...què podem fer: dir prou

No és el primer article que escric al walden sobre aquest tema. Recentment SOS Racisme ha iniciat una campanya molt potent, necessària i oportuna:

Diguem Prou

Us convido a llegir el manifest de la campanya. Veureu que fa un repàs de l'estat de la discriminació de races a nivell europeu (amb la directiva de la vergonya), a nivell Espanyol (on segueixen havent-hi Centres d'Internament per a Estrangers), a Catalunya on Plataforma per Catalunya està intoxicant l'espectre polític de propostes xenòfobes i discursos populistes que alimenten el racisme; així com a nivell local on les mesures són més nombroses (no empadronar a immigrants sense papers, xantatge amb el reagrupament familiar, carnets de "bon immigrant", etc.)

La veritat és que crec que el moment és l'oportú. Estem en el pitjor moment pel que fa a repercussions de la crisi econòmica i financera, mentre les empreses comencen a generar alguns beneficis, l'atur està en els màxims i cada cop hi ha més famílies que es queden sense cap mena de prestació. És ara quan discursos plens de mentides i tòpics falsos calen més i dinamiten la convivència entre cultures a les nostres ciutats i pobles i, per tant, és ara quan els ciutadans que ho veiem amb preocupació tenim la obligació de fer-hi alguna cosa, tenim l'obligació de dir prou.

A més, han engegat una iniciativa on demanen que envieu una foto de la vostra mà amb el missatge escrit de a què dieu Prou! a sosracisme@sosracisme.org.

Aquí podeu veure la meva >>>

Ja ho he dit aquí altres vegades, tenim masses exemples de com la xenofòbia està representada a masses ajuntaments, no només per PXC, PP també juga amb aquestes arts per esgarrapar uns quants vots, CiU aplica propostes que s'hi apropen cada cop més i el PSC cada dia està més proper al discurs criminalitzador. 

Si alguna cosa podem fer és dir prou, seguir i difondre la campanya pel seu twitter, facebook o web, parlant amb els amics, coneguts i família. El que cadascú cregui i pugui.

Hereu, i ara que?

Ja hi ha resultats de les primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ja ho sabeu, Jordi Hereu repetirà com a alcaldable socialista després d'obtenir un clar suport (60%). Jo, aquí al walden vull fer-ne una valoració per a qui la vulgui llegir.

S'ha parlat molt sobre la participació d'aquestes primàries, com no, per desgastar i desprestigiar, no em sorprèn. La veritat és que les dades no es poden interpretar sense abans separar entre simpatitzants i militants. Quan es va fer públic que les primàries es farien a militants i simpatitzants recordo haver comentat amb vàries persones la sorpresa, sobretot per el concepte de 'simpatitzant' que tenen a can socialista, en sé d'alguns que ho són sense haver-s'hi apuntat enlloc i fins i tot alguns que no en són pas votants fidels. Això volia dir d'una banda que el PSC s'exposava amb les primàries a una desestabilització molt gran per part de simpatitzants "poc simpatitzants" però d'altra banda s'exposaven a una baixa participació d'aquest col·lectiu, que efectivament ha acabat sent d'un 23%.

El que no es pot fer és llegir la dada de la participació total i intentar treure conclusions. La militància ha votat molt més, un 63%, tot i que tampoc és una participació per tirar coets, és prou bona. I el suport a Hereu és prou semblant: 62% dels militants i 57% dels simpatitzants.

Tot i que a l'article sobre el PSC que vaig fer fa poc ja vaig parlar sobre els candidats, últimament veig que crec (que equivocadament) la gent argumenta que com que la Tura és del sector catalanista del PSC, és més progressista. D'entrada no ha de tenir res a veure una cosa amb l'altra i en tot cas, si el sector catalanista del PSC és alguna cosa és més conservador que la resta de companys de partit.

Aquí al walden l'enquesta de Febrer era sobre les primàries. La diferència d'altres enquestes estava en els motius que feien preferir un candidat o l'altre:

Si poguessis votar... Tura o Hereu?

Tura, perquè la prefereixo ideològicament ___29 %
Tura, perquè té més opcions de guanyar ____29 % - Total Tura: 58%
Hereu, perquè el prefereixo ideològicament__35 %
Hereu, perquè té més opcions de guanyar___5 %   - Total Hereu 40%

Com veieu, els resultats no tenen res a veure amb els de les primàries, l'objectiu d'aquesta enquesta era intentar corroborar la sospita que tenia de que els partidaris de Tura eren els més pragmàtics (té més opcions de guanyar) i els de Jordi Hereu eren més ideològics. Entenc que el suport social a Tura no només és pragmàtic sinó que rau en la simpatia que socialment té (potser des de sectors externs al PSC) el sector catalanista de Maragall, Castells i Tura.

A nivell polític jo ja m'havia decantat per Hereu com a soci viable davant una Tura que trobo molt més ordenancista, més rígida, menys social i menys avesada al diàleg amb el que trobava més complicat un pacte d'esquerres. Hereu pel que diuen algunes enquestes té molt menys suport electoral, caldrà que el PSC faci remuntar tot el que la campanya mediàtica ha fet desgastar la seva imatge. Sincerament les receptes que han utilitzat fins ara des de l'ajuntament no crec que siguin les correctes. La campanya d'enduriment de l'ordenança del civisme, la prohibició del nudisme i el semi-nudisme, la prohibició del burka i altres gesticulacions de caire populista situen a ICV-EUiA en una posició complicada i fan perillar el pacte d'esquerres que ha situat Barcelona com a pionera en medi ambient, serveis socials, accessibilitat o participació.

De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.

Punt de partida (V) ERC: Aglutinar-se o morir

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

ERC després dels pèssims resultats de Barcelona a les eleccions a la Generalitat en que va quedar-se molt a prop del 5% del vot -el mínim per tenir representació en unes eleccions municipals- ERC està intentant aglutinar el vot independentista. Si bé el gest representa un canvi de tendència del 28N, passa de dividir-se a aglutinar-se, crec que Portabella segueix la direcció de Puigcercós d'intentar buscar bàsicament el vot independentista. No entraré a valorar-ho com a estratègia electoral, no em veig en cor de dir si és una bona o mala estratègia, només voldria fer unes reflexions sobre les decisions polítiques que aquesta estratègia porta implícites.

D'entrada aglutinar-se en l'eix independentista sempre ha comportat que es desdibuixi la posició en l'eix esquerra-dreta. Si bé ERC es defineix clarament com un partit socialdemòcrata, aglutinar-se amb gent de reagrupament i solidaritat comporta renunciar a una part important del programa d'esquerres, motiu pel qual sembla que les CUP s'han negat d'entrada per no renunciar a res de la seva proposta política. Fent el paral·lelisme amb el partit a nivell català veiem la posició còmode que ha tingut ERC amb la investidura de Mas.

ERC sempre tindrà i ha tingut aquesta dualitat i aquest doble vessant en el que les majories socials (traduïdes en els grans partits) els obliguen a triar entre l'esquerra i l'independentisme. I triar implica renunciar, el PSC  el trobaran a l'hora de fer polítiques d'esquerres però mai defensant ni tan sols l'autodeterminació, CiU sense arribar a exercir-lo mai, parla de l'autodeterminació però mai el trobaran executant polítiques d'esquerres.

Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.

Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.


Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.

És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.

Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.

