres partits gaudeixen i una campanya electoral actual representa una despesa important. Aquí cal destacar que en les últimes campanyes ICV ha fet una reducció dràstica del pressupost de campanya a la meitat d'anteriors campanyes i ha incorporat el finançament d'aquestes a la militància i la ciutadania mitjançant micro-préstecs per a evitar els crèdits amb entitats bancàries.

Però tant a nivell econòmic com ambiental, les campanyes electorals de cartells, banderoles i pancartes d'un sol ús no són sostenibles. Representen un cost econòmic que només s'amortitza en unes soles eleccions i representa una gran generació de residus. I està molt bé que alguns materials electorals siguin reciclables o fets amb material reciclat. El millor residu no és el que es recicla, és el que no es genera. El principal obstacle en aquest aspecte és la personalització de la campanya, un lema i un candidat diferent per a totes les eleccions que fa impossible reutilitzar el material de les eleccions locals per a les eleccions europees o quan canvia el candidat.

A nivell d'impacte social, l'estil de campanya electoral agressiva, de confrontació personal més que d'idees, de mercantilització de la política apropant cada vegada més al votant a un consumidor fa que cada eleccions es saldin amb un major nombre d'abstencions i en tot cas desencís del sistema democràtic. Aquest tipus de campanya van en la direcció contrària a la sostenibilitat d'una democràcia lliure, sana i forta. 

La sostenibilitat no és un condicionant sinó part de la solució

L'espai de l'ecosocialisme fa de la sostenibilitat un argument central de la seva ideologia i la seva acció política i no s'entén pas com una restricció sinó tot el contrari, com la solució. Així, no vull enfocar el debat només com un tema de coherència ideològica sinó també com a construcció d'alternatives per a trobar solucions a les dificultats que tenim.
 

• Material físic de llarga vida: No és lògic gastar tant en cartells, banderoles i pancartes que no es poden tornar a utilitzar. Un partit té unes idees i valors perdurables. El disseny i fabricació dels materials de campanya s'ha de fer pensant en poder-los utilitzar en diferents el·leccions i candidats.
   
• Material multimèdia específic de campanya: Com a contraposició, l'aparició als mitjans (entrevistes, debats i declaracions als mitjans) així com el material multimèdia (spots electorals, material electrònic amb propostes, web, xarxes socials) han d'incorporar les propostes concretes que implica l'aplicació d'aquestes idees i valors a l'àmbit de les eleccions i la realitat actual, garantint que el candidat o candidata, les propostes concretes i els arguments per a defensar-les arribin a l'electorat.
  
  
• Optimització de recursos: No podem malbaratar diners i esforços dels militants penjant cartells als espais reservats per ser tapats el matí següent pels motoristes a sou dels partits grans. La militància serveix per molt més que omplir actes electorals i penjar cartells, poden explicar i convèncer de les nostres idees en punts clau de cada barri, facilitem que així sigui. La gestió de tot el material reutilitzable, la recuperació del material, establir-se en punts clau dels barris donant difusió de les nostres propostes i el ciber-activisme...
   
• Estalvi i compartir despeses: Fa unes setmanes, el parlament va votar contra la reducció del límit de despesa de les campanyes electorals i proposta del mailing conjunt de tots els partits proposat per ICV-EUiA, tot i això, una bona alternativa és fer un mailing conjunt de tots els partits que hi van votar a favor reduint despesa i no generant tants residus.
   
• Participació i clima de campanya, sostenibilitat de vot Fa temps que els grans partits no pensen a mig termini. S'estan duent a terme campanyes i precampanyes curt-terministes que l'únic objectiu està centrat en la representació. Això vol dir centrar l'interès en el percentatge de vot i no el nombre de vots. Pensant en la sostenibilitat de la democràcia, l'últim que volem és el clima polític de confrontació i pica-baralla que només persegueixen fer perdre vots a l'altre. L'objectiu ha de ser sempre guanyar vots, mai treure'n als altres i resistir-se a la confrontació personal (tot i la predilecció mediàtica a aquest tipus de declaracions) i passem a contraposar propostes, arguments i ideologies.
   
• Som votants i no consumidors Ja fa molt de temps que molts partits han començat a practicar la campanya emotiva i buida ideològicament. Convertint els partits com marques que el votant compra i on la estètica, la èpica i la emotivitat són reclams comercials, regnen els adjectius i propostes genèriques amb les que tothom podria estar d'acord "una Catalunya millor". Això no fa més que produir frustració al veure que la posta en pràctica (aquesta sí ideològica) de "millor" és suprimir impostos als rics i fer retallades socials. Negar el debat ideològic és poc responsable per part dels partits, cal fer un especial esforç per a re-polititzar la política.
   

De què tenim por? 

D'entrada, se m'acudeixen moltes objeccions que es poden fer a aquest enfoc i molts inconvenients a la posada en pràctica de tot això. Però no és precisament això el que ens trobem quan parlem de sostenibilitat en àmbits com la indústria o la mobilitat?

No sóc especialista en comunicació política ni politòleg, aquest article està molt lluny de voler aportar idees en aquesta direcció. Intento proposar el que podem extreure del mateix discurs ideològic del partit davant de la deriva insostenible econòmicament, social i ambiental que estan tenint les campanyes el·lectorals i en sóc conscient que ja s'han donat alguns passos importants en aquesta direcció però cal continuar fent-los.

Hem d'aplicar la sostenibilitat a la campanya el·lectoral, no només per mostrar coherència ni per donar una imatge concreta, també per a sostenir la democràcia i el nostre espai polític al llarg del temps.

No existeix bandera suficientment gran

Som molts i moltes els que davant el panorama estem en un estat de preocupació important, fins i tot de desànim. Portem molts anys de lluita social, manifestacions, concentracions, plataformes i denúncia dels incontables retrocessos i injustícies però també de proposta, d'intentar contra corrent fer arribar les alternatives a les que diuen "les úniques polítiques que podem fer", d'intentar esquivar un silenci mediàtic i el poc espai on poder fer desenvolupar idees i propostes.

No m'estranya el desànim, la veritat. Hi havia molta feina feta. A base de mobilitzacions, accions vàries, Trending Tòpics i mil i una inventives de les que només surten de la creativitat d'un col·lectiu realment ampli i heterogeni, havíem situat les retallades i les mal anomenades polítiques d'austeritat com a culpable d'una recessió econòmica en la que estem precipitant-nos i endinsant a base de fer pagar a la majoria mentre la minoria segueix enriquint-se.

No renunciem a tota la feina ni a les conclusions que havíem tret colze a colze al carrer, som majoria. Som majoria les persones que refusem aquestes polítiques i més majoria serem si la certesa que hi ha alternativa a aquestes polítiques arriba a més gent.

Vull fer una sacsejada a tots nosaltres, a tota la gent que creiem i volem que hi hagi alternativa.

És cert que Mas i CiU han trobat el millor moment per a unes eleccions i estan gestionant el debat públic de manera magistral per a distreure el debat social que havíem aconseguit fos central i prioritari. Però no és menys cert que la feina està feta, que no hem de començar de zero, només hem d'aconseguir que el debat públic no sigui entorn els drets nacionals. Els catalans i catalanes som prou llestos per a parlar de drets nacionals i de drets socials a l'hora sense que ens caiguin els cabells de l'esforç.

Arremanguem-nos. Cadacú des de la seva plataforma, entitat, partit, associació, blog, twitter, facebook... Cadascú des de les seves conviccions, idees, alternatives. Però no s'hi val abaixar les mans amb el "CiU traurà majoria absoluta onejant la bandera" perquè no hi ha bandera suficientment gran.

...no hi ha bandera que tapi el cas Palau, Crespo, ITV, Bagó...

...no hi ha bandera que tapi les retallades a educació, mestres, 6a hora, substitucions, escola bressol, música, beques menjador...

...no hi ha bandera que tapi les retallades en sanitat, CAPs tancats, quiròfans, llistes d'espera, euro per recepta, especialistes...

...no hi ha bandera que tapi l'abandonament de qui paga més els efectes de la seva crisi, desnonaments, retallada en el PIRMI, condemna a mort de les ONG al desenvolupament, impagaments de concerts socials...

...no hi ha bandera que tapi el pacte de les dretes amb la reforma laboral, la llei d'estabilitat pressupostària, límits del dèficit, llei òbmibus...

...no hi ha bandera que tapi l'efecte de les retallades en prevenció d'incendis i en plantilla i recursos a cos de bombers...

