Carta al no-votant d'esquerres

No ens coneixem, o potser sí, en algun cas. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge, el 22 de maig, hi ha eleccions municipals a tot l'estat. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que votem. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem". Perquè sóc dels que pensa que sempre, sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. No pel fet d'abstenir-nos deixen d'afectar-nos les accions que pugui fer un govern, i l'exemple d'aquests dies és ben clar. A qui no li afecten les retallades sanitàries?

Sempre estem a temps de queixar-nos com dissabte passat. Però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

No votem gestors, votem polítics. Ens demanen que triem el partit que defensa una ciutat més semblant a la que volem. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat, amb voreres més amples i accessibles o amb més carrils pel cotxe i la moto, amb més transport públic i més barat o amb més túnels d'entrada pels vehicles i més aparcament.

Després ens queixarem i, com deia, en tindrem tot el dret però el motiu de queixa allà estarà. Jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar i que les coses es facin de la manera que jo crec que s'han de fer i per això penso votar.

A Catalunya sempre hi ha hagut les mateixes majories. Els partits petits només han pogut triar si ser o no un matís en el projecte polític de socialistes o de convergents. Sou molts, tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Barcelona pot decidir per tot Catalunya?

enquesta d'avui al periódico

Últimament he estat parlant amb molts independentistes d'esquerres que dubten. L'aparició de Laporta i la indefinició de Portabella davant el possible pacte amb Trias no ho posa gens fàcil per tot aquest col·lectiu gens minoritari.

Però podria ser pitjor, si el 22 de maig tinguéssim eleccions generals o eleccions al parlament de la generalitat tindrien un seriós problema. 

Jo crec que no han d'estar preocupats en absolut de cara al 22 de maig, i és que la independència de Catalunya no és una cosa que s'hagi ni tan sols de discutir en l'ajuntament de la població on hi viuen una cinquena part de tots els habitants del país, per molt capital que sigui. Per tant, la meva resposta al títol de l'article és: clarament no.

Amb això no vull dir que no hem de tenir en compte aquest factor a l'hora de votar el 22 de maig. El que a nivell de ciutat és importantíssim per tots aquells que volem redibuixar la nostra relació amb l'estat espanyol és que la llista a la qual votem tingui sensibilitat per el tema i no tingui condicionants a l'hora de reclamar competències i/o inversions per part tant de la generalitat com de l'estat. I aquests, no seran ni socialistes, ni populars ni convergents, a ningú se li escapa el perquè.

Així que jo crec que tots els i les independentistes d'esquerres que dubteu perquè no voleu fer regidor a Laporta ni us voleu arriscar a fer indirectament Trias alcalde, crec que teniu una opció ben clara, la de ICV-EUiA.

A Barcelona masses vegades es vota no només en clau local i crec que això és un error. El 22 de Maig configurarem el nou ajuntament de Barcelona, si en el sí d'aquest no hi haurà el debat nacional sobre la independència, perquè un votant d'esquerres s'hauria d'arriscar a fer Trias alcalde? Perquè un votant d'esquerres hauria de fer Laporta regidor?

Ningú m'ha donat la resposta encara.

Blocs electorals, línies editorials i la llibertat del periodista

Arran d'unes interessants converses al twitter amb alguns periodistes (@sergipicazo i @ClaraMolins) amb la complicació que impliquen els 140 caràcters, he volgut escriure alguna cosa més extensa al respecte. Ja fa quasi una setmana que ha començat la campanya electoral pròpiament dita, ja sabeu que poques diferències queden ja entre la precampanya i la campanya; cartells electorals, espais electorals (TV i ràdio) i els anomenats blocs electorals.

Cada campanya electoral veiem com els periodistes es queixen dels blocs electorals que determinen el temps i l'ordre que es dedica a cada partit en funció de la seva representació (regidors en aquest cas) en la informació de la campanya. No puc dir que estigui en contra dels arguments amb els que s'oposen als blocs, el criteri i la ètica periodística hauria de ser de manera natural el que regulés els temps, ordres i contingut de les notícies de qualsevol mitjà de comunicació.

Sí, òbviament hi estic d'acord. El que jo no veig clar és que els blocs electorals sigui l'únic factor que impedeix aplicar lliurement als periodistes el seu criteri. I em remeto a la informació política de la resta de l'any, no crec que aquells resultats mediàtics siguin fruit del criteri periodístic. Crec que per a que sigui així el periodista hauria de tenir una llibertat que ara no té amb ni sense blocs.

Què vull dir amb la llibertat del periodista? Crec que els professionals de la informació tenen vàries traves per tal de no poder fer la seva feina amb rigorositat professional. Són conegudes les reivindicacions dels periodistes pel que fa a les seves condicions laborals i més en aquesta època que passem de crisi en la que s'ha acomiadat tant. No vull deixar de parlar de la línia editorial, aquest gran eufemisme és una imposició més, interessos empresarials i/o polítics que condicionen el periodista. Cada mitjà és un món, el cert és que tot en un grau o altre limiten la llibertat dels seus periodistes i és prou fàcil de distingir-los.

Què passa quan no hi ha blocs electorals en la informació política als grans mitjans? En diaris com La Vanguàrdia, el Periódico, l'Avui/el Punt o el recent nascut Ara (per parlar només de diaris) quins espais i continguts polítics hi ha? Hi ha massa aspectes que no són producte del criteri periodístic. Si molts critiquen els blocs al·legant que afavoreix 'els grans', crec que és dels pocs moments de l'any on ICV, per exemple, té espai als mitjans. La proporcionalitat dels blocs fa que sigui poc però sempre és més que la quota que la resta de l'any.

Així què, estic defensant els blocs? Doncs crec que els blocs són una solució injusta a un escenari encara més injust. Per tant, crec que s'hi han d'incorporar modificacions que facin que siguin menys proporcionals, la resta de l'any els grans ja tenen prou espais en els "seus" mitjans. D'altra banda s'ha de millorar la presència dels partits sense representació, no pot ser que les CUP, SI o C's se'ls tracti igual que el PATO, per exemple. I ja sabeu què en penso de SI i C's. D'altra banda la proporcionalitat no hauria mai de ser respecte a la representació sinó als percentatges de vot mentre no tinguem una llei electoral proporcional (si és que algun dia la tenim). Si IU al congrés té 2 diputats quan va treure 200.000 vots més que CiU que en té 10 li pertoquen més o menys minuts electorals? Un altre dia parlarem de la injusta llei electoral.

D'altra banda, tenim el contingut de la informació. Hi ha alguna norma que faci que quan un polític parla d'un altre aquesta sigui la notícia? Ho sembla. En discurs de mitja hora, entenc que un polític ha de plantejar el model que defensa i en quines propostes s'aplica aquest model però també contrastar-lo i confrontar-lo amb els altres models ideològics. No m'agrada que sempre surti el tall en què un parla de l'altre i l'altre del de més enllà, això no és l'important de la política, de fet és el que l'està perjudicant.

Aquests dies em trobo amb la materialització d'això que diem desafecció, de la desconfiança vers la política de la ciutadania. La contradicció de sentir que la gent demana propostes i no pica-baralles però veure que molts (ni molt menys la majoria) no volen agafar cap tríptic polític amb aquestes propostes, i ja no parlo d'entrar a cap web.