Punt de partida (IV) ICV-EUiA: El candidat desconegut

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

A ICV s'ha efectuat un relleu de candidat de manera tranquil·la. El nou cap de llista de la coalició, Ricard Gomà, té llarga experiència i preparació, la seva feina a la regidoria d'acció social i ciutadania l'avala i la seva proposta política és innovadora en tots els aspectes, en la forma i en el contingut en la perspectiva i en l'aplicació.

I de què serveix tot això? El de sempre, tornem-hi. A qui arriba la proposta que fa Ricard Gomà de la política des de la quotidianitat? És més, qui coneix Ricard Gomà? I qui sap què hi ha fet a la regidoria d'Acció social i Ciutadania? Fins i tot, qui sap que actualment hi ha una regidoria d'Acció social i Ciutadania a l'ajuntament de Barcelona? I un llarg etcètera en el que ens arribaríem a preguntar de qui és culpa, qui és l'encarregat d'informar de què es fa i què passa tant a la cuitat com el món, polítics o periodistes?

S'acaba un mandat on els ecosocialistes han estat el soci menor d'un govern en minoria amb un PSC que ha iniciat una deriva ordenancista i d'aproximació a la dreta, una deriva que ha posat en una situació compromesa més d'una vegada a ICV-EUiA. El decret del burka, la requalificació del miniestadi, la campanya STOP actes incívics o el recent pacte contra el nudisme i el semi-nudisme han estat moments en els que el iniciativa ha hagut de desmarcar-se dels socialistes sense poder forçar-los a retrocedir. 

És cert que aquests episodis poden fer dubtar a alguns sobre el sentit que ICV-EUiA estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona, sobretot quan la política que s'ha exercit des de les àrees que governava directament és tant desconeguda. També crec que s'infravaloren els punts on s'ha acabat convencent als socialistes (no hi ha conflicte, no són notícia). És cert que l'ajuntament cada dia ha destinat més recursos a l'acció social, en medi ambient, que s'han duplicat les escoles bressol en un mandat i que és referent europeu en accessibilitat, per exemple. Fa temps, ningú més reclamava el TRAM per la diagonal i és cert que ningú parlava de la mobilitat sostenible. Estant al govern ICV-EUiA ha fet molt més que impedir que CiU governés la ciutat i em sembla injust que hi hagi gent que ho dubti o que pensi que ha sigut un soci fàcil perquè crec no és veritat.

ICV-EUiA ens enfrontem a les eleccions amb un candidat amb molt poc grau de coneixement per part de la ciutadania i menys coneixement encara sobre què ha fet. I és que si la política ja és prou invisible (dic política, no pica-baralla absurda), la política social encara n'és més, d'invisible, pel gruix de la classe mitja benestant que al cap i a la fi són qui exerceixen el dret a vot. Persones que no coneixen els serveis i recursos que es destinen a polítiques contra la pobresa i l'exclusió perquè tenen la sort de no haver-hi de recórrer. ICV-EUiA ens situem al punt de partida amb un candidat que té tot el suport de la organització, sense disputes i preparats des d'ara mateix per explicar què s'ha fet, perquè i què proposem: el nostre model de ciutat. De tot això ja en parlaré aviat aquí, al walden III.

Punt de partida (III) PP: L'amenaça del racisme

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

El PP segueix recte, coherent i constant en els seus principis. Principis que no amaga, però que sí maquilla amb arguments tramposos i amb alarmismes falsos.

Segueixo pensant, però, que és un dels partits més autèntics que hi ha en la política catalana. I dels que més disto i menys respecto, també.

El PP em fa por. No pels resultats que puguin tenir, sobretot em fa por la campanya que pugui liderar l'Alberto Fernandez Diaz. L'escalada en xenofòbia i en la campanya d'arguments que alimenten els racisme dels últims anys del PP és preocupant i cada cop cala més a la població que pateix directament els estralls de la crisi. I em preocupa l'efecte "moda" que provoquen, esquitxant de propostes xenòfobes als partits propers (PSC i CiU), en la prohibició del burka, en els carnets de "bons immigrants" o en fer xantatge amb el reagrupament familiar.

Ja estem acostumats a les propostes espanyolistes o privatitzadores del PP a Barcelona, Catalunya i Espanya, a les posicions molt properes a CiU en quant a mobilitat i als discursos semblants al del PSC en quant a l'ús de l'espai públic. Hi discrepo enèrgicament però en això els animo, al cap i a la fi hi ha gent que hi combrega. Però arguments xenòfobs i propostes o discursos populistes que posen en joc una convivència que sempre es fa més complicada en temps difícils em sembla nefast, profundament irresponsable i em fa por.

El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.

Punt de partida (II) CiU: Tancar el candidat a l'armari

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

CiU sembla que ha amagat el candidat. Xavier Trias fa temps que ha desaparegut del mapa, el seu partit es limita a deixar que els seus sequaços (llegeixi's la Vanguàrdia i Rac1, principalment) facin la campanya a la contra. D'alguna manera, el que fa el PP amb en Rajoy mentre Zapatero perd punts.

Així que trobo que un cop més, CiU fa una campanya mesquina. La de la destrucció i el desgast des d'una altra plataforma, l'entorn mediàtic conservador, sense embrutar-se les mans per poder després fer una "campanya neta" és ser tant trampós com mesquí. D'entrada és un frau a l'electorat vendre que la teva campanya és neta quan la feina bruta ja l'han feta per tu. Després, crec que una campanya d'aquest tipus és mesquina perquè és l'últim  necessita una democràcia i menys una democràcia debilitada com la nostra. És la campanya immediata, la que restar vots a l'adversari és tota l'estratègia, la que et fa guanyar com a conseqüència de fer perdre l'altre.

Em sembla mesquí. Això no és política. La política tracta de discutir i confrontar models, d'explicar perquè no comparteixes la ideologia i/o les mesures del partit de més enllà però contraposant-les amb les teves propostes i la teva ideologia, sempre. En les properes eleccions, Trias de ben segur aconseguirà molts vots de gent que està radicalment en contra de les propostes convergents i és que la campanya a la contra no té propostes amb les que estar d'acord, aglutina tot el col·lectiu crític que s'ha sembrat durant tant de temps.

Perquè som l'esquerra els que hem d'explicar quines són les mesures del programa de convergència?

Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.

A nivell electoral, CiU es planta al punt de partida amb mig peu a l'ajuntament, però tard o d'hora haurà de treure el candidat de l'armari i haurà de fer propostes. Com reaccionarà la gent quan senti que no es faran noves escoles bressol públiques? Com reaccionarà la gent quan senti que a Barcelona hi calen 7 nous túnels? Recordarà la gent la campanya contra l'àrea verda de Trias que ara promet estendre a tota la ciutat?

Ves a saber, no em feu confiar amb la gent, ja sabeu que jo tinc desafecció.

Punt de partida (I) PSC: Primàries i secundàries

Avui trenco el llarg silenci polític del walden III per parlar de les properes municipals a Barcelona. He pensat partir-ho en diferents articles, un per cada partit amb representació a l'ajuntament. Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

I. PSC: Primàries i Secundàries

Pel PSC que encara sagna després de la desfeta a les eleccions al parlament de la Generalitat, sense un lideratge del partit clar, a l'agrupació de Barcelona el camí cap a la campanya electoral està molt obert. Encara no saben quin serà el seu candidat, tothom sap que hi ha primàries (la premsa no en deixa de parlar) i la campanya s'haurà d'enfocar de manera radicalment diferent si l'alcaldable és Hereu o és Tura.