I el més important, no hi ha bandera que tapi que hi ha alternatives econòmiques per a fer que qui més té, qui més contamina, qui més guanya pagui més i no faci pagar la crisi a la majoria. Que hi ha alternativa per a fer que les grans empreses i fortunes deixin de defraudar milions en els paradisos fiscals.

No tenen bandera suficientment gran per a tapar tot això si som tots i totes els qui ho anem recordant. No podem deixar això en mans exclusivament de la campanya electoral, de quatre o cinc caps de llistes, la política la fem la gent. Cadascú tindrà una opció que cregui millor o preferible, però tenim un objectiu comú, davant la situació extrema de molts veïns i veïnes que estan sent desnonats, de molts companys de classe que hauran de deixar la universitat, de famílies d'amics i amigues que s'han quedat sense cap ingrés... tenim l'objectiu de posar fi a aquestes polítiques econòmiques injustes i criminals.

Ja no és suficient decidir la pròpia postura, cadascú ha de convertir-se en un actor social de canvi, perquè no hi ha bandera que pugui amagar tanta injustícia, ni que pugui callar la nostra veu. Només si som majoria, que estic segur que en som.

Octubre

Frase del mes: "En situacions excepcionals, decisions excepcionals"

Així va argumentar Artur Mas la convocatòria avançada d'eleccions i posar fi a la legislatura més curta de la història de la Generalitat de Catalunya. Podem entendre doncs, que segons ell fins ara no estàvem en una situació excepcional.

Artur Mas va basar, segons les seves mateixes paraules, la legislatura en tres pilars, la reactivació econòmica (sortida de la crisi), la protecció de l'estat del benestar i el pacte fiscal. Efectivament, no podem dir que cap dels tres pilars tingui ni tan sols un mínim senyal d'èxit parcial. Tot i així, no és fins que Rajoy es nega a parlar del pacte fiscal que Artur Mas no decideix posar fi a la seva presidència i al seu govern. La situació excepcional és el més que previsible 'no' al pacte fiscal, no pas la excepcionalitat social en la que vivim amb centenars de desnonaments diaris, percentatge d'aturats que s'apropa a la meitat (!!!) de la població activa i un panorama de desastre social que no cal explicar (o potser si). Aquesta excepcionalitat no és prou excepcional per al president.

Veurem ara, doncs, una campanya electoral on més que CiU, la candidatura serà Artur Mas. La imatge de CiU es relaciona amb les brutals retallades a tot arreu i l'inexistent esforç per a treure ingressos d'allà on hi ha calés i molts (successions, nuclears, taxa turística, dipòsit bancari, etc.), això juntament amb l'atmosfera de rauxa independentista fa que a la "casa gran del catalanisme" es plantegin una estratègia d'èpica personalista. En aquestes eleccions oblidarem que votem un parlament i unes llistes i es convertiran en unes eleccions presidencials.

Cal fer tot el possible per a que el debat electoral no sigui parcial. Cal parlar de tot. També de les retallades (les d'aquí i les que CiU i PP pacten al congrés dels diputats), del cas Palau del que tenim notícies fresques, les ITV, l'escàndol destapat per la revista cafeambllet.com de la corrupció a la sanitat catalana (editors de la qual estan al banquet dels acusats...) i de les alternatives a tot aquest conjunt de despropòsits, que hi són, fa temps que molts les intentem explicar amb molt poc espai i cobertura mediàtica.

Cançó del mes: Un gran riu de fang - Pau Vallvé (De bosc)

Jo ja fa un temps que he escoltat el nou disc del Pau Vallvé que sortirà el proper 16 d'Octubre (hi ha certs privilegis, clar) i tenia moltes ganes de poder ensenyar alguna cosa aquí. No avançaré res que no hagi avançat en Pau, només afegiré que ha tornat a fer un discazo. Al Facebook explicava l'altre dia el sentit del títol del disc 'De bosc':

"No sé si és una cosa gaire generalitzada, però 'de bosc' a casa sempre ho hem fet servir per descriure a algú poc amant de les multituds, que tendeix a anar a la seva, al seu ritme. A fer les coses amb dedicació i en solitud. Sol ser algú que, per exemple, prefereix el pa amb tomàquet que el caviar. Ma mare molts cops m'ho ha deixat anar: 'Ai Pau, mira que ets de bosc eh...'. Doncs això. Així es dirà el disc: De bosc"

Aquí teniu el vídeo de l'única cançó que de moment ha avançat, la cançó del mes d'octubre:

M'agrada constatar que cada cop més, dins la música alternativa catalana ja no costa trobar cançons que incorporen crítica social i política. En la línia d'un dels meus grups de capçalera, Radiohead, ja hi ha molts exemples aquí -en l'escena alternativa, per anomenar-la d'alguna manera- de música i músics compromesos i això s'agraeix. Com a part de la realitat que ens envolta, té molta lògica que també la música reflecteixi la injustícia, les fosques perspectives, etc. Fa un temps sentia en primícia a l'Heliogàbal una cançó (del disc que s'està gestant) d'Inspira amb claríssim contingut social, Joan Colomo fa discs plens de reivindicació (la meva preferida: Màgic, que va ser cançó del mes) i en Pau que ja portava temps parlant-ne als concerts, l'incorpora en aquesta cançó, per exemple, com a part d'un futur molt fosc on 'potser el món sencer serà un gran riu de fang'.

Recomanació del mes: Som energia

Som Energia és una cooperativa d'energia verda que ja compta amb més de 3500 socis i sòcies. Va néixer el 2010 amb l'objectiu d'assolir els primers objectius marcats: convertir-se en una comercialitzadora d'electricitat 100% renovable i iniciar els primers projectes propis de producció d'energia.

Des del setembre de 2011 tots els socis i sòcies de la cooperativa pot contractar a Som Energia com a subministradora d'electricitat verda certificada. A part, també té en planificació i execució varis projectes d'instal·lació de producció d'energia renovable.

Som Energia és un exemple més de com les persones podem organitzar-nos per a iniciar, pressionar i contribuir a canviar grans coses. Us animo a tothom a fer-vos-en socis i sòcies i a contractar l'electricitat de casa vostra i posar el gra de sorra per a contribuir a canviar el mercat de producció d'energia d'aquest país.

El cotxe elèctric o com canviar per seguir igual

Aquests dies tenim el saló expoelèctric, el que han batejat com el saló de vehicles elèctrics més importants del sud d'Europa, instal·lat a Barcelona. Fa temps que vull escriure sobre el cotxe elèctric des de la òptica de la mobilitat sostenible i he trobat que és una bona excusa per a fer-ho. En aquest article exposaré el meu posicionament sobre el cotxe elèctric com a aposta pública en matèria de mobilitat, com a mode de transport, no sobre la seva existència.

És sostenible?

Què és sostenible i què no? Estic bastant fart de veure anuncis de cotxes (convencionals) que pel sol fet de complir els cada vegada més exigents estàndards europeus, s'anuncien com a "cotxes ecològics". Amics i amigues, 'més sostenible' no vol dir 'sostenible' de la mateixa manera que 'amb menys gluten' no vol dir 'apte per a celíacs'.

Per a jutjar alguna cosa des de la perspectiva de la sostenibilitat ambiental, cal identificar els problemes actuals en aquest sentit i valorar el seu paper en cadascun d'aquests problemes.

Entorn el cotxe i la mobilitat en general tenim d'una banda el problema de la contaminació a les ciutats i entorns, la qualitat de l'aire. És cert que és un dels temes més preocupants a curt termini. Alguns experts asseguren que és responsable de més de 1000 morts prematures cada any. D'altra banda, la problemàtica bàsicament és causada per vehicles dièsel antics (cotxes, furgonetes i camions).

I si és cert que aquest és un problema important a tenir en compte, no és ni molt menys l'únic. A més de la greu crisi econòmica actual, hauríem de tenir present la cada cop més propera crisi energètica. L'augment ja sensible del preu dels combustibles fòssils posa a prova el nostre sistema energètic donada la poca independència energètica, només el 26% de l'energia que consumim és íntegrament produïda aquí (bàsicament eòlica i carbó), la resta és produïda amb combustibles importats. Això fa que el preu de l'energia de l'estat sigui molt sensible a l'escalada dels preus que ja no s'aturarà.

