Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.
El que diferencia els partits en l’eix dreta – esquerra és bàsicament la política fiscal i la funció de l’estat respecte el mercat.
La visió de la dreta és que el mercat, és el món privat qui satisfà les necessitats que té el conjunt de la societat. Per l’anomenat efecte de ‘la mà invisible’ es preveu que el conjunt de necessitats generen una demanda que el món privat respon amb una oferta. El capitalisme més extrem, representa pràcticament la no intervenció de l’estat fins i tot en els serveis bàsics de la ciutadania així com la pràctica eliminació dels impostos.
L’esquerra entén que el poder públic és qui ha de vetllar per respondre a les necessitats de la ciutadania amb una càrrega fiscal important recaptada de manera progressiva que permet una alta despesa pública. Els serveis bàsics de la ciutadania es paguen d’aquesta manera de manera desigual, mentre que els més rics estan pagant molt més del que reben, els més desafavorits paguen en impostos molt menys del que reben en forma de serveis i recursos públics (atur, sanitat, educació...).
A més, a l’esquerra s’hi afegeix la defensa dels drets civils, el feminisme, l’ecologisme, drets dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, pacifisme, anti-racisme, etc. A la dreta s’hi afegeixen posicions més properes a l’església, a la defensa de la família convencional, en contra de l’avortament, etc. Tot i que d’entrada la política fiscal i el paper de l’estat no té a veure amb aquestes posicions.
Avui, enmig de les destrosses d’una crisi provocada pel mercat, provocada per la llibertat del sector financer a fer i desfer amb l’únic objectiu de guanyar calers, crec que s’ha de reflexionar sobre com cal sortir d’aquesta crisi que, per variar, acaben pagant els que menys tenen. Sortir de la crisi desmuntant l’estat del benestar (impostos, despesa pública en educació, sanitat i protecció social, etc.) és no haver après res.
La legislatura vinent ha de ser la de la sortida de la crisi. I aquesta sortida es pot fer apostant per serveis i equipaments públics per l’increment d’impostos als més rics o eliminant impostos i privatitzant serveis. Vet aquí la diferència entre la proposta de dretes i la d’esquerres, i ja no parlo dels que no tenen proposta.
La visió de la dreta és que el mercat, és el món privat qui satisfà les necessitats que té el conjunt de la societat. Per l’anomenat efecte de ‘la mà invisible’ es preveu que el conjunt de necessitats generen una demanda que el món privat respon amb una oferta. El capitalisme més extrem, representa pràcticament la no intervenció de l’estat fins i tot en els serveis bàsics de la ciutadania així com la pràctica eliminació dels impostos.
L’esquerra entén que el poder públic és qui ha de vetllar per respondre a les necessitats de la ciutadania amb una càrrega fiscal important recaptada de manera progressiva que permet una alta despesa pública. Els serveis bàsics de la ciutadania es paguen d’aquesta manera de manera desigual, mentre que els més rics estan pagant molt més del que reben, els més desafavorits paguen en impostos molt menys del que reben en forma de serveis i recursos públics (atur, sanitat, educació...).
A més, a l’esquerra s’hi afegeix la defensa dels drets civils, el feminisme, l’ecologisme, drets dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, pacifisme, anti-racisme, etc. A la dreta s’hi afegeixen posicions més properes a l’església, a la defensa de la família convencional, en contra de l’avortament, etc. Tot i que d’entrada la política fiscal i el paper de l’estat no té a veure amb aquestes posicions.
Avui, enmig de les destrosses d’una crisi provocada pel mercat, provocada per la llibertat del sector financer a fer i desfer amb l’únic objectiu de guanyar calers, crec que s’ha de reflexionar sobre com cal sortir d’aquesta crisi que, per variar, acaben pagant els que menys tenen. Sortir de la crisi desmuntant l’estat del benestar (impostos, despesa pública en educació, sanitat i protecció social, etc.) és no haver après res.
La legislatura vinent ha de ser la de la sortida de la crisi. I aquesta sortida es pot fer apostant per serveis i equipaments públics per l’increment d’impostos als més rics o eliminant impostos i privatitzant serveis. Vet aquí la diferència entre la proposta de dretes i la d’esquerres, i ja no parlo dels que no tenen proposta.
