ERC i l'abraçada de l'ós convergent

Fa dies que els tertulians i demés generadors d'opinió convergents han començat amb la ofensiva per a forçar ERC a formar part del govern d'Artur Mas o, sí més no, a compartir el desgast de governar tot un país pels interessos d'uns pocs sota l'excusa que és l'únic que es pot fer. 

I sonen seriosos i entenimentats quan diuen que "és qüestió de responsabilitat", sonen convincents quan expliquen que "no hi ha altra i que el país els necessita". I suposo que molts no recordaran que són els mateixos que ens van fer creure que el país aclamava el nostre messies personificat en president, que ens van pintar un país irreal. Diumenge passat el país els va demostrar que, com deia l'Edgar Rovira: no és el mateix "la opinió pública que la opinió publicada".

Òbviament és el tema central de les notícies als mitjans sobre política catalana. No ha passat massa per a començar a tenir notícies de la resposta d'ERC. I mentre tothom ahir opinava sobre la negativa de Junqueras a entrar al govern, no vaig veure massa ressò del que deia la notícia més enllà del titular, trobàvem el que per a mi era autènticament la notícia:

"ERC apoyará a CiU para sacar adelante la investidura, los presupuestos y la consulta"

Hem tingut diferents converses aquests dies amb molta gent comentant la notícia i em trobo amb una inesperada acceptació a aquest supòsit sota varis arguments que no veig massa clars, gaire realistes o massa curt-terministes. Provo de situar la meva aportació al debat contestant en part arguments que m'he trobat i complementant amb reflexions que m'he trobat fent al respecte:

"Si és a canvi d'aturar les retallades.. a mi m'està bé"

Crec que és força ingenu pensar que una força amb menys de la meitat de diputats, dins o fora del govern, pugui fer canviar l'eix central d'acció política de CiU, la política econòmica. Seria ingenu penar-ho, crec jo. Perquè a més, les primeres declaracions al respecte tant de Mas com de gent del seu partit o de l'actual govern en funcions si alguna cosa posen en dubte és la consulta, el referèndum, mai la retallada de prop de 4000 milions d'euros que (convenientment després de les eleccions) ja han anticipat que han d'incloure els pressupostos del 2013.

Així que com a molt, es poden matisar algunes coses, algunes mesures concretes però mai un canvi radical cap a la redistribució, l'auditoria del deute públic i encara menys aturar el procés de privatització del sistema sanitari (al que seguirà el de l'educació) i de les empreses públiques com TABASA o ATLL.

"...si no pactarà amb el PP"

També trobo erroni pensar que la política econòmica serà pitjor si es pacta amb el PP, ja que bàsicament és el que ha passat aquests últims anys tant aquí com a Madrid. D'altra banda, i no menys important, no crec que haguem de tractar CiU com si tant li fotés una cosa com altra. Saben molt bé quines conseqüències té pactar amb el PP (vegis conseqüències del pacte del Majèstic) i més encara després de la campanya en clau nacional i el fictici conflicte de banderes amb el PP amb l'objectiu d'intentar tapar les vergonyes de les dues bandes. Aquest conflicte dificulta a imatge pública ara un pacte amb el PP encara més.

"Algú ha de governar, si no, perquè s'han presentat a les eleccions?"

L'objectiu dels partits polítics no crec que hagi de ser el de sacrificar el seu programa i ideari "perquè algú ha de governar". El problema el té CIU, és qui vol governar sense renunciar a la seva política econòmica i sense haver de pactar amb el PP. Les esquerres s'haurien de plantar en aquest punt.

No malinterpreteu, no ho diu un purista. Jo sóc el primer que defensa que tot i la moderació dels governs tripartits calia fer-los i des de la minoria en aquest menjar-se els marrons q suposa estar en un govern més conservador que tu i que després alguns et considerin còmplice etc. És obvi que el centre ideològic d'ERC és més proper al de CiU del que seria per ICV-EUiA però en ambdós casos vull pensar que la distància és molt gran.

No només pensem en avui
Per molt dramàtica que sigui la situació avui, cal plantejar-se la situació no només a curt termini. Ja sabem quins són els resultats d'aquestes eleccions, què permeten i què no. No pretenguem fer el que no es pot fer amb una força que no ens deixa fer-ho ni pensem que si no ho fem ara no ho farem mai. Avui l'esquerra a Europa està enfonsada i deslegitimada, cal reestructurar i consolidar-se de nou com a alternativa. Aquí Catalunya, ERC penso que opta a ser el relleu hegemònic dels socialdemòcrates històrics (PSC) i ICV-EUiA (i jo espero que no només) representa l'esquerra alternativa, transformadora o com li vulgueu dir. El nou panorama de l'esquerra catalana només és una llavor, però una llavor consolidada ben arrelada i que si ho fa bé pot esdevenir hegemònica, a mig termini.

Això passa per créixer i consolidar-se com a alternativa a les polítiques neoliberals i avui això vol dir plantar-li cara, i no pactar-hi i intentar-les maquillar. És cert, avui per avui, és millor que ERC maquilli tant com pugui (poc) la política econòmica de CiU que no pas que no ho faci, però això els desprestigiarà com a part de l'alternativa en un futur i els necessitarem. 

El poc que guanyaríem avui amb aquest matís que pot fer ERC no té res a veure amb el molt que perdem demà: l'oportunitat de muntar una gran aliança d'esquerres per tombar l'hegemonia neoliberal i plantar cara a la dictadura dels mercats aquí Catalunya i amb aliances europees intentar aconseguir-ho a nivell continental.

Veurem què passa, tot son notícies incertes i vagues encara, negociacions obertes i complexes. Però l'"entramat tertulià" ja està actuant i creant un estat d'opinió entorn el tema, tractant d'empènyer ERC a ser l'executor de polítiques no pròpies. Crec que seria un error tant que col·lectivament féssim nostres aquests missatges i aquest argumentari convergent, com per part d'ERC si acaba sucumbint a aquestes pressions.