D'altra banda i no menys important, lligat al sector de l'energia i al sector del transport, tenim les emissions de gasos d'efecte hivernacle (no confondre'ls amb la contaminació, no són nocius per la salut de les persones sinó que alteren l'equilibri tèrmic del planeta). Mentre els països en via de desenvolupament incrementen any rere any aquestes emissions i Europa i els Estats Units no sembla que facin una aposta decidida per la reducció, veiem com aquest any l'àrtic ha batut el rècord de desglaç. També cal tenir en compte l'impacte ambiental de la fabricació dels vehicles. Aquí molts destaquen el problema ambiental que presenten les bateries com a residu químic altament tòxic.

Així, si bé és cert que tenim un problema de contaminació a les ciutats, el cotxe elèctric és una bona solució al respecte, però genera importants dubtes respecte al consum energètic, representant un important augment de la demanda d'energia elèctrica. D'altra banda, no ens enganyem a nosaltres mateixos dient que el cotxe elèctric no emet CO2. Localment no emet res de res però l'energia que consumeix s'ha produït en centrals elèctriques.

Es fan moltes trampes des dels partidaris del cotxe elèctric calculant quines emissions tindria el cotxe elèctric en funció del que es diu el mix energètic. El que s'ha d'estudiar és quin tipus d'energia seria la que cobriria l'increment de la demanda. Tots els estudis d'implantació del cotxe elèctric accepten que estem parlant d'un increment importantíssim de demanda energètica solapada en una franja horària crítica (quan la gent arriba a de la feina) on hi ha la punta de consum. L'increment de demanda seria coberta bàsicament per centrals de cicle combinat (gas natural), cosa que augmentaria notablement el preu de l'energia elèctrica i si bé serien menys, també suposarien emissions de CO2.

Així que canviar cap al cotxe elèctric milloraria radicalment la qualitat de l'aire a les ciutats, com a contrapartida caldria redimensionar el sistema energètic (de producció i distribució així com la creació de zero d'un sistema de càrrega) amb una lleugera reducció en emissions de CO2 i un augment del preu de l'energia que se suma a l'escalada de preus que ja ha començat.

Com a substitutiu de què?

El cotxe elèctric és un cotxe, perquè dic que no és un cotxe? Doncs perquè una de les principals característiques del cotxe convencional no es compleix en el cotxe elèctric, l'autonomia. Aquesta "tonteria" si voleu, és el que determina quin ús i quin comportament en aspectes de mobilitat tindrà aquest vehicle. Una autonomia sensiblement més baixa (d'uns 120km de mitjana, respecte els 800km aprox. d'un cotxe convencional) sumat a la lentitud de la seva càrrega (de 3,5h a 8h) impedeix d'entendre el cotxe purament elèctric com una alternativa viable per a substituir el cotxe convencional i l'ús que en fem. No són vehicles equivalents, un no pot substituir l'altre.

El cotxe elèctric és un vehicle que sembla cobrir la necessitat només de viatges "curts" i clarament urbans o entre nuclis propers. Tant des d'Europa, des de l'estat i el mateix ajuntament de Barcelona, semblen estar entestats en aconseguir que el vehicle elèctric sigui una alternativa real. Des de les ajudes directes a la compra d'un vehicle elèctric, les facilitats i infraestructura de càrrega per part de la ciutat i aposta pública van dirigides en aquest sentit. Molts també justifiquen aquesta aposta per la conversió del sector industrial automobilístic i tots els llocs de treball que representa.

Però justament en aquest abast de mobilitat és on ja tenim l'alternativa més sostenible en tots els aspectes. El vehicle elèctric que consumeix menys energia per persona transportada, que no necessita bateries ni un sistema de càrrega a construir és el ferrocarril. El metro i les rodalies són l'alternativa sostenible en l'àmbit urbà i de la corona de l'àrea metropolitana. I l'autobús, que gestionat correctament (no amb línies estranyes que van buides) és més eficient que cap cotxe elèctric que puguis trobar.

És aquí on cal inversió en infraestructures, tothom sap com estan les rodalies, la velocitat comercial del bus de Barcelona i el preu que té el transport públic. Invertim per a millorar això. El cotxe elèctric és una alternativa a un àmbit de transport que ja té una solució sostenible (molt més sostenible, de fet). La solució és la mobilitat col·lectiva (bus, metro, tramvia, rodalies) i la resta de modes sostenibles (caminar, bicicleta, patins...).

Ni tan sols des d'un punt de vista de llocs de treball, el cotxe elèctric no té massa sentit. Per cada passatger i quilòmetre, el sector del transport públic genera el doble de llocs de feina que el sector automobilístic i són llocs de feina menys deslocalitzables (no es pot conduir un autobús des d'un altre país però sí fabricar-hi un cotxe).

Conclusions

No estic en contra del cotxe elèctric ni tan sols en contra del cotxe. El cotxe és una eina de mobilitat interessant i molt útil per a molts tipus de circumstàncies. Un músic em comentava que amb transport públic no podia anar a fer concerts amb els instruments i els horaris en els que es fan. Tampoc el comerç pot tenir un distribuïdor que vagi amb metro ni et poden portar a casa un electrodomèstic en autobús. Se m'acudeixen moltes circumstàncies en que el cotxe o furgoneta (elèctric o no) és útil i necessari. El que no acabo d'entendre és que n'haguem de tenir un cadascú si l'utilitzem tan poc, però això ja obre nous debats que potser tractaré en un article dedicat al car sharing i el car pooling i és que per fer servir el cotxe, no cal tenir cotxe.

Estic en contra del cotxe elèctric com a model de mobilitat, com a aposta de les administracions, no contra la seva existència.

Tenim davant el cotxe elèctric: el que ens venen com el nou cotxe, el cotxe sostenible, la gran aposta de futur. Però analitzant una mica el tema veiem que el cotxe elèctric no substitueix el cotxe sinó un dels usos actuals del cotxe, precisament el que ja té una alternativa sostenible i més barata instaurada. Veiem que tampoc representa és una bona alternativa per a tots els problemes de de caire ecològic que tenim sinó bàsicament la qualitat de l'aire a les ciutats i per contra requereix d'una gran inversió per a la seva implantació.

No ens confonguem amb detalls, no existeix pel moment cap font d'energia inesgotable, tot el que sigui caminar cap a la individualització del transport va en contra direcció de la sostenibilitat en tots els aspectes.

El cotxe elèctric no és una alternativa real sinó que ens trobem amb un clar exemple de capitalisme verd, l'ecologia com a valor afegit d'un producte de consum, una moda més, un mercat nou. Però a l'hora, veiem les administracions entregades a fer-ho factible i rendible en nom de l'ecologia i els llocs de treball mentre segueixen sense invertir clarament en el transport col·lectiu com a model de mobilitat sostenible. Una alternativa, ves per on, que interessa molt a les grans empreses elèctriques i a les automobilístiques. 

Molt em temo que creient-nos tots plegats que fem un gran canvi, al final resultarà que és un d'aquells casos que es tracta de canviar una mica per seguir igual.

"No es preocupi, segueixi comprant"

 

Últimament ja veieu que no escric massa. Sembla que tot estigui dit i a l'hora, les alternatives que es poden (i s'han de) plantejar només serveixen per a que uns quants seguim convençuts de que sí, que hi ha alternativa i que això es podria canviar en un supòsit massa hipotètic i utòpic de ser majoria per a posar-la en pràctica.

Xerrant aquests dies amb amistats, coneguts i demés, sovint acaba sorgint una sensació de sorpresa o d'incomprensió de què està passant, o més ben dit, què no està passant. Perquè no ha petat tot? Perquè no hi ha una revolta al carrer davant tanta injustícia?

Fa poc més d'un any començava a partir d'una espurna de mobilització a la que la gent no va tenir recances a unir-s'hi, el que poc a poc va anar vestint-se com a la gran mobilització d'aquesta dècada. Cada dècada ha tingut la seva gran mobilització i cadascuna ha tingut les seves peculiaritats i secrets d'èxit, aquesta vegada la forma d'organització i l'abast a gent que mai o molt poques vegades s'havia mobilitzat és un fet distintiu del moviment 15M. 

Però, l'esperança -probablement el que més va contribuir a l'èxit de tot plegat- barrejada amb la innocència de molts anava produint una il·lusió al meu entendre falsa: som el 99%, som el poble. Però que l'enemic sigui l'1% no implica que nosaltres siguem el 99%. Hem de seguir convencent perquè si fóssim el 99%, si fóssim realment "el poble", hauríem derrocat qualsevol cosa que ens haguéssim proposat. Així doncs, sumar suport, convèncer, segueix sent l'estratègia principal.