Crec que aquests anys, en aquesta crisi (altra vegada) del sistema capitalista, cal més política (al meu entendre, d'esquerres) per a sortir-ne superant el sistema a l'hora i no replicant-lo perquè si no serà qüestió de temps tornar-hi. El mercat ja hem vist què fa sense que ningú el controli. Per això fa mal veure com el "tots són igual" i els discursos populistes que dinamiten la convivència cada cop tenen més presència social desgastant la política i pervertint el sentit de la seva existència.

Cal pla de rescat de la política i això no passarà, entre moltíssimes altres coses, fins que el periodisme es pugui exercir en llibertat sense necessitats mercantils (audiència) ni interessos polítics i empresarials ni línies editorials (vinculats a l'accionariat i als contractes publicitaris). Què en penseu vosaltres?

El retorn de Robin Hood

Article que em van publicar al setmanari el Triangle del dia 29 d'Abril:

Finalment l’anunci s’ha acabat executant, la generalitat escudant-se en que era una promesa electoral –com si els haguessin obligat a fer-la– ha anunciat que pràcticament eliminaran el que quedava de l’impost de successions. Després de la revisió que en va fer el tripartit, el que en quedava era poc parlant de població afectada però en canvi era molta la recaptació obtinguda ja que eren només les grans fortunes heretades les que pagaven. 

Em deixa perplex la simpatia i agraïment que amb la que es rep aquesta mesura que només afavoreix poc més de 500 persones. Alguna cosa s’ha explicat malament quan entre els partidaris de l’eliminació hi ha gent que no té ni tindrà mai cap patrimoni a heretar o deixar en herència. 

La vella guerra de la distribució de la riquesa. Mentre a un bàndol els diners generen més diners i demanar-ne té un preu, a l’altre bàndol, guanyar-ne molts t’obliga a compartir-los per pagar uns serveis i garantir els drets tant teus com dels que no poden pagar-se’ls. 

La riquesa es mou per un canal dual, públic i privat, que remen cap a costats oposats. És feina de les esquerres dotar l’estat de sistemes que facin assumir a les grans riqueses els costos de l’estat del benestar i d’aquesta crisi de la que n’han sortit encara més rics. Però per contra, renunciant al seu ideari, la socialdemocràcia a tot Europa ha donat per perduda aquesta guerra i ha canviat de bàndol. A Espanya, de la mà de CiU, primer Aznar i després Zapatero han anat desmantellant del sistema redistributiu espanyol. En quinze anys s’ha rebaixat en 2 punts l’IRPF per a les rendes majors de 60.000 euros anuals (sols un 4% de la població), s’han eliminat l’impost del patrimoni i l’últim tram de l’impost de societats per a les més grans empreses (només un 0,12% del total). Ara que tenim dèficit, però, lluny de recuperar els més de 8000 milions d’euros anuals que recaptaven aquests impostos, l’únic que s’ha pujat ha estat l’IVA (el menys progressiu de tots els impostos) i han començat a reduir la despesa; les famoses retallades.

Tan important com la reforma laboral o la de les pensions és aquesta perversió del sistema fiscal i, en canvi, les mobilitzacions ciutadanes han estat notablement diferents. No recordo cap vaga general ni cap gran manifestació en contra de totes aquestes reformes fiscals que han provocat que siguem un dels estats europeus amb més desigualtat entre rics i pobres. De res serveix denunciar les retallades en la despesa si acatem la rebaixa dels impostos progressius.

En aquest context decebedor, les esquerres tenim motius per a l’optimisme, fa uns dies el Parlament Europeu ha aprovat la creació de la taxa Tobin, un impost de 0,1% per a totes les transaccions financeres que a falta que la Comissió Europea la instauri podria generar només a l’estat espanyol 6.300 milions d’euros anuals. És la redistribució materialitzada, una taxa que penalitza el moviment de grans fortunes, l’activitat financera especulativa i dificulta l’existència dels paradisos fiscals.

Avui la prioritat de les esquerres és la batalla de la redistribució de la riquesa, ja que és l’únic que ens permetrà no desmuntar l’estat i el poder públic davant de la pressió dels mercats. Aquesta taxa és la nostra bandera per a fer pedagogia i augmentar la fiscalitat progressiva. És que els rics aportin el que els toca. És que els que mouen diners amunt i avall especulant paguin. És que els que ens han portat a la crisi assumeixin la seva culpa. És el retorn de Robin Hood.

Maig

Frase del mes: "Ningú pot retallar les teves idees"

El divendres començava oficialment la campanya electoral per les eleccions municipals, ja fa temps que ICV-EUiA amb en  Ricard Gomà com a cap de llista, vam presentar el lema i el cartell de campanya. Com hem fet sempre, tenim un lema que no podria dur qualsevol altra opció política.

D'entrada el lema situa clarament el fenòmen de les 'retallades' no només les més famoses executades pel govern de la Generalitat d'Artur Mas. Quan parlem de retallades també ens referim a les que ha protagonitzat Zapatero i un PSOE que ha fet un gir cap a les polítiques neoliberals amb la reforma laboral (ineficaç i injusta com les últimes xifres d'atur confirmen) o la reforma de les pensions per citar dos exemples. 

Aquí és quan s'ha de posar en relleu quines polítiques fan els socialistes depenent dels socis que tinguin. A Barcelona, l'augment en un 40% de la despesa social (duplicant les places d'escola bressol públiques o universalitzant les beques menjador) va de la mà del govern amb ICV-EUiA i només és quan el PSC es desmarca i pacta amb CiU quan apareix la ordenança del civisme, l'hotel vela o la requalificació del miniestadi.

El lema posa clarament les idees com a riquesa que sempre tindrem la majoria social de la ciutadania de Barcelona que de cap manera ni el govern més neoliberal ens podrà retallar i situa la opció eco-socialista com la única que barrarà el pas a aquesta dreta que sota arguments fàcilment desmuntables retalla els serveis públics i a l'hora rebaixa els impostos als qui més tenen i als qui més guanyen.

Com alguns de vosaltres sabreu, formo part d'aquesta candidatura en el número 28 de la llista. És obvi que no és un lloc de sortida, igualment, però, no m'havia imaginat mai les sensacions que es viuen al implicar-se d'aquesta manera en un projecte polític en el que crec des de fa ja anys i en el que mai he deixat de donar el meu vot.

Així que sempre des de les idees, les propostes i el confrontar els diferents models ideològics sapigueu que estic a la disposició de qui vulgui sentir què proposa iniciativa i parlar d'aquestes propostes. Sovint tenim pocs minuts i pàgines als mitjans i ja és usual que sempre es faci ressò només de les crítiques, declaracions i contradeclaracions per moltes propostes que s'hagin fet, per això m'ofereixo per qui ho vulgui i per als que ho vulgueu tafanejar per vosaltres mateixos aquí trobareu programa, agenda, prioritats... www.ricardgoma.cat i si sou d'Horta-Guinardó no us perdeu el web que ens hem treballat de balanç de mandat i de programa en un format prou innovador i còmode de llegir: www.marquemladiferencia.cat

Cançó del mes: Cannibal Resource - Dirty Projectors (Bitte Orca)

Fa un temps que vaig descobrir aquest grup gràcies a la llista d'Spotify de la Marta. Aquest mes toca, ja que és un grup al que ràpidament m'he enganxat. Molt recomanable també la cançó Stillness is the move. Us deixo amb un directe de la cançó del mes i el seu link d'Spotify. Òbviament ha estat inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes.

