He estat jugant amb una eina per a fer presentacions online últimament. Es diu prezi i he trobat que és una molt bona interfície per a fer articles no lineals, en els que no cada argument va darrere l'anterior. Us deixo el meu primer article en prezi (recomano que el mireu en fullscreen)
Abril
Frase del mes: "després diuen que no hi ha ‘quartos'"
Ho ha dit Joan Herrera en la sessió de control al govern (23/03/11) denunciant la reducció serveis socials públics mentre s'afavoreix fiscalment les grans fortunes eliminant l'impost de successions. I és que com sabeu fa poc s'ha anunciat que s'eliminarà el que quedava de l'impost de successions, un favor per a poc més de 500 persones que són les que deixaran de pagar el que Mas Colell ha xifrat en 150 milions d'euros (la més baixa de les xifres que es donen, òbviament). Imagineu-vos quines fortunes heretaven aquesta gent.
Ho ha dit Joan Herrera en la sessió de control al govern (23/03/11) denunciant la reducció serveis socials públics mentre s'afavoreix fiscalment les grans fortunes eliminant l'impost de successions. I és que com sabeu fa poc s'ha anunciat que s'eliminarà el que quedava de l'impost de successions, un favor per a poc més de 500 persones que són les que deixaran de pagar el que Mas Colell ha xifrat en 150 milions d'euros (la més baixa de les xifres que es donen, òbviament). Imagineu-vos quines fortunes heretaven aquesta gent.
Altres vegades he parlat d'aquest impost, un dels més progressius que hi ha, avui vull remarcar el que posa de relleu Herrera. Amb quina poca vergonya es renuncia als milions d'euros que siguin d'uns quants adinerats mentre cada dia rebem una notícia d'una retallada diferent en hospitals, personal sanitari, mestres, mossos d'esquadra, cultura... Ja no és que estigui a favor d'aquest impost i trobi injusta la seva eliminació, és que em sembla completament incompatible amb el discurs "hem de retallar despesa perquè no tenim 'quartos'".
I el que em posa més nerviós és com tothom se'n felicita, de l'eliminació, gent que no té res a heretar ni a deixar en herència, fins i tot. La gent segueix repetint uns arguments que ja no són certs amb la reforma que en va fer el tripartit. Alguna responsabilitat en tenen els qui han d'informar i explicar a la població.
Cançó del mes: La pols i el punyal - Anímic (Hannah) Anímic ja fa prop d'un mes que ha tret el seu nou disc 'Hannah'. M'ha costat molt i molt triar-ne una per a la cançó del mes, especialment recomano 'Boirina', 'Hannah' i la que finalment he triat: 'La pols i el punyal'. En aquest disc incorporen en vàries cançons l'acompanyament de vàries cordes amb uns arranjaments que han sabut mantenir molt la marca "anímic".
Anímic amb aquest disc no ha perdut aquesta dualitat de llenguatge, i no parlo només d'idioma, entre cançons. Tot seguir vestint-les de manera similar, la barreja que representen els anímic segueix intacta tot i que cada vegada és una barreja més natural, que no homogènia.
Recomanació del mes: Inside Job
Anímic amb aquest disc no ha perdut aquesta dualitat de llenguatge, i no parlo només d'idioma, entre cançons. Tot seguir vestint-les de manera similar, la barreja que representen els anímic segueix intacta tot i que cada vegada és una barreja més natural, que no homogènia.
Recomanació del mes: Inside Job
Documental americà sobre els culpables de la crisi i les seves responsabilitats guardonat amb l'Oscar al millor documental, us deixo el trailer. Espero que així us vinguin ganes d'anar a veure'l:
In the time - Hyperpotamus
Ha sortit el vídeo de "In the time" una de les millors cançons d'Hyperpotamus, un gran loopejador de la seva veu. Us recomano de veure'l en directe, és un espectacle brutal. Us deixo amb aquest 'videoclip':
No som el matís de ningú
Suposo que tots heu tingut oportunitat per a llegir o sentir què ha passat a les eleccions a l'estat federat de Baden-Wüttemberg, un dels més importants del país i que havia estat governat per la dreta de la CDU des de la segona guerra mundial. Els Verds, duplicant el seu resultat han arribat al 24,2% i el seu candidat, l'ecopacifista Winfried Kretschmann serà primer ministre del land de Baden-Württemberg.
Però hi ha més, en dos altres lands, també han fet història. A Renània-Palatinat van triplicar els resultats obtenint així un 15,4% del vot i a Hesse també han duplicat arribant fins al 20%. Alemanya s'ha tornat més verda, sens dubte.
No faré trampes. No vull dir ni insinuar que això sigui una onada verda que estendrà l'ecologisme arreu d'Europa. Els resultats alemanys tenen uns motius, vàries tendències i moviments que han confluït en aquest gran resultat. Sens dubte, Fukushima ha estat un condicionant important però no ho dic en el sentit de desvirtuar el resultat, al contrari. Ha hagut de passar una desgràcia per a tornar a posar a la ment de la gent que l'energia nuclear és molt complicada, perillosa i cara social, ecològica i econòmicament parlant (encara tenim l'assignatura dels combustibles fòssils), és indubtable que els partits verds europeus són els únics que poden capitalitzar aquest canvi de percepció vers les nuclears de la societat europea i mundial.
Però he dit que no faré trampes, no diré que ha començat la onada verda a Europa, seria massa fàcil. Però aquest creixement històric del DIE GRÜNEN ens fa preguntar-nos perquè això no pot passar aquí? Òbviament, aquí a Barcelona, els verds no érem a l'oposició i les eleccions són locals i no a la Generalitat, que vindria a ser l'equivalent. En comptes de liderar una protesta, aquí hem liderat unes polítiques a l'Ajuntament.
Però hem pogut desenvolupar el nostre projecte polític? És obvi que no.
El nostre projecte polític, la nostra ambició no és un matís sobre el projecte socialdemòcrata. Sempre un partit minoritari en un govern, es troba en una posició incòmode o si més no, difícil d'explicar. És incontestable, i així ho diem, que l'ajuntament de Barcelona ha desenvolupat polítiques d'esquerres i que avancen cap a la sostenibilitat ambiental, econòmica i social de la ciutat. Però hem d'assumir que el projecte del soci gran (PSC) és el nostre? No, clarament no.
Per tant, sí, estem orgullosos del que hem aconseguit, del que hem fet de la mà dels socialistes però no amaguem que el nostre projecte va molt més enllà en la sostenibilitat i la visió d'esquerres. Allà queden la requalificació del miniestadi, l'hotel Vela, l'ordenança del civisme, la de la nuesa i seminuesa...
Si alemanya no té perquè ser l'inici d'una onada verda europea, sí que pot suposar un 'clic' per als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
Un 'clic' per a preguntar-nos, perquè no? què ens fa pensar que no podem tenir un gran partit verd a Barcelona? Què ens fa pensar que hem de ser un soci minoritari quan socialment els 'valors verds' estan tant assumits i hi ha una majoria social d'esquerres?
Un 'clic' per pensar és el projecte eco-socialista és un projecte aplicable? Perquè hem d'entendre que l'ecosocialisme ha de ser un matís sobre el projecte socialdemòcrata?
Reivindico des d'aquí el projecte d'iniciativa per ell mateix, un projecte valent, sòlid i innovador.