Però torno a la conversa que aquests dies estic tenint, què fa que ni que sigui la minoria prou majoritària que està indignada i movilitzada no s'ha revoltat, ja? Què fa que no acabi de "petar" tot?

La foto que il·lustra l'article crec que explica perfectament el que està passant. Penso que com a conjunt no volem acceptar la gravetat de la situació. Si bé en converses, reflexions o discussions, surt la idea que res tornarà a ser com abans, que ens estan desmuntant l'estat del benestar i imposant més capitalisme salvatge allà on encara no havia arribat; tot i així sembla que en el fons tenim una il·lusió, una esperança inculcada que això és només temporal, que tot tornarà a ser com abans. Una sensació creada a base d'acumular dies d'anar a comprar el pa, a la feina o a llençar la brossa i que tot segueix igual, com si el món vulgui fer veure que que això només és un sotrac, que hem d'aguantar un temps la respiració però sortirem a la superfície d'aquí poc per a poder respirar bé.

D'alguna manera han aconseguit que tothom estigui atordit llepant-se les ferides pròpies i no lluitant conjuntament contra el que les hi ha fet. I la pregunta és fins quan? Quan ens farem el càrrec realment que res tornarà a ser com abans si no hi fem res? Que ningú ens tornarà l'educació, sanitat, pensions, drets laborals, drets socials, serveis públics i demés que teníem i fins i tot era insuficient per a alguns? Quan pensarem que no és qüestió d'aguantar el xàfec?

I pregunto quan perquè encara tinc l'esperança que passarà, que plantarem cara i acabarem amb tanta injustícia.

immigrants o estrangers?

Fa uns dies vaig descobrir aquesta notícia de eleconomista.es i vaig córrer a fer aquesta "vinyeta". La veritat és que masses vegades el racisme es combina i complementa amb el classisme produint aquest racisme de classe en el que l'immigrant sense diners és l'ase dels cops mentre que altres immigrants senzillament se'ls anomena estrangers.

Quantes coses es diuen en aquest canvi de paraula. A la paraula immigrant li han entaforat masses connotacions negatives i masses estereotips. Tant que quan volen que acaben utilitzant una altra paraula per a descriure la immigració amb diners.

Dues respostes per a tres realitats

Ahir va ser un dia de contrastos. Al migdia, veient el TN, sentia la notícia que davant la pregunta de "què votaria en un referèndum per la independència?" per primera vegada a la història, la majoria de catalans i catalanes votaria SÍ.

Vaig passar la tarda fent-me el càrrec que ara vivia en un país independentista fins que va començar el partit de "la roja" avisat per crits, insults i expressions de nervis del veïnat. Em va sobtar, ja que un país de majoria independentista no hauria de parar atenció a un partit entre dues seleccions foranies fins que vaig entendre que és que devíem anar amb Portugal, clar.

Nou moment de sorpresa quan al final de la tanda de penals el barri sencer i la ciutat va mostrar una eufòria que no era del bon perdedor, tots aquells petards, crits, bocines i xivarri al cap i a la fi, eren d'alegria, de victòria. En què quedem, doncs?

Quina és la realitat catalana?

La veritat és que la població de Catalunya no és dual, en contra del que sempre es vol pintar, com bé diu l'anuari MediaCat dels silencis mediàtics del 2011. El debat tal i com es dóna a la societat és molt més ric que el que s'acaba mostrant als mitjans amb preguntes com "Independència: sí o no" i crec que n'hem d'aprendre, d'això. Dos balcons enllà, un veí ha penjat la "rojigualda" durant l'eurocopa i quatre balcons avall, hi penja una estelada tot l'any. Podria comptar viam qui "guanya" en tot el carrer o el barri però sembla que mai parem atenció en que el que més abunden són els balcons on no hi ha ni una cosa ni l'altra.

Sempre hem acceptat que entre dreta i esquerra hi ha múltiples matisos però quan parlem de l'eix nacional tot es polaritza. Entre les dues opcions polaritzades (tal com estem ara i la independència) hi ha un gruix de la societat catalana que prefereix el federalisme, segons l'última onada del CEO els partidaris de les 3 relacions diferents amb l'estat espanyol són:

• Comunitat Autònoma dins d'Espanya: 25,4%
• Estat dins una Espanya federal: 28,7%
• Un estat independent: 34,0%

Poc més d'un 5% vol que siguem una regió dins d'Espanya i un altre 5% no sap què vol. Tenim una realitat exageradament tripolar en aquest aspecte i en proporcions força equitatives.

Què és més democràtic?

Davant aquesta realitat, com podem pensar que es pot reduir en una pregunta en que pràcticament una tercera part de la població no tindrà la seva resposta? Si en unes eleccions dels 3 partits majoritaris només deixessin presentar-se 2 partits, segur que un tindria majoria sobre l'altre, però seria una majoria representativa de la realitat del país? No, en absolut.

Acceptem la realitat social democràticament abans d'entrar a qualsevol debat sobre les opcions. Si us hi fixeu, he fet tot aquesta reflexió sense entrar a debatre el contingut de les opcions (que si és factible, possible, difícil, etc.) igual que debatem sobre les diferents opcions electorals, els partits i coalicions, abans d'anar a votar i no per qüestionar si es poden presentar o no.

Què és més fàcil? 

A vegades la democràcia és contraposada a la facilitat de les coses. Què fàcil és la política en el bipartidisme, o governa un o l'altre, res d'haver de pactar, renunciar, dialogar, trobar punts d'entesa... El mateix passa en aquest tema. És molt fàcil dir independència sí o no. El camí a seguir després de la celebració de la consulta és clar i nítid. La gràcia de tot plegat, entenc, està en dividir la realitat federalista aconseguint fer créixer aquest 34% a favor de la independència fins la majoria. Em sembla molt poc ètic i menys democràtic encara.

La realitat social catalana que parlàvem ens obliga a oferir una opció a prop d'una tercera part de la població. Solucions tècniques n'hi ha moltes, tres respostes, dues preguntes separades, possibilitat de marcar més d'una resposta... I això dificulta el camí a seguir després de la consulta. Sí, d'altra banda, s'estaria actuant en conseqüència d'una decisió en la que la majoria de la població no ha pogut expressar la seva voluntat.

Vull afegir, de tota manera, que una de les dificultats més grans és aconseguir la realització d'aquest hipotètic referèndum o consulta. Aquí és on aquesta gran part de la població sense la expectativa de tenir una resposta amb la que sentir-se còmode no lluitarà per a exercir aquest dret de l'autodeterminació. Donar una alternativa a tot aquest gruix de la població crec que és la clau per a crear una opinió majoritària a favor de la consulta i facilitar arribar a celebrar-la.

Fa temps, en la presentació de la consulta del 10A a Barcelona, Màrius Serra recordo que deia "Quina por tenen a preguntar?" en un al·legat brillant en pro a la democràcia i el dret a decidir que tenim com a poble que som. Em sembla una bona reflexió, una bona pregunta a fer, de cara a donar una resposta a les 3 grans realitats socials que tenim al nostre país, quina por hi ha a preguntar?

#eurovegas: els diners manen

Mocions contra #eurovegas a les institucions amb els vots dels diferents partits

Arribo tard, sí, tardíssim. Però no massa tard, de moment. Avui els enviats de Sheldon Adelson estan passejant pel parc agrari del delta del Llobregat acompanyat de les autoritats catalanes i protegit per un dispositiu policial diguem-ne generós per no dir exagerat. Un espectacle innecessari i cruel perquè ja em direu, per a què el senyor Adelson voldria veure què hi ha allà on hi farà dipositar tant de formigó armat.

És que en funció del què hi vegi ho deixarà de fer? Quina crueltat. Senzillament va a veure tot el que es pensa carregar i a tots els treballadors als que arrabassarà la terra. Ratlla la provocació. Però allà on calgui acompanyar el magnat, se l'acompanya.

Em dol l'actitud submisa del president de la Generalitat de Catalunya. Ja sabeu que la persona en sí, no em mereix massa respecte però esperava no haver de veure el president de la Generalitat de Catalunya doblegar-se, arronsar-se i rebaixar-se de les maneres que ho està fent davant un senyor molt i molt ric. Un cop més, la constatació que el major poder d'aquest món no rau en la democràcia sinó en els diners.

No hi ha llei, normativa, regulació urbanística o protecció mediambiental del territori que valgui davant una bona quantitat de diners. Els diners manen més que res en aquest país de pandereta en el que poc a poc anem acceptant que som. I amb país que cadascú entengui el que vulgui, perquè tant Catalunya com Espanya s'han agenollat de la mateixa manera davant un projecte del desarrollisme especulatiu i mafiós més ranci que hi ha.