Recomanació del mes: Concerts imprescindibles:

19 Maig: Pau Vallvé al C.A.T. Gràcia
21 Maig: Raydibaum a l'Apolo [2]

Més música encara i és que aquest mes podreu veure a Barcelona els directes de Raydibaum i el seu últim disc Alfabet i el 2010 de'n Pau Vallvé. Cal que expliqui perquè ho recomano? Si escolteu aquests dos grans discs al Spotify mateix (tot i que sempre està bé comprar els discs dels artistes als que volem recolzar) entendreu de sobres els motius per anar-hi. Un tast del directe de Pau Vallvé i "sus pedales" per als curiosos:

Trobo a faltar ERC

Ja ho he dit altres cops, no sorprenc a ningú i als companys i coneguts d'ERC ja els hi he comentat més d'una vegada; Laporta em pertorba.

Ja sé el que alguns deveu pensar; masses vegades parlem dels altres sense explicar les nostres propostes. En part és veritat, però també crec que no en som els únics responsables però això és un altre tema que, en tot cas, tractaré en el proper article. Avui no puc aguantar-me, necessito treure-ho.

Ahir al Parlament de la Generalitat, ICV-EUiA presentava una moció per frenar les retallades en el sector de la sanitat. Òbviament, la dreta (CiU, PP i C's) van evitar que prosperés, però espera, un diputat no adscrit també va votar-hi en contra!

Joan Laporta, candidat per SI a les eleccions del 28N (però ara diputat no adscrit Democràcia Catalana, per poder presentar-se a les eleccions municipals) i candidat número 2 per UnitatxBarcelona (ERC+DemocràciaCatalana+Rcat) va votar en contra d'aquesta moció. ICV-EUiA, ERC, PSC i el que queda de SI hi van votar a favor així que la moció no va prosperar.

Tenim, doncs, que Joan Laporta al parlament va votar el contrari del partit amb qui es va presentar a les eleccions al parlament de Catalunya (SI) i el contrari també del partit amb qui es presenta a les eleccions municipals de Barcelona (UxB). Si fos una moció sobre algun matís sense una importància ideològica greu, d'acord, però no era el cas. El model de la dreta de la retallada de serveis bàsics com la sanitat o la educació no és un matís.

Tot això passa quan no fa ni una setmana, l'1 de maig dia del treballador, Jordi Portabella deia que 'no pactarà amb qui defensi retallades socials'. Ho té difícil, el porta de número dos, penso jo que alguna cosa hauran de pactar. Tot i així, no semblen gaire incòmodes Portabella i companyia, sempre hem sabut que Laporta no és "exactament" d'esquerres. El gir de Portabella és considerable per a que Laporta no li comporti cap incomoditat.

En fi, pensava que no ho diria mai però senyors i senyores; trobo a faltar ERC.

Un article diferent

He estat jugant amb una eina per a fer presentacions online últimament. Es diu prezi i he trobat que és una molt bona interfície per a fer articles no lineals, en els que no cada argument va darrere l'anterior. Us deixo el meu primer article en prezi (recomano que el mireu en fullscreen)

Abril

Frase del mes: "després diuen que no hi ha ‘quartos'"

Ho ha dit Joan Herrera en la sessió de control al govern (23/03/11) denunciant la reducció serveis socials públics mentre s'afavoreix fiscalment les grans fortunes eliminant l'impost de successions. I és que com sabeu fa poc s'ha anunciat que s'eliminarà el que quedava de l'impost de successions, un favor per a poc més de 500 persones que són les que deixaran de pagar el que Mas Colell ha xifrat en 150 milions d'euros (la més baixa de les xifres que es donen, òbviament). Imagineu-vos quines fortunes heretaven aquesta gent.

Altres vegades he parlat d'aquest impost, un dels més progressius que hi ha, avui vull remarcar el que posa de relleu Herrera. Amb quina poca vergonya es renuncia als milions d'euros que siguin d'uns quants adinerats mentre cada dia rebem una notícia d'una retallada diferent en hospitals, personal sanitari, mestres, mossos d'esquadra, cultura... Ja no és que estigui a favor d'aquest impost i trobi injusta la seva eliminació, és que em sembla completament incompatible amb el discurs "hem de retallar despesa perquè no tenim 'quartos'". 

I el que em posa més nerviós és com tothom se'n felicita, de l'eliminació, gent que no té res a heretar ni a deixar en herència, fins i tot. La gent segueix repetint uns arguments que ja no són certs amb la reforma que en va fer el tripartit. Alguna responsabilitat en tenen els qui han d'informar i explicar a la població.

Cançó del mes: La pols i el punyal - Anímic (Hannah)

Anímic ja fa prop d'un mes que ha tret el seu nou disc 'Hannah'. M'ha costat molt i molt triar-ne una per a la cançó del mes, especialment recomano 'Boirina', 'Hannah' i la que finalment he triat: 'La pols i el punyal'. En aquest disc incorporen en vàries cançons l'acompanyament de vàries cordes amb uns arranjaments que han sabut mantenir molt la marca "anímic".

Anímic amb aquest disc no ha perdut aquesta dualitat de llenguatge, i no parlo només d'idioma, entre cançons. Tot seguir vestint-les de manera similar, la barreja que representen els anímic segueix intacta tot i que cada vegada és una barreja més natural, que no homogènia.

Recomanació del mes: Inside Job

Documental americà sobre els culpables de la crisi i les seves responsabilitats guardonat amb l'Oscar al millor documental, us deixo el trailer. Espero que així us vinguin ganes d'anar a veure'l:

In the time - Hyperpotamus

Ha sortit el vídeo de "In the time" una de les millors cançons d'Hyperpotamus, un gran loopejador de la seva veu. Us recomano de veure'l en directe, és un espectacle brutal. Us deixo amb aquest 'videoclip':

No som el matís de ningú

Suposo que tots heu tingut oportunitat per a llegir o sentir què ha passat a les eleccions a l'estat federat de Baden-Wüttemberg, un dels més importants del país i que havia estat governat per la dreta de la CDU des de la segona guerra mundial. Els Verds, duplicant el seu resultat han arribat al 24,2% i el seu candidat, l'ecopacifista Winfried Kretschmann serà primer ministre del land de Baden-Württemberg.

Però hi ha més, en dos altres lands, també han fet història. A Renània-Palatinat van triplicar els resultats obtenint així un 15,4% del vot i a Hesse també han duplicat arribant fins al 20%. Alemanya s'ha tornat més verda, sens dubte.