Els socialistes barcelonins han de triar doncs, el seu candidat d'entre l'alcalde i l'ex-consellera de justícia. Òbviament l'entorn mediàtic ja està intentant condicionar aquesta elecció publicant sondejos sense fiabilitat (600 enquestes fetes al moment de la notícia). Tot aquest soroll infla l'opció 'Tura' per la senzilla raó que té més opcions. És un greu error que crec que els simpatitzants i militants del PSC a Barcelona poden cometre al meu entendre. Jo crec que les primàries d'un partit han de confrontar models diferents, els votants han d'escollir entre dos projectes polítics diferents i no entre candidat que traurà el millor resultat.

Realment, Tura i Hereu representen dos models polítics diferents i dos models de lideratge diferents, i d'això crec que molts militants del PSC n'han d'ésser conscients. Tinc clar que la prioritat d'Hereu és la de reeditar un govern d'esquerres mentre que no tinc clar si Tura apostaria per una inèdita sociovergència, i tampoc no tinc clar que els militants i simpatitzants del PSC que votaran ho tinguin present.

La veritat és que em sorprèn molt el grau de descrèdit que té l'alcalde Hereu, un dels alcaldes més 'socials' que ha tingut la ciutat. No sortiré a defensar-lo, sabeu que he fet molts articles en els que critico moltes posicions socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya; la meva reflexió és que trobo estrany i sospitós que es tingui pitjor imatge d'Hereu que de Clos i crec que respon a aquesta campanya de descrèdit que fa principalment el grup Godó. D'Hereu no m'ha agradat l'enfoc criminalitzador de l'ús de l'espai públic, el seu esperit ordenancista ni gestos estranys com els jocs olímpics d'hivern o el decret del burka, tot això són coses que comparteix amb Tura o fins i tot on Tura hauria anat més lluny.

Des d'un punt de vista d'esquerres, crec que el PSC fa un temps que ha perdut el nord en alguns aspectes. No seria just deixar de reconèixer que a Barcelona i a Catalunya, en governs on hi eren presents s'han efectuat moltíssimes polítiques d'esquerres.

Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.

Febrer: petit homenatge al Martí Rosselló

Frase del mes: "La seva cadira va quedar buida, al seu lloc de sempre, i nosaltres ens vam asseure al voltant de la taula per obrir per enèsima vegada la metafòrica capsa dels records i la veritable capsa de cartró de les fotografies."

Martí Rosselló - Llibre de contes Parelles de Tres (2003)

Recomanació del mes: Parelles de tres - (2003) Llibre de contes de Martí Rosselló

Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.

Torno a recomanar aquest gran llibre de contes, ja ho vaig fer el gener del 2008 (ho comprovareu a la sidebar). Fa un any em vaig estar de fer un homenatge al Martí aquí al walden III, ho vaig provar masses vegades sense trobar el to ni la forma. En aquells moments descobria que si moltes vegades ja li havia expressat la meva admiració, mai li havia confessat (em semblava vulgar i ingenu) que si mai he volgut escriure com algú, aquest és ell, sens dubte. El Parelles de tres és el llibre de contes que sempre he somiat escriure. Fa un any que vaig perdre un referent, avui no podia deixar que aquest espai no tingués un record per ell.

Cançó del mes: Encara no - Pau Vallvé (2010)

No, no faig trampes, senzillament em permeto el petit luxe de fer-ho quadrar tot. Ara que ja té videoclip (el trobareu a l'article anterior) i ara que ja està a l'Spotify, no vull que la meva cançó preferida del 2010 que s'ha convertit un dels meus discs preferits (remarcar que no és peloteo ni promo familiar); no vull que deixi d'estar a la llista de reproducció de l'Spotify de cançons del mes del walden III.

A més, amb el permís del Pau, deixeu-me que la inclogui en aquest petit homenatge al Martí. Estic convençut que ell que seguia de molt aprop la trajectòria de'n Pau, seria un fan més d'aquest disc i aquesta cançó.

Aquí queda el petit i modest homenatge, Martí.

'Encara no'

Ja sé que últimament no penjo cap post, avui, un cop vist vull compartir aquest videoclip de la cançó que més m'agrada del '2010' de'n Pau Vallvé. Ja m'esperava que, venint de la Lyona, estèticament m'encantaria però no m'esperava un videoclip com aquest, em sembla brillant, tant en estètica, com en ritme, com en tècnica.

"No ens fallis"

Mirem-ho tot plegat des de fora per una estona. 

Al món hi passen moltes desgràcies, hi ha terratrèmols, tsunamis, riuades, sequeres, incendis, huracans, ciclons, volcans que entren en erupció, inundacions... ja sembla que estem impermeabilitzats emocionalment al veure imatges a la 'tele', és trist. El que rebel·la és veure que més que aquestes desgràcies, som nosaltres mateixos qui generem més misèria.

Alguna cosa no funciona quan els humans, com a col·lectiu, ens organitzem d'una manera en la que el 20% té dificultats per sobreviure.

Alguna cosa no funciona quan ens organitzem en un sistema que sense catàstrofes externes cau en crisi i genera més misèria encara.

Quantes vegades he sentit dir 'el comunisme s'ha provat que no funciona', encara és hora que senti algú dient que el capitalisme s'ha comprovat que no funciona. I jo no ho entenc.

I ara mirem-ho des de dins. 

De què ha servit a tots aquells ciutadans i ciutadanes d'esquerres votar el 'prometedor' i jove Jose Lúis Rodríguez Zapatero? Alguns drets civils, és clar, que estan molt bé. Però en política econòmica, aquella que és la mare de les polítiques, de què ha servit?

Ha servit per rebaixar els trams més alts de l'IRPF a les grans riqueses.

Ha servit per eliminar l'impost de patrimoni.

Ha servit per rebaixar l'impost de societats a les grans empreses.

Ha servit per privatitzar gestió d'aeroports.

Ha servit per fer una reforma laboral que facilita l'acomiadament i el subvenciona.

Ha servit per eliminar els 420€ per aturats sense prestació d'atur.

...i amenaça de servir per allargar l'edat de jubilació als 67 anys.

Després d'un temps de retallar ingressos, tenim crisi de deute i ves per on quina és la solució, retallar despeses. Dubto moltíssim que aquestes fossin les polítiques que volien els 11 milions llargs de persones que el van votar al 2008. El mateix dia de les eleccions, en la celebració es van sentir crits: "no ens fallis", quina ironia.

Aquells ciutadans van votar un govern que ha fet polítiques de tot tipus, però que no s'ha atrevit a fer política econòmica, aquesta li han fet. Ara, en política econòmica, des de dins i des de fora no hi ha democràcia que valgui, ara ja manen els mercats.

Economia d'esquerres?

Clar, directe i rigorós, com tots els articles de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i ex-catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Vull recomanar-vos un article publicat al 'público' que desglossa els números detallats de les propostes que l'esquerra (no la socialdemocràcia de pa sucat amb oli) està proposant des de fa anys. Ara mateix que sembla que els economistes i l'economia en general és de dretes, llegir un article com aquest reconforta bastant:

Existen alternativas a los recortes, Vicenç Navarro (9 Desembre 2010)

Faig un resum pels que no tinguin paciència. Davant les retallades com a solució única contra el dèficit públic, cal recordar que hi ha alternatives a les retallades per acabar amb aquest deute públic que tant desagrada als mercats. Després de la retallada d'impostos als més rics feta pels governs d'Aznar i Zapatero (amb l'ajut inestimable de CiU) toca posicionar-nos, en la línia d'Irlanda, Gran Bretanya i EUA o en la línia de Suècia o Finlàndia.

