Dues respostes per a tres realitats


Ahir va ser un dia de contrastos. Al migdia, veient el TN, sentia la notícia que davant la pregunta de "què votaria en un referèndum per la independència?" per primera vegada a la història, la majoria de catalans i catalanes votaria SÍ.

Vaig passar la tarda fent-me el càrrec que ara vivia en un país independentista fins que va començar el partit de "la roja" avisat per crits, insults i expressions de nervis del veïnat. Em va sobtar, ja que un país de majoria independentista no hauria de parar atenció a un partit entre dues seleccions foranies fins que vaig entendre que és que devíem anar amb Portugal, clar.

Nou moment de sorpresa quan al final de la tanda de penals el barri sencer i la ciutat va mostrar una eufòria que no era del bon perdedor, tots aquells petards, crits, bocines i xivarri al cap i a la fi, eren d'alegria, de victòria. En què quedem, doncs?

Quina és la realitat catalana?
La veritat és que la població de Catalunya no és dual, en contra del que sempre es vol pintar, com bé diu l'anuari MediaCat dels silencis mediàtics del 2011. El debat tal i com es dóna a la societat és molt més ric que el que s'acaba mostrant als mitjans amb preguntes com "Independència: sí o no" i crec que n'hem d'aprendre, d'això. Dos balcons enllà, un veí ha penjat la "rojigualda" durant l'eurocopa i quatre balcons avall, hi penja una estelada tot l'any. Podria comptar viam qui "guanya" en tot el carrer o el barri però sembla que mai parem atenció en que el que més abunden són els balcons on no hi ha ni una cosa ni l'altra.

Sempre hem acceptat que entre dreta i esquerra hi ha múltiples matisos però quan parlem de l'eix nacional tot es polaritza. Entre les dues opcions polaritzades (tal com estem ara i la independència) hi ha un gruix de la societat catalana que prefereix el federalisme, segons l'última onada del CEO els partidaris de les 3 relacions diferents amb l'estat espanyol són:
  • Comunitat Autònoma dins d'Espanya: 25,4%
  • Estat dins una Espanya federal: 28,7%
  • Un estat independent: 34,0%
Poc més d'un 5% vol que siguem una regió dins d'Espanya i un altre 5% no sap què vol. Tenim una realitat exageradament tripolar en aquest aspecte i en proporcions força equitatives.

Què és més democràtic?
Davant aquesta realitat, com podem pensar que es pot reduir en una pregunta en que pràcticament una tercera part de la població no tindrà la seva resposta? Si en unes eleccions dels 3 partits majoritaris només deixessin presentar-se 2 partits, segur que un tindria majoria sobre l'altre, però seria una majoria representativa de la realitat del país? No, en absolut.

Acceptem la realitat social democràticament abans d'entrar a qualsevol debat sobre les opcions. Si us hi fixeu, he fet tot aquesta reflexió sense entrar a debatre el contingut de les opcions (que si és factible, possible, difícil, etc.) igual que debatem sobre les diferents opcions electorals, els partits i coalicions, abans d'anar a votar i no per qüestionar si es poden presentar o no.

Què és més fàcil? 
A vegades la democràcia és contraposada a la facilitat de les coses. Què fàcil és la política en el bipartidisme, o governa un o l'altre, res d'haver de pactar, renunciar, dialogar, trobar punts d'entesa... El mateix passa en aquest tema. És molt fàcil dir independència sí o no. El camí a seguir després de la celebració de la consulta és clar i nítid. La gràcia de tot plegat, entenc, està en dividir la realitat federalista aconseguint fer créixer aquest 34% a favor de la independència fins la majoria. Em sembla molt poc ètic i menys democràtic encara.

La realitat social catalana que parlàvem ens obliga a oferir una opció a prop d'una tercera part de la població. Solucions tècniques n'hi ha moltes, tres respostes, dues preguntes separades, possibilitat de marcar més d'una resposta... I això dificulta el camí a seguir després de la consulta. Sí, d'altra banda, s'estaria actuant en conseqüència d'una decisió en la que la majoria de la població no ha pogut expressar la seva voluntat.

Vull afegir, de tota manera, que una de les dificultats més grans és aconseguir la realització d'aquest hipotètic referèndum o consulta. Aquí és on aquesta gran part de la població sense la expectativa de tenir una resposta amb la que sentir-se còmode no lluitarà per a exercir aquest dret de l'autodeterminació. Donar una alternativa a tot aquest gruix de la població crec que és la clau per a crear una opinió majoritària a favor de la consulta i facilitar arribar a celebrar-la.

Fa temps, en la presentació de la consulta del 10A a Barcelona, Màrius Serra recordo que deia "Quina por tenen a preguntar?" en un al·legat brillant en pro a la democràcia i el dret a decidir que tenim com a poble que som. Em sembla una bona reflexió, una bona pregunta a fer, de cara a donar una resposta a les 3 grans realitats socials que tenim al nostre país, quina por hi ha a preguntar?
3 comentaris

#eurovegas: els diners manen


Mocions contra #eurovegas a les institucions amb els vots dels diferents partits

Arribo tard, sí, tardíssim. Però no massa tard, de moment. Avui els enviats de Sheldon Adelson estan passejant pel parc agrari del delta del Llobregat acompanyat de les autoritats catalanes i protegit per un dispositiu policial diguem-ne generós per no dir exagerat. Un espectacle innecessari i cruel perquè ja em direu, per a què el senyor Adelson voldria veure què hi ha allà on hi farà dipositar tant de formigó armat.

És que en funció del què hi vegi ho deixarà de fer? Quina crueltat. Senzillament va a veure tot el que es pensa carregar i a tots els treballadors als que arrabassarà la terra. Ratlla la provocació. Però allà on calgui acompanyar el magnat, se l'acompanya.

Em dol l'actitud submisa del president de la Generalitat de Catalunya. Ja sabeu que la persona en sí, no em mereix massa respecte però esperava no haver de veure el president de la Generalitat de Catalunya doblegar-se, arronsar-se i rebaixar-se de les maneres que ho està fent davant un senyor molt i molt ric. Un cop més, la constatació que el major poder d'aquest món no rau en la democràcia sinó en els diners.

No hi ha llei, normativa, regulació urbanística o protecció mediambiental del territori que valgui davant una bona quantitat de diners. Els diners manen més que res en aquest país de pandereta en el que poc a poc anem acceptant que som. I amb país que cadascú entengui el que vulgui, perquè tant Catalunya com Espanya s'han agenollat de la mateixa manera davant un projecte del desarrollisme especulatiu i mafiós més ranci que hi ha.

Dubto que l'elecció de l'estat espanyol com a destinació sigui casual i no em refereixo al bon temps que hi fa, el gazpatxo i la paella. El desembarcament que ha fet Adelson ha estat magistral. Una regió europea amb l'aigua al coll, amb governants esperant un tema amb el que distreure una mica el personal disposats a des-regular el que calgui en matèria ambiental, laboral i fiscal. Però per despertar simpatia entre la població, què millor que usar la rivalitat territorial Barcelona-Madrid? Tots plegats, uns i altres, de peus a la galleda, un espectacle més del Catalunya-Espanya que a tants excita començant per la premsa tant catalana com madrilenya. I ja hi som, ni que sigui per anar contra Madrid, una bona part ja se'ls han guanyat, aquí. Magistral, també, senyor Adelson.

La premsa ha estat vilment utilitzada. Xifres estratosfèriques sense contrastar de llocs de feina generats, percentatges tramposos sobre metres quadrats i no sobre tamany de negoci, a banda de les editorials a les que ens té acostumats, ja, Manel Fuentes. L'últim exemple, l'enquesta d'avui al portal de notícies 324.cat feia una recargolada pregunta per a no saber la opinió dels seus lectors: "Creus que no ens podem permetre dir "no" a l'Eurovegas, com defensa CiU?" amb un resultat d'empat tècnic al moment d'escriure l'article que no es pot interpretar donada la pregunta.