No faré trampes. No vull dir ni insinuar que això sigui una onada verda que estendrà l'ecologisme arreu d'Europa. Els resultats alemanys tenen uns motius, vàries tendències i moviments que han confluït en aquest gran resultat. Sens dubte, Fukushima ha estat un condicionant important però no ho dic en el sentit de desvirtuar el resultat, al contrari. Ha hagut de passar una desgràcia per a tornar a posar a la ment de la gent que l'energia nuclear és molt complicada, perillosa i cara social, ecològica i econòmicament parlant (encara tenim l'assignatura dels combustibles fòssils), és indubtable que els partits verds europeus són els únics que poden capitalitzar aquest canvi de percepció vers les nuclears de la societat europea i mundial.

Però he dit que no faré trampes, no diré que ha començat la onada verda a Europa, seria massa fàcil. Però aquest creixement històric del DIE GRÜNEN ens fa preguntar-nos perquè això no pot passar aquí? Òbviament, aquí a Barcelona, els verds no érem a l'oposició i les eleccions són locals i no a la Generalitat, que vindria a ser l'equivalent. En comptes de liderar una protesta, aquí hem liderat unes polítiques a l'Ajuntament.

Però hem pogut desenvolupar el nostre projecte polític? És obvi que no.

El nostre projecte polític, la nostra ambició no és un matís sobre el projecte socialdemòcrata. Sempre un partit minoritari en un govern, es troba en una posició incòmode o si més no, difícil d'explicar. És incontestable, i així ho diem, que l'ajuntament de Barcelona ha desenvolupat polítiques d'esquerres i que avancen cap a la sostenibilitat ambiental, econòmica i social de la ciutat. Però hem d'assumir que el projecte del soci gran (PSC) és el nostre? No, clarament no.

Per tant, sí, estem orgullosos del que hem aconseguit, del que hem fet de la mà dels socialistes però no amaguem que el nostre projecte va molt més enllà en la sostenibilitat i la visió d'esquerres. Allà queden la requalificació del miniestadi, l'hotel Vela, l'ordenança del civisme, la de la nuesa i seminuesa...

Si alemanya no té perquè ser l'inici d'una onada verda europea, sí que pot suposar un 'clic' per als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Un 'clic' per a preguntar-nos, perquè no? què ens fa pensar que no podem tenir un gran partit verd a Barcelona? Què ens fa pensar que hem de ser un soci minoritari quan socialment els 'valors verds' estan tant assumits i hi ha una majoria social d'esquerres?

Un 'clic' per pensar és el projecte eco-socialista és un projecte aplicable? Perquè hem d'entendre que l'ecosocialisme ha de ser un matís sobre el projecte socialdemòcrata?

Reivindico des d'aquí el projecte d'iniciativa per ell mateix, un projecte valent, sòlid i innovador.

Ricard Gomà als matins

No m'agrada en Cuní, no m'agrada "els matins a TV3". Avui Cuní ha entrevistat el cap de llista d'ICV-EUiA a Barcelona: Ricard Gomà, tot i que l'entrevistador i les preguntes són les que són i com són, m'ha agradat veure com el Ricard ha anat responent amb eficiència i amb el seu to que cada cop m'agrada més, gens crispat, clar però no violent ni autoritari. Un to que necessita la política.

Quina és l'opció pacifista?

Veiem aquests dies un debat entre les esquerres d'aquest estat sobre la intervenció armada a Líbia. Sembla mentida el senzill que és fer-nos perdre el fil a les esquerres, ràpidament comencem a discutir entre nosaltres. Com hem arribat a aquest punt entre l'espasa i la paret: "guerra si o no?".

Ja sabeu què ha estat passant al Japó després del terratrèmol i el posterior tsunami. A part del desastre, com a enginyer industrial i com a ecologista vaig estar seguint especialment (i encara ho faig) els greus problemes a la central nuclear de Fukushima. En cap moment es va anar a preguntar als ecologistes què preferíem: "Alliberar gas radioactiu o arriscar-se a una fusió del nucli?" Els ecologistes no som partidaris de mantenir en funcionament una central nuclear de més de 30 anys a territori sísmic, i per tant no he vist que el dilema hagi dividit els ecologistes entre partidaris i no partidaris d'alliberar gas radioactiu.

Trobo que el paral·lelisme amb el conflicte de Líbia és prou clar. Òbviament hi ha pacifistes que creuen que s'ha d'aturar a Gaddafi  tot i no creure en les intervencions armades i altres que no, no crec que haguem de caure en el parany de caure en aquest dilema imposat. Igual que Fukushima, a Líbia hi tenim un problema que amb polítiques pacifistes no tindríem: un boig armat fins les celles. En comptes de discutir-nos tant sobre el posicionament d'uns i altres al congrés, hem de recordar que tots els pacifistes hem denunciat sempre l'armament que se li ha estat venent durant anys i anys a Gaddafi.

Avui toca un article senzill i curt, la idea és senzilla: Si deixem que centrals nuclears antigues segueixin funcionant i armem fins a les celles un personatge com Gaddafi doncs passa el que passa. I després correm-hi tots.

Quina és, doncs, la opció pacifista? No ens fa ser més pacifistes o menys recolzar la intervenció o oposar-s'hi igual que no ens fa ser més ecologistes optar per l'alliberament de gasos o el risc de fusió del nucli. Hem d'aprofitar els dos exemples per fer pedagogia de l'ecologisme i el pacifisme amb els quals no hauríem arribat a les dues situacions de les que parlo.

_______________________________

A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.

No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.

Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.

"Dime con quién vas y te diré quién eres"

Després de saber que finalment Joan Laporta i Anna Arqué de Democràcia Catalana seràn el número 2 i 5 de la llista amb la que ERC es presenta a l'ajuntament de Barcelona. Resumint, tenim que d'ERC queden el número 1 (Portabella), el número 3 (Ester Capella que fa 4 anys era independent) i fins al 6 res més ja que el 2 és per a Laporta, el 4 per a Reagrupament i el 5 per a Anna Arqué.

Avui faré un article bastant esquemàtic de tres parts, el desenvoluparé al voltant del concepte "junts" i les preguntes "Amb qui?" i "Per a què?". Últimament Portabella i la seva gent està insistint en dos conceptes, principalment, el tercer espai (ja n'he parlat en l'últim article sobre ERC) i anem junts Barcelona i és a aquest últim concepte al que vull dedicar-li l'article.

Junts
El concepte 'junts' implica aglutinar-se amb sensibilitats i col·lectius que anteriorment no formaven part del teu col·lectiu. Això és el que ERC està tractant de dur a terme a Barcelona des que van iniciar aquesta campanya. Si anteriorment a la campanya el partit volia representar als independentistes socialdemòcrates, ajuntar-se implica convidar a altres a unir-se. Implica inevitablement convidar a altres sensibilitats, siguin no socialdemòcrates o bé no independentistes, ja que si el que fan és convidar el que ja intentaven representar estaríem parlant del que fan tots els partits, fer campanya.