Ricard Gomà als matins
No m'agrada en Cuní, no m'agrada "els matins a TV3". Avui Cuní ha entrevistat el cap de llista d'ICV-EUiA a Barcelona: Ricard Gomà, tot i que l'entrevistador i les preguntes són les que són i com són, m'ha agradat veure com el Ricard ha anat responent amb eficiència i amb el seu to que cada cop m'agrada més, gens crispat, clar però no violent ni autoritari. Un to que necessita la política.
Quina és l'opció pacifista?
Veiem aquests dies un debat entre les esquerres d'aquest estat sobre la intervenció armada a Líbia. Sembla mentida el senzill que és fer-nos perdre el fil a les esquerres, ràpidament comencem a discutir entre nosaltres. Com hem arribat a aquest punt entre l'espasa i la paret: "guerra si o no?".
Ja sabeu què ha estat passant al Japó després del terratrèmol i el posterior tsunami. A part del desastre, com a enginyer industrial i com a ecologista vaig estar seguint especialment (i encara ho faig) els greus problemes a la central nuclear de Fukushima. En cap moment es va anar a preguntar als ecologistes què preferíem: "Alliberar gas radioactiu o arriscar-se a una fusió del nucli?" Els ecologistes no som partidaris de mantenir en funcionament una central nuclear de més de 30 anys a territori sísmic, i per tant no he vist que el dilema hagi dividit els ecologistes entre partidaris i no partidaris d'alliberar gas radioactiu.
Trobo que el paral·lelisme amb el conflicte de Líbia és prou clar. Òbviament hi ha pacifistes que creuen que s'ha d'aturar a Gaddafi tot i no creure en les intervencions armades i altres que no, no crec que haguem de caure en el parany de caure en aquest dilema imposat. Igual que Fukushima, a Líbia hi tenim un problema que amb polítiques pacifistes no tindríem: un boig armat fins les celles. En comptes de discutir-nos tant sobre el posicionament d'uns i altres al congrés, hem de recordar que tots els pacifistes hem denunciat sempre l'armament que se li ha estat venent durant anys i anys a Gaddafi.
Avui toca un article senzill i curt, la idea és senzilla: Si deixem que centrals nuclears antigues segueixin funcionant i armem fins a les celles un personatge com Gaddafi doncs passa el que passa. I després correm-hi tots.
Quina és, doncs, la opció pacifista? No ens fa ser més pacifistes o menys recolzar la intervenció o oposar-s'hi igual que no ens fa ser més ecologistes optar per l'alliberament de gasos o el risc de fusió del nucli. Hem d'aprofitar els dos exemples per fer pedagogia de l'ecologisme i el pacifisme amb els quals no hauríem arribat a les dues situacions de les que parlo.
_______________________________
A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.
No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.
Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.
_______________________________
A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.
No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.
Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.
"Dime con quién vas y te diré quién eres"
Després de saber que finalment Joan Laporta i Anna Arqué de Democràcia Catalana seràn el número 2 i 5 de la llista amb la que ERC es presenta a l'ajuntament de Barcelona. Resumint, tenim que d'ERC queden el número 1 (Portabella), el número 3 (Ester Capella que fa 4 anys era independent) i fins al 6 res més ja que el 2 és per a Laporta, el 4 per a Reagrupament i el 5 per a Anna Arqué.
Avui faré un article bastant esquemàtic de tres parts, el desenvoluparé al voltant del concepte "junts" i les preguntes "Amb qui?" i "Per a què?". Últimament Portabella i la seva gent està insistint en dos conceptes, principalment, el tercer espai (ja n'he parlat en l'últim article sobre ERC) i anem junts Barcelona i és a aquest últim concepte al que vull dedicar-li l'article.
Junts
El concepte 'junts' implica aglutinar-se amb sensibilitats i col·lectius que anteriorment no formaven part del teu col·lectiu. Això és el que ERC està tractant de dur a terme a Barcelona des que van iniciar aquesta campanya. Si anteriorment a la campanya el partit volia representar als independentistes socialdemòcrates, ajuntar-se implica convidar a altres a unir-se. Implica inevitablement convidar a altres sensibilitats, siguin no socialdemòcrates o bé no independentistes, ja que si el que fan és convidar el que ja intentaven representar estaríem parlant del que fan tots els partits, fer campanya.
Amb qui?
La primera pregunta que ens ve al cap un cop entès que volen anar "junts" és "amb qui?", òbviament. Jordi Portabella ja fa temps que ens explica amb qui es volia ajuntar, la intenció és aglutinar el col·lectiu independentista a Barcelona i així sembla que ho està fent. Ja fa temps que Reagrupament s'ha incorporat a les llistes i recentment hem vist com Joan Laporta ha protagonitzat un autèntic 'culebrón' dins de SI (no sense un cobriment mediàtic sobredimensionat, com tot el que l'envolta) per acudir al cant de sirena de l'oferta de ser regidor a Barcelona. Així que ja tenim amb qui: amb altres independentistes com Reagrupament o Democràcia Catalana (o el xiringo de Laporta altrament dit).
I qui són Reagrupament i Democràcia Catalana? El primer és l'escissió d'ERC partidària del pacte amb CiU abans que el pacte d'esquerres a la Generalitat. El segon és un dels partits integrants de Solidaritat per la Independència amb el que Laporta es presentava a president de la Generalitat. Amb tant poc temps al parlament ja s'han trobat amb el que molts insistíem: SI s'ha hagut de posicionar en altres temes que la independència. Efectivament, hem pogut veure que són clarament de dretes per exemple en el posicionament sobre l'impost de successions. Així que tenim que el 'qui' el tenim clar, dos grups representants de l'independentisme conservador.
Per a què?
Quasi sembla una equació en la que ja hem aïllat la incògnita: "Dime con quién vas y te diré quién eres". He confessat altres vegades que em desconcerta la direcció que ha triat Portabella, crec que un cop sabem "amb qui" s'entén, ja, "per a què". Però no podem oblidar "a on", no hem de perdre de vista que estem parlant de l'ajuntament de Barcelona, una institució que no té, tindrà ni ha de tenir competències per decidir sobre la sobirania de tot el país.
Per això em sorprèn que a l'ajuntament l'objectiu de Portabella sigui presentar una llista que renuncia a l'esquerra incorporant de números 2, 4 i 5 representants de la dreta independentista.
L'única explicació que trobo és la supervivència. ERC a les eleccions al parlament va fregar el 5% que és el mínim per tenir grup municipal, repetint resultats a Barcelona l'existència del partit a l'ajuntament estaria en joc i al partit es devien activar totes les alarmes. Entenc que a nivell nacional, ERC aprengui que han d'aglutinar l'espectre independentista, a nivell local és un altre món i crec que renunciant a l'esquerra ho poden pagar car, dins i fora del partit.
Que ningú ho dubti ni intenti negar-ho, aglutinar implica renunciar i a Barcelona, incorporant Laporta, Portabella ha renunciat a l'esquerra. Ja han avisat, pensen fer a Trias alcalde.
Avui faré un article bastant esquemàtic de tres parts, el desenvoluparé al voltant del concepte "junts" i les preguntes "Amb qui?" i "Per a què?". Últimament Portabella i la seva gent està insistint en dos conceptes, principalment, el tercer espai (ja n'he parlat en l'últim article sobre ERC) i anem junts Barcelona i és a aquest últim concepte al que vull dedicar-li l'article.