A pesar de tot plegat, estic orgullós de com ha reaccionat la gent. És exemplar com s'ha creat, ha crescut i s'ha organitzat la plataforma Aturem Eurovegas amb pagesos, entitats ecologistes, associacions de veïns i veïnes, assemblees de barri, partits polítics i associacions de tot tipus. La mateixa ciutadania organitzada està compensant el biaix informatiu, està aportant arguments, articulant xarxes d'acció i debat i organitzant la resposta ciutadana a tant d'ocultisme i informació esbiaixada.

Quan semblava que ja no donàvem més de sí, quan semblava que després de la reforma laboral, el rescat bancari contraposat a les retallades mortals al sistema de benestar, la declaració de guerra als moviments socials i la limitació del dret de reunió la ciutadania estava resignada. Quan semblava que Eurovegas arribava en un moment de desgast social amb capacitat de reivindicació molt minvada, la nostra resposta és més forta i trobem noves aliances per enfrontar-nos-hi perquè sabem que la guerra que no es lluita està perduda i perquè la lluita per un món millor no només és una obligació sinó que és una manera de viure i gens renyida amb la felicitat.

Recentment, s'han sentit veus que reclamen un referèndum sobre la implantació d'Eurovegas a Catalunya. Sembla que sigui sempre l'última al·legació d'una reivindicació, el voler medir forces. No ho veig malament però no crec que sigui la estratègia que haguem de prendre com a moviment. D'entrada no se a quin àmbit hauria de fer-se, em plantejo si la gent que viu a les localitats properes a la zona hi tenen més a dir que la gent del pirineu, per posar un exemple. D'altra banda, confio molt poc que si es donés el cas, fos un exercici real de democràcia. Si els ajuntaments implicats encara no han rebut cap tipus d'informació, quina informació esperem rebre la ciutadania? De tota manera, tot i que no confio en un resultat no intoxicat, almenys decidiríem -enganyats o no- el poble i no només els diners.
6 comentaris

DEMO violí & metal·lòfon MIDI



Aquests dies encaro la recta final del projecte de robòtica musical que ha estat el meu Projecte Fi de Carrera (PFC) d'Enginyeria Industrial en el que he desenvolupat una automatització d'un metal·lòfon i un violí.

Aviat tocarà defensar-lo davant d'un tribunal de professors i per això he fet un video per a utilitzar a mode de demo si el directe falla (esperem que no). S'ha composat la peça musical que posi de relleu les prestacions de cadascun dels dos instruments. Totes dues automatitzacions basades en la plataforma Arduino interpreten musicalment el senyal MIDI que els arriba en una connexió MIDI IN, tant pot ser d'un ordinador, un teclat o qualsevol controlador MIDI.

En funció de la nota rebuda, el metal·lòfon activa durant unes mil·lèsimes de segon l'electroimant que fa percudir la placa corresponent. El violí quan rep una nota a tocar, controla els 3 motors per a que el rodet del violí es posi a l'alçada corresponent (on un violinista posaria el dit), gira el violí per a que l'arquet fregui la corda que toca i l'arquet comença a moure's per a fregar la corda.

Com es pot observar, el violí desafina una mica. Això és degut a que no faig un control sobre la posició sensada (mesurada per un sensor) del rodet sinó que com que utilitzo motors pas a pas, es suposa que cada pas que s'ha fet fer al motor realment s'ha efectuat sense lliscaments. Quan es dóna un lliscament (alguns passos no es fan) la posició suposada i la real no són la mateixa. S'ha deixat per possibles millores futures el sensat de la posició i el control de posició en base a aquesta mesura.

La veritat és que el projecte (tot i que el PFC abarca fins on he arribat) és molt més gran que aquests dos prototips, qui sap si podré desenvolupar-lo sencer algun dia. De moment, estic molt content d'haver tingut la oportunitat d'arribar fins aquí. Gràcies a tothom que ho ha fet possible!
0 comentaris

Resposta al conseller Cleries sobre la #maratopobresa

S'apropa la #maratopobresa de TV3 i poc a poc s'anima el debat sobre la mateixa. Repetidament he mostrat i argumentat el meu rebuig a aquesta ('Caritat o impostos' i frase del mes de 'Maig') i no tenia pensat fer cap article més sobre el tema, però avui he pogut llegir un article del periodista de TV3 Joan Carles Peris. M'ha semblat un article intrigant. Si bé l'autor accepta totes i cadascuna de les crítiques que deu haver llegit i sentit, segueix defensant la marató. Enmig de l'article, recolzant l'únic argument força d'aquest, diu:
"La Marató no és una iniciativa de cap govern, per molt que alguns ho vulguin fer veure així"

Així, argumenta que si és una iniciativa de TV3 no es pot contraposar a les retallades ja que aquestes no les fa TV3. Després argumenta que "no toca" parlar de les causes de la pobresa ja que dividiria l'espectador i que la marató "vol sensibilitzar i mobilitzar, no adoctrinar". Vaja, que vol recollir diners, aconseguir que tots pensem "pobrets pobres" i que no reflexionem sobre les causes estructurals de la pobresa ni ens plantegem saber "qui ha enretirat la cadira que falta", com diu l'Albert Sales en el seu brillant article sobre la marató.

El més sorprenent, però, és aquest "per molt que alguns ho vulguin fer veure". Primer he pensat que era una dedicatòria a tots els que critiquem la marató contraposant-la amb les retallades del govern però després he llegit que el mateix conseller de Benestar i Família, Josep Lluís Cleries havia escrit al seu blog sobre la marató:

"La idea va sorgir des del Govern, pensant que, si bé estem fent el que ens pertoca com a Administració tot i les dificultats, també hem de donar a la ciutadania la possibilitat de sentir-se protagonistes, implicar-se en la solució dels problemes que ara mateix estem afrontant."

Agraeixo profundament que em brindi la possibilitat de "sentir-me protagonista i implicar-me" en la solució dels problemes que en gran part estan generant i agreujant les retallades del seu govern. En què quedem, però? Em pregunto si Joan Carles Peris està acusant de mentider al conseller de Benestar i Família.

Llegint l'article del conseller sobre la marató no he pogut evitar respondre un comentari (que encara ha de ser moderat i espero que sigui publicat al seu mateix blog). Per si 'estranyament' no fos publicat, us el deixo a continuació:

Resposta al conseller Cleries:
M’agradaria una Marató per la Pobresa que parlés dels motius de la pobresa. La riquesa en temps de crisi no disminueix, senzillament es concentra. Els rics s’han fet més rics en temps de crisi. Una marató per la pobresa ha de conscienciar sobre els factors que influeixen en la pobresa i la principal (per molt que no els agradi aquesta paraula) és la classe social on es neix. Hi ha classes, no les neguin amb el seva famosa “cultura de l’esforç”..

Em sembla d’una hipocresia important dir que la Generalitat no dimiteix de la seva responsabilitat de lluitar contra la pobresa després del que ha passat amb la RMI, de les nombroses retallades en els serveis bàsics que ajuden a suavitzar aquesta motxilla tant diferent que portem cadascú al néixer. I no parlem de les retallades de Madrid (de la que sou còmplices).

No han volgut fer pagar la crisi a qui pot pagar-la, no han volgut parlar d’ingressos, al contrari, retallant l’impost de successions han renunciat a 200M€ anuals provinent de 500 famílies amb fortunes considerables (les herències de més de 2M€). Hi ha marge, es pot lluitar contra el frau fiscal, es pot implantar un impost a l’energia nuclear, una taxa turística (immediatament, no rebaixada i d’aquí uns mesos com han pactat amb el PP). I no parlo dels impostos espanyols suprimits o rebaixats al llarg dels 15 últims anys amb els vots sempre favorables del company Duran i Lleida.

I segueixen dient que retallar és molt dolorós però no tenen alternativa.. Au va, al menys reconeguin que d’alternatives n’hi ha però que no els agraden. Lliurin la batalla ideològica, no la neguin.

Ens fan triar entre donar o no donar a la marató per la pobresa apel·lant a la moral i la ètica individual. Jo apel·lo a la mateixa moral i ètica que espero que tingui per demanar-li que via impostos progressius facin que els més adinerats, els qui més guanyen i més tenen aportin més i no facin aquestes retallades tant doloroses.