Amb qui?
La primera pregunta que ens ve al cap un cop entès que volen anar "junts" és "amb qui?", òbviament. Jordi Portabella ja fa temps que ens explica amb qui es volia ajuntar, la intenció és aglutinar el col·lectiu independentista a Barcelona i així sembla que ho està fent. Ja fa temps que Reagrupament s'ha incorporat a les llistes i recentment hem vist com Joan Laporta ha protagonitzat un autèntic 'culebrón' dins de SI (no sense un cobriment mediàtic sobredimensionat, com tot el que l'envolta) per acudir al cant de sirena de l'oferta de ser regidor a Barcelona. Així que ja tenim amb qui: amb altres independentistes com Reagrupament o Democràcia Catalana (o el xiringo de Laporta altrament dit).

I qui són Reagrupament i Democràcia Catalana? El primer és l'escissió d'ERC partidària del pacte amb CiU abans que el pacte d'esquerres a la Generalitat. El segon és un dels partits integrants de Solidaritat per la Independència amb el que Laporta es presentava a president de la Generalitat. Amb tant poc temps al parlament ja s'han trobat amb el que molts insistíem: SI s'ha hagut de posicionar en altres temes que la independència. Efectivament, hem pogut veure que són clarament de dretes per exemple en el posicionament sobre l'impost de successions. Així que tenim que el 'qui' el tenim clar, dos grups representants de l'independentisme conservador.

Per a què?
Quasi sembla una equació en la que ja hem aïllat la incògnita: "Dime con quién vas y te diré quién eres". He confessat altres vegades que em desconcerta la direcció que ha triat Portabella, crec que un cop sabem "amb qui" s'entén, ja, "per a què". Però no podem oblidar "a on", no hem de perdre de vista que estem parlant de l'ajuntament de Barcelona, una institució que no té, tindrà ni ha de tenir competències per decidir sobre la sobirania de tot el país.

Per això em sorprèn que a l'ajuntament l'objectiu de Portabella sigui presentar una llista que renuncia a l'esquerra incorporant de números 2, 4 i 5 representants de la dreta independentista.

L'única explicació que trobo és la supervivència. ERC a les eleccions al parlament va fregar el 5% que és el mínim per tenir grup municipal, repetint resultats a Barcelona l'existència del partit a l'ajuntament estaria en joc i al partit es devien activar totes les alarmes. Entenc que a nivell nacional, ERC aprengui que han d'aglutinar l'espectre independentista, a nivell local és un altre món i crec que renunciant a l'esquerra ho poden pagar car, dins i fora del partit.

Que ningú ho dubti ni intenti negar-ho, aglutinar implica renunciar i a Barcelona, incorporant Laporta, Portabella ha renunciat a l'esquerra. Ja han avisat, pensen fer a Trias alcalde.

En TEO va a 'Barceloniestán'

Ho acabo de veure al twitter, @btvnotícies: Fernández Díaz: “Barcelona no es pot convertir en una Barceloninestan”, aquí teniu les curtes declaracions:

No puc evitar fer-ne un article d'urgència, per quedar-me més tranquil tot i saber que aquest energumen segueix per allà fora preparant-ne de pitjors per quan s'acosti la campanya de les municipals. Tremolo. I és que no ha necessitat una gran excusa ni preparar-se un discurs massa llarg, ja tenien la frase preparada (vegin com és l'únic moment on mira el paper) després d'una introducció del tema pam, la deixa anar.

Qui es dedica a la política ho ha de fer per voluntat de servei públic i és justament per això que vull afirmar que aquest home (i tot el seu equip) fa temps que no és polític. Aquest home, en motiu del dia de la dona treballadora lluny de lluny de criticar la xacra de la violència masclista (principal causa de mort de dones de 15 a 44 anys a Espanya) o que només un 12% dels càrrecs directius estan ocupats per dones, insisteix en el seu leitmotiv; la immigració. I no de qualsevol manera, sempre troba la manera de criminalitzar el col·lectiu sencer, parli de seguretat, ocupació, economia... ell fidel al seu estil. M'imagino el seu despatx amb tot d'assessors rumiant... "cómo podríamos criminalizar un poco mas la immigración en el dia del padre..?"

"Barceloninestán", si això no és estigmatitzar, si això no és simplificar... Com ens deixem enganyar per un home que representa el partit polític amb la visió més masclista de la societat? No ens fa pensar que les propostes de prohibició del burka i niqab vinguin d'on venen?

Avui no tornaré a argumentar sobre la prohibició del burka i el niqab, ja ho vaig escriure a l'article 'El burka o com acabar amb la poca llibertat d'algunes dones'. De fet, poc després de fer-ho el PSC amb Hereu al davant sucumbia a la pressió de la dreta i per decret prohibia el burka i el niqab als equipaments públics seguint l'onada de municipis catalans. En aquest tema la ciutadania ho hem de tenir clar perquè sembla que molts partits estan vacil·lant i prendran la decisió que els sembli majoritària socialment.

L'estratègia m'ha quedat clara, dir o fer-la cada cop més grossa. Primer va ser la prohibició per sí sola, després Vic va voler prohibir el padró als sense papers, més tard l'Alícia es va convertir en Alicia Croft i finalment, Albertito, t'has superat noi, Barceloninestan deu ni do. No està gens malament, a veure què més inventen els teus guionistes.

Març

Frase i recomanació del mes: A Horta-Guinardó, marquem la diferència

Aquesta és la frase que presenta la web en la que ICV-EUiA fem balanç de la feina feta al districte d'Horta-Guinardó: www.marquemladiferencia.cat. Han estat moltes setmanes i molt intenses en les que hem creat aquesta pàgina web per rendir comptes. Jo crec que el format és prou innovador, permet valorar la feina feta per barris, per temes, per subtemes més concrets, sobre el mapa i permet ser compartit a les xarxes socials i per correu des d'una mesura concreta a un barri o tema sencer.

Crec que és un exercici de transparència, de rendir comptes de tot el que s'ha fet i el que no i de com i perquè s'ha fet. A més, és el nostre aval, és on demostrem com i perquè fem les coses quan governem en contraposició primer amb el PSC que governa als altres districtes i després amb la proposta de l'oposició. El nostre model de ciutat aplicat al districte. Em fa il·lusió presentar-vos-la ja que el grup municipal del districte  (el Pere, l'Anna, el Toni i jo) hi hem posat molt d'esforç i dedicació això sí, amb l'ajuda, les aportacions i la col·laboració de la gent de l'agrupació. La veritat és que fent el recull de tota la feina feta, es posa en relleu que ha estat moltíssima i cal agrair-ho a tot l'equip tècnic i polític del districte. Us convido a entrar-hi i donar-hi un cop d'ull i us deixo aquí el video que hem fet de presentació i promoció de la web:

Cançó del mes: Alfabet - Raydibaum (Per fi pot ser demà)

Alfabet és una de les cançons que més m'agraden d'aquest nou disc de Raydibaum és aquesta però he de reconèixer que he triat aquesta perquè és la que té videoclip. Dins la Balena o Aniversari, per exemple, també podrien haver estat cançó del mes i és que el segon disc en català de Raydibaum m'està agradant molt i pel que es diu, tenen un directe molt bo, a veure si ho podem comprovar ben aviat.