Junts
El concepte 'junts' implica aglutinar-se amb sensibilitats i col·lectius que anteriorment no formaven part del teu col·lectiu. Això és el que ERC està tractant de dur a terme a Barcelona des que van iniciar aquesta campanya. Si anteriorment a la campanya el partit volia representar als independentistes socialdemòcrates, ajuntar-se implica convidar a altres a unir-se. Implica inevitablement convidar a altres sensibilitats, siguin no socialdemòcrates o bé no independentistes, ja que si el que fan és convidar el que ja intentaven representar estaríem parlant del que fan tots els partits, fer campanya.
Amb qui?La primera pregunta que ens ve al cap un cop entès que volen anar "junts" és "amb qui?", òbviament. Jordi Portabella ja fa temps que ens explica amb qui es volia ajuntar, la intenció és aglutinar el col·lectiu independentista a Barcelona i així sembla que ho està fent. Ja fa temps que Reagrupament s'ha incorporat a les llistes i recentment hem vist com Joan Laporta ha protagonitzat un autèntic 'culebrón' dins de SI (no sense un cobriment mediàtic sobredimensionat, com tot el que l'envolta) per acudir al cant de sirena de l'oferta de ser regidor a Barcelona. Així que ja tenim amb qui: amb altres independentistes com Reagrupament o Democràcia Catalana (o el xiringo de Laporta altrament dit).
I qui són Reagrupament i Democràcia Catalana? El primer és l'escissió d'ERC partidària del pacte amb CiU abans que el pacte d'esquerres a la Generalitat. El segon és un dels partits integrants de Solidaritat per la Independència amb el que Laporta es presentava a president de la Generalitat. Amb tant poc temps al parlament ja s'han trobat amb el que molts insistíem: SI s'ha hagut de posicionar en altres temes que la independència. Efectivament, hem pogut veure que són clarament de dretes per exemple en el posicionament sobre l'impost de successions. Així que tenim que el 'qui' el tenim clar, dos grups representants de l'independentisme conservador.
Per a què?
Quasi sembla una equació en la que ja hem aïllat la incògnita: "Dime con quién vas y te diré quién eres". He confessat altres vegades que em desconcerta la direcció que ha triat Portabella, crec que un cop sabem "amb qui" s'entén, ja, "per a què". Però no podem oblidar "a on", no hem de perdre de vista que estem parlant de l'ajuntament de Barcelona, una institució que no té, tindrà ni ha de tenir competències per decidir sobre la sobirania de tot el país.
Per això em sorprèn que a l'ajuntament l'objectiu de Portabella sigui presentar una llista que renuncia a l'esquerra incorporant de números 2, 4 i 5 representants de la dreta independentista.
L'única explicació que trobo és la supervivència. ERC a les eleccions al parlament va fregar el 5% que és el mínim per tenir grup municipal, repetint resultats a Barcelona l'existència del partit a l'ajuntament estaria en joc i al partit es devien activar totes les alarmes. Entenc que a nivell nacional, ERC aprengui que han d'aglutinar l'espectre independentista, a nivell local és un altre món i crec que renunciant a l'esquerra ho poden pagar car, dins i fora del partit.
Que ningú ho dubti ni intenti negar-ho, aglutinar implica renunciar i a Barcelona, incorporant Laporta, Portabella ha renunciat a l'esquerra. Ja han avisat, pensen fer a Trias alcalde.
En TEO va a 'Barceloniestán'
Ho acabo de veure al twitter, @btvnotícies: Fernández Díaz: “Barcelona no es pot convertir en una Barceloninestan”, aquí teniu les curtes declaracions:
No puc evitar fer-ne un article d'urgència, per quedar-me més tranquil tot i saber que aquest energumen segueix per allà fora preparant-ne de pitjors per quan s'acosti la campanya de les municipals. Tremolo. I és que no ha necessitat una gran excusa ni preparar-se un discurs massa llarg, ja tenien la frase preparada (vegin com és l'únic moment on mira el paper) després d'una introducció del tema pam, la deixa anar.
Qui es dedica a la política ho ha de fer per voluntat de servei públic i és justament per això que vull afirmar que aquest home (i tot el seu equip) fa temps que no és polític. Aquest home, en motiu del dia de la dona treballadora lluny de lluny de criticar la xacra de la violència masclista (principal causa de mort de dones de 15 a 44 anys a Espanya) o que només un 12% dels càrrecs directius estan ocupats per dones, insisteix en el seu leitmotiv; la immigració. I no de qualsevol manera, sempre troba la manera de criminalitzar el col·lectiu sencer, parli de seguretat, ocupació, economia... ell fidel al seu estil. M'imagino el seu despatx amb tot d'assessors rumiant... "cómo podríamos criminalizar un poco mas la immigración en el dia del padre..?"
"Barceloninestán", si això no és estigmatitzar, si això no és simplificar... Com ens deixem enganyar per un home que representa el partit polític amb la visió més masclista de la societat? No ens fa pensar que les propostes de prohibició del burka i niqab vinguin d'on venen?
Avui no tornaré a argumentar sobre la prohibició del burka i el niqab, ja ho vaig escriure a l'article 'El burka o com acabar amb la poca llibertat d'algunes dones'. De fet, poc després de fer-ho el PSC amb Hereu al davant sucumbia a la pressió de la dreta i per decret prohibia el burka i el niqab als equipaments públics seguint l'onada de municipis catalans. En aquest tema la ciutadania ho hem de tenir clar perquè sembla que molts partits estan vacil·lant i prendran la decisió que els sembli majoritària socialment.
L'estratègia m'ha quedat clara, dir o fer-la cada cop més grossa. Primer va ser la prohibició per sí sola, després Vic va voler prohibir el padró als sense papers, més tard l'Alícia es va convertir en Alicia Croft i finalment, Albertito, t'has superat noi, Barceloninestan deu ni do. No està gens malament, a veure què més inventen els teus guionistes.
Març
Frase i recomanació del mes: A Horta-Guinardó, marquem la diferència
Aquesta és la frase que presenta la web en la que ICV-EUiA fem balanç de la feina feta al districte d'Horta-Guinardó: www.marquemladiferencia.cat. Han estat moltes setmanes i molt intenses en les que hem creat aquesta pàgina web per rendir comptes. Jo crec que el format és prou innovador, permet valorar la feina feta per barris, per temes, per subtemes més concrets, sobre el mapa i permet ser compartit a les xarxes socials i per correu des d'una mesura concreta a un barri o tema sencer.
Crec que és un exercici de transparència, de rendir comptes de tot el que s'ha fet i el que no i de com i perquè s'ha fet. A més, és el nostre aval, és on demostrem com i perquè fem les coses quan governem en contraposició primer amb el PSC que governa als altres districtes i després amb la proposta de l'oposició. El nostre model de ciutat aplicat al districte. Em fa il·lusió presentar-vos-la ja que el grup municipal del districte (el Pere, l'Anna, el Toni i jo) hi hem posat molt d'esforç i dedicació això sí, amb l'ajuda, les aportacions i la col·laboració de la gent de l'agrupació. La veritat és que fent el recull de tota la feina feta, es posa en relleu que ha estat moltíssima i cal agrair-ho a tot l'equip tècnic i polític del districte. Us convido a entrar-hi i donar-hi un cop d'ull i us deixo aquí el video que hem fet de presentació i promoció de la web:
Cançó del mes: Alfabet - Raydibaum (Per fi pot ser demà)
Alfabet és una de les cançons que més m'agraden d'aquest nou disc de Raydibaum és aquesta però he de reconèixer que he triat aquesta perquè és la que té videoclip. Dins la Balena o Aniversari, per exemple, també podrien haver estat cançó del mes i és que el segon disc en català de Raydibaum m'està agradant molt i pel que es diu, tenen un directe molt bo, a veure si ho podem comprovar ben aviat.