I no em digui que les empreses marxaran, perquè aquesta cançoneta era la que regia la política fiscal d’Irlanda i mirin com està. Si Alemanya, França i els grans estats europeus que tant admirem haguessin fet cas a aquest argument, no tindrien la fiscalitat tant potent que tenen que permeten una despesa pública tant més gran que la nostra.

Ja sé que amb un comentari al seu blog no canviaré la seva ideologia, doncs ja fa molt temps que s’hi dedica i deu ser clara. Només demano que publiqui el comentari i que si el contesta, faci l’esforç de respondre el que li he dit i no donar una resposta genèrica emparada en la nació, la solidaritat i bla bla bla, si ha de ser així, no em contesti.

Si us plau, no neguin l’alternativa, discuteixin-la, rebatin-la amb arguments. No la neguin ni la menyspreïn com fan ara, és una actitud prepotent que no és digna de la Generalitat de Catalunya.

Actualització (24 de maig)
El meu comentari ha estat publicat i el conseller de Benestar i Família va respondre ahir amb dos comentaris per separat:

Respostes del Conseller Cleries:
"Estic convençut que el proper diumenge el conjunt de la ciutadania de Catalunya farem una gran mobilització en la lluita contra la pobresa. Mentre anem intentant sortir de la crisi, no podem deixar a les persones i famílies que estan en situació de més vulnerabilitat, les hem d’atendre bé! Des de les administracions hem de fer el que toca, però això no treu que hi hagi una gran resposta de la gent, del país. Fem costat a través de les entitats del tercer sector social. SOM-HI!!!!" 
"Crec fermament en els drets socials i en el paper de les administracions per garantir-los. Però també crec en la societat, en les persones i en el moviment associatiu. En la capacitat de resposta de la societat davant dels problemes. Malament qui només ho espera tot de l’administració. L’administració ha d’estar al servei de les persones. Però la societat ha de tenir capacitat de resposta.
Crec em la JUSTÍCIA, evidentment, però també crec en la SOLIDARITAT que S’IMPLICA, com els milers voluntariat i els milers d’entitats socials del país. CATALUNYA és una nació solidària. Diumenge amb la Marató de TV3 ho tornarem a fer visible en favor de les persones i les famílies.
SOM-HI!!!!!!!!!!!!"

Efectivament, les expectatives s'han complert, són respostes molt genèriques i que apel·len a la emotivitat sense entrar a rebatre ideològicament res de res. Igualment no he pogut evitar respondre:

Rèplica al Conseller Cleries:
"Quina vil trampa fa vostè pintant com coses diferents el paper de l’administració i la solidaritat de la societat catalana. Què és sinó solidaritat la redistribució de la riquesa?

L’administració i la societat són un, no ho intenti dividir. La capacitat de resposta l’hem de tenir tots i hauria d’haver estat trobar els recursos d’allà on es poden agafar per a seguir garantint que “ningú es queda fora de joc”.

Li proposo que facin un “impost solidari” o un “impost patriòtic” pel qual les grans fortunes de Catalunya aportin més. La recaptació podria ser 100 vegades el que es recaptarà el dia de la marató. Això seria solidaritat de veritat. Els fa molt mal, diuen, fer les retallades, els deu fer més mal fer mesures com aquesta perquè no n’han fet ni una.

Si som una nació solidària, siguem-ho. Tots. Els més rics també"

____________________________________________
Enllaços sobre la #maratópobresa:

Articles
6 comentaris

Maig

Frase del mes: Que ningú es quedi fora de joc

Aquest és el lema de la marató extraordinària que TV3 farà per la pobresa. Sense pensar-hi gaire, un pensa que sempre està bé que es munti una marató, una acció solidària massiva del país, bla bla bla...

Fins ara la marató, em generava una sensació contraposada. Crec en la recerca pública, el finançament públic de la recerca científica és la garantia que es farà una recerca amb el finançament aplicat en funció del bé comú i no de la rendibilitat del projecte o del coneixement que hagi generat. L'exemple és la esgarrifant dada que els defensors de la recerca privada (estil estats units) no em poden respondre mai, i és que per molt pioners que siguin als EUA en recerca, la majoria dels recursos destinats a la recerca de la indústria farmacèutica és en la virilitat masculina i l'estètica femenina. No els culpo, no podem pretendre que les empreses inverteixin en el que ens interessa a nosaltres, per això no crec en "potenciar" (un eufemisme de desgravar i ajudar fiscalment) la recerca privada. I finançar en una recapta caritativa aquesta recerca posa en evidència la falta d'inversió pública i fins i tot permet que els nostres representants polítics hi comptin a l'hora de fer números fent que no sigui una aportació "extra" sinó al contrari.

Però d'altra banda, la marató anava acompanyada d'un component de donar visibilitat a malalties minoritàries, a la sensibilització cap a la prevenció, la solidaritat i el coneixement i és que hi ha molt més que el programa que recapta diners, moltíssims instituts i escoles del país reben xerrades i debats sobre el tema de torn.

El que és el 'colmo', però, és la marató per la pobresa. Aquí ja no hi passo. És una broma de mal gust que la televisió pública recapti diners per a que "ningú quedi fora de joc" després de la retallada i tancat el grifo de la Renda Mínima d'Inserció (la eina més potent que es tenia contra l'exclusió i pobresa), imposat el pagament de les receptes mèdiques, retallat la sanitat, l'educació, apujat el transport públic...

En fi, en aquest article ja explicava perquè estic en contra d'aquesta marató: "Caritat o impostos". Els motius en segueixen sent els mateixos. 

Cançó del mes: El fong i el llangardaix - Joan Colomo (Producto Interior Bruto Vol.2)

Joan Colomo ha tret el segon volum del seu Producto Interior Bruto, és quasi obligat que aquest mes, la cançó sigui El fong i el llangardaix, una de les cançons que més m'agraden d'aquest disc juntament amb Mart, Ya Ves Andres i Mans Buides. Us deixo la cançó amb el videoclip de la cançó, que ja és en la llista d'Spotify de les cançons del mes.


Recomanació del mes: Anuari Media.cat - Els silencis mediàtics del 2011

El silenci és una censura molt efectiva. A Media.cat, l'observatori crític dels mitjans de comunicació catalans, cada any fan un recull dels temes silenciats. La força de les grans empreses anunciants és desproporcionada davant uns mitjans que depenen dels ingressos dels seus anuncis. 

Aquesta recomanació podeu considerar-la tant per l'anuari (un dels moments importants de l'any a Media.cat) com per el portal media.cat on s'hi van publicant estudis del tractament de les notícies dels diferents mitjans així com notícies que per un motiu o altre han quedat silenciades. 

A twitter els podreu seguir a @MediacatCat. Podeu descarregar-vos l'anuari dels temes silenciats el 2011 aquí.
1 comentaris

Abril

Frase del mes: "el riesgo de que la gente viva más de lo esperado" Gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde.

El FMI proposa modificar l'edat de jubilació davant el "problema" que la gent viu més de l'esperat. Després d'aquestes desafortunades paraules amb un missatge no gens desafortunat sinó intencionat, el FMI segueix demostrant que des d'un punt de vista econòmic no deixem de ser unitats de consum i despesa. Quan ens jubilem no sortim a compte i el fet que afortunadament l'esperança de vida s'hagi allargat i tants milions de persones gaudim de salut per arribar a viure més anys de la nostra vida resulta ser un problema.

Ja em direu fins a quin punt hem arribat. El funcionament de l'economia és una artificialitat, no deixa de ser com funcionem els humans, les institucions i empreses dominades per humans. Com hem deixat que alienin l'economia i la deslliguin de la responsabilitat de cada individu? Llavors no és que siguem mala gent, no, és que l'economia "funciona així". Quina estafa, com si no poguéssim governar-la, com si ningú fos responsable d'això. Quina rentada de cara als especuladors i directius financers agressius. No és que ells siguin els responsables, és l'economia. A cagar a la via.