Dubto que l'elecció de l'estat espanyol com a destinació sigui casual i no em refereixo al bon temps que hi fa, el gazpatxo i la paella. El desembarcament que ha fet Adelson ha estat magistral. Una regió europea amb l'aigua al coll, amb governants esperant un tema amb el que distreure una mica el personal disposats a des-regular el que calgui en matèria ambiental, laboral i fiscal. Però per despertar simpatia entre la població, què millor que usar la rivalitat territorial Barcelona-Madrid? Tots plegats, uns i altres, de peus a la galleda, un espectacle més del Catalunya-Espanya que a tants excita començant per la premsa tant catalana com madrilenya. I ja hi som, ni que sigui per anar contra Madrid, una bona part ja se'ls han guanyat, aquí. Magistral, també, senyor Adelson.

La premsa ha estat vilment utilitzada. Xifres estratosfèriques sense contrastar de llocs de feina generats, percentatges tramposos sobre metres quadrats i no sobre tamany de negoci, a banda de les editorials a les que ens té acostumats, ja, Manel Fuentes. L'últim exemple, l'enquesta d'avui al portal de notícies 324.cat feia una recargolada pregunta per a no saber la opinió dels seus lectors: "Creus que no ens podem permetre dir "no" a l'Eurovegas, com defensa CiU?" amb un resultat d'empat tècnic al moment d'escriure l'article que no es pot interpretar donada la pregunta.

A pesar de tot plegat, estic orgullós de com ha reaccionat la gent. És exemplar com s'ha creat, ha crescut i s'ha organitzat la plataforma Aturem Eurovegas amb pagesos, entitats ecologistes, associacions de veïns i veïnes, assemblees de barri, partits polítics i associacions de tot tipus. La mateixa ciutadania organitzada està compensant el biaix informatiu, està aportant arguments, articulant xarxes d'acció i debat i organitzant la resposta ciutadana a tant d'ocultisme i informació esbiaixada.

Quan semblava que ja no donàvem més de sí, quan semblava que després de la reforma laboral, el rescat bancari contraposat a les retallades mortals al sistema de benestar, la declaració de guerra als moviments socials i la limitació del dret de reunió la ciutadania estava resignada. Quan semblava que Eurovegas arribava en un moment de desgast social amb capacitat de reivindicació molt minvada, la nostra resposta és més forta i trobem noves aliances per enfrontar-nos-hi perquè sabem que la guerra que no es lluita està perduda i perquè la lluita per un món millor no només és una obligació sinó que és una manera de viure i gens renyida amb la felicitat.

Recentment, s'han sentit veus que reclamen un referèndum sobre la implantació d'Eurovegas a Catalunya. Sembla que sigui sempre l'última al·legació d'una reivindicació, el voler medir forces. No ho veig malament però no crec que sigui la estratègia que haguem de prendre com a moviment. D'entrada no se a quin àmbit hauria de fer-se, em plantejo si la gent que viu a les localitats properes a la zona hi tenen més a dir que la gent del pirineu, per posar un exemple. D'altra banda, confio molt poc que si es donés el cas, fos un exercici real de democràcia. Si els ajuntaments implicats encara no han rebut cap tipus d'informació, quina informació esperem rebre la ciutadania? De tota manera, tot i que no confio en un resultat no intoxicat, almenys decidiríem -enganyats o no- el poble i no només els diners.

DEMO violí & metal·lòfon MIDI

Aquests dies encaro la recta final del projecte de robòtica musical que ha estat el meu Projecte Fi de Carrera (PFC) d'Enginyeria Industrial en el que he desenvolupat una automatització d'un metal·lòfon i un violí.

Aviat tocarà defensar-lo davant d'un tribunal de professors i per això he fet un video per a utilitzar a mode de demo si el directe falla (esperem que no). S'ha composat la peça musical que posi de relleu les prestacions de cadascun dels dos instruments. Totes dues automatitzacions basades en la plataforma Arduino interpreten musicalment el senyal MIDI que els arriba en una connexió MIDI IN, tant pot ser d'un ordinador, un teclat o qualsevol controlador MIDI.

En funció de la nota rebuda, el metal·lòfon activa durant unes mil·lèsimes de segon l'electroimant que fa percudir la placa corresponent. El violí quan rep una nota a tocar, controla els 3 motors per a que el rodet del violí es posi a l'alçada corresponent (on un violinista posaria el dit), gira el violí per a que l'arquet fregui la corda que toca i l'arquet comença a moure's per a fregar la corda.

Com es pot observar, el violí desafina una mica. Això és degut a que no faig un control sobre la posició sensada (mesurada per un sensor) del rodet sinó que com que utilitzo motors pas a pas, es suposa que cada pas que s'ha fet fer al motor realment s'ha efectuat sense lliscaments. Quan es dóna un lliscament (alguns passos no es fan) la posició suposada i la real no són la mateixa. S'ha deixat per possibles millores futures el sensat de la posició i el control de posició en base a aquesta mesura.

La veritat és que el projecte (tot i que el PFC abarca fins on he arribat) és molt més gran que aquests dos prototips, qui sap si podré desenvolupar-lo sencer algun dia. De moment, estic molt content d'haver tingut la oportunitat d'arribar fins aquí. Gràcies a tothom que ho ha fet possible!

Resposta al conseller Cleries sobre la #maratopobresa

S'apropa la #maratopobresa de TV3 i poc a poc s'anima el debat sobre la mateixa. Repetidament he mostrat i argumentat el meu rebuig a aquesta ('Caritat o impostos' i frase del mes de 'Maig') i no tenia pensat fer cap article més sobre el tema, però avui he pogut llegir un article del periodista de TV3 Joan Carles Peris. M'ha semblat un article intrigant. Si bé l'autor accepta totes i cadascuna de les crítiques que deu haver llegit i sentit, segueix defensant la marató. Enmig de l'article, recolzant l'únic argument força d'aquest, diu:

"La Marató no és una iniciativa de cap govern, per molt que alguns ho vulguin fer veure així"

Així, argumenta que si és una iniciativa de TV3 no es pot contraposar a les retallades ja que aquestes no les fa TV3. Després argumenta que "no toca" parlar de les causes de la pobresa ja que dividiria l'espectador i que la marató "vol sensibilitzar i mobilitzar, no adoctrinar". Vaja, que vol recollir diners, aconseguir que tots pensem "pobrets pobres" i que no reflexionem sobre les causes estructurals de la pobresa ni ens plantegem saber "qui ha enretirat la cadira que falta", com diu l'Albert Sales en el seu brillant article sobre la marató.

El més sorprenent, però, és aquest "per molt que alguns ho vulguin fer veure". Primer he pensat que era una dedicatòria a tots els que critiquem la marató contraposant-la amb les retallades del govern però després he llegit que el mateix conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries havia escrit al seu blog sobre la marató:

"La idea va sorgir des del Govern, pensant que, si bé estem fent el que ens pertoca com a Administració tot i les dificultats, també hem de donar a la ciutadania la possibilitat de sentir-se protagonistes, implicar-se en la solució dels problemes que ara mateix estem afrontant."

Agraeixo profundament que em brindi la possibilitat de "sentir-me protagonista i implicar-me" en la solució dels problemes que en gran part estan generant i agreujant les retallades del seu govern. En què quedem, però? Em pregunto si Joan Carles Peris està acusant de mentider al conseller de Benestar i Família.

Llegint l'article del conseller sobre la marató no he pogut evitar respondre un comentari (que encara ha de ser moderat i espero que sigui publicat al seu mateix blog). Per si 'estranyament' no fos publicat, us el deixo a continuació:

Resposta al conseller Cleries:

M’agradaria una Marató per la Pobresa que parlés dels motius de la pobresa. La riquesa en temps de crisi no disminueix, senzillament es concentra. Els rics s’han fet més rics en temps de crisi. Una marató per la pobresa ha de conscienciar sobre els factors que influeixen en la pobresa i la principal (per molt que no els agradi aquesta paraula) és la classe social on es neix. Hi ha classes, no les neguin amb el seva famosa “cultura de l’esforç”..

Em sembla d’una hipocresia important dir que la Generalitat no dimiteix de la seva responsabilitat de lluitar contra la pobresa després del que ha passat amb la RMI, de les nombroses retallades en els serveis bàsics que ajuden a suavitzar aquesta motxilla tant diferent que portem cadascú al néixer. I no parlem de les retallades de Madrid (de la que sou còmplices).