...què podem fer: dir prou
No és el primer article que escric al walden sobre aquest tema. Recentment SOS Racisme ha iniciat una campanya molt potent, necessària i oportuna:Us convido a llegir el manifest de la campanya. Veureu que fa un repàs de l'estat de la discriminació de races a nivell europeu (amb la directiva de la vergonya), a nivell Espanyol (on segueixen havent-hi Centres d'Internament per a Estrangers), a Catalunya on Plataforma per Catalunya està intoxicant l'espectre polític de propostes xenòfobes i discursos populistes que alimenten el racisme; així com a nivell local on les mesures són més nombroses (no empadronar a immigrants sense papers, xantatge amb el reagrupament familiar, carnets de "bon immigrant", etc.)
La veritat és que crec que el moment és l'oportú. Estem en el pitjor moment pel que fa a repercussions de la crisi econòmica i financera, mentre les empreses comencen a generar alguns beneficis, l'atur està en els màxims i cada cop hi ha més famílies que es queden sense cap mena de prestació. És ara quan discursos plens de mentides i tòpics falsos calen més i dinamiten la convivència entre cultures a les nostres ciutats i pobles i, per tant, és ara quan els ciutadans que ho veiem amb preocupació tenim la obligació de fer-hi alguna cosa, tenim l'obligació de dir prou.
A més, han engegat una iniciativa on demanen que envieu una foto de la vostra mà amb el missatge escrit de a què dieu Prou! a sosracisme@sosracisme.org.
Aquí podeu veure la meva >>>
Ja ho he dit aquí altres vegades, tenim masses exemples de com la xenofòbia està representada a masses ajuntaments, no només per PXC, PP també juga amb aquestes arts per esgarrapar uns quants vots, CiU aplica propostes que s'hi apropen cada cop més i el PSC cada dia està més proper al discurs criminalitzador.
Hereu, i ara que?
Ja hi ha resultats de les primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ja ho sabeu, Jordi Hereu repetirà com a alcaldable socialista després d'obtenir un clar suport (60%). Jo, aquí al walden vull fer-ne una valoració per a qui la vulgui llegir.
S'ha parlat molt sobre la participació d'aquestes primàries, com no, per desgastar i desprestigiar, no em sorprèn. La veritat és que les dades no es poden interpretar sense abans separar entre simpatitzants i militants. Quan es va fer públic que les primàries es farien a militants i simpatitzants recordo haver comentat amb vàries persones la sorpresa, sobretot per el concepte de 'simpatitzant' que tenen a can socialista, en sé d'alguns que ho són sense haver-s'hi apuntat enlloc i fins i tot alguns que no en són pas votants fidels. Això volia dir d'una banda que el PSC s'exposava amb les primàries a una desestabilització molt gran per part de simpatitzants "poc simpatitzants" però d'altra banda s'exposaven a una baixa participació d'aquest col·lectiu, que efectivament ha acabat sent d'un 23%.
El que no es pot fer és llegir la dada de la participació total i intentar treure conclusions. La militància ha votat molt més, un 63%, tot i que tampoc és una participació per tirar coets, és prou bona. I el suport a Hereu és prou semblant: 62% dels militants i 57% dels simpatitzants.
Tot i que a l'article sobre el PSC que vaig fer fa poc ja vaig parlar sobre els candidats, últimament veig que crec (que equivocadament) la gent argumenta que com que la Tura és del sector catalanista del PSC, és més progressista. D'entrada no ha de tenir res a veure una cosa amb l'altra i en tot cas, si el sector catalanista del PSC és alguna cosa és més conservador que la resta de companys de partit.
Aquí al walden l'enquesta de Febrer era sobre les primàries. La diferència d'altres enquestes estava en els motius que feien preferir un candidat o l'altre:
Com veieu, els resultats no tenen res a veure amb els de les primàries, l'objectiu d'aquesta enquesta era intentar corroborar la sospita que tenia de que els partidaris de Tura eren els més pragmàtics (té més opcions de guanyar) i els de Jordi Hereu eren més ideològics. Entenc que el suport social a Tura no només és pragmàtic sinó que rau en la simpatia que socialment té (potser des de sectors externs al PSC) el sector catalanista de Maragall, Castells i Tura.
Si poguessis votar... Tura o Hereu?
Tura, perquè la prefereixo ideològicament ___29 %
Tura, perquè té més opcions de guanyar ____29 % - Total Tura: 58%
Hereu, perquè el prefereixo ideològicament__35 %
Hereu, perquè té més opcions de guanyar___5 % - Total Hereu 40%
A nivell polític jo ja m'havia decantat per Hereu com a soci viable davant una Tura que trobo molt més ordenancista, més rígida, menys social i menys avesada al diàleg amb el que trobava més complicat un pacte d'esquerres. Hereu pel que diuen algunes enquestes té molt menys suport electoral, caldrà que el PSC faci remuntar tot el que la campanya mediàtica ha fet desgastar la seva imatge. Sincerament les receptes que han utilitzat fins ara des de l'ajuntament no crec que siguin les correctes. La campanya d'enduriment de l'ordenança del civisme, la prohibició del nudisme i el semi-nudisme, la prohibició del burka i altres gesticulacions de caire populista situen a ICV-EUiA en una posició complicada i fan perillar el pacte d'esquerres que ha situat Barcelona com a pionera en medi ambient, serveis socials, accessibilitat o participació.
De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.
De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.
Punt de partida (V) ERC: Aglutinar-se o morir
Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.
D'entrada aglutinar-se en l'eix independentista sempre ha comportat que es desdibuixi la posició en l'eix esquerra-dreta. Si bé ERC es defineix clarament com un partit socialdemòcrata, aglutinar-se amb gent de reagrupament i solidaritat comporta renunciar a una part important del programa d'esquerres, motiu pel qual sembla que les CUP s'han negat d'entrada per no renunciar a res de la seva proposta política. Fent el paral·lelisme amb el partit a nivell català veiem la posició còmode que ha tingut ERC amb la investidura de Mas.
ERC sempre tindrà i ha tingut aquesta dualitat i aquest doble vessant en el que les majories socials (traduïdes en els grans partits) els obliguen a triar entre l'esquerra i l'independentisme. I triar implica renunciar, el PSC el trobaran a l'hora de fer polítiques d'esquerres però mai defensant ni tan sols l'autodeterminació, CiU sense arribar a exercir-lo mai, parla de l'autodeterminació però mai el trobaran executant polítiques d'esquerres.
Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.
Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.
Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.
És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.
Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.
Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.
Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.
Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.
És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.
Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.
Punt de partida (IV) ICV-EUiA: El candidat desconegut
Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.
A ICV s'ha efectuat un relleu de candidat de manera tranquil·la. El nou cap de llista de la coalició, Ricard Gomà, té llarga experiència i preparació, la seva feina a la regidoria d'acció social i ciutadania l'avala i la seva proposta política és innovadora en tots els aspectes, en la forma i en el contingut en la perspectiva i en l'aplicació.