Cançons del mes:  
Ja no sap greu - Paul Fuster (Repte)
I estels - Ferran Palau (L'aigua del rierol)

No ho he pogut evitar. Aquest és un mes agitat musicalment i tot apunta que el proper també ho sigui, aquest mes hi ha dues cançons del mes, irrenunciables totes dues.

I és que quan Amniòtic Records publica alguna cosa és per a estar-hi atent. Ferran Palau, part del clan d'Anímic, publica aquest atemporal 'L'aigua del rierol' amb cançons delicades, que van quallant. He escollit una de les que en aquest moment més m'agraden i és que és un disc amb vida. Les cançons tenen el seu moment i a mesura que s'escolta es van cedint el protagonisme les unes a les altres com si fossin un grup de ciclistes en un velòdrom.

Però irrenunciable, també, és la reaparició d'en Paul Fuster en un disc (Repte) en català. N'hi haurà molts pels que la notícia és que Paul Fuster ha tret un disc en català. Crec que la notícia és que en Paul Fuster ha tret un disc. I és que fins que com a país no ens acostumem a valorar i celebrar la creació artística catalana i no la creació artística en català, ens allunyem de ser un país i ens apropem a una 'reserva ètnica'.

Tornant al disc, estic molt content que el canvi de llengua que es fa d'una manera natural i fins i tot lògica, sentint el disc. Crec que no s'ha perdut cap bocí del que jo escoltava fa uns anys i és el que celebro. Per qui no coneixia fins ara a Paul Fuster, vull recomanar enèrgicament que explori el seu passat musical que té autèntiques perles, estic segur que qui ja el coneix hi està d'acord. 

Recomanació del mes: Home a l'aigua - llibre de poemes/aventures de Pau Gener Galin

Pocs cops es pot recomanar un llibre que encara no s'ha llegit. Però havent llegit i sentit el Pau (amic de Paul Fuster, per cert) estic segur que aquest home a l'aigua promet. Quan l'hagi llegit, prometo crítica. De moment, us recomano el llibre així com tot el que fa i ha fet en Pau Gener, un escriptor compromès, sensiblement contundent com només ho pot ser el que mesura i selecciona les paraules amb l'habilitat del poeta que és i creativament inquiet. 

0 comentaris

Dret al treball, piquets i violències


Divendres va ser un dia de ressaca, la Vaga General de dijous encara omple els murs de Facebook i els timeline del twitter de molts amb valoracions i reflexions sobre tot el dia amb especial presència de referències al que va passar al centre de Barcelona i els detinguts del matí en insòlita presó preventiva.

Divendres tot just s'acabava un dia de 48h per a molta gent. Gent que des que començava el dijous -a les 00h- s'organitzaven per a aturar el país amb els piquets i no van parar fins a l'hora de la manifestació massiva al Passeig de Gràcia. A tota aquesta gent, de plataformes veïnals, de sindicats, d'assemblees de treballadors i un llarg etcètera en que tothom qui va participar-hi se senti al·ludit: mil gràcies perquè ahir, per molt que els de can Godó diguin el contrari, la vaga va ser tot un èxit.

Un èxit en un context extremadament difícil. En el moment on pesava molt la precarietat extrema, la necessitat econòmica de la gran majoria, l'amenaça i coacció exercides per moltes empreses i el qüestionament continu de l'efectivitat, el sentit i perquè no el propi dret a fer la vaga, un moment on més que mai la decisió dels treballadors a exercir el seu dret a fer vaga era més difícil de prendre, el país es va aturar.

I cal dir-ho, es va aturar gràcies, també, als nombrosos piquets. 

Piquets que van ser els primers blancs de l'artilleria mediàtica de la dreta aconseguint en molts casos la condemna moral de molts i moltes dels que creien en la vaga i que l'exercien. Normal però injust. Els piquets no són cosa d'avui, són també responsables dels drets guanyats, esgarrapats, aconseguits després de molta lluita d'anys que ens estan robant un a un. Si acceptem aquests drets laborals i socials guanyats fins ara, acceptem com s'han aconseguit. O una cosa o l'altra, quedar-se amb els drets i criticar els piquets em sembla un gest hipòcrita.

I avui ningú parla del dret al treball.

De cop, tots els que ahir el defensaven avui se n'obliden i a una altra cosa. Només se'n recorden d'aquest dret el dia de vaga mentre la resta de dies hi ha 5 milions d'aturats que volem exercir-lo i és que avui, els mateixos que parlaven del dret a treballar parlen de violència. 

Sobre això tinc vàries coses a dir-hi. Sí, hi va haver aldarulls i sonats a Barcelona. No els aplaudeixo ni crec que sigui la manera, però els entenc perfectament.

Per mi no és la manera. Jo crec que no aconseguirem canviar res si no som una majoria, i més enllà d'eslògans ben trobats, no són el 99%. Si bé és veritat que l'1% ho sap, nosaltres, el 99% no tenim consciència de ser-ho. Si algun dia ho arribem a aconseguir, podrem canviar tot el que vulguem organitzant-nos. En la línia d'aconseguir ser aquesta majoria que realment som, la violència no hi ajuda gens. Molts no volen estar en la mateixa lluita que els que lluiten amb violència, per això crec que és contraproduent.

Sense deixar de recordar que la violència va ser molt minoritària i que no s'ha de relacionar amb la majoria pacífica, crec que cal contestar també al que es diu des d'Interior. No són gent amb ganes de trencar coses, no és igual que els brètols que després de celebrar que el Barça ha guanyat la lliga trenquen bancs i cabines. Ahir la violència era una resposta a la violència del sistema, ahir la violència era fruit de la desesperació, de la injustícia repetida i en augment.

La violència d'ahir al centre de Barcelona no té res a veure amb la violència estructural del sistema, amb la pobresa extrema a la que arriben moltes persones mentre es rescaten bancs i caixes amb beneficis immorals, no té res a veure amb la violència que representa ser desnonat d'un pis mentre un dels culpables de la crisi que t'ha posat en aquesta situació somriu a la seva cadira de ministre d'economia, no té res a veure amb la violència de tancar hospitals, unitats i allargar llistes d'espera mentre les grans riqueses i empreses segueixen tenint comptes en paradisos fiscals.

Com poden condemnar-la tant quan un dels ministres en feia negoci, de la violència?

Hi ha moltes formes de violència, que la menys explícita no passi desapercebuda per a que puguem ser justos i denunciar-les totes.

El que no es pot tolerar és el barregem-ho tot, el confonem al personal i vinculem les destrosses del vespre amb els detinguts al matí per argumentar la presó preventiva sense fiança a diferència de Matas, Millet, Montull i una llarga llista de gent. Uns nanos que tallaven un carrer amb uns containers al matí és profundament desproporcionat que hagin d'esperar a un judici a la presó.

Estem vivint una llarga ressaca en la que han aconseguit que més que celebrar l'èxit de la mobilització, estiguem pendents dels nostres companys a la presó mentre als mitjans públics es criminalitzi tot el que va passar al 29M per pocs centenars de persones.

Més val que ens refem ben ràpid, ja hi ha nous motius per a no aturar-se i seguir la lluita pacífica però enèrgica. L'amnistia fiscal pels que han defraudat milions durant anys, la pujada de l'energia, les retallades dels pressupostos (a excepció de l'església i en menys mesura defensa)... No tenim opció, no podem parar perquè, de gran, volem ser uns avis com cal i que al explicar les nostres 'batalletes', siguin totes victòries i conquestes socials.
1 comentaris

Un avi com cal


A vegades recordo la postura amb què la majoria de fills i néts entomàvem una sessió de "batalletes" dels pares o avis. Aquella postura entre la resignació i l'avorriment mentre m'explicaven "ui, que això i allò altre, abans ni pensar-ho..." Un munt de coses que si bé n'entenia el significat, fins que he sigut més gran no he pogut arribar a entendre'n la magnitud. Quina gran lluita hi ha hagut, quantes vides senceres, morts, llàgrimes i suor per arribar aquí.

Quina por m'entra quan penso que les nostres "batalletes" potser siguin ben diferents. 