No han volgut fer pagar la crisi a qui pot pagar-la, no han volgut parlar d’ingressos, al contrari, retallant l’impost de successions han renunciat a 200M€ anuals provinent de 500 famílies amb fortunes considerables (les herències de més de 2M€). Hi ha marge, es pot lluitar contra el frau fiscal, es pot implantar un impost a l’energia nuclear, una taxa turística (immediatament, no rebaixada i d’aquí uns mesos com han pactat amb el PP). I no parlo dels impostos espanyols suprimits o rebaixats al llarg dels 15 últims anys amb els vots sempre favorables del company Duran i Lleida.

I segueixen dient que retallar és molt dolorós però no tenen alternativa.. Au va, al menys reconeguin que d’alternatives n’hi ha però que no els agraden. Lliurin la batalla ideològica, no la neguin.

Ens fan triar entre donar o no donar a la marató per la pobresa apel·lant a la moral i la ètica individual. Jo apel·lo a la mateixa moral i ètica que espero que tingui per demanar-li que via impostos progressius facin que els més adinerats, els qui més guanyen i més tenen aportin més i no facin aquestes retallades tant doloroses.

I no em digui que les empreses marxaran, perquè aquesta cançoneta era la que regia la política fiscal d’Irlanda i mirin com està. Si Alemanya, França i els grans estats europeus que tant admirem haguessin fet cas a aquest argument, no tindrien la fiscalitat tant potent que tenen que permeten una despesa pública tant més gran que la nostra.

Ja sé que amb un comentari al seu blog no canviaré la seva ideologia, doncs ja fa molt temps que s’hi dedica i deu ser clara. Només demano que publiqui el comentari i que si el contesta, faci l’esforç de respondre el que li he dit i no donar una resposta genèrica emparada en la nació, la solidaritat i bla bla bla, si ha de ser així, no em contesti.

Si us plau, no neguin l’alternativa, discuteixin-la, rebatin-la amb arguments. No la neguin ni la menyspreïn com fan ara, és una actitud prepotent que no és digna de la Generalitat de Catalunya.

Actualització (24 de maig)
El meu comentari ha estat publicat i el conseller de Benestar i Família va respondre ahir amb dos comentaris per separat:

Respostes del Conseller Cleries:

"Estic convençut que el proper diumenge el conjunt de la ciutadania de Catalunya farem una gran mobilització en la lluita contra la pobresa. Mentre anem intentant sortir de la crisi, no podem deixar a les persones i famílies que estan en situació de més vulnerabilitat, les hem d’atendre bé! Des de les administracions hem de fer el que toca, però això no treu que hi hagi una gran resposta de la gent, del país. Fem costat a través de les entitats del tercer sector social. SOM-HI!!!!" 

"Crec fermament en els drets socials i en el paper de les administracions per garantir-los. Però també crec en la societat, en les persones i en el moviment associatiu. En la capacitat de resposta de la societat davant dels problemes. Malament qui només ho espera tot de l’administració. L’administració ha d’estar al servei de les persones. Però la societat ha de tenir capacitat de resposta.
Crec em la JUSTÍCIA, evidentment, però també crec en la SOLIDARITAT que S’IMPLICA, com els milers voluntariat i els milers d’entitats socials del país. CATALUNYA és una nació solidària. Diumenge amb la Marató de TV3 ho tornarem a fer visible en favor de les persones i les famílies.
SOM-HI!!!!!!!!!!!!"

Efectivament, les expectatives s'han complert, són respostes molt genèriques i que apel·len a la emotivitat sense entrar a rebatre ideològicament res de res. Igualment no he pogut evitar respondre:

Rèplica al Conseller Cleries:

"Quina vil trampa fa vostè pintant com coses diferents el paper de l’administració i la solidaritat de la societat catalana. Què és sinó solidaritat la redistribució de la riquesa?

L’administració i la societat són un, no ho intenti dividir. La capacitat de resposta l’hem de tenir tots i hauria d’haver estat trobar els recursos d’allà on es poden agafar per a seguir garantint que “ningú es queda fora de joc”.

Li proposo que facin un “impost solidari” o un “impost patriòtic” pel qual les grans fortunes de Catalunya aportin més. La recaptació podria ser 100 vegades el que es recaptarà el dia de la marató. Això seria solidaritat de veritat. Els fa molt mal, diuen, fer les retallades, els deu fer més mal fer mesures com aquesta perquè no n’han fet ni una.

Si som una nació solidària, siguem-ho. Tots. Els més rics també"

____________________________________________
Enllaços sobre la #maratópobresa:

Articles

• Fem història amb la Marató per la Pobresa - Josep Lluís Cleries (conseller de Benestar i Família)
• Sobre la Marató per la pobresa. Jo també ho vaig preguntar - Joan Carles Peris 
• Una marató (im)prescindible - Albert Sales 
• La Marató de la Hipocresia: motius per un boicot - Roger Molinas (Arqueòleg Glamurós)
• La Marató per la pobresa: cap a la denúncia social o la neteja de consciència col·lectiva? - Jordi Bernabeu Farrús 
• Demanar esforços a una societat exhausta - David Messeguer
• La pobresa té causes. Les causes tenen responsables. La pobresa té responsables - Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament (FCONGD)
• És millor fer aquesta Marató que no deixar de fer-la - Antoni Bassas
• Una Marató massa diferent - Arnau Funes
• El cinisme de la marató de la pobresa - Jordi Guilera 
• Marató i lluita quotidiana contra les desigualtats - Agència de comunicació social d'ECAS
• Crítica a "La Marató contra la pobresa"(I): El Lobo se disfraza de cordero - Lucas S. Ferro Solé (Ambientaliqual)
• President Mas, per què no recupera l’impost de Successions? - Òscar Mateos 
• Marató Pobresa - Pere Nieto
• Caritat o impostos? - Joan Vallvé

Notícies

• La marató per la pobresa de TV3 encén la xarxa - el Triangle 
• La Marató per la pobresa: un exemple per entendre la dinàmica present i futura del capitalisme - la Directa
• Marató contra la pobresa, el peatge solidari - Enric Rimbau (Media.cat)
• Un contraespot crític amb la 'Marató per la Pobresa' multiplica a internet les visites de l'anunci oficial - El Periódico de Catalunya
• 'No falten cadires, sobra cinisme' - Vilaweb
  

Altres

• (youtube) La marató de TV3: #sobrencadires

Maig

Frase del mes: Que ningú es quedi fora de joc

Aquest és el lema de la marató extraordinària que TV3 farà per la pobresa. Sense pensar-hi gaire, un pensa que sempre està bé que es munti una marató, una acció solidària massiva del país, bla bla bla...

Fins ara la marató, em generava una sensació contraposada. Crec en la recerca pública, el finançament públic de la recerca científica és la garantia que es farà una recerca amb el finançament aplicat en funció del bé comú i no de la rendibilitat del projecte o del coneixement que hagi generat. L'exemple és la esgarrifant dada que els defensors de la recerca privada (estil estats units) no em poden respondre mai, i és que per molt pioners que siguin als EUA en recerca, la majoria dels recursos destinats a la recerca de la indústria farmacèutica és en la virilitat masculina i l'estètica femenina. No els culpo, no podem pretendre que les empreses inverteixin en el que ens interessa a nosaltres, per això no crec en "potenciar" (un eufemisme de desgravar i ajudar fiscalment) la recerca privada. I finançar en una recapta caritativa aquesta recerca posa en evidència la falta d'inversió pública i fins i tot permet que els nostres representants polítics hi comptin a l'hora de fer números fent que no sigui una aportació "extra" sinó al contrari.

Però d'altra banda, la marató anava acompanyada d'un component de donar visibilitat a malalties minoritàries, a la sensibilització cap a la prevenció, la solidaritat i el coneixement i és que hi ha molt més que el programa que recapta diners, moltíssims instituts i escoles del país reben xerrades i debats sobre el tema de torn.

El que és el 'colmo', però, és la marató per la pobresa. Aquí ja no hi passo. És una broma de mal gust que la televisió pública recapti diners per a que "ningú quedi fora de joc" després de la retallada i tancat el grifo de la Renda Mínima d'Inserció (la eina més potent que es tenia contra l'exclusió i pobresa), imposat el pagament de les receptes mèdiques, retallat la sanitat, l'educació, apujat el transport públic...

En fi, en aquest article ja explicava perquè estic en contra d'aquesta marató: "Caritat o impostos". Els motius en segueixen sent els mateixos. 