I de què serveix tot això? El de sempre, tornem-hi. A qui arriba la proposta que fa Ricard Gomà de la política des de la quotidianitat? És més, qui coneix Ricard Gomà? I qui sap què hi ha fet a la regidoria d'Acció social i Ciutadania? Fins i tot, qui sap que actualment hi ha una regidoria d'Acció social i Ciutadania a l'ajuntament de Barcelona? I un llarg etcètera en el que ens arribaríem a preguntar de qui és culpa, qui és l'encarregat d'informar de què es fa i què passa tant a la cuitat com el món, polítics o periodistes?
S'acaba un mandat on els ecosocialistes han estat el soci menor d'un govern en minoria amb un PSC que ha iniciat una deriva ordenancista i d'aproximació a la dreta, una deriva que ha posat en una situació compromesa més d'una vegada a ICV-EUiA. El decret del burka, la requalificació del miniestadi, la campanya STOP actes incívics o el recent pacte contra el nudisme i el semi-nudisme han estat moments en els que el iniciativa ha hagut de desmarcar-se dels socialistes sense poder forçar-los a retrocedir.
És cert que aquests episodis poden fer dubtar a alguns sobre el sentit que ICV-EUiA estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona, sobretot quan la política que s'ha exercit des de les àrees que governava directament és tant desconeguda. També crec que s'infravaloren els punts on s'ha acabat convencent als socialistes (no hi ha conflicte, no són notícia). És cert que l'ajuntament cada dia ha destinat més recursos a l'acció social, en medi ambient, que s'han duplicat les escoles bressol en un mandat i que és referent europeu en accessibilitat, per exemple. Fa temps, ningú més reclamava el TRAM per la diagonal i és cert que ningú parlava de la mobilitat sostenible. Estant al govern ICV-EUiA ha fet molt més que impedir que CiU governés la ciutat i em sembla injust que hi hagi gent que ho dubti o que pensi que ha sigut un soci fàcil perquè crec no és veritat.
ICV-EUiA ens enfrontem a les eleccions amb un candidat amb molt poc grau de coneixement per part de la ciutadania i menys coneixement encara sobre què ha fet. I és que si la política ja és prou invisible (dic política, no pica-baralla absurda), la política social encara n'és més, d'invisible, pel gruix de la classe mitja benestant que al cap i a la fi són qui exerceixen el dret a vot. Persones que no coneixen els serveis i recursos que es destinen a polítiques contra la pobresa i l'exclusió perquè tenen la sort de no haver-hi de recórrer. ICV-EUiA ens situem al punt de partida amb un candidat que té tot el suport de la organització, sense disputes i preparats des d'ara mateix per explicar què s'ha fet, perquè i què proposem: el nostre model de ciutat. De tot això ja en parlaré aviat aquí, al walden III.
Punt de partida (III) PP: L'amenaça del racisme
Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.
El PP segueix recte, coherent i constant en els seus principis. Principis que no amaga, però que sí maquilla amb arguments tramposos i amb alarmismes falsos.
Segueixo pensant, però, que és un dels partits més autèntics que hi ha en la política catalana. I dels que més disto i menys respecto, també.
El PP em fa por. No pels resultats que puguin tenir, sobretot em fa por la campanya que pugui liderar l'Alberto Fernandez Diaz. L'escalada en xenofòbia i en la campanya d'arguments que alimenten els racisme dels últims anys del PP és preocupant i cada cop cala més a la població que pateix directament els estralls de la crisi. I em preocupa l'efecte "moda" que provoquen, esquitxant de propostes xenòfobes als partits propers (PSC i CiU), en la prohibició del burka, en els carnets de "bons immigrants" o en fer xantatge amb el reagrupament familiar.
Ja estem acostumats a les propostes espanyolistes o privatitzadores del PP a Barcelona, Catalunya i Espanya, a les posicions molt properes a CiU en quant a mobilitat i als discursos semblants al del PSC en quant a l'ús de l'espai públic. Hi discrepo enèrgicament però en això els animo, al cap i a la fi hi ha gent que hi combrega. Però arguments xenòfobs i propostes o discursos populistes que posen en joc una convivència que sempre es fa més complicada en temps difícils em sembla nefast, profundament irresponsable i em fa por.
El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.
El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.
Punt de partida (II) CiU: Tancar el candidat a l'armari
Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.
Així que trobo que un cop més, CiU fa una campanya mesquina. La de la destrucció i el desgast des d'una altra plataforma, l'entorn mediàtic conservador, sense embrutar-se les mans per poder després fer una "campanya neta" és ser tant trampós com mesquí. D'entrada és un frau a l'electorat vendre que la teva campanya és neta quan la feina bruta ja l'han feta per tu. Després, crec que una campanya d'aquest tipus és mesquina perquè és l'últim necessita una democràcia i menys una democràcia debilitada com la nostra. És la campanya immediata, la que restar vots a l'adversari és tota l'estratègia, la que et fa guanyar com a conseqüència de fer perdre l'altre.
Em sembla mesquí. Això no és política. La política tracta de discutir i confrontar models, d'explicar perquè no comparteixes la ideologia i/o les mesures del partit de més enllà però contraposant-les amb les teves propostes i la teva ideologia, sempre. En les properes eleccions, Trias de ben segur aconseguirà molts vots de gent que està radicalment en contra de les propostes convergents i és que la campanya a la contra no té propostes amb les que estar d'acord, aglutina tot el col·lectiu crític que s'ha sembrat durant tant de temps.
Perquè som l'esquerra els que hem d'explicar quines són les mesures del programa de convergència?
Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.
Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.
A nivell electoral, CiU es planta al punt de partida amb mig peu a l'ajuntament, però tard o d'hora haurà de treure el candidat de l'armari i haurà de fer propostes. Com reaccionarà la gent quan senti que no es faran noves escoles bressol públiques? Com reaccionarà la gent quan senti que a Barcelona hi calen 7 nous túnels? Recordarà la gent la campanya contra l'àrea verda de Trias que ara promet estendre a tota la ciutat?
Ves a saber, no em feu confiar amb la gent, ja sabeu que jo tinc desafecció.
Punt de partida (I) PSC: Primàries i secundàries
Avui trenco el llarg silenci polític del walden III per parlar de les properes municipals a Barcelona. He pensat partir-ho en diferents articles, un per cada partit amb representació a l'ajuntament. Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.
Pel PSC que encara sagna després de la desfeta a les eleccions al parlament de la Generalitat, sense un lideratge del partit clar, a l'agrupació de Barcelona el camí cap a la campanya electoral està molt obert. Encara no saben quin serà el seu candidat, tothom sap que hi ha primàries (la premsa no en deixa de parlar) i la campanya s'haurà d'enfocar de manera radicalment diferent si l'alcaldable és Hereu o és Tura.
Els socialistes barcelonins han de triar doncs, el seu candidat d'entre l'alcalde i l'ex-consellera de justícia. Òbviament l'entorn mediàtic ja està intentant condicionar aquesta elecció publicant sondejos sense fiabilitat (600 enquestes fetes al moment de la notícia). Tot aquest soroll infla l'opció 'Tura' per la senzilla raó que té més opcions. És un greu error que crec que els simpatitzants i militants del PSC a Barcelona poden cometre al meu entendre. Jo crec que les primàries d'un partit han de confrontar models diferents, els votants han d'escollir entre dos projectes polítics diferents i no entre candidat que traurà el millor resultat.