• IRPF: recaptació de 2.500 milions d'euros més, afectant només al 3,98% dels ciutadans.
• Augmentar d'un 43% a un 45% el tram de les rendes superiors a 60.000€.
• Afegir un nou tram al 50% per als que ingressen més de 120.000€.
• Recuperació de l'impost sobre el patrimoni, eliminat el 2008 afavorint els sectors més poderosos. recaptació de 2.120 milions d'euros.
• Recuperació del tram de l'impost de societats augmentant del 30% al 35% a les grans empreses (les que tenen una base impositiva superior a 30 milions que representen només un 0,12% del total), recaptació de 5.300 milions d'euros.
• Augmentar la tributació d'un 1% a un 5% a les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable)
• Segons l'associació de tècnics tributaris del Ministeri d'Hisenda, Gestha, a través de mesures immediates es pot reduir en un 5% del PIB el tamany de l'economia submergida, recaptant 12.700 milions d'euros.
• Si s'eliminen els paradisos fiscals utilitzats per la banca, les grans empreses i les grans riqueses, es poden recaptar 6.155 milions més d'euros.

TOTAL: 35.235 millions d'euros. Més del doble que el que intenta aconseguir el govern de Zapatero amb les mesures de retallades. Tot això afectant poc més del 4% de la ciutadania i menys de l'1% de les empreses.

És interessant la reflexió que fa de la desigualtat a Espanya, recomano un altre cop, llegir l'article. Espanya és un dels estats amb més desigualtat, gràcies a la poca fiscalitat redistributiva, a diferència dels que alguns ens intenten convèncer, a Espanya paguem molt pocs impostos però sobretot, els rics i les grans empreses són les que menys paguen comparativament.

En fi, que hi ha alternatives d'esquerres. Que hi ha solucions factibles, responsables i totalment calculades, el que falta és valentia. Si l'esquerra no es mobilitza passarà allò que diu aquella cançó "passarán las crisis, pagarán los mismos".

Desembre

Frase del mes: "Catalunya ha d’observar el miracle econòmic irlandès amb molta atenció, perquè ensenya el camí de com un país pot trobar, en l’adaptació a la globalització, no només la seva supervivència, sinó fins i tot un grau de prosperitat i modernitat sorprenents..."

No és un secret. Encara que ho sembla últimament, els mitjans no han dit pràcticament res ni en campanya ni després, de la caiguda en desgracia d'Irlanda model econòmic i financer de Convergència i Unió. David Madí, Secretari Executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència i cap de campanya de CiU en el seu llibre 'Democràcia a sang freda' escrivia el que consta en quantitat de documents públics de la coalició conservadora. El model és clar: impostos molt baixos a les grans empreses i a les grans riqueses fent una competència deslleial als països europeus per acollir més empreses al seu territori. El model de com sortir de la crisi també ha quedat clar: Irlanda ha pujat l'IVA (i no els impostos a empreses i grans riqueses, us sona?), ha acomiadat 25.000 treballadors públics i ha retallat la despesa pública. Com deia aquell, "no hace falta decir nada mas".

Cançó del mes: Cau la neu - El Petit de Cal Eril (Vol i dol)

Aquesta és una cançó del nou disc del petit, Vol i dol, que encara no ha sortit a la venda ni a l'Spotify però que podem sentir sencer al seu myspace. Tot un disc molt i molt recomanable, menys ingenu i senzill que el primer, mantenint el to però una mica més fosc i seriós, tant en lletres com en música. Aquí us deixo amb el videoclip d'aquesta segona cançó del disc, Cau la neu:

Recomanació del mes: Regals responsables

Venen festes, d'aquí poc ja s'encenen els llums de nadal (ja fa un any, de LEDs) i comença la bojeria consumista de les festes. Per això aquesta recomanació tant tonta. Crec que fer la reflexió abans d'entrar en aquesta etapa pot servir per evitar més despesa de la que és necessària (a nivell econòmic propi) però també un nadal més responsable ecològicament i socialment parlant. 

• Àpats i festes:
• evitar al màxim gots i plats d'un sol ús.
• Minimitzar la compra de productes sobre-embasats
• Una ampolla d'un litre millor que cinc ampolletes de 20cl o tres llaunes de 33cl.
• Comprem productes de temporada, produïts a prop.
• El cost ambiental del regal:
• La cultura, espectacles, oci són un bon regal.
• Valorem el cost ambiental i social de regalar electrònica.
• evitem al màxim embolicats o fem-los amb material reutilitzat (diaris, revistes...)

Són uns pocs exemples de coses a tenir en compte, com sempre, el millor residu és el que no es genera, si el generem, reciclem-lo.

Dia mundial contra el SIDA

Avui repeteixo la foto d'un article anterior, aquest cop no perquè vingui algú sinó per un dels motius pels quals no l'esperàvem. Avui és el dia mundial contra el sida i un any més llegim dades que esgarrifen de morts per culpa d'aquesta malaltia. Està provada l'efectivitat del preservatiu per prevenir contraure el sida, tot i així, el vaticà històricament ha anteposat la persecució del pecat a la eradicació o si més no, la no expansió de la malaltia als països més pobres. Aquest és el sentit que Benet XVI li dóna a l'evangelització.

Em sap molt greu que tenint el poder de convicció que té dediqui tots els seus esforços a perseguir pecats i no a lluitar contra injustícies, a defensar la família com a concepte rígid i intolerant dels nous models familiars, a comparar l'anticlericalisme espanyol actual al de la república (tots sabem la quantitat d'esglésies incendiades i monges violades que hi ha avui en dia) i a l'oposició frontal a l'educació sexual que és la principal arma que tenim per prevenir el sida a la nostra societat.

Avui, dia mundial contra el sida, cal refermar la posició que tenim en defensa de l'educació sexual als instituts públics i privats de Catalunya així com arreu del món.

Tinc desafecció

Escric aquest article encara en calent. Tot i ser un dia després encara em fa mal veure els resultats de les eleccions al parlament d'ahir, no tant pels números concrets. Des de fa un temps que ho vaig notant, però avui us he de confessar que finalment sé què em passa: 

Tinc desafecció, una desafecció profunda.

Tinc una desafecció de la societat catalana, dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I no em malinterpreteu, no és una pataleta "no m'has votat, ara ja no t'estic", avui no reflexiono en clau de partit, ni tan sols en clau ideològica. Crec que una societat avançada que reclama transparència a les institucions, que reclama una regeneració política i que creu que s'ha de renovar tot plegat no actua així. Una de dues, o una o l'altra, però que aquesta societat presumptament responsable, que vol regenerar la política, que no tolera la corrupció, que vol noves formes, que aquesta societat voti a una formació política amb sospita (totalment contrastada i verificada) de finançament il·legal en la licitació d'obra pública i que sigui votada en majoria tant bèstia no quadra. Aquesta no és la societat que vol una regeneració política que no tolera la corrupció. Crec cada cop més en el tòpic "cada país té la classe política que es mereix".