...què podem fer: dir prou

No és el primer article que escric al walden sobre aquest tema. Recentment SOS Racisme ha iniciat una campanya molt potent, necessària i oportuna:

Diguem Prou

Us convido a llegir el manifest de la campanya. Veureu que fa un repàs de l'estat de la discriminació de races a nivell europeu (amb la directiva de la vergonya), a nivell Espanyol (on segueixen havent-hi Centres d'Internament per a Estrangers), a Catalunya on Plataforma per Catalunya està intoxicant l'espectre polític de propostes xenòfobes i discursos populistes que alimenten el racisme; així com a nivell local on les mesures són més nombroses (no empadronar a immigrants sense papers, xantatge amb el reagrupament familiar, carnets de "bon immigrant", etc.)

La veritat és que crec que el moment és l'oportú. Estem en el pitjor moment pel que fa a repercussions de la crisi econòmica i financera, mentre les empreses comencen a generar alguns beneficis, l'atur està en els màxims i cada cop hi ha més famílies que es queden sense cap mena de prestació. És ara quan discursos plens de mentides i tòpics falsos calen més i dinamiten la convivència entre cultures a les nostres ciutats i pobles i, per tant, és ara quan els ciutadans que ho veiem amb preocupació tenim la obligació de fer-hi alguna cosa, tenim l'obligació de dir prou.

A més, han engegat una iniciativa on demanen que envieu una foto de la vostra mà amb el missatge escrit de a què dieu Prou! a sosracisme@sosracisme.org.

Aquí podeu veure la meva >>>

Ja ho he dit aquí altres vegades, tenim masses exemples de com la xenofòbia està representada a masses ajuntaments, no només per PXC, PP també juga amb aquestes arts per esgarrapar uns quants vots, CiU aplica propostes que s'hi apropen cada cop més i el PSC cada dia està més proper al discurs criminalitzador. 

Si alguna cosa podem fer és dir prou, seguir i difondre la campanya pel seu twitter, facebook o web, parlant amb els amics, coneguts i família. El que cadascú cregui i pugui.

Hereu, i ara que?

Ja hi ha resultats de les primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ja ho sabeu, Jordi Hereu repetirà com a alcaldable socialista després d'obtenir un clar suport (60%). Jo, aquí al walden vull fer-ne una valoració per a qui la vulgui llegir.

S'ha parlat molt sobre la participació d'aquestes primàries, com no, per desgastar i desprestigiar, no em sorprèn. La veritat és que les dades no es poden interpretar sense abans separar entre simpatitzants i militants. Quan es va fer públic que les primàries es farien a militants i simpatitzants recordo haver comentat amb vàries persones la sorpresa, sobretot per el concepte de 'simpatitzant' que tenen a can socialista, en sé d'alguns que ho són sense haver-s'hi apuntat enlloc i fins i tot alguns que no en són pas votants fidels. Això volia dir d'una banda que el PSC s'exposava amb les primàries a una desestabilització molt gran per part de simpatitzants "poc simpatitzants" però d'altra banda s'exposaven a una baixa participació d'aquest col·lectiu, que efectivament ha acabat sent d'un 23%.

El que no es pot fer és llegir la dada de la participació total i intentar treure conclusions. La militància ha votat molt més, un 63%, tot i que tampoc és una participació per tirar coets, és prou bona. I el suport a Hereu és prou semblant: 62% dels militants i 57% dels simpatitzants.

Tot i que a l'article sobre el PSC que vaig fer fa poc ja vaig parlar sobre els candidats, últimament veig que crec (que equivocadament) la gent argumenta que com que la Tura és del sector catalanista del PSC, és més progressista. D'entrada no ha de tenir res a veure una cosa amb l'altra i en tot cas, si el sector catalanista del PSC és alguna cosa és més conservador que la resta de companys de partit.

Aquí al walden l'enquesta de Febrer era sobre les primàries. La diferència d'altres enquestes estava en els motius que feien preferir un candidat o l'altre:

Si poguessis votar... Tura o Hereu?

Tura, perquè la prefereixo ideològicament ___29 %
Tura, perquè té més opcions de guanyar ____29 % - Total Tura: 58%
Hereu, perquè el prefereixo ideològicament__35 %
Hereu, perquè té més opcions de guanyar___5 %   - Total Hereu 40%

Com veieu, els resultats no tenen res a veure amb els de les primàries, l'objectiu d'aquesta enquesta era intentar corroborar la sospita que tenia de que els partidaris de Tura eren els més pragmàtics (té més opcions de guanyar) i els de Jordi Hereu eren més ideològics. Entenc que el suport social a Tura no només és pragmàtic sinó que rau en la simpatia que socialment té (potser des de sectors externs al PSC) el sector catalanista de Maragall, Castells i Tura.

A nivell polític jo ja m'havia decantat per Hereu com a soci viable davant una Tura que trobo molt més ordenancista, més rígida, menys social i menys avesada al diàleg amb el que trobava més complicat un pacte d'esquerres. Hereu pel que diuen algunes enquestes té molt menys suport electoral, caldrà que el PSC faci remuntar tot el que la campanya mediàtica ha fet desgastar la seva imatge. Sincerament les receptes que han utilitzat fins ara des de l'ajuntament no crec que siguin les correctes. La campanya d'enduriment de l'ordenança del civisme, la prohibició del nudisme i el semi-nudisme, la prohibició del burka i altres gesticulacions de caire populista situen a ICV-EUiA en una posició complicada i fan perillar el pacte d'esquerres que ha situat Barcelona com a pionera en medi ambient, serveis socials, accessibilitat o participació.

De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.

Punt de partida (V) ERC: Aglutinar-se o morir

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

ERC després dels pèssims resultats de Barcelona a les eleccions a la Generalitat en que va quedar-se molt a prop del 5% del vot -el mínim per tenir representació en unes eleccions municipals- ERC està intentant aglutinar el vot independentista. Si bé el gest representa un canvi de tendència del 28N, passa de dividir-se a aglutinar-se, crec que Portabella segueix la direcció de Puigcercós d'intentar buscar bàsicament el vot independentista. No entraré a valorar-ho com a estratègia electoral, no em veig en cor de dir si és una bona o mala estratègia, només voldria fer unes reflexions sobre les decisions polítiques que aquesta estratègia porta implícites.

D'entrada aglutinar-se en l'eix independentista sempre ha comportat que es desdibuixi la posició en l'eix esquerra-dreta. Si bé ERC es defineix clarament com un partit socialdemòcrata, aglutinar-se amb gent de reagrupament i solidaritat comporta renunciar a una part important del programa d'esquerres, motiu pel qual sembla que les CUP s'han negat d'entrada per no renunciar a res de la seva proposta política. Fent el paral·lelisme amb el partit a nivell català veiem la posició còmode que ha tingut ERC amb la investidura de Mas.

ERC sempre tindrà i ha tingut aquesta dualitat i aquest doble vessant en el que les majories socials (traduïdes en els grans partits) els obliguen a triar entre l'esquerra i l'independentisme. I triar implica renunciar, el PSC  el trobaran a l'hora de fer polítiques d'esquerres però mai defensant ni tan sols l'autodeterminació, CiU sense arribar a exercir-lo mai, parla de l'autodeterminació però mai el trobaran executant polítiques d'esquerres.

Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.

Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.


Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.

És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.

Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.

Punt de partida (IV) ICV-EUiA: El candidat desconegut

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

A ICV s'ha efectuat un relleu de candidat de manera tranquil·la. El nou cap de llista de la coalició, Ricard Gomà, té llarga experiència i preparació, la seva feina a la regidoria d'acció social i ciutadania l'avala i la seva proposta política és innovadora en tots els aspectes, en la forma i en el contingut en la perspectiva i en l'aplicació.

I de què serveix tot això? El de sempre, tornem-hi. A qui arriba la proposta que fa Ricard Gomà de la política des de la quotidianitat? És més, qui coneix Ricard Gomà? I qui sap què hi ha fet a la regidoria d'Acció social i Ciutadania? Fins i tot, qui sap que actualment hi ha una regidoria d'Acció social i Ciutadania a l'ajuntament de Barcelona? I un llarg etcètera en el que ens arribaríem a preguntar de qui és culpa, qui és l'encarregat d'informar de què es fa i què passa tant a la cuitat com el món, polítics o periodistes?

S'acaba un mandat on els ecosocialistes han estat el soci menor d'un govern en minoria amb un PSC que ha iniciat una deriva ordenancista i d'aproximació a la dreta, una deriva que ha posat en una situació compromesa més d'una vegada a ICV-EUiA. El decret del burka, la requalificació del miniestadi, la campanya STOP actes incívics o el recent pacte contra el nudisme i el semi-nudisme han estat moments en els que el iniciativa ha hagut de desmarcar-se dels socialistes sense poder forçar-los a retrocedir. 

És cert que aquests episodis poden fer dubtar a alguns sobre el sentit que ICV-EUiA estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona, sobretot quan la política que s'ha exercit des de les àrees que governava directament és tant desconeguda. També crec que s'infravaloren els punts on s'ha acabat convencent als socialistes (no hi ha conflicte, no són notícia). És cert que l'ajuntament cada dia ha destinat més recursos a l'acció social, en medi ambient, que s'han duplicat les escoles bressol en un mandat i que és referent europeu en accessibilitat, per exemple. Fa temps, ningú més reclamava el TRAM per la diagonal i és cert que ningú parlava de la mobilitat sostenible. Estant al govern ICV-EUiA ha fet molt més que impedir que CiU governés la ciutat i em sembla injust que hi hagi gent que ho dubti o que pensi que ha sigut un soci fàcil perquè crec no és veritat.

ICV-EUiA ens enfrontem a les eleccions amb un candidat amb molt poc grau de coneixement per part de la ciutadania i menys coneixement encara sobre què ha fet. I és que si la política ja és prou invisible (dic política, no pica-baralla absurda), la política social encara n'és més, d'invisible, pel gruix de la classe mitja benestant que al cap i a la fi són qui exerceixen el dret a vot. Persones que no coneixen els serveis i recursos que es destinen a polítiques contra la pobresa i l'exclusió perquè tenen la sort de no haver-hi de recórrer. ICV-EUiA ens situem al punt de partida amb un candidat que té tot el suport de la organització, sense disputes i preparats des d'ara mateix per explicar què s'ha fet, perquè i què proposem: el nostre model de ciutat. De tot això ja en parlaré aviat aquí, al walden III.

Punt de partida (III) PP: L'amenaça del racisme

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

El PP segueix recte, coherent i constant en els seus principis. Principis que no amaga, però que sí maquilla amb arguments tramposos i amb alarmismes falsos.

Segueixo pensant, però, que és un dels partits més autèntics que hi ha en la política catalana. I dels que més disto i menys respecto, també.

El PP em fa por. No pels resultats que puguin tenir, sobretot em fa por la campanya que pugui liderar l'Alberto Fernandez Diaz. L'escalada en xenofòbia i en la campanya d'arguments que alimenten els racisme dels últims anys del PP és preocupant i cada cop cala més a la població que pateix directament els estralls de la crisi. I em preocupa l'efecte "moda" que provoquen, esquitxant de propostes xenòfobes als partits propers (PSC i CiU), en la prohibició del burka, en els carnets de "bons immigrants" o en fer xantatge amb el reagrupament familiar.

Ja estem acostumats a les propostes espanyolistes o privatitzadores del PP a Barcelona, Catalunya i Espanya, a les posicions molt properes a CiU en quant a mobilitat i als discursos semblants al del PSC en quant a l'ús de l'espai públic. Hi discrepo enèrgicament però en això els animo, al cap i a la fi hi ha gent que hi combrega. Però arguments xenòfobs i propostes o discursos populistes que posen en joc una convivència que sempre es fa més complicada en temps difícils em sembla nefast, profundament irresponsable i em fa por.

El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.

Punt de partida (II) CiU: Tancar el candidat a l'armari

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

CiU sembla que ha amagat el candidat. Xavier Trias fa temps que ha desaparegut del mapa, el seu partit es limita a deixar que els seus sequaços (llegeixi's la Vanguàrdia i Rac1, principalment) facin la campanya a la contra. D'alguna manera, el que fa el PP amb en Rajoy mentre Zapatero perd punts.

Així que trobo que un cop més, CiU fa una campanya mesquina. La de la destrucció i el desgast des d'una altra plataforma, l'entorn mediàtic conservador, sense embrutar-se les mans per poder després fer una "campanya neta" és ser tant trampós com mesquí. D'entrada és un frau a l'electorat vendre que la teva campanya és neta quan la feina bruta ja l'han feta per tu. Després, crec que una campanya d'aquest tipus és mesquina perquè és l'últim  necessita una democràcia i menys una democràcia debilitada com la nostra. És la campanya immediata, la que restar vots a l'adversari és tota l'estratègia, la que et fa guanyar com a conseqüència de fer perdre l'altre.

Em sembla mesquí. Això no és política. La política tracta de discutir i confrontar models, d'explicar perquè no comparteixes la ideologia i/o les mesures del partit de més enllà però contraposant-les amb les teves propostes i la teva ideologia, sempre. En les properes eleccions, Trias de ben segur aconseguirà molts vots de gent que està radicalment en contra de les propostes convergents i és que la campanya a la contra no té propostes amb les que estar d'acord, aglutina tot el col·lectiu crític que s'ha sembrat durant tant de temps.

Perquè som l'esquerra els que hem d'explicar quines són les mesures del programa de convergència?

Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.

A nivell electoral, CiU es planta al punt de partida amb mig peu a l'ajuntament, però tard o d'hora haurà de treure el candidat de l'armari i haurà de fer propostes. Com reaccionarà la gent quan senti que no es faran noves escoles bressol públiques? Com reaccionarà la gent quan senti que a Barcelona hi calen 7 nous túnels? Recordarà la gent la campanya contra l'àrea verda de Trias que ara promet estendre a tota la ciutat?

Ves a saber, no em feu confiar amb la gent, ja sabeu que jo tinc desafecció.