Realment, Tura i Hereu representen dos models polítics diferents i dos models de lideratge diferents, i d'això crec que molts militants del PSC n'han d'ésser conscients. Tinc clar que la prioritat d'Hereu és la de reeditar un govern d'esquerres mentre que no tinc clar si Tura apostaria per una inèdita sociovergència, i tampoc no tinc clar que els militants i simpatitzants del PSC que votaran ho tinguin present.
La veritat és que em sorprèn molt el grau de descrèdit que té l'alcalde Hereu, un dels alcaldes més 'socials' que ha tingut la ciutat. No sortiré a defensar-lo, sabeu que he fet molts articles en els que critico moltes posicions socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya; la meva reflexió és que trobo estrany i sospitós que es tingui pitjor imatge d'Hereu que de Clos i crec que respon a aquesta campanya de descrèdit que fa principalment el grup Godó. D'Hereu no m'ha agradat l'enfoc criminalitzador de l'ús de l'espai públic, el seu esperit ordenancista ni gestos estranys com els jocs olímpics d'hivern o el decret del burka, tot això són coses que comparteix amb Tura o fins i tot on Tura hauria anat més lluny.
Des d'un punt de vista d'esquerres, crec que el PSC fa un temps que ha perdut el nord en alguns aspectes. No seria just deixar de reconèixer que a Barcelona i a Catalunya, en governs on hi eren presents s'han efectuat moltíssimes polítiques d'esquerres.
Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.
Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.
Febrer: petit homenatge al Martí Rosselló
Frase del mes: "La seva cadira va quedar buida, al seu lloc de sempre, i nosaltres ens vam asseure al voltant de la taula per obrir per enèsima vegada la metafòrica capsa dels records i la veritable capsa de cartró de les fotografies."Martí Rosselló - Llibre de contes Parelles de Tres (2003)
Recomanació del mes: Parelles de tres - (2003) Llibre de contes de Martí Rosselló
Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.
Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.
Torno a recomanar aquest gran llibre de contes, ja ho vaig fer el gener del 2008 (ho comprovareu a la sidebar). Fa un any em vaig estar de fer un homenatge al Martí aquí al walden III, ho vaig provar masses vegades sense trobar el to ni la forma. En aquells moments descobria que si moltes vegades ja li havia expressat la meva admiració, mai li havia confessat (em semblava vulgar i ingenu) que si mai he volgut escriure com algú, aquest és ell, sens dubte. El Parelles de tres és el llibre de contes que sempre he somiat escriure. Fa un any que vaig perdre un referent, avui no podia deixar que aquest espai no tingués un record per ell.
Cançó del mes: Encara no - Pau Vallvé (2010)
No, no faig trampes, senzillament em permeto el petit luxe de fer-ho quadrar tot. Ara que ja té videoclip (el trobareu a l'article anterior) i ara que ja està a l'Spotify, no vull que la meva cançó preferida del 2010 que s'ha convertit un dels meus discs preferits (remarcar que no és peloteo ni promo familiar); no vull que deixi d'estar a la llista de reproducció de l'Spotify de cançons del mes del walden III.
A més, amb el permís del Pau, deixeu-me que la inclogui en aquest petit homenatge al Martí. Estic convençut que ell que seguia de molt aprop la trajectòria de'n Pau, seria un fan més d'aquest disc i aquesta cançó.
Aquí queda el petit i modest homenatge, Martí.
'Encara no'
Ja sé que últimament no penjo cap post, avui, un cop vist vull compartir aquest videoclip de la cançó que més m'agrada del '2010' de'n Pau Vallvé. Ja m'esperava que, venint de la Lyona, estèticament m'encantaria però no m'esperava un videoclip com aquest, em sembla brillant, tant en estètica, com en ritme, com en tècnica.
"No ens fallis"
Mirem-ho tot plegat des de fora per una estona.
Al món hi passen moltes desgràcies, hi ha terratrèmols, tsunamis, riuades, sequeres, incendis, huracans, ciclons, volcans que entren en erupció, inundacions... ja sembla que estem impermeabilitzats emocionalment al veure imatges a la 'tele', és trist. El que rebel·la és veure que més que aquestes desgràcies, som nosaltres mateixos qui generem més misèria.
Alguna cosa no funciona quan els humans, com a col·lectiu, ens organitzem d'una manera en la que el 20% té dificultats per sobreviure.
Alguna cosa no funciona quan ens organitzem en un sistema que sense catàstrofes externes cau en crisi i genera més misèria encara.
Quantes vegades he sentit dir 'el comunisme s'ha provat que no funciona', encara és hora que senti algú dient que el capitalisme s'ha comprovat que no funciona. I jo no ho entenc.
I ara mirem-ho des de dins.
De què ha servit a tots aquells ciutadans i ciutadanes d'esquerres votar el 'prometedor' i jove Jose Lúis Rodríguez Zapatero? Alguns drets civils, és clar, que estan molt bé. Però en política econòmica, aquella que és la mare de les polítiques, de què ha servit?
Ha servit per rebaixar els trams més alts de l'IRPF a les grans riqueses.Ha servit per eliminar l'impost de patrimoni.Ha servit per rebaixar l'impost de societats a les grans empreses.Ha servit per privatitzar gestió d'aeroports.Ha servit per fer una reforma laboral que facilita l'acomiadament i el subvenciona.Ha servit per eliminar els 420€ per aturats sense prestació d'atur....i amenaça de servir per allargar l'edat de jubilació als 67 anys.
Després d'un temps de retallar ingressos, tenim crisi de deute i ves per on quina és la solució, retallar despeses. Dubto moltíssim que aquestes fossin les polítiques que volien els 11 milions llargs de persones que el van votar al 2008. El mateix dia de les eleccions, en la celebració es van sentir crits: "no ens fallis", quina ironia.
Aquells ciutadans van votar un govern que ha fet polítiques de tot tipus, però que no s'ha atrevit a fer política econòmica, aquesta li han fet. Ara, en política econòmica, des de dins i des de fora no hi ha democràcia que valgui, ara ja manen els mercats.
Economia d'esquerres?
Clar, directe i rigorós, com tots els articles de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i ex-catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Vull recomanar-vos un article publicat al 'público' que desglossa els números detallats de les propostes que l'esquerra (no la socialdemocràcia de pa sucat amb oli) està proposant des de fa anys. Ara mateix que sembla que els economistes i l'economia en general és de dretes, llegir un article com aquest reconforta bastant:
Existen alternativas a los recortes, Vicenç Navarro (9 Desembre 2010)
Faig un resum pels que no tinguin paciència. Davant les retallades com a solució única contra el dèficit públic, cal recordar que hi ha alternatives a les retallades per acabar amb aquest deute públic que tant desagrada als mercats. Després de la retallada d'impostos als més rics feta pels governs d'Aznar i Zapatero (amb l'ajut inestimable de CiU) toca posicionar-nos, en la línia d'Irlanda, Gran Bretanya i EUA o en la línia de Suècia o Finlàndia.
- IRPF: recaptació de 2.500 milions d'euros més, afectant només al 3,98% dels ciutadans.
- Augmentar d'un 43% a un 45% el tram de les rendes superiors a 60.000€.
- Afegir un nou tram al 50% per als que ingressen més de 120.000€.
- Recuperació de l'impost sobre el patrimoni, eliminat el 2008 afavorint els sectors més poderosos. recaptació de 2.120 milions d'euros.