Cançó del mes: El fong i el llangardaix - Joan Colomo (Producto Interior Bruto Vol.2)

Joan Colomo ha tret el segon volum del seu Producto Interior Bruto, és quasi obligat que aquest mes, la cançó sigui El fong i el llangardaix, una de les cançons que més m'agraden d'aquest disc juntament amb Mart, Ya Ves Andres i Mans Buides. Us deixo la cançó amb el videoclip de la cançó, que ja és en la llista d'Spotify de les cançons del mes.

Recomanació del mes: Anuari Media.cat - Els silencis mediàtics del 2011

El silenci és una censura molt efectiva. A Media.cat, l'observatori crític dels mitjans de comunicació catalans, cada any fan un recull dels temes silenciats. La força de les grans empreses anunciants és desproporcionada davant uns mitjans que depenen dels ingressos dels seus anuncis. 

Aquesta recomanació podeu considerar-la tant per l'anuari (un dels moments importants de l'any a Media.cat) com per el portal media.cat on s'hi van publicant estudis del tractament de les notícies dels diferents mitjans així com notícies que per un motiu o altre han quedat silenciades. 

A twitter els podreu seguir a @MediacatCat. Podeu descarregar-vos l'anuari dels temes silenciats el 2011 aquí.

Abril

Frase del mes: "el riesgo de que la gente viva más de lo esperado" Gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde.

El FMI proposa modificar l'edat de jubilació davant el "problema" que la gent viu més de l'esperat. Després d'aquestes desafortunades paraules amb un missatge no gens desafortunat sinó intencionat, el FMI segueix demostrant que des d'un punt de vista econòmic no deixem de ser unitats de consum i despesa. Quan ens jubilem no sortim a compte i el fet que afortunadament l'esperança de vida s'hagi allargat i tants milions de persones gaudim de salut per arribar a viure més anys de la nostra vida resulta ser un problema.

Ja em direu fins a quin punt hem arribat. El funcionament de l'economia és una artificialitat, no deixa de ser com funcionem els humans, les institucions i empreses dominades per humans. Com hem deixat que alienin l'economia i la deslliguin de la responsabilitat de cada individu? Llavors no és que siguem mala gent, no, és que l'economia "funciona així". Quina estafa, com si no poguéssim governar-la, com si ningú fos responsable d'això. Quina rentada de cara als especuladors i directius financers agressius. No és que ells siguin els responsables, és l'economia. A cagar a la via.

Cançons del mes:  

Ja no sap greu - Paul Fuster (Repte)

I estels - Ferran Palau (L'aigua del rierol)

No ho he pogut evitar. Aquest és un mes agitat musicalment i tot apunta que el proper també ho sigui, aquest mes hi ha dues cançons del mes, irrenunciables totes dues.

I és que quan Amniòtic Records publica alguna cosa és per a estar-hi atent. Ferran Palau, part del clan d'Anímic, publica aquest atemporal 'L'aigua del rierol' amb cançons delicades, que van quallant. He escollit una de les que en aquest moment més m'agraden i és que és un disc amb vida. Les cançons tenen el seu moment i a mesura que s'escolta es van cedint el protagonisme les unes a les altres com si fossin un grup de ciclistes en un velòdrom.

Però irrenunciable, també, és la reaparició d'en Paul Fuster en un disc (Repte) en català. N'hi haurà molts pels que la notícia és que Paul Fuster ha tret un disc en català. Crec que la notícia és que en Paul Fuster ha tret un disc. I és que fins que com a país no ens acostumem a valorar i celebrar la creació artística catalana i no la creació artística en català, ens allunyem de ser un país i ens apropem a una 'reserva ètnica'.

Tornant al disc, estic molt content que el canvi de llengua que es fa d'una manera natural i fins i tot lògica, sentint el disc. Crec que no s'ha perdut cap bocí del que jo escoltava fa uns anys i és el que celebro. Per qui no coneixia fins ara a Paul Fuster, vull recomanar enèrgicament que explori el seu passat musical que té autèntiques perles, estic segur que qui ja el coneix hi està d'acord. 

Recomanació del mes: Home a l'aigua - llibre de poemes/aventures de Pau Gener Galin

Pocs cops es pot recomanar un llibre que encara no s'ha llegit. Però havent llegit i sentit el Pau (amic de Paul Fuster, per cert) estic segur que aquest home a l'aigua promet. Quan l'hagi llegit, prometo crítica. De moment, us recomano el llibre així com tot el que fa i ha fet en Pau Gener, un escriptor compromès, sensiblement contundent com només ho pot ser el que mesura i selecciona les paraules amb l'habilitat del poeta que és i creativament inquiet. 

Dret al treball, piquets i violències

Divendres va ser un dia de ressaca, la Vaga General de dijous encara omple els murs de Facebook i els timeline del twitter de molts amb valoracions i reflexions sobre tot el dia amb especial presència de referències al que va passar al centre de Barcelona i els detinguts del matí en insòlita presó preventiva.

Divendres tot just s'acabava un dia de 48h per a molta gent. Gent que des que començava el dijous -a les 00h- s'organitzaven per a aturar el país amb els piquets i no van parar fins a l'hora de la manifestació massiva al Passeig de Gràcia. A tota aquesta gent, de plataformes veïnals, de sindicats, d'assemblees de treballadors i un llarg etcètera en que tothom qui va participar-hi se senti al·ludit: mil gràcies perquè ahir, per molt que els de can Godó diguin el contrari, la vaga va ser tot un èxit.

Un èxit en un context extremadament difícil. En el moment on pesava molt la precarietat extrema, la necessitat econòmica de la gran majoria, l'amenaça i coacció exercides per moltes empreses i el qüestionament continu de l'efectivitat, el sentit i perquè no el propi dret a fer la vaga, un moment on més que mai la decisió dels treballadors a exercir el seu dret a fer vaga era més difícil de prendre, el país es va aturar.

I cal dir-ho, es va aturar gràcies, també, als nombrosos piquets. 

Piquets que van ser els primers blancs de l'artilleria mediàtica de la dreta aconseguint en molts casos la condemna moral de molts i moltes dels que creien en la vaga i que l'exercien. Normal però injust. Els piquets no són cosa d'avui, són també responsables dels drets guanyats, esgarrapats, aconseguits després de molta lluita d'anys que ens estan robant un a un. Si acceptem aquests drets laborals i socials guanyats fins ara, acceptem com s'han aconseguit. O una cosa o l'altra, quedar-se amb els drets i criticar els piquets em sembla un gest hipòcrita.

I avui ningú parla del dret al treball.

De cop, tots els que ahir el defensaven avui se n'obliden i a una altra cosa. Només se'n recorden d'aquest dret el dia de vaga mentre la resta de dies hi ha 5 milions d'aturats que volem exercir-lo i és que avui, els mateixos que parlaven del dret a treballar parlen de violència. 

Sobre això tinc vàries coses a dir-hi. Sí, hi va haver aldarulls i sonats a Barcelona. No els aplaudeixo ni crec que sigui la manera, però els entenc perfectament.

Per mi no és la manera. Jo crec que no aconseguirem canviar res si no som una majoria, i més enllà d'eslògans ben trobats, no són el 99%. Si bé és veritat que l'1% ho sap, nosaltres, el 99% no tenim consciència de ser-ho. Si algun dia ho arribem a aconseguir, podrem canviar tot el que vulguem organitzant-nos. En la línia d'aconseguir ser aquesta majoria que realment som, la violència no hi ajuda gens. Molts no volen estar en la mateixa lluita que els que lluiten amb violència, per això crec que és contraproduent.

Sense deixar de recordar que la violència va ser molt minoritària i que no s'ha de relacionar amb la majoria pacífica, crec que cal contestar també al que es diu des d'Interior. No són gent amb ganes de trencar coses, no és igual que els brètols que després de celebrar que el Barça ha guanyat la lliga trenquen bancs i cabines. Ahir la violència era una resposta a la violència del sistema, ahir la violència era fruit de la desesperació, de la injustícia repetida i en augment.

La violència d'ahir al centre de Barcelona no té res a veure amb la violència estructural del sistema, amb la pobresa extrema a la que arriben moltes persones mentre es rescaten bancs i caixes amb beneficis immorals, no té res a veure amb la violència que representa ser desnonat d'un pis mentre un dels culpables de la crisi que t'ha posat en aquesta situació somriu a la seva cadira de ministre d'economia, no té res a veure amb la violència de tancar hospitals, unitats i allargar llistes d'espera mentre les grans riqueses i empreses segueixen tenint comptes en paradisos fiscals.