Punt de partida (I) PSC: Primàries i secundàries

Avui trenco el llarg silenci polític del walden III per parlar de les properes municipals a Barcelona. He pensat partir-ho en diferents articles, un per cada partit amb representació a l'ajuntament. Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

I. PSC: Primàries i Secundàries

Pel PSC que encara sagna després de la desfeta a les eleccions al parlament de la Generalitat, sense un lideratge del partit clar, a l'agrupació de Barcelona el camí cap a la campanya electoral està molt obert. Encara no saben quin serà el seu candidat, tothom sap que hi ha primàries (la premsa no en deixa de parlar) i la campanya s'haurà d'enfocar de manera radicalment diferent si l'alcaldable és Hereu o és Tura.

Els socialistes barcelonins han de triar doncs, el seu candidat d'entre l'alcalde i l'ex-consellera de justícia. Òbviament l'entorn mediàtic ja està intentant condicionar aquesta elecció publicant sondejos sense fiabilitat (600 enquestes fetes al moment de la notícia). Tot aquest soroll infla l'opció 'Tura' per la senzilla raó que té més opcions. És un greu error que crec que els simpatitzants i militants del PSC a Barcelona poden cometre al meu entendre. Jo crec que les primàries d'un partit han de confrontar models diferents, els votants han d'escollir entre dos projectes polítics diferents i no entre candidat que traurà el millor resultat.

Realment, Tura i Hereu representen dos models polítics diferents i dos models de lideratge diferents, i d'això crec que molts militants del PSC n'han d'ésser conscients. Tinc clar que la prioritat d'Hereu és la de reeditar un govern d'esquerres mentre que no tinc clar si Tura apostaria per una inèdita sociovergència, i tampoc no tinc clar que els militants i simpatitzants del PSC que votaran ho tinguin present.

La veritat és que em sorprèn molt el grau de descrèdit que té l'alcalde Hereu, un dels alcaldes més 'socials' que ha tingut la ciutat. No sortiré a defensar-lo, sabeu que he fet molts articles en els que critico moltes posicions socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya; la meva reflexió és que trobo estrany i sospitós que es tingui pitjor imatge d'Hereu que de Clos i crec que respon a aquesta campanya de descrèdit que fa principalment el grup Godó. D'Hereu no m'ha agradat l'enfoc criminalitzador de l'ús de l'espai públic, el seu esperit ordenancista ni gestos estranys com els jocs olímpics d'hivern o el decret del burka, tot això són coses que comparteix amb Tura o fins i tot on Tura hauria anat més lluny.

Des d'un punt de vista d'esquerres, crec que el PSC fa un temps que ha perdut el nord en alguns aspectes. No seria just deixar de reconèixer que a Barcelona i a Catalunya, en governs on hi eren presents s'han efectuat moltíssimes polítiques d'esquerres.

Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.

Febrer: petit homenatge al Martí Rosselló

Frase del mes: "La seva cadira va quedar buida, al seu lloc de sempre, i nosaltres ens vam asseure al voltant de la taula per obrir per enèsima vegada la metafòrica capsa dels records i la veritable capsa de cartró de les fotografies."

Martí Rosselló - Llibre de contes Parelles de Tres (2003)

Recomanació del mes: Parelles de tres - (2003) Llibre de contes de Martí Rosselló

Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.

Torno a recomanar aquest gran llibre de contes, ja ho vaig fer el gener del 2008 (ho comprovareu a la sidebar). Fa un any em vaig estar de fer un homenatge al Martí aquí al walden III, ho vaig provar masses vegades sense trobar el to ni la forma. En aquells moments descobria que si moltes vegades ja li havia expressat la meva admiració, mai li havia confessat (em semblava vulgar i ingenu) que si mai he volgut escriure com algú, aquest és ell, sens dubte. El Parelles de tres és el llibre de contes que sempre he somiat escriure. Fa un any que vaig perdre un referent, avui no podia deixar que aquest espai no tingués un record per ell.

Cançó del mes: Encara no - Pau Vallvé (2010)

No, no faig trampes, senzillament em permeto el petit luxe de fer-ho quadrar tot. Ara que ja té videoclip (el trobareu a l'article anterior) i ara que ja està a l'Spotify, no vull que la meva cançó preferida del 2010 que s'ha convertit un dels meus discs preferits (remarcar que no és peloteo ni promo familiar); no vull que deixi d'estar a la llista de reproducció de l'Spotify de cançons del mes del walden III.

A més, amb el permís del Pau, deixeu-me que la inclogui en aquest petit homenatge al Martí. Estic convençut que ell que seguia de molt aprop la trajectòria de'n Pau, seria un fan més d'aquest disc i aquesta cançó.

Aquí queda el petit i modest homenatge, Martí.

'Encara no'

Ja sé que últimament no penjo cap post, avui, un cop vist vull compartir aquest videoclip de la cançó que més m'agrada del '2010' de'n Pau Vallvé. Ja m'esperava que, venint de la Lyona, estèticament m'encantaria però no m'esperava un videoclip com aquest, em sembla brillant, tant en estètica, com en ritme, com en tècnica.

"No ens fallis"

Mirem-ho tot plegat des de fora per una estona. 

Al món hi passen moltes desgràcies, hi ha terratrèmols, tsunamis, riuades, sequeres, incendis, huracans, ciclons, volcans que entren en erupció, inundacions... ja sembla que estem impermeabilitzats emocionalment al veure imatges a la 'tele', és trist. El que rebel·la és veure que més que aquestes desgràcies, som nosaltres mateixos qui generem més misèria.

Alguna cosa no funciona quan els humans, com a col·lectiu, ens organitzem d'una manera en la que el 20% té dificultats per sobreviure.

Alguna cosa no funciona quan ens organitzem en un sistema que sense catàstrofes externes cau en crisi i genera més misèria encara.

Quantes vegades he sentit dir 'el comunisme s'ha provat que no funciona', encara és hora que senti algú dient que el capitalisme s'ha comprovat que no funciona. I jo no ho entenc.

I ara mirem-ho des de dins. 

De què ha servit a tots aquells ciutadans i ciutadanes d'esquerres votar el 'prometedor' i jove Jose Lúis Rodríguez Zapatero? Alguns drets civils, és clar, que estan molt bé. Però en política econòmica, aquella que és la mare de les polítiques, de què ha servit?

Ha servit per rebaixar els trams més alts de l'IRPF a les grans riqueses.

Ha servit per eliminar l'impost de patrimoni.

Ha servit per rebaixar l'impost de societats a les grans empreses.

Ha servit per privatitzar gestió d'aeroports.

Ha servit per fer una reforma laboral que facilita l'acomiadament i el subvenciona.

Ha servit per eliminar els 420€ per aturats sense prestació d'atur.

...i amenaça de servir per allargar l'edat de jubilació als 67 anys.

Després d'un temps de retallar ingressos, tenim crisi de deute i ves per on quina és la solució, retallar despeses. Dubto moltíssim que aquestes fossin les polítiques que volien els 11 milions llargs de persones que el van votar al 2008. El mateix dia de les eleccions, en la celebració es van sentir crits: "no ens fallis", quina ironia.

Aquells ciutadans van votar un govern que ha fet polítiques de tot tipus, però que no s'ha atrevit a fer política econòmica, aquesta li han fet. Ara, en política econòmica, des de dins i des de fora no hi ha democràcia que valgui, ara ja manen els mercats.