- Recuperació del tram de l'impost de societats augmentant del 30% al 35% a les grans empreses (les que tenen una base impositiva superior a 30 milions que representen només un 0,12% del total), recaptació de 5.300 milions d'euros.
- Augmentar la tributació d'un 1% a un 5% a les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable)
- Segons l'associació de tècnics tributaris del Ministeri d'Hisenda, Gestha, a través de mesures immediates es pot reduir en un 5% del PIB el tamany de l'economia submergida, recaptant 12.700 milions d'euros.
- Si s'eliminen els paradisos fiscals utilitzats per la banca, les grans empreses i les grans riqueses, es poden recaptar 6.155 milions més d'euros.
TOTAL: 35.235 millions d'euros. Més del doble que el que intenta aconseguir el govern de Zapatero amb les mesures de retallades. Tot això afectant poc més del 4% de la ciutadania i menys de l'1% de les empreses.
És interessant la reflexió que fa de la desigualtat a Espanya, recomano un altre cop, llegir l'article. Espanya és un dels estats amb més desigualtat, gràcies a la poca fiscalitat redistributiva, a diferència dels que alguns ens intenten convèncer, a Espanya paguem molt pocs impostos però sobretot, els rics i les grans empreses són les que menys paguen comparativament.
En fi, que hi ha alternatives d'esquerres. Que hi ha solucions factibles, responsables i totalment calculades, el que falta és valentia. Si l'esquerra no es mobilitza passarà allò que diu aquella cançó "passarán las crisis, pagarán los mismos".
Desembre
Frase del mes: "Catalunya ha d’observar el miracle econòmic irlandès amb molta atenció, perquè ensenya el camí de com un país pot trobar, en l’adaptació a la globalització, no només la seva supervivència, sinó fins i tot un grau de prosperitat i modernitat sorprenents..." No és un secret. Encara que ho sembla últimament, els mitjans no han dit pràcticament res ni en campanya ni després, de la caiguda en desgracia d'Irlanda model econòmic i financer de Convergència i Unió. David Madí, Secretari Executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència i cap de campanya de CiU en el seu llibre 'Democràcia a sang freda' escrivia el que consta en quantitat de documents públics de la coalició conservadora. El model és clar: impostos molt baixos a les grans empreses i a les grans riqueses fent una competència deslleial als països europeus per acollir més empreses al seu territori. El model de com sortir de la crisi també ha quedat clar: Irlanda ha pujat l'IVA (i no els impostos a empreses i grans riqueses, us sona?), ha acomiadat 25.000 treballadors públics i ha retallat la despesa pública. Com deia aquell, "no hace falta decir nada mas".
Cançó del mes: Cau la neu - El Petit de Cal Eril (Vol i dol)
Aquesta és una cançó del nou disc del petit, Vol i dol, que encara no ha sortit a la venda ni a l'Spotify però que podem sentir sencer al seu myspace. Tot un disc molt i molt recomanable, menys ingenu i senzill que el primer, mantenint el to però una mica més fosc i seriós, tant en lletres com en música. Aquí us deixo amb el videoclip d'aquesta segona cançó del disc, Cau la neu:
Recomanació del mes: Regals responsables
Venen festes, d'aquí poc ja s'encenen els llums de nadal (ja fa un any, de LEDs) i comença la bojeria consumista de les festes. Per això aquesta recomanació tant tonta. Crec que fer la reflexió abans d'entrar en aquesta etapa pot servir per evitar més despesa de la que és necessària (a nivell econòmic propi) però també un nadal més responsable ecològicament i socialment parlant.
- Àpats i festes:
- evitar al màxim gots i plats d'un sol ús.
- Minimitzar la compra de productes sobre-embasats
- Una ampolla d'un litre millor que cinc ampolletes de 20cl o tres llaunes de 33cl.
- Comprem productes de temporada, produïts a prop.
- El cost ambiental del regal:
- La cultura, espectacles, oci són un bon regal.
- Valorem el cost ambiental i social de regalar electrònica.
- evitem al màxim embolicats o fem-los amb material reutilitzat (diaris, revistes...)
Són uns pocs exemples de coses a tenir en compte, com sempre, el millor residu és el que no es genera, si el generem, reciclem-lo.
Dia mundial contra el SIDA
Avui repeteixo la foto d'un article anterior, aquest cop no perquè vingui algú sinó per un dels motius pels quals no l'esperàvem. Avui és el dia mundial contra el sida i un any més llegim dades que esgarrifen de morts per culpa d'aquesta malaltia. Està provada l'efectivitat del preservatiu per prevenir contraure el sida, tot i així, el vaticà històricament ha anteposat la persecució del pecat a la eradicació o si més no, la no expansió de la malaltia als països més pobres. Aquest és el sentit que Benet XVI li dóna a l'evangelització.
Em sap molt greu que tenint el poder de convicció que té dediqui tots els seus esforços a perseguir pecats i no a lluitar contra injustícies, a defensar la família com a concepte rígid i intolerant dels nous models familiars, a comparar l'anticlericalisme espanyol actual al de la república (tots sabem la quantitat d'esglésies incendiades i monges violades que hi ha avui en dia) i a l'oposició frontal a l'educació sexual que és la principal arma que tenim per prevenir el sida a la nostra societat.
Avui, dia mundial contra el sida, cal refermar la posició que tenim en defensa de l'educació sexual als instituts públics i privats de Catalunya així com arreu del món.
Tinc desafecció
Escric aquest article encara en calent. Tot i ser un dia després encara em fa mal veure els resultats de les eleccions al parlament d'ahir, no tant pels números concrets. Des de fa un temps que ho vaig notant, però avui us he de confessar que finalment sé què em passa:
Tinc desafecció, una desafecció profunda.
Tinc una desafecció de la societat catalana, dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I no em malinterpreteu, no és una pataleta "no m'has votat, ara ja no t'estic", avui no reflexiono en clau de partit, ni tan sols en clau ideològica. Crec que una societat avançada que reclama transparència a les institucions, que reclama una regeneració política i que creu que s'ha de renovar tot plegat no actua així. Una de dues, o una o l'altra, però que aquesta societat presumptament responsable, que vol regenerar la política, que no tolera la corrupció, que vol noves formes, que aquesta societat voti a una formació política amb sospita (totalment contrastada i verificada) de finançament il·legal en la licitació d'obra pública i que sigui votada en majoria tant bèstia no quadra. Aquesta no és la societat que vol una regeneració política que no tolera la corrupció. Crec cada cop més en el tòpic "cada país té la classe política que es mereix".
I és que no tornaré a caure en l'error de pintar la societat com a víctima dels mitjans de comunicació tant polititzats i partiditzats. Me'n seguiré queixant, però deixeu-me dir que la societat, que cada individu, té a l'abast la informació que pugui desitjar, d'acció de govern, de propostes de partits, d'implicats en casos de corrupció, de propostes de lleis fetes per cada partit, etc. Si en aquestes eleccions el conjunt de la societat volia sortir-ne amb aquesta "política renovada" no han apuntat gens bé. Algú, durant la campanya, ha sentit parlar a Artur Mas de transparència, de corrupció, de mesures de renovació política, de contenció de despesa electoral, de prohibició de donacions anònimes, de registres de lobbys, de transparència de comptes dels partits i dels candidats? Efectivament cada individu té la ideologia que té, o en cas de no tenir-ne, vota al que li cau millor, el més guapo o el que li diu el marit, la família, els amics... Em sembla perfecte, és la imperfecció de la democràcia en un món consumista i individualista com el que cada cop més tindrem. Però no em vinguin amb discursos bonistes cap a la societat catalana, que no culpin sempre als polítics. Això sí que no.