I és que no tornaré a caure en l'error de pintar la societat com a víctima dels mitjans de comunicació tant polititzats i partiditzats. Me'n seguiré queixant, però deixeu-me dir que la societat, que cada individu, té a l'abast la informació que pugui desitjar, d'acció de govern, de propostes de partits, d'implicats en casos de corrupció, de propostes de lleis fetes per cada partit, etc. Si en aquestes eleccions el conjunt de la societat volia sortir-ne amb aquesta "política renovada" no han apuntat gens bé. Algú, durant la campanya, ha sentit parlar a Artur Mas de transparència, de corrupció, de mesures de renovació política, de contenció de despesa electoral, de prohibició de donacions anònimes, de registres de lobbys, de transparència de comptes dels partits i dels candidats?

Efectivament cada individu té la ideologia que té, o en cas de no tenir-ne, vota al que li cau millor, el més guapo o el que li diu el marit, la família, els amics... Em sembla perfecte, és la imperfecció de la democràcia en un món consumista i individualista com el que cada cop més tindrem. Però no em vinguin amb discursos bonistes cap a la societat catalana, que no culpin sempre als polítics. Això sí que no.

Seguiré lluitant i treballant per defensar els i les més febles per ideologia, seguiré lluitant i treballant per defensar el medi ambient per ideologia, seguiré lluitant per evitar la corrupció política i empresarial per ideologia. Tot per ideologia, no perquè cregui, ja, que la societat catalana ho demana, perquè ja n'ha tingut la oportunitat.

Avui, com veieu, no faig valoració dels resultats del meu partit, ni de cap altre. Tampoc faig balanç dels que han anat a votar i els que no, ni valoro què representarà que la dreta torni al poder: avui em declaro en desafecció de la societat catalana.

Dia de reflexió i valoració de la campanya

Avui toca fer valoració. 

D'entrada la primera sensació que tinc al acabar la campanya electoral és de molta, moltíssima feina de molta gent, de molt d'esforç per intentar col·locar proposta als mitjans i a l'hora, desafortunadament, mediàticament una campanya molt pobre, molt poc ideològica. El que em porta al de sempre, al que sempre responc d'entrada (ja ho sabeu els que hem parlat més d'un cop) que molt sovint critiquem a la política el que és culpa del missatger.

I és que no és casualitat que tantes joventuts i partits no parlamentaris hagin fet vídeos porno, frikis o videojocs provocatius, la cosa és que segurament el lector ha vist o sentit parlar de tot això i no del vídeo de Joves d'Esquerra Verda que no és ni friki ni porno ni res. La proposta no ven diaris ni dóna audiència, el tall i la frase que sempre, sempre, es selecciona és el que fa referència a l'altre partit, a l'altre candidat, la confrontació. I dóna audiència i ven diaris per algo, també, però això ja és el debat de la tele-porqueria de sempre.

Sense que soni a teoria conspiratòria, torno a repetir que fa molt temps que els grans grups editorials privats cada cop són més generadors d'opinió i no tant informadors. Hem arribat a un moment on els debats públics són oberts premeditadament per aquests grups.

Precisament d'aquí vull partir per fer la valoració de la campanya d'ICV-EUiA i Joan Herrera. Amb la dificultat de 'colar' proposta, d'obrir debats i incidir en la política podem estar contents. A part de tot el material de mà totalment propositiu, crec que hem aconseguit fer arribar propostes bàsiques però sobretot crec que hem aconseguit situar el debat dels impostos als més rics, als que més guanyen i els que més contaminen per recaptar més i fer més política social i pública així com la sortida verda de la crisi.

I si no vam rebre resposta de cap partit (tret de C's) en el seu moment amb la proposta del pacte anticorrupció, en aquesta campanya hem aconseguit situar el tema a l'ordre del dia amb la declaració dels béns dels candidats (faltarà que també ho publiquin al deixar el càrrec).

I ha calgut (i jo assumeixo que ho he fet molt) remarcar què farà la dreta, quines propostes tenen i incentivar el vot una mica des de la por, per activar aquesta resignació que sembla que el votant d'esquerres tenia. No és el mateix CiU amb majoria absoluta que amb una forta oposició d'esquerres que no pactaran mai amb ells i això és el que garanteix ICV-EUiA.

A l'espera dels resultats de demà diumenge, segueixo desitjant que l'esquerra no es quedi a casa ni es resigni ni faci un vot de silenci davant la dreta descarada.

Perdoneu-me, sisplau

Perdoneu-me per haver estat tant pesat durant la campanya, precampanya i un temps abans. Per semblar que no se parlar d'altra cosa que de política, de què proposta tal i què ha dit pasqual.

Perdoneu-me per no estar disponible, per no ser-hi i per estar absent quan hi sóc.

Perdoneu-me per estar cansat, estar malhumorat i estressat. Per estar en un altre lloc i desconnectar tant.

Perdoneu-me si al intentar advertir qui és que amenaça en venir i quines propostes diu que té i què suposen, m'he passat de negatiu i no m'he dedicat tant a explicar les propostes d'ICV-EUiA, sempre intento dir coses i no repetir-les i les propostes ja sabeu que les podeu trobar per poc que busqueu (una pista per mandrosos).

I també, perdoneu-me per fer un últim esforç per explicar-me:

Els últims sondejos (que no es poden publicar a espanya, per això els publiquen a el periódico d'andorra) marquen una tendència positiva d'ICV-EUiA que esgarrapa una quarta posició i s'apropa al PP. Marquen una tímida tendència que el votant d'esquerres es rebel·la, que dóna un toc d'atenció votant l'únic partit que no pactarà amb la dreta. Això no és, ni pot ser, ni serà un bon resultat a les eleccions. No. No n'hi ha prou. No repetiré el que ja he explicat tants cops en campanya, ja sabeu qui amenaça en venir. Cal que diumenge anem en massa (perquè no ho oblideu, ho som, seriem majoria si hi anéssim tots) a votar el partit que no pactarà amb la dreta sota cap concepte, per posar-ho el màxim dificil a l'hora de retallar, retallar i retallar.

És el gest responsable de la gent d'esquerres. Així ho crec i per això us ho demano: Diumenge 28 de Novembre, cal anar a votar ICV-EUiA.

'Xafem-ho' tot

Trobo que cada cop més hi ha un moviment de gent jove que s'ho carrega tot.

Estic content que passi per un motiu, molts joves senten la responsabilitat de preocupar-se per la política i el govern del seu poble, ciutat o país. És una magnífica notícia.

Però molts hi venen des del desconeixement absolut del que hi ha, hi havia i qui és qui, què s'ha fet i com estàvem, identificant el problema actual i culpabilitzant el que està ara, allà. Tots aquests joves, que són normalment d'esquerres però que estan molt verges políticament, sovint cauen en discursos fàcils, populistes i argumentacions pensades precisament per a captar-los l'atenció.

Els sous dels polítics, els diners que es gasten en comunicació i altres arguments fàcils sumats a la ignorància de l'acció de govern i el poc esforç que hi posen (tot s'ha de dir) en informar-se i buscar dades acaba convertint a potencials votants d'esquerres en gent desmobilitzada i molt negativa vers la política, que no sap que hi ha opcions al mateix parlament que fa temps, molt de temps, que persegueixen les seves inquietuds.