Quina actitud seria la dels nostres fills i filles al sentir-nos explicar-los que abans la gent que no tenia diners també podia anar a l'hospital perquè el pagàvem entre tots? Entomaran amb avorriment que els expliquem amb un nus a la gola que ja sabíem que estàvem acabant-nos els recursos i provocant un canvi climàtic? 

No en tinc prou amb posar tots els esforços en procurar no tenir cap motiu per avergonyir-me'n. No en tinc prou. No és qüestió de lliurar-se d'una culpa individual, és que això no pot arribar a passar. 

Val més que ens posem tots les piles. Ja no és suficient la pròpia mobilització, és completament insuficient davant el que ens enfrontem: la resignació i l'escepticisme de la majoria. No ens podem permetre, en un moment tant crucial de la nostra història, el dubte dels qui d'una manera o altra estem preocupats per l'estat del benestar, per la sanitat, l'educació, el transport públics. 

Tots i totes hem de deixar de ser un element reflexiu ("perquè faré vaga?") i convertir-nos en un actor mobilitzador ("com puc convèncer a amics/companys de feina/familiars de fer vaga?").

Tenim recursos a tot arreu, cadascú els pot trobar d'allà on li agradi més però hem de convèncer a tothom qui tinguem al voltant que s'incorporin a la lluita. El 29 de Març es lliura una batalla important la Vaga General i seguirem després. Serà llarg, serà dur, hi haurà més batalles perdudes, però no podem fer res més que plantar-hi cara. Si no què?

Espero poder ser el pare i l'avi pesat que explica "batalletes" de com ens va costar aconseguir això i allò altre. Crec que és el que més desitjo, vosaltres no?
2 comentaris

Març

Frases del mes:  

"No han entès la situació del país" Artur Mas

El president de la Generalitat ha tornat a menysprear a qui s'oposa a les seves polítiques amb la mateixa tàctica de sempre. I és que funciona. Des d'un punt de vista on el que fa la Generalitat és l'únic que es pot fer, tota queixa queda qüestionada i etiquetada de "pataleta", "ignorància" o "poca responsabilitat".

En saben. No hi ha millor batalla que la que es guanya sense lliurar-se. No hi ha hagut lloc a cap batalla ideològica si es pinten com a inevitables les retallades i no hi ha culpables més que els que van "gastar massa" si mai, mai de la vida, es parla dels ingressos. Han portat el debat al seu terreny, aquí només es parla de despesa. Si no hi ha diners, hem de gastar menys. La tramposa analogia amb la economia familiar.

Entonant el "a mi no m'agrada retallar però és l'únic que puc fer" ens deixa com irresponsables i demagogs als qui sabem que en política no hi ha mai una sola sortida (i recordem que només entrar es van rebaixar impostos a famílies adinerades).

La feina nostra doncs, amb un sol gest dialèctic, ja no és lliurar la batalla ideològica sinó convèncer i intentar cridar als quatre vents que HI HA ALTERNATIVA! I quan algun dia part de la societat catalana se n'hagi assabentat, podrem lliurar la batalla en la que cadascú haurà de decidir quina alternativa prefereix, la de les retallades de despesa o la de l'augment dels ingressos per part de qui té més, qui més guanya i qui més contamina.

En saben i tenen bons ajudants. Perquè la veritat es construeix a base d'informatius, telenotícies, diaris i ràdios. I ja veiem quins mitjans persisteixen i tenen més audiència. I quan la veritat ja és una molt concreta, quasi que no cal opinió.

De moment, els que ens queixem i denunciem l'espiral de recessió econòmica i pèrdua de drets de tot tipus a la que ens porten les seves polítiques, tots aquests seguim sent uns "irresponsables", uns "demagogs" o senzillament "no entenem la situació real del país".


"Protestant no s'aconsegueix res" Mariano Rajoy

Menys elaborada ha estat la resposta del president del govern espanyol. La seva batalla és una altra, la de desanimar i desarticular la creixent mobilització de repulsa a les mesures que ja ha pres el seu govern i a l'espera del gran paquet de retallades que s'ha anunciat però no concretat. Mentint no es va enlloc. No només és mentida sinó que la protesta ha estat una de les grans palanques de canvi al segle XX. La diferència entre segles, desafortunadament, és que la protesta va aconseguir guanyar molts drets. Avui estem protestant per defensar-los i intentar mantenir-los. Quina decadència.

Tinc l'esperança que la història posi cadascú al seu lloc. No vull haver d'explicar als meus fills i néts què era la seguretat social, que entre tots pagàvem els hospitals, les escoles, les universitats... vull que ho vegin amb els seus ulls. Vull, com els meus pares, explicar que les coses abans estaven pitjor.

Per això caldrà protestar molt més i molt més alt, perquè sí que s'aconsegueixen coses, així.


Cançó del mes: The daily mail - Radiohead (The Daily Mail & Staircase)

L'any passat, un dels meus grups preferits, Radiohead, van treure un disc nou després d'un llarg silenci. 'The king of limbs' no va ser rebut amb massa efusivitat per molts dels fans que esperàvem el disc amb ànsia. Però, al menys en el meu cas, després d'escoltar-lo més ha acabat sent un bon disc (ni molt menys dels millors). Sobretot, després de veure i sentir el directe al programa FROM THE BASSEMENT. Dues cançons noves es van sentir en aquest directe, Staircase i la que he escollit com a cançó del mes, the Daily Mail. Aquí us deixo el vídeo de la cançó: 



Com ja debeu saber, aquesta i totes les cançons del mes, les podeu trobar a la llista de reproducció d'Spotify amb ja 45 cançons: Cançons del mes - walden III.


Recomanació del mes: Verkami.com - Micromecenatge

Cada cop trobem més idees i iniciatives innovadores que empoderen la ciutadania, cooperatives de consum, energètiques, banca ètica, etc. El crowdfunding o micromecenatge sorgeix en un moment en el que tant la subvenció pública a projectes artístics o de cooperació és complicada com el finançament per part dels bancs és una utopia. Verkami és una plataforma per conseguir finançament de manera distribuida. Tothom pot ser micromecenes d'un projecte i tothom pot fer un projecte per a ser finançat d'aquesta manera.

Projectes com l'Anuari Mediacat dels temes més sil·lenciats a la premsa durant el 2011 o la campanya RobaNeta que elaborarà una guia per vestir-se sense contribuir a l'esclavitud han estat finançats recentment d'aquesta manera. Us recomano que hi feu un cop d'ull, tant al portal com als projectes perquè valen molt la pena.
1 comentaris

...en quin moment?!


Divendres a l'ajuntament de Barcelona es va celebrar un ple sobre l'estat de la ciutat. Arran del debat que s'hi va fer (molt buit, ideològicament parlant) i el debat paral·lel a twitter amb comentaris de baix nivell per part d'alguns regidors, vull compartir algunes preguntes que últimament em ballen pel cap...

Quan una persona dormint al carrer deixa de ser un problema d'exclusió i es torna un problema de civisme? 
En quin moment un home demanant almoina va deixar de ser un problema de pobresa i es va convertir amb un problema de seguretat ciutadana? 
Quan els límits del parc natural de Collserola van deixar de ser per a la seva protecció i es tornaren les portes de Collserola? 
Des de quan participació ciutadana deixa de ser la creació de nous espais de debat com els consells de barri i es converteix en una compta de twitter de l'alcalde que ni tan sols porta ell? 
Quin dia potenciar la mobilitat sostenible es va convertir en apujar la tarifa del transport públic i rebaixar-ne els serveis però desgravar l'ús del cotxe, apujar la tarifa del bicing però fer gratis l'àrea verda? 
En quin moment el 0-3 va deixar de ser una etapa educativa i es torna amb conciliació laboral? Quan les escoles bressol públiques es van convertir en guarderies privades? 
I finalment, el que ho permet tot, els diners. Quan s'ha decidit que tot i ser Barcelona de les poques (o l'única) gran ciutat de l'estat amb finances sanejades, calia rebaixar la fiscalitat que ho havia fet possible?

...en quin moment?! En el moment que Xavier Trias va ser investit alcalde de l'ajuntament de Barcelona amb els vots, sempre és bo recordar, de Jordi Portabella i Joan Laporta. Senyors, senyores, se'ns acumula la feina.