Com poden condemnar-la tant quan un dels ministres en feia negoci, de la violència?

Hi ha moltes formes de violència, que la menys explícita no passi desapercebuda per a que puguem ser justos i denunciar-les totes.

El que no es pot tolerar és el barregem-ho tot, el confonem al personal i vinculem les destrosses del vespre amb els detinguts al matí per argumentar la presó preventiva sense fiança a diferència de Matas, Millet, Montull i una llarga llista de gent. Uns nanos que tallaven un carrer amb uns containers al matí és profundament desproporcionat que hagin d'esperar a un judici a la presó.

Estem vivint una llarga ressaca en la que han aconseguit que més que celebrar l'èxit de la mobilització, estiguem pendents dels nostres companys a la presó mentre als mitjans públics es criminalitzi tot el que va passar al 29M per pocs centenars de persones.

Més val que ens refem ben ràpid, ja hi ha nous motius per a no aturar-se i seguir la lluita pacífica però enèrgica. L'amnistia fiscal pels que han defraudat milions durant anys, la pujada de l'energia, les retallades dels pressupostos (a excepció de l'església i en menys mesura defensa)... No tenim opció, no podem parar perquè, de gran, volem ser uns avis com cal i que al explicar les nostres 'batalletes', siguin totes victòries i conquestes socials.

Un avi com cal

A vegades recordo la postura amb què la majoria de fills i néts entomàvem una sessió de "batalletes" dels pares o avis. Aquella postura entre la resignació i l'avorriment mentre m'explicaven "ui, que això i allò altre, abans ni pensar-ho..." Un munt de coses que si bé n'entenia el significat, fins que he sigut més gran no he pogut arribar a entendre'n la magnitud. Quina gran lluita hi ha hagut, quantes vides senceres, morts, llàgrimes i suor per arribar aquí.

Quina por m'entra quan penso que les nostres "batalletes" potser siguin ben diferents. 

Quina actitud seria la dels nostres fills i filles al sentir-nos explicar-los que abans la gent que no tenia diners també podia anar a l'hospital perquè el pagàvem entre tots? Entomaran amb avorriment que els expliquem amb un nus a la gola que ja sabíem que estàvem acabant-nos els recursos i provocant un canvi climàtic? 

No en tinc prou amb posar tots els esforços en procurar no tenir cap motiu per avergonyir-me'n. No en tinc prou. No és qüestió de lliurar-se d'una culpa individual, és que això no pot arribar a passar. 

Val més que ens posem tots les piles. Ja no és suficient la pròpia mobilització, és completament insuficient davant el que ens enfrontem: la resignació i l'escepticisme de la majoria. No ens podem permetre, en un moment tant crucial de la nostra història, el dubte dels qui d'una manera o altra estem preocupats per l'estat del benestar, per la sanitat, l'educació, el transport públics. 

Tots i totes hem de deixar de ser un element reflexiu ("perquè faré vaga?") i convertir-nos en un actor mobilitzador ("com puc convèncer a amics/companys de feina/familiars de fer vaga?").

Tenim recursos a tot arreu, cadascú els pot trobar d'allà on li agradi més però hem de convèncer a tothom qui tinguem al voltant que s'incorporin a la lluita. El 29 de Març es lliura una batalla important la Vaga General i seguirem després. Serà llarg, serà dur, hi haurà més batalles perdudes, però no podem fer res més que plantar-hi cara. Si no què?

Espero poder ser el pare i l'avi pesat que explica "batalletes" de com ens va costar aconseguir això i allò altre. Crec que és el que més desitjo, vosaltres no?

Març

Frases del mes:  

"No han entès la situació del país" Artur Mas

El president de la Generalitat ha tornat a menysprear a qui s'oposa a les seves polítiques amb la mateixa tàctica de sempre. I és que funciona. Des d'un punt de vista on el que fa la Generalitat és l'únic que es pot fer, tota queixa queda qüestionada i etiquetada de "pataleta", "ignorància" o "poca responsabilitat".

En saben. No hi ha millor batalla que la que es guanya sense lliurar-se. No hi ha hagut lloc a cap batalla ideològica si es pinten com a inevitables les retallades i no hi ha culpables més que els que van "gastar massa" si mai, mai de la vida, es parla dels ingressos. Han portat el debat al seu terreny, aquí només es parla de despesa. Si no hi ha diners, hem de gastar menys. La tramposa analogia amb la economia familiar.

Entonant el "a mi no m'agrada retallar però és l'únic que puc fer" ens deixa com irresponsables i demagogs als qui sabem que en política no hi ha mai una sola sortida (i recordem que només entrar es van rebaixar impostos a famílies adinerades).

La feina nostra doncs, amb un sol gest dialèctic, ja no és lliurar la batalla ideològica sinó convèncer i intentar cridar als quatre vents que HI HA ALTERNATIVA! I quan algun dia part de la societat catalana se n'hagi assabentat, podrem lliurar la batalla en la que cadascú haurà de decidir quina alternativa prefereix, la de les retallades de despesa o la de l'augment dels ingressos per part de qui té més, qui més guanya i qui més contamina.

En saben i tenen bons ajudants. Perquè la veritat es construeix a base d'informatius, telenotícies, diaris i ràdios. I ja veiem quins mitjans persisteixen i tenen més audiència. I quan la veritat ja és una molt concreta, quasi que no cal opinió.

De moment, els que ens queixem i denunciem l'espiral de recessió econòmica i pèrdua de drets de tot tipus a la que ens porten les seves polítiques, tots aquests seguim sent uns "irresponsables", uns "demagogs" o senzillament "no entenem la situació real del país".

"Protestant no s'aconsegueix res" Mariano Rajoy

Menys elaborada ha estat la resposta del president del govern espanyol. La seva batalla és una altra, la de desanimar i desarticular la creixent mobilització de repulsa a les mesures que ja ha pres el seu govern i a l'espera del gran paquet de retallades que s'ha anunciat però no concretat. Mentint no es va enlloc. No només és mentida sinó que la protesta ha estat una de les grans palanques de canvi al segle XX. La diferència entre segles, desafortunadament, és que la protesta va aconseguir guanyar molts drets. Avui estem protestant per defensar-los i intentar mantenir-los. Quina decadència.

Tinc l'esperança que la història posi cadascú al seu lloc. No vull haver d'explicar als meus fills i néts què era la seguretat social, que entre tots pagàvem els hospitals, les escoles, les universitats... vull que ho vegin amb els seus ulls. Vull, com els meus pares, explicar que les coses abans estaven pitjor.

Per això caldrà protestar molt més i molt més alt, perquè sí que s'aconsegueixen coses, així.

Cançó del mes: The daily mail - Radiohead (The Daily Mail & Staircase)

L'any passat, un dels meus grups preferits, Radiohead, van treure un disc nou després d'un llarg silenci. 'The king of limbs' no va ser rebut amb massa efusivitat per molts dels fans que esperàvem el disc amb ànsia. Però, al menys en el meu cas, després d'escoltar-lo més ha acabat sent un bon disc (ni molt menys dels millors). Sobretot, després de veure i sentir el directe al programa FROM THE BASSEMENT. Dues cançons noves es van sentir en aquest directe, Staircase i la que he escollit com a cançó del mes, the Daily Mail. Aquí us deixo el vídeo de la cançó: 

Com ja debeu saber, aquesta i totes les cançons del mes, les podeu trobar a la llista de reproducció d'Spotify amb ja 45 cançons: Cançons del mes - walden III.


Recomanació del mes: Verkami.com - Micromecenatge

Cada cop trobem més idees i iniciatives innovadores que empoderen la ciutadania, cooperatives de consum, energètiques, banca ètica, etc. El crowdfunding o micromecenatge sorgeix en un moment en el que tant la subvenció pública a projectes artístics o de cooperació és complicada com el finançament per part dels bancs és una utopia. Verkami és una plataforma per conseguir finançament de manera distribuida. Tothom pot ser micromecenes d'un projecte i tothom pot fer un projecte per a ser finançat d'aquesta manera.

Projectes com l'Anuari Mediacat dels temes més sil·lenciats a la premsa durant el 2011 o la campanya RobaNeta que elaborarà una guia per vestir-se sense contribuir a l'esclavitud han estat finançats recentment d'aquesta manera. Us recomano que hi feu un cop d'ull, tant al portal com als projectes perquè valen molt la pena.