L'esquerra del PSUC i posteriorment d'ICV és la que sempre ha estat i estarà al costat dels treballadors, amb vagues generals, amb la defensa dels impostos als més rics i als que més guanyen, amb la defensa dels drets laborals i socials que tanta suor, crits i fins i tot sang han costat, en la lluita contra el capitalisme així com de la dictadura franquista, els que van estar i estan contra de la OTAN. Amb la incorporació de l'ecologisme com a valor indestriable de l'esquerra, amb la defensa sempre dels més dèbils, dels col·lectius vulnerables i socialment exclosos, dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, dels nouvinguts. Amb propostes contra la corrupció política i empresarial, contra el frau fiscal de les grans fortunes que actualment encara estafen moltíssims diners a hisenda.

Falta memòria a tota aquesta gent jove, una memòria de coses que no han viscut. Algú els ha d'explicar que aquestes guerres ja fa temps que estan obertes i que no estan sols, perquè no creguin que estan tant perduts però també per sumar-los en la defensa d'un món més just i sostenible que en un futur hauran d'entomar ells i els seus fills i filles.

Fem fora els homòfobs

Tornem-hi, necessito dir-ho. Avui he llegit una de les propostes que CiU fa al seu programa electoral. Per si no en teníem prou amb les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida al seu blog defensant els psiquiatres que feien tractaments contra la homosexualitat, llegim al programa electoral:

"Proposta 377: Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar."

Jo repeteixo, hi ha un 15% d'indecisos i un 6% que pensa votar en blanc, tota aquesta gent pot aconseguir que Artur Mas tingui una oposició radical d'esquerres o resignant-se pot deixar fer a aquesta colla de lladres. A part, us convido a unir-vos al grup de Facebook:

A tu tampoc no t'espero

El silenci còmplice

Rebaixa d'impostos als més rics, 433M€ programa CiU propostes 478, 479, 483, 485, 486
Contracte laboral per a joves no retribuit i sense cotizar programa CiU proposta 433
Eliminació de la limitació dels 80km/h (mesura que ha aconseguit un 50% menys de mortalitat i 12% menys de contaminació) programa CiU proposta 785
Recuperar el transvasament del Roine programa CiU proposta 915
Xecs a les famílies i no escola bressol pública Artur Mas 22/10/2010
Privatització de serveis públics Felip Puig 12/10/2010
Noves places d'FP i Batxillerat concertades i privades programa CiU proposta 215
Congelació de pensions i d'ajuts a la dependència CiU fa possible la proposta del PSOE
Reforma laboral injusta CiU fa possible la proposta del PSOE al congrés
Rescat de les autopistes de Madrid, 500M€  esmena de CiU pressupostos 2011al congrés

En aquesta campanya, Artur Mas s'ha desemmascarat amb tota la tranquil·litat que li han donat les enquestes i ha ensenyat la seva proposta descaradament liberal amb la que vol recuperar la Generalitat de Catalunya. Davant d'això tothom té dues alternatives: acceptar-ho i resignar-s'hi o rebel·lar-s'hi.

Jo sincerament crec que el vot blanc, el vot nul i el vot a partits minoritaris que no obtindran representació parlamentària és silenci. I el silenci és còmplice.

Hi ha un 15% d'indecisos i un 6,8% que volen votar en blanc, tota aquesta gent pot decidir que el proper parlament de la Generalitat sigui bel·ligerant contra la dreta o que durant quatre anys es desmunti l'estat del benestar en plena crisi sense que ningú hi pugui fer res.

Vot blanc, vot nul i altres dreceres

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Avui m'agradaria parlar d'un fenomen que crec que tindrà el seu màxim exponent en les properes eleccions al parlament de la generalitat de Catalunya: les dreceres.

Hi ha moltes dreceres, per a diferents objectius i amb diferents camins. De cara al 28-N hi ha dreceres independentistes (reagrupament o Solidaritat) i dreceres d'esquerres (Des de baix o la campanya pel vot nul). Són moviments i partits que basen el seu discurs o manifest amb una premisa: "si una majoria de gent ens dóna suport, declararem la independència" o "si una majoria de gent vota nul, haurem enviat un missatge clar". No et fot.

Si ERC tingués majoria absoluta, estic convençut que ja hauríem fet un referèndum i estaríem en un procés de separació d'Espanya. Si ICV-EUiA tingués majoria absoluta, estaríem en un país on els rics paguen molt més, on els especuladors no se'n surten amb la seva i on desplaçar-se amb transport públic de reus a Taradell no fos una gimcana. La LEC seria completament diferent, el tram autonòmic de l'IRPF (per a riqueses majors a 100.000€ anuals) ja faria temps que s'hauria incrementat, i el pla tren 2014 s'hauria ja estaria assolit, fins i tot hauríem fet una consulta federalista i independentista. 

Estic convençut que seria així perquè voldria dir que, en el primer cas l'independentisme i en el segon, l'esquerra, tindria una majoria social clara a Catalunya. El problema és que de moment no existeixen aquestes majories, mal ens pesi.

Ja sabeu que no sóc dels que defensa ERC, al contrari, trobo que massa sovint renuncia a la seva E (i espero que no ho faci el 29-N) però que un independentista digui que ERC no ha fet prou cap a la independència em sembla absurd. Amb un 21 diputats del total de 135 al parlament què vols? I que una persona d'esquerres digui que no pot ser que ICV-EUiA s'hagi menjat el 4t cinturó, el túnel de Bracons, la MAT o la LEC, no ha també em sembla poc realista. Amb 12 diputats i sent la tercera força del govern què esperes? Falta cultura del pacte i consciència de la correlació de forces.

Em sembla que a vegades les minories no acceptem que ho som i busquem dreceres i això no només no ajuda sinó que ens converteix en més minoritàries. I tot això en un moment en què hauríem de créixer, després d'una Vaga General i el gir a la dreta de la socialdemocràcia, amb retallades socials i jugant-nos com sortim de la crisi.

enllaç a l'article del crònica.cat

Examen als lectors

"Fa temps que veiem com es debiliten els drets socials en favor de la protecció dels béns privats. Davant realitats com la crisi, l’augment de l’atur i la desigualtat social, l’empobriment de la població o la destrucció del territori no hem sentit cap proposta que doni solucions per a la majoria de la població. Al contrari: l’augment de l’IVA, la rebaixa de sous, la reforma laboral, la congelació de pensions o la privatització dels serveis públics són les “solucions” que paguem tots, aportades per mantenir els beneficis del mercat enlloc del benestar de la ciutadania.

Per si això fos poc greus casos de corrupció han sortit a la llum pública en els darrers mesos. Casos als que tampoc no s’ha donat una resposta satisfactòria per als ciutadans i ciutadanes, i que creixen setmana rere setmana implicant cada cop a més polítics i institucions. Estem vivint en un clima general de sospita i, de fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya fan témer que aquests casos de corrupció no seran ni molt menys els únics. Sembla que la malversació i apropiació privada de fons públics, el finançament irregular de partits polítics, la prevaricació en la política urbanística, la manca de transparència i control, entre d’altres estan a l’ordre del dia.

Estem indignats i decebuts. Cal una reflexió i un debat profund que generi reformes en la gestió pública. Tenim el deure, ara més que mai, d’exigir unes institucions i uns representants que defensin els interessos dels ciutadans i ciutadanes amb honestedat i coratge. Cal una gestió pública amb més control i transparència, que afronti els nous reptes amb els que ens trobem, i un sistema que representi a les minories i que protegeixi els col·lectius més desafavorits. Calen unes reformes que incorporin mecanismes de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Com a ciutadans tenim no només el dret sinó la responsabilitat de formar part del correcte desenvolupament del nostre país. Si les denúncies que fan moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió, potser no hauríem arribat a la situació actual."