1 comentaris

Caritat o impostos?


Ja fa unes setmanes que es va anunciar que TV3 farà una marató excepcional contra la pobresa. La polèmica no va tardar i és que després de retallar la Renda Mínima d'Inserció (coneguda com a PIRMI) i desmuntar part del sistema encarregat de treballar per a que ningú quedi despenjat en aquests moments tan difícils, des de la televisió pública es fa una gran col·lecta caritativa.

Aquest exemple em serveix per a fer una comparació dels diferenciats models de tractar la pobresa i la exclusió social de dreta i esquerra; la caritat davant el dret a una vida digna.

Es pot entendre tal i com ho he escrit que la dreta no vol que la gent tingui una vida digna, ni molt menys. Entendre que tenir una vida digna és un dret, no només implica voluntat sinó que comporta que com a dret de totes les persones, algú ha de garantir que es compleix, la intervenció pública és necessària per a que tothom tingui el dret a l'existència, a una vida digna. La caritat deixa en mans de la benevolència de la gent i per tant, és la gent la que decideix o no si exerceix la caritat i on. Això no només situa els recursos disponibles a la voluntat de la gent sinó que també condiciona en quines problemàtiques d'exclusió es treballa i quines no. Obre la porta a col·lectius menystinguts als qui ningú atén per problemàtics, mala imatge o "invisibilitat" social.

És clar que no estem parlant de blanc o negre ni la intervenció de l'administració té perquè estar contraposada a la caritat en el sentit més ampli. Sempre hi ha hagut una col·laboració entre el tercer sector (entitats sense ànim de lucre) i l'administració, Barcelona n'és un bon exemple. Però el que és al meu entendre clau i inamovible és que l'administració corresponent ha de ser la que lidera i vetlla per a que ningú es quedi enrere. No pot haver-hi de cap manera un condicionament a la generositat de la gent o a circumstàncies econòmiques, per això és l'administració qui ha de garantir l'existència d'una xarxa de protecció per a que a última instància ningú quedi enrere.

És cert que la nostra història condiciona el nostre present i en aquest aspecte la existència de les nombroses organitzacions benèfiques té relació amb l'església i el concepte cristià de caritat. A vegades, els partidaris de la caritat entesa d'aquesta manera argumenten que cal potenciar l'esperit caritatiu de cadascú. Hi estic d'acord, però a més, crec que cal potenciar el sentiment de col·lectiu que funciona i tira endavant perquè es relaciona i coopera. No estic d'acord en que l'acte de solidaritat sigui individual. No s'ha oblidar que en la nostra història hi ha altres exemples de com articular la solidaritat col·lectiva com eren les societats de socors mutu, de les primeres organitzacions del moviment obrer.

Sóc molt més partidari d'aquest tipus de solidaritat, la que s'estructura des del col·lectiu, la que tots hi posem i qui més té, més hi posa. Organitzar-nos conjuntament i exercir aquesta solidaritat de manera habitual, de manera natural i no com actes puntuals subjectes a la voluntat individual. Aquesta organització  és l'estat, l'administració, sigui Generalitat, Ajuntament o Govern de l'estat en la forma i àmbit que cadascú sigui partidari (independentistes, federalistes, autonomistes, etc.) i aquesta solidaritat són el que anomenem impostos.

El problema és que hem deixat que ens pintessin els impostos com una imposició que hem però no volem exercir però a l'hora donatius i actes de caritat com a gestos lloables. A l'hora, qui s'escapen dels impostos són espavilats i llestos mentre que no donar a la marató és ser egoista. Cal revertir aquesta connotació que tenen els impostos i recuperar-ne el significat original.

Tot el terreny que van guanyar les lluites obreres en aquest i molts països d'Europa per a que la caritat i la beneficiència deixessin lloc als drets laborals, sanitaris, educatius i en definitiva, drets a una vida digna; tot aquest terreny sembla que s'està perdent. Per sort, les organitzacions caritatives esmorteeixen el cop. Tot i que desbordades, la seva tasca ha evitat una veritable catàstrofe social per el moment.

I és llavors quan ens situen en el dilema d'ajudar i ser caritatiu, fent possible la falta d'intervenció de l'administració, o ser un insensible i no fer-ho. No pot ser, són els qui desmunten la protecció social pública els qui trien, no nosaltres.

Hem de treballar pel sentiment col·lectiu davant un imperant esperit individualista, hem de treballar per la solidaritat entre tothom, per això crec que s'ha d'explicar que aquest és el sentit dels impostos, que són la nostra contribució per a garantir que tothom té una salut, una educació públiques i una xarxa de serveis socials que garantirà que ningú pugui caure en la pobresa i l'exclusió.

Per això no estic gens d'acord amb la marató contra la pobresa, perquè fa recaure el que s'ha deixat de pagar via impostos a la caritat de la gent. I denunciant-ho encara sembla que siguem egoistes.

Recuperem el significat dels impostos, recuperem tots els impostos rebaixats al llarg dels anys als qui més tenen, recuperem el paper de l'estat de garant de la justícia social. Ni tan sols havíem arribat a una societat amb igualtat d'oportunitats. Al menys, no renunciem a tenir els drets més fonamentals.
4 comentaris

Els nostres tertulians

________________________________________________________________________


Actualització:
S'ha publicat un estudi més complet amb dades actualitzades:
'Els nostres tertulians 2012'


________________________________________________________________________

Fa molt temps que al walden insisteixo en com de concentrada està la opinió en el nostre país a diferència del que ens volen fer creure. La cançoneta que internet democratitza l'opinió va molt bé per a que ens quedem tranquils escribint en els nostres blogs i compartint opinió pel twitter i facebook però no hi ha punt de comparació entre el poder de convicció, credibilitat i abast que té una frase com "els experts denuncien que els impostos alts de Catalunya respecte la resta de l'estat poden ser perjudicials per l'arrelament de les empreses" (sentida ahir al telenotícies vespre de TV3).

Un dels espais on es genera més opinió, també, és la tertúlia del matí. Jo ja fa temps que vaig deixar d'escoltar-les/mirar-les per el bé de la meva salut -no ha de ser bo començar el dia així- però és innegable que és un dels grans puntals de la opinió pública d'aquest país així que em vaig decidir a fer un petit estudi sobre els nostres tertulians i tertulianes.

L'estudi s'ha centrat en les tertúlies de "Els matins" de TV3, de "El matí a Catalunya Radio" i "El món a RAC1" els últims 25 programes (del 12 de Gener al 15 de Febrer). Després de fer un buidat de dades, s'han estudiat diferents aspectes d'aquestes tertúlies i tertulians que us presento a continuació.

Renovació - varietat
Una de les primeres coses que he quantificat és la renovació que hi ha dels tertulians al llarg de les setmanes. Aquí tenim dues dades, la quantitat de tertulians i tertulianes que han passat per la tertúlia en els 25 programes i per altra banda, quants hi han participat 5 o més vegades (equivalent a una vegada per setmana).

  • Matins TV3
    Nº total de tertulians: 60
    Nº de tertulians habituals: 2
    Manuel Milián, Joan B. Culla      
  • RAC1
    Nº total de tertulians: 27
    Nº de tertulians habituals: 14
    Paco Marhuenda, Rafael Nadal, Jordi Barbeta, Jordi Bosch, Jordi de Juan, José Antich, Màrius Carol, Ernest Folch, F.M. Álvaro, Toni Bolaño, Toni Comín, Vicent Sanchis, Glòria Serra, Pilar Rahola
  • CatRadio
    Nº total de tertulians: 31
    Nº de tertulians habituals: 8
    Pere Portabella, Josep Maria Ureta, Manuel Milián, Cirus Andreu, Germà Bel, Joan B. Culla, Salvador Cardús, Xavier Vives

Amb els números a la mà, TV3 són els que més renoven els tertulians mentre que RAC1 més de la meitat dels tertulians han estat en 5 o més tertúlies en 5 setmanes. Ja anem veient que aquí hi ha més d'un pluriempleat i que entre els més habituals no hi ha gaires dones.