Seguiré lluitant i treballant per defensar els i les més febles per ideologia, seguiré lluitant i treballant per defensar el medi ambient per ideologia, seguiré lluitant per evitar la corrupció política i empresarial per ideologia. Tot per ideologia, no perquè cregui, ja, que la societat catalana ho demana, perquè ja n'ha tingut la oportunitat.
Avui, com veieu, no faig valoració dels resultats del meu partit, ni de cap altre. Tampoc faig balanç dels que han anat a votar i els que no, ni valoro què representarà que la dreta torni al poder: avui em declaro en desafecció de la societat catalana.
Dia de reflexió i valoració de la campanya
Avui toca fer valoració.
D'entrada la primera sensació que tinc al acabar la campanya electoral és de molta, moltíssima feina de molta gent, de molt d'esforç per intentar col·locar proposta als mitjans i a l'hora, desafortunadament, mediàticament una campanya molt pobre, molt poc ideològica. El que em porta al de sempre, al que sempre responc d'entrada (ja ho sabeu els que hem parlat més d'un cop) que molt sovint critiquem a la política el que és culpa del missatger.
I és que no és casualitat que tantes joventuts i partits no parlamentaris hagin fet vídeos porno, frikis o videojocs provocatius, la cosa és que segurament el lector ha vist o sentit parlar de tot això i no del vídeo de Joves d'Esquerra Verda que no és ni friki ni porno ni res. La proposta no ven diaris ni dóna audiència, el tall i la frase que sempre, sempre, es selecciona és el que fa referència a l'altre partit, a l'altre candidat, la confrontació. I dóna audiència i ven diaris per algo, també, però això ja és el debat de la tele-porqueria de sempre.
Sense que soni a teoria conspiratòria, torno a repetir que fa molt temps que els grans grups editorials privats cada cop són més generadors d'opinió i no tant informadors. Hem arribat a un moment on els debats públics són oberts premeditadament per aquests grups.
Precisament d'aquí vull partir per fer la valoració de la campanya d'ICV-EUiA i Joan Herrera. Amb la dificultat de 'colar' proposta, d'obrir debats i incidir en la política podem estar contents. A part de tot el material de mà totalment propositiu, crec que hem aconseguit fer arribar propostes bàsiques però sobretot crec que hem aconseguit situar el debat dels impostos als més rics, als que més guanyen i els que més contaminen per recaptar més i fer més política social i pública així com la sortida verda de la crisi.
I si no vam rebre resposta de cap partit (tret de C's) en el seu moment amb la proposta del pacte anticorrupció, en aquesta campanya hem aconseguit situar el tema a l'ordre del dia amb la declaració dels béns dels candidats (faltarà que també ho publiquin al deixar el càrrec).
I ha calgut (i jo assumeixo que ho he fet molt) remarcar què farà la dreta, quines propostes tenen i incentivar el vot una mica des de la por, per activar aquesta resignació que sembla que el votant d'esquerres tenia. No és el mateix CiU amb majoria absoluta que amb una forta oposició d'esquerres que no pactaran mai amb ells i això és el que garanteix ICV-EUiA.
A l'espera dels resultats de demà diumenge, segueixo desitjant que l'esquerra no es quedi a casa ni es resigni ni faci un vot de silenci davant la dreta descarada.
Perdoneu-me, sisplau
Perdoneu-me per haver estat tant pesat durant la campanya, precampanya i un temps abans. Per semblar que no se parlar d'altra cosa que de política, de què proposta tal i què ha dit pasqual.
Perdoneu-me per no estar disponible, per no ser-hi i per estar absent quan hi sóc.
Perdoneu-me per estar cansat, estar malhumorat i estressat. Per estar en un altre lloc i desconnectar tant.
Perdoneu-me si al intentar advertir qui és que amenaça en venir i quines propostes diu que té i què suposen, m'he passat de negatiu i no m'he dedicat tant a explicar les propostes d'ICV-EUiA, sempre intento dir coses i no repetir-les i les propostes ja sabeu que les podeu trobar per poc que busqueu (una pista per mandrosos).
I també, perdoneu-me per fer un últim esforç per explicar-me:
Els últims sondejos (que no es poden publicar a espanya, per això els publiquen a el periódico d'andorra) marquen una tendència positiva d'ICV-EUiA que esgarrapa una quarta posició i s'apropa al PP. Marquen una tímida tendència que el votant d'esquerres es rebel·la, que dóna un toc d'atenció votant l'únic partit que no pactarà amb la dreta. Això no és, ni pot ser, ni serà un bon resultat a les eleccions. No. No n'hi ha prou. No repetiré el que ja he explicat tants cops en campanya, ja sabeu qui amenaça en venir. Cal que diumenge anem en massa (perquè no ho oblideu, ho som, seriem majoria si hi anéssim tots) a votar el partit que no pactarà amb la dreta sota cap concepte, per posar-ho el màxim dificil a l'hora de retallar, retallar i retallar.
És el gest responsable de la gent d'esquerres. Així ho crec i per això us ho demano: Diumenge 28 de Novembre, cal anar a votar ICV-EUiA.
'Xafem-ho' tot
Trobo que cada cop més hi ha un moviment de gent jove que s'ho carrega tot.
Estic content que passi per un motiu, molts joves senten la responsabilitat de preocupar-se per la política i el govern del seu poble, ciutat o país. És una magnífica notícia.
Però molts hi venen des del desconeixement absolut del que hi ha, hi havia i qui és qui, què s'ha fet i com estàvem, identificant el problema actual i culpabilitzant el que està ara, allà. Tots aquests joves, que són normalment d'esquerres però que estan molt verges políticament, sovint cauen en discursos fàcils, populistes i argumentacions pensades precisament per a captar-los l'atenció.
Els sous dels polítics, els diners que es gasten en comunicació i altres arguments fàcils sumats a la ignorància de l'acció de govern i el poc esforç que hi posen (tot s'ha de dir) en informar-se i buscar dades acaba convertint a potencials votants d'esquerres en gent desmobilitzada i molt negativa vers la política, que no sap que hi ha opcions al mateix parlament que fa temps, molt de temps, que persegueixen les seves inquietuds.
Falta memòria a tota aquesta gent jove, una memòria de coses que no han viscut. Algú els ha d'explicar que aquestes guerres ja fa temps que estan obertes i que no estan sols, perquè no creguin que estan tant perduts però també per sumar-los en la defensa d'un món més just i sostenible que en un futur hauran d'entomar ells i els seus fills i filles.
Fem fora els homòfobs
Tornem-hi, necessito dir-ho. Avui he llegit una de les propostes que CiU fa al seu programa electoral. Per si no en teníem prou amb les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida al seu blog defensant els psiquiatres que feien tractaments contra la homosexualitat, llegim al programa electoral:
"Proposta 377: Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant
Jo repeteixo, hi ha un 15% d'indecisos i un 6% que pensa votar en blanc, tota aquesta gent pot aconseguir que Artur Mas tingui una oposició radical d'esquerres o resignant-se pot deixar fer a aquesta colla de lladres. A part, us convido a unir-vos al grup de Facebook:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)