Em podríeu dir si trobeu res estrany en aquest text?

Crec que ningú es sorprendrà de llegir en aquest blog aquests paràgrafs, oi? L'estil no és el meu, però en tot cas, estan en la línia de l'argumentari usual i subscric totes i cadascuna de les paraules d'aquests tres paràgrafs. I sé que el partit al qual milito, ICV, no només hi està d'acord sinó que són moltes de les prioritats i eixos que del partit.

Perquè dic això? Aquest text és l'inici del manifest de la campanya "Transforma la teva indignació, vota nul", els motius pels quals diu que hem de votar nul.

Òbviament entenc que hi ha persones que troben motius per votar nul, però aquests motius? Si són els motius que donem per votar ICV-EUiA..! Em sona a una drecera de la gent d'esquerres desencantada del que el partit més petit del govern tripartit no ha estat capaç de fer, estirar ERC i PSC a fer polítiques d'esquerres i no doblegar-se, per la política que ha fet Zapatero a Espanya. Però deixeu-me preguntar, ha tingut la força suficient ICV-EUiA al congrés amb 1 diputat i al parlament amb 12?

No, no suficient. Per això la LEC, la reforma laboral, el decret de retallada salarial, la baixada d'impostos als rics pactada amb CiU, la MAT, el quart cinturó i un llarg etcètera. Però a l'hora, què hauria passat si no hi hagués hagut tripartit a Catalunya? La política d'habitatge, la nova cultura de l'aigua, el Memorial Democràtic, l'acció social, l'aposta per l'escola pública, la sanitat pública, les millores en seguretat vial (50% de reducció de la mortalitat!) i un llarg, també, etcètera.

La setmana que ve ja publicaré un article sobre dreceres com aquesta, avui volia expressar la meva sorpresa.

Alícia Croft, l'aniquiladora d'immigrants il·legals

Ja sé que arribo tard, però no podia quedar-me sense dir res.

El PP aquest any s'ha superat. En tot. Amb un procés judicial obert (en el que ICV està a l'acusació) precisament per el mateix pressumpte delicte, en plena campanya electoral les Nuevas Generaciones, joves empresaris carques i fatxes que els seus papes i mames no han volgut enxufar a cap de les seves empreses, publiquen un videojoc (i el PP català en fa un link amb un banner) en el que la heroina, Alícia Croft -la versió desinhibida d'Alícia Sanchez Camacho- elimina immigrants il·legals que cauen en paracaigudes des d'un avió i destrueix zeppelins independentistes o cues de l'INEM.

Hi ha coses que hem de criticar. Però hi ha coses que hem de castigar. Primer des dels tribunals, perquè sense conèixer la llei, estic convençut que han comès un delicte, si més no crec que el que han fet hauria de ser-ho. Segon des de la política i la ciutadania. A gent així se'ls ha de negar el vot, el pacte i cap mena de suport perquè han creuat el límit, un límit amb el que feia temps que jugaven.

No només hi ha un partit xenòfob que aspira a entrar al parlament, ja n'hi ha un instaurat.

La plataforma Unitat contra el feixisme i la xenofòbia ha convocat una manifestació aquest dissabte 20 de novembre a les 17h a la Pl.Universitat sota el lema "Per la convivència en la diversitat".

Què en saben, aquests, d'economia?

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Abans de la crisi, quan la classe mitja s'havia consolidat com a classe benestant amb tota mena de luxes, les esquerres ja reclamàvem que aquesta bonança no era de tots: l'invisible 4t món, treballadors migrats amb contractes precaris, pensionistes que no arribaven, joves amb una precarietat laboral en ascens i un llarg etcètera. I advertíem d'un creixement fictici, d'una bombolla immobiliària i un creixement insostenible. Però ningú no ens fotia cas: què en saben, aquests, d'economia?

I efectivament aquella bonança en capitalisme vol dir "oju que prendrem mal". I passa el que nosaltres dèiem, el capitalisme té crisis cícliques i comencem a reclamar que aquesta crisi no la paguin els menys afavorits, que la paguin els rics. I ningú ens fot cas: què coi saben, aquests, d'economia?

Durant un temps es parla que cal "refundar el capitalisme", que cal més control del mercat financer. Nosaltres diem que no cal refundar res, que cal canviar el model econòmic, cal més estat per sortir d'aquesta crisi i no tornar-hi a caure mai més perquè aquesta crisi és culpa de la llibertat excessiva al mercat (aquesta vegada al financer), que l'interès lucratiu és el que regeix els mercats i acaba enviant-ho tot a prendre per ja sabeu on. Però ningú ens fot cas un altre cop: què vols que en sàpiguen, aquests, d'economia?

A Espanya la crisi arriba en un context on també la llibertat del mercat (immobiliari i de la construcció) juntament amb el financer havien creat la bombolla immobiliària que ja havíem denunciat però ningú ens havia fotut cas: què en saben, aquests, d'economia?

Arriba la crisi i es multiplica pel coi de bombolla: un drama. I es desdibuixa aquesta classe mitja benestant i s'engrandeix la classe treballadora i encara sort si treballes. I amb un sector de la construcció sobredimensionat en fallida, un sector industrial tocadíssim per carambola i un atur estratosfèric es rescaten els bancs amb diner públic davant el nostre astorament. Un altre cop sortim denunciant que no només ens amaguen quins bancs s'han rescatat amb fons públics sinó que no se'ls ha exigit res a canvi però aquesta vegada tampoc, ningú ens fot cas: què han de saber, aquests, sobre economia?

I efectivament, passen els anys i els bancs segueixen publicant beneficis immorals sense donar crèdit a la indústria ni a les persones. Observem com a Europa (Espanya la primera) la socialdemocràcia claudica i ni intenta allò de "reformar el capitalisme". S'aplica la política de la dreta: s'abaixen impostos als més rics, s'apuja l'IVA que afecta tota la població, s'aplica una reforma laboral ferotge i s'anuncien canvis en el sistema de pensions. I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.

I la gent d'esquerres reclamem més públic i menys privat, la sortida de la crisi des de l'esquerra amb més impostos pels rics i més serveis públics per tothom. I la gent d'esquerres reclamem que qui faci l'esforç siguin els poderosos, no els aturats ni els pensionistes, ni els treballadors i treballadores. I la gent d'esquerres proposem un pla per generar 300.000 llocs de treball, basats en les noves economies, la sostenibilitat i l'atenció social. I ningú ens fot ni cas: què coi saben, aquests, d'economia?

I arriben les eleccions a la Generalitat de Catalunya i cada partit explica les seves propostes. La proposta de la dreta és clara, més capitalisme, més mercat. Esforç de 'tots' i baixada d'impostos als rics. Els socialdemòcrates no l'han d'explicar, la política de Zapatero sembla que els ha agradat. I mentre els republicans parlen d'emprenedors valents i no de treballadors putejats els que som d'esquerres seguim parlant del mateix, de les solucions d'esquerres. Però vaja... què en sabem, nosaltres, d'economia?

enllaç a l'article del crònica.cat

Se m'escapa el nitbús, merda.

Se m'escapa el nitbús, merda. Agafo un taxi perquè fot un fred del cagar.