Paritat i presència de la dona
Crec que no se li escapa a ningú que la presència de la dona a la política no és massa notable, no se fins a quin punt aquesta reflexió s'ha fet en la opinió. Quina és la presència de la dona en els cercles generadors d'opinió?

  • Matins TV3
    Mitjana de dones per tertúlia: 1,44
    Nº de tertulies amb presència de dones: 25 (100%)
  • RAC1
    Mitjana de dones per tertúlia: 0,68
    Nº de tertulies amb presència de dones: 16 (64%)
  • CatRadio
    Mitjana de dones per tertúlia: 0,12
    Nº de tertulies amb presència de dones: 3 (12%)

El panorama no és gens positiu en cap cas. El millor dels casos és la tertúlia d'els matins de TV3 on sempre almenys hi ha una dona (i poques vegades més d'una) per prop de 3 homes que ja no és una gens bona proporció però anant a RAC1 només 16 dels 25 programes comptava amb la presència d'una dona i la pitjor i alarmant dada de les tertúlies de Catalunya Ràdio on només en 3 de les 25 tertúlies hi havia una dona. Quin missatge estem transmetent amb això? La opinió és cosa d'homes? Els homes són els que en saben de tot? Crec que s'han de demanar explicacions per aquestes xifres, sobretot a una ràdio pública com és Catalunya Ràdio.

"Sempre són els mateixos"
Crec que qui més qui menys tenim aquesta sensació, és una cosa que he volgut comprovar. En total, durant els 25 dies estudiats, han passat per les 3 tertúlies 98 tertulians i tertulianes diferents. D'aquests 98, només el 30% (29 persones) han assistit a 5 o més tertúlies (una per setmana), 26 homes i 3 dones. Són persones que han assistit a una tertúlia setmanal de mitja.

Però no ens quedem aquí, fem un recompte, la classificació de "reincidents", el TOP 15 dels tertulians
  1. Joan B. Culla - 10 tertúlies
  2. Manuel Milián - 10 tertúlies
  3. Antoni Puigverd - 8 tertúlies
  4. Jordi Barbeta - 7 tertúlies
  5. Rafael Nadal - 7 tertúlies
  6. Àlex Salmon - 6 tertúlies
  7. Cirus Andreu - 6 tertúlies
  8. F.M. Álvaro - 6 tertúlies
  9. Germà Bel - 6 tertúlies
  10. José Antich - 6 tertúlies
  11. Josep Maria Ureta - 6 tertúlies
  12. Toni Bolaño - 6 tertúlies
  13. Vicent Sanchis - 6 tertúlies
  14. Gemma Calvet - 6 tertúlies
  15. Glòria Serra - 6 tertúlies

En total, entre 15 tertulians acumulen 102 tertúlies de les 75 estudiades, és a dir que en una tertúlia a l'atzar el més provable és que hi hagi un o dos tertulians d'aquesta llista. Crec que la sensació de que sempre són els mateixos està prou fonamentada.

Edat
Si ens fixem en les edats dels tertulians i tertulianes d'aquest TOP 15, trobem que la mitjana d'edat és de 54,8 anys*. El més jove és Francesc-Marc Álvaro, que té 45 anys i el més vell és Manuel Milián, de 69 anys. Així que d'igual manera que amb el gènere, podem veure que les tertúlies no són gens representatives de la realitat pel que fa a l'edat.

Un bon sobresou
Fa uns dies es va publicar la notícia de la rebaixa del sou que es pagava als tertulians dels matins a TV3. Joan Carles Girauta (un dels tertulians més propers al PP) denunciava a la tertúlia de Catalunya Radio que no tornaria als matins ja que havien retallat a la meitat el sou de tertulià, de 250€ a 125€. Gràcies a un comentari hem pogut saber que Catalunya Ràdio paga 125€ als tertulians esporàdics i 100€ als habituals i RAC1 paga actualment 125€.

Ideologia i professió
Una anàlisi menys objectiva però obligatòria és la ideologia que impera en les tertúlies del nostre país. Sense comptar la mà dels presentadors (notable tot i que menys que anteriorment des que en Josep Cuní va marxar de TV3), sempre he pensat i escrit que la ideologia conservadora (moralment) i liberal (econòmicament) era la majoritària. Sense aprofundir massa, podem veure una mica qui son aquest TOP 15, la seva professió i ideologia.

Tenim un professor, varis periodistes i directors de diaris, un economista, un banquer, una advocada i una presentadora de televisió. Molts han estat relacionats amb la política (Toni Bolaño era cap de comunicació de José Montilla o Germà Bel diputat a les corts fa 8 anys) però tots tenen la seva ideologia.

Sense anar més lluny, el primer de la llista, l'historiador Joan B. Culla que en paraules de Vicenç Navarro és "l’intel·lectual més visible mediàticament del pujolisme", Manuel Milián, fundador del PP a Catalunya, Antoni Puigverd, escriptor prou moderat o Jordi Barbeta, redactor de la secció de política de la Vanguàrdia i principal executor del grup godó contra el tripartit. Fins a Rafael Nadal no trobem un socialdemòcrata moderat però el segueixen Àlex Salmond (el Mundo), Cirus Andreu (sotsdirector del Banc Sabadell) o Francesc-Marc Álvaro. Els representants de la dreta catalana o espanyola sumen pràcticament el doble que la resta i no en trobo cap que representi clarament l'esquerra alternativa d'entre aquests 15.

El tertulià mitjà
Amb totes aquestes dades podem fer un clar retrat del perfil de tertulià d'aquest país. El tertulià català és un home, adult d'uns 55 anys, de dretes i que es dedica al món del periodisme o a la universitat. Res més lluny del català mitjà, no creieu?

Això ja no s'aguanta
Tot plegat no deixa de ser un petit estudi amb petites dades, però recolza el que molts i moltes creiem i és que ja n'hi ha prou. El format tertúlia, en el que uns entesos de tot il·lustren a tots els oients i espectadors en una societat cada vegada més informada, ja no té sentit o sí, si el que pretén és inculcar certes maneres d'anar llegint els fets econòmics, polítics i socials que van passant. La cultura del "no cal que pensis", que ja tenim uns experts que et diran què has de pensar, ells són molt més entesos i llestos que no ho puguis ser tu així que si vols semblar o pensar que ets llest, opinaràs i pensaràs com ells.

Com diu Bel Zaballa a Mediacat: "Ens trobem sempre les mateixes cares i una mateixa visió del món. I aquesta qüestió encara és més alertant si tenim en compte que les tertúlies, més que no ser el reflex de l’opinió pública, es dediquen a generar-ne."

La cultura dels "experts", dels tecnòcrates en temes on no hi ha solució tècnica (opinió, política, economia) sembla que s'està posant perillosament de moda apel·lant a la mandra de la gent per a triar la seva opinió en un món amb masses dades, informacions i contrainformacions. Deixar-se anar en el "això que ho faci un tècnic, algú que en sàpiga" és el primer pas per a que la democràcia deixi de ser-ho del tot. 

________________________________
Per a qui vulgui jugar una mica amb les dades, treure'n més suc o inclús ampliar-les i fer un estudi més seriós, aquí us deixo l'excel que he utilitzat: tertulians.xls  

* No s'ha trobat la edat de Toni Bolaño. Totes les edats calculades al 2012, l'edat que han complert o compliran durant l'actual any.
39 comentaris

Febrer


Frase del mes: "hay que echar una culpa muy grande [a los políticos] porque no han sabido manejar la situación"

Emilio Botín, president del Banc Santander (el més important d'Espanya i un dels més importants d'Europa) no només s'expulsa les culpes del sector financer i concretament del seu banc sinó que apunta als polítics com a culpables de la crisi "perquè no la van saber manejar".

Ja sabeu que aquí he criticat molt com la política neo-liberal regnant a Europa (executada tant per PSOE com per CiU i PP amb una mica més de cruesa, s'ha de dir) però em sembla d'un cinisme i una poca vergonya molt gran que un home que actualment és investigat per frau fiscal (amb tota la seva família) i responsable d'un dels bancs més importants d'Europa culpi als polítics "perquè no els han vigilat prou".

Crec que sobren les paraules i que aquestes declaracions havien de ser la frase del mes descaradament.

Cançó del mes: On and ever onward - Dirty Projectors + Björk (Mount Wittenberg Orca)

Fa uns mesos vaig recomanar una cançó de Dirty Projectors, aquest mes recomano una nova cançó d'un disc col·laboració entre Dirty Projectors i la Björk. Un disc molt i molt recomanable.

Com totes les cançons del mes, ja està afegida a la llista de reproducció d'Spotify.


Recomanació del mes: Miguel Noguera - Ultrashow

Per a qui s'hagi despistat i no hagi conegut un dels booms de l'humor actual, us recomano Miguel Noguera. Tant el seu llibre Ultraviolencia com els seus Ultrashows (cada divendres al teatre Alexandra,10€ reservant entrada aquí). No es un monologuista, explica idees d'una manera difícil d'explicar. Us he preparat un tastet dels dos dies que va anar al Buenafuente.


0 comentaris

Aceptamos 'Majestic' como geometría variable


Avui s'ha publicat arreu el resultat del pacte entre PP i CiU a la llei d'acompanyament dels pressupostos. Com era d'esperar (tot i que a alguns els fa mal sentir-ho), la sintonia ideològica dels dos partits de dretes ha estat altra vegada bona i ha donat fruits. Fruits de dretes, és clar.

La taxa turística
La taxa turística que tant a contracor va acabar acceptant Artur Mas és òbviament el que s'ha modificat més i és que no és una d'aquestes mesures que agradin a les dretes. S'ha rebaixat l'import de la taxa en tots els tipus de turista:
  • Hotels *****  i Creuers de 3€ a 2,5€
  • Hotels **** a Barcelona de 2€ a 1,25€
  • Hotels **** resta de Catalunya de 2€ a 1€
  • Resta d'allotjaments a Barcelona d'1€ a 0,75€
  • Resta d'allotjaments a la resta de Catalunya d'1€ a 0,5€
A més, s'han modificat altres característiques de la taxa:
  • Ajornament de l'aplicació fins a mínim l'1 de novembre del 2012
  • Rebaixa de nombre de pernoctacions a pagar de 10 a 7
  • Rebaixa de persones per allotjament que hauran de pagar només 2
  • Augment de l'edat d'exempció de la taxa de 12 a 16
Fem una hipòtesi, una família amb 2 fills que ve d'Alemanya al Majestic (per triar-ne un a l'atzar). En el millor dels casos (fills menors de 16 anys i estança de 10 dies o més) es podria estalviar 85€ mentre que li costaria com a molt mínim 6000€ l'estada a l'hotel (en temporada baixa i habitacions més barates).

No ens enganyem, cap turista hauria deixat de venir per 1€ a 3€ més la nit ni cap turista es tornarà a plantejar de venir per aquesta rebaixa però a l'hora, l'aplaçament, les rebaixes i les modificacions de les condicions afectaran de manera molt important a la recaptació d'aquesta taxa que s'estimava en 100 milions d'€ anuals. D'entrada aquest 2012 no es recaptarà pràcticament res ja que la taxa s'implantarà al novembre o fins i tot desembre segons el PP.

Encara ningú ha valorat la nova recaptació que es tindrà al 2013 amb aquesta taxa descafeïnada però no cal ser gaire llest per entendre que podria arribar a ser prop de la meitat. Si fan falta tants diners, la taxa s'hauria augmentat de preu.

L'€ per recepta mèdica
El pacte amb el PP també ha tractat el polèmic "euro sanitari", és a dir, el repagament del sistema sanitari públic per part dels usuaris, els malalts i ha pactat els col·lectius que queden exempts de pagar-lo.

La majoria dels serveis públics es paguen via impostos, de manera que qui té més diners contribueix més a pagar els serveis per a tothom. La taxa, per tant no s'ha d'anomenar copagament sinó repagament. Tot repagament es basa en la idea de "qui l'utilitzi més, que pagui més". Si en alguns aspectes hi puc arribar a estar d'acord com el transport (sobretot, ús d'infrastructures com autopistes o autovies: peatges), en el cas sanitari això vol dir, qui estigui més malalt, que pagui més.

És profundament injust que un govern, pel sol fet d'estar malalt en comptes d'ajudar-te, et faci pagar. El pacte d'avui entre els dos partits de dretes, ha deixat fora els malalts crònics dels col·lectius exempts de pagar aquesta taxa per medicament. Així, un malalt crònic haurà de pagar al llarg de tota la seva vida un euro per cada recepta del medicament que necessita. La idea és sàdica a més no poder.

En resum, el pacte ha servit per renunciar a ingressos per part de turistes que venen de vacances a Catalunya o perdonem a menys de 500 famílies de pagar un impost per heretar fortunes però fem pagar als malalts un suplement pels seus medicaments i retallem despesa per tot arreu.

Ens estem acostumant a la injustícia i això és perillós. Si arribem a acostumar-nos-hi, ja no la veurem com un problema sinó com a part de la nostra realitat i és difícil de lluitar contra una realitat assimilada.

Mentrestant a TV3 segueixen dient que el govern practica una política de pactes de "geometria variable".
1 comentaris

No n'hi ha prou

Avui vull compartir una reflexió senzilla i curta per trencar el silenci que ha regnat al walden aquestes últimes setmanes. Crec que no som conscients, a vegades, que no n'hi ha prou. Sense que soni com un rampell pessimista (per als que no en sobren motius, d'altra banda), cal saber les pròpies limitacions. Les limitacions dels qui ens oposem al moviment imperant. Aquest moviment neo-liberal en la vessant política, de consumisme egocèntric en la vessant personal i, per tant, en la no existència de vessant col·lectiva. 
Qui ens oposem a tot aquesta única idea, el capitalisme, tenim moltes limitacions i sovint confonem esperança amb innocència i oblidem o ens permetem oblidar que no n'hi ha prou.
No som prou gent
Que no som suficients, ni tan sols majoria, crec que és evident. No parlo d'idees, no ens serveix de gran cosa comptar qui està en contra o a favor del sistema i el seu funcionament, el sistema és el que és i per tant, crec que només és rellevant quants en algun moment passen a l'acció, en qualsevol de les infinites possibilitats i maneres de fer-ho.
No hi som prou
Tot plegat ja està muntat per a que la organització col·lectiva no en surti guanyant i, individualment, cadascú necessitem dedicar masses esforços, temps i diners en "anar fent". La societat del 'campi qui pugui' no és un terreny de batalla gaire favorable
No fem prou
Ens falta gosadia. Penso que d'alguna manera se suma les ganes de no molestar i poques ganes d'anar a contra-corrent. Encara hi ha un cert pudor en parlar de política i compartir notícies i articles amb contingut ideològic al facebook o twitter. Perquè pensem que poden molestar mentre veus que altres pengen unes fotos de la nit passada o parlen de'n Pepe i en Mou? Li hem de posar una mica de morro.
En fi, sí que és veritat que es tracta, com tot, d'anar sumant granets de sorra però hem de ser conscients que no som suficients els que aboquem aquests granets ni n'aboquem gaires. Jo tinc esperança i espero no perdre-la mai. Però ara per ara, no n'hi ha prou per canviar el sistema. 
Necessitem ser més, ser-hi més i fer més. Crec que avui no ens podem permetre el luxe d'adoptar una postura còmode. Ens hem de mullar, arriscar-nos i ser generosos a l'hora amb els que comparteixen objectius i no la manera d'aconseguir-los.
Últimament, els moviments socials han aconseguit que molts fessin un pas molt important; situar-se, posicionar-se ideològicament. És hora que fem un pas més i ens convertim en individus generadors d'opinió. No pot ser que cadascú de nosaltres ens limitem a decidir la nostra consciència deixant que els mitjans de comunicació massius segueixin sent els principals generadors d'opinió. 
Només tornarem a tenir democràcia quan la opinió torni a generar-se democràticament.
0 comentaris
Subscriure's a: Missatges (Atom)