Conec l'Eduardo, el taxista colombià que em porta, m'explica com veu ell que la immigració sigui un dels eixos de campanya i quins estereotips se'ls assignen: són delinqüents, no s'integren i no cotitzen. Ells, m'explica, són els més treballadors, els que s'emporten les feines que els 'autòctons' no volem i que si no cotitzen és per culpa del jefe "autòcton". I a sobre no els deixem votar.

Després em pregunta perquè no s'ha pensat ja un model econòmic diferent que no caigui cíclicament en crisi. Li dic que la proposta hi és però que la premsa no està per aquestes mogudes, que hi ha un partit que la fa i que també proposa que els immigrants tinguin dret a vot, que lluita contra missatges xenòfobs i irresponsables. Em pregunta el nom d'aquest partit. Li dic, Iniciativa per Catalunya Verds. Ens acomiadem fins una altra, em desitja sort i a veure si algun dia aconseguim que el deixin votar. Tant de bo.

Arribo a casa i ho escric. Són les 3:17h i un cop plasmat aquí ja estic més tranquil, volia compartir-ho.

Què votem el 28-N

Ja falta menys, s'apropa la data on votarem el parlament de la Generalitat, que no el president de Catalunya, que ningú us enganyi. I la diferència és abismal i crec que ha de ser així. M'explico:

Catalunya és plural, té diferents sensibilitats i ideologies i jo penso que està bé que sigui així. El sistema democràtic que més bé representa i sobretot, preserva aquesta riquesa és el sistema parlamentari. Un sistema en el que ningú té majories absolutes, en el que cal posar-se d'acord i arribar al punt de trobada entre els diferents partits que representen les diferents veus. Òbviament el pacte comporta renúncia i pel que sembla no hi estem massa acostumats.

El sistema presidencialista, on qui guanya és president, no només es carrega la pluralitat tendint al bipartidisme sinó que fa renunciar al votant d'entrada, no voto aquest amb qui estic més d'acord, voto el mal menor, que té possibilitats de guanyar. I totes les opcions que ens venguin en aquesta línia van a buscar aquest enfortiment dels grans partits i a debilitar els petits i, per tant, no representar aquesta pluralitat d'ideologies i carregant-se a poc a poc aquesta riquesa.

Avui no diré res ideològic, només volia parlar breument d'això.

Vet aquí la diferència

 Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

El que diferencia els partits en l’eix dreta – esquerra és bàsicament la política fiscal i la funció de  l’estat respecte el mercat.

La visió de la dreta és que el mercat, és el món privat qui satisfà les necessitats que té el conjunt de la societat. Per l’anomenat efecte de ‘la mà invisible’ es preveu que el conjunt de necessitats generen una demanda que el món privat respon amb una oferta. El capitalisme més extrem, representa pràcticament la no intervenció de l’estat fins i tot en els serveis bàsics de la ciutadania així com la pràctica eliminació dels impostos.

L’esquerra entén que el poder públic és qui ha de vetllar per respondre a les necessitats de la ciutadania amb una càrrega fiscal important recaptada de manera progressiva que permet una alta despesa pública. Els serveis bàsics de la ciutadania es paguen d’aquesta manera de manera desigual, mentre que els més rics estan pagant molt més del que reben, els més desafavorits paguen en impostos molt menys del que reben en forma de serveis i recursos públics (atur, sanitat, educació...).

A més, a l’esquerra s’hi afegeix la defensa dels drets civils, el feminisme, l’ecologisme, drets dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, pacifisme, anti-racisme, etc. A la dreta s’hi afegeixen posicions més properes a l’església, a la defensa de la família convencional, en contra de l’avortament, etc. Tot i que d’entrada la política fiscal i el paper de l’estat no té a veure amb aquestes posicions.

Avui, enmig de les destrosses d’una crisi provocada pel mercat, provocada per la llibertat del sector financer a fer i desfer amb l’únic objectiu de guanyar calers, crec que s’ha de reflexionar sobre com cal sortir d’aquesta crisi que, per variar, acaben pagant els que menys tenen. Sortir de la crisi desmuntant l’estat del benestar (impostos, despesa pública en educació, sanitat i protecció social, etc.) és no haver après res.

La legislatura vinent ha de ser la de la sortida de la crisi. I aquesta sortida es pot fer apostant per serveis i equipaments públics per l’increment d’impostos als més rics o eliminant impostos i privatitzant serveis. Vet aquí la diferència entre la proposta de dretes i la d’esquerres, i ja no parlo dels que no tenen proposta.

enllaç a l'article del crònica.cat

Novembre

Frase del mes: "El país que somies està a l'esquerra"

I ha arribat novembre i amb ell la precampanya i la campanya electoral. Uff! diuen alguns. Trobo que és normal que a la gent li faci mandra la pre-campanya i la campanya electoral. Trobo que és normal perquè a ningú li agrada viure dia rere dia desqualificacions, rèpliques, contrarèpliques i debats absurds.

Com a ciutadà molt vinculat a la política i per tant, no observador objectiu, crec que les campanyes han deixat de ser ideològiques fa molt de temps. Les propostes es fan, hi són, hi ha els programes i cadascú d'una manera o altre ha ensenyat les seves cartes. Però ja fa temps que s'ha mercantilitzat la campanya electoral com una campanya publicitària més. Vota'm a mi, compra el meu producte i seràs més feliç.

Em sap greu, em fa ràbia i em rebel·la que apelant a l'ilusió, utilitzant campanyes empàtiques i no ideològiques es pugui guanyar les el·leccions. Per això crec que la campanya de Joves d'Esquerra Verda (JEV), les joventuts d'ICV, aquest any és prou bona, m'agrada. Ja és hora que algú digui que fer vies i fer carreteres no és el mateix, que el model educatiu català es pot basar amb el concert o amb la escola pública laica i de qualitat, que el model energètic català pot avançar de moltes maneres així com, sobretot, la sortida de la crisi és molt diferent des de l'esquerra que des de la dreta. I això és el que fan els 4 cartells de pre-campanya, aquí al blog només n'he posat 2 podreu veure la resta de cartells i el resum de les propostes de JEV i d'ICV-EUiA a www.elpaisquesomies.cat

Cançó del mes: Protagonistes - Pau Vallvé (2010)

La primera cançó del l'últim disc d'en Pau que porta per títol 2010, "en honor a aquest any de canvis en la meva vida. Canvis importants de xip, de maneres de treballar, de projectes, canvis tan en morts com en amors, canvi de pis, de discogràfica, de mànagers i canvis en la manera de prendre'm les coses." com diu ell. El disc sortirà el proper dimarts 9 de novembre les botigues i el 15 a Spotify i iTunes però des de fa uns dies que a la seva nova web (estrenada per l'ocasió) està penjat el videoclip d'aquesta cançó i un link on descarregar-se-la gratuïtament. També tenim ja un vídeo amb un avançament del disc. La cançó d'aquest mes, Protagonistes, i el videoclip (al que també hi surto) em semblen preciosos, a veure què us sembla a vosaltres:

Recomanació del mes: The extraordinary ordinary life of José González

Aquest és un documental sobre José González, un cantautor nòrdic amb arrels llatines molt recomanable als qui encara no els coneixeu. En el marc del Festival In-Edit, un festival sobre documentals musicals que s'esta fent a Barcelona, es projectarà els següents dies:

Divendres 29 Oct. - 22:00h Aribau Club 1
Divendres 5 Nov. - 20:15h Aribau Multisalas
Dissabte 6 Nov. - 16:00h Aribau Club 1